Història tema 24 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla, uab, història

Vista previa del texto

TEMA 24: El desarrollo dels 60 i els seus múltiples efectes. Una societat nova i una política vella A partir del 47, amb la consolidació de la Guerra Freda com a nou criteri que ordenava el mapa del món, el règim franquista es veu salvat. L’any 45 el règim de Franco apareixia a ulls del món com l’últim vestigi, l’última supervivència dels feixismes derrotats a Europa. Tothom, França, GB, Bèlgica... tenien en ment l’entrevista entre Franco i Hitler passant revista a una guàrdia d’honor de les SS. També era coneguda la visita de Franco a Mussolini també al mateix any 40. L’any 45 el moment que les armes callen a Europa la imatge del franquisme és aquesta.
Sense que el franquisme hagi hagut de fer cap canvi substancial, només canvis cosmètics. L’any 45 es publica una norma que diu que ja no és obligatòria la salutació feixista, la salutació romana, en plan, és una cosa estrangera. Aquesta salutació era obligatòria  quan la gent anava al cine, a la mitja part, es projectava una diapositiva amb la foto de Franco, i tothom, tots els assistents havien de posar-se dret i posar el brazo en alto. De sobte Franco comença a aparèixer en públic no tant amb uniforme, més en traje, més vestit de civil. Aquella Falange de Franco se li posa un morrió perquè no foti tant de soroll ni se la vegi tant. Ara el règim el que volia era desidentificarse del feixisme.
A canvi de gestos d’aquesta magnitud tant petita, el règim ha passat a ser l’últim vestigi del feixisme derrotat a ser el pioner de l’anticomunisme antioccidental. En el moment de l’esclat de la guerra freda, a la comunitat internacional diuen que el comunisme és perillosíssim. Franco diu que ell està pelant comunistes des del 35, què més voleu? No s’enamoren de Franco però diuen és el mal menor. Aquest tio és segur que no és comunista. Els que l’aguanten són els espanyols.
Amb això, a partir de l’any 47/48 el franquisme salva la pell.
Edita la possibilitat de ser derrocat per una intervenció exterior. D’aquí a aconseguir la legitimació internacional, encara li cal un bon tros. 48-mitjans dels cinquanta. En aquests anys, gradualment lentament els ambaixadors estrangers van tornant Madrid. França obre la frontera.
Les condemnes són de to menor i acaben desapareixent. Quan l’any 49, fita de la guerra freda, els EUA promouen a Europa la creació d’una organització militar defensiva, la OTAN, Espanya no hi és convidada. La OTAN és un grup de països democràtics. Es va imposant a poc a poc la real politique. És preferible el règim de Franco a la incògnita, l’any 52 Espanya és acceptada com a membre de la UNESCO. És la Agència de les Nacions Unides per a la Educació, la Ciència i la Cultura. L’acceptació del franquisme per part de la comunitat internacional és el 53. El règim firmarà dos tractats molt diferents però molt importants, en la línia de deixar de ser un empastat en la comunitat internacional. Un és concordat amb la Santa Seu. Un Concordat és un tractat diplomàtic entre el govern d’un país i el Vaticà. Espanya havia tingut diversos concordats des del segle XIX. La república havia trencat el concordat anterior de la monarquia, i Franco, ni durant la guerra ni després, no havia aconseguit la firma d’un concordat nou. No és que Franco no hagués volgut firmar un concordat, era Roma la que no havia volgut. Perquè el Vaticà, és una estructura de poder que té gairebé 2000 anys d’activitat, la més antiga del món. No hi ha cap altre poder al món que fa que hi hagi 2000 anys sense cap trencament. El Vaticà sempre ha estat molt prudent. Tot i que el règim de Franco sempre s’havia proclamant super catòlic, Roma, la central, l’església catòlica espanyola s’havia llançat a favor de Franco des del primer dia. Però la Santa Seu era més prudent. Havien celebrat la victòria de Franco però no volien firmar un concordat perquè el càlcul dels diplomàtics del Papa, suposat que aquest tio cau i nosaltres hem firmat un concordat amb ell. Quedarem fatal. Fins que no estiguem molt segurs que el règim de Franco està consolidat, no ho farem. L’any 53 la diplomàcia diu que ara sí que està consolidat.
