Apuntes Derecho Romano (COMPLETO) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas + Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Romano
Año del apunte 2014
Páginas 92
Fecha de subida 18/02/2015
Descargas 34
Subido por

Descripción

Avalados con 9.1MH del autor en "Dret Romà (UB)"

Vista previa del texto

DRET ROMÀ. BLOC 1- DRET PÚBLIC TEMA 1 El dret es configura en base d'aquests postulats + Característiques – L'eix fonamental del dret romà és la familia, algunes provinents de tronc comuns que donen lloc als gentilicis “gentiles”; les quals s'assenten a un territori i constituiren l'estat-ciutat de roma.
– A cada familia hi havia un cap, amb independència de l'edat de familia “patern-families” amb capacitat jurídiques i capacitat d'obrar (titiular de drets i obligacions i excercir-los) que disposaven de la vida dels integrants manant (Aquesta idea del sorgiment de roma es va anar traslledant a les societats posteriors) – Dirigits a les classes socials altes “patricis” i no als “plebeis”, tot i aquesta van agafant força acaparant petites forces de poder en l'època republicana.
– El dret romà és un dret d'accions → Cada figura jurídica tenia una acció pròpia. ↓ – Dret en creació → En la vida quotidiana no estava tot previst, les situacions jusídiques que es plantejaven s'havien de solucionar però no estaven regulades. Per això en cada moment que s'havia d'exigir judicialment quelcom el “Pretor” havia d'analitzar si el suposi plantejat havia de ser conegut en procediment judicial. És per això que en cada època es creen figures jurídiques noves El dret romà es diferencia del dret actual al no haver la figura de la derogació de les normes Periodificació 1.- Epoca primitiva o arcàica.- (?¿ (fundació de roma) aC a 367 (Promulgació Leges Infinias Liciniae Sextine → Transformació procediments judicials entre altres a.C”) – S.IV – III a.C • El seu inici és indeterminat, alguns creuen que s'inicia durant la fundació de roma (etruscos) i d'altres que s'inicia de forma progressiva • En aquest període es configura l'inici de roma • L'eix fonamental del dret romà és la familia; les quals s'assenten a un territori i constituiren l'estat de roma • Dos sistemes polítics que regeixen el poble en aquest moment ◦ Monarquia (primigeni/originari) → No la podem comparar a l'actual (monarquia parlamentaria) ni a les medievals ja que és una societat primitiva en formació aixó provoca el successiu sorgiment de noves figures jurídiques degut a la nova configuració i necessitats. Es tracta d'un rei amb poder per sobre dels “patern families”.
Figures Rei Creació del Senat (consell d'ancians) – durant tot el dret romà però amb una manera d'actuar diferent a cada període Creació Reunió del Poble (comicis), amb un calificatiu que indica la organització interna d'aquests comicis en l'exercici del vot; apareixen successivament tambe – època clàssica Desgastament monarquia: ↓ ◦ En el final del període s'instaura la República → Evitar l'acaparement del poder. Democratitzar el sistema polític per tal que totes les competencies del rei es desglosséssin en una figura jurídica denominades “Magistratives” → ▪ Cada Magistrativa s'exercia de manera colegiada (consens entre dos magistrats que excercien el càrrec per un any excepte el censor que durava 5 anys i el dictador – militar (extraordinaries); si no consensuaven dret a vet) – EPOCA ARCAICA COM LA QUE LA CONTINUA ▪ Excercien sense cobrar ▪ Eren electes – Propaganda electoral → Delicte electoral en ple apogeu de la República (compra de vots) Característiques generals del dret arcaic • PURAMENT FORMALISTA El coneixement del dret estava en mans exclusivament del colegi pontifical (monjos) → Coneixien el dret + actes jurídics perquè tingues efecte (dret i religió estaven junts).
Partint d'aquesta base, perquè sorgiísin les figures jurídiques s'havien d'ajustar a les formalitats previament establertes pel dret → Per realitzar un negoci jurídic s'havia de seguir un ritual fixats, sinó es feia d'aquesta manera no tenia cap eficiacia per molt clar que fos.
Era així perquè existia una obligació espiritual al estar units dret i esglèsia FORMALISME “IUS FAS” → IUS el que autoritzen els deus a realitzar al colegi pontifical, i FAS a les persones Sorgiment “FASTI – dies hàbils per actuar; produeixen efecte” “NEFASTI – dies inhàbils per actuar, no sorgeixen efecte” • PATRIARCAL Tot el dret està formalitzat al voltant de la familia i el “patern” , el que esté en consideració es el que procupa a la familia i al “patern” • EXCLUSIU DE LA “CIVITAS” Dret dirigit als ciutadans romans, el seu dret civil només els afecta exclusivament a ells; els extrengers no tenian absolutament cap dret • TRADICIONALISTA Es té en compte les costums dels avantpassats → Respecte reverencial als avantpassats “Mores maiorum”; es consideren vinculats a la seva manera d'actuar.
El dret romà es diferencia del dret actual al no haver la figura de la derogació de les normes, les normes desfasades les deixen d'aplicar; no les deixen sense efecte continuen èssent vàlides Fonts del dret de l'època classica → On sorgeix el dret en aquesta època 1. “Mores Maiorum” → Costums dels avantpassats IUS – FAS 2. IUS QUIRITIUM → Dret primigeni que va haver-hi a roma que posteriorment dona lloc al “Ius Civile”, on es crearen les primeres figures jurídiques a roma “Quirites= Primers ciutadans de roma” Primera formació del dret – Dret Quiritaru 3. Llei de las XII Taules (esculpides) → Es recull el dret que existia fins al moment (1r Dret escrit, el IUS QUIRITIUM estava inclòs. – Exicit pels pleveus “Revolta dels plebeus”) 4. Leges Comitiales → Adopció facultats legislatives on s'agrupaven les diverses lleis aprovades pels comicis 5. Plebiscita → Un altre guany de la classe pleveia. Es permet als Pleveus per reunir-se en una assamblea pròpia degut que en els comicis només es reunien els patricis. Les normes que s'adoptaven en aquesta assamblea només obligaven en els pleveus (regulació pròpia que no vinculava a un ciutadà romà) Plebiscita + Leges (Epoca arcaica i preclàssica) 2.- Època Preclassica o Republicana (367 aC – 27 aC. (inici del principat “Augusto”– el sistema polític cau en decadència (S. IV-III al S. I a.C) • Moment àlgic de la República • En l'ambit jurídic es destacable la “Interpretatio” dels juristes, que no formaven part del colegi pontifical, ja eren laics. Es crearen conceptes jurídics fonamentals La funció de la jurisprudència (activitat dels juristes – no confondre amb el terme actual, la jurispurdència son les sentències reiterades del Tribunal Sumpre (denominació actual) ja té més importància → Creació de les principals figures jurídiques • Dret existent: IUS CIVILE → Dret de la ciutat (Roma) que s'aplica excluivament a aquells que ostenten la categoria de ciutadans romans (patricis) dins de la ciutat i està format en els seus origens per la interpretació (interpretatio prudentium) que els juristes feien de les costums dels avantpassats “mores maiorium” i la llei (XII Taules) ◦ Aquest dret no aplicable als extrangers, només als ciutadans ◦ Es basen en el dret que ja tenien, les figures jurídiques es basen en els antacedents de l'epoca arcàica, es tracta d'un dret tancat (no hi ha derogació) per això passa que el IUS CIVILE no contempli les noves situacions que no existien abans.
◦ El Pretor tenia atribuides facultats jurisdiccionals, s'encarregava de resoldre els conflictes/judicis, la seva actuació en aquest sentit dona lloc al IUS HONORARIUM (Pretorium)→ El que per utilitat públic introduiren els pretors amb el propósit de corroborar, suplir o corregir el dret civil S'utilitzaven les facultats del pretor per donar cobertura a les noves situacions plantejades.
Cada pretor, al prendre posessio del seu carreg promulgava un “edicte”, on feien saber els supòsits on els hi donarien protecció judicial, dipositat a lloc public per al coneixament dels ciutadans.
Excercien el càrrec per un any, els “edictes” plantejats continuaven vigents.
IUS CIVILE queda tancat mentre que IUS HONORARIUM s'adaptava a les noves situacions • Els dos drets eren vigents, s'aplicava el que era més adient • Nova creació de dret, IUS GENTIUM → Aquest dret recull les normes i institucions jurídiques reconegudes en les relacions entre extrangers entre si o entre aquests extrangers i els ciutadans romans a roma Es deriva de les relacions comercials entre els diferents pobles de l'antiguetat, era necessari un instrument per regular les situacions jurídiques que duguessin a terme Característiques d'aquest dret • Regles flexibles → Fàcils de complir per qualsevol persona (etruscos, egipcis...), molt neutre • No eren solemnes → Qualsevol persona fos d'on fos i depenent de les seves creencies quedava vinculat.
• Basat en la “aequitas” i en la “bona fe” • Dona lloc a la figura del Pretor Peregrinus. La figura del pretor es desglossaba en dos ◦ Pretor Urbà → Destinat a l'aplicació de l'IUS HONORARIUM ◦ Pretor Peregrinus (extrangers) → Destinat a l'aplicació del IUS GENTIUM 3.- Època clàssica.- (27 a.C a 284 d.C – Pujada al tró de Dioclecià que es proclama monarca absolut; senyor i propietari de l'estat de roma, dona pas al sistema de la època postclassica) S'instaura un nou sistema polític, el Principat (indica persona principal). → Octavi “August” – Agafa el poder de forma progressiva per tal de restablir la República degut al moment de decadència de la República amb l'ajuda dels “Triummrats” (demagògia). La seva idea interna era la de fer-se amb el poder de forma única: • Manté l'estructura política: Magistratures, Senat i Comicis que prevalen sempre amb competències diferents. Però situant-se ell per sobre de tot. Les Magistratures anaven buidant-se de contingut en competències que anaven a parar a ell.
• Situació de gran esplandor culturar tot i la concentració de poder al Principat L'estructura d'organització de l'estat és diferent a la República, al cap damunt del sistema es coloca el Princep o Emperador, a diferència de les Magistratives de l'època Republicana → Com que actua de forma demagògica no pot eliminar les Magistrarives; les manté per sota d'ell però buidant-la de contingut (minvant competències que anaven a ell).
• Creació organització funcionarial de forma piramidal amb l'emperador al capdamunt → Estructura de l'administració Jeràrquica.
Canvi desde la prespectiva jurídica a causa del canvi de règim.
↓ Canvi en la configuració de les fonts del dret: 1. IUS CIVILE → Es manté el Dret d'abans a causa de la reverència als avantpassats “mores maiorum” però amb les influències del Dret Provincial sorgit de l'expansionisme romà amb qüestions pròpies i significatives dels extrangers de zones conquerides.
IUS GENTIUM → Influències del Dret Romà; pecularitats pròpies dels romans 2.- IUS HONORARIUM → Es manté present, però com que el Princep tenia la intenció d'acaparar competències no li interessava l'actuació del Pretor, volia ser ell qui creès el Dret. Com a gran estratèga, l'emperador psoterior a Octavi, Adrià encarregà al jusrista Salvio Juliano per a que reculli l'edicte del Pretor en un sol llibre “Edicto Perpetuo” d'aquesta manera s'acaba la font de creació del Dret de l'IUS HONORARIUM; amb tot el Dret recullit dins del llibre implicava la no possibilitat de crear Dret nou.
Totes les noves competències i regles seràn establertes pel Princep, amb la creació de l'IUS NOVUM 3.- IUS NOVUM → Font de creació pròpia dels emperadors. “Constitucions Imperials” amb diferents classes: • Edicta, Decreta, Mandata, Rescripta La Jurisprudència d'aquesta època (Jurisprudència clàssica – actuació dels juristes) es tradueix en tres funcions: • Cabere: Assasorament en els procediments judicials, • Agere: Assesorament en la realització de negocis jurídics • Respondere : Emisió de dictaments jurídics I s'hi han de diferenciar dos moments: a) Des del primer moment fins que s'elabora l'Edicte Perpetuo – JURISPRUDÈNCIA CLÀSSICA ALTA • Cultivaven tots el gèneres literaris • Moment de màxima esplandor – Continuació de l'època preclàsica en la importancia de l'interretació dels juristes.
CARACTERISTIQUES 1. Tendencia a la oficialitat → A partir d'aquest moment, es tenen en consideració als juristes a fins al règim polític. Fins al punt que l'emperador crea l' IUS PUBLICE RESPONDENDI – Disposició promulgada per l'emperador afavorint determinats juristes de tal manera que els hi donava l'autoritat (Autoritas Principi) en els seus dictamens com si fossin promulgats per l'emperador 2. Formació de les Escoles Jurídiques → Un mestre amb un seguit de deixebles que eren els seus seguidors, no tenien una ubicació fisica com es coneix a l'actualitat.
◦ Sabinianos – Sabino ◦ Proculeyanos – Proculo Aquestes dues escoles jurídiques divergien en la interpretació de certes figures jurídiques b) Des d'Adriano (130 dC) fins al final dels Severos (230 dC) – JURISPRUDÈNCIA CLÀSSICA TARDÍA CARACTERÍSTIQUES 1. Pèrdua de la capacitat creadora present durant la república i l'època preclàssica → L'emperador recull les competències 2. Tendència a la compilació → Tot el Dret anterior + les lleis actuals de les Constitucions imperials que necessiten ser recollides 3. Vinculació progressiva i més gran al emperador → Va recollint competències cada vegada major en la seva figura com a conseqüència l'assentament total al règim 4.- Període postclàssic.- (284 dC – fins 476 dC) Roma constituida com a Imperi ja comença a tenir incursions dels pobles bàrbars; degut a la iniexistpencia d'avituallament amb la necessitat de sobreviure 1. Centralització – Tot està centralitzat en la figura de l'emeprador. És ell qui gestiona les competències i sobre el qual recauen totes 2. Burocratització – Totes les actuacions estatals passaven a mans del funcionariat arribar a) A nivell Polític: Absolutisme Imperial – Dominat→ Degeneració del Principat fins a a un absolutisme complert, donat amb Dioclecià qui va fundar aquest règim.
• No volia restaurar la República sino acaparar totes les competències de l'estat • S'erigeix com a representant de Deu a la Terra • Es considera com a amo de l'imperi Figures – Configuració sistema polític • Al capdamunt emperador actuant com a Dominus • Magistratures segueixen figurant però amb poques competencies • Senat • Funcionaris Imperials – organitzen el funcionament de l'estat dirigits per l'emperador b) A nivell jurídic: 1. Creació Cancilleria Imperial – Staff al voltant de l'emperador per a la seva assessoració 2. El dret perd qualitat – La formació és de menys qualitat jutanemt amb la influència dels membres de la Cancilleria Imperial que podien no ser jurístes.
A causa de la grandaria de l'imperi es divideix en dos parts; amb dos emperadors diferents que actuaven colegiadament (S. II i III dC).
• Occident – S V dc (476) • Orient – S. VI dC (527 – 565) → Començament del dret vicentí Procés de transformació de les fonts del Dret de l'època preclàssica fins ara Des dels inicis, la font de creació del dret ha anat variant al llarg de les epoques, el poble va perdent facultats en mans de l'emperador.
Poble (Epoca arcaica i preclassica) >> Senat i Princep (Epoca Classica) >> Emperador (E. Postclassica) Amb la gran quantitat de dret recollit, és necessari una terminologia específica: a) LEGES (Dret creat per l'emperador – Constitucions imperials) b) IURA (Dret transmès en les obres del jurístes 1. Leges → Constitucions Imperials 2. IUS (Ius vetus) → Lleis + senadoconsultos + Edictes dels magistrats + obres juríistes 3. Mandats, decret, rescrpicons → Recauen Totalment Jurisprudència Postclàssica La funció del jurista és la de conseller de l'emperador – Jurisprudència Burocratitzada. → Eren anònims La única font del dret són les Constitucions Imperials – Emperador.
CARACTERÍSTIQUES: • Esforç per a la conservació de la obra dels juristes • Baix nivell de tècnica jurídica • Vulgarització → Dret Romà Vulgar: El romà tenen contacte amb altres pobles que tenien les seves pròpies normes jurídiques. Aquest contacte provoca la decadència de la puresa del dret romà amb la introducció d'elements d'altres pobles.
• • • Perdua de rigor del dret romà cm a consequencia dels contactes amb altres poblacions Per tenir una major seguretat jurídica – Idea complitoria Influència del Ciristianisme que es deixa veure en la constitució de certes figures jurídiques Influencies del dret Oriental (d. de successions, dret hereditari, tutela de la dona ...) ¿Com es materialitza aquesta tendència compliatoria? Amb l'elaboració d'aquests tres Codex, aquesta iniciativa de compliar totes les lleis nova ser part del poder polític sinó de persones particulars (juristes); els dos primers són d'iniciativa privada; l'ultim d'iniciativa estatal • Codex Gregorianus (Gregorio – escola Beirut) → Colecció particular de Constitucions Imperials entre Adriano fins a Dioclesia d'iniciativa privada (Gregorio) • Codex Hermogenianus (Hermogenano) → Recull les Constitucions Imperlais promulgades després de Dioclecià.
◦ Intentava completar el Codex realitzat amb anterioritat • Codex Theodosianus (iniciativa estatal – emperador Teodosio II) → Recull les Constitucions Imperials entre Constantí i l'emperador Teodioso.
◦ Va ser promulgat pels dos emperadors que actuaven de forma colegiada entre l'imperi Oriental i Occidental perquè fos vigent en tot l'imperi (Teodosio II + Valentiniano III) 5.- Epica Justinianea Perdura només la part Oriental de l'Imperi • Època significativa a causa de la personalitat de l'emeprador Justinea → Es planteja la reunificació de l'Imperi que deixa la seva influència en l'ambit jurídic.
Seguint aquesta linea reunificadora va intentar relitzar una compliació (recull de diferentes obres que totes figuren en una única obra) amb tot el Dret aplicable del moment: → Tot el dret romà que estudiem és a partir de la copilació dels Justinieans descoberta pels Glosadors ens serveix com a fonament de tots els drets actuals.
A) Inclou la idea de globalitat Parts de la compilació de Justinià – “CORPUS IURI CIVILIS” Per diferenciar la compilació de Dret Romà i el Dret canònic (“CORPUS IURIS CANONICUS”) 1. CODEX → Inclou les Constitucions imperials recollides en els Codex anteriors a més de les seves pròpies 2. DIGEST → Reuneix tot el IUS VETUS (escrits del juristes) 3. INSTITUCIONS → Obra per fomentar l'ensenyança del Dret (Manuals) 4. NOVELLAE → Noves Constitucions Imperials promulgades un cop acabada la compilció, que es trobava al marge de la Compilació, fins l'època medieval no s'instaura dins de l'obra “Dret romà com a fonament del dret Europeu” – Dret roma com a tradició romanística a Europa i el dret romà (diverses escoles època medieval... S. XI en endevant. UBICACIÓ, METODOLOGIA.) Escoles època medieval NOM UBICACIÓ METODOLOGIA Glossadors Universitat de Bolonia Al voltant de la figura d'Irnerio s'agruparen i es van succeir varies generacions d'estudiosos del dret.
• Estudiaven la compilació de Justinià tot i desconiexer el procés històric en el que s'havien format les institucions jurídiques del dret romà, que explicaven mitjançant notes inteliniades o marginals, anomenades “glosses”, realitzades generalment en els mateixos manuscrits de la compilació que coneixem com Vulgata.
• Realitzaven la seva labor d'ensenyança presentant i resolent casos hipotètics Representants destacats: 1. Irnerio.
Aquestes activitats estaven destinades a formar juristes que havien de desenvolupar els seus coneixement en els tribunals com advocats o jueus, és a dir, en la practica Postglossadors Bolonia i comentaristes Tendeixen a abandonar l'anàlisi dels textos justinians i es centren en la glosa, “recargant-la d'extensos comentaris i prolixes distincions”, aplicant en la seva obra la lógica de l'escolastica • Estableixen les bases d'una nova ciència del dret, perquè la finalitat perseguida pels seus Representants destacats: cultivadors no era la reconstruccio de les velles 1. Bartolo de Sassoferrato institucions jurídiques, sino la formulació de 2. Cino de Pistoia normes i principis justos, aplicables en les 3. Baldo de Ubaldis circunstancies i a les relacions controvertides del seu temps, a partir de les elaboracions dels glossadors i dels textos que comentaven Humanisme jurídic Italia Nascut al marge dels estudis de dret entre literats i erudits que tractaven de reviure l'antiguitat clàssica.
• Coneixedors i estudiosos dels autors clàssics latins adoptaren una actitutd nova, diferent de la Representants destacats: que fins aleshores s'havia mantingut davant la 1. Angelo Poliziano – compliació justiniana, sometent-la a un estudi Anàlisi filosòfic “Corpus crític, anteposant la rao a la actitud critica que Iuris” fins aleshores s'havia adoptat davant la norma 2. Andrea Alciato La Pandectística Alemania Representants destacats 1. Savigny Plantejen la necessitat de conèixer el present per mitjà de l'anàlisis del passat entenent el dret com a resultat d'un procés evolutiu en el que l'ordenament es presentava com a manifestació de la voluntat del poble BLOC 2.- Dret Processal – Persona i familia Quan parlem de dret procesal hem d'entendre que es van incorporant una sèrie de mesures per a la resolució de conflictes van variant.
En els inicis de roma, el fet de resoldre conflictes no estava organitzat desde la rpespectica d'un proecimentt judicial tal com l'entenem avui en dia → Originariament quan hi havia conflictes, els subjectes els resolien per si mateixos, no hi havia organització per respondre: • AUTOAJUDA= Defensa Privada– La idea que imperava és que quan algú tingués un problema l'havia de resoldre per el mateix. De forma: ◦ Individual ◦ Col.lectiva – Amb el conjunt de la familia Obeeix a societats molt poc desenvolupades; en la Llei de les XII Taules ja es fa referència a la Llei del Talió → • LLEI DEL TALIÓ (“ojo por ojo, diente por diente”) Poc a poc comencen a sorgir noves idees: • JURISDICTIO → No hi havia separació entre dret i col.legi pontifical qui coneixien les lleis. Aquesta manera d'actuar suposava que els juristes havien de cuidar d'arribar a les situacions justes (IUS – situació del que era correcte o incorrecte segons els deus). → IUSTITIA ◦ Va ser llavors el col.legi pontifical que va proposar una serie d'actes (Jurisdictio) per tal de resoldre els conflictes ◦ Més tard, aquesta resolució de conflictes la dura a terme el pretor (“Actionem o Iudicium Dare”) – Quan algú tenia algun conflicte, per tal d'iniciar qualsevol reclamació judicial sol.licitaven al Pretor.
En aquest moments, ja podem començar a parlar de procediment judicial o procés → Activitat ritual que les parts han de fer en un procés o litigi i es caracteritza perquè un acte es realitza darrere de l'altre per aconseguir la resolució del conflicte plantejat mitjançant un subjecte que tingui capacitats per ferho.
Aquestes funcions s'anomenen Funcions Jurisdiccionals: • IURISDICTIO (Pretor) → Es diferència la funció jurisdiccional (rituals que s'han de fer) del jutge, perquè en aquest moment, quan el pretor excerceix les funcions jurisdiccionals és ell qui determina si el procediment es pot duur a terme o no (si està protegit a l'edicte) i donarà l'ordre a qui ha de jutjar perquè resolgui el cas concret. – No te potestats per jutjar sinó que fixa quin és el procediment que cal jutgar per via judicial.
Els negocis jurídics desamparats pel Pretor, els realitzaven els pròpis subjectes.
Al no haver-hi cap estructura administrativa; es buscaven persones particulars sense coneixements jurídics amb bon prestigi per la societat que jutgaven el cas (bons homes).
Aixó donava peu a la possibilitat de que no t'agradés el jutge designat, per canviar de jutge (recussació) • IUDICATIO (Jutge privat) → Com hem comentat, aquesta facultat de jutjar la realitzava una persona particular Quan es parla de bipartició del procediment judicial, es fa referència a questa divisió de les parts, iniciat pel pretor i acabant amb el jutge privat CLASSES DE PROCEDIMENTS CIVILS PRIVATS A Roma hi havia una clasificació dels difernts procediments (de caràcter civil, penal, fiscal etc..): • PROCEDIMENTS ORDINARIS – Procediments civilis privats dels que existeixen dos tipus diferents ◦ Accions de la Llei (Legis actiones, Ius Civile) – ▪ Procediment primigeni que sorgeix en els primers moments a l'epoca arcàica.
▪ Sorgeix en l'ambit del dret civil, tractarà conflictes de totes les figures jurídiques sorgides en l'àmbit del dret civils ▪ El ritual predomina per sobre de tot, que suposa l'avenç del procediment de forma correcta (“mores maiorum”) ◦ Procediment Formulari (Aguere per formulas, Ius Honorarium) – ▪ Sorgeix en l'ambit del dret Honorari (Ius Honorarium), perquè és el pretor qui té la funció d'analitzar els casos demandats i els ajustava a la forma correcta per desenvolupar-los.
