primer treball tècniques artístiques- analisi tècnic de dues obres (2016)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura tècniques artístiques
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 4
Subido por

Descripción

anàlisi tècnic de dues obres, primer treball de tècniques artístiques

Vista previa del texto

TÈCNIQUES ARTÍSTIQUES Primer treball- Anàlisi tècnic de dues obres 0 EL ACAPARADOR- Ramon Puyol Informació sobre la obra El títol de l’obra és El acaparador i el seu autor és Ramon Puyol. La datació d’aquesta peça és 1936.
L’obra El acaparador es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el número de catàleg és el 028135-G.
És un gravat i la tècnica és litografia sobre paper.
Les dimensions de El acaparador son 68,5 per 48,5 centímetres. Com ja he dit en l’anterior apartat, la tècnica es litografia sobre paper, per tant, el suport és el paper.
Trobem representat una mena d’ésser, probablement un ogre o un altre personatge desagradable, que abraça amb violència cap a ell un sac, del qual no podem veure el contingut. La cara d’aquest personatge no incita a apropar-nos a ell, és desagradable i agressiu, dona la sensació que intenta protegir o, com diu el títol de l’obra, acaparar de forma violenta cap a ell aquest sac i com si no volgués compartir-lo amb ningú.
Ramon Puyol va ser un pintor nascut en Algeciras i un dels autors més importants de cartells i gravats de la guerra civil espanyola. El famós cartell republicà No pasarán es obra seva. Va realitzar el gravat El acaparador en concret l’any 1936. Forma part d’una col·lecció de deu gravats que l’autor va realitzar entre 1936 i 1937, on a través de personatges com el pessimista, l’espia (uns altres gravats pertanyents a aquesta sèrie) o el acaparador, Puyol fa una crítica de la situació del país i avisa del perills als quals la revolució s’ha de sotmetre si vol sortir victoriosa.
Aquesta col·lecció de gravats es va presentar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937.
Junt amb aquesta sèrie, Ramon va presentar dos olis: En el frente i Descanso en el frente. Alguns del dibuixos de Ramon Puyol van ser utilitzats posteriorment en cartells.
1 Tècnica A continuació explicaré els procediments per a dur a terme un gravat amb litografia.
La tinta de dibuix i el llapis litogràfic han de transferir a la planxa o la pedra el greix necessària per formar una imatge que es pugui estampar i que alhora faciliti al artista veure el dibuix que està traçant. Es pot aplicar sabó sobre la planxa litogràfica ja preparada per estampada per aconseguir deixar una marca que es pugui imprimir, tot i així, la imatge no s’apreciarà fins el moment d’entintar la planxa amb el rodell.
La tinta s’obté en barres i per preparar-la es dissol en aigua destil·lada (és millor no utilitzar aigua de l’aixeta, a causa de la cal que conté), trementina o alcohol desnaturalitzat, tot depenent del tipus de treball que s’estigui duent a terme.
Tant si utilitzem aigua destil3lada com trementina, el mètode per diluir la tinta és la mateixa. Aquest mètode és el següent: s’escalfa la cara inferior d’una tapa d’estany plana amb un llum d’alcohol, un encenedor o una vela, a continuació, es frega amb un dels extrems de la barra de tinta sobre la cara superior. El calor fa que la tinta es foni i corri sobre la superfície de la tapa. En aquest moment s’afegeix l’aigua o la trementina i es mescla amb la tinta segons el que vulguem fer.
La tinta ha d’estar molt diluïda per dibuixar amb una ploma, però per cobrir zones grans amb un pinzell, la tinta haurà de ser més cremosa. Quan escalfem la tapa hem d’anar amb compte de que la tinta mai entri en ebullició, ja que el greix de la tinta es debilitaria. També cal tenir en compte que quan mesclem la tinta amb la trementina es que si es tracta d’un alcohol molt inflamable i s’aplica massa escalfor podrien sortir flames, per això cal anar amb compte.
La goma aràbiga s’ha considerat com un dels materials més important per a dur a terme un treball litogràfic, ja que fa relativament poc sense ella hauria sigut impossible dur a terme aquest procés. La goma aràbiga té la propietat de desensibilitzar la planxa. És pot diluir en aigua i és insoluble en alcohol o trementina. S’extreu d’un arbre que creix a les costes del Mediterrani i als països limítrofes, però la de millor qualitat és, com el seu nom indica, la que prové d’Aràbia, y és incolora.
