Kant II (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Història de l'estètica en época moderna i contemporànea
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 31/03/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Pensament estètic de Kant En la segona cítrica veiem que fa una reflexió sobre la moral, ja no ens parla de l’àmbit de la natura fenomènica sinó que ens parla de coses com la dignitat, la llibertat... Però constatàvem que la llibertat o la felicitat no podia ser la base del fonament de la moral perquè es la meva llibertat i felicitat. El que busca aquí Kant es una llei universal. Ell diu que, si soc feliç es perquè abans he trobat en mi aquesta llei i he actuat d'acord amb això.
Per ser lliures hem d'actuar de manera que el que jo faci no només sigui bo per a mi. Això es el imperatiu categòric (text 158). Actua de manera que la norma de la teva llibertat pugui esdevenir llei universal. Quan actuem així, de manera que el que serveix com a norma es pot aplicar com a llei universal, hi ha l'orgull per la meva actuació i la meva personalitat. Una personalitat independent dels organismes de la naturalesa, independent de les emocions, desitjos o mecanismes de la nostre condició natural. Hem d’elevar-nos a la nostre condició suprasensible.
Quan actuem així i ho hem de fer imperativament, trobem aquest estat de satisfacció, d'orgull, de reconeixement que s'ha complert el nostre destí, aleshores sentim un sentiment de gust i respecte cap a nosaltres mateixos. En aquesta situació de satisfacció tornem a estar en una situació empírica de gust, l'acompliment del meu destí per el qual soc un animal racional fa que la meva persona completa tingui satisfacció, i tornem a estar a l'àmbit de lo empíric i lo sensible. Kant troba la virtut i la satisfacció.
La tercera crítica del judici de Kant Intenta resoldre aquest problema entre virtut i satisfacció. El 1790 publica la Crítica de la facultat de judicar i la divideix en dues parts, la primera s'ocupa de la estètica. Canvia una mica el sentit de la estètica ens parla d'una estètica transcendental, el que més li interessa es com arribem a dir que allò ens sembla bé, com jutgem que allò es bell i com ens posem d'acord. Constata que no tenim el concepte de bellesa, el sentiment de gust que tenim cap a una cosa ja judica si ens agrada o no.
El que ell fa es partir del sentiment de plaer, que es lo únic que tenim, constata que és un gust diferent als altres, es un plaer sense interès, un plaer contemplatiu, és el resultat d'una contemplació desinteressada. És un plaer que no sacia, es un plaer subjectiu que es pot compartir, perquè qualsevol esser humà pot contemplar allò reconèixer aquella forma i valorar-la.
Ell diferencia en dos tipus de judici (text 159), primer comença explicant que es la facultat de judicar, si lo universal ho tenim el concepte gos o mamífer direm que és un judici determinatiu.
Perquè podem determinar el concepte universal.
Si el que tenim nomes es l'objecte particular i ens falta el concepte tenim un judici reflexiu, hem de seguir reflexionant per esbrinar quin es el concepte. L'únic que tenim es un plaer per el reconeixement d'una forma com que no tenim el concepte, reflexionem sobre aquesta forma. Ell diu que la experiència de la bellesa (sentiment de que allò ens agrada), seria un sentiment de plaer que neix de la reflexió sobre la forma de les coses. El que tenim és això, la forma que perseguim i sobre la que reflexionem. Al final del text 159, bell es allò que sense concepte agrada universalment.
El que trobem en aquesta forma que ens agrada, es que està organitzada de tal manera que en ella tot es mitja i finalitat, no podem dir perquè serveix allò, la causa no es mai important en estètica, mentre que en ciència era molt important (com veiem en la primera critica de Kant). Allò que ens agrada no es que tingui un efecte pràctic a la nostre vida, sinó que ens agrada perquè te una forma organitzada justament perquè allò sigui d'aquella manera. Com unes exigències internes a la obra, com una finalitat interna en la obra, no externa perquè la nostre vida seguiria igual sense l'art.