El Pretor no pot intervenir en el Dret Civil, pot corregir, suplir o corroborar-lo però no intervenir En els dos procediments anteriors, al no existir cap estructura administrativa, si no era recollit pel Pretor no s'analitzava i no estaven d'acord Pretor i Jutge Privat no es podia solucionar el conflicte • PRODECIMENTS EXTRAORDINARIS – Conseqüència del desenvolupament progressiu de la societat ◦ Cognitio Extraordiniem (Ius Novum) ▪ Les qüestions que solen caracteritzar les resolucions son del Ius Novum (Font de creació pròpia ▪ S'adapta a la idea de procediment judicial que tenim nosaltres: Existència d'una administració de justícia i organització funcionarial Permetrà la possibilitat de recorrer/impugnar les sentències i seguir un procediment judicial estructurat. El sistema polític va canviant i dona lloc a una estructura administravita amb òrgans amb competències PROCESSOS CIVILS ROMANS .- Característiques Generals 1.- Procedimient de Legis Actiones → Cada tipus de reclamació tenia una acció processal diferent • Epoca Arcaica • Pròpi del IUS CIVILE • Formalista i Ritual • Només per ciutadans romans – La via processal en aquest moment no podia ser utilitzada en conflictes amb extrangers • Regeix fins a la segona mitat del S. XX a.C • Es desenvolupa en dos fases (Bipartició) ◦ Fase IN JURE → Davant del Pretor o Magistrat desde la prespectiva política ◦ Fase IN IUDICEM → Davant de Jutge privat elegit per les parts 2.- Procediment Formulari o Per Formulas • Època clàssica – Entre el 130 aC. Fins al 230 dC. Va conviure amb el procediment de Legis acionis, aproximadament fins l'any 30 aC ja que les normes no es derogaven • El procediment formulari el va crear la Lex Aebutia (s II aC) • Pròpi del IUS HONORARIUM → Sorgeix com a conseqüència de les necessitats generades en les questions del IUS Honorarium • Es creen accions típiques → Cada figura juridica té una acció processal pròpia: • Prodeciment dirigit a: S'amplia l'àmbit per a amparar extrangers ◦ a) Ciutadans romans ◦ b) Ciutadans extrangers ◦ c) Extrangers Manifesta la diferència entre Pretor Ubano i Pretor Peregrino • • Regeix fins el S III dC Segueix desenvolupar-se el procés en dos fases (Bipartició) → La sentència és de condemna (quantitat de diners que no es pot recòrrer a causa de la falta d'un superior jeràrquic) o absolució 3.- Procediment Extraordinari o Cognito Extraordinem • Época clàssica – postclàssica → El seu origen prové de quan l'emperador administra justícia; per aixó obté caràcter extraordinaria, però després els seus postulats s'acaba convertint en el procediment habitual ◦ Desde l'any 30 aC ◦ S'omposa de manera exclusiva en l`època postclassica • El procés es desenvolupa en una sola fase → No existeix bipartició, es tracta d'actes successius per arribar a la solcuió ◦ Dona lloc a la figura del Jutge professional PARTS QUE INTERVENEN EN EL PROCÉS (Subjectes que intervenen en un procediment judicial) 1.- Demandant (Reclama) – Pot estar integrada per una persona individiual o varies) 2.- Demandat – Persona o persones contra qui es formula la reclamació Cap la possibilitat que les persones que intervenen no actuin personalment, sinò que poden designar una persona que els repressentin.
Dintre del procediment formulari; cap la possibilitat de fer servir dos tipus de representant: • COGNITOR – Desapareix el nom de la persona en qüestió ◦ a) Substitueix a la persona a qui representa ◦ b) Intentio de la Formula : Nom del representant → Una vegada anomenat el Cognitor ja consta el seu nom i no contra qui es reclama (Demandat) ◦ c) Condemnatio de la Formula: Tant sigui favorable com desfavorable mostra el nom del representant La fama de les persones era un fet molt important en aquesta època romana, aquesta figura sorgeix per encubrir-los • PROCURATOR – Obeeix a unes circunstàncies més desenvolupades. No substitueix a les persones sinó que actua com a representant ◦ a) No substitueix a la part que representa.
◦ b) Pot ser: ▪ Procurator espontàni → Sense èsser demanat, actua una altra persona de forma espontanea.
▪ Procurator per mandat (contracte de caràcter consensual) → Acord de l'individu representat amb el que el representa.
1.- Si el Procurator inicia la demanda ha de presentar una garantia de ratificació per no perjudicada la persona contra qui es demanda – Cautio de Rato (Cautio=Garantia) → Quan el demandat acudeixi es ratificara allò demandat (Es donarà el vist-i-plau en les operacions iniciades pel procurator) 2.- Si el demandat és el que esta representat pel Procurator – Cautio Iudicatum Solvi →La garantia donada és de solvència; si actues representant el demandat aquest és solvent per complir la resolució judicial que s'escaigui En el Dret Justiniaeà, només existeix la figura del PROCURATOR, el COGNITOR havia desaparegut característic de l'epoca arcaica / DESENVOLUPAMENT DEL PROCEDIMENT FORMULARI 1ª Fase: Fase IN IURE – Davant del Magistrat o Pretor • Interrogationes in iure → S'inicia per l'escrit o oralment (formulació) de la demanda realitzada pel demandant, en aquest moment, no hi havia oficina judicial per la qual cosa la comunicació l'havia de realitzar el mateix demandant al demandat – Citació per provar un dret.
• Iusiurandum in iure → A continuació, el que fa el Magistrat és interrogar al demandant la legitimitat de la reclamació (que sigui legal i sense formular un fals testimoni) i a la inversa; interroga al demandat • Confesiso in iure → Una vegada dit aixó, com que la part demandada ja sap què se li reclama pot èsser que confessi que realment ha estat ell (admet l'objecte de la demanda – “allanamiento” . A partir d'aquest moment, el procés s'atura i queda el demandat obligat a la resolució • Cautiones → En cas que no ho reconeixi el procés continuia; es demanen garanties (Cautions) conforme es durà a terme el que dictamini la sentència (Garantir el compliment de la sentència) LITIS CONTESTATIO en el procediment formulari: La Litis Contestatio en el procediment formulari suposa que el Magistrat ja ha escoltat a les dos parts + testimonis i ja s'ha fixat quin és l'objecte de la reclamació. → Implica que hi ha un acord entre demandat i demandant quin és aquest objecte.
Efectes Litis Contestatio: 1. Efectes novatoris → Extinció d'una figura jurídica inicial per crear una obligació nova que és la del compliment de sentència. La relació juricida existent (relació que dona peu a la reclamació – primigenia –) es substitueix per la relació processal.
(novació: una obligació existent es substitueix per una altra nova que es crea i que implica l'extinció de l'anterior, es produeix a causa d'un canvi d'objecte o subjecte) 2. La relació demandant-demandat es substitueix per la submisió de les parts a la decisió del jutge (conseqüència de l'efecte novatori) 3. Principi Non bis in idem – Principi general del dret vigent actualment → Aforisme jurídic en que s'expressava de manera lapidaria la impossibilitat de realitzar una reclamació judicial sobre la mateixa cosa un cop el procediment formulari ja està acabada.
S'haurà d'acceptar la sentència i no es pordrà reclamar pel mateix.
Non bis in idem → Aforismes o regulaiures (institució jurídica romana utilitzada als nostres temps).
Es tracta de regles aplicades a ordenaments jurídics europeus, en tots els àmbits.
Redacció de la formula Redactada pel Pretor, cosa que fa acabar les seves funcions d'analitzar totes les qüestions jurídiques (si la qïuestio que es planteja és digna o no del procediment processal). Aquesta formula arribara al jutge particular qui haurà de resoldre la qüestió a partir d'aquest document.
És la part escrita del procediment formulari amb: • a) Parts principals. Contingut bàsic integrat per les aprts principals ◦ 1.- Nomenament del jutge – El Magistrat ratifica l'elecció dlel Jutge i dona el mandat de jutgar; formalment, encapçala la formula.
◦ 2.- Intentio – Expressa la pretensió de l'actor (s'especifica jurídicament què és el que es demana i quin és l'objecte de la reclamació ◦ 3.- Demostratio – Explica la causa per la que es reclama (orígen de la formula on s'estableix d'on deriva la relació jurídica que uneix demandat i demandant EX. compraventa) ◦ 4.- Condemnatio →Part final de la formula que concedeix al Jutge la facultat de condemnar o absoldre; sempre és pecuniaria (màxims) ◦ 5.- Adiudicatio → Part que només es dona en els judicis divisoris i permet al Jutge adjudicar quelcom a algun dels litigants; té un valor constitutiu de drets i es un metode d'adquirir la propietat. A banda de condemnar, es demana al jutge l'adjudicació de la part que correspondrà a cadascú en la divisió de la cosa comuna Acció processal que es redacta sobre la formula.
• b) Parts accessories. Contingut accessori que poden o no existir en la redaccó 2a Fase: Fase In Iudicium “APUD IUDICEM” davant del jutge Després de la litis contestatio i obtinguda la fórmula, finalitza la intervenció del Pretor/Magisrat i s'inicia la 2a fase davant del Jutge; els tràmits dels quals són com en les legis actionis: 1) la compareixença de les parts; 2) la pràctica de proves i 3) pronunciament de la sentència.
• • • Orationes – Explicació de cada una de les parts dels fets que han propiciat el procés (normalment els advocats). a) En les accions de llei, si no ho fa alguna de les parts perd; b) en el formulari, el procés contunua en la seva ausencia i l'actuació judicial està presidida pels principis d'oralitat i inmediació.
Prueba – Es demostra la prova, la més comuna i sigificativa d'aquest procediment és la prova testifical (testimonis) a causa del poc desenvolupament de l'escriptura.
Sentencia – El jutge oralment dona la seva opinió per la resolució del cas . Una vegada acabada la prova ◦ En diners → Podem considerar-ho un defecte en el procediment formulari perquè si l'objecte era un bé material no era recuperada, només els diners.
◦ No cap apel.lació → No es pot manifestar la desavinencia amb la sentència reconeguda, degut a la inexistencia d'una estructura administrativa organitzada.
◦ Ex causa iudicati “Cosa jutjada” → Ja no s'admet cap tipus de recurs.
El demandat ha de complir la seva sentència si no ho fa es necesari l'existència d'un procediment arbitrari perquè ho accept (execució).
• Execució – Arbitrar els mitjans necessaris per obligar a complir la sentència al demandat. Pot recaure sobre: ◦ Persona → El demandat havia de cumplir el compliment de l'oglicació amb el seu físic (tècnica primitiva i que no assegura l'exacte compliment) ◦ Patrimoni → El patrimoni és qui respon del compliment de l'oblicació del demandat. Depen de l'import al que s'havia condemnar es podia condemnar: ▪ Tot el patrimoni ( Bonorum venditio) /Bonorum = Totalitat/ ▪ Una part concreta (Distractio bonorum – Poder vendre una part concreta del patrimoni.
Aquests són els procediments processals existents durant el sistema de bipartició.
ACCIÓ PROCESSAL L'acció canvia al llarg del desenvolupament del dret romà Època classica (Moment àlgic del procediment formulari Acció = Facultat de Dret Privat que es té davant d'un altre particular. La part contraria – El que ens legitima mitjançant l'acció es poder dirigirnos davant l'altra part.
Pot adoptar diferents criteris classificatoris: a) Formal – Instrument per posar en marcha el procediment processal sense perjudici de que qui l'utilitzi tingui o no raó b) Material – Mitjà jurídic per assolir el nostre reconeixement, satisfacció o sanció (finalitat) La nota característica d'aquest moment és que sempre es parteix d'una acció vista desde la prespectiva del dret privat.
Època Bizantina / Justiniànea (actual) Acció = Mitjà o poder per demanar amprament que dirigeix el particular cap a l'Estat per reclamar els drets que considerem oportuns És una facultat del Dret Públic Classes de formules/Accions Segons l'origen o procedència de les accions. (Creació àmbit civil o honorari) 1.- ACCIONS: • Civils – Donen protecció a les figures jurídiques creades dins d'aquest dret • Honoraries – Donen protecció a les figures jurídiques creades en l'ambit del dret honorari ◦ Utils → El Pretor té la facultat de fer extensiva l'ambit d'aplicació d'una acció existent en una altra figura molt semblan a la que ha de jutjar la qual no gaudeixi d'acció corresponent. Aquesta actuació d'estendre l'ambit d'una acció s'anomena analogia. Al Pretor se li planteja un cas que no te cap acció però ell considera que ha de tenir un procediment judicial.
◦ Ficticias → Ordre del pretor que ordena al jutge que fingeixi, fer veure que els requisits necessaris s'han complert però no per tal que pugui entrar a jutgar un cas que no està amparat.
◦ In Factum → Ordre del Pretor al jutge perquè es basi només en els fets per determinar si absol o condemna ◦ Transposició de subjectes → En el moment de redactar la formula apareix el nom del representant. Originariament, en la Intentio apareix el nom del demandat, però en la Condemnatio ja apareix el representant.
Segons l'objecte de la protecció de l'acció 1.- ACCIÓ • Reals – Protegira les relacions juridiques que regulen la relació entre la persona i la cosa (p.ex. El dret de propietat) • Personal – Protegiran les relacions processals que regulen les relacions entre persones.
PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES DE LA COGNITO EXTRA ORDINEM La cognito extra ordinem és el procediment del dret imperial – ius novum – i el seu nom reflexa que el seu coneixement – cognito – i tràmits, es produeixen al marge (fora) – extra – de la ordenació dels judicis privats – ordinem – .
Ubicat a l'època postclàssica. I caracteritzat per les accions processals que duia a terme l'emperador de forma espontanea davant les situacions de l'estat. Poc a poc, aquest procediment es va convertint en habitual essent els funcionaris (estructura adminsitrativa piramidal) qui actuaven legitimats previament per l'emperador aplicant-se doncs de forma ordinaria Actua de manera simultanea amb el procediment formulari CARACTERÍSTIQUES: 1.- El procdediment es substància en una sola fase i en una mateixa persona (funcionari): instrueix, coneix i resol l'assumpte. Al correspondre-li la iurisdictio (del magistrat) i iudicatio (del jutge) es denominarà: Magistrat-Jutge.
2.- L'administració de justicia es converteix en una funció de l'emperador (avui diriem Estat). Otorga protecció jurídica a través dels funcionaris públics. Aquests actuen per delegació seva.
3.- El magistrat-jutge té gran poder discracional → Se li permet demanar més informació per tal de poder resoldre 4.- La LITIS CONTESTATIO no té els mateixos efectes que en procediment formulari, on suposava el tancament d'una fase, en canvi, en l'extraordinari no.
a) Es produeix despres de la narratio i contranarratio b) No posa fí a cap fase; no hi ha fases c) No produeix la exceptio rei in iudicum deducae (de cosa ja plantejada en el judici).
d) Les parts ja estaven subjectes al magistrat-jutge; no necessitaven realitzar l'acord que suposava en el procediment formulari, on les aprts acordaven ficar-se en mans del jutge.
5.- Impera la Escriptura – evolució de la societat 6.- L'acció processal es converteix en una manera de demanar justicia (Dret Public) 7.- L'acció judicial ha perdut la seva tipiftat (cada acció concreta administra directament la protecció judicial; per formar una institució jurídica tenim capacitat d'assistir als tribunals) TRAMITACIÓ DEL PRECEDIMENT DE LA COGNITIO EXTRA ORDINIEM INICIACIÓ 1.- Crida del demandat → S'inicia amb la trucada per part de l'oficina jurídica del demandat a judici, mitjançant la litis denuntiatio = Escrit en el que s'exposen, de forma sumaria, les pretensions en base a les quals el demandant inicia el curs del procés mitjançant l'execució d'una acció processal.
2.- Citació del demandat Pot succeir: • Que no es pugui citar al demandat perquè no està present ↓ En aquest cas, després de citarla varies vegades, es declara en contumaz (actialment es demnomina, en rebeldía) i el procés continua sense que ell pugui defensarse (No obstant no té perquè perdre el judici, si no que es realitxen tots els passos un darrera l'altra) • Que es pugui citar al demandat: ↓ Aquest ha de presentar garantia conforme es presentarà en el judici, ja que no es podrà declarar en rebeldía 3.- Desenvolupament del procediment → Comparaixença de les parts (demandant i demandat) o els seus procuradors davant del magistrat-jutge.
Possibilitats: a) El demandat podia reconeixer l'objecte de la reclamació (confessio) – Les seves consecuencies s'equiparaven a una sentència (= que en el procediment formulari) b) Si el demandat no confessa els actes processals continuen 4.- Narratio i Contranarratio → Cadascu exposava el que considerava oportu; el demandant les seves pretensions i el demandat la resposta davant del magistrat-jutge 5.- LITIS CONTESTATIO Srogeix de la contraposicio de la narratio i de la contranarratio que es considera que el pleit (procediment judicial) encara està pendend de judici (littispendència) 6.- Jurament → Tant el demandat com el demandant no ho fan amb la finalitat de calumnar (malmetre contra la persona) i no realitzes una reclamació falsa.
El Magistrat-jutge també ha de jurar estar diposat a jutgar conforma a la veritat i a les lleis.
7.- Les proves: (important) Així com en el procediment formulari la prova sistemàtica és la testifical utilització de testimoni aquí és la prova documental (avui en dia tenim la testifical, documental i aparicial) Pel que fa a la prova, imperaven una sèrie de principis lapidaris que encara perduren en l'actualitat (aforismes) Imperen els principis: • iura novit curia → El jutge ja coneix el dret, per tant, els mitjans de prova utilitzats en el procediment s'han de centrar en els fets. L'objecte de prova son els fets; la norma s'apel.la.
• Incumbit probatio qui dicit, nonqui negat → La carga de la prova recau sobre qui afirma, no a qui nega (com a regla el qui esta obligat a provar és qui afirma i no el que nega) • inquisitivo → (relacionat amb l'alta discracionalitat) – El jutge pot demanar a les parts que li aporti totes les proves que cregui oportunes en cas que necessti més informació per aclarar la declaració • valoració tasada → Contrari a la valoració lliure. – El jutge no valora les proves lliurement.
Existeix una jerarquia legal que està obligat a representar determinat per l'ordenament jurídic Mitjans de prova 8.- Sentencia • És escrita • Graduable pel jutge • No necessariament en diner • Pot impugnar-se; és apelable mitjançant un recurs en un nou tribunal; el tribunal nou no jutge la sentència que ha recaigut sino que es torna a considerar l'objecte de litigi.
A banda dels procediments en es que hi ha confontació d'interessos, existeixen d'altres en que no n'hi ha; perquè es reconeguin l'existencia de determinats drets (Jurisdicció Voluntaria : Tipus de procediments en els que no hi ha una confrontació d'interessos sino que la persona que els incia vol que se li reconeixin alguns drets.).
Avui en dia, diferenciem terminològicament entre capacitat i legitimació processal: • Capacitat processal – Aptitud genperica per demanar amparament a la justicia. (categoria genèrica). Qualsevol persona apta per sol.licitar que se li administri justicia.
• Legitimació processal → Actitud per participar o intervenir en un procediment concret determinat.
(cateoria específica); només quan ens afecta el litigi ◦ Legitimació activa → Gaudeixes d'aquesta condició per ser demandant en un procediment concret ◦ Legitimació passiva → Gaudiexes de la condició per ser demandat en un procedment concret.
PROTECCIÓ PRETORIA EXTRAPROCESSAL.- Mitjans Extraprocessals de la Jurisdicció Pretoria A banda dels procediments judicials, el Pretor administra una sèrie de mesures fora del procediment judicial per tal de resoldre situacions abusives o que podien vulnerar els drets d'una persona.
• El Pretor no intevé en funcions jurisdiccionals utilitzant les seves funcions.
• Facultat que li dona el poder public i pot realitzar determinades conductes → Fa us de l'Imperio; facultats de manar (comandament) que ell té per corregir les situacions que considera que no ha de suportar una persona Es tracta de les mesures que prenia el pretor per protegir situacions -jurídiques i de fet - en cas de necessitat o de perill per aquestes; amenaçes per la intervenció abusiva o antijurídica d'una altra persona.
CARACTERÍSTIQUES: El Pretor atura l'acció mitjançant un ordre i possiblement desprès serà qüestionada en procediment judicial en cas que quest ordre no es compleixi.
1. Mesures que estan al marge del procediment judicial → Quan es vulneren s'inicia el 2. No són accions processals; → són mitjans que adopta en l'exercici del seu imperium pel càrrec jurídic que ostenta.
3. Eren solucion de facto que no poden crear ius (dret) → No soluciona conflictes sino que evita que aquesta situació antijurídica que pateix una persona deixi de patir-la. No es qüesiona qui té rao.
4. S'aliquen previa sol.licitut de l'interesat (postulatio) Figures Jurídiques dins d'aquesta Jurisdicció Extraprocessal: La doctrina els agrupa en quatre categorias: • INTERDICTES → Una ordre que dona el pretor en una persona previa sol.licitud (postulatio)per una altra que es considera agreujada per la conducta de qui se li dona l'ordre. Segons el contingut de l'ordre: ◦ a) Prohibitoris – El Pretor prohibeix a una persona que deixi de realitzar la conducta agreujadora (EX. construcció obres al costat dels vidres) ◦ b) Restitutoris – El Pretor obliga a una persona que li torni una cosa a l'altra persona (que li restitieuxi quelcom) ◦ c) Exhibitori – L'objecte de l'interdicte fa referència a que el Pretor obliga a un subjecte que ensenyi una determianda cosa. (EX. Ensenyar l'herencia a qui es creu beneficiat pel testament; si li havien deixat algo en el testament s'inicia el procediment judicial) • STIPULACIONS PRETORIES → El Pretor obliga a les parts a fer un negoci jurídic (Stipulatio = Contracte verbal mitjançant el qual el Pretor genera drets i obligacions per als dos subjectes que intervnen amb acció processal per poder reclamar).
◦ Atorga acció processal per resoldre el conflicte ◦ Acció que no es fa per iniciativa pròpia sino arran de l'ordre del Pretor [Ex. Dos persones que no tenen vincles legals ja que el contracte que s'ha dut fora dels negocis que hi ha previament establert sense accions processals per reclamar; doncs el Pretor obliga a que excerceix aquest negoci per poder fer que els drets d'ambdues persones quedin amparats en lloc de crear una acció nova perquè no ho veu oportú amb la previa sol.licitud de l'interessat] • MISSIO IN POSESSIONEM → El Pretor diu a una determinada person previa sol.licitud de l'interessat que posi quelcom objecte de conflicte disposició de l'altra (que sol.licita) fins que se sustencii el procediment judicial.
• RESTITUTIO IN INTEGRUM “Restituir per compler” → L'ordre del Pretor fa deixar sense efecte un negoci jurídic realitzat i deixa les coses com estaven abans de fer-lo. Anula tot el negoci.
[Ex.- En cas d'insolvència i per no perdre el patrimoni hi havia la tendència de convertirse en insolvent per burlar als creditors que han realitzat els procediments judicial el Pretor desfeia tots els negocis jurídics que havia realitzat la persona per convertir-se en insolvents i deixava la situació com estava abans de fer-ho] BLOC 3.- DRET DE PERSONA CAPITOL III.- EL SUBECTE DE DRET 1.- LA PERSONA A ROMA. SUBJECTE DE DRET La paraula persona jurídicament s'utilitza com a sinònim d'esser humà. Tot i que a Roma no tots els èssers humans son subjectes de dret (no tots són considerats persones desde el punt de vista jurídic): • Ni tots els homes son persones = esclaus • Ni totes les persones són homes = persones jurídiques TRIPLE STATUS El Dret Romà, encara en la seva fase més evolucionada, no proclama (encara que tendeixi a ell) la igualtat jurídica de tots els homes.
Històricament, tres raons s'hi oposen: • 1ª) Que admet l'esclavitud i els esclaus; sent homes, no tenen capacitat jurídica • 2ª) Que el seu dret – ius civile – és propi i exclusiu dels ciutadans – civies –; per tant, no contempla als qui no ho són • 3ª) Que la societat primitiva es basa en el caràcter patrialcal de la familia; per la que només l'amo – patern familes – tindrà plena capacitat davant del Dret.
En suma, en Dret Romà, per tenir plena capacitat jurídica; a més de neixer s'exigeix; ostentar una triple situació – status – de privilegi: a) Respecte la llibertat – libertatis – ser liber .
b) Respecte a la ciutadnia – civitatis – ser civis c) Respecte a la familia – familiae – ser sui iuris (independents) situacions en que, a més no han de canviar – captatis deminutio.
Des del punt de vista jurídica persona és qui pot esser titular de drets i obligacions amb plena capacitat: ho ostenen els que gaudeixen de: 1. L'status libertatis (relació que ocupes amb l'esclavatge) – En el cas que l'amo l'alliberi (manumissió) queda una relació (patronat). La relació comporta que l'ex-amo pot obligar a fer-li complir una feina.
2. L'status familia (relació amb la familia) – Situació que ocupa l'individu respecte la familia 3. L' status civitatis (relació amb la ciutadania) → Gaudeix de la protecció dels tres tipus de drets que hi havia en aquesta època (Civile, Gentium i Honorari) a més de les Constiticuons Imperials posteriors.
• Ciutadans • Llatins – Els hi venien uns certs drets més favorables que els extrangers perque provenien de Lascio; lloc originari de Roma i molt proper.
• Peregrins o Extrangers – Protegits per l'IUS GENTIUM la relació dels quals amb la ciutat depenia de les relacions de les respectives ciutats amb roma PERSONA FÍSICA Per tal de fer referència a la persona fisica hem de diferenciar dos tipus de requisits: • Requisits biològics • Requisits relatius als status – Posició que ocupen els subjectes en relació a la famila, la ciutat i la llibertat.
A) Requisits biològics Per ser considerat persona dins l'ordenament jurídic s'ha de complir: 1.- El nou èsser ha d'estar separat per complert del claustre matern. (D.25,4,1,1) • Nasciturus o Concepturus: Concebut però que encara no ha nascut → Es manté una expectativa de dret pel no no nascut però concebut sobre questions que el poden afavorir; mentre es produeix el fet (Ex.
Mort del pare i moment del naixement) el dret del fill està en expectativa a que neixi ja que l'herència el pot afavorir (Només en casos que afavoreix) 2.- Que neixi viu i amb vida propia (Requisit de la viabilitat) Criteris per determinar que una persona era viva • Proculeyans – Que el nascut emeti crits • Sabinians – Que el nascut realitzi algún moviment, respiri o mostri qualsevol altre medi que tingui vida. (La seva opinió preval i fou acollida per Justinià CJ. 6,29,3,1) 3.- Que tingui figura humana → Ha de complir els minims; els èssers que naixien monstruosos i suposaven beneficis (fiscals per als pares).
Art 29 i 30 del Codi Civil Actual 4.- Prova del naixement - Registre de naixements = Creats per les lleis de l'època d'August.
