Tema 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura DRET PENAL PART GENERAL
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 22/03/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 9. El tipus de realització imperfecta 1. Fases del iter criminis a. Fase interna delictiva Ideació, deliberació, resolució. Al dret penal no interessen les fases internes; no poden ser objecte de càstig pel dret, només quan es tradueixi en una fase externa.
b. Fase externa i.
Actes preparatoris: Moment entremig entre la fase interna i l’inici de la fase d’execució. .
ii. Inici fase execució: Moment rellevant pel dret penal. A partir d’aquí, el dret penal apareix per desvalorar aquella conducta. De forma prèvia, no tots els actes preparatoris poden tenir resposta penal.
iii.
Temptativa: existeix des de l’inici de la execució del delicte fins que el delicte es consuma. La destinació de la temptativa és la consumació.
iv.
Consumació Actes preparatoris No són punibles, principi d’impunitat dels actes preparatoris. Només són punibles 3 actes preparatoris sempre i quan ho digui la llei expressament.
- Conspiració: Quan dos o més persones es concerten per l’execució d’un delicte i resolen executar-lo (article 17 CP). Es coneix com a coautoria anticipada.
Conspiradors podran ser-ho els que reuneixen les característiques per ser autors. Hi ha d’haver una decisió de cometre aquell crim en concret. La resolució d’executar el fet ha de constituir una decisió ferma de ser coautors d’un delicte concret.
- Proposició: El que ha resolt cometre un delicte convida a una altre persona a executar-lo. Aquí s’és proposador d’un delicte que després cometrà una altre persona.
Proposta a persones concretes. (Article 17.2) - Provocació: Directament s’incita per mitjà de la impremta, radiodifusió o qualsevol altre medi d’eficàcia similar, que faciliti la publicitat, o davant una concurrència de persones, la perpetuació d’un delicte. No requereix incitació a persones concretes.
Una modalitat és la apologia: només delicte com a forma de provocació i si implica una incitació directa a cometre un delicte.
La temptativa Els actes preparatoris pressuposen que la fase executiva encara no s’ha iniciat. En quant l’autor traspassa la frontera dels actes preparatoris i inicia la fase executiva, apareix la temptativa.
S’entén la temptativa com a tot procés d’execució, des del seu inici fins al seu final sense consumació, seguint així el criteri dominant en dret comparat.
Article 16.1 CP: 1) Hay tentativa cuando el sujeto da principio a la ejecución del delito directamente por hechos exteriores, practicando todos o parte de los actos que objetivamente deberían producir el resultado, y sin embargo éste no se produce por causas independientes de la voluntad del autor.
2) Quedará exento de responsabilidad penal por el delito intentado quien evite voluntariamente la consumación del delito, bien desistiendo de la ejecución ya iniciada, bien impidiendo la producción del resultado, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudiera haber incurrido por los actos ejecutados, si éstos fueren ya constitutivos de otro delito.
3) Cuando en un hecho intervengan varios sujetos, quedarán exentos de responsabilidad penal aquel o aquellos que desistan de la ejecución ya iniciada, e impidan o intenten impedir, seria, firme y decididamente, la consumación, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudieran haber incurrido por los actos ejecutados, si éstos fueren ya constitutivos de otro delito El tipus de temptativa té diferents elements: - En la part objectiva, una execució parcial o total no seguida de consumació.
- En la part subjectiva, la voluntat de consumació - Absència de desistiment voluntari La part objectiva del tipus de la temptativa 1. Inici de la temptativa El començament d’execució necessari per la temptativa requereix que es traspassi la frontera que separa els actes preparatoris dels actes executius. La distinció entre la classe d’actes es determina amb diversos criteris de la doctrina, amb diverses teories.
- Teoria purament subjectiva: L’element decisiu per separar ambdós actes és la opinió del subjecte sobre el seu pla criminal. Seran actes executius aquells que per el subjecte ja constitueixen la fase decisiva del seu pla. Aquesta teoria no s’utilitza, perquè la determinació del moment a partir del qual els seus actes son punibles no pot deixar-se a l’autor, sinó que correspon a la llei.
- Teoria objectivo-formal: La temptativa començaria amb l’inici de l’acció descrita en el tipus en senti estricte. Per exemple, en l’homicidi començaria l’execució amb el moment d’inici de l’acció matar, que és el verb utilitzat per el tipus en l’article 138 CP.
