3.1 Introducció al sistema endocrí (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatologia III
Profesor E.J.
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 12/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito BLOC III. SISTEMA ENDOCRÍ TEMA 3.1 INTRODUCCIÓ AL SISTEMA ENDOCRÍ • Funcions i organització general: Sistema endocrí: conjunt d’òrgans especialitzats, integrats i àmpliament distribuïts, que regulen un estat d’equilibri metabòlic entre els diversos òrgans dels cos.
Funcions: - - Regulació: o Composició química i volum extracel·lular (LEC) o Metabolisme (tiroïdals, del creixement, insulina...) i balanç energètic o Contracció del múscul llis i múscul cardíac: adrenalina i noradrenalina o Secrecions glandulars o Algunes de les activitats del SI Controla el creixement i desenvolupament Controla els ritmes biològics Regula la funció del sistema reproductor Totes les funcions tenen un paper fonamental per mantenir la homeòstasi a l’organisme que es realitza a través de les hormones = substàncies químiques encarregades de dur a terme aquestes funcions.
- - Glàndula exocrina: les seves secrecions van al medi extern (superfície externa del cos, cavitats corporals o part interna d’un òrgan) i seran les sudorípares, sebàcies, mucoses i digestives.
Glàndula endocrina: les seves secrecions van al medi intern o líquid intersticial on difondran cap a la sang i seran la hipòfisi, tiroide, paratiroides, suprarenals i pineal. Són tot un teixit exclusivament endocrí envoltat per una càpsula, es dediquen només a formar hormones.
També hi ha un seguit d’òrgans disseminats al llarg del cos que tenen teixit endocrí: - Hipotàlem: controla la hipòfisi Pàncrees: forma insulina i glucagó Ovaris i testicles: formació d’estrògens i testosterona Timus: formació d’hormones que desenvolupen el SI Pell i teixit adipós: transformar la vitamina D a la forma activa i formació de lectina Cor: secreció del pèptid natriurètic auricular Estomac i intestí prim: hormones digestives Ronyons: transformen la vitamina D a la forma activa Placenta: durant l’embaràs Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito El SN i el sistema endocrí juguen un paper important regulant l’homeòstasi. Comparació: SISTEMA NERVIÓS SISTEMA ENDOCRÍ Cèl·lules secretores Neurones Glàndules endocrines, òrgans amb teixit endocrí i neurones Missatgers químics Teixits efectors Neurotransmissors Múscul i teixit glandular Hormones Cèl·lules diana Situació del receptor Membrana plasmàtica Velocitat d’acció Ràpida i breu • Membrana plasmàtica o intracel·lular Lenta i persistent Concepte i tipus d’hormones: Hormona: missatger o substància química que és transportada pels líquids corporals i exerceix la seva acció a cèl·lules diana específiques.
Classificació en funció de la cèl·lula diana: - Circulants: o Endocrines: la cèl·lula endocrina secreta la hormona que passa al líquid intersticial i difon a la sang fins arribar a la cèl·lula diana que tindrà un receptor hormonal específic.
o Neurohormones: aquí tindrem una neurona que serà la secretora.
Fisiologia i fisiopatologia III - Silvia Expósito Locals: o Paracrines: en aquest cas la cèl·lula secreta la hormona que difon pel líquid intersticial i arriba directament a la cèl·lula diana, propera (no passa a la sang).
o Autocrina: actua sobre ella mateixa, secreta i té els receptors.
Classificació en funció de l’estructura química: - - Proteïnes: hormona del creixement, insulina, glucagó Glucoproteïnes: tenen sucre a algun residu, hormona estimulant de la tiroide (TSH) Pèptids: antidiürètica (ADH), oxitocina, paratiroide (PTH), calcitonina Derivades d’àcids grassos: eicosanoides (prostaglandines i leucotriens) Derivades d’aminoàcids: o Catecolamines: adrenalina i noradrenalina o Aminoàcids iodats: hormones tiroïdals, triiodetironina (T3), tiroxina (T4) Esteroides: deriven de la molècula del colesterol, mineralocorticoides, glucocorticoides, vitamina D, hormones sexuals Les proteïnes, glucoproteïnes, pèptids, derivades d’àcids grassos i catecolamines són solubles en aigua, llavors quan arribin a la cèl·lula diana no podran travessar la bicapa, s’uniran a receptors de membrana. En canvi, els aminoàcids iodats i els esteroides són liposolubles, difonen lliurement per la bicapa lipídica i s’uniran a receptors citoplasmàtics o nuclears.
• Síntesi, emmagatzematge, secreció i transport hormonal: A la cèl·lula secretora es dóna la síntesi, emmagatzematge en grànuls citoplasmàtics i secreció de la hormona per exocitosi o difusió. Quan arribi l’estímul corresponent serà només quan es secretin, sinó romanen a la cèl·lula. La hormona passarà al líquid intersticial i a la sang on en funció de la seva característica química circularà lliure (hidrosoluble, excepte la hormona del creixement) o unida a proteïnes transportadores (liposoluble).
Hi ha d’haver un equilibri entre quantitat d’hormones lliures i unides a proteïnes transportadores, ja que només la lliure és la que es podrà unir al receptor per realitzar la seva acció a la cèl·lula diana.