El seu fonament és facilitar el compliment d'alguna de les seves lleis en les que les edats i el número de fills tenien especial relleu; convertint-se també amb el temps, en mitjà de prova de la condició de ciutadà roma – civis – .
• Lex Aelia Sentia (4 dC) • Lex Poppaea (9 dC) (No cal saber-les) B) Requisits Relatius al STATUS (Status = Posició jurídica que ocupa l'individu; la seva relació amb: la familia, llibertat – no es esclau – i ciutadania. Status significa situació de l'home; no capacitat.
(STATUS) Si la persona gaudeix de tots els status a més dels requisits dels caràcter biològics s'entén que té capacitat jurídica; diferenciada de la capacitat d'obrar.
• Capacitat jurídica – El subjecte té aptitud per ser titular de drets i obligacions; (titularitat) La persona que gaudeix de tots els status a roma pot ser titular de drets (tenir propietats, herencia...) i per altra banda també està subjecte a obligacions • Capacitat d'obrar – Fa referència a l'aptitud del subjecte de portar a terme en si mateix els seus drets i les seves oblicacions (aptitud per excercir-ho per si mateix) Causes modificatives de la Capacitat Per les circunstancies en que es troba la persona pot ser que no pugui duur a terme per si mateix l'excercici dels drets i obligacions (no té capacitat d'obrar en aquell moment).
Es refereixen a persones que encara que són lliures i sui iuris necessiten estar protegits en quant són titulars d'un patrimoni que no poden gestionar per si mateixos.
Es consideren incapaços en el Dret Romà per raó: • a) d'edat; els impúbers • b) de sexe; les dones → Encara tenir capacitat jurídica no tenen la capacitat per actuar per si mateixes (capacitat d'obrar). Hauràn d'estar suplides per una altra persona (tutor) • c) de discerniment, els malalts mentals i físics • d) del seu ànim de dilapidar, els pròdigs (prodigalitat = persona que gestiona el seu patrimoni dilapidant; no té un control de les seves despeses. Necessiten protecció en front de la seva conducta) → Incapacitat (Són figures de curatela: Cura Furiosi i Cura Prodigi) • e) de la seva inexperiència en es negocis; els menors de 25 anys Els qui depenguin de l'autoritat d'algú; com els fills de familia –filiifamilias– i els esclaus –servi– poden celebrar actes que produeixin efectes jurídics, però que no recauen sobre la persona, sino, respectivament, en les del seu paternfamilies (sui iuris) o amo.
Altres causes modificatives de la capacitat són la religió,situacions de cuasi esclavitud, falta d'honorabilitat..
Edat (Causa modificativa de la capacitat, provoca l'existencia de figures jurídiques per suplir aquesta incapacitat): Es té en compte el criteri de procreació per distingir entre impúbers i púbers • A) Impúbers ◦ Infants – 0 a 7 anys → Capacitat d'obrar nula ◦ Infantia mayor – 7 a 14 anys → Alguns actes que els poden afavorir poden tenir eficàcia jurídica • B) Púbers ◦ Homes – 14 anys ◦ Dones – 12 anys ◦ ◦ Menors de 25 anys Majors de 25 anys Per saber si tenen capacitat jurídica es té en compte l'edat STATUS FAMILIAE Status és la situació i si la referim a la familia, es parla de Status Familiae, expresió que aludeix a la situació d'una persona lliure i ciutadana dins del grup familiar. Gayo estableix que algunes persones: • són independents –sui iuris sunt– (= es pertanyen a si mateixes; no depenen del dret d'un altre) • altres, estan subjectes a un poder o dret alié –aieno iuri suiectae sunt– SUI IURIS Independents, –sui iuris– són lliures,i civies, no subjectes a l'autoritat d'un amo domèstic. En definitiva, els primers de la seva familia: bé per careixer d'ascendents legitims, com el paternfamilies, bé per ser alliberats de la potestat de que depenien; com els fills emancipats.
a) L'home sui iuris és = paternfamilies, terme amb el que es fa referència al fet d'exercir, o poder excercir una jefatura similar. És qui té el domini de la seva casa encara que careixi de fills donat que no designem la seva sola persona, sino també el seu dret. Amb més precisió es pot definir com: l'home lliure, ciutadà i sui iuris que és; o pot ser, amo d'una familia. Un nen ho podrà ser degut a l'estructura aquaticia de la familia romana b) La dona pot ser sui iuris, si no està sujecte per l'autoritat; però no pot excercir la jefatura familiar.
c) Cabria resumir lo exposat afirmant que: Si bé tot patern families és sui iuris (doncs és condició necessaria i suficient al tractarse d'home) no tot sui iuris és patern families (al ser condició necessaria però no suficient en el cas de la dona).
La plena capacitat jurídica; coincideix amb la condició de patern families, i així, essent el Ius Civile el dret dels patern families; resulta apropiat identificar al patern families amb el nostre concepte de subjecte de dret ALIENI IURIS a) Són les persones (lliures i ciutadanes) amb independencia d'edat i sexe, que estàn subjectes a l'autoritat d'un amo domèstic; aixó és un poder o dret aliè –alieni iuri – .
b) Tal poder domèstic correspon al paterfamilies. En un orígen, se'ls anomenà manus i va ser excercit, en forma indiferenciada, sobre persones (lliures i esclaus) i coses, postes unes i altres al seu servei.
Després s'escindeix i rep altres noms, segons sobre qui o sobre qué s'excerceix: 1. Si es sobre la dona, segueix denominantse manus 2. Si es sobre els fills, patria potestas.
3. Si es sobre altres persones que en virtud de certes causes s'incorporen a la familia per mancipatio, mancipium 4. Si es sobre la casa (domus), dominum c) Aquestes situacions inideixen en forma diferent a la capacitat de qui en elles es troben: 1. En l'esfera familiar, poseeixen el conubium i, encara que careixen de la patria potestat poden ser tutors.
2. En l'esfera processal, no poden ser actors, però si demandats, encara que l'execucció de la sentencia es posarà fins que surtin de la patria potestat 3. En l'esfera patrimonial, no poden tenir res seu, actuant com instruments d'adquisició del pater, encara que, a través dels peculis s'anira afirmant la seva capacitat 4. En l'esfera successoria, no poden, en general, otrogar testament, careixen de testamentifacio activa, pero poden ser hereus –testemantifactio pasiva – i el que amb tal caracer adquireixin revertirà en el patrimoni del paterfamilias Esquema de la familia aquaticia (submissió a la pàtria potestat; diferent a la nostra familia cognaticia (estem units per vincles de biologics o de sang) Les families estaven formades per un conjunt de membres alieni iuris (filis families – no tenen capacitat jurídica ni capacitat d'obrar; a vegades la tenen perquè el patern els hi ha donat però sempre a favor de la familia) sotmesos al sui iuris (patern families – amb plena capacitat jurídica i plena capacitat d'obrar).
Els alieni iuris poden ser de diferentes edats; ja que el que els uneix és la submisió al patern; no per vincles biològics, pot ser que els alieni iuris tinguin 80 anys (submissió a la pàtria potestat – mitjançant figures jurídiques com l'adopció, arrugació, matrimoni) Quan el patern families mor; totes les persones de diferents edats es converteixen ells en sui iuris i es constitueixen tantes families com invididus hi ha. Possiblement molts individus paterns families nous no tindran familia (Ex. Nens de 2 anys) Homes (sui iuris) Impúberes Púberes 0 – – – – – – → 14 anys – – – – – – – – – – – – – > 25 anys – – – – – – – –> Plena capacitat d'obrar (sense capacitat obrar) ↓ ↓ Tutela Cura Minorum La tutela s'extingia als 14 anys; aleshores tenien capacitat d'obrar plena però a causa de la seva inexperiència (davant ells mateixos i la societat) es considera necessari establir una nova figura entre els 14 i 25 anys (“Curatela” Cura Minorum – Consistia en que els menors actuaven personalment però asistits per un curator “assessor o conseller amb experiència”.
Una vegada s'arriba als 25 anys es considera que té plena capacitat d'obrar Dones (sui iuris) Impúbers Púbers 0 – – – – – – – – – – – – – – → 12 anys – – – – – – – – – – – →Sempre sotmeses a tutela Tenen capacitat jurídica com tots els sui iuris (titularitat d'un patrimoni pròpi però no capacitat d'obrar (no pot gestionar aquest patrimoni); estan sota tutela perpetua (tutela monierum).
*Tutela perpetua desapareix en l'època postclàssica Les dones tenien el règim del marit desde el punt de vista públic; però mai tenien la possibilitat d'accedir a un càrrec públic Impúber Sui Iuris = Paternfamilias sotmesos a tutela (homes 0-14 anys; dones sempre) Son: • Subjecte de drets i obligacions • Titulars d'un patrimoni • Tenen capacitat jurídica.
No poden: • Per si mateixos: crear, modificar o extinguir relacions jurídiques • Realitzar ningun negoci amb eficàcia (que produeix efectes) • No tenen capacitat d'obrar ↓ Tutor ↓ Funcio Protectora: • Gestió • Administració dels bens del impuber = Pupil *Estan sotmesos a tutela tots els subjectes sui iuris impúbers. En els homes aquesta situació acaba als 14 anys; on comença la Cura Minoris; en canvi a les dones els hi dura per sempre.
C.- SUPÒSITS EN ELS QUE DEIXA D'EXISTIR LA PERSONA 1.- De carácter Civil: Capitis Deminutio → És el canvi d'una situació (status) anterior – prioris status permutatio –. Es tracta d'un canvi en la situació jurídica que no sempre implica un canvi en la capacitat.
(EX. Desapareix un cap dins d'un col.lectiu.) • • • C.D. Màxima – Pèrdua de llibertat; del col.lectiu de persones lliures hi ha una disminució d'una persona dins d'aquest col.lectiu (Perd la llibertat i com a conseqüència la resta d'Status) C.D. Media – Pèrdua de la ciutadania d'una persona lliure i cap de familia “patern-families”.
Continuarà sent lliure però deixarà de ser patern-families.
C.D. Mínima – Pèrdua de l'status familiar; El subjecte deixa de familia per tant deixa de ser patern.
Els que foren sui iuris (independents) comencen a estar subjectes a la potestat d'un altre.
Aquests tres status (llibertat, ciutadania, familia) sempre recauen sobre el patern-families, La Captatis Deminutio, no ha d'identificar-se, necessariament amb la pèrdua o disminució de la capacitat jurídica. Lo rellevant és el canvi d'una situació precedent, amb independencia de les consequencies jurídiques que comporti.
2.- De caràcter natural: Mort Tant a roma com ara es van plantejar les presumcions de conmoriència (quan moren a la vegada familiars que tenen drets successoris entre ells; degut a la falta de mitjans es van establir una sèrie de pressumcions).
És necessari precissar el moment en que cada un d'ells va morir ja que l'ordre de les defuncions pot modificar els drets successoris dels vius *Presumcions de conmoriència a) Mort conjunta entre pare i fill • Si el fill es impúber (=fins 14 anys homes i 12 anys dones) → Mor primer el fill (falta de resistència) • Si el fill es púber → Mort abans el pare b) Mort conjunta de mare i fill • Si el fill es impúber → El fill ha mort abans que la mare c)Mort conjunta de dos germans • S'entén que moren al mateix temps Art 32 i 33 del Codi Civil. D,34,5,9,23; D.34,5,9,1 ; D.34,5,18pr.
*No existien registres de defuncions. La mort d'una persona haurà de ser provada per qui pretingui ser titular de qualsevol dret l'adquisició de la qual hagi derivat d'aquest aconteixement Subjecte de Dret. La persona a Roma Classes de persones Fins ara hem parlat de persones físiques, a Roma hi havia també persones jurídiques, 1. Persones Físiques 2. Persones Jurídiques – Entitat creada per diferents subjectes (diferentes persones fisiques) que els hi donen unes facultats/competències i una vegada constituida es crea un ent diferent al que els han creat.
Si com a ens constitutius cumplim tots els requisits que legalment s'exigeixen per constituir l'entitat, aquesta entitat una vegada constituida té personalitat jurídica amb capacitat jurídica i capacitat d'obrar diferent a la dels individus que l'han creat. (Personalitat jurídica : Persona jurídica amb capacitat jurídica i d'obrar).
En cas que els individus decideixin deixar la societat no és un problema.
A Roma es van crear diferents modalitats de persones jurídiques, arran d'aixó van sorgir dos tipus: • Universitas personarum (“persona”): Associacions → Grups de persones que s'ajunten per aconseguir una finalitat/interés comuna. (EX. Creació biblioteca entre tres subjectes per divulgar el dret roma.
En aquestes associacions és necessari l'existencia d'un funcionament intern (estatuts) degut al que té primacia es al conjunt de persones vindrà donat pels propis membres que l'elaboren Una vegada constituida l'associació si les persones es desvinculen la societat no deixa d'existir perquè ja se li ha donat aquesta personalitat. El requisit a Roma és que les associacions estiguessin constituides inicialment per 3 persones. (Tal i com passa en l'actualitat) Les persones preval per sobre del patrimoni per a la creació de l'entitat.
En cas de conflicte, es tenen en compte els estatuts d'aquesta, i no pas els membres.
• Universitas rerum (“cosa”): Fundacions → Patrimoni que una persona destina a una finalitat comuna o general.
A diferència de l'anterior, el funcionament (estatuts fundacionals) d'aquesta persona jurídica legalment esta previst que l'estableixi el fundador; i l'organ de govern s'anomena patronat (organ de govern d'una fundació).
El patrimoni preval per sobre els fundadors per constituir la societat, en el moment que es retiri la fundació s'extingeix Ambdos tipus estan recollits en el Codi Civil actual.
STATUS CIVITATIS L'status civitatis és la situació –status – de que gaudeix el que és lliure i ciutadà. Els homes poden ser: • Ciutadans –cives – • Llatins –latini– • Peregrins –peregrini– a) Cives → Són ciutadans romans (en principi, Quirites) els que poden participar en tot tipus de drets.
b) Llatins → Són, en principi (d'aquí el seu nom) els habitants del Lacio –Latium –. Més tard, s'anomena aixi als homes lliures de condició intermitja entre els cives i peregrini.
• • • Llatins Veteres → Primitivament, eren els membres de les ciutats enclavades en el Latium, confederades amb Roma. Desapareix quan adquireixen la ciutadania les ciutats de la península itàlica Llatins Coloniarii → Habitants de les colonies fundades com a consecuencia de les conquestes realitzades per Roma com a membres de la confederació. Eren laltins federats. Concepte que desapareix amb la concesió de la ciutadania a tots els membres de l'imperi Llatins Iuniani → Esclaus manumitits (alliberats) sense formes solemnes.
c) Peregrins 1. A) Extrangers que pertanyien a una comunitat política sense ninguna relació de caràcter internacional amb Roma (Dediticii) 2. B) Extrangers que pertanyien a una comunitat política amb relacions pacífiques amb roma Condició dels Ciutadans Dret a accedir a magistrarua i càrrecs públics Dret a emetre sufragi o vot IUS LEGIONIS són Dret a contraure justes nupcies Dret d'adquirir i transmetre la propietat civil (drets reals), ser subjecte actiu (acreedor) i passiu (deudor) en relacions contractuals Dret a acudir als tribunals; intervenir, com demandant o demandat en un proces civil i defensar, en judici, els nostres drets quan desconeguts Adquisició de la ciutadania Per: 1. Naixement: son cives, els procreats en justes nupcies o nascuts de ciutadania.
2. Manumissió: solemne en dret prejustiniea i per quaslevol, en el justinea 3. Precepte Legal (llei). – Lex Acilia Repetundarum 4. Concessió el poder públic, individual o col.lectivament Condició Latini Condició dels Peregrins En l'ordenament jurídic romà, no tenien ningun dret: A) Eren els extrangers. Per tant, s'oposa al civis, pero, al estar relacionat amb Roma, no ha de confondres amb enemic –hostis – ni amb els que estan al marge del mon romà sense relació alguna –barbari– .
B) Són homes lliures, habitants de l'Imperi que, no èssent cives ni latini, utilitzen en les seves relacions les normes del Ius Gentium.
Situació jurídica: 1. El Peregri es membre d'una civitas, el dret peculiar del qual sol ser respectat per roma. El Peregri actua segons el seu propi dret 2. Pels casos en els que no podía aplicar-se les normes d'una única civitas, Roma va elaborar el IUS GENTIUM * L'Emperador Antonino Caracalla va promulgar a l'any 212 una Constitució en la que concedia la ciutadania als habitants de l'imperi (Constitutio Antoniniana. Era un edicte).
No es va suprimir per complet la categoria de peregrins, pero si es va reduir al mínim la influència de l'STATUS CIVITATIS.
STATUS LIBERTATIS Segons Gayo: la principal divisió –summa divisio – del dret de persones –de iure personarum – és que tots els homes són lliures o esclaus.
A) A la seva vegada, d'entre els homes lliures uns són ingenus i altres libertos. Ingenus, són els que neixen lliures; libertos, els que han estat manumitits (lliberats= d'una justa esclavitud (això es conforme el ius civile) B) Esclaus són: els que no ostenten la condició de lliures i és el dret (i no la naturalesa) el que els priva de la llibertat. Entre ells, jurídicament, segons Justinià no hi ha diferència alguna.
Homes: • Lliures ◦ Ingenus – neixen lliures ◦ Libertos – han estat manumitits • Esclaus – el dret els priva de la llibertat 3.2.2.- L'escavitud i les seves causes Segons les institucions de Justinià, els esclaus –servi – “nacen o se hacen”. a) Neixen de les nostres esclaves; b) Es fan: per dret de gents; aixó és, per cautivitat o c) per dret civil a) Naixement → És esclau el nascut d'esclau; se'l considera propietat de l'amo de la mare amb independència de qui pugui ser el pare.
En principi, es té en compte les condicions de la mare en el moment del part, després (finals s. II) a que no fos lliure en algun moment desde la concepció del part. Aquesta mesura, en favor de la llibertat, obeeix a dos raons: • 1ª) Al concebut es té per nascut per quant li favoreixi • 2ª) La desgracia de la mare no ha de perjudicar al que està a l'úter.
b) Cautivitat → Es la primera causa en el temps i la més rellevant de l'esclavitud. En base a ella, es distingeix entre: • Servi iusti (=esclaus justos), els extrangers prisioners de Roma • Servi hostium (=esclaus dels enemics), els cives que cauen presoners. La situació jurídica d'aquests és: ◦ 1º) Si retornen, recuperen tots els seus antics drets per “dret de retorn” ◦ 2º) Si mor en poder dels enemics, la suspensió temporal pasa a defnitiva, amb efectes retroactius i greus conseqüències en l'ordre successori, doncs al perdre la llibertat també es perdia l'aptitud per fer testament, resulta nul el realitzat a Roma o el que pogués haver fet en cautivitat.
Es considera que el cives que mor en cap de batalla, i per tant, encara lliure, amb la consegüent validesa del testament o en el seu defecte, possibilitat d'obertura de la seva successió a falta d'ell c) Dret civil → Entre les múltiples causes per las que pot perdres la llibertat i que, per general, no es mantenen, sempre, al llarg de l'evolució del Dret Romà, cap recordar que: 1. En dret arcaic, el ciutada pot ser vengut fora de Roma, perdent la seva llibertat per: impagament d'impostos, deutes particulars, eludir el servei de les armes o el cens, desertar, violar el dret de gents i hurte manifest 2. En dret clàssic són causes de pèrdua de la llibertat • Per una banda: la condemna a pena capital, treballs en les mines o a lluita de gladiadors.
• Per l'altre: la disposició especial de la llei: ◦ respecte a la dona, romana (o llatina) no interrompre les seves relacions amb l'esclau alie després de la triple advertència de l'amo que ho faci ◦ respecte a l'home liure, major de 20 anys, fingir-se esclau i consentir la seva venta, pel suposat amo, per després participar en el preu 3.2.4.- Situació jurídica de l'esclau En general, pot resumirse en dos premises: 1ª) jurídicament, no és subjecte, sinó objecte de dret 2ª) que per la seva condició humana (inteligencia i voluntat) no s'equipara, plenament, a les demes coses, doncs té capacitat d'obrar (negocial i delictual) i es respecta la seva esfera religiosa.
Projectarem, en síntesis, aquest 2ª) premisa (la seva condició humana) en les diferents esferes jurídiques.
A) En esfera pública, la incapacitat de l'esclau és absoluta.
B) En la processal, només podra actuar, extra ordinem, en casos puntuals, per exigir: el cumpliment de les disposicions donades per a la seva protecció (el d'quelles que duen aparellat la concessió de la seva llibertat i quan l'amo li impedeixi o obstaculitzi).
C) En l'esfera personal i familiar: a més de poderse manumitir, s'acabarà prohibint separar les families dels esclaus.
D) En l'esfera successoria: pot ser manumitit i instituit hereder pel seu amo o un tercer: sempre que el seu amo (en aquest cas) l'autoritzi, tingui capacitat per succeir al testador i actui, perosnalment, l'esclau. Tot i aixo, sempre serà l'amo del esclau (i no ell) qui adquireixi l'harencia o, en el seu cas, el llegat.
E) En l'esfera penal, preval la seva condició humana i com a ent conscient, és responsable.
F) En l'esfera patrimonial, l'esclau cobra singular relleu. En síntesi, “actua” com a instrument de l'amo. Per això, aquest, a través de l'esclau, adquireix (en materia de drets reals) la propietat i la posessió de les coses i (en materia de drets personals) es lucra i es acreedor de tot crèdit que aquest obtingui.
3.2.5.- Extinció de l'esclavitud: la manumisió L'esclavitud s'extingeix per manumissió i per disposició de la llei, té particuar interès la primera: A) Manumissió → És donar la llibertat; en suma: la concessió de llibertat al esclau pel seu amo B) Per llei → És un acte de doble naturalesa • És de disposició, ja que la mera renuncia o abandomanet del esclau el convertiria en esclau sense amo • Es d'interès public, ja que en principi (dret arcaic i preclàssic) en el ius civile, la concessió de la llibertat s'adjunta a la de ciudatania y, en dret clàssic, August es veu obligat a estructurar una política legislativa que, restringeii manumissions, atenuiels seus efectes en l' adquisició d'aquella i comabeixi certes raons que podien motivar-la.
C) La lex lex Fufia Canina per les manumissions mortis causa, en quant el numero maxim d'esclaus a manumetre per testament CI) La lex Aelia Sentia per les inter vivos, en quant a les edats de l'amo i esclau, forma i repressió de la manumisió en frau d'acreedors.
II) Causes i efectes de la manumissió Es manumet de molts modes. Entre ells al llarg de la història de Roma, s'aprecien dos grups: • A) Manumissions formals (solemnes) que concedeixen la llibertat i ciutadania. Les tres del ius civile ◦ La manumisso vindicta – que és un proces fingit de reclamació de llibertat, en que intervenen tres persones: ▪ Defensor de la llibertat, que la afirma ▪ L'amo de l'esclau, que calla i no s'oposa ▪ El magistrat que la proclama ◦ La manumissió censu, que consisteix en inscriure al esclau en el cens de ciutadans, amb autorització de l'amo ◦ La manumissió testamento, que pot ser: ▪ directe → Declaració de llbiertat feta per l'amo, en el seu testament, de forma imperativa ▪ indirecte o fideicomisaria → Es el rogament del testador a qualsevol beneficiari de testament que concedeixi la llibertat a un esclau en concret.
◦ • La manumissio in Ecclesia , la introdueix Constanti, es propia doncs, de l'ius novum i consisteix en la declaració solemne feta per l'amo de l'escual, a la Iglesia, davant lesautoritats eclesiàstiques i el poble fidel B) No formals (no solemnes) que amb el temps, otorgaran la llibertat i latinitat. En la práctica, els amos començarn a utilitzar altres formes per concedir la llibertat als seus esclaus, ometent les formalitats anteriors.
3.2.6.- Els libertos i el Patronat Liberto, libertus, és l'esclau manumitit; patrono, patronus, l'antic amo respecte a ell i dret de patronat, iura patronatus, la relació, entre aquel i aquest tras la manumissió.
SUCCESIÓ MORTIS CAUSA – Conceptes Generals A part d'aquesta existia la successió inter vivos (“adrogatio” en el cas del matrimoni “cum manu” i en cas de caure a l'esclavitud, els Romans puntualitzen que la successió es realitza per causa de mort, successió en el sentit de determinar que és el que passa amb el que la persona tenia en vida un cop ha mort El dret de successió o dret hereditari fa referència a un aspecte objectiu (herencia) i un aspecte subjectiu (hereus) El concepte actual de successió es deguda a la progressió de la configuració de cada època. Inicialment, per exemple, la successió no tenia un plantejament hereditari Evolució del Dret Hereditari Romà 1a Etapa – Dret Predecemviral (Dret anterior a les XII Taules) – Moments primigeni Existia una figura jurídica anomenada Consortium ercto non cito = Quan el paternfamilies es moria, cada un dels seus membres es convertia en sui iuris, també es redisitribuia el patrimoni. Al no haver-hi monedes (no hi havia sentit pecuniari) i el patrimoni familiar era una explotació agrària per subsistir, es mantenien units desde la prespectiva de l'economia familiar.
La mort del patern els convertia tots en sui iuris pero es mantenien units des del punt de vista de l'explotació agraria per poder subsistir, a més d'estar units en la hisenda familiar.
Finalidad: • Continuació de la familia • Proseguir el culte familiar o domèstic • Subsistència, de manera unitaria, de l'empresa agricola de la casa Elements del Consortium ercto non cito: • Personals: Sui heredes – Parents proper dels difunts (causant), hem de fer referència als parents propers de la familia agnaticia. Aquests són els que adquireixein l'herència automaticament • Material: Tot el que posseeix la familia En les fonts romanes aquesta primera època, familia i herència era el mateix.
2a Etapa – Época primitiva: A partir de les XII Taules Característiques del dret de successions d'aquesta època • 1.- Regulada la successió mortis causa pel IUS CIVILE, tindrà les característiques pròpies del Dret Civil • 2.- Formalista, el que primava com a element característic del Ius Civile era el ritual per sobre de la voluntad • 3.-Es basa en la familia agnaticia • 4.- Es basa en la propietat quiritaria: dominium ex iure quiritium – Dret civil primigeni dels primers pobladors que van formar roma. És el tipus de propietat tipicament romana.