- Teoria objectivo-material​: Hi ha dos criteris objectius: la posada en perill immediata i la immediatesa temporal. El primer afirma que comença la temptativa quan es produeix una immediata posada en perill del bé jurídic. El segon, quan s’efectua un acte immediatament anterior a la plena realització de la conducta típica, si el tipus descriu una sola conducta, o quan s’efectua un acte immediatament anterior a un dels descrits en el tipus, si en el tipus es descriuen diversos actes. L’article 16.1 CP estableix que hi ha temptativa quan el culpable dona inici a l’execució del delicte directament per fets exteriors. L’adverbi directament es pot traduir com a “connexió directa” entre l’acte de que es tracti i la realització típica. Aquesta exigència de connexió directa pot precisar-se en el sentit de la teoria d’immediatesa temporal, com a necessitat de que no falti cap fase intermèdia entre l’acte de que es tracti i l’estricta realització dels actes que la integren. És precís contemplar l’acció en els seus diferents moments dotats d’unitat de significat.
2. Execució parcial o total És important decidir quan la temptativa suposa una execució completa dels actes executius (no seguits de la consumació) o només una execució parcial dels mateixos.
La doctrina alemanya distingeix entre temptativa acabada i temptativa inacabada.
- Temptativa acabada: Execució completa dels actes executius - Temptativa inacabada: Execució parcial dels actes executius Article 62: “a los autores de tentativa de delito se les impondrá la pena inferior en uno o dos grados a la señalada por la Ley para el delito consumado, en la extensión que se estime adecuada, atendiendo al peligro inherente al intento y al grado de ejecución alcanzado” - En temptativa acabada: inferior a un grau En temptativa inacabada: inferior en 2 graus Per a la determinació del grau d’execució assolit i, en particular, si l’execució és total o parcial, s’ha d’adoptar un punt de vista objectiu o subjectiu. Per una part, en el sentit de si són actes executius només els que corresponen al subjecte o, si per a una execució completa precisa la concurrència de tots els actes objectivament necessaris per a la producció del delicte, amb independència de qui els hagi de realitzar. Per una altre banda, importa saber si la opinió del subjecte o un punt de vista objectiu és el que ha de servir per decidir quan s’acaba la execució.
La primera qüestió plantejada es produeix quan la realització del fet suposa, no només la actuació del subjecte, sinó també la de una o altres persones utilitzades com a instruments (autoria mediata). Tant la actuació del subjecte de la temptativa com la dels seus instruments han d’influir en la gravetat de la temptativa. Només la actuació del subjecte de l’intent pot afectar al desvalor de l’acció de la temptativa, però els actes dels instruments condicionen a l’eficàcia d’aquesta i, per tant, al seu desvalor de resultat.
Als efectes de decidir el major o menor “grau d’execució assolit” s’han de tenir en compte els actes realitzats per el subjecte de la temptativa com també els que corresponguin a altres persones utilitzades com a instruments.
La segona qüestió del punt de vista, objectiu o subjectiu, que ha de decidir el moment en que es consideren finalitzats tots els actes executius. S’ha d’escollir un punt de vista objectiu, el de l’espectador imparcial, però a la vista de pla de l’autor. Perspectiva de l’observador objectiu tenint en compte el pla de l’autor i la seqüència d’actes que s’han realitzat La part subjectiva del tipus de la temptativa Subjectivament la temptativa requereix que el subjecte vulgui els actes que objectivament realitza amb ànim de consumar el fet o, almenys, acceptat que poden donar lloc a la consumació.
Només es castiguen les temptatives doloses, és a dir, que hi hagi una voluntat.
No es pot parlar de temptatives imprudents, ja que en aquestes no es manifesta la voluntat de cometre el delicte.
La temptativa idònia i inidònia Hi ha temptativa idònia quan és objectivament adequada per consumar el delicte. Hi ha temptativa inidònia (o delicte impossible) quan per inidoinetat de l’objecte, els mitjans o del subjecte, no es podria arribar a la consumació del delicte efectivament intentat.
Tot i que ex post tota temptativa demostra no haver estat adequada per consumar el delicte, es poden distingir ex post, una vegada conegudes totes les característiques del fet, les accions que en un principi eren capaces de la consumació (tot i que després fallin per circumstàncies posteriors) i aquelles altres que apareixen com incapaces de lesió des de un primer moment.
