Tema 1 La intensificació de les relacions econòmiques internacionals i la formació d’un nou sistema de pagaments. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Història Econòmica Contemporània
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 35
Subido por

Descripción

Tema 1 La intensificació de les relacions econòmiques internacionals i la formació d’un nou sistema de pagaments multilateral. Amb en Josep Pujol.

Vista previa del texto

Josep Pujol Historia Econòmica Contemporànea TEMA 1 LA INTENSIFIC ACIÓ DE LES RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS I LA FORMACIÓ D ’ U N N O U S I S T E M A D E P A G A M E N T S M U L T I L AT E R A L .
Les decisions polítiques generen el marc institucional, que alhora genera diferents circuits i diferents formes de relacionar-se.
Els canvis en la disponibilitat de recursos naturals genera grans canvis en el mercat de bens i serveis, que alhora genera grans canvis en el sector financer.
Entre el 1830 i el 1914 hi ha molts canvis en quant als recursos naturals.
S’utilitza extensivament el carbó, degut al canvi tecnològic.
A més, hi ha uns canvis migratoris molt importants, d’Europeus que emigren a zones de la mateixa latitud, on es poden adaptar les mateixes produccions agrícoles (nord-Amèrica, Argentina i Xile i Sud-àfrica). Això proporciona un nou camp de conreu per la producció que abans no existia, per alimentar la super-poblada població europea. Per això emigra tanta població, per la falta d’aliments. A pesar de les millores tecnològiques de l’agricultura, aquesta no pot sostenir el creixement industrial. La crisis més gran és la de la patata a Irlanda, que genera un gran èxode d’emigració irlandesa cap a Amèrica. Amb tot això arriben a Europa molts nous menjars: tomàquets, cereals, nous olis, lleguminoses, etc. Aquests intercanvis augmenten amb l’evolució del sistema de transport.
A partir d’aquí neix un sector financer nou. Entorn de 1900, a finals del segle XIX, es considera a escala mundial un sector financer que perdurarà fins els anys 1980’s. Es defineixen perfectament els bancs centrals, les S.A. bancàries, les operacions financeres d’aquesta banca, les principals famílies bancàries, etc. Als anys 80 neix un nou concepte: la banca transnacional, que obre un nou ventall de possibilitats financeres.
Això comporta un creixement sostingut excessiu del sistema financer, i sumat a la reducció dels recursos naturals, això comporta problemes.
Aquest període a més es caracteritza per un període d’economies liberals, amb una mínima intervenció del mercat. El mercat s’encarregarà de regular-ho tot, i s’ha de facilitat el funcionament d’aquest amb la mínima intervenció pública. No existeix el concepte de parat. La despesa pública és molt baixa, mínima (un 25-30% del PIB). L’educació en aquest període és inexistent. Els nens aprenen a les fàbriques (estudien a una escola, religiosa, els nens dels rics). La sanitat també canvia, ja que Pasteur descobreix l’origen de les malalties, les bactèries. Abans existien els primers “hospitals per pobres”, que eren unes cases d’acollida amb higiene i llençols nets on molts es recuperen, construïts molt sovint pels rics del poble junt amb l’ajuntament. A partir d’això canvia el concepte de sanitat, es construeixen hospitals de veritat, es doten amb nova maquinària, etc. Neixen els primers sindicats. No hi ha llibertat política ni sufragi universal, els votants són molt pocs, i sempre homes a partir de 21 anys i amb un sistema censatari (depenent de la riquesa que tinguin, molts no poden votar perquè no tenen propietat o no paguen impostos. A més, a Anglaterra, hi ha volt múltiple. Si un propietari té propietats a 7 districtes, pot votar als 7. Era el país on votava menys gent de tota Europa).
Durant tot aquest temps és va generant tensió (baralles entre imperis, pol·lució, revolucions, etc.), que acaba amb la 1a Guerra Mundial. Això acaba amb el sistema anterior, i instaura un nou període, de 1919 a 1955, durant el qual hi ha la major densitat de decisions humanes incorrectes per part de les elits de tota la historia (2a GM, dictadures, fascisme, holocaust, 2 bombes atòmiques, una crisis econòmica gegantina…).
Els protagonistes socials del període d’entre guerres, els líders, es trobaven entre 35-45 anys.
Després dels anys 80, és la mateixa franja qui causa els actuals problemes.
El creixement econòmic depèn de la inversió: tots els ingressos no gastats en consum han de tornar a entrar al sistema. Com més desigual és la distribució de la renda, més alta és la taxa d’estalvi, i el percentatge de renda que no es gasta en bens de consum és més alta. Per això calen incentius molt alt per a que aquesta renda es gasti. Al S. XIX aquest estímul existia (ferrocarrils, nous ports, vaixells a vapor, creixement de la població…), pel que es donaven les condicions necessàries, amb l’entrada al mercat mundial d’Amèrica, Austràlia, etc. Això no és sostenible avui dia, ja que aquests estímuls a la inversió no existeixen.