3a Etapa – Època classica A partir de l'epoca classica, l'herencia s'entén ja com el patrimoni d'una persona que passa en mans de l'altre un cop la primera ha mort Característiques: • 1.- Dualisme en la regulació de la succcessió o dret hereditari, hi ha dues regulacions vigents paral.lelament : Ius Civile / Ius Honorarium ◦ La regulació del Dret Civil és igual a l'anterior.
◦ En la regulació del Ius Honorari ▪ 2.- Es suavitzen els formalismes ▪ 3.- Parentesc cognatici (vincles de sang). Es tenen en compte els fills emancipats ja convertits en sui iuris (causa d'extinció de la potestad del patern). Desde la prespectiva del Ius Honorarium, aquest fill emancipat si que tindrà drets a heredar del pare, en canvi en el Ius Civile no es té en compte aquesta relació biològica ▪ S'instaura un nou sistema successori: Bonorum Possessio – Figura que regula l'herencia pretoria o honoraria. Sempre que parlem de Bonorum Posessio fem referència a l' Ius Honorari, i quan parlem d'herència fem referència al Ius Civile.
4a Etapa – A partir del Dret Imperial (Època final clàssica i postclàssica i inici de la Justinanea).
1. Desapareix la dualitat anterior 2. El dret hereditari presente les mateixes caractersitiques que, en esencia han passat als Codigs nous, és a dir, les Constitucions imperials (única font del dret), es té en consideració familia agnaticia i cognaticia barrejat.
Es tracta de la regulació que ha arribat als drets successoris actuals PRINCIPIS SUCESSORIS ROMANS Criteris en els que es basa el dret successori romà, concretament els que han arribat en el moment actual, recollts en el Codi de Catalunya.
1.- La primera idea és que l'herencà té carácter universal, és a dir, la successió hereditaria té caràcter universal.
• Aquí hem de fer referència al sentit de l'herencia: originariament no hi havia diferència entre l'herencia patrimonial i els altres aspectes que conformaven la familia (religió, terres, etc).. Pero en el moment que adquireix caràcter patrimonial, és a dir, el patrimoni que el causant o “de cuius” ha deixat al morir; es pensa doncs globalment (“universitas” – universalitat de coses), el patrimoni es considera unitariament, de manera global, no cosa per cosa. Doncs quan es parla d'herencia d'una persona es parla d'universitas d'una persona. És per això que es permet que es transmeti a una altra persona a nivell també global a la persona designada.
Com a consqüència d'aquest caràcter universal de la successió, l'hereu (subjecte que rep el patrimoni unitari) es subroga en el lloc que el causant ha deixat al morir “successio in locum et in ius” Arran d'aquests plantejaments (la idea de herencia com a universitas, i la idea de successio in locum et in ius) , hem de tenir en consideració implica una sèrie de consqüències importantissimes del carácter universal de la successió: • Responsabilitat Ultra Vires El fet que la herència sigui entesa com a una universitas implica responsabilitats per a l'hereu, com que aquests succeix al causant o “de cuius” a ell li aniran a parar totes les seves possessions i tots els drets dels causants excepte de les obligacions personalíssimes (nomes pot ser titular la persona en concreti s'extingeixen arran de la mort) Aixó desde la prespectiva del compliment de les obligacions té la importància següent. Com que el que tenia l'hereu era una universalitat li va a parar tot el patrimoni del causant, aleshores es produeix una confussió de patrimonis (no es diferencia si el bé és de l'hereu o li ha vingut del causant), es té en compte que ell es el nou titular. A l'hora de respondre del compliment de les obligacions de l'herencia es parla de Responsabilitatt Ultra vires, ha de respondre amb tot el patrimoni del que és titular (confussio de patrimonis) que ha de ser diferenciada de la Responsabilitat Intra vires on es limita la responsabilitat de les obligacions al cas dels bens que hi havia exclusivament a l'herencia • Heredis Institutio – Institució de l'hereu.
Requisit constitutiu del testament (dona validesa a la constitució del testament), dona peu a la seva existència, èxigència en el testament de voluntat de que és el que es vol que es declari en el seu testament i a qui vagi a parar.
En el testament romà, a causa de la universalitat de l'herecia és necessaria la institució d'hereu perquè es realitzi l'herència.
• Impossibilitat d'instituir hereu en cosa certa i determinada Està prohibit deixar com a hereu en coses certes i determinades, sino que quan es parla d'institució d'hereu fa referència a la universalitat. És un successor universal de tot el patrimoni i obligacions (excepte de les personalissimes).
En el cas que hi hagi diversos subjectes hereus, es realitzarà la repartició de la universalitat atorgada mitjançant el testament S'instaurarà la institució del llegat, per transmetre coses certes i determinades, crida a títol particular. – És una simple assignació, no respon de les obligacions del causant simplement adquireix el bé, en canvi, si el titol pel que es cridat és el d'hereu passa a rebre les possessions “universitas” i les obligacions • Impossibilidad de la S. Testamentaria i de la S. Ab Intestato.
Si una successió es regula aplicant el Testament, no es pot aplicar la regulació de la llei per les coses que no constin en el testament, és a dir, és incompatible que en una mateixa successió es reguli pel testament i per la llei a la vegada.
S'aplica exactament igual en el Dret Civil català però no en el Dret Civil espanyol, on es podrà aplicar la successió Ab Intestatio pels fets no regulats al testament 2.- Supremacia de la successió testamentaria sobre la Ab Intestatios→ Sempre que hi hagi testament s'ha d'aplicar el que hi ha al testament 3.- El que és hereu és hereu per sempre (“semel heres semper heres”) → Si acceptes l'herència no pots acceptarla per un plaç, si et converteixes en hereu ja ho ets per sempre CONCEPTES FONAMENTALS DEL DRET DE SUCCESSIÓ MORTIS CAUSA – Hereditas (Herència) → Patrimoni que deixa el causant al morir, figura jurídica creada en la regulació de l'Ius Civile – Bonorum Possessio → Equivalent de l'herencia regulada en el Ius Honorario. Figura que va crear el Pretor mitjançant la que concedia la posessió dels bens hereditaris a les persones que els hi demanessin sempre i quant considerès que tinguessin dret a tenirho.
Aqui sorgeix el paral.lelisme del segon període, durant l'època classica Herència Per parlar d'herència és necessari la mort del causant que genera el dret de successions (“successió mortis causa”): • VOCACIÓ. Una vegada produida la mort del causant, en relació a l'herència es produeix el que s'anomena vocació – crida genèrica als possibles hereus amb drets a heredar).
• DELACIÓ. En un segon moment es produeix la delació – crida concreta de l'hereu. Depen d'on es determini aquesta crida podem parlar de: ◦ Delació Testamentaria – Si la crida es realitza mitjançant testament ◦ Delació Ab Intestatio – Quan no hi ha testament, sino que la llei es qui crida a l'hereu ◦ Delació contraria al testamento o successió forçosa – Sucessió legítima • HERENCIA JACENT. Mentre es produeix l'efectiva adquisició per part dels cridats, entre que la reben o la rebutja; és a dir, mentre l'herència està sense titular es diu que l'herencia està jacent – Periode de temps en que l'herencia no te titular, i compren desde la mort del causant fins que l'hereu o hereus la fan seva.
• SPATIUM DELIBERANDI. Significa, que en determinats tipus d'hereus que no adquireixen l'herència automaticament, i poden plantejar-se si adquir-se o no, perquè com ja hem vist es transmeten els drets i obligacions i la responsabilitat és ultra virem. Es pot analitzar quin és l'actiu i quin és passiu de l'herència. ( Passiu > Actiu, l'hereu haurà d'afegir patrimoni pròpi) → En aquest període de temps on l'herència esta jacent s'anomena spatium deliberandi – L'hereu es planteja si adquireix l'herència o rebutja – hereus voluntaris).
Encara que el titular estigui mort, les obligacions no s'aturen per tant, en el moment que l'herència esta jacent, es considera l'herència jacent com una persona jurídica per poder-se anar gestionant per si mateixa. Una vegada aceptat el titular, deixa d'estar jacent i la ficció se suprimeix • ADQUISICIÓ DE L'HERÈNCIA. En dret Romà, l'adquisició de l'herència i l'acceptació son diferents, ja que els hereus fills de paternfamilies (hereus necessarii) adquirien automaticament l'herència sense poder rebutjar-la, en canvi un altre tipus d'hereus, hereus voluntaris, aquells aliens a la familia; són els únics que es poden plantejar si acceptar l'herència) ◦ En cas d'acceptarla es realitzen l'acceptació de l'herència (l'hereu manifesta la seva manifestació de fer-se amb l'herència ◦ Quan no li interessa quedar-se l'herencia, ha de realitzar un acte de renuncia o repudiació (acte juridic que manifesta que no voldrà fer-se carrec de l'herència; aleshores s'aplicarà la successió intestada (Sucessió Ab Intestatio), s'ha donat preferència al testament però la sucessió ha estat renunciada. Si el primer cridat no vol l'herència se'ls hi ofereix als que estan a continuació del grau de parentiu.
• ACCEPTACIÓ – REPUDIACIÓ DE L'HERÈNCIA Bonorum Posessio Una persona es considerava que tenia el dret d'adquirir una herència, pero segons el dret civil no podia adquirirla, en canvi, en dret honorari com que es partia de la familia cognaticia si que era possible. En definitiva, sigui quin sigui el motiu, una persona anava davant del Pretor i li demanava la concessió de la posessió dels bens de l'herència amb un plaç de 100 dies a comptar de la mort del causant, una vegada passat aquest termini ja no podia fer sol.licitud. Només se li otroga la disponibilitat, no la propietat.
Partint que ho ha realitzat amb temps i forma pot passar: • Pretor concedeix la bonorum possessio, el qual donara la disponibilitat de tots els bens de l'herencia • Pot ser que el Pretor denegui la possessió de la disponibilitat de tots els bens.
Cal distingir la diferència entre posessió i propietat, possessió implica la simple disponibilitat de la cosa, no que ets propietari.
1a Classificació: Si la Bonorum Possessió es dona de manera limitada o il.limitada (un hereu civil ho prengui mes endevant) – B.P CUM RE → Sense posibilitat de reclamació – B.P SINE RE→ En cas de reclamació de l'hereu civil pot perdre la posessió dels bens 2a Classificació: Fa referència a com ha donat la resposta el Pretor. Fa referència al mitjà utilitzat pel pretor – B.P EDICTALIS → Pretor utilitza l'edicta – B.P DECRETALIS → No ho tenia previst en l'edicte i promou un decret perquè considera que aquest fet ha d'estar regulat.
3a Classificació: Té com a punt de referència l'existència del testament – B. P SINE TABULIS → S'ha sol.licitat la bonorum posessio en un cas en que no hi ha testament, per tant, no hi ha intervenció del causant. Ha anat davant del pretor i ha demanat la posessio dels bens – B.P SCUNDUM TABULAS→ Dona suport en el testament, és a dir, la persona que demana la bonorum posessio es la mateixa que figurava hereva en el testament.
– B.P CONTRA TABULAS → La Bonorum Posessio contradiu el que diu el testament, el testament figura una persona però la bonorum posessio la sol.licita un altre Els hi interessava adquirir la posessió perquè no se'ls hi estableix als bonorum posessors totes les obligacions i responsabilitat en el cas de l'herència. En el B.P es té la disponibilitat (posessio) pero sense ser propietari tot i que la possessió continuada en el temps sense cap intervenció provoca com a efecte l'adquisició de la propietat (usucapió – Mitjà d'adquisició de la propietat degut a la possesió continuada en el temps sense cap interrupció), per tant, l'ordenament juridic legal estableix un plaç legal en que a partir del qual es transformarà propietari.
DIFERÈNCIES ENTRE EL BONORUM POSSESSOR I L'HEREU CIVIL Bonorum Possesor (Dret honorari) Hereu (Dret civil) PUNT DE VISTA SUBJECTIU El designat no ocupa el lloc del causant. És sucesor del causant (successor “in Tecnicament no és successor → Només locum et in ius” – ocupa el lloc que ha ocupa la disponibilitat (possessió) dels deixat el causant bens.
POSSESIÓ o PROPIETAT i PROTECCIÓ a) Simple posseidor → La protecció d'aquests bens que li donen en possessió és diferent a la de l'hereu.
a) L'hereu adquireix el domini/propietat → Passa a ocupar el lloc que ha deixat el causant b) Per a l'entrega dels bens: Interdictum quorum bonorum → Ordre del Pretor en el cas es vulgui demanar el lliurament dels bens que formen part de l'herència que no es donguin voluntariament per a l'adquisició de la possessió b) Actio reivindicatoria → Acció que protegeix la propietat en l'àmbit del dret civil.
El Domino ex iure quirituim (propietat quiritaria) està protegit per l'Actio reivindicatoria c) Una vegada té els bens: Actio Publiciana → Acció processal que protegeix la propietat entesa en l'àmbit del dret honorari SOL.LICITUD La Bonorum Possessor s'ha de sol.licitar Es distingeixen entre diveros tipus per l'interessat (Bonorum Possessor) d'hereus: davant del Pretor durant els 100 dies • Hereus necessarii (Persones següents de la mort del causant que estan sotmeses a la patria potestas del de cuius o causant→ Adquireixen automaticament sense manifestar la seva opinió tant si l'herencia es positiva (A>P) o si es negativa (P>A) • Hereus extranys o voluntaris → Realitzen un acte d'adquisició d'acceptació o renuncia de l'herencia (manifestació de l'interessat sobre si li interessa o no l'herencia) DRET DE REPRESENTACIÓ Pot adquirir-se per representant, ell mateix o en lloc d'ell una persona (cognitor o procurator) Ha d'adquirir directament el propi hereu.
No s'admet el dret de representació TERMINI Ha de sol.licitar-se en un termini màxim de 100 dies desde la mort del causant (hereus extranys o voluntaris – unics que poden manifestar la seva voluntad d'adquirir o renunciar a l'herencia. Els hereus necessaris adquiriran directament l'herencia.
Els hereus extranys, que son els que han de realitzar un acte d'adquisició, no estan sotmesos a ningun termini per fer-ho.
**L'herencia civil i la pretoria es complementen fins a 230 Dc, aproximadament.
Després, es barrejen i confonen, ja que la unica font del dret són les Constitucions Imperials i no pas el Ius Honorarium o Ius Civile, encara que en el Dret Justinià, s'adverteixen , en alguns casos les diferències (error de compliació, ja no existien en aquesta època).
CLASSES D'HEREUS 1.- Heredes Necessarii Esclaus manumitits en testament (manumissio testamento) pels seu amo e instituits al mateix temps hereus.
El causant o “de cuius” manumet a l'esclau i el declara hereu.
*Ni requisits ni efectes entren a examen 2.- Heredes Sui et Necessarii Totes aquelles persones que estan sotmeses a la patria potestat del paternfamilias causant.
Aquests dos tipus d'hereus adquireixen automàticament l'herència tant si la volen com si no, la delació es produeix en el mateix moment de l'adquisició 3.- Hereus extranei o voluntari Són els demés hereus, tant ab intestato com testamentaris, no inclosos en els dos grups anteriors d'hereus necessarii.
Poden entendres per tals a tots els subjectes aliens a la patria potestas del paternfamilias. I quan es va ampliar la noció de parantela incolent-se en la mateixa als parents cognaticis, els hereus extranys eren els que no es trobaven vinculats al causant en ningun grau de parantesc.
Són la resta d'hereus, aliens a la familia agnaticia. Totes aquelles persones fora de la patriapotestas familiar, per tant, han de realitzar un acte de declaració de voluntad per tal de dir si els hi interessa o no l'herència. El supòsit de l'herència jacent sorgirà en aquests tipus d'hereus, ja que hi haura un període on es plantejaran si els hi interessa o no.
A l'actualitat, l'herència jacent és aplicable a qualsevol persona CONSEQÜÈNCIA DE LA PLURALITAT DELS HEREUS Quan es parla de pluralitat d'hereus vol dir que en una mateixa successió estàn designades hereus diferentes persones. Aquesta puntualització coincideix amb la coopropietat quan parlem de drets reals (varis propietaris d'una mateixa cosa) TIPUS DE SUCCESSIONS Diferents tipus de crida a l'herencia (delació) SUCCESSIÓ TESTAMENTARIA (delació testamentaria) Hi ha hagut una declaració del causant o “de cuius” per a la transmissió de l'herència. Pot utilitzar el testament per anomenar tutor, manumetre a l'esclau, i parlant del caràcter patrimonial pot transmetre el seu patrimoni a més dels altres actes de declaració de voluntat del causant ja esmentants.
CARACTERÍSTIQUES DEL TESTAMENT.- CONCEPTE 1. El testament és un acte jurídic (declaració de voluntad que fa la persona; no es pot incloure en cap altre ambit formal).
2. És un acte Iuris Civilis → Figura jurídica que ha sorgit en l'ambit del dret civil.
3. És personal, quan un fa testament l'ha de fer ell mateix, es el causant qui ha de realitzar la declaració de voluntat amb independència de qui la realitzi (notari, etc..) 4. És formal, s'ha haver de complimentar una serie de requisits depen del tipus de testament que proposem, s'exigeix sempre una formalitat per establir un criteri estable dirigit a preservar l'autentica declaració de voluntat duta a terme.
5. És un acte unilateral, es tracta d'actes / negocis jurídics que no necessiten la concurrència de cap altre voluntad perquè produeixi efectes jurídics.
En el cas del testament, només amb la declaració de voluntat del causant o “de cuius” es necessari perque es realitzi el testament, malgrat la seva existència, pot ser que no tingui efectes si la persona designada no s'ha volgut fer càrrec de l'herencia. Una cosa és l'acte i l'altre els efectes que causa.
6. És un acte Mortis Causa → La declaració de voluntad és mortis causa, queda pendent el que has dit en vida fins el moment de la mort. Comença a produir els seus efectes com a conseqüència de la mort (Mortis Causa).
7. És un acte revocable. Es poden fer tants testaments com vulguem abans de la mort, tenint en compte que s'aplicarà l'ultim que s'hagi realitzat.
A Roma, per canviar de criteri havies d'otorgar nou testament, no era possible modificar. Per revocar el testament, és necessari fer una altra declaració de voluntad. “Qui fa testament mort amb testament” *revocació de testament: Acte jurídic que s'ha realitzat per deixar sense efecte un testament fet amb anterioritat Mateixos conceptes fonamentals que es regulen en l'ambit del Dret positiu civil actual CONTINGUT DEL TESTAMENT –. Elements i figures jurídiques del Testament.
– La institució d'hereu. Originariamnet, era l'unic contingut del testament però després es va permetre la introducció d'altres declaracions de voluntad a més de la institicuó d'hereu.
La institució d'hereu és “CAPUT ET FUNDAMENTUM”, requisit constitutiu fonamental del Testament i ha de figurar a l'encapçalament del testament per evitar confusions amb la resta d'elements.
– Les substitucions. Substitut del instituit hereu, és a dir, l'institiut hereu pot haver-hi un o varis substituts en el cas que l'hereu no pugui heredar-ho. Anomenar una o varies persones que supleixin al primer designat en aquest que aquest no pugui fer-se carrec de l'herencia perquè no sigui possible passar a la successió intestada (ab intestatio – per llei).
Quan parlem de la classificació de les substitucions, és una substitució vulgar.
És una figura que pot no tenir efecte, en el cas que l'instituit hereu pugui obtenir l'herència.
En el cas que hi hagi dos hereus en igualtat de categories , i un substitut i un dels dos hereus mori, tot passa a l'instituit hereu que queda viu (acreixement: comunitat hereditaria en la que un dels titulars no es pot fer càrrec de l'herència).
– Els llegats, disposició que fa el causant d'una cosa o una part de l'herència en favor d'una persona però mai en cap moment aquesta persona és successora o hereva del causant, cosa important perquè quan ets successor passes a ocupar el lloc de la persona que ha mort (patrimoni, drets i obligacions) en el cas del llegat, es converteix en un simple adquirent del que se li ha donat.
– Els fideicomisos, figura jurídica d'origen posterior (Principat) i té una finalitat molt concreta, per tractar-ho hem de fer referència a la capacitat successoria (capacitat de les persones per ser hereu).
Parlem de testamentifactio activa quan la persona pot realitzar testament i disposar l'herencia, d'altra banda parlem de tentamentifactio pasiva quan la persona no te capacitat per succeir pero si de realitzar testament Els fideicomisarios van anar referits al fet de sol.lucionar el fet que la persona amb testamentifactio pasiva que no tenia capacitat per adquirir herència. El causant demana a una persona de la seva confiança que atorgués determinats bens de l'herencia al “fiducario” i que aquest li dongues els bens a aquell qui no pot succeir “ fideicomisario”.
– Altres disposicions: Manumissions (declaració de llibertat), nombraments de tutors, reconeixements, etc.. casos que no són propiament patrimonials, es tracta de possibilitats que pot fer servir el causant a l'hora d'otorgar el tastament, però no són obligatories, es tracta de disposicions potestatives.
Del contingut del testament, lo constitutiu o imprescindible només era la institució d'hereu.
Classes de substitucions Designació successiva de la institució d'hereu. La substitució implica una substitució d'hereu en el cas que l'instituit hereu.
El causant o “de cuius” institueix hereu a una persona, pero per qualsevol motiu no li interessi que si li passa quelcom al hereu l'herencia passi a estar regulada per llei o vagi a parar a persones fora de la familia.
– SUBSTITUCIÓ VULGAR → Substitut de l'instituit hereu, principal accepció del terme, podien ser una o varies persones sempre i quant siguin designades pel causant. Era la que existia originariament.
– SUBSTITUCIÓ PUPILAR → No és el propi causant qui designa, sino que el paternfamilies designa hereu al seu fill però amb un substitutit per tal que en cas que el fill mori sent impuber sense poder fer testament, s'aplicarà la substitució que el patern hagi determinat. Doncs en el cas que mori l'hereu, el testament passarà al substitut.
Es tracta d'una situacio anòmala en que no és el causant qui estableix els substituts de l'hereu, sino que es el paternfamilies per evitar que es realitzi l'obertura de la successió intestada (regulada per llei).
Tot bon ciutadà roma amb patrimoni vol fer testament pero no deixar l'herència a la lliure regulació de la llei.
– SUBSTITUCIÓ CUASI PUPILAR → Fa referència als malalts mentals, per aquest mateix criteri d'evitar que s'obri a la successió intestada es va establir que qualsevol ascendent ja sigui home o dona se li permetia anomenar un hereu a la persona que pateix persona mental pel cas de que es moris sense recobrar la raó.
Aquests ascendents no podien designar a un substitut cuasi pupilar a qualsevol persona; en primer lloc, havien de designar als descendents (fills, nets...) o bé, els germans o germanes del malalt mental. Només en el supòsit que no tingués descendents ni germans, es permetia designar substitut quasi pupilar a persona extranya a la familia . Donem preponderància ja als vincles de sang (familia cognaticia) Llegat La persona que està beneficiada en un llegat és un adquirent de la part que se li atorga, no podem fer referència a successió ja que no ocupa el lloc del causant al morir, simplement li va a parar a les mans una part concreta del patrimoni del causant. Tot i que juridicament es parla de successió particular Concepte: 1. Es tracta d'una disposició “mortis causa” que es fa de manera gratuita 2. A títol particular.
3. S'atorga una part alíquota de l'herència (part proporcional de l'herència o inclus un be determinat) 4. Els efectes del llegat es produeixen mortis causa, és a dir, en el moment de la mort del causant i en concret quan l'hereu es fa càrrec de l'herència, és a dir, fins que l'hereu l'accepta. (l'explicació ve donada pels subjectes que intervenen).
5.
Es disposa en un testament o en un codicil. Normalment, el llegat es realitza en el testament, però posteriorment apareix el codicil, diminutiu de codex: petit escrit, carta en la que el causant estableix alguna disposició perquè es compleixi quan ell ja s'hagi mort; el contingut pot tenir qualsevol cosa excepte l'instituit hereu, les substitucions i la desheredació (hauran de figurar al testament obligatoriament), en canvi el llegat si que pot formar part del codicil.
6. No confereix el titol d'hereu Subjectes: • CAUSANT O DISPONENT = És el que ordena el llegat. Emisor • GRAVAT AMB EL LLEGAT = Persona que estarà obligada a dur-lo a terme, ja que al ser un acte mortis causa, és necessari d'una altra persona que realitzi la transmissió patrimonial. Normalment, el gravat amb el llegat és l'hereu.
Persona obligada a fer efectiu el llegat • LLEGATARI = Persona afavorida amb el llegat. Receptor.
**El causant i llegatari debien tenir testamenti factio activa (capacitat per poder fer testament i disposicions d'ultima voluntat) i pasiva (capacitat per poder rebre en concepte de disposicions mortis causa), respectivament.
Objecte de llegat En primer lloc, hem de fer referència a qui ha de pertanyer la cosa objecte del llegat.
• Titularitat de la cosa llegada: ◦ Originariament, el llegat havia d'estar comprès en l'herència, havia de ser propietat del causant ◦ • Posteriorment, aquesta possibilitat es va ampliar i podia ser que l'objecte del llegat fos una cosa de l'hereu o d'una tercera persona, és aixi, perquè van sorgir diferents tipus de llegat, i depenent del seu contingut en alguns d'ells es transmet la propietat d'una cosa (drets reals) i en altres la creació d'una obligació, compliment de complir una obligació d'adquirir una cosa d'un tercer, l'hereu ha d'adquirir la cosa del tercer i lliurar-li al legatari (llegat d'oblicació) Pot ser objecte de llegat: ◦ Qualsevol entitat de caràcter patrimonial ◦ Ha de ser: ▪ Cosa possible fisica i juridicament ▪ Lícit • Classes de llegats Hi havia diferents tipus depenent del contingut de l'ordre del causant.
