Reseña Sapiens, una breve historia de la humanidad (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 4º curso
Asignatura Periodisme Científic
Año del apunte 2017
Páginas 3
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

“D’home a Déu. Breu història de la humanitat” de Yuval Noah Harari “D’home a Déu. Breu història de la humanitat” és el best seller de Yuval Noah Harari, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Es tracta d’un assaig divulgatiu que recull el progrés i l’obtenció del poder de l’Homo Sapiens al llarg de la seva història, des de la seva aparició fins a l’actualitat, moment on el considera com un Déu amb molt poder pels avanços de la ciència. A través d’aquesta obra, Harari planteja i dóna resposta a grans dubtes de la humanitat com la imposició d’Homo Sapiens sobre les altres espècies, la creença en la religió i altres elements ficticis com els diners o els drets humans, així com la situació del planeta d’aquí a milers d’anys. I ho farà utilitzant un llenguatge senzill, directe i clar, la qual cosa converteix aquesta revisió històrica en una obra accessible per tothom.
Per tal d’analitzar el recorregut dels Homo Sapiens des del seu origen, Harari divideix el llibre en quatre grans seccions que expliquen els esdeveniments clau que ens han portat a la situació actual. Les idees més rellevant d’aquesta obra són que la nostra cultura no prové de la biologia, sinó que es tracta d’una ficció de l’ésser humà, i l’establiment d’una relació entre progrés, felicitat i sofriment al camí de l’evolució.
La primera part del llibre tracta la revolució cognitiva, que data setanta mil anys enrere. Durant aquesta secció, l’autor entra en temes molt diferents. Primerament, farà una revisió de les diferents espècies d’humans que existien (Australopitecus, Soloensis, Erectus, Floresiensis, Denisova, Rudolfensis, Ergaster i Neanderthalensis). El territori d’origen dels Sapiens és África. Aquests van començar a migrar i a envair altres parts del planeta, fins provocar l’extinció d’altres espècies. De fet, l’autor parla de la possibilitat d’un genocidi per part dels Homo Sapiens cap a la resta d’espècies de l’ésser humà. A més es tracten alguns aspectes que justifiquen la posició de dominació de l’ésser humà al nostre planeta, com són la mida del seu cervell i el saber dominar el foc. “Cuando los humanos domesticaron el fuego, consiguieron el control de una fuerza obediente y potencialmente ilimitada”, explica Harari. Però la revolució cognitiva es troba al llenguatge. La possibilitat de comunicar-nos és el fonament de la superioritat humana sobre altres espècies. La conversa va fer possible la cooperació entre els diferents individus. “Mutaciones genéticas accidentales cambiaron las conexiones internas del cerebro de los sapiens, lo que les permitió pensar de manera sin precedentes y comunciarse utilizando un tipo de lenguaje totalmente nuevo”, clarifica l’autor. L’habilitat d’imaginar va donar lloc a noves formes d’organització social, però també a religions, normes i lleis. Tot i així, Harari apunta que tots els sistemes de cooperació humana són fruit de la ficció, incloses la religió i els déus, les institucions econòmiques i jurídiques, les nacions, els drets humans. En paraules de l’autor: ”No hay dioses, naciones, dinero ni derechos humanos, leyes ni justicia, fuera de la imaginación común de los seres humanos”. Quan aquestes creences comuns tenen èxit, afavoreixen a la cooperació dels diferents Sapiens, ja que milions de persones lluiten i treballen per aconseguir uns objectius comuns. El fet que es moguin per la ficció, no vol dir que siguis mentides, sinó creences compartides que fan possible una cooperació conjunta.
La segona part del llibre abasta la revolució agrícola, presentada com una “trampa” o un “crim” que va tenir lloc fa dotze mil anys. De fet, en paraules de l’autor seria “el major frau de la història”. Aquestes pàgines tracten la transformació de l’ésser humà de caçador i recol·lector nòmada individual a la conformació de comunitats agrícoles organitzades, l’existència de pastors sedentaris i la domesticació d’animals. Les persones començaran a treballar més temps i les seves condicions de vida baixaran. “Esta es la esencia de la revolución agrícola: la capacidad de mantener más gente viva en peores condiciones”, explica Harari a la seva obra. Per primera vegada, el sofriment humà s’enfoca a l’explotació dels treballadors pel benestar comú.
