Comportament i salut. Dieta. (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2013
Páginas 8
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 74

Vista previa del texto

Comportament i salut. Dieta.
1. Dieta alimentària.
Normalment les persones tenen un pes estable. De manera que allò que ingerim és igual a allò que consumim.
CALORIES INGERIDES = CALORIES CONSUMIDES ALIMENTACIÓ = METABOLISME + ACTIVITAT FÍSICA Aquest equilibri pot variar segons el contingut calòric dels aliments, la composició de nutrients, la velocitat de circulació pel sistema digestiu, i la quantitat i intensitat de l’activitat física.
1.1. Hormones de gana / sacietat.
   Leptina: existeixen receptors d’aquesta en el nucli arcuat del hipotàlem, de manera que uns nivells baixos de leptina estimulen la ingesta i la gana. Aquesta es troba involucrada en la regulació del pes a llarg termini Insulina: aquesta actua a l’hipotàlem produint senyal de sacietat. Una deficiència en la producció d’aquesta ens provoca diabetis i una híper-producció, té com a conseqüència un excés d’insulina i finalment una acumulació de greix.
Altres: molt complexa a causa de la quantitat d’hormones i quantitat de teixits.
2. Experiments.
2.1. Experiment de restricció alimentària. Keys et. al. 1950 En estats units, a partir de 36 voluntaris es va produir un experiment que constava de dues fases.
En la primera, que va durar tres mesos, els subjectes quantificaven el que menjaven i es calculava el seu metabolisme basal.
Posteriorment, en la segona part, es va restringir a la meitat l’aport calòric amb l’objectiu de que arribés fins al 75% del seu pes corporal inicial.
Resultats.
Inicialment van reduir pes de forma molt rapida. Però posteriorment trigaven uns 6 mesos per acabar d’arribar fins aquests nivells.
Aquest van patir alteracions en la conducta importants: irritables, agressius, baralles, canvis en el caràcter, passius, apàtics, descuidats, poc polits, obsessius pel menjar.
2.2. Experiment de sobre alimentació. Sims et. al. 1973.
Es van obtenir una sèrie de voluntàries amb l’objectiu de guanyar 20-30 kg de pes. A aquest se’ls va restringir l’exercici físic.
Resultats.
Al principi, el guany de pes va ser fàcil. Però posteriorment, cada cop calia menjar més per guanyar pes. Calien 3.500 cal per a mantenir el pes, el doble per augmentar. De manera que arribaren al punt que menjar era repulsiu i alguns subjectes van voler abandonar l’estudi.
3. Obesitat.
Com a components d’aquesta tenim el pes corporal, la talla de l’esquelet i el teixit muscular. De manera que per tal de definir-la haurem de mesurar:   El pes corporal.
El índex de massa corporal (IMC): basades en estadístiques de la Society of Actuaries, indiquen els pesos corporals de mortalitat inferior. Aquests aspectes es comparen en taules, basades en la recollida de dades de la societat. La obesitat es definirà segons la mitjana.
 Distribució del teixit adipós: o Forma de poma: el greix s’acumula a l’abdominal.
o Forma de pera: el greix s’acumula als malucs. Més habituals en dones.
 Relació entre cintura i malucs: independentment del IMC, el risc de mortalitat, càncer i amena de son varia molt. En augmentar la proporció, augmenta aquest risc relatiu.
 Percentatge i distribució del teixit adipós.
o Tècniques de mesura I: (cares, poc accessibles)  Tomografia computada.
 Ultrasons.
 Ressonància magnètica.
 Tomografia d’emissió de positrons (PET) o Mètodes simples:  Gruix del plec cutani.
 Impedància bioelèctrica (més precís).
4. Hipotàlem.
La gana està regulada per el nucli lateral de l’hipotàlem. Mentre la sacietat es troba regulada per el nucli medial. La sensació de sacietat no és la mateixa que no tenir gana.
En fer mal be el nucli de la sacietat en les rates, aquestes mengen molt i es fan obesos, hiperfàgia. Mentre que si es fa el mateix procés amb el nucli de la gana, aquesta rata mai menjarà, es produirà afàgia.