◦ Si el causant deixava un dret real en concepte de propietat, ◦ L' altra possibilitat és que el causant determinés en objecte de llegat el compliment d'una obligació • Limitacions del llegat En principi, la llibertat de disposició del causant era plena, pero mica en mica es va anar limitant aquesta disposició mortis causa degut a una influència hel.lènistica molt important.
– LEX VOCONIA (169 aC): Cap legatari pot rebre més del que percebia en herència l'hereu. Amb la finalitat de preservar les costums romanes per tal que l'hereu no es vegi superat pels llegataris.
Limitació ineficient – LEX FALCIDIA (40 aC): Limitació en la capacitat de llegar, el causant de la disposició d'ordenar com a màxim: – ¾ parts de l'herència – La ¼ part restant (Cuarta Falcidia), estava reservada per l'hereu.
*El càlcul es realitzava en atenció al actiu hereditari existent en el moment de la mort del causant Fideicomiso ORIGEN Costum antic desenvolupada a finals de la república DEFINICIÓ Disposició de ultima voluntat que es basa en la fides, confiança d'una persona perquè el causant li demana a una persona de la seva confiança perquè dugui a terme un determinat acte dels bens de l'herència. Lo escèncial del fideicomis és la base de la fides, fidelitat o confiaça entre el causant i la persona envers a qui li fa l'encarrec.
Aquesta figura jurídica es va crear per suplir els problemes que podia ocasionar la recepció dels bens de l'herència per part de les persones que no tenien testamenti factio pasiva.
CARACTERISTIQUES: 1. Es fa en forma de preg, no requereix paraules solemnes.
2. Es basa en la voluntat del causant CONSEQÜÈNCIES 1. Pot constar en un testament o en un codicil 2. El seu contingut pot ser d'alló més variat.
SUBJECTES: • Fiduciant – Disponent • Fudiciari – Hereu que rep algo mortis causa • Fideicomisari – Persona sense testamenti factio pasiva que rep l'objecte.
DIFERÈNCIES ENTRE EL LLEGAT I FIDEICOMIS.
Diferències que van ser molt clares durant l'època republicana, quan entra en aplicació el dret vulgar, és més dificil de diferenciar Llegat Fideicomis Forma de disposició Ha de disposarse -en forma imperativa- Es disposa en forma de preg en un testament o codicil.
“Prego que...” “Debe disponerse..” Reclamació La seva reclamació es realitza mitjançant un Procediment Ordinari “Aguere per formulas” i en un futur la “Cognito Extraordinariem” Inicialment si no es realitzava el fideicomis, nomes es podia realitzar reclamació de caire administratiu davant del consul Posteriorment, es van instaurar uns procediments especials pel pretor: “Proced, extra ordinem” Objecte No s'havia de lliurar més de l'objecte llegat.
El retard en el compliment en l'obligació del fudiciari li obligava a lliurar els fruits o interessos que haguessin causat aquests retard.
Entrava en mora “retràs en el cumpliment de l'obligació”,, aleshores havie d'entregar els fruits i interessos juntament amb la cosa.
Testamentifactio En el llegat, s'exigeix que tant llegatari El fideicomis podia estar disposat a com causant tinguessin testamentifactio persones que no gaudien de activa i passiva testamentifactio pasiva Limtitacions Lex Voconia Lex Falcidia El Fideicomis, en un principi no estava subjecte a les limitacions dels llegats, tot i que posteriorment quan es produeix la confusió entre les dues figures jurídiques, s'apliquen les limitacions de la Lex Falcidia En l'època de Justinia, les dues figures jurídiques es confonen i s'ajunten, sense perjudici que en el Dret actual han passat les dues figures.
CODICIL ORIGEN: Època August FORMA: Documents no solemnes que poden ser en forma de carta.
CONTINGUT: Poden contenir qualsevol tipus de disposició, menys la institució d'hereu, substitució o desheredació CLASSES: • CODICIL TESTAMENTARI → El causant ha fet testament i també ha fet codicil ◦ Confirmats – El causant ha fet el codicil abans de la realització del testament, quan fa testament fa menció del codicil realitzat ◦ • No confrmat – S'ha fet el codicil després del testament o que s'ha fet abans o en el moment mateix i que el causant no ha fet cap tipus de menció del codicil dins del testament.
CODICIL AB INTESTATIO → El Codicil s'ha realitzat sense fer testament, per tant, s'aplicarà el Codicil però la resta del patrimoni serà regulat per la llei.
El que estem fent es aplicar la voluntat del causant fent referència al codicil i a la voluntat intestada tenint en compte que a Roma hi ha el principi que no es pot aplicar en una mateixa successió la voluntat del casuant i la voluntat de la llei.
El Codicil Ab Intestatio es una excepció d'aquesta regla en que s'estableix la incompatibilitat d'establir la successió testamentaria i la successió ab intestatio.
CLAUSULA CODICILAR No s'ha de confondre amb el Codicil propiament dit, tot i que fa referència al Codicil.
La clausula codicilar era una clausula/referència que s'estableix en el testament i diu que si el testament (voluntat del causant) no es valid com a tal, degut a qualsevol defecte, que valgui la declaració de voluntat com a codicil.
La finalitat era blindar la declaració de voluntat del causant.
CONSEQÜENCIES PATRIMONIALS DE L'ADQUISICIÓ DE L'HERÈNCIA • CONFUSIÓ DE PATRIMONIS.- Com que la hereditas és una universitas i el successor succeix “in locum et in ius”, ocupa el lloc del causant o de cuius, adquirint el patrimoni del causant que ha rebut en herència que s'incorpora sense cap tipus de diferència amb el patrimoni que ha rebut l'hereu.
• RESPONSABILITAT DE L'HEREU PELS DEUTES DEL CAUSANT.- Com que es produeix la confusió de patrimonis i no es diferencia la separació, en cas que l'herencia comporti deutes, els has de pagar les deutes amb el patrimoni ja existent més el que reps de l'herencia – Responsabilitat ULTRA VIRES. L'hereu respon automàticament dels deutes de l'herencia amb tot el patrimoni una vegada s'ha produit la confusió degut a la adquisició de l'herencia del causant (drets i obligacions) – Responsabilitat INTRA VIRES. Donada per les situacions injustes en que el passiu de l'herència era bastant major que l'actiu i que l'hereu hagués de pagar obligatoriament el deute, posteriorment, es limita la responsabilitat a INTRA VIRES, es limita la responsabilitat exclusivament amb els bens de l'herència; Només es responia amb el patrimoni propi de l'herència; s'evitava la confusió de patrimonis i una vegada pagat el deute, es realitzava la unió de patrimonis.
• MESURES DE PROTECCIÓ A FAVOR DELS CREDITORS DE L'HERÈNCIA. Inicialment, amb independència del tipus d'hereus, si no era possible la utilització de cap mitjà, en el moment de la mort del causant es realitzava la confusió de patrimoni sense tenir en consideració la diferenciació de procedència, per tant la responsabilitat de l'hereu era ULTRA VIRES, en canvi, posteriorment, mitjançant la utilització de figures jurídiques següents es limita la responsabilitat del hereu INTRA VIRES, qui mitjançant la separació de patrimoni utilitzarà el patrimoni del causant per pagar l'herencia i posteriorment es realitza la unió del patrimoni.
Aquestes figures sorgeixen perquè a Roma, les Hereditas Damnosa (P>A), es designaven hereus a l'esclau perquè al ser insolvent provocava com a conseqüència la declaració d'infamia convertint-lo amb una persona insolvent a la societat.
Figures jurídiques existents per limitar la responsabilitat INTRA VIRES, és a dir, limitada al contingut patrimonial de la mateixa herència.
• MESURES DE PROTECCIÓ A FAVOR DE L'HEREU → El problema es troba en la propia herència que ja ve carregada de deutes.
1. Beneficium abstinendi → Figura jurídica dirigida als fills, sui heredes et necessari, hereus familiars de la familia agnaticia que adquirien l'herencia de manera automàtica en que la delació i la adquisició es produia en el mateix moment sense dir res.
L'hereu, mitjançant aquesta figura jurícida, no tocava res del patrimoni de l'herència, l'unic que mantenien era el títol d'hereu buidat de contingut patrimonial conservant tots els efectes que poden involucrar a la familia (nomenaments familiars, designació tutor etc..). – S'evitava la confusió de patrimoni en un cas obligat i els bens que no tocava anaven a parar als creditors de l'herència evitant que el declaressin infame.
Sempre referent al cas de persones que adquireixen automàticament l'herencia, els fillifamilia 2. Beneficium separationis → El mateix que l'anterior pero tractant dels hereus necessarii (esclaus) 3. Beneficium inventarii → Aplicat exactament igual en l'actualitat recollit en els articles 1010 i ss del Codi Civil.
ORÍGEN: Dret Justinià, en aquest moment es té en compta la familia cognaticia, per tant, ja no es diferència entre els hereus CARACTERÍSTIQUES: Alhora d'acceptar l'herència es manifesta que es vol acceptar a benefici d'inventari, es fa un inventari de tots els bens de l'herència fent una relació de tots ells, perquè sigui tot correcte ha d'estar l'hereu o be un representant de l'hereu (notari “tabulari”), a més de testimonis que donin fe que el inventarii es produeixi de tots els bens de l'herencia i totes les persones que tenen un crèdit amb l'hereu (llegatari, creditors de l'herència, etc...), la conseqüència de l'inventari és la conversió a la responsabilitat INTRA VIRES, només s'haurà de respondre amb el patrimoni inventariat.
1. Ho decideix l'hereu 2. Limita la responsabilitat del pasiu de l'herència al actiu de la mateixa (Responsabilitat INTRA VIRES) 3. L'hereu junt a un notari (tabularius) redactaba un inventari dels bens de l'herència 4. Tenia un plaç per fer-lo, a contar desde que coneixia la seva dessignació (No spatium deliberanti – plantejament d'acceptar o renunciar l'herència), ja d'entrada han d'acceptar en benefici d'inventari Es fa un ordre dels creditors a l'hora d'anar a cobrar, tot i que les obligacions preferents prevalien per sobre de les altres cobrant-ho en primer lloc, si no hi ha cap preferent, de pagament de les oblgiacions de l'herència es realitza per l'ordre que acudeixen, degut a la responsabilitat INTRA VIRES, si s'acaben els bens per pagar, el creditor que arriba últim no li és satisfet el seu deute l'ordre • MESURES DE PROTECCIÓ A FAVOR DELS CREDITORS DE L'HERÈNCIA. → Persones que tenien pendent el cobrament d'una obligació per part del causant. El problema es troba en cas que l'hereu és insolvent Mentre que en les mesures de protecció de l'hereu tot anava centrat a evitar la confusió de patrimonis i l'existencia de responsabilitat intravires, els creditors també tenen mesures per afavorir el pagament de les obligacions, evitant la confusió de patrimonis quan l'hereu és insolvent 1. Satisdactio suspecti heredis → Totes les mesures de compliment de credit va a l'hereu, els creditors tenen por que es produeixi la confusió de patrimonis i l'hereu es torni insolvent, en la confusió de patrimonis l'hereu pagarà primer els seus deutes.
L'hereu és sospitós (suspecti) de ser insolvent, aquesta sospita pot venir donada perquè l'hereu és pobre o perquè porta una vida de molts gastos. Els creditors doncs, sol.liciten al Magistrat que aquest hereu presti una garantia o caució per tal de que farà efectives les seves obligacions, aquesta garantia ha de tenir per objecte el fet del compliment de les obligacions de l'herencia mitjançant un procediment causa cognitio.
2. Separatio bonorum (totalitat del patrimoni) → S'aplica a tots aquells casos en que l'hereu està sotmés a un procediment d'execució patrimonial, és a dir, que l'hereu no ha volgut complir voluntariament les seves obligacions, per tant, es grava el seu patrimoni que serà venut en publica subasta, el que s'obtingui d'aquesta venda serà utilitzat per satisfer el compliment de les oblgiacions.
(EX. El que passa actualment amb la hipotèca, es dona com a garantia del compliment de l'obligació la propia vivenda) SUCCESSIÓ AB INTESTATIO (delació testamentaria) Fins ara, hem fet referència a la delació o successió testamentaria (crida a l'herència mitjançant testment), també cap la possibilitat que no s'hagi realitzat testament o que aquest sigui invàlid, per tant, s'ha de donar una solució a l'herència que ve regulada per la succesió ab intestatio o successió intestada.
(CAMPUS)S'aplica la successió intestada en defecte de testament, quan el de cuius ha mort sense haver otorgat testament.
Caracter succidiari, només s'aplicarà quan no hi ha testament o a pesar d'haver otorgat testament no és vàlid, la successió intestada es en cas que no es pugui realitzar testament.
Serà la llei que determina a qui ha d'anar a parar els bens de l'herencia, la llei substitueix el que hauria d'haver fet el causant otorgant testament.
No podem parlar d'una regulació unívoca, degut a l'existència de diversos ordenaments jurídics o àmbits en dret romà, en cada un d'ells s'ha establert un criteri diferent 1. Regulacio del Ius Civile → la regulació del dret civil té en consideració la familia agnaticia 2. Regulació Ius Honorarium → Comença a tenir en consideració la familia per vincles de sang (cognaticia), a més dels casos en que es produia emancipació (fills fora de la familia agnaticia que no té en consideració el dret civil per a la successió ab intestatio) 3. Regulació posterior → Existencia de dos senado-consultos (resolució adpotada pel senat) que fan referència a la successió de la mare en relació als fills i al revés.
• Senatus Consultos • Novellae Iustiniani (Novelas de Justinià – Constitucions imperials posteriors a la compilació) → Parteix de la familia cognaticia (per vincles de sang), és més, l'ordre que determina per la successió és l'adpotat actualment, s'utilitzaran els còmputs de parentiu, on els parentius propers exlclouen als demes.
CRIDA EN EL SEGÜENT ORDRE SOCCESSORI: 1. Fills/es (legitims, adpotius i emancipats) *legítims = fills procedents de matrimoni vàlid amb dret preferent a succeir per part del pare.
2. Ascendents en linia recta conjuntament amb els germans o germanes de doble vincle (germans de pare i mare). En cas de no haver-hi fill/a intervindran aquests de segon ordre.
3. Germans o germanes de vincle sencill (germans o per part de pare o de mare “germanastres”) En cas de no haver-hi ningu de la primera o segona categoria 4. Parents colaterals seguint el criteri de proximitat de grau tenint en compte el tronc comú. Si no hi ha cap subjecte d'aquestes tres categories *Aquest critèri és el recollit en el Codi Civil vigent d'Espanya. En defecte de tots, passa a mans de l'estat l'herència.
*Es tracta d'un criteri d'exclusió, si hi ha de primer odre ja s'exclouràn la resta.
SUCCESSIÓ NECESSARIA: Successió contraria a un testament vàlidament otorgat o successió forçosa Tipus de sucessió que es va imposar basantse en l'officium pietatis, que el paternfamilias havia de tenir cap als seus inmediats descendents.
Es tracta d'una obligació legal imposada en el causant, en el moment en que s'instaura aquest tipus de successió se li imposa l'obligació legal de complir els termes. A més, implica una limitació ja que la llei és qui l'oblgia a realitzar una determinada consideració, el que prima és el quee disposa la llei.
Implica una limitació a la llibetat de testar per la lely Aquest tipus de configuració es va duur a terme de forma progressiva: • Successió necessaria formal • Successió necessaria material *SUCCESSIÓ NECESSARIA FORMAL Es tracta d'una figura juridica per la que alguns hereus tenen dret a ser mencionats en el testament per ser: – Instituits hereos – Deseredats Sense possibilitat de ser pretrits, si no es compleix l'exigència s'incorre en preterició Preterició: Falta de menció d'un suus en el testament ni per instituir-lo ni per desheredar-lo. És la falta de nomenament per part del causant dels fills per tal d'instituir-los o desheredar-los.
Aquesst plantejament, també va rebre una regulació puntual i concreta depenen de l'ambit jurídic a que es tractes.
A) Ius Civile B) Ius Honorarium C) Regulació en el Dret Justinià *SUCCESSIÓ NECESSARIA MATERIAL Sorgeix en el sentiment social que el paternfamilias no procedia correctament quan a les persones vinculades a ell intimament, no es deixava, en qualsevol forma, una part del patrimoni hereditari, molt més amplia que l'anterior.
Aquesta conciencia social va passar, a finals de la República, al ambit juridic per l'actuació d'un òrgan juciaial.
Complida la formalitat d'instituir o de desheredar, als parents més proxims, gaudeixin d'una participació/porció de l'herència = Legitima. La idea bàsica és que als hereus propers es garanteixi la seva subsistència, aquesta legítima es troba fora de l'execució patrimonial.
*Legitima (Article 806 Codi Civil)= Porció de l'herència de la que el testador no pot disposar lliurement per destinar-la la llei a determinats hereus anomenats forçosos o legítims.
BLOC 5.- DRETS REALS Patrimoni: Conjunt unitari de relacions jurídiques reals i d'obligació Drets patrimonials: Són els drets susceptibles de gestió o evaluació econòmica. Es parla de drets patrimonials perquè són susceptibles de ser evaluats econòmicament: 1. Drets Reals 2. Drets d'obligacions – Drets personals o Drets de crèdit Drets reals Quan parlem de drets reals, es fa referència a les figures juídiques que donen peu a les relacions directe entre les persones i les coses (Ex. Dret de propietat “dret real per antonomasia” – relació entre el propietari i la cosa sobre la que excerceixo la propietat) Les altres persones davant d'aquesta cosa ho han de respectar. La resta de persones han de respectar la propietat; la societat ha de respectar la relació jurídica que tinc amb l'objecte; es tracta d'una relació jurídica erga omnes, preval per sobre de qualsevol persona Els Drets reals formen part del que anomenem Drets Patrimonials, al igual que els Drets d'obligacions.
a) Els drets reals s'excerciten directament sobre la cosa. El subjecte actiu és la persona que té relació amb la cosa b) El subjecte passiu (col.lectivitat) han de comportant-se abstenint-se o consentint l'excercici d'aquest dret. Persones que no intervenen en la relació jurídica que hem creat.
– L'eficacia dels drets reals és erga omnes preval la relació per sobre qualsevol cosa c) El procediment judicial pel que es defensen els Drets reals és l' Actio in rem d) Tendeixen a la seva perpetuació → Quan es constitueix un dret real, no té un plaç de caducitat, el dret té una perpetuitat que el podem tenir de manera indefinida Drets d'obligacions/de crèdit (personals) Els drets d'obligacions fa referència a les figures jurídiques que donen peu a les relacions entre persones: • Subjecte actiu – Creditor • Subjecte passiu – Deudor La relació jurídica dels drets d'obligacions es crea entre subjectes (creditor i deutor), la resta de la societat no pot intervenir-hi a) Relació jurídica entre persones.
– Creditor (subjecte actiu) – Deudor (subjecte passiu – obligat a complir l'obligació), aquests subjectes ja estan predeterminats, no vincula a la resta de la societat ja que els drets de credit nomes vinculen a les persones que estableixen un pacte.
• Cada una de les parts pot estar integrades per varies persones • Quan parlem d'aquest extrem, que són subjectes predeterminats, pot succeir a vegades depen del tipus de relació juridica que inicialment no consti el nom del subjecte passiu però si que s'ha de fer constar els elements per poder-ho determinar a posteriori en el moment de la constitució de la relació (Ex. Obligacions que s'exigeixen el compliment per qui sigui el propietari en aquell moment) b) Subjecte passiu que haurà de dur a terme una conducta d'obligació • Positiu • Negatiu c) Actio in personam, apareixen el nom de les dues parts en canvi en els drets de crèdit només la del subjecte actiu d) Tendeixen a la seva extinció → Quan un fa una relació juridica (creditor – deutor) es fixa un termini o finalitat per extingir-la; no es creen obligacions pendents de complir indefinidament, a diferència dels drets reals que tendeixen a la perpetuació Definició Drets reals Drets d'obligacions/personals (de crèdit) Figures jurídiques que donen peu a la relació entre persona i cosa: Figures jurídiques que donen peu a les relacions entre persones – Subjecte actiu → Persona que té relació amb la cosa – Subjecte actiu (creditor) – Subjecte passiu (deudor) – Subjecte passiu → Col.lectivitat que ha Aquests subjectes ja estan predeterminats, de comportar-se abstenint-se o consentint no vincula a la resta de la societat, només a l'excercici les persones que estableixen un pacte Eficàcia erga omnes: preval la relació jurídica per sobre de qualsevol altra cosa Procediment defensa Actio in rem Actio in personam Duració Tendeixen a la perpetuació Tendeixen a la seva extinció → Es fixa un termini o finalitat per extingir la relació jurídica entre creditor i deutor.
DRETS REALS Classes de drets reals Classificació que coincdeix en el moment actual 1. DRET DE PROPIETAT (Dret real per antonomasia) 2. DRETS REALS SOBRE COSA ALIENA (Iuria in re aliena) → La relació s'establia entre una persona i la propietat d'un tercer. La relació jurídica constitueix un gravamen que recau sobre la cosa que és propietat d'un altre.
a) Drets reals de gaudi i disfrut: Les figures jurídiques relatades comporta que la seva creació otorga en el subjecte un gaudi a favor del titular d'aquest dret i que ha de suportar el titular de la cosa per posar-la a disposició del subjecte que la gaudeix (tercera persona).
El subjecte ha de suportar el gravamen de la cosa que encara que hi hagi transmissions de propietat la cosa seguira gravada fins al moment que s'extingeixi la relació (gravamen real: gravamen vinculat a la cosa que l'acompanya fins que no es produeixi una causa d'extinció de la cosa concreta) (Ex. 1.- Constituim hipoteca per comprar el pis, volem canviar de població i venem el pis sense cancelar la hipotèca, el comprador, si no ha tingut un bon assessorament el que compra és el pis amb la hipoteca. El gravamen acompanyarà a la cosa perquè no s'ha produit una causa d'extinció.
Ex 2.- Multes de cotxe que si no es fan efectives i es ven el cotxe continuaràn vigents.
Ex 3.- Tributs de l'Administració local sobre habitatges.) Servituds predials – Servidumbres – Habitació Servituds personals: – Us de fruit – Enfiteusis – – Superficie Us b) Drets reals de garantia (≠ drets personals de garantia) Dret que es constitueix per tal d'assegurar el compliment de l'obligació, el que el caracteritza aquest tipus de drets reals de garantia es que el que garanteix (reforça) el compliment de l'obligació és una cosa.
(Ex.- Hipoteca → El que garanteix el compliment del prestec per la casa és una cosa.
Aquesta garantia actua que si no pagues el prestec, el banc executa la garantia (hipoteca), el banc inicia un procediment judicial gravant el pis i treient-lo a pública subasta) – Fiducia – Prenda (Pignus) – Hipoteca → Derivació de la penyora que inicialment s'anomenava Pignus Conventus, per aixo a pesar de ser actualment un dret real de garantia sobre cosa propia.
En el cas dels drets personals de garantia, el que garanteix el compliment de l'obligació és una persona, un tercer apareix en la relació juridica que assegura el compliment de l'obligació si no la realitza el subjecte passiu.
Per tractar els drets de garantia, hem de tenir en compte els conceptes vistos en el bloc processal (garantia o cautio) que es constitueix per tal de reforçar el compliment de l'obligació sempre que es dongui un objecte per garantir (deixar un objecte per assegurar el compliment de la cosa). → Hi ha una primera obligació que crea obligació que cal garantir mitjançant una segona que s'incorpora.
1.- DRET DE PROPIETAT Els romans no van ser capaços de realitzar una definició sobre les capacitats dels subjectes ja que el dret de propietat atorga les maximes facultats sobre una cosa.
Dret de propietat: Dret que consideix en el seu titular les maximes facultats sobre una cosa, tracta només de les facultats però no s'estableix què és el dret de propietat. Tal com passa en l'article 145 del Codi Civil actualment.
En Dret Romà es crea aquesta figura jurídica no en els primers moments, on prevalia la col.lectivitat. A partir del Dret de les XII Taules ja es parla de propietat entesa com a capacitat individual.
La definició d'aquesta no ha estat sempre la mateixa, s'han utilitzat tres denominacions al llarg del desenvolupament del dret per indicar el dret de propietat.
1. Mancipium → Potestad del patern dins de la familia (manus). Tots els bens del que podia ser titular el patern degut a la seva capacitat jurídica i d'obrar.
2. Dominius → Poder sobre la cosa (dominus).
3. Propietas → S'utilitza per indicar la propietat individual d'un.
CLASSES DE PROPIETAT 1.- DOMINIUM EX IURE QUIRITIUM D'aquest plantejament general, la regulació originaria de propietat entesa com a capacitat individual va estar integrada en l'ambit del IUS CIVILE, per tant, com que es va crear en l'àmbit d'aquest dret i per diferenciarho de la resta de propietats que van sorgir s'anomenava Dominium ex iure quiruitium.
Regulació del dret de propietat en l'ambit del dret civil que conforme es va desenvolupament la societat s'anira desenvolupant.
Requisits o exigències que establia el IUS CIVILE sobre la propietat a) Capacitat en la persona • Nomes podien ser titulars del Dominium ex iure quiritium els ciutadans romans que tinguesin el “Ius Commerci”, poguessin realitzar el trafic civil. (comerç) • Posteriorment, s'incorporen els llatins que també tinguessin el “Ius Commerci” b) Idionietat de la cosa → Podien ser objecte del dret de propietat totes les coses que poden ser objecte de comerç. Si fem una puntualització dels diversos de cosa i tenint en compte si es poden moure o no de lloc distingim entre: • Bens mobles – Es poden traslladar d'un lloc a un altre sense que la seva essència o condició s'alteri. (Ex. Cadires, ordinadors...) • Bens immobles – Finques /fundos/, que no poden canviar de lloc.
• Bens semovientes – Aquelles coses que es mouen per si mateixos (Ex. Cavall, gos...) Aquesta explicació ve circunscrita en els bens immobles per una peculiaritat romana, com a conseqüències de les conquistes, quedava en propietat de l'estat que atorgava concessions per que ciutadans romans gestionessin essent la titularitat de l'estat a canvi de tributs.