Un concordat és un intercanvi de concessions entre els dos poders que el firmen. En aquest cas el Franquisme donava, d’acord amb el concordat, la moral catòlica i el dogma catòlic són llei. Tot allò que contradiu el dogma catòlic, no és que sigui pecat, a més a més de ser pecat, és delicte.
És imposat a tothom. La blasfèmia, no només era pecat sinó que en el Franquisme era delicte.
L’adulteri, que d’acord amb el dogma catòlic, és un pecat, però en l’Espanya de Franco a més a més és un delicte. L’adulteri és un delicte si és la senyora la que se’n va al llit amb algú altre. Si ell li fot el salt, no passa res. D’acord amb el codi penal franquista, si el marit sorprèn a la dona amb l’amant, i la mata, no se’l condemna a ni un dia de presó.
Amb tot el sistema de l’ensenyament franquista no es podia ensenyar res que fos contradictori amb el dogma catòlic, a més a més a tots els nivells de l’ensenyament, hi havia una assignatura de religió catòlica. La censura, de la premsa, del cinema, del teatre, tenia la faceta ideològica política i la faceta moral. La faceta moral la controlaven els capellans. Aquests fotogrames, tallats. Anava a veure un assaig d’una obra de teatre que s’havia d’estrenar, i les faldilles un pam més llargues. És l’Església la que controla tot això. Amb el concordat se li dóna una solemnitat més gran. A canvi d’això, el Vaticà quins cromos dóna? El Vaticà valida, beneeix el règim. Un règim que sap que no té el consens de la majoria dels espanyols, que sap que no desperta l’entusiasme del món anterior, tenir el vist-i-plau de la Santa Seu és important per poder desprendre’s de la imatge de franquisme.
La Santa Seu reconeix a Franco un privilegi que havien tingut els reis d’Espanya durant l’antic règim al llarg dels segles que ara Franco recupera per ell com si fos un rei, el Privilegio de Presentación de Obispos. Si a Espanya encara hi ha bisbes, que no es jubilaven, es morien i prou.
Quan un bisbe moria i quedava la seva seu vacant, el règim, formalment Franco, enviava a Roma un paper amb una llista de tres capellans que podien ser nomenats bisbes d’allà, això era una terna (llista de tres noms). El Papa, demanava informació i en triava un. En la pràctica, nomenava els nomenaments de Bisbes, ja hauria sigut l’hòstia. Per què té importància? Perquè Franco no era un Hitler o un Mussolini. A aquests se’ls enfotia el que digués el Papa. Franco considerava que una de les pitjors coses que li podia passar a la seva autoritat era ser criticat pels bisbes. La manera de garantir que no se li colés entre els bisbes una oveja negra era aquesta. Naturalment el sistema no era perfecte. Primera perquè quan es posa en marxa tot això l’any 53, hi ha una gent que continuen sent bisbes li agradi o no. Sobretot filtrant els noms sempre es cometia algun error. Algú que quan era un jove canonge semblava molt discret i tal i quan arribava a ser bisbe, doncs canviava. Com ara el Vicent Carancón? Durant el resto de la seva trajectòria com a bisbe li va donar uns quants maldecaps al Franquisme. Tenia un control del 90% de l’episcopat.
L’any 53 és important perquè hi ha dos acords, aquest i un altre que és l’acord entre el govern de Franco i els EUA. Quan l’any 49 es crea la OTAN, l’Espanya de Franco no hi és convidada.
Perquè potser als americans els hauria sigut igual, però hi havia països europeus que no ho haguessin acceptat mai, barrejar-se amb Franco. En els esquemes de la Guerra Freda, Espanya tenia pels americans un concepte estratègic molt gran. Europa estava dividida per la meitat pel Sector d’Acer, deixant a una banda Txecoslovàquia i a l’altra Àustria (crec). La obsessió de la OTAN, d’occident, dels americans, era que un dia aquestes centenars de divisions de l’exèrcit roig engeguessin els motors dels seus tancs, travessessin la barrera d’acer i es plantessin al Canal de la Mànega. Sí que els americans tenien tropes a Europa, però res de l’altre món. Enviarem tropes a Europa per fer recular els soviètics. Si és a Anglaterra hauran de travessar el canal de la mànega. Necessitaríem un lloc on enviar els reforços en el cas d’una invasió soviètica. L’única resposta a aquest interrogant era Espanya. Els americans van considerar molt important l’acord militar amb el franquisme. Necessitem grans pistes d’aterratge, sistemes de comunicacions de radar, cal preparar el terreny. Franco va concedir als americans la construcció i l’establiment de tres grans bases militars a territori espanyol, les bases aèries de Saragossa de Torrejón i de Rota.
