TEMA 2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 42
Fecha de subida 17/03/2016
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Sociologia INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLOGIA TEMA 2. PRINCIPALS AUTORS I ENFOCAMENTS TEÒRICS 2.1. DESENVOLUPAMENT DE LA SOCIOLOGIA El context social i intel·lectual on sorgeixen les primeres teories sociològiques  La il·lustració  La fi de l’Antic Règim i la Revolució Francesa La sociologia sorgeix amb la Modernitat, producte duna sèrie de revolucions que es van produir a Europa, sobretot a França. En país cal destacar la Revolució Francesa del 1789, que inaugura el món moderna i inculca una nova perspectiva. Abans però cal destacar un moviment intel·lectual molt important: la Il·lustració, on s’instauren uns ideals basats en la raó. Va suposar un canvi de perspectiva i el fi de l’Antic Règim, el qual es caracteritzava per basar-se en la religió i la jerarquització de la societat en classes.
El que va fer la Revolució Francesa fou du a la pràctica alguns dels ideals de la Il·lustració: si la Il·lustració va qüestionar l’Antic Règim, la Rev. Francesa en va liquidar els seus fonaments.
 La Revolució Industrial i el naixement del capitalisme Posteriorment, cal destacar la Revolució Industrial i, conseqüentment, el naixement del capitalisme. La Revolució Industrial va significar un gran canvi en molts països europeus (en alguns més aviat, en d’altres més tard), ja que va implicar canvis importants en la cadena productiva gràcies a la inclusió de noves tecnologies, però que requerien molta mà d’obra.
Com a conseqüència, es generaren uns grans fluxos migratoris (del camp a al ciutat, on trobem les indústries  èxode rural).
 La urbanització D’aquesta manera les ciutats es van anar poblant i desenvolupant, procés conegut amb el nom d’urbanització. Les ciutats passen a ser els centres més dinàmics: centres culturals, de poder, econòmics, productius....  Revolució Urbana En relació a tot això sorgeix la Sociologia , ja que es veu que en la societat hi ha canvis i es quelcom que s’ha d’estudiar.
Segle XVIII Al segle XVII, a Europa, amb la Il·lustració, sorgeix un interès comú:  Es preocupen per l’home i pretenen aplicar a l’estudi de l’home i la societat els mètodes “científics” que s’havien aplicat amb èxit en el camp de les ciències naturals. Això ve influenciat per la inclusió de nous mètodes científics (Revolució Científica).
 Amb la Il·lustració també es propaga la idea de que, de la mateixa manera que succeïa en el regne de la física, en la societat i en la història totes les coses 1 Introducció a la Sociologia estaven lligades per una cadena de causes i efectes. I gràcies a aquesta cadena podem explicar el perquè de les coses: és una visió de la realitat basada en una xarxa de causes.
 També s’instaura la “Llei de les conseqüències involuntàries” . Aquesta exposa que “el que succeeix en la història és el resultat de l’acció humana, però no l’execució d’un pla humà” (Ferguson). És a dir, allò que succeeix en la realitat social és producte de l’acció humana, però els homes no sempre són conscients que estan creant història: actuen però no conforme a un “pla”. De fet, no sempre les coses acaben sorgint com els homes pretenen que siguin. D’això s’anomena “efecte pervers” (tota acció social, encara que sigui amb bona intenció, pot tenir resultats i efectes contraproduents).
Hem de remarcar que anteriorment a això es creia que la realitat era producte d’una “mà divina”, essent Déu la última instància que governa la realitat.
 Els humans es fan a sí mateixos i a les seves institucions i també construeixen les seves circumstàncies, però ells i les seves institucions, en cert sentit, també són obra de les circumstàncies i el moment històric que viuen.
Revolució i efectes Amb les revolucions es produeix la transició de la societat feudal al món modern.
L’origen de la Sociologia, de fet, es produeix com a resposta a la desfeta de l’Antic Règim. Ja hem dit que la Revolució Francesa del 1789 fou molt important en relació al naixement de la Sociologia, ja que aquesta genera uns efectes. tot aquest canvi revolucionari va suposar una gran convulsió i els primers sociòlegs ho van contemplar amb preocupació: estaven preocupats pels efectes negatius de la revolució, i creuen que és una situació de desordre i caos. Inclús molts d’ells pensaven que amb la revolució s’estaven eliminant les bases de la mateixa societat. Però també es van produir diverses interpretacions i reaccions: Hem de recordar que la Revolució Francesa fou popular, no va ser una revolució burgesa, ja que va ajuntar a moltes classes socials, enfrontades totes elles a les elits. Les classes populars pretenien acabar amb els privilegis de les elits (alta església, monarques, noblesa). Ara bé, com a producte d’aquesta revolució es va instaurar en el poder la burgesia.
 Punt de vista REACCIONARI/CONSERVADOR S’oposen a la Revolució Francesa i a les seves idees. Creien que eren socialment destructius. Donen molta importància a al religió, ja que la consideren cohesionadora de la societat. Inclús eren partidaris de tirar enrere en la història.
▪ Edmund Burke (1728-1829) ▪ Joseph de Maistre (1753-1821) ▪ Louis de Bonald (1754-1840) Eren membres de la classe social que va perdre la revolució, per això s’hi oposaven.
2 Introducció a la Sociologia Tot i els seus ideals conservadors, tenen una gran importància en sociologia. Ells creuen que una bona societat s’ha de basar en institucions, estructures cohesionadores socials: Església, Estat i família. A més, tenien una visió jerarquitzada de la societat: no contemplaven una societat igualitària.
 Punt de vista LIBERAL Tenien una visió amable amb alguns dels ideals de la revolució: van acceptar la revolució, ja que simpatitzaven amb les seves idees, encara que es referien a un altre model, ja que s’allunyen de les formes revolucionàries. Pretenien un canvi social progressiu, basat en petitets reformes legals.
▪ Benjamin Constant (1767-1830) ▪ Alexis de Tocqueville (1805-1859) No es consideraven liberals a si mateixos, els hi hem donat el nom posteriorment. La paraula “liberal” sorgeix més tard!  Punt de vista REVOLUCIONARI Estan totalment d’acord amb la revolució, però els ideals que pretenien imposar han quedat a mig camí. El que pretenia la revolució no s’ha acabat assolint, ja que no s’han acabat amb les classes socials sinó que finalment s’ha “entronitzat” a una nova classe social, la burgesia, i per tant continua havent-hi una estructura jerarquitzada (tot i que diferent a l’anterior) i no s’ha assolit una societat igualitària.
Per aquest motiu creien que s’havia de seguir fent la revolució fins que els seus ideals s’assolissin al complet: volien posar fi al nou ordre burgès i a la resta de feudalisme mitjançant una revolució (o l’aprofundiment en la democràcia republicana).
Podem distingir tres corrents: ▪ Anarquisme És una corrent important però no ha generat un aper rellevant en les ciències socials. Tot i això, sí que trobem sociòlegs actualment de gran renom que ells mateixos són anarquistes, però no tenen una manera especial de fer ciència social per ser anarquistes.
De fet, no consideren que s’hagi d’estudiar la revolució, sinó que amb la voluntat de fer-la ja és suficient.
▪ Marx i Engels Consideren que només fer la revolució i no estudiar-la és complicat.
3 Introducció a la Sociologia  Creuen necessari entendre el funcionament del capitalisme i de qualsevol cosa que pretenen canviar, per du a terme realment el canvi.
 A més, cal fer una ciència social per estudiar la viabilitat del pas del capitalisme al socialisme.
Per tant, no només és important la revolució, sinó també entendre què comporta.
▪ Republicanisme radical Aspiren a una societat on tothom sigui igualment de lliure.
 Punt de vista POSITIVISTA És una visió en el seu moment relativament minoritària, que sorgeix en relació a l’impacte de les ciències naturals.
És una actitud que qüestiona l’idealisme de l’anarquisme, socialisme i republicanisme radical. De fet, no s’interessa tant en saber “com hauria de ser” la societat, sinó en estudiar “com és i com funciona”. Per això creien que no s’havien de centrar en els ideals, com ha de ser, sinó en com és.
L’actitud positivista pel que fa la Revolució, és que aquesta s’ha d’utilitzar per explicar el funcionament de la societat actual i trobar l’elemental per a que funcioni correctament .
▪ August Comte “La subordinació de la imaginació a la observació”  deixem-nos d’ideals i de pensar en el futur, i estudiem les coses tal i com són, el present.
Tot i així, els positivistes (Comte, Durkheim…) tenien i tenen les seves preferències sobre com caldria organitzar la societat: no es van limitar a estudiar la societat, sinó que en realitat també van projectar sobre com ha de ser la societat.
De fet, el propi Comte, d’orientació conservadora, considerava que el dilema reacció/revolució seria superat pel desenvolupament social.
Durant molts d’anys la sociologia més important al món és aquella que pensa que l’objecte d’estudi és una societat que és semblant a la natura, amb la qual els individus poden establir relacions de causa i efecte.
La sociologia és una ciència positiva en la mesura que descriu el seu objecte d’estudi com una xarxa que, com les relacions de la naturalesa, pot ser construïda a partir de dades, variables i constants.
Aquest programa ha estat més o menys seguit per pràcticament tots els sociòlegs (inclòs K. Marx).
4 Introducció a la Sociologia 2.2. EL POSITIVISME Claude Henri de Rouvroy, Comte de SAINT-SIMON (1760-1825) Saint-Simon és un dels autors més importants del positivisme, anterior a August Comte.
Està situat a l’origen de la sociologia i també de diferents moviments i idees:  Positivisme  Socialisme  Tecnocràcia (govern dels tècnics: han de govern aquells que tenen coneixements i entenen sobre algun o altre àmbit de la societat; d’aquesta manera governaran correctament).
 Industrialisme  era un home fascinat pels avenços tecnològics, per això també és el pare d’aquest corrent.
Estava convençut que la indústria portaria grans avenços a la societat, ja que canviaria la manera de produir, de viure... Esdevindria el centre de la societat. A més, amb ella neix una nova classe social molt més productiva que els camperols o artesans, la industrial, ja que se suposa que aquesta conflueix al bé comú. Per Saint-Simon, aquesta classe industrial inclou tant mà d’obra, com enginyers i empresaris. L’església i els terratinents quedaven exclosos.
Les seves principals obres són:  El sistema industrial (1812-22)  Catecisme polític dels industrials (1822-24) → Un catecisme és un resum articulat en forma de preguntes i respostes sobre una doctrina.
 El nou cristianisme (1824) → Saint-Simon dóna la volta a la religió i proposa un nou cristianisme naturalitzat, socialitzat, que connecta més amb la realitat tal i com és i no pas amb fenòmens sobrenaturals. Més revolucionari, socialista i tècnic.
IDEES  Visió de la societat com un veritable ésser viu, un cos organitzat (inspiració de la biologia organicista), on cal una correspondència entre les idees i les activitats dominants.
Organicisme  veure la societat com un organisme viu, no com un cosa, sinó un tot format per parts que s’interrelacionen.
 Reivindicació d’una nova ciència positiva i reorganitzadora que s’ocupi del nou objecte social.
 La seva obra és de caràcter profètic  pronostica l’adveniment d’una nova realitat històrica: la societat industrial, que establirà unes noves elits (mà d’obra, enginyers i empresaris)  Per tant, el triomf del nou sistema industrial vindrà de la mà de l’acció de les noves elits industrials i dels propis treballadors.
5 Introducció a la Sociologia AUGUSTE COMTE (1789-1857) Les seves principals obres són: • Course de philosophie Positive (1830-1842) • Cathécisme positiviste (1852) • Systéme de Politique Positive (1851-1854 IDEES  Positivisme: Comte era un fanàtic del mètode científic, sobretot de la Física, i creia que només es pot obtenir coneixement veritable aplicant el mètode científic.
 De fet, considerava que per poder entendre, explicar i millorar la societat també s’hi havia d’aplicar el mètode científic.
 Distinció entre: o Estàtica social: estudi dels mecanismes que mantenen unida a la societat. És a dir, estudiar la societat en un moment concret.  Ordre social o Dinàmica social: estudi del canvi i les transformacions socials, com canvien les coses al llarg del temps.  Progrés Comte era un home preocupat per les dues. La seva obsessió també era fer compatible ordre i progrés: si una societat és molt ordenada, no progressa; si hi ha molts canvis, no es pot establir un ordre.