Aquests bens immobles situats fora del sol itàl.lic (territoris provincials) no podien ser objectes de propietat del Dominium ex iure quiritium c) Mitjà especific d'adquisició → Figures jurídiques concretes que s'havien d'utilitzar per transmetre la propietat.
Cal establir una classificació que va desapareixer en l'època de Justinià pero va ser fonamental en l'època clàssica on es diferenciava entre: • Res Mancipi → coses de mes valor del patrimoni d'una persona – animals d'una persona de tir i carrega, esclaus, fundos en suelo itàl.lico, servituds • Res Nec Mancipi → resta de coses.
El mitjà de transmissió de propietat d'aquestes coses s'havien d'ajustar a figures jurídiques concretes: – En el cas de les Res Mancipi: – Mancipatio – In Iure Cessio (figura neutre) → Simulació de procediment judicial. – El que feien era que el que volia transmetre la propietat es posava d'acord amb el que volia adquirir acudint a procediment judicial com si fessin una reclamació, s'utilitzava la via processal per transmetre la propietat. La persona a la qui reclamava la propietat que ja s'havia posat d'acord acceptava que es transmetés la propietat dient que la cosa no es seva (tot i que si que ho era pero acordaven transmetre-la) – En el cas de les Res Nec Mancipi: – Traditio → Lliurement / Entrega de la cosa – In Iure Cessio Si es duia un procediment diferent no es transmetia la Dominium ex iure quiritium. En cas que si que realitzessin els procediments adequats, la propietat es transmetia.
*Res = Cosa 2.- PROPIETAT PRETORIA (Bonitaria o Honoraria) Si en comptes d'utilitzar un altre mitjà d'adquisició on fallaria un dels requisits de transmissió (capacitat, idonietat, i mitjà) no es podria duur a terme la Dominium ex iure quiritium, doncs el propietat reconeix aquest casos en que el mitjà d'adquisició diferent accepta la Propietat Pretoria. El Pretor reconeix la voluntad de les parts per transmetre la propietat.
– Ausència o defecte en el mode d'adquisició.
El dret honorari recull aquests tipus de propietat en que hi havia hagut un defecte en el mitjà d'adquisicó, doncs no es transmitia la propietat en dret civil sino que en el dret honorari. El pretor no atorga propietat segons el dret civil sino que otorga la possessió (disponibilitat).
Els subjectes podrien convertir-se en propietaris mitjançant la usucapió (possessó continuada e ininterrompuda al llarg del temps) 3.- PROPIETAT PROVINCIAL Aqui, la falta d'idonietat es troba en la cosa, aquests fundos provincials (bens immobles) que es troben en titularitat de l'estat no podien ser objecte del Dominium ex iure quiritium perquè no s'ajustava la idonietat en la cosa però també se'ls hi va voler donar el nom de propietat ja que es tractava de concessions vitalicies que podien passar de generació en generació.
La propietat provincial està integrada per aquells territoris que formen part de les provincies en que la titularitat és de l'estat i s'atorgen als ciutadans la concessió.
Degut a la unificació del territori romà, el tipus de propietat provincial desapareix.
4.- PROPIETAT PEREGRINA Segons el Dominium ex iure quiritium, només podien accedir a la propietat els ciutadans romans i alguns llatins.
Però com que els extrangers cada vegada mes tenien negocis jurídics amb els romans es crea la propietat peregrina per els casos en que la propietat era d'extrangers (no era Dominium ex iure quiritium però se'ls hi considerava tambe la importància).
MITJANS D'ADQUISICIÓ DE LA PROPIETAT Diferenciació entre mitjans d'adquisició de la propietat originaris i derivatius depenent de si hi ha o no acte de transmissió de la propietat: • Originaris → No hi ha un acte de transmissió per part del titular anterior. No hi ha vincle de relació entre l'anterior propietari amb el nou sino que es constitueix la relació de propietat directament entre la persona i la cosa sense cap acte de transmissió.
(Ex. Trobarte una cosa al terra d'un tercer però que “no era de ningú”, el propietari anterior no ens fa un acte de transmissió de la aprenció de la cosa. Ex2.- Terrenys meus que creixen a causa dels desperfectes que arrossega el riu de la propietat d'un altre) – Ocupació – – – – – • Accessió Especificació Confusio Adquisición tesoro Adquisición de frutos Derivatius → L'antic propietari ens ha fet un acte de transmissió de la propietat. Acte de transmissió entre el que transmet la propietat i l'adquireix – – – – – Mancipatio – Ritual antic per transmetre la propietat de les Res Mancipi In Iure cessio – Simulació de judici Traditio Usucapio Prescripció extraordinaria TRADITIO Utilitzada per transmetre coses Rec Nec Mancipi (que no tenien valor dins del patrimoni del subjecte) sino es donava peu a un defecte de la transmissió la propietat i la consegüent creació de la propietat pretoria, La traditio implica simplement la entrega de la cosa. Desglossant desde la prespectiva tècnica es necessita: • Element formal – Entrega de la cosa.
¿Com es produeix aquest lliurement? a) – Entrega material de la cosa – Donant la cosa materialment – Entrega simbòlica – Traditio ficta: Utilitzar un simbolisme que substitueixi l'entrega de la cosa i signifiqui el mateix en els moments en que no es pot fer la transmissió material de la cosa. Fet fictici; es realitza algun gest que impliqui que portem a terme aquesta traditio (lliurement propietat).
Es duu a terme quan es deixa de distingir entre Res Mancipi i Res Nec Mancipi: 1. Traditio simbolica → Entrega de quelcom que simbolitzi la transmissió de la propietat (Ex. Donar les claus en transmissió de pisos) 2. Traditio longa manu → En cas de bens immobles, on el subjecte senyalava les propietats desde una muntanya elevada transmetent la propietat 3. Traditio brevi manu 4. Constitutum possessorium b) No obstant això, aquesta transmissió va sofrir una transformació en l'època postclàssica que ha arribat als nostres temps. El que preval i és suficient per transmetre la propietat de les coses és la declaració de voluntat.
A partir d'aquest moment, a l'època de Justinià és la unica que perdura; s'inicia el sistema transmissó de la propietat pel simple consentiment.
de • Element subjectiu – Intenció de les parts en el moment d'entrega que implica que s'està realitzant l'acte acomanyat de la intencionalitat de les parts de transmetre la propietat per distingir-ho d'actes de la vida quotidiana ◦ Intencionalitat de transmetre la propietat ◦ Intencionalitat d'adquirir-la • Element causal – Element que provoca aquesta transmissió. Justa causa o motiu immediat que justifica l'actuació de les parts. (Negoci jurídic que ha donat peu a que es dugui a terme aquesta transmissió.) (EX. En una compraventa, és el contracte de compraventa. Aquesta obligació personal o de crèdit ha provocat com a conseqüència la transmissió de la cosa) USUCAPIÓ Altre mitja de l'adquisició de la propietat derivatiu.
CONCEPTE: Adquisició de la propietat mitjançant la posessió continuada en el temps, sense cap tipus de reclamació.
Es va crear per una qüestió d'interès public, per evitar una incertesa permenent i el subjecte continuat en el temps deixi de ser possessor i es converteixi en propietari.
Aquestes persones amb la disponibilitat de la cosa si la mantenen durant el temps que la llei marca en cada moment (durada d'usucapió no homogènia; diferenciant entre bens mobles i bens immobles que en cada època ha anat variant).
– Els plaços que fixa la llei no s'han d'interrompre, no s'ha de formular reclamació per part del propietari civil. Per tant, ha de ser la possessió continuada e ininterrompuda.
S'aplica igual actualment.
FINALITAT: Remediar una adquisició de propietat viciosa per: • Defecte de forma → Qüestio de forma (ej. utilitzar un medi inadequat per la transmissó de la propietat en el moment de diferència entre Res Mancipi i Res Nec Mancipi) • Defecte de fons → Questió de fons (ej. el transmetent no es el propietari o no té capacitat; és a dir, és una persona diferent al propietari real) Per remediar aquests possibles supòsits i les situacions d'incertesa (interès públic) s'utilitza el concepte d'usucapió PROTECCIÓ DE LA PROPIETAT El que hem vist fins ara són els tipus de propietat amb el punt de referència del Dominium ex iure quiritium, que posteriorment va anar evolucionant en altres tipus de propietats.
Accions que per via processal es poden excercir per tal de fer valdre aquesta figura jurídica Protecció de la propietat en l'àmbit del dret civil “Dominium ex iure quiritium” L'acció reivnidicatoria i l'acció negativa protegeixen la propietat desde la prespectiva civil, però depèn del que hagin succeit, també es poden fer excercici d'accions penals.
*Acció reivindicatoria Es el medi que ha d'utilitzar-se quan la perturbació priva al propietari de la posessió de la cosa.
*Acció negatoria En els casos en el que, en major o menor mesura, es merma la disponibilitat sobre la cosa o les seves possiblitats d'us i disfrut.
També protegeix a la propietat “Dominium ex iure quiritium”, però el propietari no ha perdut la disponibilitat de la cosa sino que hi ha una perturbació de l'excercici ple que li dona el dret de propietat (Algú l'esta privant de l'excercici de la propietat) ___________________________ *Altres formes de protecció de la propietat – Accions Penals, per exemple: • Actio furti • Actio legis aquillia → Acció que defensa els danys que poden produir-se en una cosa *Poden utilitzar-se també: La protecció prevista per al posseidor, sigui o no propietari: • Interdictos posesorios → Defensa de la possessió davant del Pretor • Accions de caràcter excessori → Accions en que no es decideix cap conflicte sino que sutilitzen per preparar la solució d'un altre possible conflicte. Acte previ que dura a terme una possible acció judicial posterior.
◦ Actio ad exhibendum → Obligar a la persona afectada que exhibeixi una determinaa cosa; en la via de la propietat també es pot utilitzar aquesta acció segons les característiques ACCIÓ REIVINDICATORIA Avui en dia, és exactament igual quan tractem la propietat en el Codi Civil i fa referència a que el propietari ha perdut la disponibilitat per complert de la cosa. → Es reclamarà el retorn de la disponibilitat.
ORÍGEN: • Vindicatio = Reclamació.
• Res, Rei = Cosa.
OBJECTE de l'acció és la reclamació de la cosa per part del propietari a un tercer que li ha pres.
Def tècnica. El legitimat activament (el que pot actuar com a demandant, “actor”) pot excercir aquesta acció el propietari no posseidor que l'excerceix contra el que posseeix la cosa contra el que no és propietari.
La pretensió és recobrar la disponibilitat de la cosa que n'és propietari.
Parts: – Demandant “actora” → Propietari no posseidor – Demandat → Posseidor no propietari EFECTES en cas que guanyi demandant: 1. Reconeixement del dret de propietat 2. Devolució de la cosa *Cap la possibilitat de que pugui recaure sobre el demandant l'obligació de pagar al posseidor les despeses que hagi fet sobre la cosa (El posseidor no propietari ha incrementat el valor de la cosa restituida i pot exigir que el demandant “propietari no posseidor” entregui les despeses que ha produit) ACCIÓ NEGATORIA El propietari disposa de la cosa pero no li deixen excercir totes les facultats perquè algu considera que té un dret sobre aquella cosa.
*No es nega en cap moment el dret de propietat ni es preten privar-li la possesió de la cosa El que s'esta fent, és que el tercer (persona que perturba al propietari) considera que té constituit un dret real sobre cosa aliena, el propietari nega la constitució i l'altre ho afirma.
– De cara al propietari, és una perturbació de l'excercici del seu dret per part del tercer PARTS: Demandant: Propietari de l'immoble que nega l'existència del gravamen (constitució de dret real sobre la cosa que és objecte de propietat i encara que es produeixin les transmissions de propietat, aquest gravamen no s'extingeix, perquè te les seves propies causes d'extinció) i hauà de provar el seu dret de propietat i a perturbació causada pel demandant.
OBJECTE del litigi és que el propietari vol fer valdre el seu dret de propietat i vol que es negui l'existència del que l'altre afirma.
Demandat: Subjecte causant de la perturbació segons el demandant, haurà de probar el dret que li ampara per tal de poder excercir aquell gravamen perquè en principi es presumeix que la propietat està lliure de càrrecs i haurà de provbar que hi ha el dret real que considera que existeix. Actua legitimat per l'existència d'aquest dret EFECTES: Si l'acció negatoria proespera (guanya el demandant): 1. S'atura l'activitat de la perturbació 2. Si es tractés d'un altre tipus de gravamen que impliqués la necessitat de retornar la cosa, hauria de retornar la cosa al primitiu estat (EX. En el cas de les servituds per extreure aigua si s'ha transformat la propietat, haurà de restituir la cosa tal com estava; (si ha constituit un pou, haurà de restituir el territori com estava).
3. En certs casos, es pot constituir un negoci jurídic de garantia “fiança”per tal d'assegurar que no es tornarà a repetir la seva conducta.
Protecció de la propietat bonitaria o pretoria, en l'àmbit del dret honorari Tipus de protecció que entrega al pretor als subjectes que adquireixen la propietat pretoria o bonitaria, regulat per l'ambit del dret honorari. El pretor, encara que l'anomenem propietat pretoria, entrega la possessió que si es manté de forma continuada arribaràn a convertir-se propietaris arran dels efectes de la usucapió.
*Definició propietat bonitaria o pretoria: Els subjectes han realitzat un acte de transmissió de la propietat inadequat segons el ius civile *Mesures de protecció d'aquesta situació creades pel pretor: Hi ha mesures aoptades a favor del propietari bonitari o pretori i hi ha altres mesures adoptades a favor del propietari del Dominium ex iure quiritium “propietat civil”.
ACTIO PUBLICIANA Protecció mentres trancorre el temps necessari per a la usucapió.
Es tracta d'una acció que pot excercir el subjecte que ha perdut la possessió d'una cosa, ex iusta causa (el contracte (acord) s'ha dut d'acord amb el dret, per tant hi ha hagut una justa causa de transmissió però el mitjà de transmissió ha sigut elaborat per una figura jurídica equivocada) abans d'haver consumat a favor seu la usucapió, contra el que es poseeix un titul inferior al seu. Amb el seu excercici preten assegurar la restitució.
Aquesta acció es pot utilitzar desde el moment de reconeixement de la possessió fins que es converteix en propietat a través de la usucapió. En aquest període d'incertesa, es dona aquesta possibilitat de protecció en el interval de temps desde la constitució de la possessió fins al moment que es converteix en propietari (període en que el subjecte esta usucapint).
En el moment que deixa de ser posseidor i es converteix en propietari ja li assisteixen totes les accións de la propietat (Actio reivindicatoria).
*Demandant: El posseidor de bona fe de la cosa (legitimat per la justa causa sense vulnerar cap dret de ningú, es da dir, el propietari bonitari *Demandat: Qualsevol persona que tingui la cosa, que ha pres la possessió de la cosa al demandant *Objecte de Reclamació – El període bonitari que ha perdut la possessió de la cosa abans de la usucapió. El que es demana és el retorn de la possessió de la cosa (similar reivindicatoria) per assolir la usucapió *Efectes: Els mateixos que l'acció reivindicatoria en el cas que el demandant prospera. El que canvia es que en un cas es demana la propietat i en l'altre la possessió COPROPIETAT O CONDOMINI El punt de partida és que: = Un únic objecte = Diferents propietaris.
DEFINICIÓ. Situació jurídica que es produeix quan la propietat d'una cosa pertany sense dividir a varies persones “pro indiviso”. Únic objecte amb diversos propietaris d'aquell únic objecte mantenint-se aquesta situació de col.lectivitat (pro indiviso) CARACTERÍSTIQUES DE LA COPROPIETAT – En quant als subjectes = Pluralitat – – En quant al objecte = Únic En quant al dret = Atribució de quotes ideals → Com que la propietat no està dividida, tots són propietaris de tots, però quan parlem de quotes ideals, en cas que la propietat es vulgui desfer a tots els propietaris els hi correspon una quota (distribució de la part proporcional que li toca a cada persona; s'aplicarà aquesta proporcionalitat en el moment que es desfagi la propietat).
Si no s'ha establert res en el moment de constitució, les quotes ideals i posteriorment les quotes efectives seràn a parts iguals CLASSIFICACIÓ DE LES DIFERENTS CLASSES DE COSES CONCEPTE: Cosa, en llatí res: a) en sentit vulgar, es tot objecte material del món extern y b) en sentit jurídic, tot el que pugui ser objecte de dret (= relacions jurídiques).
A) Per la seva pertinencia i susceptibilitat o no d'apropiació – – Res in patrimonio → Coses que estan en el patrimoni d'algú Res extra patrimonium → Coses que no estan en el patrimoni de ningú – Res in commercio → Coses que son suscpetibles de tràfic jurídic – Res extra commercium → No són susceptibles de tràfic jurídic – Coses de dret diví (coses sagrades: cendres difunt … , religioses i santes) – Coses de dret humà (aire, aigua corrent, mar i coses públiques pertanyents al poble de roma) B) Per la seva propia naturalesa i importància – – Corporals → Coses que es poden tocar (tangibles), com és el cas d'un fundo, esclau, vestit, or, plata...
Incorporals → Coses que no es poden tocar (intangibles), drets com l'herència, l'usdefruit, obligacions...
– – Consumibles → El seu us normal comporta la consumició, com els aliments en general No consumibles → Coses que el seu us no les destrueix, per tantm poden ser objecte d'un us reiterat, com un fundo, una casa, un esclau i altres moltes – Genèriques → Coses que es determinen per categoríes, aludint tant sol als caràcters comuns de totes les components de la seva amteixe espècie o gènere Específiques → Coses que es determinen 'individualment', designant-se pels seus caràcters pròpis – Criteri subjectiu – – Fungibles → Coses substituibles per altres de la seva mateixa categoría puig que es determinen pel seu pes, número o mesura (aliments, el vi, o el dier) No fungibles → Coses que no admeten la substitució per altres de la mateixa categoría (obra d'art) Criteri objectiu: usos socials – – Divisibles → Cosa que és fraccionable (un fundo) Indivisibles → Cosa no fraccionable (animal) – Res Mancipi → Coses amb importància per a la primitiva societat romana i per la forma exigida pel ius civile, per transmetre la propietat – Predios en sol itàlic – Esclaus – Animals de tir i carga – (Antigues) servidumbres dels predis rústics Es transmeten a través de la mancipatio o cesió davant del pretor 'in iure cesio'.
– Res Nec Mancipi → Totes les altres Es transmeten a través de la simple entrega 'traditio' – – Mobles → Coses transportables o traslladables d'un lloc a un altre Inmobles → No són transportables – En sol itàlic – En sol provincial – En predis rustics o urbans – Semovientes → Esclaus, animas..
C) Per la seva relació d'unes coses amb altres – Coses simples → Coses que es percebeixen pels sentits com unitat, amb independencia dels seus elements integrants, que resulten naturalment units – Coses compostes → Coses unides, constades de conexió o conjunció de varies coses simples, com un edifici, una nau o armari. Resulten de la conexió de dos o mes coses simples.
– Universalitat de coses → Cosos distants com varies coses no unides materialment pero subjectes a un mateix nom, com un rebaño II) Parts integrants, coses accessories. Pretinencies i fruits.
a) Parts integrants → Elements components d'una cosa, units entre sí per formarla i donarli nom, com pot ser el puny i la fulla d'una espasa.
1. Es poden distinguir 2. No es poden separar, doncs la seva unió es permanent i no són susceptibles d'utilització aillada 3. Existeix, entre ells, una relació d'igualtat (no de subordinació) ja que són igualment importants b) Coses accessories → La distinció entre cosa principal i accessoria, es basa en la relació de subordinació existent en la unió de coses per complir una mateixa finalitat. La principal per si mateixa (i sense més) ho compleix, l'accessoria només contribueix al seu millor cumpliment.
1. Es poden distinguir 2. Es poden separar, la seva unió es deu a la voluntat del que les utilitza, i el seu vincle, es per tant, ocasional evential i lliure 3. Existeix una relació de subordinació c) Pertinencies → Les pertinencies, són coses aptes d'utilització aillada pero posades al servei d'un inmoble amb el que es lliga una relació de destí econòmic.
1. No son parts integrants de la cosa, sino coses en si mateixes 2. Conserven la seva individualitat i són susceptibles d'utilització aillada, encara que la seva vinculació al inmobles tendeix a ser permanent o almenys duradera 3. Existeix una relació de subordinació respecte al inmoble d) Fruits → Coses que produeixen altres coses, espontaniament o per la seva adequada explotació • Fruits civils → Sumes pecuniaries que produeix la cesió del us d'una cosa • Fruits naturals → Tot producte aprofitable, encara que biològicament no tingui tal caràcter POSSESSIÓ CARACTERÍSTIQUES La possessió és la disponibilitat que té una persona sobre una cosa amb càracter exclusiu.
Aquest fet de la tenència de la cosa, com pasava amb la traditio, és un acte de la vida quotidiana i per indentificar aquesta figura jurídica s'ha establert requisits: – Tenència (disponibilitat de la cosa) – Intencionalitat de tenir-la com a nostre (Ánimus Possidendi – intencionalitat de posseir la cosa de caràcter exclusiu que diferenciarà aquest actes de la vida quotidiana amb el que és la possesió desde la prespectiva propiament jurídica.
Els requisits que s'excigeixen als subjectes per ser posseidors: • Capacitat jurídica (sui iuris) • Capacitat d'obrar ** No poden ser posseidors: – Nens ni esclaus, tot i que hi havia esclaus que tenien la gestió de la hisenda o negoci per part del patern, eren un insturment del patern i no gaudeix de cap tipus de capacitat pel que no pot considerar-se posseidors – Malalts mentals → Sui iuris amb la capacitat completada per la cura furiosi – Pupils sense autorització del tutor → Sui iuris menors d'edat Tot i que els subjectes poden ser sui iuris (capacitat jurídica), com que no gaudeixen per si mateixos de capacitat d'obrar no poden duur a terme la figura de la possessió perquè es parteix de la idea que la possesisó es la disponibiltiat que té una persona de forma exclusiva no pot venir el tutor o curator a posseir per tu al tractar-se d'un acte de caràcter personal.
OBJECTE DE POSSESSIÓ 1. Res in commercio → Fa referència a les coses de tràfic jurídic entre les persones (≠ Res extra commercio: coses que no poden ser objecte de tràfic jurídic (coses sagrades, públiques..)) 2. Coses corporals → Les coses corporal refereix a les coses materials, i les incorporals refereix als drets (en Dret romà no s'admet la possessió dels drets) 3. Objectes amb individualitat propia → Plenament delimitats en el sentit que han de tenir aquest aindividualitat necessaria (aquesta carpeta, aquest pen..) LÍNEA DE DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DE LA POSSESSIÓ Serveix per poder entendre com es van configurar els diferents classes o tipus de possessisó que obeeix a cada una de les fases d'aquest desenvolupament 1.- En un primer moment La possessió era entesa com la mera detentació de la cosa (sense mesures jurídiques de protecció) 2.- Mes tard A la detentació se li va unir: A) Intenció de poder sobre la cosa (Animus Posseidendi) B) Protecció interdictal → Es pot demanar al pretor que dicti un ordre indicant a la part corresponent el que ha de fer.
3.- Finalment: A part d'aquest tres elements ja introduits, se li afeigeix la possibilitat d'atribuir a la possessió la figura de la usucapió A) Relació de senyoriu de fet B) Protecció interdictal C) Intrudocció usucapió CLASSES POSSESSIÓ 1.- POSSESSIÓ NATURAL – Tenencia material de la cosa (corpus) – No te ningun medi de protecció 2.- POSSESSIÓ INTERDICTAL – Tenencia material de la cosa – Intenció de disposar d'ella amb exclusió dels demes (animus posseidendi) 3.- POSSESSIÓ CIVIL Tenim la tenència de la cosa, l'animus poseidendi (intencionalitat) i la protecció dels interdictes a més d'afegiri ara la figura de la usucapió.
Protecció interdictal + Possibilitat d'usucapir: – Posseidor de bona fe – Basada en justa causa o just títol 2.- DRETS REALS SOBRE COSA ALIENA (IURA IN RE ALIENA) a) Drets reals de gaudi i disfrut – Servituds predials – Servituds – Servituds personals – Usdefruit b) Drets reals de garantia a) Drets reals de gaudi i disfrut SERVITUDS Quan es parla de servituds estem fent referència a les relacions entre dos coses (servituds predials: afecten a les finques).
Aquestes servituds vinculen a un dret real i a les finques, que seràn independents si canvien de propietari i serà necessari aplicar la constitució d'un gravamen real. Un cop establerta la servitud, encara que les finques vagin canviant de propietari la servitud no s'extingeix sino que el gravamen real va passant de propietaris.
Les servituds tenen fixades les seves propies causes d'extinció que venen donades per la creació de la figura jurídica (relació entre les finques i no entre els subjectes) Les servituds, i en concret les predials, tenen relació entre dos fundos (finques). Un fundo dona un benefici a un altre fundo mitjançant la introducció d'un gravamen i seran beneficiaris les persones titulars dels fundos.
• Fundo sirviente → Fundo sobre el que s'ha constituit el dret real sobre cosa aliena i ha d'otorgar un benefici en l'altre fundo. Proporciona el benefici al altre immoble • Fundo dominante → Fundo que rep el benefici La relació que es constitueix és entre finques, sirviente (proporciona el benefici) i dominante (rep el benefici). El fundo sirviente es el que esta gravat amb aquest dret real sobre cosa aliena i haurà d'atorgar benefici a l'altre.
(EX.- Servitud de pas: La finca esta gravada amb el fet de deixar passar a qui vulgui entrar, Servitud de pas Servitud d'extracció d'aigua F4 P4 (fundo dominante) F3. P3 (POU) F1 P1 (Finca F2 P2 (Extrau gravada per aigua) deixar passar a la carretera – fundo sirviente) ___________________________________ Si el propietari 4, adquirira la finca amb la servitud que s'extinguira en el moment que s'estableixi.) CARACTERÍSTIQUES DE LES SERVITUDS 1. Indivisibles → Les servituds no es poden dividir per parts.