A part d’aquestes tres grans instal·lacions, un oleoducte, Rota - Torrejón – Saragossa. A part d’això, tota una xarxa d’antenes i radars escampades pel territori espanyol per interceptar les comunicacions del bloc soviètic, etc. Algú hauria pogut pensar que com pot ser que un règim com l’espanyol concedeixi a una potència estrangera tot això. Els militars americans actuaven com si estiguessin a Amèrica, no seguien les lleis d’aquí ni res. Franco tenia la benedicció de la gran potència dels EUA. Els EUA pagaven uns centenars de milions de dòlars que a més a més proporcionaven a l’exèrcit espanyol armament modern. Els acords són al 53, que és l’any que s’ha acabat la guerra de Corea, que és la primera gran guerra calenta de la guerra Freda. De cop, la indústria militar americana disposa d’uns estocs d’avions, tancs, etc. que ja li han quedat una mica vells i obsolets. L’excedent de la guerra de Corea pels espanyols és la rehòstia. Lo més modern i enlluernador que es poden imaginar. Aquí encara estan amb avions dels nazis i tancs italians del 37. Pels militars això és al·lucinant. De passada, gràcies a aquesta ajuda, quan desfila el 18 de junio per la castellana, pot treure’s del cap els cascos nazis i cobrir-se amb cascos americans més arrodonits que no espantaven com els dels nazis.
Franco obté l’aval dels americans a canvi d’això. El president dels EUA era l’antic general Eisenhower. Franco vol que vingui a Madrid, al final ve un dia que està de ruta per Europa, però Franco té la imatge que havia perseguit d’ell al costat d’Eisenhower desfilant per la Gran Via.
Ara ja està acceptat per tothom.
Aquest procés de legitimació internacional del règim de Franco culmina l’any 55 quan Espanya és acceptada com a membre de la ONU. Amb això, la posició internacional de l’estat espanyol queda normalitzada. Mèxic?  únic país llatino americà que segueix reconeixent la república espanyola. a Davant la consolidació internacional del règim franquista, PSOE, CNT, instal·lades a França, van llanguint i cada vegada estan més desconnectades del que passa al sud dels Pirineus. Per exemple, quan dimiteix Irla a l’exili per motius de salut, l’any 54, a Mèxic elegeixen nou president de la Generalitat  Josep Tarradellas. Se n’assabenta molt poca gent. L’exili polític es va fossilitzant. Són una colla de nostàlgics que encara pensen que viuen als anys 30. Pel que fa a l’oposició a Espanya, fins als anys 40 encara es tenia l’esperança d’arribar a l’oasis. Passa tot el contrari. El règim franquista es veu consolidat i reconegut internacionalment. Els anys 50 és una dècada sense perspectives. Havien sigut més durs els anys 40 però als anys 40 hi havia una esperança. Lo fotut dels anys 50 és que d’esperança no n’hi ha cap. No es veu cap final. Aquesta travessa del desert resultarà mortal per a moltes organitzacions que havien sigut molt importants abans de la Catalunya del 39. Des de principis dels anys 50, la CNT desapareix de l’interior. Anys 50 i 60 gairebé no se’n tindrà notícia. Si la CNT desapareix, encara ho fa molt més de pressa el POUM. El mateix podem dir d’ERC. Penjaven banderes, pintades... però al llarg dels anys 50 pràcticament deixa d’existir. Sí que hi ha unes persones concretes que segueixen sentint-se d’ERC. L’única excepció és el PSUC, l’única que sobreviurà i que a més a més resultarà enfortida. No precisament perquè el PSUC s’estalviï la repressió franquista, tot el contrari. El franquisme sap que perseguir, torturar i executar comunistes no li provocarà cap problema seriós amb el govern d’EUA, ni amb el de GB ni amb els altres. Caçar comunistes és gratis.