 Llei dels tres estats  segons aquesta llei la societat avança per tres fases successives, unes èpoques que poden durar segles. Intenta regular el progrés de la història. Són:  Teològic: és una fase primitiva, on s’explica el món i la societat en termes sobrenaturals. Tenien el poder bruixots, religiosos, clergues...
 Metafísic: època en que els filòsofs prenen el poder. S’explica el món i la societat segons idees abstractes.
  Renaixement, Il·lustració Positiu: és l’època final, s’explica el món i la societat segons lleis que cal descobrir.
Aquestes tres fases també es donen en la vida dels individus: ▪ De petits ens trobaríem en la fase teològica: creiem amb els àngels, fantasmes, els reis mags... És com la “infantesa de la humanitat”, la fase teològica.
▪ A l’adolescència ens fem preguntes més existencials i les respostes passen a tenir un caire metafísic.
▪ I quan ens fem més grans entrem en la positiva: explicar el món de manera científica.
6 Introducció a la Sociologia  Proclama l’adveniment definitiu de la societat científica i industrial. De fet, Comte se situava entre la fase metafísica i la positiva. De fet, ell es veia com un agent i profeta, predicava casi una religió, inaugurant una nova ciència.
 1848 radicalitza el seu menyspreu per la Revolució i el conflicte polític.
En aquest any es produeixen una sèrie de revolucions.
 Crítica La crítica que se li fa és sobre l’eurocentrisme: explicar la història a partir del que ha succeït a Europa. D’altra banda també se li diu que és una visió poc realista: explicar el món així no té cap sentit. A més, les diferents fases poden coexisitir i donar-se al mateix moment. E.g.: actualment hi ha un auge de la religió, però també és una realitat el pensament metafísic.
 Cites  Savoir pour prevoir, a fin de pourvoir.  Saber per prevenir, a fi de poder.
 L'amour pour principe et l'ordre pour base le progres pour but.  L’amor per principi, l’ordre com a base i el progrés com a objectiu.
ÉMILE DURKHEIM (1858-1917) Va néixer dos anys després de la mort de Comte, i se l’inclou dins del Positivisme tot i que li dóna una altra dimensió. Per això, és molt més influent a la sociologia moderna, junt amb K. Marc i Max Weber, que no pas Comte. Va recollir elements de l’obra comtiana però, va desenvolupar una perspectiva pròpia i allunyada dels postulats comtians que considerava massa especulatius. De fet, Durkheim és un dels sociòlegs en generar un llenguatge sociològic.
Biografia Va néixer a Epinal (França) al si d’una família jueva. Es va graduar a la Ècole Normale Supérieure de París el 1882. Va exercir de professor de dret, disciplina que va desenvolupar molt, i de filosofia. El 1887 va començar a ensenyar sociologia, primer a la Universitat de Bordeus i després a la de París. La seva trajectòria destacar per una constant preocupació per la educació i per la seva reforma.
Els temes fonamentals de l’obra de E.Durkheim Amb Durkheim es consolida la sociologia com a ciència. Aquí les seves obres més destacables: ▪ Les regles del mètode sociològic (1895) En ell defineix els principis epistemològics de la nova ciència. És a dir, va exposar per primera vegada una metodologia sociològica basada en les ciències naturals i considerava que la Sociologia era una nova ciència emergent que 7 Introducció a la Sociologia havia de servir tant “per a exposar els fets, com per a orientar el futur de la societat”.
▪ El suïcidi (1897) És un estudi sociològic exemplar, és a dir, basat en exemples. El seu estudi sobre el suïcidi es el primer exemple de investigació sociològica que tenim; aquest combina dades i informació. Proposa hipòtesis i genera conclusions mitjançant observacions.
El “realisme social” i els “fets socials” En definitiva, Durkheim considerava que els mètodes científics han d’aplicar-se a l’estudi de la societat. Contempla que els grups socials presenten característiques que van més enllà de la suma de les característiques o conductes dels individus que els composen: existeix una “societat” més enllà d’això.
Parlem de “realisme social”: els “fets socials” com a coses. La societat és una realitat que existeix (existència sui generis). Aquesta està formada per “fets socials”: idees, valors, pautes de conducta... compartits que formen part de la societat i que són els que li donen certa cohesió i sentit. És a dir, els valors compartits pels membres de la societat (moralitat, religió) constitueixen la base de l’estabilitat social.
o Moralitat: per Durkheim la vida social només és possible en una ambient moral. És a dir, les normes sempre han de tenir un sentit moral: consciència moral, és a dir, tots tenim la consciència de que hi ha coses que no hem de fer.
No cal un Déu per justificar que no podem matar, per exemple, sinó que simplement no està socialment acceptat pel caos social que això genera. En conseqüència, si desapareix aquest ambient moral, desapareixeria la societat.
o Religió (ho veurem amb profunditat més endavant) Aquests valors són externs a nosaltres, ja que quan naixem arribem al món i ja hi són.
Se’ns incorporen, passen a formar part del nostre ser, a través dels procés de socialització. Per tant, la societat és quelcom que es troba fora de nosaltres, formada per uns valors que també es troben fora, però que en certa manera es troben dins de les nostres ments.  La societat és una realitat preexistent a nosaltres, que ens limita i ens fa ser com som.
 “Tota manera de fer, fixada o no, susceptible d’exercir sobre l’individu una coacció exterior.”  “Tota manera de fer general en el conjunt de la societat, conservant una existència pròpia, independent de les seves manifestacions particulars.” Exemples de fets socials: ▪ Les obligacions domèstiques, cíviques, contractuals, definides per la llei o el costum (e.g.: quan entres a un lloc acostumes a saludar: ho fa tothom? No. La 8 Introducció a la Sociologia majoria? En principi sí. I això pot canviar? Sí, però no depèn de ningú, són lògiques socials.).
▪ El llenguatge: quan naixem ja hi ha un context lingüístic determinat i, a mesura que creixem, l’assimilem i el fem nostre. És una eina molt important ja que, a part de possibilitar la comunicació, ens permet pensar i tenir consciència. A més, quan morim aquest perdura. Per tant, és una realitat externa a nosaltres, tot i que la interioritzem: ens fa ser qui som. I també canvia a llarg del temps i perdura més enllà dels individus.
A la vegada, com la majoria de “fets socials”, el llenguatge ens coacciona: no puc fer el que vulgui amb ell. Sí que puc construir frases molt imaginatives, però les fem respectant unes normes que nosaltres ni ningú ha creat. El llenguatge, per tant, pertany a tothom i a ningú a la vegada.
Tot i que podem transgredir les normes del llenguatge una mica, no ens podem inventar nosaltres mateixos una paraula: no acabaria tenint cap funció! ▪ La moneda: és una convenció, ja que té un valor que m’obliga, perquè no em puc saltar les normes monetàries. Però el seu valor on es troba? No està en el metall, sinó que és un fet social que ens obliga. E.g.: si una cosa val 50$, no puc decidir que en val 25.
Per això Durkheim considera que la societat existeix i està formada per aquests fets socials que es troben per sobre nosaltres. Sense aquest paraigües normatiu de valors no existiria la societat. Tot i això, Durkheim també és conscient que no hi ha cap norma que es compleixi al 100%: es poden transgredir un mínim.
Això passa en tota forma social? No. Trobem comunitats de formigues, per exemple, que sense llenguatge, normes... funcionen. Però perquè ja naixen amb una genètica pròpia i diferent a la dels humans, que els hi permet funcionar així.
Normal i patològic Cap fenomen social és en ell mateix patològic (no ho són ni el crim, ni el suïcidi). La patologia ve donada per una forma extrema (per excés o per defecte) d’alguna cosa en ella mateixa “normal”. E.g.: es a dir, trobar un, dos o tres polítics corruptes, dins del que cap, és normal. Ara bé, quan aquest número creix molt, esdevé patològic: Es passa d’una situació normal a una de patològica.
Com hem dit, Durkheim és conscient que les lleis socials no són seguides per la totalitat de la societat. Aquestes són respectades per la majoria, però sempre hi ha alguna excepció.
Anòmia (prové d’anomos, que en grec significa fora o absència de normes) Què és l’anòmia? És absència de normes, confusió social sobre les normes acceptades, relativisme, pluralitat de normes...
9 Introducció a la Sociologia És una situació patològica que es pot aplicar a individus, grups socials i, en general, al conjunt de la societat, i que ve donada per un context social. Parlem de societat anòmica quan és una societat que no té unes normes clares que no són seguides per la totalitat, ni un sistema de valors globalment acceptat. Es pot produir per crisis socials o situacions de canvi accelerat (context de guerra).
Això pot provocar que els individus es sentin desconcertats, pot generar ansietat i/o angoixa que por conduir inclús al suïcidi (suïcidi anòmic). De fet, un excés d’anomia és una entre les diverses causes del suïcidi per Durkheim.
Aquestes situacions es donen sobretot en societats modernes, on les normes no són tant seguides pel col·lectiu. Les societats que tenen més densitat normativa, normes més clares i seguides per la gent, són societats protectores per als individus, que acostumen a ser tradicionals i no generen aquestes situacions en gran mesura.
La divisió del treball ▪ El seu primer treball important: La divisió del treball social (1893) Les societats modernes, a diferència de les tradicionals, són societats molt dividides. La forma més clara de divisió és la del treball.
En les societats tradicionals la gent feia les mateixes feines, però a mesura que entrem en la modernitat trobem diferents grups socials que viuen i pensen diferent, tenen valors també diferents, treballen en coses variades... Això Durkheim ho veu com un problema, però també creu que té una solució.
En qualsevol cas, el que preocupa Durkheim és aquesta transició entre un món tradicional, on les normes eren molt clares i seguides per la gent, a una societat més plural i dividia. La seva pregunta és si serà viable aquesta societat. I per què creu això? Doncs perquè aquest divisió social és negativa i genera un desacord que pot provocar un conflicte: la lluita de classes. Ell creia que s’havia d’avançar cap a una societat que superés les classes socials (és evident, per tant, la influència del socialisme en el seu pensament). En definitiva, el seu objectiu és explicar el naixement del món modern per mitjà del concepte de divisió social del treball i pensar la seva viabilitat.
Ara bé, considera que la divisió del treball no és quelcom que nosaltres mateixos triem, ja que en certa manera se’ns imposa una estructura, tot i que sí que és cert que hi ha certa mobilitat social. E.g.: és molt provable que el fill d’un banquer esdevingui en un futur un banquer també.
Resumint, per Durkheim la divisó del treball és:  Constrictiva: se’ns imposa.
 Anòmica: no respon a cap norma moral, ja que no hi ha cap norma que digui que els fills dels pobres, per exemple, ho haginde ser en un futur (tot i que això succeeix).
10 Introducció a la Sociologia  I basada en la solidaritat orgànica (ho veurem amb profunditat més endavant) El suïcidi Durkheim es va interessar molt pel suïcidi i per les causes socials que hi veia al seu darrera. Pretén, per tant, objectivar les tendències socials al suïcidi. Contempla tres tipus de suïcidi:  Ja hem dit que les situacions anòmiques (canvis normatius, absència de normes) podem afectar molt profundament a l’individu, qui és qui està sotmès a sistemes normatius molt diversos, i acabar desembocant en el suïcidi. E.g.: La migració: pot provocar anòmia ja que l’individu no pot saber quines normes seguir, si les de la seva cultura o les de la nova cultura on es troba: si porto vel a l’escola em diuen que és ridícul, la TV és molt diferent... Parlaríem aquí de SUÏCIDI ANÒMIC.
 També trobem el SUÏCIDI EGOISTA, en el sentit que parlem d’una persona tancada en ella mateixa, capsulada. Pot acabar cometent el suïcidi per unes causes diferents: si està solter, a l’atur, no té amics, no mira la TV... Per tant, és produït per un dèficit de vincles comunitaris.
 I finalment, el SUÏCIDI ALTRUISTA. És típic de societats molt cohesionades on els sistemes normatius són molt constrictius, en societats de solidaritat mecànica on l’individu està disposat a sacrificar-se pel grup, país, clan... E.g.: yihadisme (immolació pel bé del grup).
Solidaritat mecànica i solidaritat orgànica La paraula solidaritat no s’ha d’entendre aquí en el sentit convencional (un individu disposat a fer una cosa per un altre). Solidaritat és allò que ens ajunta, que ens vincula, ens fa sentir-nos propers els uns als altres. I per ell hi ha dues formes bàsiques de solidaritat, dos conceptes creats per Durkheim que encara avui en dia s’utilitzen en Sociologia: Activitats Principal vincle social SOLIDARITAT MECÀNICA SOLIDARITAT ORGÀNICA Solen haver-hi activitats Altament diferenciades  ve donada similars  ve donada per per diferència. E.g.: el professor similitud.
ensenya i parla; els alumnes aprenen i prenen apunts.
