TEMA 7 ELS CAROLINGIS (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 28/11/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7. L’Imperi carolingi. Renovació política, cultural i econòmica - Donem el nom de “Carolingis” a la dinastia germànica que governà la major part de l’Europa centro-occidental entre els segles VIII i IX, i tenien com a espai axial les actuals França, Alemanya i nord d’Itàlia.
- La figura rellevant de Carlemany ha estat el referent d’una nova Europa, ara continentalitzada i allunyada de la Mediterrània. Deixem la Mediterrània d’esquena, mirada cap a l’Europa central i interior.
- L’apogeu cultural és de curta durada. A partir de Lluís el Pietós, fill de Carlemany, l’imperi entra en decadència i es va desintegrant políticament i, més endavant, fins i tot moralment.
- Tot i això la dinastia carolíngia no acaba fins el segle X, tot i que l’apogeu sigui en Carlemany i el seu pare.
- Roma no es toca, és del papa, queda com a frontera. Lo del papa és sagrat.
- Europa recupera la Mediterrània al segle X-XI gràcies a les ciutats marineres com Gènova, Venècia, Barcelona...
Precedents - Divisió del territori després de Clodoveu (511).
Concepte patrimonial del poder germànic (fill  pare).
- Es configuren, s’ajunten: - Austràssia (Magúncia-Worms-Metz).
- Nèustria (París - Orleans). És clau (principals rius, d’aquí surt tot).
- Borgonya (Lió).
- Aquitània.
- Tot i que es fusionaren més tard, sempre hi hagué diferències, sobretot pel dret i pel costum.
- La mort de Dagobert (603-639) inicia el procés de fragmentació i divisió del regne dels francs.
- L’ascens dels grans i poderosos, i la fragmentació monàrquica porta a cedir el poder als majordoms de palau, que surten per tot arreu (Aquitània, Borgonya...).
- Destaquen els Arnolfins a Austràssia (el nom ve d’Arnulf bisbe de Metz). A Nèustria és important que els fessin fora (Reims, París...), ja que és el territori que representa la monarquia francesa.
- Pipí II d’Heristal feu fora els Majordoms de Nèustria i Borgonya (687).
Carles Martell (714-741) - És el personatge a qui se li han atribuït actuacions decisives.
- Defensa de la Cristiandat → Batalla de Poitiers (732) magnificada. No s’esmenta el suport decisiu de Liutprand i dels longobards d’Itália.
- Precedent: 721 derrota d’Al-Samah a Tolosa, i el 732 a Tours per Odó d’Aquitània.
- Sotmeté alamans, turingis i bàvars. Guerres contra saxons. Gent que crea inestabilitat i molesten: assegura l’estabilitat de la frontera est. Inicia les guerres contra els saxons, els que molesten més. Saxònia no s’incorpora als carolingis fins a Carlemany.
- Conviu i suporta els reis dropos (fainéants).
- Carles Martell ha estat, però, el majordom de palau que ha legitimitat la seva família/nissaga, sobretot per la batalla de Poitiers. Magnificada, Carlemany es sent orgullós del seu avi. Suport del rei llombard Liutprand no se’n diu res.
- A més, possiblement no hagués estat la batalla més decisiva: Duc Odó d’Aquitània derrota l’islam a Tours i frena una mica els peus als musulmans. Igualment importantíssima.
- No s’esmenta aquesta batalla perquè l’eix és Nèustria i Austràssia, i hi ha que glorificar l’avi de Carlemany.
Però veure que no tot és obra dels majordoms de palau.
- Carles Martell és un personatge summament hàbil, pren decisions d’estat que tendiran a cohesionar un espai en mans d’un rei, que aniran sent decadents.
- Sent majordom no tingué gaire autoritat  busca el suport del clero . Cura de les relacions amb el clero i el papat.
- Implicadíssim en els primers intents de reforma eclesiàstica que continuaran Carlemany i Lluís el Pietós.
Educació i disciplina del clero. Idea de que el clero ha de saber llegir i escriure i conèixer el patrimoni cultural de l’església.
- Cura exquisida de mantenir contactes directes amb el Papat. Òptimes relacions amb Roma que tindran un efecte extraordinari, li valdran el reconeixement dels seus descendents com a reis.
- Amic ara de l’Església, pot desamortitzar-la per formar i organitzar l’exèrcit. Concessió de terres a latifundistes nobles = bases del poder dels carolingis.
- Utilitza el patrimoni eclesiàstic i delmes i primícies per consolidar poder. importants els delmes i les primícies (primers fruits que es cultiven d’una terra, camp o arbre nous). Han convertit aquest donatiu eclesiàstic amb un tribut ordinari i recurs d’estat.
- Deposició de Xilderic III (743), després de trencar tabús legitimistes. Una assemblea dels notables francs elegeix Pipí el Breu, fill de Carles Martell.
- Pipí el Breu hereta bones relacions amb el papat. Després de la deposició de Xilderic, Pipí li pregunta al papa Zacaries (754) què fer amb els territoris → legitimació de la presa del poder.
COP D’ESTAT DE SOISSONS “Any 749. Burcard, bisbe de Wurzburg, i Folrad, capellà, foren enviats al papa Zacaries per demanar-li si seria correcte que fos rei dels francs el que ara no exercia el poder reial, però defensava la justícia i l’equitat i vetllava pel bé comú*. I el papa respongué a Pipí que era preferible proclamar rei qui tenia el poder, abans que fos rei aquell que només ho era de nom, però no vetllava pel bé comú. I amb la seva autoritat apostòlica, ordenà que es coronés rei Pipí, per tal de no torbar més l’orde públic…” (Annales Laurissenses” [Lorsch] , P.L., CIV.) “Any 750. Pipí fou proclamat rei, segons el costum dels francs, ungit pel bisbe Bonifaci, de santa memòria, i exalçat a la monarquia dels francs a la ciutat de Soissons. Xilderic, que sense dret es feia dir rei, fou tonsurat i tancat en un monestir…” (Annales Laurissenses” [Lorsch]) - *L’autoritat es basa sobretot en la justícia, en l’equitat i en el bé públic = garantia d’autoritat  autoritat li ve del papa.
- Pipí farà diversos gestos absolutament claus: - Aprofità la situació problemàtica del papa Esteve II, amenaçat pels llombards i el seu rei Astolf. El papa viatja a França i aprofita per ungir el nou rei, i a la seva família (sacralització) i demanar-li ajut contra els llombards.
- És a dir, quan el papa es veu amenaçat crida al príncep cristià. Cosa que passarà sovint en la història.
- Intervenció a Itàlia [precedent d’altres] → destrucció dels dominis llombards i creació dels Estats Pontificis. El papa s’inventa la “Donació de Constantí”, denunciada per Lorenzo Valla al s. XV.
- En derrotar els llombards, posa ordre sobretot al nord d’Itàlia i garanteix al papa l’estabilitat dels ara Estats Pontificis. Els francs = braç armat de l’església.
- Però el gran papa es sent avergonyit de ser rescatat per un simple rei i tem el seu poder = es treu de la màniga la donació de Constantí, falsa, que diu que Constantí cedia i reconeixia els estats de l’església. No pot ser conquerit. La seva falsedat és emprada per Luter per criticar la falsedat del poder almenys terrenal del papa.
- A partir d’ara = Estats Pontificis, que no reconeixeran mai que són aconseguits gràcies a uns nouvinguts.
- El cop de força papal va ser refrendat per l’emperador de Bizanci, que reconegué a Pipí el Breu la dignitat que corresponia als exarques imperials, o sigui: “Patrici dels romans”.
- Bizanci és ara dèbil, en autèntica guerra civil (iconoclàstia), aquests canvis no els qüestiona, ja té prou problemes. Fins i tot el reconeix com a patrici dels romans.