Si els comunistes patien aquesta repressió tant dura, com s’ho van fer per sobreviure i enfortirse. Caldria entendre què significava ser comunista a l’Europa dels anys 1950 i a l’Espanya dels anys 1950. La militància comunista perseguida, no on era legal, era el més semblant a una fe religiosa perseguida. El comunisme era no només una ideologia política, era una ideologia de la vida, una concepció del món. Era una explicació global del món i de la història. Era el més semblant a una religió, ho vivien com una fe. Fins al 1953 tenia una divinitat, algú, que deia el que era bo o no, Stalin. Tenia un referent personal i una autoritat absoluta. Tenia una terra promesa d’algun paradís a la terra, la Unió Soviètica. Des del 1917 governava a la unió soviètica, el comunisme. L’anarquisme, per exemple, no s’havia provat. Des del 1949 s’havia estès a Xina.
No era una utopia. Era una ideologia que governava mil milions de persones sobre el planeta.
Pels que compartien aquesta fe era una doctrina que funcionava.
La unió soviètica va passar de ser un país agrari a enviar satèl·lits a l’espai i fins i tot sers humans.
SPUTNIK  primer satèl·lit artificial no tripular. Una ideologia que havia sigut capaç de fer coses així no podia estar equivocada. Els comunistes eren severament perseguits. En la persecució disposaven d’uns suports que no tenia cap altre partit, sindicat o corrent polític, perquè allò que els militants comunistes clandestins presentaven aquí, era una ideologia que governava a una tercera part del món. Si un militar era comunista era condemnat a presó, a París, a Londres, a Roma a Brussel·les es manifestaven amb pancartes de llibertat per fulanito de tal. I recollien signatures i tal. Si el detingut era un anarquista no es manifestava ningú enlloc a l’estranger. Si era comunista sí. A més a més, aquest tenia la tranquil·litat de què si tenia dones i tenia fills, no els deixava abandonats. El partit s’ocuparia d’ells. El partit si feia falta els trauria del país i els portaria a un país de l’Europa de l’est on serien tractats a cos de rei. Si un comunista sortia de la presó després d’anys de maltractament i tal, el partit l’enviava a Crimea a fer repòs o a un hospital a l’Alemanya de l’est, o a Hongria o així. Totes aquestes xarxes de seguretat no les tenia cap altre militar, ideologia o corrent. El partit comunista d’Espanya i la seva branca catalana disposaven d’un element que no tenien els altres: la mítica Pirenaica. Radio España Independiente Estación Pirenaica.
Era clandestina. Les instal·lacions emissores eren als afores de Bucarest, a Romania. El militant o simpatitzant, s’acostava a la ràdio, començava a lluitar amb el dial perquè els franquistes posaven restriccions. Mira que no sé d’on ve aquesta veu, però aquesta emissora explica coses que no explica ningú, i fins i tot en català a vegades, raja del règim. Va funcionar durant vora 40 anys. Tots aquests factors expliquen que el comunisme cresqués i s’enfortís.
Des de mitjans dels anys 50 comença a despuntar un nou catalanisme. Format per joves catòlics de classe mitjana, que no han viscut de forma adulta la guerra civil, amb inquietuds socials, sensibles a la misèria dels treballadors, a les desigualtats, que com que són joves catòlics compten amb un cert aixopluc d’estructures de l’església catòlica, com l’escoltisme (el moviment escolta), grups parroquials, Acció Catòlica. Poden disposar d’una mínima infraestructura que no té altra gent, disposen d’uns certs locals que l’Església els ofereix.
Aquesta gent van descobrint la total incompatibilitat entre franquisme i catalanitat i també entre franquisme i justícia social. Pensen que el franquisme és radicalment anticatalà i radicalment promotor de desigualtat social. A mitjans dels anys 50, no se sap ben bé, 54, 55...
aquest grup de gent s’estructuren una mica al voltant d’aquestes dues sigles que són dues CC.
