Tema 6 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del dret administratiu
Profesor M.
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 08/04/2015 (Actualizado: 08/04/2015)
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Fonaments del dret administratiu Tema VI TEMA 6.- EL CONTROL DE LA L’ADMINISTRACIÓ 1.- Controls interns i controls externs Sense control no hi hauria Administració Pública, sinó que hi hauria una imposició. L’AP es controla a ella mateixa i es controla externament, per això parlem de controls interns i externs.
- Els controls interns són els mecanismes, institucions jurídiques i sistemes dels que disposa l’Administració Pública per a adequar les seves actuacions al principi de legalitat, fins i tot arribant a esmenar la seva actuació.
- Quan parlem de control extern parlem d’altres poders diferents a l’Administració Pública que tenen per remissió legal o constitucional determinades facetes del control de l’Administració Pública.
Incloem com a element principal la jurisdicció contenciosa-administrativa.
2.- Controls interns: la potestat d’autotutela i mitjans pel seu exercici És la potestat d’autotutela que li atorga l’ordenament jurídic a l’AP. L’AP, en totes les seves actuacions i d’acord a l’art. 9 CE, ha d’ajustar-se al principi de legalitat i, tant si produeix actes reglats com constitucionals, aquesta subjecció és irrenunciable.
Aquest sistema ha anat evolucionant i matisant-se en els diferents països que han seguit el mateix sistema, per tant, han conservat l’autotutela fins a les seves últimes conseqüències i han descartat la via del poder judicial. En canvi, altres països com Espanya tenen una autotutela que només queda circumscrita a una determinada part del control, però després hi ha un sistema extern de l’administració, que és el poder judicial. En conseqüència, quan parlem d’autotutela parlem de que l’administració es controla a si mateixa, d’un control intern de l’administració. Per tant, quan el conflicte surti de l’’àmbit administratiu i vagi a parar a la jurisdicció contenciosa-administrativa, aquí ja no hi ha autotutela, la que la JCA és poder judicial.
Per uns principis generals i per uns mecanismes concrets de control, junt amb tota una legislació que ha desenvolupat l’aplicació d’aquest principi, ha portat la conseqüència de que l’administració, per a adoptar decisions o produir actes administratius, necessita d’uns assessoraments previs i d’informar-se i documentar-se sobre quina és la legalitat aplicable. Per tant, totes les institucions d’assessorament que existeixen a l’AP, el Consell d’Estat, els Consells consultius de les CCAA, l’advocacia de l’Estat, etc. una de les seves funcions, és precisament emetre opinions i dictàmens sobre els assumptes que li són consultats i aquest assessorament és un assessorament jurídic. A més, hi ha unes institucions que ajuden a controlar internament les decisions administratives, com és el ca de les intervencions generals, és a dir, control de la despesa pública, tot i que és un tema a part.
De forma molt més concreta, l’autotutela administrativa s’exerceix per dos grans SISTEMES que estan perfectament regulats a l’ordenament jurídic: els recursos administratius i la revisió d’ofici.
- Els recursos administratius són una garantia que l’ordenament ofereix als administrats per a que puguin impugnar els actes i actuacions de l’administració pública. Per tant, està a l’abast i a la 72 Fonaments del dret administratiu Tema VI potestat de l’administrat utilitzar o no un recurs administratiu contra una decisió de l’administració si entén que aquesta actuació o decisió no s’ajusta al principi de legalitat o el perjudica. Llavors, utilitzant un recurs redactat per escrit , presentant davant l’AP en els terminis màxims assenyalats en cada cas, l’administrat pot exposar les seves raons en contra de l’AP. L’AP està obligada a constar i resoldre aquest recurs en un determinat marge de temps i, si no ho fa, es produeix silenci administratiu que, en caràcter general cal entendre com silenci negatiu i, per tant, desestimatori del recurs. Això produeix l’efecte de que l’administrat pugui accedir a la JCA, contra la desestimació del seu recurs.
La interposició d’un recurs no paralitza l’execució de l’acte administratiu per si mateix, excepte en el cas de les sancions administratives. També és veritat que l’article 111 de la Llei 30/92 preveu la possibilitat de que es pugui suspendre l’execució si ho demana l’administrat per raons de caràcter jurídics o per raons de caràcter fàctic, llavors l’AP ha de ponderar les circumstàncies del cas i prendre una decisió sobre si suspèn o no l’execució de l’acte fins que el recurs es resolgui. Això té la particularitat de que la suspensió es pot guanyar per silenci administratiu, perquè si transcorren més de 30 dies des que es va produir la petició de suspensió de l’execució i l’AP no ha contestat, aquest silenci s’entèn positiu i cal entendre que l’execució ha quedat suspesa.
No estan subjectes a unes formalitats massa importants. Els administrats poden, en els recursos, al·legar tot el que creguin convenient, tant de dret com de fet, i l’administració ha de considerar totes les al·legacions i resoldre totes les qüestions que es plantegin.
Al mateix temps, els recursos, al tenir una forma més flexible, han de ser sempre considerats per l’AP de tal manera que si l’administrat s’equivoca en donar nom a un recurs, això no ha de ser obstacle per a que l’administració el consideri com el recurs que toca segons l’ordenament jurídic.
Els incloem en l’autotutela perquè quan l’AP examina un recurs i adopta una decisió, està reconsiderant i reexaminant la seva pròpia actuació prèvia i, per tant, està revalidant o corregint la decisió que havia pres.
Aquest sistema, a la Llei 30/92 s’ha simplificat respecte de legislacions anteriors, ja que en realitat no hi ha més que dos recursos ordinaris i un recurs extraordinari.
a) Recursos ordinaris i.
D’alçada (art. 114 i 115 de la Llei 30/92) → es pot interposar contra actes que no esgoten la via administrativa. És un recurs que només es pot utilitzar i existeix en administracions que es troben organitzades sobre el principi de garantia, ja que aquest recurs l’ha de resoldre l’òrgan superior jeràrquic del que va adoptar l’acte administratiu. Si cap contra un acte administratiu és obligatori interposar-lo si es que es vol impugnar aquell acte, és a dir, no es pot anar directament a la jurisdicció contenciosa-administrativa si abans no s’ha interposat el recurs d’alçada (si cabia).
ii.
