Seminario: l'adveniment del discrus lògic (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 2

Descripción

Seminari proposat per la profesora Nuria Torras: l'adveniment del discurs lògic

Vista previa del texto

L’adveniment del discurs lògic Tal com ens exposa Paz López Paz, el concepte de polis, concebut més com una comunitat de ciutadans i no tant com un nucli urbà, neix a Grècia. Les comunitats gregues, però, no van ensortir-se’n tan bé com les romanes alhora de dur a la pràctica les seves teories per una ciutat ideal. La dominació d’unes contra altres, les guerres, les destruccions i el concepte platònic utòpic i impracticable van dur al fracàs l’intent grec de construir una polis ideal. La civilització romana s'inspira en última instància d’aquest intent grec i crea la seva pròpia comunitat estable, l’aeterna. Cal dir que fou Cicerón el teòric de la ciutat romana ideal, però que, al ser les seves propostes pertanyents a l'àmbit jurídic i social, ens inspirem en altres fonts per trobar respostes que ens encaminin més directament a les qüestions més pràctiques per tal de comprendre amb més claredat l’estructuració d’aquesta comunitat.
Els romans construeixen una teoria de la comunitat perfecte i la ciutat era vista per ells com el màxim bé, com el triomf del cosmos contra el caos. Aquesta concepció és coneguda com a Ratio Pulcherrima. La ciutat no es concep com un nucli urbà sinó com aquesta comunitat política ben organitzada i assentada en un territori propi amb un nucli urbà. Tot el que determina el benestar de la societat es trobava dins d’aquest sistema. Per Cicerón no era concebible que fora d’aquest sistema hi hagués sistema, que era estable, perfecte. Els romans porten a la practica construir ciutats estat (tot i que depenien d’un poder central). El primer pas per organitzar el territori de la ciutat romana idea era necessari atribuir-li un territori perfectament delimitat a cada comunitat. Era precís que aquests territoris senyalessin amb claredat els seus límits per tal d’evitar la confusió amb altres territoris veïns.
El territori de la ciutat ideal està estructurat, organitzat i planificat de manera lògica.
Val a dir, que com exposa Vernant, durant el transcurs de la civilització grega s’esdevé un canvi de mentalitat que proporciona una nova manera de concebre el discurs. El pensament passa del mite al logos de manera que tot el que succeeix no s’analitza des d’un punt de vista mitològic ni utilitzant el seu vocabulari ni raonaments, sinó que es passa a utilitzar la raó i la lògica com a base del pensament. Això aporta una sèrie de conseqüències a curt i a llarg termini com el naixement de la filosofia, una nova manera d’analitzar la història i, a llarg termini, la centuriació (ja hem dit que la civilització romana estableix la seva base utilitzant com a referent la civilització grega i, per tant, també aquest pensament que s’ha esdevingut lògic i racional).
Per tal d’aconseguir-ho (per tal d’estructurar i organitzar el territori de manera lògica) es feia ús de la centuriació. Aquesta consistia en establir dins un paisatge agrari l’angle recte i una divisió quadricular que confereix al territori un ordre i una claredat que servien com a eina per facilitar la distribució de les terres, l’ordenació i l’aprofitament dels recursos del territori, crear una xarxa de camins entre mig de les parcel·les (anomenades actus).
Un actus són 35,5 x 35,5 metres. Era la mesura més petita. Dos actus fan una iuguera (és a dir, 35.5 x 70 metres). Dos iugueres (quatre actus) fan un heredium (70 x 70 metros). Cent heredium faran una centúria i d’aquí ve el nom de centuriació. És a dir, una centúria té: Cent heredium, dues centes iugueres i quatre cents actums.
Com ens explica Josep Maria Palet Martínez en el seu estudi de les fonts clàssiques, les centuriacions i el territori; les fonts per conèixer l'organització del territori són un conjunt de tractats i escrits en llatí als que anomenem Corpus Agrimensorum Romanorum (cal dir que què aquestes fonts en han arribat a través de manuscrits posteriors). Podem considerar-los, en part, d’aspecte didàctic ja que servien per als encarregats del terreny a mode d’instruccions. El Corpus s’ocupa de la categoria de les terres i d’entre tots els temes que tracta en relació a aquestes, i en aquests, es descriuen les seves característiques, la relació amb la ciutat, la manera d’establir els límits, com senyalitzar-los...
Així que, tot i que el Corpus ens proporciona un marc teòric perquè arribem a conèixer l’estructura territorial romana, no es una narració històrica. El pensament historiogràfic en si (és a dir, el fet de tenir consciència de que s’està transmeten història), com ens explica Pelai Pagès, neix de la mà d’Herodot. Amb aquest nou pensament comença a expulsar el mite i inaugura la tradició historiogràfica que caracteritzarà les histografia grega i romana. Posteriorment apareix la figura de Tucídides, famós per ser l’historiador de la guerra del Peloponès, una guerra en la que ell mateix va participar i això va fer que s’exiliés. És amb el referent d’aquest que finalment, Polibio inaugura l’història romana (era un presoner grec que arribà a Roma i quedà impregnat de les realitats politiques del nou imperi). És a partir d’aquest moment, amb Polibio com a pont entre ambdós cultures historiogràfiques, que la història romana emprèn el seu propi camí. Les pautes d’aquesta prenen com a base les gregues tot i que les romanes s’esplaïn més en l’àmbit justificador de la realitat de l’Imperi. Els historiadors romans més destacats foren Cayo Julio César, Salustio, Tito Livio i Tácito, els quals quasi tots foren homes que participaren en la política i utilitzaren les lluites que visqueren per escriure les seves narracions.
Sense l’adveniment del discurs lògic no hagués estat possible que els autors, gràcies als quals avui en dia tenim tanta informació sobre l’antiguitat, haguessin realitzat les seves obres d’aquesta manera exhaustiva. És a dir que, sense aquest canvi de mentalitat que va promulgar l’ús de la raó i el discurs lògic en substitució del mite, la histografia no hagués evolucionat cap aquesta vessant objectiva, sincera i recolzada en fonaments comprovables.
...