Així ho expressa l’autor quan diu que “la moneda de la evolución no es el hambre ni el dolor, sino las copias de hélice del ADN”. És a dir, que es prioritza a l’espècie per sobre de l’individu, la qual cosa es tradueix en opressió i discriminació de les masses treballadores. A això es sumen les organitzacions socials que provoquen la jerarquització de les societats i el domini dels grups poderosos per sobre dels més dèbils amb l’aparició de figures com sacerdots, reis, terratinents...
A més al capítol “Construyendo piràmides” d’aquesta segona part del llibre, s’abordarà el tema de la religió.
Pel nostre autor, les religions són mites o ficcions que impulsen aquesta cooperació humana. Segons Harari “Cuando la revolución agrícola abrió oportunidades para la creación de ciudades e imperios poderosos, la gente inventó relatos acerca de grandes dioses para proporcionar los vínculos sociales necesarios”. A més de les religions habituals com el cristianisme o l’hinduisme, es considera que els sistemes polítics i econòmics com el comunisme o el capitalisme també ho són. Les normes socials es basen en la creença d’aquests mites que ens permeten millorar a nivell global. “Creemos en un orden particular no porque sea objetivamente cierto, sino porque creer en él nos permite cooperar de manera efectiva y forjar una sociedad mejor”, explica l’autor. Però, perquè aquest sistema funcioni és imprescindible que hi hagi “veritables creients”. Sense ells l’ordre o l’organització imaginada es troba en perill de desaparèixer. Si els mites s’esvaeixen i la gent deixa de creure en ells, l’ordre preestablert deixarà de funcionar. Per això, exèrcits, forces policials, tribunals i prissions treballen perquè la gent tingui present aquesta organització en les seves actuacions. Tot i així, a més de la violència, ens fa falta la creença en el mite. L’autor ens posa dos exemples molts clars: el cristianisme, que no hagués funcionat sense sacerdots i bisbes que no haguessin cregut en Jesucrist, i el capitalisme, que no hagués durat ni un sol dia si banquers i accionistes no creguessin en ell.
Són els mites o, com anomena l’autor, el “pegament mític” el que uneix a gran nombre d’individus, famílies i grups, ja que les persones no tenen cap instint de cooperar amb estranys.
La tercera gran secció d’aquest llibre aborda la unificació de la humanitat. Després de la revolució agrícola, les societats humanes van créixer i es van fer més complexes, al igual que les seves ficcions es van tornar més refinades. D’aquesta manera, l’autor afirma que “Mitos y ficciones acostumbraron a la gente a pensar de determinada manera, a comportarse de acuerdo con determinados estándares, desear ciertas cosas y observar determinadas normas”. Això va donar pas al que entenem per cultura, que segons l’historiador no és més que un “instint artificial”. La cultura es caracteritza per ser canviant i contradictòria, la qual cosa ha facilitat el flux constant a través de la història.
La intensificació del comerç i el creixement dels imperis van propulsar aquesta unificació. El primers ordres universals que es van establir van ser el monetari, el polític i el religiós.
L’intercanvi d’objectes va evolucionar a l’aparició dels diners. A finals de l’era moderna, el món era una única zona monetària que es basava en l’or i la plata. Més endavant, van aparèixer altres monedes com la libra anglesa i el dòlar nord-americà. Tots aquells que tenien diferents creences, costums o llengües es movien en una mateixa esfera amb l’or i la plata. Això va significar un punt d’unió de les diferents poblacions. Els diners tenien l’habilitat d’acabar amb qualsevol bretxa cultural a través de dos principis universals: la confiança i la convertibilitat.