De reposició (art. 116 i 117 de la Llei 30/92) → es planteja davant el propi òrgan que ha adoptat l’acte administratiu, amb la particularitat que l’acte ha hagut de posar fi a la via administrativa. Per tant, seria possible recórrer aquest acte directament davant la jurisdicció contenciosa administrativa, tot i que l’administrat pot triar interposar el recurs de reposició.
b) Recurs extraordinari → Recurs de revisió. Es pot interposar contra actes ferms per les causes taxades a l’article 118 de la Llei 30/92.
c) Revisió d’ofici → L’Administració Pública entén que un acte que ha adoptat infringeix la legalitat i procedeix a corregir aquell acte. Aquesta revisió no es pot exercitar per les 73 Fonaments del dret administratiu Tema VI mateixes causes ni en el mateix temps. Hi ha diferents situacions que estan regulades a la Llei 30/92:  Art. 102 Llei 30/02. L’administració, autora d’un acte administratiu, sigui perquè algú li demana o per iniciativa pròpia, arriba a la conclusió de que aquell estava incurs en causa de nul·litat de ple dret. Ha de demanar dictamen al Consell d’Estat o el que correspongui i prendre la decisió de declarar la nul·litat de l’acte. Aquesta deicisió la pot adoptar en qualsevol moment.
 Art. 103 Llei 30/92. Que l’acte administratiu no estigui incurs en causa de nul·litat de ple dret, sinó que sigui anul·lable, per tant, per qualsevol infracció que no sigui la nul·litat de dret. Només pot produir un acte administratiu que digui que l’anterior acte administratiu conté, per la raó que sigui, una lesió respecte de l’Administració Pública. El que ha de fer l’administració és declarar aquest acte lesiu dels interessos públics i demanar-li a la JCA que dicti sentència revalidant la declaració de lesivitat i per tant, d’anul·labilitat de l’acte.
 Art. 105.1 Llei 30/92. L’administració pot revocar actes administratius que ella ha adoptat i que tinguin efectes desfavorables als administrats. No és declaració de nul·litat, d’anul·labilitat o de revocació, simplement vol rectificar errors materials o de fet d’un acte administratiu. La jurisprudència ha dit que aquestes rectificacions han de ser d’autèntics error (de noms, aritmètics, etc.) però que no poden tenir un abast tant profund que suposi que ens trobem en presència d’un nou acte administratiu que no tingués res a veure amb el primer.
3.- La jurisdicció contenciosa - administrativa i la seva estructura Hem de tenir present que parlarem de recursos, però no els hem de confondre amb els recursos de l’Administració.
La doctrina ha establert tres grans sistemes: - El sistema administratiu → és el sistema francès que ja coneixem - El sistema judicial → sortim de l’òrbita de l’administració i ens n’anem al poder judicial (Espanya) - El sistema mixt → són tribunals que no són pròpiament ni de l’administració ni del poder judicial.
integrats per funcionaris i jutges. (Alemanya, Suïssa, Àustria) El sistema espanyol des del 1955 és un sistema purament judicial, i per tant, la jurisdicció contenciosaadministrativa està amb igualtat de nivell que les altres jurisdiccions.
S’organitza, segons les pautes que marca, de forma molt indeterminada, la Constitució, la LOPJ i la pròpia Llei de la Jurisdicció Contenciosa-Administrativa, en TRES NIVELLS diferents: 1. Tribunals Superiors de Justícia de cada CA → en aquest nivell trobem dos tipus de tribunals: a. Jutjats del contenciós-administratiu b. La Sala del contenciós-administratiu 2. L’Audiència Nacional → trobem: a. Els jutjats centrals del contenciós-administratiu b. La Sala del contenciós-administratiu 74 Fonaments del dret administratiu Tema VI 3. El Tribunal Suprem a. Sala del contenciós-administratiu Quan parlem dels (1) Jutjats del contenciós-administratiu estem parlant d’òrgans judicials unipersonals. Al seu front hi ha un Magistrat, tot i que parlem de tribunals col·legiats, de manera que han d’estar integrats per, al menys, tres magistrats. Cada tribunal té les seves pròpies competències. Entre la jurisdicció dels TSJ i la de l’Audiència Nacional no hi ha res a veure, perquè cadascun té les seves pròpies competències, i aquestes poden ser totes objecte de recurs davant el Tribunal Suprem. Aquestes competències s’organitzen per raó de: - Territori - Administració pública de la qual provenen els actes que es recorren - Matèries Als articles 8-11 de la Llei, trobem quina és la competència de cadascun d’aquests tribunals.
- Els jutjats del contenciós-administratiu entenen, bàsicament, en matèries d’administració local i de CCAA.
- Els tribunals superiors de justícia coneixen dels assumptes de les CCAA que no estiguin atribuïdes als jutjats, d’altres matèries de l’administració general de l’Estat d’aquell territori i dels recursos d’apel·lació que es puguin interposar contra sentències dels jutjats.
(2) A l’Audiència Nacional només té competències relacionades amb l’Administració General de l’Estat. Uns assumptes corresponen als jutjats i altres a la sala. La Sala també pot entendre dels recursos d’apel·lació que s’interposin contra sentències dictades pels jutjats centrals.
(3) La Sala tercera del Suprem té una doble funció: (i) Actua directament sobre els actes del consell de ministres i de les comissions delegades del Govern i altres similars. (ii) A més a més, actua com a tribunal de cassació respecte de les sentències dictades a les Sales dels Tribunals de Justícia i a l’Audiència Nacional.
Amb tot això, veiem que als tribunals contenciosos hi ha assumptes dels que coneixen en primera instància i altres dels que coneixen en única instància.
- Quan parlem de primera instància parlem dels jutjats del contenciós-administratiu i dels jutjats centrals del contenciós-administratiu. Quan les sentències són susceptibles d’apel·lació, aquestes van a la sala del tribunal Superior de Justícia o de l’Audiència Nacional, que és quan actua en primera instància.
Quan estem parlant de que un jutjat del Tribunal Superior o Central coneix un assumpte en única instància vol dir que com a ell no cap recurs d’apel·lació. Quan diem que la Sala del Tribunal Superior o de l’Audiència Nacional està jutjant en única instància, sempre si és recurs directe davant d’ella, volem dir que, si per raó de la matèria o per raó de la quantia de l’assumpte, es pot interposar algun recurs contra aquestes sentències, només és un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, ja que el recurs de cassació no és una instància, sinó que és un recurs extraordinari. El TS sempre jutja en única instància, si no és un recurs de cassació.
Els Tribunals Superiors de Justícia apliquen, per raó dels assumptes que poden conèixer, dret autonòmic i dret estatal. L’Audiència Nacional només aplica dret estatal. El Tribunal Suprem només aplica dret estatal, 75 Fonaments del dret administratiu Tema VI perquè no es pot interposar cassació per a una sentencia dictada pels tribunals superiors de justícia que hagin aplicat exclusivament dret autonòmic, ja que la última paraula en aquest dret la tenen els tribunals superiors de justícia i no el Tribunal Suprem.