Trobem consens moral i Trobem complementarietat i mútua religiós (hi ha un acord amb les dependència.
E.g.: el professor normes). E.g.: som universitaris, necessita a uns alumnes i, alhora, els estudiem el mateix...
alumnes necessiten un professor; quan Predomina en societats pujo a un bus depenc del conductor, i tradicionals i poc dividides.
aquest també dels seus passatgers...
Si ens hi fixem, molts dels vincles que es donen en el nostre dia a dia són orgànics.
11 Introducció a la Sociologia Posició de Col·lectivisme, predomina la Individualisme, predomina la l’individu centralitat del grup i/o centralitat dels individus autònoms: comunitat.
tenen una capacitat d’acció independent. Això és típic de societats modernes, que són individualistes.
Estructura Aïllada, autàrquica, Divisió del treball, dependència econòmica autosuficiència: l’economia no mútua dels grups, intercanvi: depèn de mercats exteriors o depenen els uns dels altres.
d’exportacions.
Control Lleis repressives, càstigs de les Lleis restitutives, salvaguarda dels social ofenses. En ella castiguen la contractes.
discrepància.
El que es tracta és que si tu m’has (en tota La idea és que quan un fa una robat, o em tornes el que m’has robat societat hi acció que atempta les normes o vas a la presó.
ha lleis socials, ha de pagar per allò que Però la presó no es tant per castigar-te per ha fet: amb anys de presó, sinó de rehabilitació: el que es tracta penalitzar fuetades... el propòsit últim és es que no torni a passar i no es torni a els qui es castigar, que algú pagui pel mal fer  generar com una nova persona salten les que ha fet (aquesta visió és la que avui normes) predomina) Sí que és cert que té una certa repressió, ja que en certa manera es castiga.
Exemple: segons Durkheim en aquesta aula hi hauria dues formes bàsiques de relació, de solidaritat: ▪ El vincle entre alumnes: el fet de compartir una assignatura i uns interessos. És allò que ens fa semblants: vincle per similitud.  SOLIDARITAT MECÀNICA ▪ El vincle entre el professor i els alumnes: el que ens vincula és una diferència (professor-alumnes, ensenyar-aprendre...) El cas és que el professor necessita els alumnes per ensenyar i els alumnes necessiten el professor per aprendre: som diferents però ens necessitem. Vincle per diferència i complementarietat.  SOLIDARITAT ORGÀNICA Nou sistema normatiu Durkheim estava també preocupat pel progrés que generaven els canvis tecnològics. És a dir, pels canvis morfològics produïts pel progrés continu de la divisió del treball que produïen un nou sistema normatiu que: – solidaritza la societat (solidaritat orgànica) – desenvolupa l’autonomia personal (individualisme).
Els tipus de normes que requereix una societat amb una elevada divisió del treball, són normes de solidaritat orgànica.
Implica una acceptació positiva: pel fet de ser diferent no t’elimino, sinó que t’aprecio perquè amb la diferencia jo creixo, ja que en el 12 Introducció a la Sociologia fons et necessito per complementar-me. En realitat, però, aquesta nova societat era una idea de futur: aspirava a que la societat assimilés aquest vincle basat en la complementarietat.
És a dir, aquest nou sistema encara no estava plenament establert: – Existència de la lluita de classes, crisi econòmica.
– Divisió anòmica del treball, divisió constrictiva.
– Ningú rep el fruit del seu treball, ni ocupa un lloc d’acord amb els seus mèrits.
Per tant, Durkheim es veia en si mateix en una època de canvi social, de crisi, ja que no es trobava en cap de les dues solidaritats estrictament. Al ser conscient de la crisi del seu temps, va aportar unes idees per a solucionar el conflicte que generava.
A més de la solidaritat orgànica, contempla que les societats modernes desenvolupen l’individualisme. Evidentment, dins la Sociologia Durkheim és partidari de l’hol·lisme, però finalment se n’adona que els codis establerts generen individus.
L’individualisme propi de les societats no és constitutiu d’aquestes, sinó que la societat està formada per unes normes, valors... que alhora genera uns individus. És a dir, per entendre la societat hem de veure quines normes i quins valors trobem, i no tant anar un per un a veure què pensa.
La religió Durkheim estava molt interessat per la religió. De fet, estava molt influït per la seva educació en la tradició jueva i la seva fe en la “religió de la humanitat” (Comte).
Però ell no la veia necessàriament com una qüestió de creença sobrenatural, sinó que s’ha d’entendre en un sentit etimològic de la paraula: religió prové del mot llatí relligare, que significa “tornar a lligar”. És a dir, la religió és allò que ens vincula a una cosa més gran. És una sèrie de creences i pràctiques relatives a unes coses sagrades.
Però ni necessàriament Déu és sagrat, ni aquest tot que em vincula a la societat té perquè ser un ser sobrenatural. Per ell això sagrat que ens vincula és la societat: és la nostra transcendència, sobrepassa als individus, ja que existeix abans que nasquem i perdura una vegada em port. És sagrada i per tant implica el màxim respecte.
 “La religió consisteix en creences i pràctiques relatives a coses sagrades”, sense una necessària relació amb els conceptes de divinitat i de més enllà.
Ara bé, una altra realitat que per Durkheim és sagrada és el mateix individu. Com hem dit, aquest és producte de la societat i, per tant, tots som igualment dignes i ens mereixem el màxim respecte. Per tant, la societat es venera a ella mateixa en el sentit que l’hem de respectar perquè sinó aquesta s’estavella.
Per tant, la causa substancial última de la religió és la humanitat mateixa, així els diferents grups humans sacralitzen les dimensions individual i col·lectiva que els constitueixen.
13 Introducció a la Sociologia En aquest sentit és com si apuntés a unes noves formes de religiositat, no basades en Déu, sinó laiques i civils. La idea de religió civil, però, ja estava expressada per Rosseau (aquest deia que perquè una societat es mantingui cohesionada cal que existeixin vincles forts, de tipus religiós, i per això predicava una religió civil).
2.3. MAX WEBER (Erfurt, 21 d'abril de 1864 – Munic, 14 de juny de 1920) Biografia Max Weber, fill d’un funcionari i polític, estudià a les universitats de Heidelberg, Berlín i Goting. Era doctor en Història del Dret (cosa habitual entre aquests sociòlegs, atès que no podien estudiar sociologia) i professor d’economia, a més de ser-ho a les universitats de Friburg, Heidelberg i Munich. A més, era editor dels Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik.
Els seus interessos eren molt amples, però sobretot estava interessat per l’art i la cultura. A més, era políticament actiu:  Fou negociador del Tractat de Versalles  I membre de la comissió redactora de la Constitució de Weimar El podem considerar liberal en la seva època, un home de centre però amb sintonies amb l’esquerra per certs motius i, per d’altres, amb la dreta. De fet, no és un autor de blancs i negres: té una visió ambivalent de la realitat i, per tant, de complicada interpretació.
A més, és un autor amb important vocació nacionalista i, de fet, defensava el centralisme d’Alemanya a Europa. Podríem dir que va ser l’institucionalitzador de la sociologia a Alemanya. Weber estava molt preocupat per la situació de la Unió Soviètica després de la Revolució d’Octubre. Tot i això, considerava que els obrers s’havien de fer valer políticament. Per contra, desconfiava de les classes mitjanes perquè creia que acabarien en aliança amb l’antiga noblesa, elit contraria al progrés.
La seva popularització es va produir a EUA als anys 60 de resultes de la traducció dels seus textos. Avui en dia, és un autor molt influent en la sociologia contemporània.
Weber pretenia explicar la relació entre les creences i l’origen del pluralisme.
Va morir el 1920, en una època molt convulsa: Primera Guerra Mundial, República de Weimar, Pacte de Versalles, va veure l’ascens de la classe obrera...
Interessat en:  L’ascens del capitalisme occidental (com i de quina manera neix, es desenvolupa i com és la seva perspectiva)  El paper social de les religions: hinduisme, budisme... (visions orientals sobretot) 14 Introducció a la Sociologia  La racionalització  com la ment humana en el món modern ocupa més espai.
Ens expliquem el món a través del que la raó ens permet entendre, i no a través de fets divins o sobrenaturals.
 La burocràcia  El “desencantament del món”  el món es desencanta quan anem veient les coses de manera més racional i menys màgica.
 Les formes de dominació  La distinció entre fets i valors  Hi ha una època en que fets i valors es confonen, una època primitiva on hi havia coses que tenien un valor per sí soles (e.g.: tòtems). Els valors serien les idees que tenim sobre el que està bé o malament.
 Les classes socials, les seves desigualtats...
o Sobre aquestes, hi ha dos visions pràctiques (pregunta típica d’examen):  Visió marxista  Visio weberiana Hi ha autors que combinen els dos sistemes Relació de la seva obra amb la de Marx Moltes vegades s’han presentat Weber com la antítesis de Marx. Això és degut per les primeres traduccions que es van fer de les seves obres. Els sociòlegs estatunidencs buscaven un sociòleg que comportés els fonaments que a ells els interessava. És a dir, només van agafar aquells trets que els interessava de l’obra de Weber.
La realitat, però, les que Weber no era anti-marxista. De fet, trobem semblances en certs punts i sembla que Weber s’inspirés en Marx en certs moments. Tot i que no estava d’acord amb les alternatives que proposava el marxisme, admirava la capacitat analítica de Marx.
El tema que unifica la seva obra és la anàlisi de la relació mútua entre les institucions legals, la política i la cultura per una part, i l’economia per l’altra.
La seva diferència:  Marx explica els fenòmens socials més complexos a partir de l’economia: visió simplista. La realitat econòmica determina la resta.
 Weber: tot depèn de les creences i idees. Donava la volta a la visió materialista de Marx i exposava quer són les idees les que determinen la resta de la vida. E.g.: el capitalisme sorgeix del canvi de religió per part del poble.
No hi ha determinisme econòmic, però no nega la importància de l’economia. De fet, hi ha moments en la història en que són molt importants les idees i, d’altres, en que més ho és l’economia, la política...
No hi ha un esquema clar.
15 Introducció a la Sociologia Les seves principals aportacions metodològiques  LA SOCIOLOGIA COMPRENSIVA I ANTIPOSITIVISTA Contrari al plantejament de Comte i Durkheim, no creia que la societat es pogués estudiar a la manera de les ciències naturals perquè pensava que la societat, al cap i a la fi, està formada per individus que actuen. En aquest sentit seria individualista, però no se l’ha de classificar del tot dins d’aquesta vessant.
 La diferència amb Boudon és que aquest exposa que els individu són calculadors i actuen racionalment. En canvi, Weber creu que, tot i que en ocasions els individus actuen així, també poden actuar per altres motius, com per exemple per tradicions: “sempre s’ha fet així”.
Per aquest motiu, Weber proposa una sociologia comprensiva: per entendre la societat humana ens hem de posar ‘dins la societat’, un sistema empàtic que no es basa en lleis com en les ciències naturals.
Considera que la societat està formada per “accions socials”, accions individuals en que tenim present les conseqüències de les nostres accions sobre els altres. De fet, aquest és el centre de la ideologia weberiana.
Llavors, per entendre les accions socials, que són la base de la societat, hem de posar-nos momentàniament a l’interior de la persona que l’està fent, i no mirar-ho amb lleis, per comprendre perquè actua d’una manera o altra. De fet, Weber considera que l’objectiu de la sociologia és COMPRENDRE.
Comprendre no és justificar: no ho hem de confondre, ja que una cosa no té res a veure amb l’altra. E.g.: comprendre el comportament d’un assassí no significa que l’estiguem justificant.
 ELS TIPUS IDEALS: degut a la complexitat de la realitat social cal establir tipologies i diferenciacions  No és possible captar els objectes de forma immediata: LA VERSTEHEN → paraula alemanya que fa referencia a l’exercici de “comprensió” Metodològicament no creu que sigui possible captar els objectes de forma immediata, sinó que cal anar més a fons. És a dir, no podem entendre les accions socials únicament amb l’observació, sinó que és necessari emfatitzar i comprendre les motivacions que mouen a la persona a actuar com ho fa.