4.1. Regulació de la ingesta.
Cada persona té el seu pes estable, de forma individual.
Aquest fet es a reconèixer a partir de un experiment amb animals. Aquests es trobaven en creixement. Es dividiren en tres grups: el grup A tenia una ingesta forçada d’aliments, el grup B tenia una ingesta normal i el grup B tenia una dieta restrictiva. Els primers augmentaren de pes i els últims disminuïren aquest. Posteriorment, en retornar-los a una dieta normal. Aquests retornaven al seu pes normal. De manera que encara que hi hagi un desajust del que un menja, en tronar a la normalitat, el sistema tendeix a la seva situació normal. El grup A i el grup C, acabaven coincidint amb el grup B.
En el ser humans, no se sap quin seria aquest punt d’equilibri ja que hi ha una gran varietat de situacions. Variem segons la època, la situació, el context social, etc.
5. Conducta alimentaria.
5.1. Sistemes neurals.
 Format per l’hipotàlem com a estructura reguladora i estructures extrahipotalàmiques en les quals trobem els factors cognitius, apetitius i emocionals.
o Fase cefàlica: veure els aliments, desitjar-los, iniciació i presa de contacte. No sempre té relació amb la gana.
o Fase d’ingesta, digestió i absorció: sensació de gust, d’olfacte, sensacions en l’estomac, els intestins. Hi ha un procés d’intercanvi.
o o Fase de macronutrients: com ens afecten els diferents nutrients en l’organisme.
Fase final: els elements de creixement, de exercici que es du a terme, del metabolisme... marcaran el moment de tornada de la gana en la persona.
En el nucli arcuat hi ha dos tipus de neurones, que s’identifiquen per segregar dos tipus de neurotransmisors. Aquests son sensibles a la lectina, insulina, adrenalina... de manera que s’estimula les ganes de menjar en detectar una disminució de lectina. (la insulina actua com a inhibidora de la gana en el cervell, a l’hora que regula hormones similars a la leptina) Posteriorment la lectina es massa alta, s’inhibeix el procés de menjar, de manera que no tenim gana durant una estona. Aquesta se secreta en el teixit adipós blanc, el receptor que es troba en aquest, es troba codificat per el gen de la diabetis. També hi ha receptors en altres estructures més perifèriques però encara no se sap la seva funció.
La lisina també es segrega en el teixit adipós blanc rere la practica de esport, i tindrà una funció similar.
5.1. Factors genètics.
A partir del estudi de uns bessons univitel·lins i bivitel·lins, s’ha pogut observar la influencia del component genètic. Ja que en els dos tipus de bessons aquests creixen amb el mateix component ambiental i la mateixa interacció amb aquest, però els univitel·lins tindran a més el component genètic idèntic.
A partir d’aquí Kettunen et. al. El 2009 van extraure els resultats següents: els bessons bivitel·lins tenien una conducta alimentaria semblant en un 54%, mentre que els univitel·lins compartien un 73% d’aquesta. ( 20% hereditària ) Han trobat en el DNA dues zones que codifiquen per l’IMC.
5.2. Factors ambientals.
Es basen en incentius i reforçament positiu.
Augment de la motivació.
Aquest increment és produït per el plaer de menjar, segons el context social del moment i/o a causa de factors biològics en la persona.
Dieta de cafeteria.
Es basa en la ingesta de productes que contenen alts nivells en sucres, aquests generen hiperfàgia. Conducta de menjar més per el plaer de menjar, sense gana.
5.3. Addicció al menjar:  Aplicació del model d’addició a l’obesitat i al menjar en excés. (Overating) Reforçament i dopamina. Mesolímbica.
Odds i Milner el 1945, van fer estudis amb rates. Aquests animals tenien elèctrodes implantats de manera que s’autoestimulaven elèctricament en les zones de plaer. Aquest estímul era molt potent i mai produïa sacietat.
De manera que finalment, aquestes rates preferien el plaer d’aquest menjar, que realment no ingerien cap aliment, davant de un altre tipus de substancia que si els hi pugui aportar nutrients, tot i portar dies sense menjar. També preferien aquest acte avanç que la reproducció i fins i tot algunes arribaven a estar a punt de morir o morien.