A la cèl·lula diana és on la hormona genera la resposta que dependrà del nombre de receptors, de l’afinitat entre el receptor i la hormona i de la interacció amb altres hormones. És molt important el metabolisme i eliminació de la hormona un cop ha fet la seva acció, dependrà del tipus d’hormona que sigui: - Metabolisme: converteix la hormona en una molècula més soluble per facilitar la seva excreció.
Eliminació: principalment per orina però també per bilis.
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Interaccions hormonals: Es dóna quan tenim més d’una hormona en sang, tres tipus d’interacció: - - - • Efecte permissiu o permissivitat: una hormona que té una acció feble però en presència d’una segona hormona l’acció de la primera queda incrementada.
Ex: l’adrenalina incrementa l’alliberació d’àcids grassos de manera suau però quan tenim presència d’hormones tiroïdals s’afavoreix molt més aquesta acció lipolítica.
Efecte sinèrgic o sinergisme: l’actuació conjunta de dues hormones produeix un efecte superior al sumatori dels dos efectes individuals.
Ex: insulina i hormona del creixement tenen efecte sobre el creixement però quan actuen juntes, l’efecte és molt més intens.
Efecte antagonista o antagonisme: hormones amb efectes oposats.
Ex: insulina i glucagó.
Mecanismes d’acció hormonal: Receptor: estructura localitzada a la membrana o a l’interior de la cèl·lula diana que reconeix una hormona específica.
Característiques: - Especificitat En procés de síntesi constant: o Down-regulation: quan hi ha molta hormona i es vol disminuir l’efecte o Up-regulation: amb poca hormona s’augmenta la resposta modificant al síntesi Receptors de membrana o de superfície: El primer missatger (hormona) s’unirà al receptor de membrana. La resposta dependrà del segon missatger, n’hi haurà de molts tipus: - AMPc, GMPc, DAG, IP3 Cascades de fosforilació Obertura de canals iònics (Ca2+) Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito Receptors intracel·lulars: En el cas de tenir receptors intracel·lulars les hormones seran aquelles més lipòfiles, les tiroïdals i les derivades d’esteroides. Com que són liposolubles entren a l’interior de la cèl·lula per difusió simple. El missatger s’unirà a un receptor de l’interior del nucli o al citoplasma. En ambdós casos la resposta serà la mateixa, hi haurà una modificació de l’expressió gènica de la que s’obtindran noves proteïnes i seran les encarregades de modificar l’activitat cel·lular.
• Control de la secreció hormonal: Perquè les hormones puguin dur a terme els seus efectes fisiològics han de tenir concentracions adequades al líquid intracel·lular i a la sang (rang estret). És important mantenir un control en la concentració d’hormona que tenim circulant.
El control de la secreció hormonal es donarà per un mecanisme de retroacció negativa.
Si la variable incrementa, provoca un estímul a la cèl·lula secretora d’hormona que alliberarà la hormona i s’unirà al teixit diana. La resposta serà la disminució de la variable.
Posteriorment, s’aturarà l’alliberació d’hormones.
Ex: insulina – sucre. És el sistema de regulació més simple. Aquest tipus de regulació servirà per totes les hormones excepte la oxitocina que es regularà amb retroacció positiva (incrementa les contraccions uterines).
Organització del sistema hipotalàmic-hipofític L’hipotàlem és el control superior i hi haurà una jerarquia. L’hipotàlem alliberarà una primera hormona que anirà a exercir una acció sobre el teixit diana = hipòfisi. Aquesta actua com a teixit diana i glàndula secretora alhora, secretarà una segona hormona que anirà a la glàndula. Aquesta també alliberarà una hormona que anirà al teixit diana realitzant una resposta.
La inhibició podrà actuar als tres nivells.
Les malalties del sistema endocrí es dividiran en: - Hiposecrecions: disminució de la concentració de l’hormona al líquid intracel·lular i la sang.
Hipersecrecions: increment de la concentració de la hormona al líquid intracel·lular i la sang.
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Endocrinopatia i pseudoendocrinopatia: concepte i classificació: Endocrinopatia: terme genèric per designar els trastorns de les glàndules de secreció interna i les seves conseqüències.
Classificació de les endocrinopaties segons la FUNCIÓ: - Agènesi: no s’ha format la hormona, per tant, no hi haurà secreció.
Atròfia: si que s’ha format l’hormona, però s’ha destruït.
Destrucció glandular per una extirpació o altres.
Secreció ectòpica: a un teixit que no correspon es produeix la síntesi d’una hormona (hi ha hagut una modificació d’aquest teixit).
Classificació de les endocrinopaties segons l’ORIGEN:  Endocrinopaties primàries: hi ha una alteració de la glàndula que genera la hormona. Ex: diabetis de tipus I (insulina).
 Endocrinopaties secundàries: hi haurà una afectació a la hipòfisi.
 Endocrinopaties terciàries: hi haurà una afectació a l’hipotàlem.
 Pseudoendocrinopaties: hi haurà una alteració al teixit diana i no hi haurà una resposta.
...

Comprar Previsualizar