Dit això, la jurisdicció contenciosa-administrativa és una autèntica jurisdicció que respon al principi de justícia rogada, és a dir, se li ha de demanar que actuï, sinó, aquesta jurisdicció no pot fer absolutament res, ja que no actua mai d’ofici. Com que estem en l’àmbit judicial, per a accedit a la JCA, s’ha de fer amb la intervenció de professionals del dret, tant de procuradors com d’advocats, ja que els administrats no es poden defensar a si mateixos. Les formes són molt més importants que en l’àmbit administratiu, malgrat que sigui una jurisdicció en la qual hi ha oportunitats per a esmenar defectes de les actuacions de les parts que no siguin de caràcter transcendental.
La JCA jutja segons les regles d’un autèntic procés judicial, el que suposa la presència de les parts en conflicte i s’utilitza la igualtat d’armes, és a dir, que tant els administrats com l’AP poden al·legar tot el que creguin convenient i practicar les proves oportunes. Com que estem en l’àmbit del poder judicial, les sentències que es dictin hauran de ser completament neutrals respecte de cadascuna de les parts.
Quan la jurisdicció contenciosa-administrativa dicta sentència i anul·la un acte o actes o actuacions administratives, aquesta sentència és d’obligat compliment per par de l’AP que l’ha produït. Per tant, l’AP ve obligada a complir en els seus estrictes termes la sentència que se’ls dicta.
4.- Àmbit, extensió i límits de la jurisdicció contenciosa – administrativa Si prenem els articles 1-5 de la Llei de la Jurisdicció veurem quines són les competències, tant en sentit positiu com en sentit negatiu, i fins on pot arribar o no la jurisdicció. Per això aquesta matèria de delimitació de competències li diem àmbit, extensió i límits.
D’entrada, la JCA pot conèixer dels actes subjectes al dret administratiu. Això ho sabrem en funcio de la legislació que s’apliqui i del contingut del propi acte. L’Administració pot actuar també d’acrod al dret laboral o privat, cas en el que no podrien ser coneguts per la JCA. La jurisdicció coneix de la impygnacio de les disposicions generals de la llei (rteglaments). En tercer lloc pot entendre dels decrets legislatius, sempre i que el seu contingut s’hagi excedit del de la delegació, ja que en un altre cas la instpancia competent seria el TC.
D’altra banda, hi ha una sèrie d’actes d’altres institucions de l’estat que no són AP i que no estan subjectes al dret administratiu que, no obstant, poden ser objecte de judici per aquesta jurisdicció. Ens estem referint a actes en matèria de personal d’administració i gestió patrimonial del Congrés de Diputats, del TC, del Tribunal de Comptes, del Defensor del Poble i de les institucions anàlogues de les CCAA, i també dels actes del Consell General del Poder Judicial en matèria de personal. Totes aquestes insttucions no són AP i no actuen conforme al dret administratiu i, malgrat això, alguns dels seus actes poden ser recorreguts davant la JCA. Això es fa perquè si no, no hi hauria manera de controlar aquests actes i, com que s’assemblen al dret administratiu, la solució va ser poder impugnar-los davant la JCA.
76 Fonaments del dret administratiu Tema VI L’article 2 de la Llei de la JCA ens aclareix més conceptes i ens parla de la protecció de drets fonamentals.
L’AP, en les seves actuacions i actes, pot vulnerar drets fonamentals i, per demanar protecció i emparament contra aquestes vulneracions existeix un procediment de drets fonamentals.
- Ens parla dels actes del Govern i dels actes dels Consells de Governs de les CCAA que tinguin un contingut polític, que no està propiament regulada pel dret administratiu. Si aquesta decisió política té elements procedimentals o bé ha provocat algun perjudici a particulars, aquestes qüestions també són competència de la jurisdicció.
- Ens parla dels contractes administratius: l’administració pot contractar obres, serveis, etc. Quan aquests contractes són administratius i es presenti algun conflicte també en matèria jurisdiccional, fins i tot quan l’AP contracta d’acord amb el dret privat o amb el dret laboral, els actes de preparació i d’adjudicació d’aquests contractes també són matèria administrativa. En canvi, no ho són el compliment i efectes d’aquests contractes.
- Ens parla dels actes i disposicions de les corporacions de dret públic quan exerceixen funcions públiques (ens referim als col·legis professionals, cambres de comerç, indústria i navegació, etc.).
Quan aquestes corporacions actuenn conforme al dret administratiu, tambe son objecte de la competència de la JCA.
- També ens parla dels casos de la responsabilitat patrimonial de l’AP, quan aquesta denega a un particular una indemnització per danys i perjudicis que li hagi pogut causar en la seva actuacio.
Finament, l’article 3 ens assenyala competències però per la via negativa, i ens diu que: - No poden conèixer d’actes subjectes al dret civil, penal o social, encara que estiguin relacionades amb l’AP.
- No pot conèixer del denominat recurs contenciós disciplinari militar perquè el personal de les forces armades ha d’anar a la jurisdicció militar i en el seu cas a la sala del militar del TS.
- Conflictes que es plantegin entre tribunals i AP La jurisdicció actua no solament perquè algú li demana, sinó que també actua perquè hi ha hagut una actuació o un acte previ per part de l’administració. L’AP ha adoptat un acte, o ha adoptat silenci de caràcter negatiu, o no està actuant com hauria d’actuar (inactivitat). Per tant, només quan tenim un antecedent, sigui positiu o negatiu, d’actuació de l’AP, és quan l’administrat que es considera agreujat, perjudicat pot anar a interposar un recurs contra l’administració. Això vol dir que la JCA mai pot entrar a jutjar si prèviament no se li ha demanat a l’administració pública, és a dir, no hi ha accés directe a la JCA, sempre hi ha d’haver-hi un antecedent administratiu.