L’economia Britànica canvia molt durant finals del segle XIX i principis del XX. Realitza la major part de la inversió estrangera del món. Deixa de ser la indústria el món, i passa a consumir molt més del que produeix. Gairebé el 90% del que consumeixen és importat, pel que tenen una balança comercial molt deficitària. La balança d’invisibles (turisme, pagaments d’assegurances, rendes de ferrocarrils i vaixells alquilats, etc.) és sempre positiva. La balança d’interessos i dividends també és positiva i molt alta. Això els genera una balança per C.C. positiva, i que es dispara a principis del S. XX.
Per a que el sistema no col·lapses, calia una sortida d’aquest gran líquid que arribava. Això es compensava amb una gran inversió exterior neta.
En aquest període, les circumstàncies de recursos naturals s’expandeixen, el que expandeix molt el circuit de mercaderies i, a pesar d’un marc institucional molt liberal propens a generar alta desigualtat, aquest estalvi reverteix en el circuit de mercaderies a través d’inversió productiva en béns de capital.
Al tenir el regne unit una balança de pagaments equilibrada, rep molt líquid però també expulsa (inversió), pel que hi ha un circuit molt estable de lliures. Així, aquesta estructura aconsegueix que ni sobrin ni falten lliures al món. Això farà que la lliura sigui una moneda clau, amb molta seguretat en que aquesta no perdrà valor, ja que no hi ha desequilibris en la balança de pagaments.
Abans dels anys 30, estan separats els conceptes d’atur i de problemes socials. Abans no hi havia atur, les màquines funcionaven contínuament. A partir dels anys 30 i amb les polítiques keynesianes, es tornen a unir aquests conceptes, les màquines s’aturen i la gent no treballa.
Aquest període està caracteritzat per un període amb tipus de canvi molt estables, sobre tot a les economies desenvolupades. Això és perquè el tipus de canvi depèn de la balança de pagaments, i aquesta és molt estable (vist abans en la Britànica). Aquesta variància és afavorida per una molt baixa inflació (que els preus i els salaris es moguin al uníson, i això és més fàcil si directament no es mouen).
Un preu, són rendes, i quan aquests varien el que es decideix és qui guanya més. Per tant, si hi ha inflació, és impossible mantenir estabilitat, depèn de les condicions socials del país, però serà molt difícil que es moguin paral·lelament preus i salaris.
Què pot provocar inflació?: I.
Inputs bàsics (energia): Durant aquesta època són baixos els costos d’energia, ja que acaben de començar a explotar-se.
II.
Treball: El marc institucional manté baixos els salaris.
III. Dèficit públic: Que el dèficit públic no sigui inflacionista. En aquesta època no interessa que això sigui, els títols públics han de ser una inversió segura.
Per tot això es pot mantenir un període de baixa inflació.
El patró or creava un ancoratge (encara que no molt sòlid). Quan aquest es perd, cal gestionar el deute bancari políticament. Encara que les divises es lliguessin a l’or, l’oferta de tots dos no anava a la mateixa velocitat, pel que hauria d’acabar debilitant-se. El benefici del sistema bancari eren els préstecs, pel que era lògic que aquest perdés pes.
Des del S. XVIII ja existia el patró or a UK. Això volia dir que una moneda havia de contenir X grams d’or. Qualsevol podia anar al banc i canviar els diners pel valor equivalent en or. Amb el plató or/plata, les lleis bancàries eren molt complicades. Amb la plata que portava una moneda d’1 i l’or que portava una moneda de 5, el govern ja fixava el preu de convertibilitat entre or i plata. Aquesta havia de coincidir amb la relació d’intercanvi al lliure mercat entre or i plata. Si això no era així, ja apareixia l’especulació.
Ex.
A França, per les lleis d'encunyació, 15g de plata es canviaven per 1g d’or. Al mercat de metalls d’Hamburg, on comercien directament els metalls, es pagaven 20g de plata per 1g d’or. Llavors, la gent aniria al banc de França, canviaria 15g de plata per 1g d’or, anirà al mercat d’Hamburg, canviarà aquest per 20g de plata, i continuarà fent el procés. D’això se’n diu “Llei de Gresham”, la moneda dolenta desplaça la bona. França es quedarà sense or i només tendrà plata. Per tant, el patró bi-metàl·lic era molt complicat.
A més, a Gran Bretanya, la lliura només estava fixada al patró or. Per la seva gran importància, tothom volia lliures, per tant demanarien or. Això genera una pressió a la pèrdua de valor de la plata.