Per a qualsevol tipus de treball normal sobre planxa o pedra, la goma haurà de tenir una consistència cremosa i pot ser pura o dur certes quantitats d’àcid nítric, en el cas de la pedra, o àcid tànic, en el cas de la planxa.
Si la superfície de la pedra o la planxa és sensible a la acció del greix que contenen els llapis i les tintes litogràfiques , serà igualment sensible al greix que provingui de 2 qualsevol altre producte. El greix pot arribar a la planxa a través del cabell o de la pols d l’ambient, manifestant-se en formes de taques negres sobre la planxa, després de realitzar l’entintat d’aquesta. Quan transportem d’un lloc a un altre la pedra o la planxa sense dibuixar ni engomar, convé subjectar-la sempre pels costats o els extrems sense que la mà arribi a entrar en contacte amb la superfície sobre la que es treballarà.
La mecànica per a dibuixar sobre la pedra es qüestió de cadascú. Com que no es tracta d’un objecte lleuger i modelable com un bloc de dibuix o un paper, s’han de prendre certes precaucions. Una solució possible per facilitar el dibuix seria assegurar la pedra col·locant alguna cosa per sota en l’extrem superior.
Elements afegits En aquest gravat, no apareixen gaires elements afegits. No té marc, només és un paper amb el dibuix litogràfic gravat. Tot i així, al MNAC es troba emmarcat, com tots els quadres que podem trobar al museu. El acaparador es troba en una petita paret que es troba al final d’un passadís del museu que compren diverses obres de guerra civil. Aquesta paret la comparteix amb vuit obres que són vuit gravats del mateix autor i de la mateixa sèrie, que són: El espía, El pesimista, El estratega, El bulista, El izquierdista i El turista, El optimista i El rumor.
Els set gravats es troben emmarcats amb un marc de color beige marronós, com podem veure en la fotografia. El color contrasta bastant amb el color de la paret, que és un color vermell obscur.
Pel que fa a elements afegits dins de l’obra, trobem la firma de Ramon Puyol i el número 36, es a dir, l’any que es va fer aquest gravat. La firma de Puyol es troba en majúscules i d’una mida més gran que el número 36, que es troba a sota de la lletra O.
Conservació: Pel que fa a l’estat de conservació, tot i tenir 80 anys d’antiguitat (és relativament nou comparat amb moltes altres obres, però no deixen de ser bastants anys), es troba en un estat bastant correcte. Està molt ben conservat i trobem poques imperfeccions pel que fa 3 al suport i a la superfície del dibuix en si. Tot i així, hi ha una sèrie de mesures que d’han de dur a terme per tal de conservar una obra com aquesta, es a dir, un gravat sobre paper.
Les obres d'art sobre paper requereixen l'ús de passe-partout en el seu emmarcat. Aquest compleix una funció estètica i de protecció: el vidre mai ha de donar suport sobre l'obra, perquè ràpidament condensa humitat, encoratjant la formació de floridura i adherint l'obra al vidre. El passe-partout permet el moviment de l'aire i la dilatació / contracció de l'obra atès que el paper treballa d'acord amb els canvis atmosfèrics (quan hi ha humitat excessiva el paper s'ondula i en dies secs apareix pla).
Les obres mai han de ser fixada o enganxades íntegrament, sinó que es farà de manera que permeti la generalització desmunti sense dany i sense deixar marques. Els productes usats en un emmarcat de conservació, com cartrons, passe-partouts, adhesius, cintes i altres, han de ser lliures d'àcids (pH alcalí o neutre) per evitar danys a les obres.
El vidre ha de tenir un filtre contra els raigs ultraviolats.
El marc no ha d'estar en contacte directe amb el passe-partout i el cartró de muntatge.
Per evitar la migració d'àcids de la fusta a l'obra s'ha de col·locar una barrera de protecció entre el rebaix del marc i l'obra.