5.- Característiques generals dels procediments jurisdiccionals No hi ha una sola manera de tramitar. Dintre del procediment contenciós-administratiu hi ha diferents procediments jurisdiccionals segons la matèria, l’origen territorial dels actes administratius, la quantia dels assumptes, etc. Si agafem la Llei contenciosa-administrativa veurem que aquests procediments estan regulats cadascun d’ells però que tenen unes característiques comunes que es resumeixen en que per a accedir a aquesta jurisdicció es necessita reunir uns requisits: - La CAPACITAT PROCESSAL (art. 18 Llei). → No estem parlant de capacitat en general de les persones físiques o jurídiques, sinó que parlem de capacitat processal. Aquesta capacitat significa que per a accedir a la jurisdicció s’han de reunir característiques especials que només s’exigeixen en 77 Fonaments del dret administratiu Tema VI - - l’àmbit administratiu. D’entrada, aquest article ens fa una remissió general a la LEC: totes les persones que reuneixin els requisits de capacitat que nomena la LEC tenen capacitat per a accedir a la jurisdicció. En l’àmbit administratiu, però, aquesta capacitat s’amplia, ja que fins i tot es permet que actuïn els menors d’edat sense assistència de la persona que ostenti la pàtria potestat, tutela o curatela, però només per a aquelles actuacions que els hi permeti el propi ordenament jurídic (p.ex.
menors d’edat que formen part d’òrgans com són els consells escolar, menors que hagin ingressat a les forces armades o a la Guàrdia Civil).
LEGITIMACIÓ (un cop suposada la capacitat) (art. 19 Llei) → ens assenyala tota una sèrie de situacions de les persones físiques i jurídiques i de les pròpies administracions públiques per a poder accedir a la jurisdicció. La legitimació es sintetitza per mitjà de la teoria de l’interès o per la teoria del dret legítim o per l’acció pública. Això vol dir que no qualssevol persona, per molta capacitat que reuneixi, pot acudir a la jurisdicció a impugnar qualsevol acte o actuació administrativa, sinó que necessita reunir la capacitat i la legitimació. La legitimació ve donada perquè entre l’acte administratiu o l’actuació administrativa que s’impugna davant la jurisdicció i la persona que promou l’acció judicial hi hagi una relació d’un dret o interès. Malgrat que la frontera entre dret o interès pot ser molt difusa, podríem dir que: a) (i) El dret es produeix quan aquella persona que acudeix davant la jurisdicció exercita una acció, o bé per demanar un dret personal, patrimonial que li ha estat denegat per l’administració o li ha estat usurpat o tret per la pròpia administració. Per tant, aquell dret té relació directa amb el patrimoni jurídic d’aquella persona que actua.
b) (ii) En canvi, l’interès no és tant directe i fa més aviat referència a que la persona que actua té una relació i a la vegada una conseqüència de benefici perjudici que es deriva de l’acte administratiu. L’actuació de l’administració d’alguna manera pot perjudicar-lo o beneficiarlo, sense que aquesta actuació comporti necessàriament l’existència o preexistència d’un dret.
Això significa que qualsevol no pot impugnar un acte administratiu, sinó que hi ha d’haver alguna mena de relació entre l’acte o l’actuació que s’impugna i la persona que promou l’acció judicial. això ocorre excepte en un cas → quan l’ordenament jurídic preveu que hi ha acció pública. Acció pública significa que qualsevol persona pot impugnar una actuació de l’administració encara que no tingui respecte d’aquell acte cap relació ni cap conseqüència de benefici o perjudici (per exemple, previst en matèria urbanística, mediambiental, etc.). En conseqüència, en aquests casos s’exigirà capacitat processal però no la legitimació en quant a la concurrència d’un dret o d’un interès.
REPRESENTACIÓ → estem en l’àmbit dels Tribunals de Justícia, ja no en el de l’administració. En els tribunals de justícia, les persones, excepte casos extraordinaris, no poden actuar per si mateixes, sinó que necessiten anar assistides de professionals que els representin, els procuradors i els advocats (en l’àmbit contenciós-administratiu). Han d’actuar: 1) Persones privades: a) Als tribunals col·legiats (les sales) és obligatori comparèixer representat per procurador dels tribunals i assistit per un advocat.
b) Als tribunals unipersonals (jutjats i jutjats centrals), la presència del procurador és facultativa per la part, ja que l’advocat pot ostentar al mateix temps la representació i l’assistència del particular.
2) Les Administracions Públiques, si disposen dels seus serveis jurídics propis (advocacia de l’estat, per exemple) poden comparèixer per si mateixos sense necessitat de procuradors en tots tipus de tribunals.
78 Fonaments del dret administratiu Tema VI 3) Administracions sense serveis jurídics propis s’han de subjectar a les regles generals de les persones privades.
Reunits aquests requisits imprescindibles (si no, podrien portar a la inadmissibilitat del recurs per vicis de forma, sense que el tribunal entri a jutjar el fons de l’assumpte) i suposat que hi ha un acte o una actuació administrativa o una inactivitat de l’administració que és susceptible de ser recorreguda, les parts actuants en un recurs contenciós-administratiu, podran exercitar davant ella unes determinades pretensions, tal i com ens diuen els arts. 31 a 33 de la Llei. És a dir, a la jurisdicció contenciosa-administrativa se li poden demanar una sèrie de coses, de declaracions que varien segons el que es recorre i el que es porta a coneixement de la jurisdicció i que limiten l’objecte final del procés. Es pot demanar: - L’anul·lació d’uns actes o actuacions administratives → estem parlant tant de nul·litat de ple dret com d’anul·labilitat, és a dir, que la jurisdicció dicti sentència conforme a aquell acte o actuació no s’ajusta al principi de legalitat.
- El reconeixement o la reposició d’una situació jurídica individualitzada → significa que se li demana a la jurisdicció que dicti una sentència per la qual es reconegui, respecte de la persona actuant, que té dret a que li sigui reconegut un determinat dret i que, si aquest li ha estat tret per part de l’administració, que se li reposi la seva situació anterior.
- L’execució d’un acte administratiu ferm → és a dir, tenim un acte administratiu que ha quedat ferm i que l’administració no executa, i que aquest acte administratiu reconeix algun tipus de situació de dret d’expectativa real a algun administrat. Llavors, si l’administració no executa aquest acte, es pot demanar a la jurisdicció que dicti una sentència obligant-la a complir el contingut de l’acte administratiu.
- El cessament d’una activitat de l’administració → és a dir, que cessi el que se’n diu una via de fet.
La via de fet consisteix en que l’administració actua contra el patrimoni o contra els drets dels administrats sense subjectar-se a un procediment previ, i per tant, en principi, no hi ha possibilitat de defensa de cap tipus. Es pot demanar a la jurisdicció en aquests casos que ordeni a l’administració a que pari i cessi en aquesta activitat de via de fet.
Amb aquests quatre pronunciaments diferents es cobreixen en realitat totes les possibilitats que tenen els administrats de poder actuar en via jurisdiccional contra l’administració pública. Com resulta que estem en una justícia a instància de part, les pretensions demanades per les parts vinculen als tribunals, és a dir, els tribunals no poden anar més enllà en les seves sentències del que els hi hagin demanat les parts actuants en el procés (ni reconèixer ni deixar de reconèixer drets que no hagin estat objecte de pretensió processal per les parts que actuen en el procés). Amb això, es reforça que la jurisdicció no pot actuar mai d’ofici.