A aquesta circumstància se li va afegir una segona. La producció minera d’or va augmentar, però la de la plata va augmentar molt més (gràcies al descobriment de nous mètodes molt econòmics que permetien treure l’or i la plata de la pedra. Per tant, en un moment on augmenta la demanda d’or, augmenta molt més la demanda de plata. Per tant la pressió per la devaluació de la plata és encara més gran. Quan això comença, els països amb patró plata o or/plata ho passen molt malament: els hi entra molta plata, i això provoca pressió per inflació. Per tant, quan van poder, van treure la plata i es van quedar només amb l’or.
Per poder-ho fer, alguns feien pràctiques poc “legals”, mal vistes. Com que França, quan va poder agafar el patró or, encara no tenia or suficient, va decidir que només canviaria francs o títols per or amb un valor mínim d’un lingot d’or.
Al principi, el patró era sostenible, ja que l’or i la plata representaven un 63% de l’oferta monetària total, mentre que al 1913 ja és només un 13,3%, i la resta és diner bancari. No només això, si no que el pes dels dipòsits és molt més gran que el dels bitllets reals. Això no és sostenible, i portarà a la desaparició de l’or com a material monetari.
Durant tot el període, Gran Bretanya només té al voltant del 5% de totes les reserves d’or mundial. És la divisa que menys es pot convertir en or, però és la més demandada.
Les condiciones de l’època són propícies per al manteniment d’això, ja que el 80% de la població no estalvia res. El petit nucli que si estalvia, aquesta elit, són els propietaris dels bancs que emeten els bitllets, i aquí és on tenen el negoci, per finançar crèdit. I aquests seran els últims en posar en joc el negoci.
Per contenir els pànics bancaris, hi ha varies mètodes. Un d’ells és emetre un comunicat un s’assegura que s’acceptaran sempre bitllets, no caldrà or. Això redueix la pressió. Un altre, quan la gent retira els diners, pagar-los cèntim a cèntim. Això fa que a l’hora de tancar hi hagi una gran cua que hagi de tornar al dia següent. I així fins que baixi la pressió.
El problema doncs pot venir de l’exterior. Si comença a haver més pagaments de GB a l’exterior que al revés, hi ha un desequilibri a la balança de pagaments, els propietaris de bancs, les elits d’altres països es cansen de tenir lliures perquè no les utilitzen per pagar res, poden reclamar aquest diner en or. I aquí se’ls hi ha de pagar si o si.
Lletres de canvi En aquestes condicions de grans transaccions internacionals, és evident que no hi haurà aquests grans transports de diner/or. La lletra de canvi va ser l’encarregada de que això funcionés bé. El que es transportaven eren els papers, les promeses de pagament, les lletres de canvi.
Si les lletres de canvi no tornen a Londres, és que hi ha un desequilibri en la balança de pagaments. Quan el termini acabi, el S. Financer de l’altre país les haurà d’enviar a Londres per cobrarles, i canviar-les per or, ja que ells no voldran lliures per res, ja que els hi sobren. Llavors el banc d’Anglaterra veurà com les seves reserves d’or es van reduint, creant pressió sobre el tipus de canvi.
El transport de l’or és molt car i perillós, i això ho volen evitar tant el banc emissor com el receptor. Per tant, quan això comença a passar, tots intenten evitar-ho. Per exemple, augmentant el tipus de descompte, per a que els agents no acceptin lletres. Si encara reben, doncs per l’altra banda.
Encara que el tipus de canvi oficial entre lliures i l’altre sigui un, demanen més, per suplir els costos de transport de l’or. Si això encara no és suficient, i el banc emissor veu que encara baixen les reserves, el banc d’Anglaterra serà el que prengui ara mesures: augmentarà el tipus d’interès a curt termini. Això frenarà l’emissió de nou deute, ja que ara surt més car per tothom la creació de deute. Només amb això, el banc d’Anglaterra arregla el desequilibri de la balança de pagaments.
Tot això feia possible que el banc d’Anglaterra treballés amb només el 5% de tot l’or mundial. Al ser el gran creditor mundial, al tancar una mica l’aixeta d’emissió de lliures, com que el forat de pagaments a GB continuava igual de gran, rebia la mateixa quantitat de lliures, i això quedava arreglat.
Això no podien fer altres països, com EEUU, que era un gran deutor mundial. Aquests s’havien d’inventar altres sistemes, com acumular molt més grans reserves d’or.
Quan els països que tenen aquests desequilibris són deutors, només tenen una possibilitat: abandonar el tipus de canvi fixe , ja sigui devaluant (canviant la paritat) o deixant-ho fluctuar.
...