Carlemany (768-814) - El mite de Carlemany és repetit constantment en la història. Els reis de França diran en el Renaixement-Barroc que són hereus de Carlemany, cosa més que qüestionable.
- Hereu de grans territoris i d’una dinastia consolidada. Procedí a conquestes territorials que doblaren l’espai del regne franc. Expansionisme en totes les direccions.
- Rodeja Venècia, que obté la llibertat perquè són un contacte directe de Bizanci.
- Conquestes sobretot a l’Europa central:  Conquerí les terres dels saxons (772-804): cristianització forçosa i violenta. Creà una xarxa de bisbats que controlaren el territori.
 Annexió del regne llombard (774) cridat per Adrià I.
 Creació de les Marques. Entre elles la Marca Hispànica.
CAPITULAR DELS SAXONS.
“Si algun dels saxons s’atrevís a entrar per la força i amb violència dins d’una església per fer-hi furts o rapinyes o s’atrevís a cremar la mateixa església, sigui condemnat a mort. Si algun saxó, per menyspreu envers la religió cristiana, deixés de practicar l’obligat dejuni i abstinències quaresmals i s’atrevís a menjar carn en dies prohibits, també sigui condemnat a mort. Si algun saxó cremés el cadàver d’algun difunt segons el ritus pagà dels seus avantpassats, i convertís els seus ossos en cendra, sigui condemnat a mort. Si algú entre els saxons s’atrevís a escapolir-se de l’obligació de rebre el baptisme, i continués vivint d’acord amb els ritus pagans, sigui condemnat a mort...”(CARLEMANY: Capitularia Saxonum, M.G.H., “Legum sectio II, p. 68-70).
 gent d’alimentació càrnica. Gran problema. Provoca una nova alimentació.
 ritus pagans = símbol de la no integració a l’imperi carolingi. Persecució.
Unitat: una sola fe, creença i litúrgia (ex: Sant Martí introduït a Catalunya).
- Imperi que agafa cultures, drets i institucions diferents... però una sola religió. Territori heterogeni però unit gràcies a la unitat religiosa com element de cohesió.
- Imposició d’un nou clero, clergues francs, acompanyats d’una nova litúrgia. Preocupació per l’ortodòxia.
Defensor de l’església.
- Persegueix pagans (p. exemple Saxons), però també heretges, com Feliu d’Urgell (781) i Elipand de Toledo.
Atacats per Beatus de Liébana, Agobard de Lio, Benet d’Aniana. Insults mutus (“Colló de l’Anticrist” ↔ “Crapulatus in vino”).
- Persecució de seguidors. Neteja total del clero autòcton. Imposició de litúrgia franca. Introducció dels benedictins a Catalunya (Tavèrnoles) i Aragó (San Juan de la Peña).
- Introducció del santoral franco-romà: Sadurní de Tolosa, Martí de Tours, Galderic , perdut en detriment d’Isidre de Madrid al s. XVII.
- Desaparició total del ritus visigot i del monaquisme visigot (Gerri, Tavèrnoles, Sant Pau del Camp, …), a excepció de Sant Llorenç de Morunys.
La incorporació de les Marques - Marca: expansió cal al sud. Imperi que crea coixins, zones de continença per assegurar la seguretat i estabilitat de l’imperi. Les marques seran les que donaran la cara per l’imperi. La seva avantguarda.
- Les marques es confien a gent del país, no als francs, d’una fidelitat més o menys provada.
- Els caps naturals, que ara rebran el títol de comtes, governaran a la seva pròpia gent. Funció primordial: militar.
La marca té la funció de protegir la frontera.
- Dits també ‘’marquesos’’. Desapareix quan desapareix l’enemic a la frontera, els musulmans a Hispània. Tenen funcions amplíssimes, no sols militars: administradors de la justícia, fiscals, organitzadors del territori, però sobretot militar.
- L’exemple de la Marca Hispànica: GIRONA ES LLIURA A CARLEMANY: “Aquest any [785] els homes gironins lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles” (Cronicó de Moissac).
“Els habitants lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles” (Annals de Barcelona).
BARCELONA ES LLIURA A CARLEMANY (801). CAPITULARS ADREÇADES ALS HABITANTS DE BARCELONA I DE TERRASSA. “Alguns homes, moguts per la inicua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, abandonaren les pròpies cases i les propietats que per dret hereditari els pertanyien, i des d’Hispània vingueren a nosaltres i s’establiren a Septimània (Elne, Agde, Narbona, Lodève, Béziers, Magalona i Nimes), i arrencant-se de la potestat dels sarraïns se sotmeteren al nostre domini per llur lliure i espontània voluntat”.
“Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, defugint el cruel jou dels sarraïns, enemics del nom cristià, se’ns acostaren i donaren o cediren llurement llur ciutat a la Nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, se sotmeteren al nostre domini per llur prompta i lliure voluntat” - Organització de l’Imperi: Ducats, comtats, marquesats (frontera). Tendència a conservar la tradició autòctona i respecte pels líders o caps naturals de cada territori. Molt visible a la Marca Hispànica.
- Són gots els primers comtes catalans: Berà de Barcelona, Borrell d’Urgell-Cerdanya, Rostany de Girona i Ermenguer d’Empúries, i Asnar Gal·lí a l’Aragó.
- Un grup de comtes i marquesos juren fidelitat a l’emperador Carles.
Els missi - En un imperi heterogeni i complex és necessari un sistema organitzatiu complex i un gran nombre d’administradors. Control superior per part dels “missi dominici”.
- Vigilen i controlen l’imperi. ‘’Enviats’’ de l’emperador per informar a aquest de què passa.
ADMINISTRACIÓ DE L'IMPERI: ELS "MISSI DOMINICI". Capitularia regni Francorum.
“És així que el molt sereníssim i molt cristià el senyor emperador Carles ha escollit entre els seus notables i savis els més reflexius i raonats, tant arquebisbes com bisbes, així com venerables abats i pietosos laics. I tots ells els ha enviat arreu del seu regne i ha manat que mitjançant la seva acció hom visqui d'acord amb l'equitat i la llei que s'exposa a continuació... I que en qualsevol lloc on algun home protestés contra la injustícia que qualsevol li hagués pogut fer, que els "missi" se n'informin adequadament, de manera que ells representin la justícia i llei arreu on vagin, segons la voluntat i el temor de Déu, tant en les esglésies com en els homes, en els infants, les vídues, els desvalguts, i el poble sencer. I si hi hagués alguna cosa que ells no poguessin reformar amb l'ajut dels comtes, ni restablir la justícia, que ho comuniquin, d'acord amb el que és just i equitatiu, als seus tribunals.
I que ningú s'oposi al recte camí de la justícia, i menys per complaure injustament a algú o per esperar-ne alguna compensació, ni tampoc per protegir cap parent o per temor a persones influents”.
La capital - Aquisgrà, capital de l’Imperi, i capital de la cultura carolíngia [Escola palatina].
Però amb múltiples centres i amb una cort i presència imperials itinerants, que utilitza sobretot els monestirs.
Coronació Imperial (nadal del 800) - El 25 de desembre del any 800, es restaura l’Imperi d’Occident. Continental i germànic. Ubicat a l’interior d’Europa. Coronació imperial pel papa, recompensa els favors de Carles el Gran, reclamant però altres coses: - Roma pel Papa. Aquisgrà per l’Emperador. Distanciament i mals ulls de Bizanci.
ACLAMACIÓ IMPERIAL PEL POBLE. Annales regni Francorum.