Les parts es reuniran o agruparan en dos grans situacions processals: - La part demandant, recurrent o actora - La part demandada o recorreguda, la part de la qual prové l’acte que es porta davant la jurisdicció més aquelles persones que es senten afavorides per l’acte administratiu recorregut i que, per tant, volen ajudar a la jurisdicció a mantenir-lo.
Hi ha principalment tres tipus de procediments: 79 Fonaments del dret administratiu Tema VI - - El PROCEDIMENT ORDINARI (art. 43 i ss. LJuridicció). És el procediment base, i els altres són com a remissions en el procediment ordinari. S’aplica, en general, a tot tipus de recursos a menys que en la pròpia llei no digui que s’ah de tramitar per un altre sistema. Estructura: a) Comença amb un escrit que es diu d’interposició del recurs. En aquest escrit l’únic que s’ha de dir és que s’interposa el recurs contra el que sigui, allò que es vol recórrer. El assenyalament de l’actuació dels actes administratius que siguin objecte de recurs determinarà l’àmbit de debat del recurs, el que vol dir que el debat només es podrà realitzar sobre els actes que hagin estat senyalats en l’escrit. El tribunal no pot prendre cap decisió i si la part s’equivoca en el seu escrit, això és problema seu i no del tribunal.
S’ha d’acompanyar a això el document que acrediti la representació del procurador i l’advocat i còpia dels actes que es volen recórrer (si es tenen) i alguns altres requisits respecte de les persones jurídiques, etc.
b) Un cop el tribunal ha vist l’escrit i els documents que l’acompanyen, si és necessari, adverteix a la part de que esmeni els defectes que hi ha (si n’hi ha). Llavors s’admet el recurs a tràmit, el que comporta que es procedeixi a la reclamació de l’expedient administratiu. És a dir, el tribunal envia una comunicació a l’administració de la qual provenen els actes recorreguts on li dona compte del recurs que s’ha interposat, per part de qui i per quins actes, i li ordena que li aporti l’expedient administratiu d’aquests actes. Al mateix temps, li està dient que si vol comparèixer com a administració demandada ja es dóna per emplaçada.
c) Arribat l’expedient (que havia demanat a l’administració) al tribunal, aquest s’entrega a la part actora per a que faci l’escrit de demanda. Veiem que la demanda s’elabora a la vista de l’expedient, amb la qual cosa, el procés contenciós administratiu s’aparta de les pautes del procés civil en aquest sentit. Aquesta demanda (i) s’ha d’ajustar als paràmetres típics de qualsevol demanda judicial, (ii) s’han d’explicar els fets i acompanyar els documents que es creguin oportuns per a justificar el propi dret, (iii) expressar els fonaments de dret en els quals es basa el recurs (iv) s’ha de dir quin es vol que sigui el contingut de la sentència i, (v) eventualment, es pot demanar que el recurs s’obri a prova, tenint en compte que en aquesta petició s’han d’expressar els punts de fet que es volen provar i els mitjans de prova que es pretenguin utilitzar (funcionen per la LEC).
d) Després passa el mateix amb la part demandada, que ha d’escriure l’escrit de contestació.
e) Si s’ha demanat prova i el tribunal ho considera adient, acabat el període de pràctica de proves, pot haver-hi: i.
Vista oral, en la qual els advocats de les parts exposaran els seus arguments i faran els seus informes ii.
Un escrit de conclusions on es comenti el rellevant del procés i de les proves iii.
Res, si les parts renuncien a la vista o a les conclusions.
f) S’ha de dictar la sentència. Naturalment no és el mateix dictar sentència en un jutjat que en una sala. Si hi ha hagut vots particulars, s’han d’acompanyar. Pot ser ferma (si no hi cap recurs) o no (s’hi podria interposar un recurs d’apel·lació o de cassació). → El PROCEDIMENT ABREUJAT (art. 78). Procediment: a) Comença amb una demanda, en un sol escrit es formula la interposició i la demanda b) S’admet a tràmit i es reclama l’expedient (la demanda s’ha de fer sense expedient) c) S’assenyala la vista, que pot tardar fins a tres anys. En aquesta vista s’ha de fer tot: 80 Fonaments del dret administratiu Tema VI i.
- La part actora pot fer al·lagcions sobre l’expedient administratiu (que ha d’haver arribat 15 dies abans) ii.
L’administració i els altres demandats (si n’hi ha) han de contestar iii.
S’han de practicar proves i conclusions, tot en un sol acte, tot i que pot allargar-se i durar dies d) Es dicta sentència, que serà ferma o li cabrà recurs d’apel·lació (ja que s’ha practicat al jutjat i no pas al tribunal). Aquelles causes que no es regulin específicament en el procediment abreujat es faran per ordinari.
El PROCEDIMENT DE PROTECCIÓ DE DRETS FONAMENTALS (art. 14 LJurisdicció). Va en contra d’actuacions de l’administració que afecten a drets i llibertats fonamentals. És un procediment optatiu, és a dir, davant una vulneració presumpta de drets fonamentals per part de l’administració pública, la part recurrent pot optar per o interposar (i) un procediment especial o (ii) un procediment ordinari. En un procediment de protecció de drets fonamentals l’únic que es podrà discutir és la qüestió de si s’han vulnerat o no els drets fonamentals. Es podran reposar les actuacions fins al moment anterior a que es produís la vulneració. Si respecte d’aquests actes o actuacions hi hagués altres qüestions a debatre, no es poden discutir al procediment especial ni la sentència hi pot fer referència, pel qual s’hauria d’anar a un procediment ordinari, amb la qual cosa, hi ha actuacions administratives o actes administratius contra els que s’interposen dos recursos diferents, l’especial i l’ordinari. Hi ha però, abundantíssima jurisprudència que diu que, com que el procediment és limitat als drets fonamentals i l’ordinari no està limitat a res, també es podran discutir en aquests les infraccions de drets fonamentals.
6.- Continguts possibles de les sentències Hem d’anar a l’art. 67 i següents de la Llei de la Jurisdicció.
Ens diu, en primer lloc, que la sentència s’ha de dictar en el termini de 10 dies des que han acabat les actuacions (normalment això s’allarga anys).