Aquesta finalitat interna que hi ha te una articulació complexa, es com si hi hagués una finalitat però no sabem quina es perquè no es externa. Per això Kant diu en el text 160, si trobem aquesta finalitat ens deixa de semblar bell, desapareix la experiència estètica.
La finalitat interna ha de semblar tan lliure de tota coacció com un producte de la naturalesa pura, l'art és lliure, és a dir, no es com un ofici que te una finalitat. L'art no pot realitzar la seva funció sinó es per ella mateixa.
Text 162, no han de aparèixer traces que indiquin que l'artista tenia previst el que volia fer, ha de semblar que el porta la pròpia obra, que es una activitat lliure i espontània. Podríem dir que la bellesa per la seva forma es allò que ens agrada, per la seva finalitat interna però que no sabem quina es la seva finalitat interna.
Hi ha un acord entre l'objecte format d'una manera que produeix paler i el subjecte que el contempla. En el moment que fem el judici espontani veiem tot d'una i d'aquella manera ja ens agrada i podem reflexionar sobre això. Per tant, hi ha unes facultats comunes (sentits, imaginació, sentit comú, una mica enteniment) que serà el lliure joc de les facultats que permet aquest acord.
El qual reconeixem una bellesa que no te perquè ser una bellesa adherida a un objecte, a un referent, sinó que pot ser una bellesa lliure.
El sentit comú ens guia en la nostre percepció i reflexió de tal manera que el que diem te en compte la manera en que tots els homes representen les coses, les judica i les comunica. Es la capacitat de comunicar el judici d'una manera que té en compte com l'altre es representa a les coses i les comunica. El sentit comú judica i fa unitària aquesta experiència.
Fa possible que hi hagi un encant entre el que jo dic i un altre experimenta, es la capacitat de comunicació de l'estat universal. Remet a l’horitzó antropològic ja que ens parla de que podem fer i que no. Per tant, el que estableix que això sigui un a priori és el conjunt de facultat de l'esser humà com animal racional, que tendeix a anar més enllà del que es purament sensible, que te un substrat suprasensible. Es a dir, que va més enllà de la pura recepció de les sensacions que construeix una representació, fa un judici d'aquesta representació i comunica aquesta.
En la ciència la facultat fonamental es l'enteniment i en la estètica es la imaginació. En el text 159, apliquem es capacitat de la imaginació a una representació dels subjectes. La imaginació amb el sentit comú pot ser entesa i compartida. Idea estètica es una representació de la imaginació que incita a pensar molt sense adequar-se a cap concepte determinat, cosa que fa que cap llenguatge es pugui expressar per complet.
Quines funcions té la imaginació? Treballa de manera analògica i simbòlica. Fan analogies entre objectes i procediments de construcció i operacions de representacions o d'imatges a partir de que tots tenim una naturalesa humana sempre singular que es caracteritza per fer possible una universalitat. La imaginació compleix una funció esquematitzadora per passar del que es variat a lo comunicable. Es la facultat de la síntesi entre els dos extrems. El sentiment troba un recolzament en uns processos afins entre els homes que poden ser comparats o relacionats i així anem esquematitzant.
Estem jugant amb representacions, amb analogies i símbols. Estem exhibint idees estètiques, quan fem això estem posant d'acord totes les nostres facultats. Aquest es l’últim fi de la nostre naturalesa, la meta. Arribem a ser el que som segons la nostre condició. Cada facultat anima a altres facultats i això ens presenta una analogia.
En aquesta tercera critica apareix l’antinòmia del gust. Es d'una banda no tenim el concepte però d'altre banda ha d'haver alguna cosa equivalent al concepte perquè sinó no es podria comunicar, això son les idees estètiques (les analogies de la representació que es posen en contacte amb l'enteniment i la raó). En el suprasensible trobem el punt de unió de totes les nostres facultats.
Al final supera la diferencia entre lo sensible i lo racional, en l'art aquests dos pols es junten i per tant superem aquest problema. El concepte de geni es fonamental perquè el geni no segueix les regles, perquè si les seguim massa no hi ha experiència estètica.
...