2. Inalienables → No es poden vendre, estan adherides a la cosa 3. Possibles → Les servituds s'han de constituir de tal manera que facin efectives aquest benefici 4. Útils → Que presti realment el benefici indicat 5. Permanents → És permanent, només es pot extingir quan s'estableixi una de les causes d'extinció previstes per les servituds.
El punt de referència és que hi ha un fundo sirviente (que dona el benefici) i un fundo dominante (que rep el benefici) PRINCIPIS GENERALS APLICABLES A LES SERVITUDS (Dret Justinià) A banda d'aquestes característiques hi ha una sèrie de principis aplicables a les servituds.
Per principis expressen que mitjançant regulaiures o aforismes (regulació lapidaria) s'indica el règim jurídic al que estan subjectes les servituds (idees informadores d'aquest règim jurídic).
1. NULLI RES SUA SERVIT : A ningú li serveix la seva pròpia servitud Si hi ha un fundo dominante i un fundo sirviente (servituds predials, posteriorment es creen les servituds personals). El que ens diu el principi és que si el propietari és titular dels dos fundos (sirviente i dominante) perquè ho compra posteriorment d'haver establert la servitud provocara l'extinció de la servitud per confusió (s'ajunta dret real i dret real sobre cosa aliena).
Si estem parlant que la servitud és un dret real sobre cosa aliena ens fa caure a la premisa principal, ja que no es un gravamen sobre cosa aliena sino que ara serà sobre cosa propia. Per tant, si es propietari (màximes facultats) ja no li cal la servitud perquè excercira els mateixos drets en condició de propietari. Doncs si en una mateixa persona incorren les dues situacions (propietari i titular de dret real sobre cosa aliena) provoca l'extinció de la servitud.
2. SERVITUS SERVITUTIS ESSE NON POTEST: No pot haver una servitud sobre una altra servitud Si tenim un dret real sobre cosa aliena (servitud) sobre la servitud constituida ja no podem constituir una altra. Ningú pot tenir una servitud sobre una altra servitud, no tindria sentit perquè si el fundo sirviente esta destinat a beneficiar al fundo dominante no pot fer tants serveis 3. SERVITUS IN FACIENDO CONSISTERE NEQUIT: La servitud no consisteix mai en un fet per part de l'amo gravat, consisteix en abstenir-se o tolerar que un altre faci.
No et poden exigir si ets propietari del fundo sirviente (fundo gravat) una actitud activa sino que has de tolerar simplement el que passa, amb l'excepció si s'han d'apollar bigues a una paret doncs la paret l'haurà de construir el propietari del fundo sirviente.
El titular del fundo sirviente ha d'abstenir (no fer res perquè l'altre faci) o tolerar (permetre que l'altre dugui a terme una conducta activa.
Aquest principi es constitueix perquè al parlar de drets reals, el que actua es el fundo per tant si s'exigis una actuació positiva/activa (ex.construir el camí per poder passar) del subjecte estariem creant una relació obligatoria, i en el cas de servituds parlem només de drets reals sobre cosa aliena Quan sorgien les servituds només es feia referencia als fundos (servituds predials) però amb el sorgiment de figures jurídiques en que es vinculava a la persona amb la cosa es parlava de servituds personals: dintre d'aquesta catalogació de servituds personals (us de fruit, habitació .. ) USDEFRUIT ORIGEN (S.II a.C): Figura que sorgeix per assegurar la vida que portaven les dones mentre estaven casades en el moment en que es moria. Quan es moria el marit, la dona, depen del tipus de matrimoni realitzat quedava amb unes condicions o unes altres: – Matrimoni cum manu → Era una filifamilies (germana més) i participava de l'herencia del marit igual que la resta dels descendents – Matrimoni sine manu → No tenia drets successoris envers del marit, per tant, el patrimoni del marit s'havia de distribuir a favor dels marits que suposava que la situació de la dona quedava mermada (sense res) Es crea aquesta figura jurídica per mantenir la vida que portava la dona i que s'havia casat sine manu (mantenir l'estatus de vida) que no impedia la distribució hereditaria del patrimoni però donava a la dona certs possibilitats sobre el patrimoni.
CONCEPTE: Dret real sobre cosa aliena que li otorga a la persona titular d'aquest dret la facultat de poder gaudir de totes les facultats sobre la cosa com si fos propietari, és a dir, és un dret de gaudiment que permet a l'usufructuari disfrutar de totes les facultats com si fos propietari.
Aquest dret permet exercir totes les facultats com si fos propietari, però no ho és, sobretot apareixen dos subjectes: • Usufructuari : Titular de l'us de fruit (titular del dret real sobre cosa aliena) → Ha de ser un subjecte determinat i individual que gaudeix dels drets que confereix la figura jurídica que gaudeix de totes les facultats com si fos propietari (no ho és) • Nu propietari: Propietari de la cosa → Com que l'usufructuari gaudeix de totes les facultats del dret de propietat, el propietari real es queda amb el títol, per aixó es parla de nudo propietari (es queda només amb el titol, però no gaudeix de les facultats que deriven d'aquest títol, que seràn excercides per l'usufructuari.
Qui mitjançant el titol recuperarà les facultats si s'extingeix la figura jurídica per les causes previstes.
CARACTERÍSTIQUES: 1. Dret Inalienable → L'usufructuari no té facultat de disposició, no pot vendre's la cosa objecte d'usdefruit, no pot transmetre el seu dret. El que si que pot fer és transmetre l'excercici del seu dret mentres viu (dona vidua amb casa familiar que ha rebut en concepte d'usdefruit sense ser propietari total pot llogar la casa, transmetent la facultat que ella té com a usufructuari a una altra persona 'arrendatari', es tractara d'una transmissió del seu dret onerosa: rep algo a canvi, ≠gratuits: no es rep res a canvi.
2. Limitat en el temps → Pot establir-se mentres viu la persona (personalissim) o inclus per uns anys determinats.
3. Confereix l'us i disfrut de la cosa → L'us de fruit suposa la disponibilitat o possessió de la cosa per part de l'usufructuari. Una vegada constituida la figura juídica, si el titular de l'usdefruit no té la disponibilitat pot reclamar mitjançant els interdictes que defensen la possessió, a no ser que hagi cedit aquest dret.
4. Percerbre els fruits que pugui generar l'usdefruit → *Fruit: Producció períodica que una cosa genera per si mateixa de manera natural, i cada x temps la cosa genera productes. A més d'aquests ftuits naturals, cal diferenciar els fruits civils: interessos que es generen periodicament 5. Ha de recaure sobre cosa aliena inconsumible → Cosa d'un altre i que no pateixen deterioraments degut a la seva utilització 6. El seu us i gaudiment ho ha de fer de tal manera que deixi inalterada la substancia de la cosa i el desti econòmic-social de la mateixa (si ens deixen en ús de fruit i no la podem convertir en un terreny.
DRETS – OBLIGACIONS DE L'USUFRUCTUARI DRETS: 1. Utilitzar la cosa → Necessita la disponibilitat de la cosa (possessió), que si no la té voluntariament podrà reclamarla mitjançant interdicte un cop ja ha estat establert l'us de fruit.
2. Adquisició dels fruits de la cosa: – Fruits naturals → S'enten que s'ha adquirit el fruit per la percepció, quan els fas teus i en disposes d'ells.
– Fruits civils: interessos que genera una quantitat → S'adquireixen per dies. Si s'ha de fer una reclamació d'interessos s'haurà de realitzar per dies.
OBLIGACIONS: 1. Conservació de la cosa 2. Devolució al finalitzar l'usdefruit → Per tal de complir aquesta obligació pot demanar-se la concepció d'una cautio usufructuaria: es pot demanar al usufructuari una garantia per assegurar que en el moment en que ho hagi de retornar ho farà (no apareix sempre, només quan es preveu que és necessaria en el moment de constitució) 3. Pagar les despeses de la conservació de la cosa.
b) Drets reals de garantia Originariament, qui responia del compliment de les obligacions només es responia amb la persona física del deutor, és en aquest primer moment on aquest extrem s'observa que el fet que el matessin no suposava el compliment de l'obligació infringint aquest mal físic en el deudor.
Per aquest motiu, juntament amb l'evolució de la propietat s'arriba a l'execucio patrimonial a partir de la promulgació de la LEX POETELIA PAPIRIA, en cas d'incompliment d'alguna obligació es recorre al patrimoni del deutor per tal de fer-la efectiva de forma forçosa.
DRETS DE GARANTIA Quan parlem de garanties fa referència a garantir (reforçar) el compliment d'una obligació d'un deutor (obligat a complir una determinada obligació) i el creditor (legítimat per assegurar aquest compliment) Hi ha dos formes de garantir el compliment de l'obligació: – Drets de garanties reals → Es garanteix el compliment de l'obligació mitjançant una cosa que serveix per reforçar el compliment de l'obligació.
– Drets de garanties personals → Per tal de reforçar el compliment de les obligacions apareix un tercer que no ha participat en la relacio obligatoria originaria que apareix de forma accessoria garantint la conducta del deudor en favor del creditor.
Centrant-nos en les garanties reals, la cosa que es dona en concepte de garantia (per reforçar el compliment de les obligacions) és fonamental. Depen de la figura jurídica que constituim pot ser que la cosa objecte de garantia sigui del propi deudor o d'un tercer Dins de les figures jurídiques que es poden constituir les garanties reals són: • Fiducia • Pignus (penyora) • Pignus conventum (Hipoteca) Tots aquests drets pot ser que no s'executin mai, en el cas que es compleixi el compliment de l'obligació, sorgeixen per garantir els casos en que no es compleix.
FIDUCIA És la figura jurídica de garantia de drets reals que es crea en primer lloc.
Per tal de constituir la garantia real es transmet la propietat de la cosa en el creditor. La cosa que es dona en concepte de garantia ja sigui del deudor o d'un tercer es transmet la propietat de la cosa a la persona a favor de la que es constitueix la garantia *Transmissió de la Propietat (mancipatio) 'coses de gran valor'.
Aquesta transmissió de la propietat (mancipatio) anava acompanyada d'un conveni o acord (pacte fiduciae) que feia referència a la relació: d'haver de retornar la cosa (quan es compleix l'obligació que es garanteix) o que se li donés un determinat desti a la cosa (quan no es compleix l'obligació del contracte).
Inconvenients • Els problemes que suposa la transmissió de la propietat accedint al creditor a excercir com a propietari amb plenes facultats com ara vendre la cosa objecte de garantia. Arribat doncs el moment en que el deudor compleix les obligacions el creditor ja no tenia la cosa per tant indemnitzava en danys i prejudicis.
• Si una persona (deudor) es despren d'una part del seu patrimoni provoca la minvació del patrimoni, per tant, en comptes de generar més recursos te'n treus, facilitant al no compliment de les obligacions.
Tots aquest inconvenients va produir la creació de les altres figures jurídiques (penyora o pignus) PIGNUS La finalitat és la mateixa que la fiducia, sorgeix per garantir realment el compliment de les obligacions però es divergeix en que no es transmetia la propietat sino que el que es transmetia era la possessió acompanyat del ius distrahendi: (= ius vendendi: facultat de poder vendre la cosa quan s'hagi de fer efectiu el compliment de la garantia, tot i que pot ser que no sempre es faci efectiu si la persona obligada compleix l'obligació) EVOLUCIÓ 1. Originariament, el creditor només podia retenir la cosa 2. Després se li va afecir Pacto de Lex Commissoria: El creditor podia convertir-se en propietari de la cosa o podia vendre-la si no es complia l'obligació 3. Dret postclàssic: – Constanti prohibeix Pacto de Lex Commisoria – Al constituir el pignus es sobreenten el Pacte de Distrahendii 4. Dret Justinià – L'ius distrahendi element escencial del pignus PIGNUS CONVENTUM (Hipotèca) Variació del Pignus general caracteritzat perquè la possessió de la cosa es dona en cas d'incumpliment de l'obligació, és a dir, en el cas de fer efectiva la garantia real constituida. Per fer efectiu el crèdit, el creditor vendrà la cosa.
Mentres l'obligació està en peu, el deudor és el disponent de la possessió, però en cas que aquesta obligació no es compleixi, el creditor prendrà la dissponibilitat de la cosa amb la intenció de vendre-la i poder fer efectiu el crèdit.
La constitució del Pignus Conventum es pot fer sobre una cosa pròpia o una cosa d'un tercer, que mantindrà la disponibilitat de la cosa fins al moment que s'hagi de fer efectiva l'obligació *El traspàs de la possessió no es verifica en el mateix moment de constituir-se el dret real * Es produeix quan la deuta garantitzada no s'ha complert.
* Cosa donada en garantia: – En possessió del propietari – Pot vendre's, li segueix el gravamen.
*En el moment que es produeix l'incompliment del deute per tal del propietari de la cosa posada en garantia, el creditor hipotecari fa excercici de Ius Posseidendi – Ius Distrahendi.
CONTINGUT DEL DRET DE PRENDA (PIGNUS) *Facultats del creditor pignoratici: 1. Ius Posseidendi 2. Ius Distrahendi – Dret de poder vendre la cosa, acompanya a tots els mitjans de garanties reals per poder cobrar el deute que voluntariament no compleix el deudor.
3. Pot pactar-se que percebi els fruits de la mateixa, aplicant-los al pagament d'interessos del crèdit garantitzat – ANTICRESIS.
*Prohibicions – No té dret a utilitzar la cosa pignorada *Facultats del deutor pignoratici – Conservar les facultats com a propietari – Pot estar en possessió de la cosa fins que el creditor excerceixi l'ius posseidendi – Si s'excercita el ius distrahendi, perd la propietat.
EVOLUCIÓ DE LA HIPOTÈCA • Orígen – Contracte d'Arrendament de Fundos (Invecta e illiata) ◦ Interdicto Salviano ◦ Actio Serviana • Posteriorment, ampliació a casos semblants.
CONSTITUCIÓ DEL PIGNUS 1. Voluntaria 2. Legal 3. Decisió de l'Autoritat Judicial OBJECTE DE PIGNUS • Cosa propia del deutor o de tercer • Coses materials singulars • Conjunt de coses *Originariament només coses corporals • Drets • Patrimonis BLOC 6.- OBLIGACIONS I CONTRACTES 6.1.- Obligació en general (drets de crèdit) Tant els drets reals com els drets d'obligacions constitueixen els drets patrimonials *Patrimoni: Conjunt unitari de relacions jurídiques reals i d'obligacions Drets patrimonials: Són els drets susceptibles de gestió o evolució econòmica • Drets reals • Drets d'obligacions – Drets de crèdit/personals o IURA IN PERSONAM El dret d'obligacions, desde la prespectiva jurídica, depen del punt de referència que prenguem podem donar diverses definicions: – Si tenim en consideració el vincle jurídic que es crea, la obligació és aquell vincle jurídic que uneix (vincula) a dues persones, creditor i deutor per tal d'exigir el primer al deutor el cumpliment d'una determinada prestació (*prestació: terme tècnic utilitzat per indicar l'objecte de l'obligació) – Si prenem com a punt de referència el deure jurídic, la obligació és aquell deure jurídic que el deudor està obligat a complir com a conseqüència del vincle jurídic obligatori que s'ha creat previament Aquesta prespectiva de definir l'obligació com a deure jurídic que vincula al deudor com a conseqüecia de la relació juríca creada en sorgeixen dos elements constitutius de l'obligació: • Dèbit → Deure que s'ha de complir i que és l'objecte de la obligació (prestació) • Responsabilitat → El que ha de patir el deudor que incompleix aquesta obligació (en cas d'incompliment de l'obligació, el deudor ha de respondre enfront del creditor per aquest incumpliment) * SUBJECTES DE L'OBLIGACIÓ: • Subjecte Actiu = Creditor • Subjecte Passiu = Deudor En tota relació obligatoria han d'existir aquestes dues parts. Parlem de creditor i deudor en singular per tal de puntualizar en el sentit que originariament a Roma només podia existir un subjecte a la part creditora i un subjecte a la part deudora (oblgiacions entre subjectes únics), però degut a l'evolució de la societat, en cada una de les parts hi podien existir diferents subjectes.
* OBJECTE DE L'OBLIGACIÓ → La prestació: denominació tècnica de l'objecte de l'obligació.
L'ordenament jurídic Roma, com l'actual, estableix certs requisits que ha de cumplir la prestació, és a dir, l'objecte de l'obligació a seguir uns paràmetres legals.
Requisits de la prestció: 1. Posible → Si m'obligo a fer una cosa l'obligació s'ha de poder complir, per això, en casos que es produeixin circunstàncies en que no es pot complir sorgeix el concepte d'impossibilitat, en cada cas s'hauà de veure quina és la responsabilitat • Originaria o sobrevinguda ◦ Originaria → La impossibilitat ja era present en el moment del compliment de l'obligació (Ex. Vendre la lluna) ◦ Sobrevinguda → Supòsit en que en el moment que es realitza l'obligació era possible de fer pero en el moment del compliment és impossible dur-ho a terme (Ex. Destrucció de la cosa en el plaç de la realització fins al cumpliment) • Fisica o jurídica ◦ Fisica → Materialment impossible dur a terme l'obligació ◦ Jurídica → Des del punt de vista jurídic, no es pot complir l'obligació, l'ordenament no ho permet (Ex. Res extra commercium 'coses sagrades que encara que materialment es poden donar a terme legalment no es possible) • Objectiva o subjectiva.
◦ Objectiva → Ningú podria realitzar el compliment de l'obligació (Ex. Comprar la lluna) ◦ Subjectiva → Només soc jo qui no pot duur a terme l'obligació (Ex. Pagar 3M €, alguna persona podria complir-ho) 2. Lícita. La prestació (objecte de l'obligació) ha de recaure en algo que no contradigui l'ordenament jurídic ni les normes de la moral elemental. (Ex. Pagar a un sicari per matar a canvi de $) 3. Determinada o determinable. Les dos possibilitats que poden succeir en relació a concretar l'objecte de l'obligació • Determinada → En el moment de constituir l'obligació ja es diu quina és la prestació (objecte de l'obligació), està tot constatat.
• Detemrinable → No es determina l'objecte directament de la obligació però s'han de fixar uns criteris per determinar-los en un futur. Determinació.
Per establir el criteri de determinació podem seguir de dos tipus: – Caràcter objectiu → Preu determinat (valor de mercat) – L'elecció del criteri es deixa en mans (a l'arbitri) dels propis subjectes que intervenen en les obligacions: – Arbitrium boni viri. El criteri per determinar es segueix tenint en compte el criteri que seguiria una persona normal – Arbitrium merum. El criteri per determinar la prestació és el que jo (deudor) faig servir habitualment Sempre s'ha de duur algun dels dos supòsits perquè sigui vàlida l'obligació.
4. Tenen caràcter patrimonial. S'exigeix que tingui caràcter patrimonial a l'hora de tenir de respondre en cas d'incumpliment.
Sigui quina sigui la prestació, s'ha de poder reconvertir en quelcom patrimonial en cas que no sigui en diners. (Ex. Si l'obligació és realitzar una feina, hauriem de calcular el valor econòmic de la feina per traduir-ho en diners en cas de reclamar per incompliment.) * CONTINGUT DE LA PRESTACIÓ Tractem els negocis previs que constitueixen els drets reals. Relacions entre persones que en un futur esdevindran relacions entre una de les parts (creditor) i la cosa.
El contingut de la prestació ha de traduir-se en: • Dare → El deudor ha de transmetre al creditor la propietat d'una cosa o un dret real sobre la mateixa. (donar).
(Ex. Negoci previ que genera el contracte de compraventa, un s'obliga a pagar el preu i l'altre a donar la cosa, al parlar del dare fem referència al subjecte obligat per donar la cosa mitjançant alguna de les figures jurídiques per transmetre la propietat) • Facere → Tipus de prestació que fa referència quan s'exigeix una conducta positiva per part del subjecte. Qualsevol conducta que no sigui contraria al ordenament (facere 'fer' podem fer qualsevol cosa dins l'ordenament, inclus donar) • Prestare → Fa referència al contingut de l'obligació en general. Prestare indica la denominació de l'obligació en general. (Tant facere com dare estan inclosos).
* COMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ. Fa referència a la determinació del moment i del lloc on s'ha de dur a terme la prestació (objecte de l'obligació) i en cas que no duem a terme aquests requisits parlarem d'incompliment.
– Lloc: 1. Fixat voluntariament per les parts. Les parts de comú acord podem fixar a on volen que es compleixi l'obligació, a vegades, no ho determinen.
2. En el seu defecte → Ordenament jurídic fixa els criteris que té en consideració els tipus de cosa: a) cosa genèricament determinada (ramat ovelles) – domicili del deudor b) cosa individuament determinada o específica (Cavall ferrari) – lloc on estigui la cosa.
Com podem veure, els drets d'obligacions són els que la voluntad del subjecte invervé de forma més amplia excercint l'autonomia de la voluntat excepte.
– Temps (moment del compliment de la prestació) 1. Ve determinat per la voluntat de les parts 2. En el seu defecte, es dura a terme segons la naturalesa de l'obligació determinat per l'ordenament jurídic CLASSIFICACIÓ DE LES OBLIGACIONS Depen del punt de referència que prenem, podem considerar tres tipus de classificacions 1.- Pel seu objecte (prestació) a) – Genèriques → Venen determinades pel gènere de la cosa objecte de la obligació (cotxe) – Específiques → L'objecte de l'obligació ve determinat per la cosa en concreta (cotxe vermell R6 88) Conceptes importants a l'hora de respondre de les obligacions, en el cas de les genèriques és impossible no poder cumplir-ho, en canvi, en el cas de les específiques, al ser coses individualitzables és més dificil poder complir les obligacions si passa quelcom. Haurem d'analitzar a qui podem imputar la responsabilitat – Alternatives → Obligacions alternatives quan la prestació determinada en el moment de constituir l'obligació (de definició) es plantejen diferents possibilitats (Ex. L'objecte és que em donguis una quantitat de $ o l'estatua de la col.lecció Y.). S'enten que l'obligació està complerta quan almenys una s'ha complert.
– Facultatives → Obligacions facultatives quan la prestació és única, el que passa, és que aquestes obligacions permeten (faculten) al subjecte, que en comptes de lliurar aquella cosa s'enten que la compleix portant-ne a terme una altra (donen la possiblitat a que el propi deudor canvïi la prestació, és a dir, l'objecte de l'obligació).
– Divisibles → Obligacions en que la naturalesa de la prestació (objecte de l'obligació) permet que es compleixi de manera dividida complint l'oblgiació parcialment (quantitat de $) – Indivisibles → Obligacions en que la propia naturalesa de la prestació impedeix que es pugui dividir per al compliment (cavall) – Pecunaries → Obligacions en que la prestació (objecte de l'obligació) són diners b) c) 2.- Pels subjectes – Obligacions ambulatories o de subjecte variable → L'obligat al compliment de l'obligació es aquella persona que es trobi en una determinada situació arribat el moment de complir.
Ex. L'obligació de pagar un gravamen real d'un immoble es genera quan tocava i establert entre subjectes diferents pero no s'ha complert, en el moment que l'Administració publica demana el compliment de l'import a la persona que estigui en aquella situació.
Ex2. Els danys que causa l'esclau els ha de pagar l'amo, quan es reclama, el que haurà de pagar els danys serà l'amo de qui sigui propietat l'esclau.
Ex3. Xec Ex4. Lletra de canvi – Obligacions parcials o mancumunades → En aquest suposit, com en el de les solidaries, hi ha una pluralitat de subjectes (deudors o creditors) i una única obligació; el que canvia és el règim jurídic que se li dona.
En el cas de les obligacions mancumunades, hi ha una pluralitat de subjectes (deudors o creditors) i un únic objecte de la prestació, pero les característiques de les mancomunades és que aquest objecte de la prestació es divideix entre tants objectes com subjectes hi hagi per al compliment En cas de reclamar, no es pot reclamar més de la part que pertoca al creditor.
– Obligacions solidaries → Pluralitat de subjectes i unitat d'objecte, però en aquest cas no es divideix l'objecte en tants subjectes hi ha sino que s'aplica la solidaritat, a qualsevol subjecte (creditor o deudor) – Solidaritat de deudors (solidaritat passiva) → Se li pot exigir la totalitat del deute i serà ell qui pagui la totalitat en el cas que hi hagi pluralitat de deutors – Solidaritat de creditors (solidaritat activa) → Només que cobri un dels creditors l'obligació s'enten com complerta.
Haurem de plantejarnos què passa amb el subjecte passiu (deudor) que paga tota la part i extingeix l'oblgiació de tots i què passa amb el subjecte actiu (creditor).
Inicialment era una situació totalment injusta, però a mesura que evoluciona l'ordenament jurídic correigeix aquesta situació creant el dret de retorn: • El deudor que ha pagat la totalitat del deute està legitimat a reclamar la part que li correspon dels altres deudors, (es crea una nova obligació un cop extingida l'original 'novació'), per tant, el deudor que ha pagat la totalitat del deute es convertirà en creditor dels altres deudors • En el cas dels creditors estan legitimats a reclamar la part que els hi correspon al creditor.
L'obligació originaria s'extingeix, per tant, el creditor que rep tot el deute, es convertira en deutor davant dels altres.
3.- Pel seu vincle a) – Obligacions Civils → Les accions que protegeixen aquests vincles provenen del dret civil – Obligacions Honoraries → Les accions que proteixen els vincles creats provenen del dret civil – Obligacions Civils → El vincle jurídic general prové del dret civil per tant, les accions que protegeixen aquests vincles provenen del dret civil – Obligacions Naturals → El vincle jurídic que s'ha creat no té cap acció processal que ho protegeixi, com que el dret romà era un dret d'accions (per reclamar havia d'existir una acció concreta), el compliment d'aquestes obligacions és voluntari, en el cas que vulgui complir-la l'altra part no me la pot reclamar judicialment perquè no té cap acció processal.
b) Solutio retentio. En el cas que en compliment de l'obligació haguem pagat alguna cosa, en virtud d'aquesta figura juídica, no podem reclamar que ens tornin la cosa. (el que hem pagat en una obligació natural no podem reclamar que sigui tornat).