Quan el tribunal s’enfronta amb haver de dictar sentència (a la jurisdicció no hi ha silenci) ha d’adoptar una posició, que s’ha de traduir en una sèrie de pronunciaments concrets: - INADMISSIBILITAT DEL RECURS, perquè existeix un greu vici de forma que no es possible esmenar, i aquest vici determina unes conseqüències i el que no s’entri a jutjar sobre el fons de l’assumpte, o bé poden no existir els vicis o són desestimats pel tribunal i llavors s’entra a jutjar sobre el fons de l’assumpte i, per tant, es dicta sentència estimatòria o desestimatòria de les pretensions exercitades en el procés.
La inadmissibilitat està contemplada per causes específiques (art. 69 estudiar-lo) de diferents tipus i no totes produeixes els mateixos efectes: Lletres: a) Remetre les actuacions al tribunal competent i si la part afectada compareix davant aquell altre tribunal, es pot seguir l’activitat judicial. Aquesta competència pot ser una competència a dins de la pròpia jurisdicció o projectada a fora. Quan es projecta cap a fora estem davant una qüestió que la jurisdicció entén que li correspon a una altra, la civil, la social, la penal, 81 Fonaments del dret administratiu Tema VI etc. Llavors, el que fa és dir que correspon a aquestes jurisdiccions i, per tant, no entra a jutjar sobre el fons de l’assumpte.
b) No sol arribar a apreciar-se, perquè en el tema de legitimació i representació regeix un cert principi antiformalista. Si és impossible esmenar-los, perquè no es donen les circumstàncies per a poder-ho fer o perquè la part obligada a fer-ho no ho fa, llavors sí que es pot apreciar i declarar la inadmissibilitat, c) Fa referència a que el tribunal arribi a la conclusió de que es troba davant d’una actuació o acte que no és possible que sigui conegut per la jurisdicció, ja que és un acte que no té accés a la jurisdicció (com per exemple un acte de tràmit).
d) Fa referència a dues qüestions diferents: i.
Que existeixi cosa jutjada → sobre aquella mateixa qüestió ja hi ha una sentència ferma dictada i, per tant, no es pot tornar a dictar sentència sobre aquella qüestió i basant-se amb les mateixes circumstàncies.
ii.
La litispendència → sobre aquella mateixa qüestió, abans de dictar sentència, s’ha d’esperar a que un altre tribunal dicti sentència sobre una qüestió connexa.
e) És la extemporaneïtat, és a dir, la d’haver presentat el recurs fora de termini. És una de les causes que ha provocat més jurisprudència i conflictes. Això provoca conflictes per diferents qüestions: i.
Si hi ha una constància de que l’acte administratiu va ser notificat amb forma. La notificació obre el termini per a imposar el recurs. La discussió sobre quan es va practicar la notificació o si es va practicar en les degudes condicions, si hi havia coneixement en la part recurrent de la notificació, etc. Tot això pot provocar que el tribunal arribi a la conclusió de que el recurs s’ha interposat fora de termini, i si això passa, la conseqüència és la declaració d’inadmissibilitat.
La declaració veiem que en uns casos ens permet continuar la qüestió judicial davant un altre tribunal o jurisdicció o bé permet que, quan s’hagi solucionat per exemple la litispendència, es pugui continuar la qüestió o bé tanca definitivament la via per a poder tractar la qüestió judicial, i si això passa, no hi ha possibilitat de recurs. Pot ser també que no hi hagi causa d’inadmissibilitat o que alguna de les causes d’inadmissibilitat, un cop al·legades i discutides, són rebutjades. Si estem en el cas del rebuig, el que el tribunal ha de fer és entrar en el fons de l’assumpte i dictar sentència sobre ell. Dictar sentència sobre el fons de l’assumpte és pronunciar una sentència que estima o desestima el recurs contenciós-administratiu. (i) Quan parlem que el tribunal estima el recurs estem volent dir que li dóna la raó en tot o en part a la part que ha interposat el recurs.(ii) Quan diem que el tribunal desestima el recurs volem dir que no li dóna la raó i que confirma i dóna per vàlid l’acte o l’actuació impugnat.
- SENTÈNCIA ESTIMATÒRIA DEL RECURS. En el cas que la sentència estimi el recurs ens trobem en els supòsits de l’article 71 de la Llei de la Jurisdicció → el tribunal ha de dotar de contingut a la sentència estimatòria, per això anul·larà els actes administratius recorreguts o les actuacions, reconeixerà si se li demana una situació jurídica individualitzada o ordenarà reestablir-la, o pot ordenar a l’Administració que dicti un acte administratiu que esmeni el contingut d’un altre. El límit és que la sentència no pot dictar el contingut d’un acte discrecional (tot i que pot anul·lar-lo) i respecte del reglament, el pot anul·lar en tot o en part, però tampoc pot assenyalar com han de quedar assenyalats els preceptes que han estat objecte de recurs.
82 Fonaments del dret administratiu Tema VI Si resulta que la sentència estima el recurs, aquesta pot ser total de les pretensions de la part actora o pot ser parcialment estimatòria. Lògicament, l’estimació del recurs comportarà que l’administració hagi d’adequar la seva actuació al contingut del pronunciament de la sentència.
- SENTÈNCIA DESESTIMATÒRIA DEL RECURS. Si la sentència desestima el recurs, això significa que es considera que la part demandant no té raó en les seves pretensions i, per tant, confirma l’actuació administrativa i dóna per vàlids els actes administratius recorreguts.
Tant si es tracta de sentència d’inadmissibilitat, estimatòria o desestimatòria , hi ha d’haver pronunciament sobre les costes, a menys que hi hagi dubtes seriosos de fet o de dret i la sentència pot ser sense especificar res o pot ser a una part o assenyalant un límit màxim. En aquest tema els tribunals tenen amplíssimes facultats, però han de raonar com decideixen aplicar les costes.
Les sentències han de ser motivades, han d’explicar les raons fàctiques i jurídiques que porten al Tribunal al convenciment del pronunciament que farà en la sentència. Aquesta motivació té una forma lliure, és a dir, tant el Tribunal Suprem com el Constitucional, en recursos que li arriben sobre sentències que deien que no estaven ben motivades, dient que infringien l’article 24 de la Constitució, ha dit repetides vegades que no cal que una sentència examini punt per punt totes les al·legacions que hagin fet les parts en el procés, sinó que si contempla les qüestions d’una manera global i queda clara l’argumentació que fa servir el Tribunal per resoldre la qüestió, el deure de motivació s’entén suficient.
I en aquesta sentència, s’ha de posar al final si aquesta és ferma (no hi cap recurs de cap mena) o si hi cap un recurs d’apel·lació o de cassació, juntament amb el termini per a interposar aquest recurs i com s’ha de presentar i al davant de quin tribunal.