 NO ÉS POSSIBLE DETERMINAR RELACIONS CAUSALS INEQUÍVOQUES És difícil dir quina és la causa d’un determinat fenomen en sociologia, ja que molts cops aquests són multicausals. Cal explicar quins són els mecanismes i els altres factors que poden intervenir en les relacions causals. E.g.: no podem determinar que els alumnes amb fracàs escolar siguin més propicis a tenir càries dentals; però sí que hi ha un factor el nivell econòmic que va lligat a aquests dos elements i actua en la possible relació causal.
16 Introducció a la Sociologia  EL MÓN NOMÉS ES POT EXPLICAR DES DE DETERMINADES PERSPECTIVES PARCIALS: no creu que la sociologia sigui una ciència que pugui explicar la societat en tot el seu conjunt, sinó que s‘ha d’anar per parts: administració pública, educació, vida en família...
 NEUTRALITAT AXIOLÒGICA L’axiologia és l’estudi dels valors. Per tant, neutralitat axiològica significa que el sociòleg, en tant que sociòleg, ha de ser neutral respecte allò que estudia. Tot i que aquest és conscient que té uns valors i una ideologia com tota persona, com a sociòleg a l’hora d’estudiar un fet ha de ser neutral. Un cop s’ha realitzat l’estudi, es podrà pronunciar.
Els “tipus ideals” Els tipus ideals són eines que Weber utilitza per estudiar, entendre, explicar i comparar la realitat social, realitat que costa atrapar per una visió científica. Per tant, els tipus ideals són com “models conceptuals de situacions complexes”. És a dir, construïm amb idees un model que serveixi per estudiar la realitat social, i que per tant no es refereix a cap projecció d’ideals socials.
Parlem també de “exageracions intencionades dels fenòmens socials”: no recullen el que passa exactament en la realitat, però s’hi aproximen. És a dir, en la realitat no trobarem un tipus ideal que es doni a la perfecció, però és un mètode que ens ajuda a estudiar la realitat social. Per tant, tota situació real s’aparta més o menys d’aquests models. E.g.: no hi ha un sol país que s’adeqüi a la perfecció al tipus ideal de “democràcia”  Exemples: -Burocràcia -Racionalització -Carisma -Classe -Dominació (capacitat que té algú d’influir en la actuació d’un altre individu.
Estableix una tipologia dividint la dominació en tradicional, carismàtica i legal.) -Acció social (tradicional, racional: a vegades combinem elements de racionalització amb tradició) La burocràcia com a tipus ideal La burocràcia és el sistema d’organització de l’administració i institucions importants que per Weber és la més eficaç i la que més s’adequa als ideals moderns de igualtat, democràcia i eficàcia. A la pràctica, com a tipus ideal que és, no tots són així.
Weber feia referència a una ‘abstracció’ que més o menys s’adequava al temps moderns en que vivia. L’hem de situar en una Alemanya molt potent econòmicament, un Estat modern i eficient.
17 Introducció a la Sociologia Característiques: ▪ Jerarquia d’autoritat: sistema d’organització de caràcter vertical, amb una estructura piramidal, nivells, cadena de comandament, coordinació de decisions, els ordres superiors supervisen els inferiors… o ▪ De fet, les institucions més antigues que trobem són l’Església i l’exèrcit.
El funcionariat obeeix a unes regles escrites que governen la conducta dels funcionaris a tots els nivells de l’organització. No són arbitràries.
▪ Els funcionaris són assalariats a temps complert, cada nivell jeràrquic té un sou definit, s’espera de l’individu que faci carrera dins l’organització, segons capacitat i antiguitat. Això és així perquè se suposa que els que hi treballen no han de tenir interessos fora, per ser realment eficients.
▪ Separació de tasques entre l’interior i l’exterior de la organització.
▪ Cap membre de l’organització posseeix els recursos materials amb els quals opera.
▪ La dominació legal de la burocràcia és una dominació anònima, no obeeix la voluntat de ningú sinó que és una norma regulada i aprovada. Sumissió anònima. Quanta més norma menys paper té l’individu. Per a Weber això deixava de banda l’arbitrarietat del domini tradicional.
La burocràcia és altament efectiva per organitzar un gran número de persones:  Assegura la presa de decisions segons criteris generals i no segons caprici.
D’aquesta manera pretén evitar l’arbitrarietat i la corrupció.
 Elimina els individus amb talent i creatius (inconvenient), però assegura un nivell de competència global.
 Els sous fixes i regulats i la dedicació a temps complet eliminen la corrupció.
 El sistema d’oposicions i exàmens públics elimina els favoritismes i amiguismes.
 El treball burocràtic és rutinari i avorrit (inconvenient), però Weber assegura que aquest és el preu de la eficiència i la eficàcia.
La burocràcia: el govern dels funcionaris Des de l’inici la paraula ha tingut un sentit despectiu. Però també hi ha qui l’ha vist com la millor forma d’organització i administració: la reglamentació de tasques mitjançant estrictes normes de procediment.
El punt de vista de Weber oscil·la entre els dos extrems i segons ell, l’expansió de la burocràcia és inevitable a les societat modernes, ja que molts governs hi tendeixen.
Per tant, per Weber no és ni bona ni dolenta, sinó que té aspectes positius i negatius.
Sobretot el preocupava molt un excés de burocràcia i de racionalització, cosa que implica un excés de normes i lleis. Ja sabem que Weber no creu en les lleis, només en tendències que regulen les nostres vides.
18 Introducció a la Sociologia Per tant, per ell un excés de regulació ens podria conduir a una “gàbia de ferro”: enlloc d’alliberar-nos d’un passat d’arbitrarietat i d’absolutisme, tornem a quedar “presos”. Per tant, tanta reglamentació és negativa.  Té una visió pessimista del desenvolupament de la història occidental.
Alguns sociòlegs actuals consideren que està canviant aquest model, sobretot el pas de la verticalitat a l’horitzontalitat, cap el treball en xarxa i s’estableix així una certa relació entre diferents mòduls. Per tant, perd vigència el model de Weber.
L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1904-5) En aquesta obra Weber intenta explicar l’origen de capitalisme a partir de les accions socials del calvinistes (protestants).
Diferència entre catòlics i protestants:  Els catòlics naixen tots marcats pel pecat original, per tant, es poden portar bé o malament (pecat). Quan pequen, poden confessar-se i quedar “nets”. A més, per ells és el Papa de Roma qui interpreta la Bíblia.
 Els protestants no es refien del Papa i creuen que tothom ha de llegir i interpretar la Bíblia per trobar per un mateix la realitat de les escriptures. A més, enlloc de jugar-se la “salvació” per les seves accions, creuen que quan naixen ja estan marcats: alguns aniran al cel i d’altres a l’infern, però ells no ho saben.
Els calvinistes creien que una manera de saber si anirien a l’infern o al cel és observant-se a sí mateixos. Com? Posant-se a treballar i mirant de fer bé la feina.
Com a conseqüència d’això generen riquesa. Però segons la seva religió gastar-se els diners no és bo, sinó que han de tenir una vida continguda i austera. Per tant, que fan amb aquests diners? Els reinverteixen en el negoci. Aquí sorgeix el capitalisme.
 Origen del capitalisme Per tant, l’origen del capitalisme ve de l’ascetisme protestant (treball metòdic i austeritat), orientat a “provar” la salvació. Com a conseqüència inesperada hi ha una acumulació de riquesa per a invertir (acumulació primitiva de capital). Això, però, no vol dir que el seu plantejament fos purament “idealista” i obviés les condicions materials de l’acumulació capitalista.
Per tant, aquests primers capitalistes calvinistes s’allunyen de la idea d’avarícia capitalista, i eren individus molt austers que procuraven portar una vida santa per a descobrir si realment ells també ho eren.
19 Introducció a la Sociologia  Beruf D’aquí sorgeix també el concepte protestant de Beruf “la professió com a vocació”. Cadascú mirant-se a si mateix descobreix que la seva vocació és ser metge, advocat... Exalta per primera vegada la legitimitat i dignitat moral de totes les formes honestes d’activitat: religioses, polítiques, econòmiques...
No és que es legitimin l’esperit de profit o l’ànsia de guany, que sempre han existit, ni tampoc exactament la racionalitat intrínseca a tota acció econòmica...
Per tant, el valor del Beruf sorgeix del seu caràcter desinteressat, del fet de conformar el deure individual d’acomplir amb la pròpia vocació professional. És a dir, per Weber és possible entendre la feina com a vocació i no pas per enriquir-se, sinó que un es sent “cridat” (deure individual), de tal manera que les vocacions ja no només són religioses, sinó també en referència a qualsevol altra professió.
 La riquesa com a usdefruit Aquests també entenen la riquesa coma usdefruit, és a dir, no és una propietat, sinó que és com un objecte que Déu ‘ha posat’ entre nosaltres perquè la fem créixer.
Per tant, el dipositari n’havia de treure el màxim rendiment per a confirmar la seva virtut.
El protestantisme, a més, va despenalitzar el préstec a interès, cosa que el catolicisme havia condemnat durant molts anys (això va implicar que el catòlic hagués d’anar als jueus a demanar préstecs per després tornar-li a més alt preu  d’aquí sorgeixen les primeres formes de banca).
Per tant, el crèdit ja no era una pecat i fins i tot tenia una caràcter sagrat, ja que la riquesa era quelcom ‘donat’ per Déu. El sagrat esdevé compatible amb la rehabilitació del préstec a interès, les activitats mercantils i manufactureres i amb l’enriquiment en general (activitats afectades per la prevenció catòlica). I per tant, l’acumulació capitalista és considerada com a designi del Tot poderós (pels protestants).
 El capitalisme, per tant, sembla ser que sorgeix a l’Europa occidental en un àmbit cristià.
L’extensió del racionalisme occidental (avui universal) Per Weber, racionalització significa que totes les coses poden ser enteses per la raó.
Aquest procés s’ha d’entendre com una lògica paral·lela al procés de modernització dels països d’occident. Així doncs, s’entén com “racionalisme occidental”.
Weber creia que el món occidental i la lògica de la racionalització s’anirien expandint de manera més ampla i afectant cada vegada a més àmbits (no només l’Estat, sinó també individu –amb personalitat calculadora, planificadora...-empreses, economia 20 Introducció a la Sociologia política, societat...). Per tant, amb la seva expansió deixaria de ser una característica pròpia d’occident i es trobaria en tot el món i en diferents àmbits: “lògica global”.
o En el món de l’economia, el capitalisme és l’expressió d’aquest procés de racionalització. És a dir, no hem d’entendre que el capitalisme sorgeix per l’aparició d’una religió, sinó que és un factor important però n’hi ha més.
Recordem que per Weber no hi ha una única causa dels fenòmens socials, sinó que són pluricausals.
o Pel que fa a la política, la racionalització determina noves formes legals de legitimació i d’administració respecte de les societats tradicionals. En contrast amb l’autoritat tradicional, que es regia per: ▪ Autoritat carismàtica: es basa en les qualitats especials o personals de les persones que exerceix l’autoritat (líders religiosos: Jesús, Mahoma, Buda...). Avui en dia, per això, encara podem parlar de líders carismàtics.
▪ O l’autoritat tradicional: ve donada per la tradició, “sempre ha estat així. Típica de les monarquies (monarques per ser fills de qui són).
Amb la modernitat apareix: ▪ Autoritat racional-legal: el principi racional de legitimitat es vasa en lleis o normes impersonals, que separen el càrrec de la persona que l’exerceix i que l’allibera dels vincles familiars i de llinatge.
A més, el sentit de la raó es transforma ja que amb la modernitat es converteix en una racionalitat centrada amb els mitjans més adequats o eficaços per obtenir uns fins amb els menors costos possibles. Parlem doncs, de “racionalitat instrumental”: la raó com a eina o instrument que tenim els humans per arribar a aquells objectius amb el mínim de costos possibles. És a dir, la racionalització no té res a veure amb el què és bo o dolent, sinó la veu com un instrument.
Ja hem dit que Weber pronosticava que aquesta lògica racional s’estendria pel món i tots els àmbits. L’escenari que això figurava el terroritzava ja que, tot i que defensava que és millor un món regit per lleis que per voluntats personals i que la racionalitat en certa manera és positiva, creia que un excés de lleis i normes és dolent i genera conflictes. Per què? Perquè això ens pot portar a una “gàbia de ferro” (citada anteriorment) i pot comportar una “deshumanització”. Així doncs, Weber creia que hi havia una voluntat de sotmetre el món al control humà i a la raó. Ara bé, el contrari d’això, és a dir, d’una absència total de normes, també és dolent, ja que ens portaria a un món salvatge.