“El sant dia de Nadal el rei va anar a la basílica del benaurat Pere, apòstol, per assistir a la celebració de la missa. En el moment en què, situat davant l'altar, s'inclinava per resar, el papa Lleó va col•locar-li la corona damunt la testa i tot el poble va cridar alhora: "A Carles, August, coronat per Déu, emperador gran i pacífic dels romans, vida i victòria". Després d'aquesta proclamació, el pontífex va agenollar-se davant d'ell i l'adorà, d'acord amb el costum establert en els temps dels antics emperadors, i des d'aleshores Carles abandonà el títol de "Patrici" per prendre els d‘ "Emperador i August".
 el papa l’adora = greu: només es pot adorar a Deú.
CORONACIÓ DE CARLEMANY COM A EMPERADOR. EGINARD (cronista oficial de l’imperi), Vita Karoli.
“El darrer viatge no fou tan sols necessari per aquests motius, sinó també pel fet que els romans havien sotmès el pontífex Lleó [III] a moltes iniquitats, injúries i, entre altres coses, li havien arrancat els ulls i tallat la llengua, i per tot això s'havia vist obligat a demanar l'auxili del rei. Fou per aquest motiu, doncs, que Carles anà a Roma, per tal de resoldre la situació de l'església, que era molt complexa, i allí hi romangué durant tot l'hivern.
En aquest temps [Nadal del 800] va rebre el títol d'emperador i d'august. En un principi això li va desagradar profundament, fins al punt que —deia— no hauria entrat a l'església si hagués conegut a l'avançada les intencions del pontífex”.
Versió bizantina de la coronació imperial (Teòfanes el Confessor, Chronographia, CVIII).
“En aquell mateix any es va produir a Roma l’aixecament dels parents del venerable papa Adrià, els quals incitaren el poble a aixecar-se contra el papa Lleó III. Després d’apoderar-se de la seva persona, el cegaren… Aleshores Lleó cercà refugi entre els francs. I Carles decidí d’aplicar una fortíssima venjança contra els seus enemics i el restablí a la seu romana”.
“A partir d’aleshores, Roma quedà sota la protecció dels francs. I el papa recompensà Carlemany coronant-lo emperador de romans a l’església de Sant Pere Apòstol, ungint-lo amb l’oli sagrat, des del cap fins als peus, i revestint-lo amb robes i la corona imperials. Era el 25 de desembre [800], en la novena indicció”.
 ungit com es va fer amb David, Salomó...
Una altra versió del mateix Teòfanes: “En aquest any [800], el dia 25 de desembre, Carles, rei dels francs, fou coronat pel papa Lleó [III]. I encara que volia atacar Sicília, es va refrenar perquè desitjava casar-se amb l’emperadriu Irene [Àtica], i per això envià ambaixadors a Bizanci l’any següent … I aquests ambaixadors de l’emperador i del papa arribaren a la cort de l’emperadriu Irene cercant de pactar un matrimoni entre Carles i ella per tal d’unir Orient i Occident. I això hauria estat possible si no ho hagués impedit Aetius, un dels eunucs i consellers imperials”.
L’administració de justícia - Obsessió per la justícia i l’equitat = ho haurà de garantir gent experta. S’hauran de conèixer tots els drets d’un gran imperi heterogeni. Es deixa en mans, per tant, a la gent del país, a gent versada i experta en lleis.
- La principal comesa dels funcionaris carolingis era l’administració de la justícia. El terme iudices inclou moltes funcions, com la d’administrador (degut a la seva importància).
- La importància dels iudices és tan fonamental que a les lletanies es resa per l’emperador, pel poble franc i pels iudices i per l’exèrcit triomfant.
- Cada comte ha de presidir un mallus [audiència judicial pública] acompanyat dels boni homines, que tenien un coneixement pràctic de la llei. La sessió era coneguda com a “placitum”.
- Hi ha una administració de justícia palatina (funció religiosa i política).
- Tot i que els drets germànics no coneixien el dret d’apel·lació, es podia reclamar l’autoritat màxima del rei.
- Acompanyen al rei els bisbes i prelats i l’alta noblesa.
- No hi ha irracionalitat (com més tard). Prelació de la prova escrita. Problema de l’autenticitat i validesa dels documents. I també de la desaparició de proves escrites.
- “Inquisitio per testes”. Existia a la pràctica judicial dels longobards, i Carles la introdueix al regne franc.
- Els testimonis són escollits pel jutge, entre els habitants més reconeguts i respectables.
- Si no hi ha ni documents ni testimonis, es recorre al JURAMENT i a la ORDALIA. Les diferents lleis germàniques regulen aquestes proves i la qualitat dels jurants.
- Respecte per les diferents lleis germàniques. Respecte profund per les diverses lleis del país. Però profund respecte sobre tot pel dret romà, codificat per Justinià = representa el dret assenyat. Continua estant present.
- Excelsitud per la Lex Romana, que té preferència en afers generals. La llei és massa sagrada (August, Marc Aureli, Trajà...) i Carlemany no s’atreveix a tocar aquestes lleis i només les reforma. Imperi que encara intenta imitar l’antic romà.
 Promulga no ‘’leges’’ sinó normes que rebran el nom de capitulars (es desglossa en capítols, apartats), norma d’abast general (igual que una llei però no s’atreveix a dir-li com tal) i preceptes (destinats a privats). Preceptes són els més abundosos. Nou dret: Capitulars (abast general) i Preceptes (destinats a privats = privilegium) Fiscalitat - La creació d’un nou imperi, amb realitats tan diferents, costa molts diners. Les guerres són molt costoses.
- Basada en la propietat de la terra: el monarca és el més gran de tots els terratinents. Les terres fiscals són seves, i les gestiona com a cosa privada.
- Idea que es manté a Europa fins el segle XII de que el rei viu del seu patrimoni, és el més gran de tots. El rei ha de procurar que les seves terres rendeixin al màxim.
- Carlemany promulga un dels més famosos capitulars de la història, el Capitular de villis, amb voluntat de fer complir la llei a les seves terres i que aquestes prosperin. Organitza les terres perquè d’aquí en treu els diners.
- “Capitular de villis”: http://www.hs-augsburg.de/~harsch/Chronologia/Lspost08/CarolusMagnus/kar_vill.html - Ens explica com ha de funcionar el camp rural.
- Gràcies a aquest document, amb algun altre, podem fer una mínima aproximació i imatge de l’Europa rural carolíngia.
- Principal recurs: patrimonialització dels béns públics, es converteixen en privats i s’exploten. El rei és el més gran de tots els propietaris, viu de lo seu.
CAPITULAR "DE VILLIS" 1.”Volem que les nostres curtes, que hem creat per al nostre servei i utilitat, siguin emprades íntegrament per a profit nostre i en cap cas per a guany d'altri.
2.Que els nostres esclaus [servi] siguin ben tractats i que ningú gosi a captenir-los en la misèria.
3.Que els jutges [administradors] no gosin obligar els nostres esclaus [servi] a servir-los, que no els obliguin a fer-los corvées [treball de jova], ni a tallar llenya del bosc, ni a fer cap mena de feina per a ells, i menys encara volem que es facin donar regals i ofrenes, com un cavall, un bou, una vaca, un porc, una ovella, un porcell o un anyell, ni cap altra mena de bèstia, i en tot cas només vi, hortalisses, fruites, pollastres, gallines i ous”.
4.”Si els nostres esclaus cometessin algun delicte envers Nos [l'emperador], ja sigui per furt o per negligència, que ho paguin amb el cap; per qualsevol altra infracció siguin castigats segons la llei, a bastonades ─llevat dels casos d'homicidi o d'incendi─, de les quals se'n poden redimir mitjançant una multa.
Pel que fa als homes lliures que viuen a les nostres curtes i terres fiscals, hauran de fer compensació per qualsevol culpa segons la llei, i allò que paguin ha de ser lliurat a Nos, tant si són diners com qualsevol altra mena de pagament [en espècies]”.