Aquest grup començarà a ser conegut com el CC. Existeix una divisió d’opinions sobre què significaven aquestes dues C: Crist Catalunya, Catòlics Catalans...
No és un partit polític clandestí, és un nucli de debat i de reflexió. Es passen hores i hores discutint, no es tracta de fer, sinó sobretot de discutir. S’hi arribarà d’una manera imprevista, no programada, el 1959 arran del que passarà a la història com el Cas Galinsoga. A partir del 39, amb la ocupació de Catalunya, la Vanguardia va passar a dir-se la Vanguardia espanyola. Poc abans d’aquest canvi Madrid va nomenar un director, ja que tot i ser dels Godó, no ho podia fer el Conde de Godó, per tant va ser nomenat director, i el Godó no va tenir més remei que acceptar-ho, i el nou director va ser Luís Martínez de Galinsoga. A la capçalera de la Vanguardia hi deia, a sota el nom de La Vanguardia, de la capçalera, hi deia director: Luís de Galinsoga. Va ser un admirador fervorós de l’Alemanya nazi. Va escriure un llibre: del ... al Danubio des del pabellón del Raich. És un llibre d’un viatge que va fer convidat a tot arreu. Al tornar va escriure aquest llibre. Galinsoga, franquista fervent, aspirava a més que ser director. Aspirava a ser ministre, o si més no, volia ser director d’un diari de Madrid. Se sent que està com en una colònia envoltat de nadius imbècils. 20 anys després del seu nomenament, no s’havia integrat de res. Ell esperava la carta dient que anés a Madrid a ser director d’un diari franquista de Madrid.
Galinsoga un diumenge al Madrid entra a missa. Fins a l’any 62, a tot el món catòlic, les misses es feien en llatí. La homilia, el sermó, no es feia en llatí perquè no ho hagués entès ningú. Arriba a l’hora del sermó, el capellà parla en català. Ell assalta i diu que esto no se puede tolerar. Surt furiós cridant catalanes de mierda i deixa anar al frase que todos los catalanes son una mierda.
Aquest episodi no hauria passat d’aquí si no fos perquè una part del grup del CC se n’assebenten i decideixen iniciar una campanya, comencen a escriure a màquina i reproduir amb detalls el que va passar. Per què es vegi que és real. Aquests fulls acaben suggerint el boicot a la Vanguardia. S’organitzen estripades en lloc públics de Vanguardies, un tio va llençar un roc trencant la vidriera, es fa campanya entre els subscriptors i els de la publicitat perquè s’hi retirin.
Tot fa pensar que els números de la Vanguardia se’n comencen a ressentir. Fins al punt, que a finals d’any, el Conde de Godó, es vesteix de valor i mira d’explicar que per favor li treguin de sobre el Galinsoga perquè això pot provocar la ruïna del diari. Al final la decisió la pren el consell de ministres a finals de l’any 1959, Franco deixa caure aquell que passava per ser el seu més fervorós i entusiasme diu que el Galinsoga és bon tio però és un poco impulsivo. A principis de gener ja no hi diu això de Galinsoga allà al diari. Galinsoga no es va donar per al·ludit. Ell va continuar anant cada dia a la Vanguardia a fer de director. Fins que van tirar-li a terra el despatx.
Va haver de donar mitja volta i va desaparèixer de la Vanguardia i de la ciutat.
Dels que havien promogut la campanya contra Galinsoga, l’èxit va ser molt estimulant. Han fet fora a un tio que estava allà des del 39. La vacant que va deixar Galinsoga, la va cobrir, anomenat pel govern de Madrid, periodista basc, franquista, que es deia Manuel Aznar, que era l’avi d’un altre Aznar, el Jose María Aznar. Engrescats per l’èxit van decidir escalar un graó. Van començar a la crítica contra Franco mateix. El principal coordinador de la campanya contra Galinsoga, procedent del CC, era un metge que mai va exercir la medicina que es deia Jordi Pujol. El règim, en aquell moment, està desplegant la Operación Sonrisa, que és un intent d’uns gestos per passar la mà pel llom dels catalans i dir que el franquisme no és tant dolent i tal.