 Visió ambivalent 21 Introducció a la Sociologia  Aquests pronòstics de Weber s’han complert? Hi ha visions per tots els gustos.
 El món occidental ha seguit amb la proliferació de lleis (de fet, com més s’occidentalitza i es modernitza el món, més lleis trobem) però, actualment, estem vivint una època en que es parla molt de desregularització (e.g.: economia), tot i que d’altres àmbits s’han hiperregulat. És a dir, desregular i hiperregular ara és compatible.
Weber també creia que la racionalitat es projectaria cap a l’interior de l’home. Aquest procés s’inicia amb el protestantisme, una variant més racional del cristianisme, que a diferència del catolicisme proposa una lectura i interpretació individual de la Bíblia. Això requereix un desenvolupament de la raó, una racionalitat que es desenvolupa en solitari. És, per tant, una visió molt individualista.
A més, defensa que això s’anirà expandint i arribarà un moment en que les religions s’aniran individualitzant i cadascú començarà a tenir unes creences personals. Per això les religions en el món occidental perdran la seva influència pública en el món modern, i aniran declinant-se cap a creences més íntimes. Parlem de la secularització.
 Aquesta decadència de les creences religioses en el món modern és compartida per d’altres autors com Durkheim (“religió humana”: allò sagrat és la societat), Comte (“religió científica”) o Marx (pronòstics de desenvolupament en el món contraris a la religió; aquesta seria superada per la lluita dels treballadors i el fi de les classes).  Tots pronostiquen una pèrdua d’influència de la religió en el món.
Com és això avui en dia? Així doncs, pronostica que en el món les religions cada vegada serien menys importants tant a nivell individual com públic. Tanmateix això avui en dia no s’ha complert ja que la secularització és un fenomen substancial només des de l’Europa central cap a l’oest (antics països socialistes). El que sí que ha succeït, és que en el món els països s’han pluralitzat religiosament i això ha provocat que en alguns indrets s’oposin a la pluralitat religiosa, generant en molts casos conflictes. Sobretot és refutada per sectors que reaccionen amb actituds fonamentalistes, és a dir, que pretenen fondre les creences amb l’Estat. E.g.: en els últims temps l’Islamisme ha crescut molt.
El desencantament del món El desencantament del món suposa per a Weber la ruptura entre la unitat original entre fet i valor. És a dir, antigament els valors i les coses o fets anaven junts, atès que els objectes podien tenir “propietats màgiques” per si sols. Per tant, el pensament màgic reconeixia que els fets no només eren sinó que significaven.
22 Introducció a la Sociologia La religió va ser una resposta a la fi de la visió màgica en el problema de donar "sentit" i explicació al món. És a dir, les grans religions monoteistes van separa allò sagrat de les coses. I en la mesura que la ciència ha anat substituint les religions, aquesta pren el relleu a la religió en la tasca d’explicar i donar sentit al món, però el seu desenvolupament tindrà com a conseqüència la pèrdua de sentit. Per què? Perquè la ciència ens dóna molts mitjans per arribar als fins però no dóna orientacions sobre els fins, no ens els explica en sí. És a dir, se li atorga molt poder als mitjans però poca racionalitat al fins: sabem com arribar-hi però no perquè volem arribar-hi.
Per tant, observem que una de les conseqüències negatives de l’emergència de procés de racionalització és una pèrdua del sentit de la vida, del món, del que hem i no hem de fer... És per això que les noves formes d’espiritualitat són una cerca de sentit, ja que la ciència això no ho proporciona, no ens diu com ha de ser una “vida bona”.
L’estratificació social Weber té una visió particular sobre com es produeixen els canvis en l’estructura social i sobre la desigualtat en les societats. De fet, estableix una teoria de l’estratificació (jerarquies dels grups socials) amb tres dimensions: ▪ Classe social La posició que ocupa l’individu en l’estructura social ve determinada per la seva posició en el mercat de treball. Aquesta posició ve donada segons, per una banda, les habilitats o capacitats de cadascú. E.g.: tinc uns estudis i vaig al mercat a veure que m’ofereixen pel que he estudiat: si hi ha molta oferta de lo meu i no hi ha demanda, el preu baixarà.
Per altra banda, qui no té coneixements o habilitats més enllà de la seva força de treball, també entra al mercat: ven la seva força de treball.
Per tant, en funció de la lògica del mercat (oferta i demanda), la gent s’estructura en diferents nivells (a la manera weberiana):  Els de “dalt” de tot són aquells que tenen molts recursos (capital) o habilitats extraordinàries que algú està disposat a pagar per elles (e.g.: futbolista).
 A “baix” de tot, trobem la gent que només pot oferir coses que són molt abundants i que tenen molt baix preu, ja que ningú necessita comprar.
Per Weber, aquesta dimensió és insuficient per entendre l’estratificació moderna. I per això afegeix dues dimensions, una d’elles que ja prové de l’antiguitat: l’status.
▪ Status Bàsicament són les qualitats no econòmiques, és a dir, les propietats que tenen les persones, com ara honor, prestigi, religió... És típic de societats 23 Introducció a la Sociologia tradicionals com per exemple l’Índia, on l’status és molt important, inclús més que el capital.
L’efecte de tenir un status alt és que la veu d’aquest tindrà més valor que la d’un de baix status, més enllà del paper econòmic. E.g.: un metge té un gran prestigi social, però a nivell de salari cobra poc; en contraposició d’un encofrador, que cobra molt però no té tant alt prestigi social.
▪ Partit Fa referència a les afiliacions de caràcter polític, és a dir, les simpaties polítiques de la gent. Els que voten als partits dominants estan situats per sobre d’aquells que tenen simpaties polítiques amb partits de paper secundari en la societat.
 Avui en dia, també es tenen molt present els estils de vida. De fet, avui en dia les classes mitjanes intenten mantenir un estil de vida determinat, tot i ser, en molts casos, pròximes a la pobresa.
En el marxisme en general es treballa a partir del concepte de classes socials. Max Weber en canvi ofereix dos altres dimensions. De fet, aquests dos teories són les que encara perduren avui en dia.
Per què són injustes les desigualtats socials? Per què les tres dimensions tenen conseqüències en les oportunitats vitals de la gent. És a dir, les desigualtats fragmenten les societats, són dolentes per la democràcia... i fan que es distribueixin de manera diferent les oportunitats vitals. I què vol dir això? Doncs que la gent de “dalt” de l’estructura social por triar entre moltes més oportunitats vitals i per tant elegir què pot fer amb la seva vida. En canvi, a mesura que anem baixant, la gent cada cop pot elegir entre menys oportunitats i, conseqüentment, no pot decidir en gran mesura què fer amb la seva vida.
 Weber i els seus partidaris (neoweberians) posen l’accent no tant en aconseguir la igualtat social sinó en lluitar per una societat ton tothom tingui més igualtat d’oportunitats socials. Per exemple, creuen que es podria assolir estenent l’educació a tota la població. Actualment però, hi ha d’altres postulats que consideren que això és insuficient.
 En canvi, en general el marxisme lluita per reduir les desigualtats socials i eradicar les classes socials.
24 Introducció a la Sociologia Dos tòpics importants de les conviccions de Marx Weber  Ètica de la convicció versus ètica de la responsabilitat Weber defensa que un polític es pot comportar en funció de la seva ideologia i dels seus principis (ètica e la convicció) o en funció de les conseqüències que poden tenir els seus actes sobre la societat (ètica de la responsabilitat).
 El polític i el científic Weber tenia un visió particular del polític. Considera que la política té a veure amb el poder, la capacitat de fer coses i d’impedir que d’altres en faci, la capacitat de tirar endavant els nostres projectes. Per tant, la voluntat de poder es troba SEMPRE per sota la política.
“Entenem per política el conjunt dels esforços que fem per participar en el poder o per influir en el repartiment del poder, sigui entre els Estats, sigui a l’interior d’un mateix Estat” (Politik als Beruf, 1919) “Tot aquell que fa política aspira al poder, sigui perquè el considera un mitjà al servei d’altres fins, ideals o egoistes, sigui que el vulgui “per ell mateix” per tal de gaudir del sentiment de prestigi que li confereix” (Politik als Beruf, 1919) Per Weber tot aquell que fa política aspira al poder. Explica les conductes dels polítics:  Un polític vol poder per realitzar els seus ideals  Un polític vol poder per enriquir-se (egoisme)  Un polític vol poder per aconseguir poder: el poder esdevé un fi en si mateix Weber estava influenciat per Nietzsche, qui tenia una visió del poder lligada al món: la voluntat de poder com una energia vital.
2.4. La interpretació revolucionària: EL MARXISME (Erfurt, 21 d'abril de 1864 – Munic, 14 de juny de 1920) Antecedents  El socialisme premarxista El socialisme premarxista és un conjunt de pensament heterogeni, reaccions o actitud revolucionària generats entre la Revolució francesa i l’aparició del moviment obrer, ja que no es van arribar a realitzar els ideals i es va entronar una nova classe: la burgesia, fet que continuava amb les desigualtats de classe i generava una societat poc fraternitzada. Té antecedents en les utopies de Renaixement (Tomas Moro, Campanella).
25 Introducció a la Sociologia D’aquest primer socialisme es conformen tres grups: - Socialistes (grups coneguts per Marx i Engels com a “socialisme utòpic”) - Comunistes - Anarquistes Tot i que en aquell moment no hi havia una clara distinció entre aquest grups, i estaven barrejats i vinculats entre sí, actualment són grups de socialistes utòpics i pensament molt diversos, malgrat que mantenen característiques comunes:  Condemna ètica de la societat en què viuen.
 Culpen a l’organització social i econòmica dels problemes de la societat; n’és la causa última de la societat en la que viuen.
 Volen crear un nou ordre social, en general sense propietat privada.
 Creuen que aquest ordre pot ser previst, fins i tot en els menors detalls (racionalisme).  Es basen en la RAÓ. És a dir, es pot dissenyar mentalment com serà una societat perfecta fins a l’últim detall i després dur-ho a la pràctica.
 El nou ordre social pot ser establert des de la raó i la seva creació només depèn de la possibilitat de convèncer a la majoria  És una qüestió de pensament. És a dir, no s’ha de fer una revolució sinó que, aquesta societat nova és tant bona als ulls de la gent, que s’hi afilaria de manera voluntària.
S’ha de convèncer per així abandonar la societat anterior i establir-ne una de millor.
Els principals autors “socialistes”: o  Saint Simon (1760-1825)   Charles Fourier (1772-1837) Robert Owen (1771-1858) Els tres creien que per a canviar la societat i fer un salt cap a un món millor no cal fer cap exercici polític (entès com la participació de l’Estat en el poder). A més, no creien que s’hagi de fer una revolució per a canviar la societat, sinó que simplement s’han d’establir unes comunitats exemplars. Això es va dur a terme a al realitat: hi va haver que gent que va abandonar la societat i va crear les seves pròpies comunitats utòpiques. Tanmateix, aquestes experiències foren efímeres, van fracassar (e.g.: Nova Icària de Poble Nou). Els qui en van fer la lectura del seu fracàs ho justificaven al·legant que havien sigut educats pel capitalisme i això els impedia avançar cap a la nova societat.
 Els falansteris de Fourier: comunitats en que es dissenyava al forma, places, espais...
 26 Introducció a la Sociologia o Els principals autors “comunistes”: (continuadors del moviment de la Revolució Francesa)  La tradició de Gracchus Babeuf (1760-1797) Vinculat a la tradició dels iguals, que prové de l’extrema esquerra de la Revolució Francesa: continuadors de l’actuació revolucionària francesa.
 Étienne Cabet (1788-1856)  Louis Auguste Blanqui (1805-1881)  Louis Blanc (1811-1882) Aquests autors vinculen la transformació social i l’acció política. És a dir, eren partidaris de prendre el poder de l’Estat i un cop s’ha accedit al poder, canviar la societat.
Tenen una concepció insurreccional de la societat. És a dir, hi ha d’haver un aixecament ‘des de baix’, una presa violenta de les institucions estatals i des d’allà mirar de canviar la societat  per arribar a l’Estat s’ha de fer una insurrecció.