48. “Que les nostres curtes i els trulls estiguin sempre en bon estat per tal de funcionar adequadament; i que els jutges estiguin ben atents, a fi que ningú xafi les veremes amb els peus, ans es faci tot de manera polida i decorosa.
53. Estigui atent cada un dels jutges a fi que cap malvat no gosi amagar llavors o grans sota terra o en algun forat amagat.
54. Cada jutge estigui molt atent a que els esclaus i servidors tinguin cura de la feina i no perdin el temps vagant pel mercat.
55. Volem que tot allò que els jutges recullin o confisquin en nom nostre, ho facin escriure tot i amb tot detall, en un registre, i allò que hagin despès ho posin en un altre registre i ens informin de tots els diners que hagin tret a l'avançada”.
* - Pau del mercat (i és que els reis carolingis asseguren l’estabilitat i porten una època de pau, després de segles d’inseguretat.
- Època carolíngia segle llarg de pau, la autoritat pública funciona, és forta. Obsessió del rei per la seguretat i pau pública i la justícia i l’equitat.
- Un dels grans beneficiaris són els camins = anar ara al mercat és segur  època de restauració i proliferació dels mercats, sobretot al voltant de monestirs i catedrals on es celebren fires generalment en celebració del seu sant. Construcció de ponts = altre obsessió del poder públic.
- Tributs:  Prestacions obligatòries (fer guàrdies, hospitalitat dels senyors, prestació de cavalls o aliment per cavalls, obligacions militars, col·laboració en construcció de fortaleses...).
 La moneda existeix i és coneguda però molts intercanvis es fan en espècies.
 Censos: “…que ningú gosi escapolir-se dels censos que ha de pagar…”, “que el cens reial sigui pagat allà on toqui, tant el cens personal com el cens per la possessió de terres…” “…que aquells que han de pagar el cens ho facin al lloc mateix on ho feren els seus pares i avis”.
 El cens és obligatori i regular, normalment anual. També hi ha que pagar cens a l’església. Carlemany copia la forma de cens personal i terrenal ja tradicional en els romans i els musulmans.
 El cens es fa sobre homes lliures, indica una persona lliure (amb poques excepcions).
 De fet els CENSOS són simplement els cànons anuals pagats pels “homes lliures que posseeixen una precària en terres nostres [fisc] i que per això han de pagar un cens”. Per això té el caràcter de reconeixement personal i afectava tant als homes lliures com als “servi”.
 Fins i tot s’exigeix als pagesos de dominis eclesiàstics, com Fulda o Saint Germain-des-Prés (= paguen dues vegades).
 El teloneum: - Es graven la circulació i venda de béns i productes. Per això es paga sobretot en les ciutats i als creixents mercats rurals*.
- S’exigeix sobre mercaders. A canvi el rei/emperador ofereix la seva protecció, manté ponts i camins, vetlla per la integritat de persones i béns i assegura la pau del mercat.
- “…que ningú sigui obligat a passar pel pont i pagar el teloni per travessar el riu, si li és possible travessar-lo per una altra part, sense perdre temps; i que ningú exigeixi el pagament del teloni als camps, on no hi ha ni ponts ni vies”.
- Senyal que era una exigència abusiva i fins i tot arbitrària? Abusos fiscals - L’abús, el anar en contra d’allò just i equitatiu, serà el començament del procés del feudalisme.
- Davant de les conquestes dels camperols, que fa quatre dies eren sota domini bizantí, aquestes arriben a Aquisgrà i Carlemany envia als missi. Arbitrarietat i corrupció.
- Després de la conquesta d’Istria pels carolingis, controlada pel duc Joan, davant les protestes dels camperols, Carlemany envia els seus “missi”, que interroguen el duc. Interrogat pels “missi”, afirma el duc: “Aquests boscos i pastures que vosaltres dieu, jo creia que eren terres fiscals [dominis públics], propietat de l’emperador; però si vosaltres afirmeu que no és així, aleshores no us imposaré cap obligació…” Istria - Els habitants d’Istria, diuen als “missi”: “En temps dels grecs [Bizanci] no havíem pagat mai el “fodre” (cens); no ens havien obligat mai a fer treballs de jova (feines gratuïtes a la propietat del senyor) a les terres imperials; no havíem mai alimentat els gossos del senyor; no ens havien fet mai col·lectes com ara ens fan; no havíem mai pagat pels ramats, com ens obliguen ara (tributs), que cada any hem de pagar xais i anyells; i a més ara ens exigeixen fer feines de tragí (de traginar coses) cap a Venècia, Ràvena i Dalmàcia, al llarg dels rius, cosa que mai havíem fet…” “Quan el duc ha d’anar a la guerra, cridat per l’emperador, agafa els nostres cavalls i s’enduu per la força els nostres fills; els fa carregar i conduir els carros, els agafa tot el que tenen i després, arribats al lloc, dins de França, els fa tornar a peu i sense res, o a vegades els reparteix entre els seus homes com si fossin servents.
En temps dels grecs, algunes vegades pagavem un xai de cada cent ovelles, ara ens n’exigeixen, tres pel capbaix…” “… I totes aquestes prestacions les fem per la força (no per dret!), perquè els nostres pares i els nostres avantpassats no les havien fet mai. I els nostres parents i veïns, quan ens veuen se’n riuen de nosaltres; i ho fan també a Venècia i a Dalmàcia, i fins i tot els grecs, sota el govern dels quals estàvem abans des de temps antics…”  en poc temps, llarga llista d’abusos. Amb els bizantins es veien millor  defensa dels drets i de la seguretat pagesa.
 Alt Adriàtic (Venècia) està apareixent, a partir dels carolingis, una gran puixança econòmica i comercial, sobretot a Venècia.
 procés de feudalització és això, el pa de cada dia d’aquí 50-60 anys, quan l’autoritat imperial no farà res perquè ja no hi serà. El problema comença a sortir.
El camp - Tenim poca documentació sobre la pagesia. El 40% de la terra depèn de l’Església. Alguna propietat eclesiàstica ha conservat, almenys, un inventari dels béns i del cens de la gent de la terra. Llistes.
- Són els políptics, que ens donen certa informació sobre com es gestiona un patrimoni eclesiàstic, a vegades molt més acurats que els dels iudices.
- Agricultura principal font de riquesa. Propietat: reserva i masos.
- Millores: molí hidràulic, guaret triennal, utilització de la “carruca”. Increment de la producció: 4 o 5/1. Permet que part de la collita es pugui vendre.
- Organització dels grans latifundis (senyorius): Inventaris, capbreus, políptics.
- Exemple del políptic de Saint-Germain-des-Prés (París) de l’ abat Irminó ( c. 826).
Carruca (baixmedieval) POLÍPTIC DE SAINTGERMAIN-DES-PRÉS (abat Irminió) “L’abadia té a Palaiseau un mas (mansum dominicatum) amb habitacions i altres immobles en un nombre suficient. Hi té sis camps de terra llaurable, on s’hi poden sembrar 1.300 modis de blat; i 127 arpents de vinya on s’hi poden recollir 800 modis de vi.
També té 100 arpents de prats, dels que es poden recollir 150 carros de farratge. Té a la localitat un bosc estimat en una llegua de circumferència, on s’hi poden engreixar 50 porcs.
Té tres molins, i n’aconsegueix un cens de 150 modis de gra. Hi té una església construïda amb bona traça, “cum omni apparatu” (ben parada, amb imatges, objectes litúrgics...). Li pertanyen 17 bonniers de llaurada, 5 arpents i mig de vinya, i 3 arpents de prats…” POLÍPTIC DE SANTA GIULIA DE BRESCIA (c. 879).