Organitzen un concert al Palau de la Música en homenatge a Joan Maragall, que era un poeta català i catòlic, que era assumible perquè era catòlic. Davant d’aquesta previsió, la Junta de l’Orfeó Català, que cal pactar amb les autoritats, s’hi inclogui el que és l’himne de l’Orfeó, una peça musical amb lletra de Joan Maragall que és el Cant de la Senyera. Les autoritats primer diuen sí, i després diuen no. Perquè havia adquirit una condició de segon himne nacional. Pujol redacta personalment uns manifestos que es diuen Us presentem el general Franco. És un atac frontal contra el dictador. Unes desenes d’activistes, compren entrades pel concert i decideixen que quan tocaria cantar l’himne, el cantaran ells. La policia secreta que està per la sala, i un dels detinguts i torturats acaba per confessar que darrere d’això hi ha Jordi Pujol. És detingut i torturat, i sotmès a un consell de guerra i condemnat a 7/8 anys de presó que a la pràctica seran 2,5. El fenomen del CC queda estroncat. El nou catalanisme, però, queda consolidat. I disposa d’un líder identificable. Es tracta d’un lideratge que com que el franquisme encara durarà 15 o 16 anys més, trigarà uns anys a poder aflorar.
Els dos grans episodis d’oposició antifranquista a la dècada dels 50 no són cap d’aquests. Són grans perquè van implicar centenars de milers de persones, molt poc organitzats i espontanis i d’una protesta molt genèrica, no obertament política. Les dues vagues de tramvies. Incorrecte, perquè no van pas ser vagues de tramvies. Van ser boicots d’usuaris. La primera és el març del 51 i la segona el gener del 57. En tots dos casos la protesta va poder desenvolupar-se amb molta força. Dins del poder franquista a Barcelona hi havia esquerdes, fractures i divisions importants.
L’any 51 hi havia un enfrontament obert entre el governador civil, un individu que es deia Eduardo Baeza Alegría, i la falange local. El governador civil a la vegada era jefe provincial de la falange. El governador no aconsegueix guanyar-se la confiança d’ells i la organització oficial del règim se li posa de cul. Comencen a fer córrer un rumor aparentment fals que va ser dogma de fe per a tots els barcelonins en aquella època, amb la vedet Carmen de Lirio. Ella sempre ho va negar. Els falangistes van decidir fotre-li la vida impossible al governador assegurant del cert que el governador n’estava enamorat. Perquè comença el conflicte, un dia la companyia anuncia un remarcable, un fort augment del preu del bitllet. Del 50%. En una època en què el tramvia era un mitjà molt important. Els falangistes de la ciutat en comptes d’actuar en contra de la protesta hi actuen a favor per a fer caure el governador. Comencen a haver-hi ultradretes clandestines.
La cosa s’organitza molt. Els clandestins s’hi sumen discretament. Ningú estava a favor de l’augment de tarifes. Era un gran avantatge. Hi havia una altra cosa fonamental. No agafar el tramvia no era cap delicte, fer vaga sí que estava perseguit. Es va intentar obligar a fer agafar el tramvia. Dient-los que havien d’ensenyar el tiquet. Al cap d’un parell de setmanes llargues de boicot, van anular l’augment de tarifes i la “vaga” obté un triomf remarcable. Eduardo ... Alegría va ser destituït.
L’èxit de la vaga del març del 81 va servir d’inspiració per a la vaga del gener del 57. El motiu va ser el mateix, un augment de tarifes. Aquesta vegada la divisió de les autoritats era encara major.
Van posar-hi a F. Acedo Colunga alias la mula. Estava enfrontat obertament amb el capità general. Un militar monàrquic que creia que Franco s’havia de retirar i deixar pas al retorn de la monarquia. La tensió existia però la cosa es va posar important quan va començar la vaga. El governador va demanar que deixés uns quants militars vestits de paisà perquè anessin en tramvia. El capità general va dir que no. Al mateix temps, en aquella Barcelona en un clima dens i ennegrit, corrien els rumors que el capità general volia fer un cop militar. Però no va passar.
La pel·lícula va ser semblant a la de la vegada anterior. Aquest cop estaven alliçonats per l’experiència del 81. El cansament de la gent va ser més fort que la protesta.