Només aquestes constitueixen temptativa inidònia.
Hi ha hagut molta discussió sobre si el delicte impossible és punible o no, i s’ha constat que en el Dret penal preventiu ha de penar comportaments que, ex ante, al realitzar-se, apareguin com a perillosos per a béns jurídics. La temptativa inidònia és perillosa ex ante en la mesura en que, per a l’espectador objectiu situat en el lloc de l’autor, hagués semblat capaç de consumar el delicte. L’aparença de idoneïtat ex ante implica la realitat de la perillositat estadística del fet. És un perill abstracte, a diferencia del perill concret que té lloc en la temptativa idònia. Com en tot delicte de perill abstracte, no és necessari que un concret bé jurídic hagi estat en perill, sinó que és suficient amb la perillositat típica de la conducta. Per exemple, en la conducció sota la influència de l’alcohol no és necessària la presència de la víctima (temptativa inidònia per falta d’objecte).
Quan la inidoneitat de la temptativa arriba a un grau tal que per a qualsevol espectador objectiu, col·locat en la situació de l’autor, no té cap base de la possibilitat de que se li arribi la consumació, es parla de temptativa irreal.
La doctrina refusa la punició de la temptativa irreal, ja que segons el nostre Dret penal, un dret penal que ha de prevenir els fets externs socialment nocius, només pot establir penes en la realització de conductes que en el moment de ser portades a terme apareguin com a perilloses per a béns jurídics per al observador objectiu situat en el lloc de l’autor.
El desistiment voluntari L’article 16.1 CP requereix per la presència de la temptativa que la falta de consumació tingui lloc per causes independents a la voluntat de l’autor. També estableix que quedarà exempt de responsabilitat penal per el delicte intentat qui eviti voluntàriament la consumació del delicte, bé desistint de la execució ja iniciada, bé impedint la producció del resultat, sense perjudici de la responsabilitat en que podria haver incorregut per els actes executats, si aquests ja fossin constitutius d’un altre delicte.
Per a que hi hagi impunitat, el desistiment ha de ser voluntari. La falta de consumació ha de ser per causes dependents de la voluntat de l’autor, i no perquè hagi fracassat.
Hi ha dues teories sobre el desistiment voluntari: - Teories psicològiques: El desistiment és voluntari si el subjecte no vol aconseguir la consumació encara que pot, i és involuntari si no vol perquè no pot.
- Teories valoratives: La voluntarietat del desistiment només serà estimable si obeeix a un motiu susceptible d’una valoració positiva. Per tant, si obeeix a un motiu de valoració negativa, serà un desistiment involuntari.
La llei concedeix impunitat a tot desistiment voluntari.
Formes de desistiment En la temptativa acabada (quan el subjecte ha acabat la seva intervenció),és precís un desistiment actiu, consistent en fer quelcom que impedeixi que la execució ja completa produeixi el resultat.
En la temptativa inacabada (quan el subjecte encara no hagi acabat la seva intervenció), només és necessari suspendre la execució Hi ha un tercer tipus, el desistiment frustrat, on no hi ha impunitat i es castiguen els fets com a delicte consumat dolós (Ex: A posa una bomba a l’edifici. S’ho repensa i la desactiva, no la desactiva correctament i la bomba explota igualment) L’article 16.3 CP regula el desistiment dels actes preparatoris punibles en la mesura en que aquestes figures suposen la intervenció de diverses persones en el fet: - Desistiment de l’execució iniciada, i impedeixin o intentin impedir amb serietat, fermesa i decididament la consumació → IMPUNITAT Responsabilitat pels actes executats si ja constitueixen delicte La consumació del delicte La temptativa acabada dona lloc a la consumació en quant es realitzen tots els elements del tipus positiu del delicte previst en la Part Especial. La consumació no precisa la terminació o esgotament material de la lesió del bé jurídic protegit. La consumació es produeix ja amb la realització formal dels elements del tipus, abans per consegüent que l’eventual esgotament material del fet. La consumació és, doncs, un concepte formal: realització formal d’un tipus.
Es distingeix entre la terminació i l’esgotament perquè consisteix en la realització de tots els elements + satisfacció de la intenció perseguida.
...