El quadre es tancarà en la seva totalitat per darrere en forma adequada per evitar l'entrada de pols i insectes. A més haurà de tenir en la seva part posterior topalls que separin el marc de la paret aproximadament o, 5 cm per evitar moviments del quadre, ja que el s'adhereixen a la paret.
Bibliografia La Litografía industrial en el norte de España de 1800 a 1950 : aspectos históricos, estéticos y técnicos: Concepción Lidón Martínez (Ediciones Trea, 2005).
Manual de litografía: Justo Zapater y Jareño (Clan, DL 1993).
Cartel, arte y patrimonio durante la guerra civil española: Significación del cartel dentro del patrimonio cultural: Federico Castro Morales.
Origen de la litografia en España : el real establecimiento litográfico: Jesusa Vega (Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, 1990).
Manual de litografia: Richard Vicary (Hermann Blume, 1986).
4 L’ENCHANTEUR- Pere Casas Abarca Informació sobre la obra El títol d’aquesta peça és L’Enchanteur i és una fotografia en gelatina de plata sobre paper baritat de Pere Casas Abarca. Aquesta fotografia data de 1900.
Aquesta obra, igual que El acaparador, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el número de catàleg és el 207776-000.
És una fotografia en gelatina de plata sobre paper baritat i el que trobem representat son tres dones vestides de blanc amb uns atuents d’un estil orientalista. Es troben en una habitació que sembla una habitació en algun país de l’Orient. A l’habitació trobem coixins enormes al terra i grans cortines i catifes. La dona que es troba a la banda dreta de la fotografia porta unes sabates que son d’un estil japonés o xinés del segle XIX i principis del XX. Aquestes sabates son una mena de sandàlies amb dos elevadors, un davant i un altre darrere, d’uns deu centímetres d’alçada.
Entre aquestes dones trobem un home de raça negra vestit només amb una peça de roba blanca que li cobreix les zones íntimes. L’home es troba tocant un instrument que sembla ser una flauta, o altre instrument molt semblant de vent. Aquest home està encantant una serp amb la melodia de la flauta (d’aquí el títol de l’obra, L’Enchanteur) i dues de les dones se la miren atentament, mentres que l’altra dona sembla estar amb els ulls tancats i ballant o pensant en alguna cosa.
L’autor de la obra, Pere Casas Abarca va ser un famós pintor, cartellista i fotògraf. A la cantonada superior dreta de la fotografia trobem la signatura de l’autor marcada amb alguna mena d’estri, com si la signatura estigués segellada. Posa exactament: P.CASAS ABARCA, en majúscules.
5 Tècnica En el món de la fotografia, abans de la "revolució del color", gairebé totes les fotos (incloses les instantànies) eren impressions sobre gelatina de plata. Aquest tipus de fotografies es val de la reacció que es produeix entre les sals de plata i la llum per imprimir les imatges d'una pel·lícula sobre un paper que ha rebut prèviament un tractament específic. Aquest procediment es va estendre àmpliament durant la dècada de 1890 i va seguir sent molt popular, especialment a la fotografia artística, fins que la pel·lícula fotogràfica va ser reemplaçada gairebé per complet per la fotografia digital.
Són quatre les capes que componen una impressió fotogràfica en gelatina de plata. En primer lloc, hi ha la base de paper, la qual en el seu origen estava composta per teixits, però va començar a elaborar-se amb polpa de fusta després de la Primera Guerra Mundial. A sobre de la base es troba la "vareta", que és una capa blanca composta per sulfat de bari suspès en gelatina. Sobre aquesta capa es troba l'aglutinant de gelatina, que conté partícules de plata. I per sobre de tot hi ha una capa de gelatina endurida, anomenada capa de revestiment o protectora, la missió és la de protegir la superfície impresa.
La plata que hi ha en una impressió d'aquest tipus es troba en unes partícules de sals de plata d'uns 0,5 micròmetres de diàmetre. El paper sembla ser blanc, però quan la llum reacciona amb les partícules de sals de plata, cada "trosset" de plata esdevé una petita taca fosca. Tots aquests punts foscos són els que creen la imatge quan la llum es filtra a través de la pel·lícula sobre el paper fotogràfic. Després, el paper s'esbandeix per netejar-lo de les partícules de plata que no han reaccionat amb la llum.