Partidaris de l’autoritarisme polític per canviar la societat: un cop el proletariat ha arribat al poder, s’ha d’imposar un autoritarisme polític per poder canviar la societat.
o El primer anarquisme. Autors:   Pierre Joseph Proudhon (1809-1865) Mijaíl Bakunin (1814-1876) Aquests autors eren partidaris de l’apoliticisme. No només creuen que no és necessari fer cap exercici polític sinó que creuen que l’autoritat política és dolenta, que el mal també està en la mateixa existència de l’Estat perquè significa el predomini d’uns homes sobre els altres i per aquest motiu s’ha d’abolir i destruir.
Eren crítics amb l’autoritarisme Blanquista, que són els més partidaris de la presa del poder de l’Estat.
Tenen també una concepció insurreccional de la revolució (amb això coincideixen amb els comunistes però els comunistes volen prendre l’Estat i, els anarquistes, abolir-los).
El pensament de Marx L’autor - Karl Marx va néixer a Tréveris (Renània) el 1818 i va morir a Londres el 1883. En un inici no era comunista, sinó republicà liberal.
- Va créixer en el si d’una família jueva convertida al protestantisme. Des de jove va estar donant voltes al món jueu i al problema de l’alienació. En aquella època a Alemanya hi havia gran part de la societat que pensava que els seus mals estaven lligats als jueus i que per això s’havien de perseguir i fer fora. Però Marc deia que “no 27 Introducció a la Sociologia s’ha d’alliberar als jueus del món, sinó al món del judaisme”. És a dir, no s’han d’expulsar als jueus, atès que són éssers humans respectables com tots els altres, sinó eliminar el judaisme. El pensament jueu economicista i tancat en ell mateix, perjudicava a la societat i creia que és l’expressió condensada de la mentalitat burgesa. Per tant, Marx no estava en contra dels jueus, però sí en el seu pensament.
- Per Marx el mercantilisme (l’acumulació de riquesa) és la base de tots els mals.
- A més, observa diverses contradiccions en la societat, entre elles, observa el ciutadà escindit entre uns “drets i deures” molt elevats i la seva realitat de “propietari” (una divisió entre el que fa i el que pensa). Ell creia que per un costat el ciutadà estava definit per paraules universals i, per altra banda, tancat en si mateix. Era crític d’aquest home, basat en la propietat  aspirava a l’existència d’un ésser humà “obert”.
- Per altra banda, Max, des d’un principi ja és crític amb la propietat i creu que molta gent només pensa en la propietat i que els sentits es redueixen al “tenir”: Marx creu que això bloqueja el desenvolupament de les capacitats i qualitats humanes. És a dir, la societat que tenia als seus ulls potenciava una societat basada en la propietat i això no permetia a l’ésser desenvolupar-se.
Entre 1835 i 1841 va estudiar dret i filosofia a Bonn i Berlín (tesi sobre Demòcrit i Epicur).
- Lectures dels il·lustrats (ell mateix es considerava un il·lustrat) - Els clàssics de la literatura (llegia molts llibres: Shakespeare, El Quixot, literatura grega...) - Hegelianisme  Fou deixeble de Hegel, molt influenciat per aquest, sobretot en dos conceptes complexos: la dialèctica (creença de que la història avança a través de contradiccions), l’alienació i la idea de un món escindit.
- Feuerbach i el seu concepte d’alienació (que recull de Hegel):  El concepte d’alienació té moltes connotacions, però en gairebé totes significa “treure una cosa d’un mateix”, “separar-se”. És un fenomen tant material com immaterial.
 “Les construccions humanes que els homes prenen com a coses en sí”. És a dir, considera que l’alienació resulta de certes maneres de pensar, de la nostra ment, o activitats amb les quals construïm noves realitats o coses, ja siguin materials o immaterials, ideals. Una vegada creats aquests “productes”, a través de la nostra ment o mans, els hi donem certa rellevància, els posem sobre nosaltres i finalment ens hi sotmetem. Sobretot parlem de productes ideals. L’exemple més clar seria la idea de Déu (és una construcció humana; els homes hem imaginat un Déu i un cop l’hem construït ens hi hem sotmès).
 Marx predica la fi de l’alienació (igual que Hegel i Feuerbach). Aquest últim també influeix en Marx en el pensament materialista, atès que era antiidealista. Per tant, Marx també ho serà i rebutja qualsevol idea de sotmetre’s a una idea ja que això nega la humanitat. Per Marx l’ésser humà ha d’estar en primer pla i les idees sempre controlades per aquest.
28 Introducció a la Sociologia Marx estava unit també al cercle dels hegelians d’esquerres que creuen que la història avança a partir de contradiccions. Els hegelians de dretes, en canvi, creuen que la dinàmica de la història s’ha acabat i que s’ha establert un ordre definitiu.
 Quan Marx estudiava hi havia dos corrents: la dreta hegeliana (la dinàmica històrica que ha avançat a través de contradiccions i conflictes havia arribat a un punt que s’havia acabat i establert un ordre definitiu; s’ha arribat a les formes definitives polítiques i econòmiques) i l’esquerra hegeliana (pensava que el dinamisme històric segui i que encara existien contradiccions que farien avançar la història; per exemple, la contradicció d’una ciutadania escindida entre “drets i deures” relacionats amb l’Estat, que hem vist abans) La història de Marx és una història d’exili i de misèria.
- El 1843 emigra a França. El seu primer exili el condueix a París, on va estudiar i llegir sobre l’economia política anglesa (Adam Smith) que, tot i criticar-los, el van influenciar molt (el seu pensament econòmic es forma a base de crítiques). Creia que l’economia li podia explicar l’estructura bàsica de la societat (“l’anatomia de la societat”).
Allí, de seguida es va relacionar amb ambients de treballadors i intel·lectuals alemanys exiliats, en els quals ja circulaven idees socialistes, més o menys utòpiques, i per primer vegada Marx coneix el comunisme (per tant, ell no el va inventar!!).
D’aquesta manera es va adscriure al comunisme.
Posteriorment fou expulsat de França per les seves idees revolucionàries.
- El marxisme temàticament complert segons Lenin (1870-1924)  a partir d’aquest moment es considera que Marx ja està ‘complert’. A França també es va veure influenciat per la filosofia clàssica alemanya, l’economia política anglesa (com hem dit) i pel pensament revolucionari francès.
o A finals dels anys 60 hi va haver una polèmica entre els seguidors de Marx sobre una suposada distinció, una ruptura entre el jove Marx (filòsof, humanista, preocupat per l’ésser humà, el comunisme com un àmbit on els humans han de realitzar-se) i el Marx madur, el Marx de “El Capital” (més científic, fred, geomètric; un Marc estructural que estudia no tant l’individu en si, sinó les estructures socials.
- El 1844 publica els Manuscrits de 1844 o també coneguts com a Manuscrits de París. És un Marx humanista i filosòfic, on recull les seves reflexions fetes a París.
 Intenta explicar que l’alienació té la seva base en la divisió social del treball de les societats capitalistes.
 Això ho relaciona amb la mercantilització, fenomen originat pel capitalisme però a la pràctica va més enllà, i ho critica. A la pràctica el mercantilisme acaba impregnant el conjunt de les relaciones humanes i que s’acaba donant una mercantilització del producte del treball, del treball mateix i fins i tot de la força de treball (és a dir, els mateixos treballadors es converteixen en mercaderies  29 Introducció a la Sociologia li preocupa que la força de treball sigui comprada i venuda.) En definitiva, li preocupava perquè la considerava deshumanitzadora.
 Considerava el diner un símbol concentrat d’aquesta desnaturalització del viure. És a dir, un producte d’aquesta alienació, atès que els mercats manen per sobre la vida de les persones  un cosa que és producte de l’activitat humana acaba sotmeten als humans.
 Apareix una primera definició de comunisme: comunisme com a llibertat concreta en front de llibertats abstractes. És a dir, el comunisme considera que una societat serà lliure quan els objectes i les relacions tornin a ser elles mateixes, deixin d’estar alienades. Creu que l’home per a ser lliure ha de ser conscient de les seves necessitats i capaç de desplegar les seves capacitats i habilitats. No hem d’estar sotmesos a res, i menys a al divisió del treball, que ens classifica i ens impedeix desplegar les nostres capacitats.
Per Marx en la societat els objectes i les relacions tenen: - Valor d’ús: l’autèntic valor és la seva utilitat i per això en un principi valorem els objectes.
- Valor de canvi: preu que estem disposats a pagar, predomina sobre el valor d’ús i inclús aquest pot acabar desapareixent.
Ell veu un fenomen d’alienació en la societat, on es dóna més importància al valor de canvi (economia monetària) que al valor d’ús (satisfacció o utilitat que ens proporcionen les coses).
Junt amb Engels (pagava els estudis de Marx, però també va aportar idees molts importants) funda la Lliga dels comunistes el 1847 (un partit o moviment comunista internacional; embrió de la Primera Internacional) i el 1848 redacten el Manifest Comunista (resum de context polític, social... de Marc) i des de aleshores es dedica a la lluita política junt amb el estudi. En aquest manifest hi apareixen dues idees fonamentals, dues maneres d’explicar la història:  L’accent en la “lluita de classes” com a motor de la història.  La història de la humanitat és la història de la lluita de classes.
La societat avança segons aquestes contradiccions (lluita de classes) que es generen al voltant del sistema de producció (amos vs. esclaus; propietaris vs.
serfs; burgesia vs. proletariat...). Fan avançar la història i expliquen l’evolució, el pas del temps d’una forma de producció a una altra.
En època de Marx parlàvem de propietaris i proletariat, avui en dia parlaríem de treballadors i “nova burgesia” (nova classe dominant, tant política com econòmica). A més, ja no hi ha classes nacionals com abans (e.g.: proletariat anglès), sinó que parlem de classes transnacionals. És a dir, la lluita de classes d’avui en dia no és la mateixa que veia Marx.
Parlem del capitalisme neoliberal  trobem en un extrem els súper rics (no són propietaris de mitjans, sinó gent amb molt capital que 30 Introducció a la Sociologia inverteix arreu del món); a l’altre extrem, trobem la gent que subsisteix com pot, o que estan aturats; al mig, trobem una classe mitjana.
 Creixement de les forces productives i la contradicció amb les relacions de producció. Les forces productives són la capacitat humana de transformar la naturalesa en objectes necessaris per tal de satisfer les nostres necessitats.
Aquestes, al llarg de la història, segueixen un procés de creixement en base a dues maneres: o Creixement quantitatiu  per demografia: cada vegada hi ha més treballadors i, per tant, més capacitat productiva.
o Creixement qualitatiu  un creixement en coneixements: com més coneixements i habilitats tinguin els treballadors, més capacitat productiva. Parlem, per tant, de qualitat intel·lectual i tècnica (progrés tecnològic).
Tanmateix, aquest creixement entra en conflicte amb unes determinades relacions de producció establertes i s’atura. Segons Marx això ha succeït en diferents moments de la història i també succeirà amb el capitalisme.  El CAPITALISME generarà massa creixement qualitatiu i quantitatiu i això esdevindrà negatiu: 1. Els empresaris voldran tecnificar la producció (és a dir, posar més màquines) per haver de pagar menys salaris, estalviar i tenir més beneficis.
2. Però això generarà alhora atur i farà que la gent no pugui comprar els productes produïts pels empresaris.
3. Per tant aquest últims no obtindran beneficis.
4. En resum, allò que interessa en particular a cada empresari, no interessa a l’empresariat en general, ja que al final no obtindrien beneficis.
Marx exposa doncs, que l’únic treball que genera valor és el dels treballadors  l’horitzó d’un món tecnificat sense mà d’obra és una concepció anti-capitalista perquè no comporta una existència de font de benefici! És a dir, com hem vist, si es tecnifica la producció els treballadors es quedarien a l’atur i no podrien comprar productes, amb la qual cosa els empresaris no obtindrien cap benefici. És una contradicció.  És una de les idees generades per les contradiccions de les forces productives.
Aquestes dues idees constitueixen l’anomenat: “materialisme històric”.
El materialisme històric és una manera posterior de presentar l’obra de Marx que té relació amb les ciències socials. S’anomena així perquè els seves teories parteixen de pràctiques, no d’idees, i perquè fa un enfocament històric de les ciències socials. És propi dels líders de la Unió Soviètica (Lenin, Stalin).
Per altra banda, trobem el “materialisme dialèctic”, el qual tracta els aspectes més filosòfics de l’obra de Marx.