“A la curte de Griliano hi ha 5 cabanes, 2 cases amb camí que hi porta i ben murades, terra de llaurar per sembrar-hi 300 modis , vinya que produeix 300 àmfores de vi, prats [...] i un gran bosc que ningú explota.
Els esclaus que habiten en aquesta cort són 11 homes adults, 11 dones adultes, 14 nens i [....]; 20 porcs, 9 cabres, 8 oques, 20 pollastres; al graner s’hi ha trobat 90 modis de blat, 30 de sègol, i entre ordi i civada [...]; de llegums 10 modis, un molí que produeix 15 modis a l’any . Els arrendataris són 28, els masos deshabitats 17; tots conjuntament paguen 12 sous i 22 modis de gra, 13 ovelles, 12 formatges, 20 arades, 3 talladors [de llenya], 1 tallant de ferro, 2 forques de ferro i altres 100 lliures de ferro, 10 peces de roba rústega, 5 cistells de llegums, 11 pollastres, 55 ous. A més, els esmentats llogaters han de fer cada any 2850 jornades de treball”.
Coexistència d’arada romana (parell de bous) i carruca (4-6 bous).
- Entre els s. VIII i X culmina el procés de ruralització de la vida econòmica iniciada al Baix Imperi.
- Promoció del règim dominical (senyoriu territorial). L’expansió cap a la perifèria permeté l’augment de grans patrimonis, però també el petit propietari (vid. Catalunya i l’est).
- Al s. IX hom calcula que entre 30-40 % de la terra conreada és de propietat eclesiàstica. Els monestirs de l’entorn de París: 400.000 ha, i a Alemanya, monestirs com Fulda tenen 15.000 masos.
- En virtut dels privilegis d’Immunitat (preceptes) els grans senyors i grans propietaris agafen atribucions jurisdiccionals → procés de senyorialització plena. Els preceptes només afecten a un grup, a una comunitat.
- Serà la base per fer eficaç la autoritat imperial o de l’estat. Farà entendre l’aparició d’immensos espais absolutament aliens, autòctons, a la autoritat estatal.
- Explotació dels grans dominis: règim de “villae”.
- Reserves conreades amb mà d’obra servil, o per lliberts o per prestacions de treball (joves, corveas).
- Les tinences poden ser lliurades en arrendament, sense prestacions de treball i a cànon fixe (cas de Lombardia).
- Entre el Loira i el Rhin, les prestacions de treball (corveas, joves) són múltiples i més gravoses a mesura que avança el s. IX.
- Els llocs amb més activitat comercial, tendeix a substituir-se la prestació de treball per quantitats fixes en metàl·lic (de manera especial als territoris de tradició romana).
- Bonança climàtica. Millora de la producció. 4-5/1. Fort complement del consum de carn – caça. D’aquí les prohibicions de Quaresma i Advent. El pa és omnipresent. Però de cereals dolents.
Vida urbana i activitat comercial - Un dels factors del seu creixement és el mercat; és rar no trobar una ciutat mínimament digne sense un.
- Des de l’època de Pipí el Breu es deixa el mercat en mans de bisbes, amb penalització civil i eclesiàstica (qui es carrega el mercat va a l’infern). Pipí el Breu (744) mana als bisbes de tot l’Imperi que creïn mercats a cada diòcesi.
 Revifada de l’activitat comercial a Plana del Po, França nord, Frísia, Anglaterra. Carles Martell, en capitular de 744 mana la creació i protecció de mercats rurals a cada “vicus”.
- Carlemany, en el capitular “De villis” (c.800) ordena que es vigilin els servents i “que no perdin el temps vagarejant pels mercats”. Mostra de que el mercat és tot un esdeveniment. Hi ha que treballar! - Carles el Calb (860) atorga al bisbe d’Urgell el terç del “teloneum” de tots els mercats del bisbat, i el terç dels drets de pas pagats pels mercaders.
- Carles el Calb (864) en limita el nombre.
- Casos de Troyes i Saint-Denís (cada 9 d’octubre).
- No tota Europa és una àrea completa de mercats i fires, hi ha zones concretes = les ciutats ben comunicades per rius, autèntiques autopistes (Rhin importantíssim).
- Dues àrees comercials molt actives, sota protecció de l’autoritat pública: 1. Els “portus” del nord i del Rhin. A través del Sena i del Mossa s’obre a la Mar del Nord. Ruta RoineSaona-Mossa-Maastrich. (draps de Frísia o frisons).
2. La vall del Po, a Itàlia: S’obre a la Mediterrània, i a Bizanci, a través de Comacchio. Destí → Pavia.
Frisons i Longobards són sinònims de “mercatores” i “negociatores”.
- A l’Elba i al Danubi tràfec d’esclaus eslaus.
- Comerç afavorit per pau interior. Seguretat camins. Els “bellatores” fan la guerra a la perifèria. Hi ha botí abundós.
- Ermold el Negre elogia el Rhin a mitjans s. IX. Parla de la venda de vi als frisons i als habitants del nord.
Refereix la compra de pells i productes de luxe del nord. Parla de mercaders. La sal explica l’èxit de Venècia.
 Comencen a aparèixer els “fabourgs” poblats de mercaders a l’exterior de les muralles.
- En general, coneixem poc les ciutats carolíngies. Però es veu que hi ha un creixement de parròquies, inclòs fora muralla que mostra que les ciutats han crescut desmesuradament.
- Quantitat d’esglésies i catedrals que s’enderroquen i es fan més grans = donar cabuda a l’excés poblacional.
També per vanitat, a veure qui la fa més gran.
- Fins i tot la seguretat i pau de l’època carolíngia arriba a Roma, fins ara insegura on són fins i tot assassinats papes. Des de Carlemany fins Carles V (aquest no a Roma per haver-la saquejat) han de ser coronats a Roma pel papa.
- Increment poblacional a ciutat: - Metz: 24 esglésies, 17 fora murs - Les esglésies merovíngies no feien més de 20 m. de llarg. La catedral de Colònia (iniciada el 800) en fa 94,5 m.
- Fulda passa de 39 m. (744) a 98 m. (842).
- S’alenteix a partir de mitjans s. IX.
- A Roma els papes restauren + de 20 esglésies entre 795-852.
- A Anglaterra es refan bisbats sobre antigues viles romanes: Londres, Winchester, Dorchester, Leicester,… - Gant neix sobre l’Escalda. Ratisbona (entre Baviera i Bohèmia), convertida en bisbat (739), té molts mercaders.
- Llistat gran de ciutats que floreixen en aquest moment, en part gràcies al gran comerç entre els grans rius fluvials.
- Però, a partir del 869, Carles el Calb ordena fortificar les viles. La població s’agrupa a l’interior de muralles romanes. A la Provença es buiden “faubourgs”, com Frejus = inseguretat.
- L’imperi està en procés de desintegració, en decadència = repercussions immediates en les ciutats, que deixen de ser llocs segurs i de pau. S’han d’emmurallar.
- La seguretat no hi és per molts motius i un d’ells són les noves invasions. També perquè l’autoritat no pot garantir la seguretat, cosa que havia fet fins ara en governs més forts.
Moneda - Carlemany, amb la seva autoritat, ha de tenir una moneda que li pertoqui. Reforma monetària.
- No és d’or perquè no hi ha grans mines adequades. Metall escàs. Ho fa d’una plata bona i ben encunyada.
Consolidació del monometal·lisme d’argent.
- La reforma preveia que la lliura (408-410 grams) és dividís en 20 sous, i cada sou en 12 diners. Per tant, 1 ll. = 240 d. La lliure carolíngia i el sou, creades ara, són monedes fictícies, l’únic que funciona és el diner o el mig diner.
- La forta centralització carolíngia acaba amb la multiplicitat de seques del període anterior.