Una sentència que faci omissió d’aquestes garanties és un defecte perfectament esmenable i corregible, o bé (i) perquè se n’hagi donat compte el propi tribunal o bé (ii) perquè una de les parts li digui que falta un requisit. Llavors s’esmena, es torna a notificar la sentència i a partir d’aquell moment es torna a obrir el termini per a imposar un recurs, si és que hi cap.
Llavors, si transcorren el terminis per a interposar el recurs i la part que ho havia de fer no ho fa (inactivitat), la sentència es converteix automàticament en sentència ferma, sense possibilitat de rehabilitació de terminis de cap mena per a poder-la recórrer.
Finalment, les sentències, tal i com diuen la LOPJ i la LEC, un cop han estat pronunciades i signades, ja no es poden variar. La única cosa que es pot variar, sigui d’ofici o a instància de part, és que hi hagi algun error material (de fet, com una data equivocada, noms mal escrits o equivocats, una situació fàctica amb error de transcripció, suma mal feta, etc.), però fora d’aquestes circumstàncies les sentències no es poden variar.
Art. 46.1 → El plazo para interponer el recurso contencioso-administrativo será de dos meses contados desde el día siguiente al de la publicación de la disposición impugnada o al de la notificación o publicación del acto que ponga fin a la vía administrativa, si fuera expreso. Si no lo fuera, el plazo será de seis meses y se contará, para el solicitante y otros posibles interesados, a partir del día siguiente a aquél en que, de acuerdo con su normativa especifica, se produzca el acto presunto.
83 Fonaments del dret administratiu Tema VI 7.- L’execució de les sentències És un tema complicat perquè quan la jurisdicció pronuncia una sentència que desestima el recurs i confirma, per tant, l’acte administratiu, aquí no hi ha cap complicació de cap tipus. És a dir, si el que ha vingut a dir la sentència, sigui per una declaració d’inadmissibilitat o perquè ha entrat en el fons de l’assumpte i ha desestimat el recurs, el que ve a dir és que la sentència primera estava ajustada al principi de legalitat. En aquests casos l’Administració té tota la legitimitat per a executar aquests actes, fins i tot per mitjà de l’execució forçosa. Una sentència que vingui a revalidar l’acte o l’actuació administrativa, en aquest supòsit, la sentència no s’ha d’executar pròpiament, sinó que està dient que el que va fer l’administració estava ben fet i que, per tant, l’Administració, si rep aquest pronunciament pot tirar endavant l’execució fins a les seves últimes conseqüències.
Hi pot haver obstacles que expliquin per què això no es produeix de caràcter immediat després de la sentència, com que l’Administració s’hagués abstingut d’executar-lo fins que hi hagués sentència ferma, o que la jurisdicció contenciosa-administrativa hagués dictat una mesura cautelar de suspensió d’execució de l’acte en el moment en el que es dicta sentència ferma.
Si ens trobem en aquesta situació, l’Administració ha d’executar l’acte administratiu que s’havia aprovat legalment, aprofitant els mitjans d’execució forçosa.
La vertadera problemàtica és que la jurisdicció hagi dictat sentència anul·lant total o parcialment l’acte administratiu, per exemple que l’administració sigui condemnada a tornar uns ingressos via tributària que no podia haver ingressat, o que sigui condemnada a satisfer una quantitat en concepte de responsabilitat patrimonial per danys i perjudicis, en resum, l’Administració, com a conseqüència de la sentència i de que aquesta sentència ha corregit la seva actuació, es veu obligada a fer alguna cosa. Comença la problemàtica perquè s’enfronten dos poders de l’Estat, el poder executiu i el poder judicial. moltes vegades l’execució de la sentència podria portar danys i perjudicis importants a la pròpia Administració o als administrats. L’Administració pública pot adoptar una posició passiva i fins i tot resistent a l’execució de la sentència, perquè hi ha mitjans i sistemes per a que una sentència es pugui declarar inexecutable o fins i tot ser objecte d’expropiació forçosa als seus pronunciaments.
A més de tot això, s’arrossega una dinàmica que ve de l’anterior llei, en la qual hi havia pocs mitjans per a exigir l’execució de la condemna i molts interessos polítics per a que aquestes no fossin executades.
Si féssim una comparació entre les dues lleis veuríem que les coses no han canviat tant com sembla. El que ha fet la llei actual és adaptar-se a la Constitució i, a més a més, intentar dotar al poder judicial d’uns mitjans més importants i intensos per a poder obligar a l’Administració Pública a executar les seves sentències.
Hi ha una posició constitucional que empara tota aquesta matèria, la de l’article 117.3.En quant aquest article ens diu que correspon als tribunals del poder judicial jutjar i fer executar allò que han jutjat, estem desplaçant el protagonisme de l’execució de les sentències (totes, també les de la JCA) al propi poder judicial. Aquesta previsió constitucional es reforça pel que diu l’article 2 de la LOPJ, que ve a repetir l’article anterior i per les previsions que estan contingudes a l’article 18 de la LOPJ. Aquest article 18 ja ens apunta la problemàtica que es pot plantejar, sobretot en l’àmbit de la JCA (tot i que no l’esmenta) i, si ens n’anem a la Llei de la Jurisdicció i ens mirem l’article 103, especialment els apartats 1 i 2, veurem que venen a rectificar tot el que diuen la CE i la LOPJ. En definitiva, s’estableix un principi general, aquest principi general és que les 84 Fonaments del dret administratiu Tema VI sentències s’han d’executar i en l’àmbit contenciós-administratiu les sentències han de ser executades per l’AP autora de les actuacions o dels actes que han estat objecte de sentència i en cas de que l’Administració no executés aquestes sentències, es dota al poder judicial de potestats per a poder-les fer executar, fins i tot utilitzant mitjans materials de tot tipus.
De vegades ens pot donar la impressió de que una sentència no ha de ser complerta pròpiament per l’Administració Pública, sinó pel destinatari de l’acte administratiu que es va jutjar. Per exemple imaginem que una sentència diu que una edificació que l’AP havia autoritzat i legalitzat s’ha d’enderrocar. En aquest cas l’ha d’enderrocar el particular però és l’AP qui ho ha d’ordenar. Veiem que ens porta al mateix lloc, a que ha de ser l’AP qui executi la sentència.
Tot això té unes importants matisacions, no sempre i en tot moment les sentències són objecte d’execució, i no solament per què l’Administració observi una actitud de resistència o de passivitat, sinó perquè el poder judicial no ha posat els mitjans adequats per a que aquesta execució es produeixi, i amés de tot això, perquè la pròpia Llei de la Jurisdicció (art. 105) preveu la possibilitat de que es declari, per via administrativa i revalidada per via judicial en certs casos, la inexecució d’una sentència. Per a això hi ha dos supòsits diferents: el cas d’impossibilitat i el cas que es pugui arribar a expropiar els drets reconeguts en una sentència.