31 Introducció a la Sociologia  Tot i la seva crítica al capitalisme, Marx exposa que per arribar al socialisme prèviament cal passar pel capitalisme. Marx i Engels pensaven que en relació als antics models de producció (e.g.: feudalisme), el capitalisme era un gran avanç ja que comportava un desenvolupament tècnic i la formació de la classe obrera.
Resum del seu pensament – L’individu només existeix i s’ha de comprendre en un context social. El seu pensament, per tant, era holista: l’individu només es pot entendre a partir del seu entorn social.
– L’individu es configura segons quins siguin els recursos i les oportunitats que té per a sobreviure i segons el lloc que ocupa en la societat en un moment donat.
– Importància del treball: esforç col·lectiu per a satisfer les necessitats materials. El treball té una importància gairebé biològica ja que som una espècie que necessitem transformar la natura per a poder sobreviure. Per tant, el treball és l’esforç individual i col·lectiu per transformar la naturalesa i obtenir-ne productes útils.
o La forma de treball ha anat evolucionant i l’últim tipus és l’assalariat. Per Marx hi ha un altre tipus de treball, humà i creatiu, a través del qual els humans es poden sentir realitzats i exterioritzar les seves capacitats (e.g.: treballs d’ajuda a persones necessitades). Aquest tipus no hauria de desaparèixer en el comunisme ja que potencia la realització de l’ésser humà. A més, considera que el capitalisme no permet aquest tipus de treball, sinó que més aviat ens limita a un tipus exclusiu de feina (l’assalariat). Per tant, el capitalisme limita la realització de l’ésser humà, ja que el determina, en contraposició al comunisme.
– El conjunt de les relacions de producció constitueixen la estructura econòmica de la societat (la base) sobre la que s’aixeca la sobreestructura política, jurídica, cultural i espiritual.
Marx distingeix la realitat en dos nivells:  Superestructura, que pot incidir influir i modificar la base. De fet, és el que intenta fer Marx: des de la política pretén canviar la societat  d’una societat capitalista passar a una de comunista.
En ella els éssers humans poden planejar com s’organitzaran políticament, un cop cobertes les necessitats bàsiques.
 Base o infraestructura de la realitat social. És la base de qualsevol societat, perquè sense unes relacions de producció no hi ha societat  el treball és necessari per a poder sobreviure i satisfer les necessitats bàsiques. Per tant, la 32 Introducció a la Sociologia base és primordial ja que sense aquesta no existiria la superestructura, que es crea un cop s’han cobert les necessitats bàsiques.
A més, la base també condiciona i limita les possibilitats de la superestructura, tot i que, com hem dit, alhora aquesta pot incidir en la base i intentar canviar-la. Ara bé, que la base condicioni no vol dir que determini!  El pensament de Marx no és determinista (tot i que trobem visions marxistes que sí ho contemplen així). CONDICIONAR ≠ DETERMINAR El marxisme Cal tenir en compte que l’obra de Marx evoluciona d’un Marx més filosòfic al Marx pròpiament marxista científic que escriu “El Capital”. A més, com a pensament social i polític, el marxisme ha tingut una gran transcendència al llarg del temps. El segle XX no s’explica si no és per l’impacte de les idees de Marx. De fet, durant dècades el marxisme-leninisme-maonisme s’utilitza com a ideologia política i com a doctrina oficial de molts Estats del món. Aquesta percepció del marxisme com a doctrina s’allunya de la sociologia científica i social que volem explicar (cal distingir-ho!)  el propi Marx s’allunya del marxisme com a ideologia política.
Cal destacar també que l’obra de Marx no neix tant com a sociologia, però acaba tenint una gran importància i influència al llarg del segle XX.
Un fet important és que Marx, ja de gran, va arribar a fer autocrítica del seu popi pensament; això demostra que era contrari a imposar el marxisme coma dogma. Marx es va donar compte de que les seves idees s’havien d’aplicar en certs moments històrics concrets  Les ciències socials s’han d’aplicar en un àmbit concret, no universal com les ciències naturals. Això es pot veure en el següent exemple: - Segons Marx per poder arribar al socialisme primer s’hauria de passar pel capitalisme. Si seguim aquesta teoria, la revolució social s’hauria d’haver produït als països capitalistes més avançats (com el Regne Unit) i no en aquells països que encara tenien un règim feudal (com Rússia i Cuba). Tanmateix el seu pronòstic no es va complir, ja que justament els règims comunistes es van imposar en aquest segon tipus de països. En aquest moment Marx es va autocorregir i va dir que aquest pronòstic només funcionava a l’Europa Occidental i que pot ser sí que en alguns llocs es podia arribar a passar directament al socialisme sense passar pel capitalisme (cal dir que en aquests països on es van imposar règims comunistes, el comunisme com a tal mai va arribar a produir-se). Per tant, el seu pensament es pot aplicar en certs moments.
De totes maneres, per marxisme cal entendre les diverses interpretacions de les idees que Marx va posar en circulació i el seu posterior desenvolupament. És a dir, no es pot reduir a una única manera d’entendre la ciència, sinó que ha sigut coses molt diferents i no necessàriament coincideixen amb el pensament de Marx  el 33 Introducció a la Sociologia marxisme ha sigut moltes coses i inclús, a vegades, de contradictòries. Existeix, doncs, no pas un marxisme, sinó una enorme quantitat de “marxismes”.
Hi hagut autors que s’han centrat més en l’àmbit filosòfic, polític-social, científic-social...
Marxisme Filosòfic Polític-social Científic social Lukács Korsch Bloch Socialdemocràcia Leninisme Estalinisme Eurocomunisme Historia Economia Geografia.....
Escola de Frankfurt: Adorno, Horkheimer Marcuse Habermas Moviment obrer Moviments socials Sociologia: Sociologia: marxisme estructuralista Marxisme estructuralista individualisme Marxisme metodològic analític funcionalisme Funcionalisme marxista marxista Estudi de les desigualtats i de les classes socials a. Filosòfic  no vol dir que no s’interessi per l’economia, política... és a dir, no es tracta únicament obres d’interès filosòfic.
b. Polític-social  és un marxisme vinculat a l’acció política, a la revolució i als canvis socials. Pren diversos corrents: - Socialdemocràcia  Pensament que pretenia ser fidel a Mara i el seu objectiu era substituir el capitalisme pel socialisme de manera pacífica.
- Leninisme  Es caracteritza per ser fidel a la vessant revolucionària (s’emmiralla en la Revolució Francesa). Pretén enderrocar el poder i des d’allí canviar la societat.
- Estalinisme  Fou la variant més fosca i sinistra. Tot i així, a vegades s’oblida que “gràcies” a Stalin es va poder vèncer l’amenaça nazi.
Malgrat això, és un dels grans contribuïdors de fer del marxisme allò que no és: una mena de producte tancat i dogmàtic, contrari al que predicava Marx.
- Eurocomunisme  Moviment que es va generar en alguns partits comunistes de l’Europa Occidental a mitjans dels anys 70, encapçalat sobretot pel Partit Comunista italià i acompanyat pel Partit Comunista espanyola (Santiago Carrillo). Consistia en pensar com passar del capitalisme al comunisme de manera parlamentària, és a dir, per la via democràtica.
34 Introducció a la Sociologia  On està viva avui en dia la vessant polític-social? En part en el món sindical i obrer i, més endavant, en els moviments socials  Política jove, emergent en alguns països, però molt diferent al marxisme de Lenin o Stalin.
c. Científic-social  És on ha tingut realment transcendència. Està més lligat al món acadèmic, intel·lectual, de la recerca... En el camp de la història ha tingut un gran impacte, per exemple (bona part dels historiadors del segle XX són marxistes); de fet, és la ciència social on ha tingut més impacte. En l’economia també ha tingut transcendència, així com en el camp de la geografia (encara avui en dia trobem geògrafs rellevants d’orientació marxista).
Avui en dia, l’estudi de les desigualtats i de les classes socials és el gruix de la sociologia: és al que es dediquen els sociòlegs actualment. D’alguna manera o altre, això és influència de Marx.
La sociologia marxista  Als anys 60 i 70  Althusser i el ”estructuralisme marxista”  l’ésser com a tal no existeix, sinó que existeixen estructures que condicionen l’ésser humà. És un pensament extremadament holista i té una visió antihumanista.
 L'impacte del pensament d’Antonio Gransci  es contradiu amb l’anterior.
Aquest intenta descobrir com es pot fer la revolució en un context modern on el domini d’una classe sobre una altra no es produeix per la força sinó que també es produeix pel camp de les idees. Així doncs, defensa que per aconseguir el comunisme s’ha de guanyar l’hegemonia social (la major part de la societat ha de tenir idees comunistes).
 A Catalunya i Espanya: el pensament de M. Sacristán  Sacristán introdueix el pensament de Gransci (de fet, el va traduir) i fou un gran divulgador del marxisme, atès que va traduir també les principals obres de Marx. A més, també va introduir en el marxisme català i espanyol el nou pensament ecologista, feminista i pacifista. Es pot considera com el divulgador i pensador marxista espanyol més important de la història.
 A partir dels 80  “Marxisme analitic”  Intenta definir clarament els conceptes marxistes.
Predomina la claredat, l’argumentació lògica: agafar l’obra de Marx i Engels i trobar una definició clara sobre els conceptes que hi apareixen.
o J. Elster, G. Cohen , P. Van Parijs  Alguns són individualistes metodològics; l’últim es un dels ideadors de la renda bàsica universal.
 E. Olin Wright i l’anàlisi de les classes socials  És un dels marxistes acadèmics actuals, encara viu i actiu. Ha influït molt en l’estudi de les classes socials i s’ha dedicat a recollit realitats d’avui que prefiguren un món diferent. De fet, té una teoria pròpia que ha tingut molta influència  J. Roemer: la teoria de l’explotació.
35 Introducció a la Sociologia  El marxisme autònom, T. Negri, J. Holloway, S. Federici  Avui en dia està molt de moda. L’última autora és una gran defensora de la dona i de la idea de que el capitalisme i el patriarcat van units: si estàs contra un, estàs contra l’altre.
Combina feminisme amb marxisme.
 En general, el marxisme, però: – Veu la societat no com una estructura estàtica sinó com un procés històric (periodització de la història).
– La societat està farcida de contradiccions i de conflictes.
– El principal és el conflicte de classes.
– Per a assegurar-se el seu domini, les classes dominants utilitzen no només el poder de l’Estat sinó també l’educació, els mitjans de comunicació, tots els instruments de manipulació de els consciències.
 La seva principal aportació a la sociologia contemporània: – La teoria de les classes socials – La importància del canvi tecnològic – La visió “conflictivista” de la societat – Formació de la “consciència de classe” i alienació – Globalització del sistema capitalista Karl Marx vs. Max Weber Pel que fa al sistema capitalista...
o Weber s’ocupa, a part de seu sorgiment, de veure quina és la dinàmica d’aquest (com es comporta la gent, les seves relacions...), d’entendre les variacions de sistema, és a dir, els tipus de capitalismes que es donen.
o Marx, en canvi, ho fa d’una altra manera, tot i que hi ha una certa semblança en l’objecte d’estudi. La diferència està en que Marx s’interessa també en les possibilitats de canvi del capitalisme, i no només la seva dinàmica. És a dir, les condicions que fan possible el canvi de sistema, un canvi cap al socialisme o comunisme. I no només això, sinó també com es pot preveure aquest canvi: va més enllà del capitalisme ja que forma hipòtesis, tant socialistes com comunistes.
2.5. El funcionalisme El funcionalisme és una de les principals corrents teòriques en ciències socials, especialment en antropologia i sociologia, i lligada a les forces polítiques i econòmiques. Sorgeix a Nord-Amèrica a la segona meitat del el segle XX i fou el tipus de sociologia predominant durant aquest segle. Arriba fins als nostres dies.
36 Introducció a la Sociologia Els seus orígens se situen en autos com E. Durkheim, H. Spencer, Talcott Parsons i, finalment, R. K. Merton. Tot i això, molts sociòlegs feien funcionalisme però no s’adscrivien explícitament a la doctrina.
El funcionalisme té un enfocament empíric que privilegia el treball de camp. És a dir, és una sociologia pràctica que promou l’estudi i l’anàlisi directe de la realitat social de manera empírica, tot i que també consta de grans afirmacions teòriques.