- Amb la reforma monetària carolíngia, i la producció i difusió del diner de plata, la moneda carolíngia exerceix la triple funció de: 1. ser unitat de mesura.
2. instrument de canvi.
3. reserva de valor.
4. prestigi i propaganda de la monarquia.
- La moneda carolíngia es manté forta i entrarà en declivi al s. X-XI (menys llei i menys pes, i menys control), però més adaptada al mercat rural.
Admonitio generalis (23.III.789) - És un dels més importants Capitulars de Carlemany, publicat després de posar en marxa el seu projecte organitzatiu del territori (comtats, ducats, marques). Anterior a ser nomenar emperador.
- És una síntesi política de la voluntat de Carlemany de formar un gran imperi. ‘’Advertència/avís general’’.
Voluntat de voler ser un gran edicte imperial a la semblança dels antics romans.
- En ser tan gran i tan desigual, cerca el suport de l’Església: per governar i per cohesionar gent tan diferent. Però no pas per dependre de l’Església… no vol dependre de l’Església, sinó utilitzar-la, fins i tot els papes, reclosos als Estats Pontificis.
- Tracta de qüestions molt diverses: - Reivindica l’autoritat exclusiva.
- Presideix i convoca concilis.
- Defineix veritats de fe (com la procedència de l’Esperit Sant).
- Persecució d’heretges.
- Nomenament de bisbes i abats.
- Es presenta com a guia del poble cristià, en la seva funció d’establir en el regne la pau, la concòrdia i la justícia.
Confusió entre lo temporal i lo espiritual, entre política i religió.
- Obsessionat per la concordia pacis, inspirat en la “Ciutat de Déu” de sant Agustí. Cura dels jutges i de les seves funcions. Visió estàtica de la societat → l’orde social respon a un orde diví immutable.
- Societat dividida en: clergues, monjos, laics. Més tard: oratores, bellatores, laboratores.
- Interès per la cultura (cap. 70-72): obliga a monestirs i catedrals a fer llegir i ensenyar: salms, càlcul, cants, gramàtica, llibres pietosos, cant romà. Ho amplia a l’epístola “De litteris colendis” → els clergues han de llegir els clàssics.
- Assenyala els pecats del seu temps: - Els més importants: luxúria (amb dones, amb cavalls i homes), condemna l’adulteri i el rapte (per evitarho: contracte matrimonial, dot).
- Avarícia, enveja, robatori, frau...
- Falsos juraments i falsos testimonis (importància del jurament en la societat carolíngia, com a base de les relacions socials, del pacte i després del pacte feudal).
Demografia - Augment notori de població, després de segle VI i sobretot VII de profunda crisi demogràfic. Causes creixement: clima, seguretat i estabilitat. També al mercat i intercanvis.
- Esmentar l’acta de dotació de la catedral d’Urgell (principis del segle IX?). Es pot veure què paga cada parròquia al bisbe, els productes del delme (molts porcs) i sobretot destacaríem una forta demografia del territori.
El Pirineu és ple de parròquies = zones muntanyoses molt poblades. Sobretot zones com la Cerdanya o Andorra.
- El cas d’Andorra:  Zona molt cultivable (ara ja no). Fins i tot hi havia vi. Vist en els delmes.
 Acta de dotació ens diu que l’Imperi està ple de gent, fins i tot tan tancats com Andorra.
 Andorra = 6 parròquies, plenes de gent.
 No només hi ha parròquies, sinó també viles, viletes i vilarons. Unitats grans i petites = en un espai tan petit! La vall està profundament colonitzada.
 El país ha recuperat la potència demogràfica que havia perdut dos segles abans.
 Andorra la Vella (la ‘vila’) és el nucli més poblat perquè és la confluència dels dos rius principals. Com els grans rius de l’imperi.
 això es pot aplicar a molts llocs de l’imperi. Poblament gran a les valls dels grans rius i als punts de trobada d’aquests. Europa densa. Època de progrés, en època d’excedència dels camps.
- Zona atractiva de l’imperi és la frontera, els marques, on es gaudeixen de molts privilegis, tot i que s’arrisquen allà a les invasions, zona insegura. S’alliberen fins i tot de penes o de la servitud. Es fan pagesos lliures i propietaris de la terra.
- Zones muntanyoses molt poblades. Desigual distribució del poblament.
- Desigual ocupació del territori. Poca població als límits orientals de l’Imperi. Major densitat al centre (Rhin, Loira, Garona, Sena i Roine).
- El testimoni de la Vall de Sant Joan de les Abadesses (913) és eloqüent. Molta densitat i terra molt ocupada i conreada. A Borgonya entre ¾ fills per parella. Vist a través de testaments, entre d’altres. Mitjana de 3-4 fills que sobreviuen.
Reforma eclesiàstica - Prèvia al gran projecte de reforma de l’estat.
- Reforma de la vida canonical (Crodegang de Metz, concili d’Aquisgrà → Regla d’Aquisgrà).
- Reforma de la vida monàstica. Encomanada a Benet d’Aniana. Refà i posa al dia la Regla de sant Benet, tal com avui la coneixem.
- Cura en la selecció de bisbes.
- S’imposa la litúrgica franco-romana a tot l’imperi. Bandejament de litúrgies tradicionals com l’Ambrosiana (Milà) o la Visigòtica (península Ibèrica), avui coneguda com a litúrgia Mossàrab.
- Convocatòria de concilis i sínodes, presidits per l’emperador.
Correctio o Renaixement? - Hi ha una consciència de que en el món carolingi, sobretot en temps de Carlemany, hi va haver una reforma profunda, sobretot en el camp de les humanitats (recuperació dels clàssics).
- No hi ha dubte d’aquest renaixement, però quin abast va tenir? - Ja en els principis del Renaixement italià, els florentins i els papes reconegueren el precedent de la obra i labor de Carlemany. Són els que utilitzen ‘’renaixement’’ per primer cop per referir-se, plenament conscients, al que havia fet Carlemany.
- Però qui fa aquest Renaixement? Impulsor Carlemany? Costa creure... Però no hi ha dubte de que ho promou i dona recolzament. Els grans autors d’aquest ‘’renaixement’’ són de la perifèria, procedents de lluny, com la mateixa Anglaterra, Espanya, Llombardia, Irlanda...
 Crida els italians: Pere de Pisa, gramàtic; Pau el Diaca, lombard, historiador i teòleg; Paulí d’Aquileia, autor de nombroses epístoles.
 Crida anglosaxons: Alcuí de York (bon coneixedor de Ciceró [De inventione rethorica], Virgili [Eglogues i Eneida] i Ovidi [Metamorfosis]).
 Crida irlandesos: Climent d’Irlanda, gramàtic.
 Crida hispànics: Teodulf d’Orleans, poeta, imitador de Píndar; fundador d’escoles monacals, catedralícies i lliures. Obliga els seus clergues d’Orleans a ensenyar a tots els nens a llegir i escriure.
 Més tard Eginard de Fulda.
 moviment més fruit de la perifèria, que ha mantingut i recuperat el llatí amb un gran grau classicista, perifèria no contaminada.
- Els resultats de dita ‘’correcció’’ també ens fan preguntar els transcendents que va tenir. No tenim constància de que hi hagi hagut una moguda.
- A qui va afectar doncs? No sembla que aquest renaixement tingués molta difusió fora dels ambients eclesiàstics. No podem generalitzar aquesta nova cultura, el ‘’renaixement’’.
- És un renaixement no només per la redescoberta dels clàssics llatins occidentals sinó també pels grecs. Mostra de que les relacions amb Bizanci no estan trencades (intent de casament amb Irene d’Àtica).
- Mena de revalorització del grec i de la seva penetració. Moment de transvasament d’occident o orient, no al revés.