En aquest apartat, l’autor dona una gran importància als imperis, entesos com una organització política que es defineix per la seva diversitat cultural i la flexibilitat de les seves fronteres. Es crea una cultura imperial i els pobles sotmesos a l’imperi l’hauran d’adoptar. Aquests imperis es mouen per l’ambició, tot i que ho amaguen sota el paper de la responsabilitat de civilitzar o democratitzar a altres poblacions. La realitat és que construir i mantenir un Imperi implica la matança de grans quantitats de gent i l’opressió brutal de la població que sobrevivia. Els imperialistes utilitzaven violència, guerres de esclavitud, deportacions i també genocidis.
Harari presenta la religió com la tercera gran unificadora de la humanitat. Segons aquest, una religió és un sistema de normes i valors humans basat en la creença d’un ordre sobrehumà. A més de les religions teistes, l’autor parla de l’existència de les religions humanistes, aquelles que adoren a la humanitat i giren en torn a l’Homo Sapiens, com una espècie única i diferent a la resta. En fa la següent classificació: l’humanisme liberal, que té el manament de protegir el nucli intern i la llibertat individual de cadascun dels Homo Sapiens; l’humanisme socialista, que es basa en la col·lectivitat de la humanitat i rebutja els individualismes en la recerca de la igualtat de tots els éssers humans, i l’humanisme evolutiu, que predica la protecció de la humanitat perquè no degeneri en subhumans i s’evolucioni cap a superhomes. Aquesta última s’identifica amb la ideologia nazi.
La quarta part del llibre tracta la revolució científica, que va tenir el seu punt de sortida fa 500 anys. Es tracten els avanços tecnològics des de la Revolució Industrial fins la enginyeria genètica, la recreació del cervell humà dintre d’un ordinador o la cerca de l’“amortalitat” del Projecte Gilgamesh. També es parla de la doble cara d’aquests avenços, que condueixen als Homo Sapiens al canvi climàtic, maltractar les seves hàbitats, despreocupar-se del benestar dels altres i a obsessionar-se per qüestions macroeconòmiques.
L’any 1500, hi havia uns 500 milions d’Homo Sapiens al món. Actualment, hi ha 7.000 milions gràcies a l’evolució científica. Tot i aquest recorregut de centenars d’anys, Harari marca com a punts claus en aquesta revolució el 16 de juliol de 1945, quan Estats Units detona la primera bomba atòmica a Alamogordo, Nou Mèxic, i l’arribada de l’home a la Lluna el 20 de juliol de 1969. Encara que el descobriment de la revolució científica comença amb la colonització d’Amèrica.
El descobriment d’aquesta revolució va ser el descobriment d’una revolució de la ignorància, de que els humans no saben les respostes a les preguntes més importants. L’any 1620, Francis Bacon raonarà que “saber és poder”. La proba real d’aquest “saber” no és si és cert, sinó que confereix poder. Segons Harari, els científics assumiran que no tot és 100%. La veritat no és una proba pel coneixement, sinó la utilitat. Per tant, la veritable proba pel coneixement seran aquelles teories que permetin fer coses noves.
Yuval Novah Harari conclou el seu llibre amb la reflexió de que avui la humanitat s’enfronta a problemes de caire global. “Hoy, los desafíos a los que nos enfrentamos son planetarios: la crisis económica, el cambio climático y los riesgos de nuevas tecnologías como la manipulación genética, la creación de vida artificial o el desarrollo de algoritmos que van a hacer nuestro trabajo mejor que nosotros”. Segons l’autor, els Homo Sapiens no han estat capaços de reduir la quantitat de sofriment al món. Els defineix com “Dioses insatisfechos e irresponsables que no saben lo que quieren” i, per aquest motiu, un perill pel món. Els humans han adquirit capacitats que anteriorment s’atribuïen a Déus o religions (la creació de vida, la transformació de la natura genètica...). A més, Harari suggereix concretar la direcció en la que la humanitat ha d’avançar perquè “A pesar de las cosas asombrosas que los humanos son capaces de hacer, seguimos sin estar seguros de nuestros objetivos y parecemos estar descontentos. Somos más poderosos de lo que nunca fuimos, pero tenemos muy poca idea de qué hacer con todo ese poder”.
Iria Salcedo Rodríguez – 1361728 Periodisme Científic – Grup 1 ...