Idees principals Posa molt èmfasi en les institucions socials, desenvolupades per a satisfer les necessitats biològiques i/o culturals.  La societat està formada per institucions, enteses com a les relacions entre individus (objecte d’estudi seu) que es comporten seguint unes mateixes pautes i normes que tenen per finalitat satisfer les necessitats socials: - Família: la seva funció és assegurar la reproducció.
- Exèrcit: la seva funció és vetllar per la seguretat.
- Església: la seva funció és satisfer les inquietuds espirituals.
Per tant, les institucions existeixen perquè compleixen una funció social: mantenen la societat unida. La majoria són per satisfer necessitats biològiques, tot i que en trobem també d’ordre cultural (com el cas de l’Església).
El funcionalisme també considera que la societat és un sistema complex (sobretot la societat moderna, atès que les societats antigues o tradicionals són més senzilles) format per diferents parts que encaixen o es relacionen entre sí, produint equilibri, estabilitat i conformitat social.  La societat és com un rellotge format per diferents engranatges que encaixen entre sí: quan funcionen bé, trobem equilibri; de lo contrari, inestabilitza tot el sistema. Per tant, quan totes les institucions fan la seva funció, el sistema social funciona.
Les principals parts del sistema, per tant, són institucions, però també hi trobem individus, que estan situats en aquest sistema, la societat, segons el seu treball: segons la seva funció es trobaran en un lloc o altre (e.g.: empresaris per sobre de treballadors).
La conducta dels individus està orientada per les estructures socials, enteses com a pautes relativament estables de relacions socials (relacions familiars, professors alumnes, etc.). Però, què és una estructura? Una estructura és la base o el suport, allò que manté en peu la societat. Però les estructures socials no són realitats tangibles, sinó normes, costums, valors, estils de vida, comportaments, creences... IDEES que es troben en els nostres cervells o escrites en textos, lleis, llibres sagrats... Per tant, la realitat social es troba en les nostres ments i escrits –no és tangible!- i circula de manera incessant, atès que els humans ens comuniquem i transferim representacions, més o menys estables, constantment.
37 Introducció a la Sociologia o Els ésser humans tenim la capacitat de representar-nos la realitat mitjançant idees i, alhora, comunicar-les. De manera que tenen una dimensió individual (cadascú té la seva representació) i pública (quan ho exposem a la gent). Món  Idees individuals  món.
En el fons les estructures són un conjunt de normes i relacions (que es produeixen entre individus o institucions) que mantenim seguint unes pautes, relativament estables i interioritzades. Gràcies a les estructures la realitat social és d’una determinada manera i permet que el sistema tingui certa continuïtat, estabilitat o cohesió i que segueixi ‘viu’.  Visió del sistema com un cos social format per diferents parts, cadascuna de les quals té la seva funció, sent l’estructura l’esquelet d’aquest cos que li atorga l’estabilitat. Per tant, aquestes pautes s’han de respectar per al correcte funcionament del sistema. E.g.: el mateix succeeix amb el llenguatge  té unes normes i pautes lingüístiques que no ens podem saltar, tot i que podem construir infinitat d’oracions.
 Cal diferenciar però, que el sistema és el tot, mentre que l’estructura és una part d’aquest, que va més enllà del sistema: és el conjunt de normes, pautes o relacions que atorguen l’estabilitat al sistema, és com l’esquelet.
Ara bé, el sistema evoluciona i pot canviar constantment, atès que neixen nous individus, noves institucions, hi ha canvis en les formes i la divisió del treball... però, en canvi, l’estructura tendeix a perdurar en el temps. Això no treu però que les estructures també canviïn: també estan sotmeses a transformacions. A més, els comportaments no són aleatoris, sinó relativament estables i predictibles: trobem unes pautes i unes maneres de relacionar-se segons el lloc on ens trobem (e.g.: no ens comportarem de maner aigual al bus que a casa).
Orígens sociològics del funcionalisme  L’analogia de Spencer entre organisme i societat: veu la societat com un organisme viu.  Organicista: veure la societat com un organisme que evoluciona (relació amb la biologia).
 La solidaritat en Durkheim: la solidaritat és allò que vincula els individus, però no entesa com a qüestió moral, sinó com un vincle social.
 El concepte de sistema en Pareto.
Orígens antropològics del funcionalisme B. Malinowski i A. Radcliffe Brown  veuen la societat com un conjunt de relacions funcionals i estructurals en la qual els processos individuals acompleixen determinades funcions en benefici del manteniment del tot social. És a dir, els individus satisfan unes funcions socials a favor del conjunt de la societat, objectiu de les quals és sempre intentar mantenir el sistema estable.
o Però les societats varien i poden acabar. Com? Poden ser afectades per factors exògens (accions externes a la societat que sofreix el canvi; sobretot en 38 Introducció a la Sociologia societats primitives) o per factors endògens (aquells que provenen de dins; sobretot en societats modernes).
Visions del funcionalisme El funcionalisme entén les estructures socials en termes de funcions socials. És a dir, quines conseqüències les estructures socials tenen per al funcionament de la societat.
Els canvis, a més, no són individuals, sinó lògiques o maneres de relacionar-se que s’estenen en el conjunt de la societat  Anàlisis epidemiològic (paral·lelisme amb l’epidèmia, un virus que s’expandeix). Primer es produeixen uns canvis, vistos com estranys, senyalats i apartats, i després es va expandint fins que s’accepta com a normal.
Per altra banda, segons el funcionalisme tota estructura contribueix al funcionament de la societat, tal i com la coneixem. És una visió, però, molt conservadora de la societat, ja que sinó l’ordre social mai canviaria: ha de succeir quelcom perquè les estructures socials canviïn.  És un problema dominant en el principal corrent del funcionalisme, atès que és difícil explicar el canvi en les societats o estructures socials des d’aquest punt de vista.
Autors  TALCOTT PARSONS (1902-1979) És el pare fundador del funcionalisme i un important sociòleg nord-americà de mitjans del segle XX. A finals de segle se’l va començar a qüestionar. Era fill d’una família de classe mitjana i evangèlica. Es va formar a Europa en sociologia, concretament en la tradició weberiana. A més, barrejava diferents disciplines, com la sociologia, l’economia... Era molt conservador i de drets políticament, tot i que com a sociòleg fou molt important.
Parsons mantenia la teoria estructural-funcionalista (explicada en l’apartat anterior). Té grans obres que sintetitzen el seu pensament: 1. La primera fou L’estructura de l’acció social (1937): és la primera gran síntesi de l’estructuralisme i afirma el caràcter antideterminista i subjectivista de l’acció (idea de que el canvi social no existeix). Tot i que és una construcció teòrica molt holista, volia també remarcar el paper de l’individu (era contradictori).
En la seva segona fase trobem: 2. Cap a una teoria general de l’acció (1951) 3. El sistema social (1951): desenvolupa un model de sistema social funcionalista i estableix la gran elaboració teòrica de funcionalisme.
Una de les principals crítiques que se li fa és la seva resistència a acceptar el canvi social. Al final de la seva vida va abordar el problema del canvi històric de llarg abast: era conscient i va acceptar que hi hagi canvis a llarg termini (al llarg de la història) però no acceptava el canvi social a curt termini.
39 Introducció a la Sociologia  R.K. MERTON (1910-2003) És més reconegut i influent que Parsons actualment i s’utilitzen encara molts dels seus conceptes. Ell sí era capaç d’entendre elements de contrarietat dins la societat, com el canvi social. A més, no era partidari d’elaborar grans teories sociològiques com Parsons, sinó d’elaborar teories d’abast mitjà que expliquessin parts de la sociologia i no una única teoria per explicar-la tota.
Va reformular el funcionalisme (la formulació d’una idea ja fa que es faci realitat, independentment de si és fal·laç o vertadera  mecanismes de profecies autocomplertes):  Defensa que les conseqüències d’una pauta d’acció social, d’una estructura, podien ser diferents segons els individus. És a dir, defensa que tots ens guiem per unes mateixes pautes que ens venen donades per la societat, però cadascú les pot entendre d’una manera diferent (no tots hi reaccionem de la mateixa manera).
 Fa una distinció entre:  Funcions manifestes  conseqüències intencionades, evidents, que persegueix una norma, institució, individu... Es a dir, la gent n’és conscient: les finalitats perseguides per una determinada pràctica. Ara bé, una cosa és el que es pretén, i l’altra el què realment acaba succeint.
E.g.: Universitat = formar alumnes  Funcions latents  funcions ‘amagades’. Són aquelles conseqüències que s’acaben produint (de manera inconscient). El científic social les ha de desvetllar: una societat crítica desfà, desmunta les coses aparentment evidents. E.g.: consagrar la divisió del treball en la nostra societat.
E.g.: els balls per la pluja en tribus africanes: la funció manifesta és ballar perquè plogui, però la funció latent és mantenir la cohesió de la comunitat  mentre ballen junts en èpoques de sequera s’evita que hi hagi friccions de resultes de la mancança d’aliments, per exemple. S’evita, per tant, la disgregació de la comunitat.
 Com hem dit, Merton accepta elements de contrarietat en el sistema social i parla de les disfuncions socials: les conseqüències negatives (volgudes o no) del funcionament de tal o qual estructura. És a dir, accepta la idea de que no tota estructura pel fet d’existir contribueix a l’estabilitat del sistema (com deia Parsons), sinó que n’hi poden haver que no ho facin  pautes disfuncionals en contra de l’estabilitat del sistema. Podem trobar individus o grups que pensen que treballen “a favor” del sistema, però realment ho fan en contra la seva estabilitat (conscientment o inconscient). E.g.: organització antisistema 40 Introducció a la Sociologia 2.6. Interaccionisme simbòlic És un corrent de pensament nascut a Chicago als anys 20 del segle XX proper a la sociologia social. S’enfronta, a la vegada, al reduccionisme psicologista (considera que els problemes socials provenen de problemes psicològics, de l’individu) i al determinisme estructural (holisme, sobretot qüestiona a Parsons).
E.g.: els problemes de la delinqüència: si hi ha delinqüència juvenil és perquè hi ha un trastorn psicològic i se m’han de fer càrrec els psicòlegs; Parsons diria que perquè hi ha institucions que no fan la seva feina.
Se centra en l’estudi de la capacitat dels actors, l’acció i la interacció. És a dir, el centre d’estudi d’aquesta disciplina es troba en les accions i interaccions entre individus. A més, defensa que totes les relacions humanes es basen en la interpretació dels signes (verbals i no verbals: llenguatge, gestos, la mateixa presència...) que envolten les accions humanes. Des d’aquesta perspectiva és gairebé impossible no comunicar: els humans ens comuniquem contínuament. En funció de la interpretació que fem d’aquests signes actuarem d’una manera o altra, independentment de si hem encertat o no.  La interpretació és al base de la vida social.
Fa una aproximació a la “microsociologia” perquè no estudien una totalitat, sinó coses concretes (e.g.: les relacions d’interacció dins d’una classe, entre professor i alumnes). De fet, consideren que la unitat mínima d’anàlisis són dos persones, perquè hi ha una interacció o comunicació; una persona sola no té sentit d’analitzar-se sociològicament.
Principals autors o George H. Mead (1863-1931)  primer gran pare o Herbert Blumer (1900-1987)  segon gran pare o Erving Goffman (1922-1982)  és el més contemporani i influent actualment. Li interessaven molt les relacions jeràrquiques i les institucions totals (aquells llocs en que la gent està tancada i no en pot sortir: presons, manicomis, asils...); en aquests casos la vida de l’individu està molt regulada i tancada i les interaccions cara a cara són molt riques.
Herbert Blumer Segons Herbert Blumer (1938), l’Interaccionisme Simbòlic considera que: - Les persones actuen i interactuen a partir dels significats que els objectes tenen per a elles. És a dir, els objectes tenen un significat dins d’un determinat context social (e.g.: una agenda per als estudiants és una llibreta per a planificar, per una tribu indígena seria material per a fer foc).
41 Introducció a la Sociologia - Per tant, els significats de les coses, normes o pautes de conducta són producte de la interacció i acció social.
- A més, les persones seleccionen, organitzen, reprodueixen i transformen els significats en funció de les seves expectatives i propòsits. És a dir, depèn del que vulguem, atribuïm un determinat significat als objectes (e.g.: rellotge per a mirar l’hora o com a símbol d’estatus).
Tenen “significat” coses materials, accions, altres persones, relacions i els mateixos símbols. A més, aquests símbols tenen significats compartits. Per aquests autors, sobretot la comunicació no verbal és molt important (gests, expressions facials, postures, formes de vestir, la presència...).
42 ...