- Lluís el Pietós és un emperador molt culte.
Enciclica “De litteris colendis [conreu]” - Anterior a la coronació del 800. Epístola que Carlemany adreça a l’abat de Fulda.
- Obsessió per la correcció del llatí. Restauració de la llengua llatina en els llibres sagrats i litúrgics.
- Correcció en l’escriptura, sobretot la curial. Bona lletra. Obsessió per escriure bé i amb claretat, perquè aquesta escriptura pugui ser llegida arreu de l’imperi.
- Uniformització de l’escriptura. Expansió de la minúscula carolíngia, que surt de l’escola palatina d’Aquisgrà.
- A partir del segle XIII l’aparició de les universitats, entre altres factors, produirà la substitució d’aquest tipus d’escriptura per altres tipus de lletres.
- Obligatorietat de l’ensenyament en els monestirs i escoles capitulars.
Encyclica de emendatione librorum et officiorum ecclesiasticorum (MGH, Leges, I, pp. 44-45) “Carles, per la gràcia de Déu rei dels francs i dels longobards, i patrici dels romans, als religiosos lectors subjectats a la nostra jurisdicció.
Sempre ens protegeix, tant a dins com a fora del nostre imperi, en els camins i en les guerres i en la pau, la divina clemència, tot i que la debilitat humana mai pot comprar-se amb els beneficis de Déu misericordiós, benèvolament accepta la nostra voluntat de servir-lo.
Per tant, essent competència nostra que l’estat de les nostres esglésies vagi millorant amb el temps, ens preocupem de restaurar amb especial i curosa atenció l’estudi de les lletres que, per la descurança dels nostres predecessors s’ha anat degradant fins caure gairebé a la ruïna, i convidem tothom a conrear les arts liberals, donant-ne exemple nosaltres mateixos, en la mesura del que sigui possible”.
“Mentrestant. I des de fa temps, gràcies a l’ajut divinal hem corregit punt per punt tots els llibres de l’Antic i del Nou Testament, el text dels quals s’havia anat corrompent per la mala formació i poca destresa dels copistes.
Ara, inflamats amb l’exemple del nostre pare Pipí, de venerable memòria, qui es preocupà d’ornar totes les esglésies de França amb cants de la tradició romana, Nos, amb la mateixa inquietud volem ampliar aquesta cura vers cada una de les lectures dels oficis divins. Les lectures de l’ofici nocturn que ens han arribat fins ara són una obra inútil, tot i que hi havia una bona intenció per part de copistes i compiladors ben poc capacitats, estaven ordenades [les lectures] sense els noms dels autors i plenes a cada línia de nombrosíssims errors. Ara Nos no podem tolerar que actualment la lectura de l’ofici diví estigui torbada i desacreditada pels errors d’escriptura, i hem decidit de retornar el text de les lectures a la versió més adequada i correcta”.
“Vàrem confiar aquesta missió a Pau el Diaca, el nostre fidel i amic, invitant-lo a rellegir amb la màxima cura els escrits dels Pares, com qui recull dels millors prats les millors flors i amb elles feu una guirlanda amb tot allò que hi trobi d’útil.
Ell, Pau, desitjós d’obeir devotament a la nostra altesa, començà la lectura atenta dels tractats i dels sermons dels diversos pares catòlics i, recollint-los aquí i allà, recuperà les millors versions, i ens n’ha ofert, en dos volums, les lectures relatives al cicle sencer de l’any litúrgic, amb cada una de les festes i celebracions de l’any litúrgic, acuradament corregides de qualsevol error.
Hem examinat amb l’atenció que es mereix el text de cadascuna de les lectures, i donem autoritat als dos volums amb el segell de la nostra autoritat, i el confiem a la vostra santedat per tal que siguin llegides a les esglésies de Crist.” Les biblioteques - Biblioteques i Scriptoria arreu de l’Imperi, almenys a cada catedral i a cada monestir. Eginard ens parla de la gran quantitat de llibres reunits per Carlemany al seu palau.
- Alguns enviats des de Roma per Adrià I (774) i després per Lleó III (814). Són model de llengua i d’escriptura.
- Arriba una suposada Regla benedictina original del propi Benet de Núrsia.
- Pau el Diaca és el més gran fornidor de llibres a la cort.
- Varietat de textos: canònics (actes concili de Nicea), teològics (S. Agustí), diversos Epistolaris (Sèneca), poètics (Virgili, Estaci, les “Silvae”).
- Alcuí de York, que havia fet la gran biblioteca de York, contribuí a ampliar la biblioteca palatina d’Aquisgrà.
- A la perifèria Lorsch, Saint Riquier i Lió (Leidrad i Agobard) Minúscula carolíngia La función encomendada a la escritura carolina exigía claridad y legibilidad máximas, ser un vehículo ideal de comunicación entre la cultura y un gran número de hombres por medio de: § Cuidado con los espacios entre palabras.
§ Ser regular y uniforme § Sencillez y simplificación del trazado. Véase la a en su evolución hacia la escritura gótica y humanística: § Descartar los enlaces y ligaduras demasiado complicadas. Este era un sacrificio pesado en aras de la legibilidad. Cuando la cultura quiere abrirse a a más amplios estratos sociales se hace más legible.
§ Despegar y separar las letras entre sí.
La successió - Lluís el Pietós heretà a la mort de Carlemany (814). Rei de lletres més que d’armes, en part culpa de Carlemany i la seva obra cultural. Com a home d’estat és un fracàs.
- Els temps de Lluís, malgrat són curts, són enormement premonitoris del futur.
- Concep el món carolingi com un imperi més cristià del que era el del seu pare = s’envolta en el govern d’eclesiàstics:  Aconsellat per Benet d’Aniana i Agobard de Lió (no són els únics) → estat religiós = Imperi cristià.
 Reforma monàstica i canonical (Aquisgrà).
- Benet d’Aniana és qui impulsa la reforma monàstica i canonical. Lluis el Pietós, més que Carlemany, pensa que un imperi cristià ha de tenir uns bons monjos cristians.
- La Regla de Sant Benet de Núrsia que ens ha arribat és la reforma que en fa Benet d’Aniana, no en sabem el text original.
- Idea, ja en Carlemany, que el monestir és un lloc de culte, de còpia i de lectura de llibres, on es guarda la saviesa.
- Benet d’Aniana i Agobard plantegen la “Ordinatio Imperii” (817), que replanteja el concepte d’estat. Pretensió de tornar a tenir el bon imperi que els bàrbars havien tirat per terra.
- En tant que consagrat i volgut per Déu, l’Imperi no es pot ni retallar ni dividir. Idea d’un imperi únic, volgut per Déu, que no es pot dividir. Però l’imperi és en mans de l’església i aquest va decaient. Només uneix que resin en llatí = això només uneix fins un cert punt. Imperi de Crist està bé, però no és cert.
- Reforçà el centralisme. Agobard de Lió (818): “Ja no hi ha escites… ni llombards, ni francs, ni alamans, sinó només un sol poble, el poble de Crist”.
Control de l’Església: Obligació de prestar fidelitat a l’emperador, altrament no es pot coronar cap papa (Constitutio del 824).
- Unitat legislativa fallida. Ja havíem dit que imperi només cohesionat per la religió.
- Li manca autoritat. Hauria d’haver tingut a la vora l’alta noblesa i els seus fills, que el trairan, i no els grans eclesiàstics.
- Conflictes amb els fills. Tots volen un tros del pastís. Important que els fills són germanastres. Sobretot la segona dona insisteix molt en afavorir al fill petit, Carles. Divisions entre els fills d’Ermengarda d’Hesbaye i de Judit de Baviera.