Van deixar algunes lliçons interessants: si es volia que una protesta fos massiva, no havia de buscar l’enfrontament de cara amb el règim. Si deien abajo Franco, no s’hi apuntaria molta gent, si deien abajo las tarifes, sí. Els estudiants universitaris, a tot Catalunya, a Barcelona, que només n’hi havia una, hi havia 7 mil estudiants. L’any 57 n’hi havia 10 mil. Canvis materials a la Catalunya dels anys 50. La població creix un 20%. Passa de 3.218.000 + 670.000 = 3.880.000.
més de mig milió corresponen a la immigració. La meitat procedeixen d’Andalusia. Amb quin perfil? Homes joves. La família no ve encara. Es concentren a Barcelona i a l’àrea metropolitana.
Durant els anys 50 el nivell de vida va millorant. Hi havia molt per millorar, es partia de molt avall. Entre 1955 i 1960 es recuperen els salaris d’abans de la guerra. A pesar de l’augment del nivell de renda indiscutible, hi ha un gran problema que és el que més atormenta els sectors populars i encara més als immigrants: escassetat d’habitatges. És freqüent que gent que es guanya la vida decentment, podria pagar un lloguer i no té vivenda perquè no hi ha cap vivenda per llogar. Això dóna lloc a un doble fenomen: el barraquisme, com que no hi ha vivendes normals, la gent busquen un espai no edificat, adquireixen materials i construeixen unes barraques amb unes teulades amb pedres a sobre perquè el vent no se les emporti. Això, no estem parlant d’uns marginals. Estem parlant de l’allotjament de moltes desenes de milers de persones. Eren gent que tenien una feina i un salari. L’altra solució menys dramàtica és el fenomen dels rellogats. Les famílies que estaven instal·lades aquí des de feia temps, la immensa majoria de la gent tenia un pis llogat. Com que la demanda, la pressió de l’ajuntament era molt gran, els que tenien un pis llogat, subllogaven una habitació. Rellogats, se’ls deia així. Pagaven una quantitat que ajudava als titulars del lloguer a pagar el lloguer a l’amo. Això va donar lloc a unes condicions humanes extremes. Quan va arribar la última onada immigratòria procedent d’altres continents, van sortir els pisos pastera  30 xinos en un pis. Això no és nou, ja passava als anys 50.
Una altra prova clara que l’economia es reactiva és la represa de la indústria, que té com a emblema, com a símbol, la creació del 1953 de la primera planta d’una empresa 50% de l’estat espanyol i 50% de l’empresa italiana SEAT  Sociedad Española de ... Es convertirà durant anys en la primera empresa espanyola. Els productes sortits d’aquesta empresa canviaran la vida a moltíssima gent. El 1958, surt de la planta de SEAT de Barcelona, d’un cotxet petitó que s’anomena SEAT 600. En la seva aparença modesta constituirà i donarà lloc a una autèntica revolució dels costums de mobilitat.
A pesar de què aquests anys són de represa, el final ve donar per una crisi econòmica. Els experts en diuen que és deguda al reescalfament de l’economia. Els preus augmenten a Espanya un 12,6% amb la inflació. Hi ha un esgotament de les reserves de divises del banc d’Espanya. Les importacions s’havien de pagar amb divises. El problema és que al llarg dels anys 50 aquestes reserves es van esgotant i per tant l’estat es va quedant sense divises per seguir pagant això.
Això obliga a un canvi radical a la política econòmica del règim. El franquisme passa d’una primera meitat de la seva història que ha estat marcada per l’autarquia, a la liberalització econòmica. No és una decisió forçada, imposada per les circumstàncies. La cultura econòmica de Franco era 0. Costa molt de fer-li entendre que cal canviar aquell model econòmic. Espanya tiene que ser autosuficiente, no tenemos que depender del extranjero, etc. Quan el ministro dimiteix, no hay divises para pagar el próximo trimestre. Y Franco contesta, y las naranjas? Y li diuen que el ministre diu y si se hielan? El Caudillo diu, haced lo que querais, i arriba al juliol: Plan de Estabilización. És la frontissa, la visagra que separa el primer franquisme del segon franquisme, 60/70, el franquisme del desarrollo.
...

Tags:
Comprar Previsualizar