Centres de reforçament cerebral, que son els sistemes de l’addicció regulats per la dopamina. Es reflecteixen clarament en les persones que tenen episodis de menjar compulsiu en molta quantitat i en horaris estranys. (nucli acumbens  àrea ventral del tegmen  còrtex prefrontal) Les evidencies que hi ha per entendre l’obesitat com un model additiu són: - Solapament en la clínica de l’obesitat i l’addicció a les drogues.
Vulnerabilitat compartida en l’obesitat i l’addició a substancies d’abús.
Tolerància, abstinència i conducta compulsiva en models animals de sobreexposició a dietes amb alt contingut en sucres i greixos.
Disminució de dopamina a l’estriat en humans obesos.
Resposta alterada a estímuls associats al menjar.
S’han fet estudis amb gent que patia obesitat respecte a gent control. De manera que se’ls hi aplicaven 6 tipus d’estímuls. Per una part observaven un got d’aigua, es produïa un temps d’espera, l’aigua arribava per un tub a la boca del subjecte i posteriorment a 5 segons aquesta s’havia d’empassar. I per altra banda, es produïa aquest mateix procés però amb un got de xocolata.
A partir d’aquí es van observar les activitats cerebrals dècada moment i es va poder observar que els nivells de plaer eren més elevats en les persones que patien d’obesitat.
5.4. Influencia del context.
 Processament heurístic en la tria d’aliments. Factors ambientals que influeixen en les respostes automàtiques de tria de menjar. Especialment rellevant en els resultats, botigues d’aliments, supermercats...
Processament heurístic de la tria del menjar.
El sistema cognitiu té una capacitat limitada. Teoria del processament dual per a processar informació: cognitiu i no cognitiu. La conducta de menjar tendeix a ser més automàtica que cognitiva. Sense direcció, control i esforçDe manera que les conductes alimentaries són conseqüència de respostes automàtiques a claus contextuals, la majoria de les quals condueixen a augmentar el consum calòric i disminuir la qualitat dels menjars.
   Priming: Un element que destaca o un estímul activa memòries específiques o associades a una determinada conducta.
o Ex. Efectes dels anuncis en el menjar. Es va fer un experiment amb dos grups de nenes que havien de veure dibuixos animats. En un dels grups s’adjunta a aquest un anunci publicitari. De manera que al sortir se’ls va oferir a aquests diversos productes alimentessis, entre els quals es trobava el del anunci.
Finalment es va observar que en el grup de l’anunci els nens es decidiren més per agafar el producte anunciat, mentre en el grup sense anunci es decidiren de manera més equitativa.
Conditioning: s’aparellen dos estímuls i s’associen de manera que les característiques d’un d’ells es transfereix a l’altre. Té un significat simbòlic de manera que el producte soluciona altres necessitats relacionades amb amor, poder, empatia, lideratge, glamour... I productes amb un alt contingut amb sucres aporten força, energia, alteració de l’estat psicològic (l’associació amb una droga que aporta solucions positives o poder addictiu, pèrdua de salut i malaltia) o Ex. Les preferències de les marques.
o Ex. Canvis en el missatge de l’anunci en marques de la industria alimentaria (Schor and Ford 2007) Mere exposure conditioning: percebem alguna cosa sense que hagi estat aparellada amb un altre estímul; les exposicions repetides (familiaritat) augmenten la probabilitat de la tria automàtica.
o ex. Exposició subliminal.
Atributs.
Preu, aparença sensorial, conveniència, familiaritat...
o o Ex. Restaurants (més calories, greixos, sucre i salat; menys verdures, fruites, fibres i nutrients): cartes de menús i pissarres, etiquetes amb el contingut calòric del producte, altres informacions de paràmetres nutritius a l’etiqueta, dimensions de la porció, varietat, preu, accessibilitat, música, conducta del cambrer...
Ex. Supermercats: col·locació dels productes a les prestatgeries i als stands propers a les caixes registradores, disseny de l’establiment, envoltori, etiquetes, promoció de productes, bonus per quantitat de compra, varietat, ambient (música i olors).
...