- A més, l’Imperi es veurà atacat per tots els costats: gent del nord, sarraïns que trastoquen el sud de França, eslaus que van entrant sense oposició pel centre, atacs dels hongaresos... El califat de Còrdova també intervé.
- Els grans barons aprofitaran les baralles dels fills de Lluís el Pietós, per assaltar el poder. Hi ajuden també les incursions normandes, sobretot al Sena i al Loira.
- Igualment els atacs sarraïns pel sud (curs del Roine). També les invasions hongareses.
 Deposició de Lluís el Pietós (833).
- Inauguració d’una pràctica ara freqüent: malfiar-se de la gent de la perifèria, a diferència de Carlemany.
Tendència a substituir als governadors autòctons per gent forastera franca.
- Aquests nous comtes concebran el nou càrrec om un privilegi i una oportunitat per enriquir-se, sobre una gent completament desconeguda.
- A la Marca Hispànica es malfien dels comtes autòctons i comença una etapa breu de comtes francs. El més important és Bernat de Septimània, comte de Barcelona-Girona, (826-844), i també de Carcassona-Tolosa i Usés. Fill de Guillem de Tolosa.
- Vid. les cartes de Duoda al fill Guillem (“Liber Manualis”). Li explica com ha de governar correctament, per no repetir els errors del seu pare, un foraster que s’imposa sobre la gent del país.
LLUÍS EL PIETOS. DESINTEGRACIÓ DE L’IMPERI CAROLINGI “Després de Pàsqua ell, l’emperador [Lluís el Pietós] es va enterar que novament els seus fills volien anar a trobar-lo de forma pacífica. Reuní els seus exèrcits i s’adreçà allà on eren, a la gran planura que hi ha entre Estrasburg i Basilea, denominada aleshores Camp de la Vergonya, on la fidelitat de molts desaparegué ... una nit la major part dels seus fidels l’abandonà, i abandonades les seves tendes, s’afegiren als exèrcits dels seus fills...” Thegan, Vita dell'imperatore Ludovico, SS 2, c. 42.
 destrucció de l’autoritat pública. Amb la desautorització i deposició de Lluís el Pietós comença, es pot dir, el procés de feudalització.
Annals de Fulda: 833. L’emperador, a començament de Quaresma, anà a Worms i allí, un cop avisada la seva esposa i reunit l’exèrcit contra els seus fills que volien atacar-lo, es dirigí vers Alsàcia, on, abandonat de tots els seus i traït, caigué presoner dels seus fills. Junt amb aquests hi havia també Gregori, papa de Roma.
834. Després d’aquests esdeveniments, per judici dels bisbes, deposà les armes i fou tancat per fer penitència, mentre la seva esposa era conduïda a Itàlia. Però l’estiu següent prengué de nou les armes, recuperà la seva esposa i obligà Lotari a tornar a Itàlia amb els seus sequaços.
 segona esposa (Judit de Baviera). El papa també traeix a l’emperador, fins i tot ell que corona a l’emperador (ha estat un altre papa). Crisi total.
 Lotari és el fill gran, per tant és el més envejós perquè li correspondria per dret l’herència i també segons la constitució del 817, però això és desbaratat per les intrigues i conjures de les dues esposes.
839. Després de Pasqua, en el mes de maig, Lluís, tornant de Worms, es reconcilià amb el seu fill Lotari que arribava d’Itàlia i volia jurar-li fidelitat, aleshores dividí el regne dels francs entre ell i Carles, el seu fill petit. I d’aquesta manera, mentre atorgava a Lotari, que era el gran, la dignitat del seu nom [emperador] i la seu del regne [Aquisgrà], a Lluís, el fill petit, com que l’havia ofès, li atorgà solament el territori de Baviera.
 s’adona dels seus errors i encara que al principi pregonava la unitat de l’imperi, l’imperi de crist, ara el divideix entre Lotari i el seu fill petit Carles.
“841. Estant reunits els tres germans a la regió d’Auxerre, prop de la vila de Fontenoy, i en no reeixir a posarse d’acord sobre la divisió de l’imperi a causa del rebuig de Lotari, que reivindicava per a ell sol el suprem poder, decidirem de resoldre la qüestió amb les armes, confiant en el judici de Déu. Fou fet això mateix entre ells, el setè dia de les kalendes de juliol, una gran batalla i una gran mortalitat per ambdues parts, fins al punt fou gran la carnisseria, que encara avui ningú recorda una cosa que pugui comparar-s’hi, entre els francs”.
 ‘’suprem poder’’ = ell era l’hereu per dret.
 ja no confia en la justícia sinó amb les armes i la força = altre pas per el procés de feudalització.
 la unitat s’ha esfumat, fins i tot lluites entre ells.
“843. Els tres reis es reuniren a Verdun, ciutat de la Gàl·lia, i es dividiren el regne entre ells: a Lluís li tocà la part oriental, Carles es quedà amb la part occidental, i Lotari, el germà gran, rebé l’espai que estava al mig.
Signada la pau entre ells i confirmada mitjançant un jurament sagrat, cadascun d’ells se’n tornà a les seves terres per tal d’ocupar-se i de tutelar la part que els havia tocat en el repartiment”.
 ja parla de tres reis! ‘’jurament sagrat’’ = la pau queda garantida no per les lleis sinó per un jurament sagrat, molt semblant al del feudalisme. Procés de feudalització.
Jurament d’Estrasburg (842) - Escrit en francès i alemany i llatí. Primer testimoniatge de llengües vernacles.
Acord a Verdum (843) - Repartiment de l’Imperi:  Carles el Calb: Nèustria, Flandes, Aquitània.
 Lluís el Germànic: Alemanya, Saxònia, Austria, Bohèmia.
 Lotari: el títol imperial i la vall del Rin, Provença, Llenguadoc, Lombardia, fins a Spoleto (dues capitals: Roma i Aquisgrà).
- La mort prematura de Lotari, l’emperador, i la successió d’uns fills petits que, a més s’havien repartit el territori, converteix la Lotaringia en una àrea dèbil, que serà repartida entre els oncles: Carles el Calb i Lluís el Germànic.
- Es trencava definitivament l’Imperi. Desprestigi de l’autoritat pública. Necessitat de comprar suports, a qualsevol preu.
- L’Imperi existeix de iure, però no de facto. Neixen les noves nacions.
- A finals del segle IX, apareixeran poders locals i principats menors, les ciutats s’organitzen al voltant dels seus bisbes.
- Anarquia política. Patrimonialització dels càrrecs menors davant la debilitat dels monarques.
- Debilitat de l’estat davant les noves invasions vikingues, eslaves, hongareses i sarraïnes.
- Es qüestiona l’autoritat reial. La Lotaringia es dividí en tres parts entre els fills de Lotari.
- Tractat de Meerssen (870), reemplaçava el tractat de Verdum. Repartiment entre els dos germans de Lotari de la Lotaringia.
- Només sota Carles el Gros (884) hi hagué una reunificació momentània.
- A Itàlia apareix el Regne d’Itàlia al nord, i molts senyors del centre i sud actuen de forma independent: Spoleto, Friuli, Toscana, Ivrea,… - Importància de les dones al s. X: Marozia a Roma; Berta de Lucca; Ermengarda d’Ivrea.
- Els comtes i els eclesiàstics de la perifèria ja no van a Aquisgrà a cercar confirmacions i privilegis. Prefereixen anar a Roma.
- El segle X serà el segle dels viatges a Roma. Els eclesiàstics i comtes catalans en són un bon exemple. Butlles de papir a Girona, Vic i Urgell.
- De les ruïnes d’aquest imperi en naixeran França i Alemanya, i a Itàlia l’emergència de les ciutats llombardes i toscanes.
...



Comentario de raudetsanchez en 2017-11-25 10:40:33
Molt bons