L'ús de la gelatina en aquest tipus d'impressions es deu al fet que protegeix les fotografies a l'assecar-se i s'infla en ser submergida en els productes químics de revelat.
Això permet que la plata reaccioni amb els reveladors en el moment que l'artista triï i que la reacció cessament quan la fotografia deixi d'estar exposada a la solució de revelat. La gelatina és una substància orgànica que s'elabora a partir de pell i ossos d'animals.
L'única funció de la capa de barita, que se situa entre la gelatina de plata i la base de paper, és la de proporcionar una superfície blanca i llisa. En fotografia artística, la capa de barita pot tenir tints afegits per aconseguir determinats colors. També pot tenir una superfície en relleu per a proporcionar una textura addicional a la impressió.
Quan es pren una fotografia amb una pel·lícula en blanc i negre, la imatge produïda serà la inversa de la que quedarà impresa finalment. Les zones de la imatge que siguin especialment fosques no permetran a la llum passar a través de la pel·lícula, per la qual cosa aquesta no incidirà sobre el paper fotogràfic. La pel·lícula en blanc i negre és un component important en el procés de producció de fotografies de gelatina de plata, ja que permet una resolució més nítida de les imatges que altres tipus de pel·lícula.
6 Conservació Aquesta fotografia, pel fet de tenir més de 100 anys d’antiguitat, es a dir, de les primeres fotografies que es van fer, té algunes imperfeccions causades pels anys, com son algunes manxes a la superfície, a més de veure’s una mica borrosa per la qualitat de la fotografia de l’època. Tot i així, es troba en un estat bastant correcte si tenim en compte els anys que té.
Per conservar fotografies antigues s’han de tenir en compte una sèrie d’indicacions.
Abans d'aplicar qualsevol mètode de conservació i / o restauració a emulsions fotogràfiques primitives, és primordial el reconeixement precís, tant del tipus d'emulsió, com del suport que es vol tractar. A primera vista, hi ha tres tipus (daguerreotip, ambrotipo i ferrotip) que tendeixen a assemblar-se, especialment perquè la presentació que se'ls donava solia ser similar. És per això que hem de començar per una enumeració que ens permeti distingir: càmera fosca, heliografia, daguerreotip, calotip, ambrotipo, plaques humides al col·lodió, ferrotip, paper albuminat, i carte de visite. Aquest detall ens permet realitzar una breu història de la fotografia.
Per gestionar fotografies sempre es recomana usar guants de cotó sense lli per no deixar empremtes dactilars; si aquestes no es treuen immediatament, poden provocar danys a la fotografies cobertes de gelatina. No s’han de col·locar mai els dits sobre l'emulsió dels negatius o de les còpies i s’ha de prendre sempre el material per les seves vores, mai donar suport a les mans.
La humitat és el factor individual més important que afecta la permanència dels registres fotogràfics, mapes i targetes postals antigues. Mai ha de ser superior al 60% en zones d'emmagatzematge. Els registres fotogràfics s'han d'emmagatzemar a una temperatura entre 19º a 23º. No obstant això, una baixa temperatura augmentarà la 7 protecció. S'han d’evitar els canvis bruscos de temperatura i humitat procurant un ambient lliure de pols i amb aire pur. Totes les fotografies s'han d'emmagatzemar en zones exemptes de pols, ja que la sorra fina i la pols, poden incrustar-se en les capes de gelatina i causar danys per abrasió.
Bibliografia Impresiones : la fotografia en la cultura del siglo XIX: Bernardo Riego (CCG ediciones, 2003).
Preservación y Restauración de materiales fotográficos de archivos y bibliotecas: Hendriks, Klaus B.
Diccionario de fotógrafos españoles : del siglo XIX al XXI: María Rubio Oliva (La Fabrica : AC/E Acción Cultural Española, 2013).
Imágenes poéticas en la fotografía española: Arantxa Romero (Instituto de las Industrias Culturales y de las Artes ; CENDEAC, DL 2015).
España a través de la fotografía, 1839-2010: Pablo Jiménez Burillo (Taurus : Fundación MAPFRE, DL 2013).
Entorn de la fotografia en el context de les arts visuals: (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts , 2012).
8 ...