FONTS DE LES OBLIGACIONS Quan parlem de fonts de les obligacions, fem referència dels actes que poden generar la creació d'obligacions.
Es va realitzar una 1ª classificació que suposava que les obligacions provenien dels: – Contractes – Delictes ('extra contractuals') → Les obligacions extracontractuals son les que es generen fora dels contractes sense que hagi existit previament una relació entre subjectes (Ex. Atracadors no fan negocis previst, cosa que provoca una obligació civil generada per la conducta del subjecte sense que previament haguem fet cap negoci jurídic, per indemnitzar).
Desde aquesta prespectiva, els delictes també són fonts d'obligacions, la conducta delictiva dels subjectes provoca una obligació civil a favor meu.
Posteriorment, els romans estableixen situacions diverses que no eren contractes ni delictes que podien generar obligacions, crean una 2a classificació – Contractes – Delictes – Altres espècies de causes Finalment, 3a classificació que comprenguès tots els supòsits en l'època de Justinia.
– Contractes – Quasicontractes. → Aquesta nomenclatura identificava negocis jurídics semblants als contractes sense ser-ho – Delictes – Quasidelictes → Situacions semblants als delcites que no es podien considerar com a tals perquè no estaven tipificades.
Preten donar una classificació de les fonts de les obligacions més ampli possible.
En l'època de Justinià, sorgeixen les obligacions ex lege (legals), que no es trobaven inmerses dins d'aquesta quatripartició i que són obligacions d'obligat compliment que genera la llei.
CAUSES DEL COMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ EL PAGAMENT El cumpliment de l'obligació es duu a terme mitjançant el pagament, que és la figura ordinaria. Pel que fa referència al pagament, hi ha una consideració des del punt de vista jurídic que ens evoca a unes circunstancies que venen donades pel fet que ens determina la llei qui pot fer el pagament, el lloc a on el pot fer i l'efecte extintiu del pagament.
* El pagament com a compliment de l'obligació SUBJECTES El pagament, pot realitzar-lo per regla general el deudor principal, però pot succeir que a banda del deudor principal pot entendre's que l'obligació s'ha complert si la realitza també una tercera persona, que ha d'actuar amb la intenció precisa i concreta d'extingir l'obligació del deudor.
Hem de puntualitzar, que la possibilitat de la intervenció d'un tercer provoca que en el cas de les obligacions personalissimes, que estan caracteritzades perquè es té en consideració la persona del deudor expressament i per això es constitueix l'obligació, per tant, hauràn de complir-se per part de les persones que ha de cumplir l'obligació (obligacions no transmissibles ni inter vivos ni mortis causa) *Obligacions personalissimes: Obligacions en que es té en compte només la figura del deudor. El pagament, cumpliment de l'obligació no pot traslladar-se a una tercera persona si no que ho ha de fer la persona que ha suscrit l'obligació El pagament ha de tenir la intenció de voler pagar l'obligació d'un altre QUI POT REBRE EL PAGAMENT? Pot rebre el pagament el creditor com a regla general. Però també és possible que rebi el pagament una tercera persona (Ex. Sui iuris impuber serà el tutor qui rep el pagament, Ex2. Un representant legal, procurator o cognitor, pot rebre el compliment de l'obligació).
LLOC ON ES COMPLEIX L'OBLIGACIÓ – La regla general és que el lloc del compliment de l'obligació, en concret, el lloc del pagament és el que han fixat les parts com a conseqüència del vincle jurídic que han creat poden introduir les clausules i consideracions que vegin oportunes (no tenen perque fer-ho, però per facilitari ho fan).
– En cas que no consti el consens de les parts és quan s'aplica la regulació legal. El lloc del pagament té en consideració la naturalesa de la cosa fixada per la llei.
Aquesta part de l'ordenament jurídic (obligacions i contractes) juga un paper importantissim l'autonomia de la voluntad de les parts. Una vegada existeix la figura o vincle jurídic es poden introduir totes aquelles clàusules, acords i puntualitzacions que vulguin les parts en el negoci jurídic sempre que no sigui contràries en l'ordenament jurídic ni a la moral existent.
ALTRES CAUSES DEL COMPLIMENT, EXTINCIÓ, DE L'OBLIGACIÓ (actuals) 1. La mort, en el cas de les obligacions personalíssimes 2. Contrarius consensus. Ve donada per l'exercici de l'autonomia de les parts. De la mateixa manera que s'ha creat l'obligació ens podem posar d'acord per a deixar-la sense efecte degut a la voluntad general de les parts.
A aquesta concepció se li van afegir uns requisits: – Aquest acord de deixar sense validesa l'obligació es realitzi abans de començar-la a produrir.
– Aquest acord per deixar sense efecte l'oblgiació ha de ser extensiu a les obligacions accessories que ha produit l'obligació principal 3. Concursus causarum. Hi ha una persona que se li havia de lliurar una cosa i resulta que arribat al moment del compliment aquesta persona ja la te sota la seva disponibilitat per un altre motiu.
4. Confusió. En les obligacions, hi ha la part creditora i la part deudora pero en circunstancies pot arribar-se a la situació que la part creditora i la deudora coincideixin en la mateixa persona. És un aconteixement no originari sino que s'ha produit despres (impossibilitat sobrevinguda).
5. Compensació. El punt de partida bàsic i necessari és l'existència que els deudors i creditors siguin alhora deudors i creditors recíprocs (en cada una de les obligacions ocupen un lloc diferent) 6. Prescripció o Exceptio temporis. Si passats 30 anys sense reclamar el cumpliment de l'obligació s'enten que ha prescrit, per tant, no es pot reclamar.
Si algu, passats aquests 30 anys formulés la reclamació, la persona deudora podria fer valdre aquesta figura jurídica.
Per que pugui operar aquesta causa d'extinció de les obligacions fa falta que no hi hagi hagut cap reclamació de l'obligació.
7. Novació. Extinció de l'obligació degut a la creació d'una de nova. La novació, la podem definir com aquella extinció de les obligacions primigenies per la creació d'una nova obligació quan s'hagi produit un canvi o bé en els subjectes o be en l'objecte de l'obligació – Relacionant el concepte amb el dret processal, en la litis contestatio, s'extingeix l'obligació inicial que dona lloc al inici del procediment, i es crea una de nova que és el compliment de la sentència (canvi d'objecte).
– Un altre cas, és el dret de retorn de l'obligació primigenia però per canvi de subjecte, en el cas de les obligacions solidaries el deudor que paga extingint l'obligació per tots, la introducció del dret de retorn suposa la creació d'una nova obligació on el deudor serà creditor de la resta dels deudors solidaris.
En la novació s'exigeixen els seguents requisits: 1. Que la primera obligació sigui valida 2. Que arran de l'extinció de la primera s'en creii una segona també valida.
La doctrina discuteix si s'hauria d'introduir l'Animus novandi, que fa referència a la intencionalitat d'aplicar la figura de la novació.
CESIÓ DE LES OBLIGACIONS O CRÈDITS Fa referència a la transmissibilitat 1. Inicialment, els credits i els deutes només es podien transmetre mitjançant la sucessió mortis causa ja que desde la prespectiva del dret civil originari les obligacions eren intransferibles fonamentat en les característiques arcaiques d'aquest dret, els rituals només vinculaven a les persones que els realitzaven. En vida no es podien transmetre 2. Aquesta situació va canviar – En quant a la successió inter vivos només es podien transmetre les obligacions mitjançant figures jurídiques ja conegudes: • Adrogatio → Una persona sui iuris es sotmet sota la patria potestad del patern d'una altra familia que provocava la conversió del sui iuris en alieni iuris Per tant, amb ell acompanyava tot el patrimoni i alieni iuris sotmesos a la patria potestat, això, aplicant aquesta figura jurídica va ser un supòsit de la transmissió de les obligacions inter vivos • Conventio in manu → Si es duia a terme el matrimoni cum manu, la dona passava a integrar-se en el matrimoni del marit.
En el cas de la dona sui iuris casada cum manu, es converteix en alieni iuris de la familia del marit i li acompanya el seu patrimoni i obligacions • Bonorum venditio → Venda de tot el patrimoni en bloc per tant que els creditors puguessin cobrar els seus deutes.
Supòsit de deudor insolvent que necessita previament un procediment judicial.
– Successió mortis causa, únic mitjà fins aleshores per transmetre les obligacions que no fossin personalissimes 3. En l'epoca classica sorgeixen mitjans per transmetre les obligacions • Mitjans indirectes ◦ Delegatio ▪ Activa. Transmissió de les obligacions per canvi de creditors ▪ Passiva. Canvi de deudors ◦ • Cognitio o Procuratio in rem suam Mitjans directes ◦ Compra d'herencia ◦ Accions útils GARANTIES PERSONALS DE LES OBLIGACIONS Fem referencia a les garanties personals, que son aquelles que el que garanteix (reforça) el cumpliment de les obligacions és un subjecte i no una cosa.
Intervé una tercera persona per garantir el cumpliment de l'obligació FIANÇA DEFINICIÓ. Es tracta d'un tipus de garantia personal per la que una persona -fiador- s'obliga a respondre d'un deute alie amb el seu propi patrimoni Figura per antonomasia de les garanties de les obligacions.
Hi ha d'haver forçosament una obligació principal formada pel deudor i creditor que es garanteix i en relació a aquesta obligació és pel que es constitueix la garantia.
En el moment que introduim la garantia personal, intervé el fiador que es compromet a complir l'obligació en el cas que el deudor principal no ho faci creant una obligació accessoria en el sentit que només es posaria en funcionament si l'obligació principal no es compleix.
* En l'epoca de Justinia: – La fiança té caràcter accessori. L'oblgiatorietat del creditor és dirigir-se primerament al deudor principal, en cas que aquest no cumpleixi el cumpliment operava la fiança.
* Pero no sempre va ser aixi, hi havia moments en que el creditor podia dirigir-se directament al fiador per cumplir la seva obligació sense passar pel deudor. Es feia efectiva la fiança sense haver esgotat la possibilitat del cumpliment de l'oblIgació.
1. El fiador era l'únic responsable de l'obligació 2. El fiador responia soliariament amb el deudor. Si el creditor acudia directament al fiador, el fiador podia acudir al deudor creant una nova obligació creant el dret de retorn (novació de l'obligació per canvi de subjectes).
3. En época de Justinia, la fiança té caràcter accessori OBLIGACIONS DEL FIADOR • L'obligació del fiador és subsidiaria i accessoria de la principal → Si cumpleix l'obligació principal pot ser que la fiança no entri mai en funcionament • El deudor principal se li prohibeix que obligui a més de l'objecte de l'obligació principal → Si l'obligació principal era de 400€, el fiador no es pot obligar per concepte de fiança per més quantitat.
• Ara bé, si que es permet que el fiador garantitzi menys de la totalitat de l'oblgiació MANDAT DE CREDIT.
DEFINICIÓ. Figura composta perquè per una banda hi ha el contracte de mandat i l'altra la garantia o reforç de les obligacions.
– El contracte de mandat és un contracte consensual que sorgeix amb el simple acord de voluntats i implicava que el mandant li demanava a un altre: mandatari el cumpliment d'una determinada prestació o la realitatzació d'una determinada activitat. És un contracte gratuit.
Subscriuen aquest contracte pel que el mandant demana al mandatari que dugui a terme una determinada activitat, aquesta determinada activitat propia del contracte del mandat consisteix en la constitució de donarli un prestec a un tercer.
El mandant encarrega al mandatari que faci una concessió d'un credit a un tercer i per altra banda hi ha la constitució d'una garantia perquè el propi mandant es fa responsable de la propia obligació en cas que no li sigui retornada al mandatari.
Presenta una doble prespectiva: 1. Contracte de mandat 2. Garantia de les obligacions * Mandatari: • Té l'acció derivada del prestec a excercir contra el prestatari o deudor principal. Reclamar el compliment del mandat al deudor a qui s'ha entregat el prestec (a favor del mandatari).
• Acció derivada a excercir contra el mandant, per exigir el reintegrament de la suma entregada al tercer. Reclamar per part del mandat les despeses del compliment de l'obligació.
Cada figura juídica té una acció, per tant dues possibilitats de reclamar, una que deriva de l'acció del mandant i l'altre de la fiança (garantia) que s'estableix.
Exemple. Professor (mandant) demana al banc (mandatari) que faci prestec amb alumnes, si alumnes no paguen professor garanteix al banc.
INCOMPLIMENT DE LES OBLIGACIONS S'ha de plantejar desde dos vessants: – Incompliment de l'obligació és computable per un fet objectiu (no depen de la nostra conducta) ↕ Risc contractual que té qualsevol negoci jurídic – Periculum → Succeeix quelcom fora la possibilitat del deudor que produeix l'incompliment de l'oblgiació, no es pot imputar a ningu Extinció de l'obligació encara que no es compleixi, ja que és un risc que ha de correr el creditor – Incompliment per un fet subjectiu (fem menció al cas de que l'incompliment es produeix com a conseqüència de la conducta inadequada del deudor que provoca que no es pugui complir la prestació.) ↕ Responsabilitat contractual No s'extingeix l'oblgiació sino que hi ha una novació, es substitueix la obligació primigenia per la indemnització de danys i prejudicisi La diferència entre la responsabilitat objectiva i subjectiva en el cas de l'incompliment d'una obligació: • La causa de l'incompliment objectiu no és imputable a la conducta del deudor (risc del contracte) • En canvi l'incompliment subjectiu, no es pot duur a terme la rpestació degut a la conducta que ha dut a terme el deudor El subjecte a qui se li pot imputar l'incompliment de la oblgiació ha de respondre davant del creditor, ha de substituir la obligació inicial per una de diferent que consisteix en la indemnització de danys i perjudicis en l'inicial (efecte novatori per canvi d'objecte). Per tant, es cessari establir la conducta de causalitat del subjecte i l'incompliment mitjançant els medis provatoris.
INCOMPLIMENT DE L'OBLIGACIÓ PER UN FET SUBJECTIU Creditor (legitimat activament) excerceix una acicó personal contra el deudor reclamant-li amb aquesta acció el compliment de la prestació, pero com que no es possible, li reclama la indemnitazció per danys i perjudicis.
Creditor ↓ Acció Personam ↓ Deudor ↓ Reclamació de la prestació Quan ens endinsem en aquest àmbit de la responsabilitat subjectiva: – Responsabilitat Contractual → Suposem que previament els subjectes han realitzat un negoci jurídic i l'han incomplert, per tant, podem demanar la responsabilitat civil derivada del negoci realitzat – Responsabilitat Extracontractual → Suposits en els que el subjecte ha de respondre en front d'un altre sense haver realitzat cap negoci previ (acte delictiu, l'atracador s'el sanciona penalment i civilment obligant-lo a indemnitzar per danys i perjudicis causasts com a conseqüència de la comisio del delicte).
Entre la persona que ha de respondre i la que ha de rebre la responsabilitat no hi ha hagut cap negoci previ.
Dins la responsabilitat extracontractual diferim entre: • Acció penal • Acció civil derivades de la comisió d'un delicte i que són diferenciades a continuació: CRITERIS DIFERENCIALS ENTRE RESPONSABILITAT CIVIL I PENAL DINS LA RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL Entre la responsabilitat civil (danys i perjudicis) que deriva de l'excercici de l'acció civil i la responsabilitat penal que deriva de la comisió d'un delicte.
1.- VINCLE. En la responsabilitat extracontractual no hi ha una relació jurídica previa sino que és arran de la comisió del delicte en que es crea la relació juídica.
2.- ACCIÓ. El tipus d'acció excercitat per reclamar un tipus de resposnabilitat i un altre són diferents encara que es refereixin al mateix fet extracontractual.
– Acció Penal: S'aconsegueix una sanció expiatoria, és a dir, una sanció que busca que el causant pagui pel mal causat. Caldria determinar els criteris del sistema penitenciari.
– Acció Civil: Simple valoració de la prestació en diners (indemnització per danys i perjudicis), per aixó es necessari el caràcter patrimonial o econòmic de les obligacions.
3.- APROXIMACIÓ D'ACCIONS CIVILS I ACCIONS PENALS. No obstant aquesta separació, no hem d'oblidar les fonts de les obligacions, i en el moment que es determina com a font de les obligacions el delicte, doncs aleshores podem dir que aquestes diferències existeixen pero hi ha un cert apropament si ho contemplem desde les fonts de les obligacions.
CONTRACTES DEFINICIÓ: Acord de voluntat entre dos o mes persones reconegut i amparat pel dret encaminat a crear una o varies obligacions.
Com ja sabem, una de les fonts de les obligacions són els contractes. Definició actual basada en les fonts romanes, perquè els romans no van plantejar el contracte d'una manera abstracte sino que coherents amb el seu plantejament de ser un dret d'accions, el que varen fer va ser crear diferents tipus de contractes.
No es parla de contracte desde una prespectiva abstracte sino que des d'una prespectiva concreta, hi ha diversos tipus de contractes.
ELEMENTS DEL CONTRACTE.
1.- LA CAUSA.
Element imprescindible, és la finalitat prevista o permesa pel ius civile, és a dir, la finalitat que aquest dret i els altres posteriorment que ampara jurídicament. En definitiva, la causa és que el que acordem s'ajusti a algun dels tipus contractuals que existeixen perquè aquests són els que el ius civile i després ius honorario són els que han considerat economicament útils i digne de protecció.
Finalitat jurídica protegida per part de l'ordenament jurídic romà i onsiderat social i econòmicamen útil que és un dels tipus contractuals.
2.- ACORD DE LES PARTS.
Declaració de voluntad de diferents subjectes, sempre ha d'haver com a mínim dos parts contractuals, i cada una de les parts pot estar integrades per diferetns subjectes.
Com que el contracte és una de les fonts d'obligacions que crea obligacions, L'acord al que han d'arribar és el que sigui objecte del contracte.
CLASSIFICACIÓ DELS CONTRACTES Tots aquest tipus de contractes són els que establia l'ordenament jurídic romà, els subjectes s'havien d'ajustar en alguna d'aquestes modalitats consegüentment de l'acord de voluntats. És a dir, l'acord de voluntats i la autonomia dels subjectes s'ha d'ajustar a algun d'aquests tipus de contractes.
1.- Atenent al medi de com es perfeccionen, és a dir, quan parlem de perfecció del contracte fem referència en el moment i els elements que produieix efectes reconeguts per l'ordenament jurídic. (motiu pels quals produeixen efectes).
A) CONTRACTES REALS. El seu perfeccionemanet (el que fa que produeixin efectes) és l'acord de voluntats acompanyat d'una 'Datio Rei', és a dir, el lliurament d'una cosa.
Primer es posen d'acord i com a conseqüència d'aquest acord han de lliurar alguna cosa.
– MUTUO – COMODATO – DEPOSITO – PRENDA (Penyora o Pignus).
La característica d'aquests contractes és que en el cas de la datio rei exigida en alguns consisteix en la transmisió de la propietat, en altres, transmissio de possesio i en altres la simple detentació.
B) CONTRACTES CONSENSUALS. Contractes que es perfeccionen pel simple acord de voluntats – COMPRAVENTA – ARRENDAMENT – MANDAT – SOCIETAT Si els subjectes volien fer un acord de voluntad s'havien d'ajustar en algun d'aquest concstractes C) CONTRACTES FORMALS. Sorgeix per l'acord de voluntads necessari acompanyat d'una sèrie de formalitats. Aquestes formalitats que acompanyen a l'acord de voluntats que sempre ha d'existir generen aquests contractes.
1. Contractes Verbals → Acord oral – STIPULATIO 2. Contractes Liberals → Acord per escrit – TRASCRIPTIO – SYNGRAPHA – QUIROGRAPHA La característica és que el fet que provoca que facin efectes desde la prespectiva jurídica és l'acord de voluntats i les formalitsts.
2.- Atenent els subjectes que s'obliguen (parts contractants) Per que hi hagi contracte sempre ha d'haver dos parts contractants, aquesta relació obligatoria entre dos subejctes sempre hi és, però el que determina aquest criteri classificatori són el número d'obligacions que el contracte genera.
– Contractes Unilaterals → Contacte que generen oblgiacions a una de les parts (Ej. Mutuo) – Contractes Bilaterals. ('sinalagmàtics') → Contractes que generen obligacions a les dues parts – Bilaterals Perfectes → Generen obligacions per les dues parts del contracte (Ej. Contracte de compravenda: que genera obligacions al pagador i al lliurador de la cosa).
Aleshores, es creen obligacions a les dues parts del contracte, la obligació d'un suposa l'obligació de l'altre (pagar suposa l'entrega de la cosa) – Bilaterals Imperfectes → Els contractes generen obligacions segur a una de les parts però eventualment tenint en compte la naturalesa de la prestació i el contingut del contracte pot generar-se una altra a càrrec de l'altra part.
(Ej. Contracte de mandat: contracte consensual bilateral imperfecte en virtud del qual el mandatant demana al mandatari la realitazció d'una determinada activitat. Per tant l'obligació és a carrec del mandatari, és un contracte gratuit però tampoc ha de suportar el mandatari les despeses. Ex: anar a comprar entrades teatre.) 3.- Atenent a la forma de protecció dels contractes – Contractes de dret estricte → L'acció que els protegeix està catalogada dins dels tipus d'accions vistos en la part processal de dret estricte.
– Accions de dret estricte → El jutge només es basa en els fets presentats – Contractes de bona fe → La naturalesa de l'acció que els protegeix és la bona fe.
– Accions de bona fe → El jutge pot veure tots els tipus de relacions produides ANNEXOS (imprimir en format horitzontal per a millor visualització) Protecció de la propietat civil ACCIÓ REIVINDICATORIA ACCIÓ NEGATORIA Protecció de la propietat bonitaria o pretoria ACCIÓ PUBLICIANA Definic Medi que ha d'utilitzar-se quan ió la perturbació priva al propietari de la possessió de la cosa.
El propietari perd per complert la disponibilitat de la cosa reclamant el retorn de la disponibilitat Medi utilitzat en els casos en que, en major o menor mesura, es merma la disponibilitat sobre la cosa o les seves possibilitats d'us o disfrut.
Tipus de protecció que entrega el pretor als subjectes que adquireixen la propietat pretoria o bonitaria, regulat en l'ambit del dret honorari. El pretor, encara que l'anomenem També protegeix a la propietat propietat pretoria, entrega la “Dominium ex iure quiritium” possessió que si es manté de – Vindicatio = Reclamació però el propietari no ha perdut la forma continuada arribaràn a – Res, Rei = Cosa disponibilitat de la cosa sino que convertir-se en propietaris arran hi ha una perturbació de dels efectes de la usucapió El legitimat activament (el que l'exercici ple que li dona el dret pot actuar com a demandant de propietat (algú el priva del Def. → Acció que pot excercir 'actor') pot excercir aquesta dret de propietat).
el subjecte que ha perdut la acció “el propietari no posseidor” possessió d'una cosa, ex iusta contra el que posseeix la cosa i **No es nega en cap moment el causa, (el contracte (acord) s'ha no és propietari “posseidor no dret de propietat ni es preten dut d'acord amb el dret però el propietari” amb la pretensió de privar-li la possessió de la cosa. mitjà de transmissió ha sigut recobrar la disponibilitat de la elaborat per una figura jurídica cosa que n'és propietari El que s'està fent és que el equivocada) abans d'haver tercer (persona que perturba al consumat a favor seu la propietari considera que té usucapió, contra el que es constituit un dret real sobre cosa poseeix un titol inferior al seu.
aliena, el propietari ho nega).
Aquesta acció es pot utilitzar desde el moment de reconeixement de la possessió fins que es converteix en propietat a través de la usucapió. En aquest període d'incertesa, es dona aquesta possibilitat de protecció en el interval de temps en que s'està usucapint (possessió → propietat) Object e de l'acció El propietari vol fer valdre el seu Retorn de la possessió de la dret de propietat i vol que es cosa per assolir la usucapió negui l'existència del que l'altre afirma Parts Reclamació de la cosa per part del propietari a un tercer que li ha pres.
• Demandant 'actor' → Propietari no posseidor • Demandat → Posseidor no propietari • • Demandant: Propietari de l'immoble que nega l'existència del gravamen (constitució de dret real sobre la cosa que és objecte de propietat i encara que es produeixin les transmissions de propietat, aquest gravamen no s'extingeix, perquè te les seves propies causes d'extinció) i haurà de 1) provar el seu dret de propietat i 2) la perturbació causada pel demandant.
Demandat: Subjecte • Demandant: El posseidor de bona fe de la cosa (legitimat per la iusta causa sense vulnerar cap dret de ningú, és a dir, el propietari bonitari.
• Demandat: Qualsevol persona que tingui la cosa, que ha pres la possesisó de la cosa al demandant causant de la perturbació segons el demandant, haurà de probar el dret que li ampara per tal de poder excercir aquell gravamen perquè en principi es presumeix que la propietat està lliure de càrrecs i haurà de provar que hi ha el dret real que considera que existeix. Actua legitimat per l'existència d'aquest dret Efecte s En cas que guanyi el litigi el Si l'acció negatoria prospera En cas que guanyi el litigi el demandant: (guanya el demandant): demandant (propietari bonitari): 1. Reconeixement del dret 1. S'atura l'activitat de la 1. Reconeixement del dret de propietat perturbació de possessió 2. Si es tractés d'un altre 2. Devolució de la cosa tipus de gravamen que 2. Devolució de la cosa impliqués la necessitat ** Cap la possibililitat de que de retornar la cosa, pugui recaure sobre el hauria de retornar la demandant (propietari no cosa al estat primitiu posseidor) l'obligació de pagar al 3. En certs casos, es pot posseidor no propietari les cinstituir un negoci despeses que hagi fet sobre la jurídic de garantia cosa (El posseidor no propietari “fiança” per tal ha incremenetat el valor de la d'assegurar que no es cosa restituida i pot exigir que el tornarà a repetir la seva demandant “propietari no conducta posseidor” entregui les despeses que s'han produit).
...