1. El cas d’impossibilitat → Aquesta impossibilitat pot tenir un doble caràcter, i hem d’anar a interpretació jurisprudencial per a saber en quin cas estem.
- Impossibilitat material: es tracta de situacions d’alteració de les circumstàncies vitals o físiques que determinen que sigui molt difícil executar una sentència (quan la jurisdicció al·lega que no es pot executar perquè ha desaparegut la situació segons la qual venia obligada a executar). Per exemple, la reposició d’una situació jurídica individualitzada respecte d’una persona serà difícil de portar a terme si aquella persona s’ha mort; s’ha de fer una obra a un edifici que va caure dies abans a causa d’un terratrèmol. Es pot arribar a obviar.
- Impossibilitat legal: estem parlant d’un canvi legislatiu que s’ha produït en el temps que transcorre entre l’adopció de l’acte administratiu i la sentència executòria, amb la particularitat de que resulta que aquest canvi legislatiu ha produït l’efecte de que allò que diu la sentència que és il·legal, ara resulta que és legal. Aquesta situació es dóna molt freqüentment, per exemple, en matèria d’urbanització. L’AP dóna una llicència per a fer un edifici, i posteriorment una sentència diu que aquella llicència era il·legal. Però com que posteriorment aquell edifici va passar a ser legal, ja no es podia executar la sentència.
En aquests casos, l’AP obligada al compliment de la stc o qualsevol altra part que tingui interès en que la stc no s’executi, pot demanar al mateix tribunal que declari inexecutable la sentència. El tribunal ha d’escoltar a totes les parts del procés i ponderar les circumstàncies que concorren i efectivament veure si concorre o no concorre una causa d’impossibilitat d’execució. Llavors, el tribunal pot adoptar dues decisions: - Desestima l’al·logació d’impossibilitat o bé - El tribunal estima la causa d’inexecució i deixa l’execució en suspens, si aquesta inexecució produeix danys o perjudicis a algunes de les parts del procés, substitueix el compliment de la sentència per una indemnització amb diners, que, lògicament, haurà de satisfer l’administració que venia obligada al compliment de la sentència.
Els tribunals tenen un amplíssim marge d’execució per a això. Si ens trobem amb jurisprudència contradictòria sobre supòsits similars, els tribunals poden prendre decisions diferents, i hi ha molt poca jurisprudència del Tribunal Suprem sobre aquesta qüestió. De vegades, les causes d’impossibilitat es lliguen 85 Fonaments del dret administratiu Tema VI a que, el perjudici o el dany que produiria l’execució de la sentència, seria més gran que el benefici que suposaria.
2. El cas de que es pot arribar a expropiar els drets reconeguts en una sentència. Es dicta una sentència, però el Govern General o un Govern autonòmic entén que es poden donar diverses conseqüències: - Drets i llibertats, equiparable a alteracions greus de l’ordre públic.
- Que l’execució de la sentència pogués provocar un estat de guerra amb un altre estat - Que s’alterés o es perdés una part del territori nacional L’AP imposa la transferència coactiva d’un dret o una propietat i llavors, lògicament, s’ha de declarar la indemnització que compensi l’expropiació d’aquests drets. La sentència s’ha d’executar, i li correspon fer-ho a l’AP, però si ella no ho fa, els tribunals poden intervenir directament per a aconseguir l’execució d’aquesta sentència (tot i que aquesta previsió és molt poc utilitzada).
Fora d’aquestes causes d’impossibilitat i d’expropiació, s’ha de produir directament l’expropiació forçosa dels drets de la sentència.
Si la sentència de l’Administració obliga a fer un pagament i l’Administració no disposa d’ell, mai pot ser causa això d’impossibilitat d’execució de la sentència (art. 106 Llei). En aquests casos, l’Administració ha d’articular els suplements de crèdit que es necessitin per a fer front a la sentència, buscar els mitjans per a poder-hi fer front i, el que sí que es pot fer és proposar un pla de pagaments que el tribunal ha d’autoritzar i aprovar per a pagar a terminis amb els corresponents interessos que vagin produint aquestes quantitats ajornades.
Si l’execució ha de culminar en una determinada activitat o l’administració ha de fer algun acte de caràcter material o emetre algun acte administratiu per a fer efectius els drets que reconeix la sentència, llavors li correspon a l’administració posar els mitjans per a portar-ho a terme. Per a fer això té el termini que li doni la sentència, i si aquesta no li dóna, serà de dos mesos des que el tribunal declara ferma i executòria aquella sentència. Si l’Administració, malgrat que ha passat el termini, no ha complert, es pot demanar per part de qui sigui afavorit per la sentència el que se’n diu l’execució forçosa (art. 109). L’execució forçosa consisteix en que el Tribunal pot fer seriosos advertiments a l’Administració requerint-la per a que executi la sentència.
Li pot demanar que digui quina és l’autoritat o quins són els funcionaris que s’han d’encarregar de l’execució de la sentència i, si resulta que aquestes autoritats o funcionaris no executen tampoc la sentència, se’ls hi poden imposar multes de caràcter sancionadori i coercitiu i, fins i tot, es pot donar trasllat al Ministeri Fiscal per si entén que l’actitud d’aquestes autoritats o funcionaris pogués incórrer en responsabilitat de caràcter penal.
La llei preveu que es requereixi a una administració diferent de la condemnada que porti a terme l’exeució de la sentència si són actes de caràcter material, o bé el propi Tribunal pot produir els actes necessaris per a que la sentència sigui plenament executada, o fins i tot hi ha una possibilitat, que és que el propi Tribunal pogués arbitrar els mitjans per a l’execució de la sentència. Tal i com està configurada la Llei, el Tribunal podria contractar empreses que portessin a terme l’execució d’una sentència, i les despeses anirien a càrrec de l’Administració obligada (encara no s’ha utilitzat).
La inexecució de les sentències és una qüestió que ha arribat al Tribunal Constitucional via recurs d’emparament, l’article 117 CE no és dels drets susceptibles d’emparament, però això s’ha reconduït fins 86 Fonaments del dret administratiu Tema VI l’art. 24 CE, i el TC diu que la inexecució reiterada, l’actitud rebel de l’administració a executar una sentència és una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva.
Fins i tot algun cas ha arribat al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que ha fallat exactament igual que el Tribunal Constitucional, és a dir, que és denegació de justícia no executar una sentència ferma de l’administració o no utilitzar mitjans alternatius per a fer-la efectiva.
87 ...