TEMA 3. PENSAMENT SOCIAL (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Psicologia Social
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 07/05/2016
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

María Aperador Montoya maperadormontoya Psicologia social PSICOLOGIA SOCIAL TEMA 3: PENSAMENT SOCIAL TEORIES DE LA ATRIBU CIÓ PERCEPCIÓ DE LA PERSONA I ATRIBUCIÓ Sabem que importa molt poc com son les coes en si mateixes, de manera objectiva i física. Importa poc perquè realment quan nosaltres percebem alguna cosa o alguna persona, no la percebem tal i com e, sinó que tothom té una percepció, en funció des d’on mira, de la seva experiència prèvia, d’on ve... aquesta part té una aterrada important de subjectivitat, perquè es possible que dues persones que veuen la mateixa cosa, la veuen de manera diferent. Les nostres posicions ens predisposen a interpretar el mon d’una determinada manera.
És molt difícil que puguem explicar com funcionen les persones sense el coneixement d’aquests processos cognitius que es donen en aquest procés en si mateix de percebre el mon i per tant de percebre les persones.
Aquestes teories tracten d’acostar-se a aquests processos cognitius i mirar d’entendre com les persones percebem. Aquestes teories tracten sobretot de les persones.
Els autors d’aquestes teories ens diuen que fer atribucions, que es una cosa que fem tots, té un valor instrumental (perspectiva cognitiu-conductual). Al llarg del dia estem exposats a un nombre immens d’estímuls i el nostre cervell no ho pot processar tot, i ho redueix, pe això té un valor instrumental, li donem un us. L’atribució de les característiques en els demes te un valor instrumental en el sentit de: - - Atribuir el comportament d’una persona als sues trets de caràcter permet comprendre el comportament.
Permet predir el comportament. Predir el comportament és important, sobretot en criminologia. És més difícil relacionar-nos mb les persones que podem predir el seu comportament. Sipodem predir comportament, podem actuar amb consciencia .
Suposa la primera etapa de la formació de la impressió sobre una altra persona TEORIES DE LA ATRIBU CIÓ Teoria de Heider de la Anàlisi ingeni de l’acció: . Per a ell, les teories de la atribució, son una manera de conèixer com una persona que no té cap tipus de formació en l’estudi del comportament humà, pot entendre i interpretar les accions que fan els altres. Li diu la psicologia ingènua, perquè no es un coneixement real del comportament. Aquest autor intenta explicar com les persones donem sentit al comportament dels altres.
Dins de la Gestalt, el primer que va fer va ser estudiar com percebem les figures geomètriques i el moviment, i així va intruir la noció de unitat. Per que es molt mes fàcil recordar una sola unitat, que els elements separats.
Ell buscava relació entre els elements fins a convertir-los en unitat. Ell quan estava estudiant la percepció es va adonar que tendim a agrupar unitats. Aquesta unitat fa referencia a que tendim a trobar una unitat entre l’actor que fa l’acte i l’acció, i això conforma una unitat. Quan algú fa un acte i nosaltres el percebem, tendim a buscar una relació d’unitat causal entre actor i acte. Perquè normalment la causa la trobem dintre de l’actor? María Aperador Montoya maperadormontoya Psicologia social Perquè ho trobem més fàcil versemblant. L’acte de pegar algú, troba la causa d’aquest comportament (que sempre esta en la persona) és perquè aquesta persona és agressiva. És mes fàcil fer atribucions a la persona que no a la situació. Quan ens interessa tenir un control no ens interessa fer una atribució a la situació, però en canvi si fem una atribució causal a la persona si que tenim una certa idea de que estem controlant alguna cosa Fem atribucions perquè té un valor instrumental. Però no sempre perquè té que coincidir amb la realitat, però ens assembla molt mes útil i fàcil pensar que la causa esta en la persona que fa el comportament.
D’aquest concepte Heider ens diu que si nosaltres atribuïm de manera excessiva cap a una persona les causes del seu comportament, d’alguna manera esta cobrint funcions socials i psicològiques. Per a Heider, l’atribució es una activitat humana fonamental que permet que les persones organitzin el caos i estableixin relacions entre estímuls que canvien contínuament i les propietats estables de l’entorn. Heider distingeix de dos tipus: - Internes. Tot allò que depèn de les persones, com la capacitat de la persona, la intenció, l’esforç Externes. Allò que se’ns escapa de les persones i que no podem controlar, com la sort, la dificultat de la tasca, etc.
Diu que fem servir més les causes externes, perquè moltes vegades les causes internes i externes van de la mà.
Fauconnet té en compte les implicacions socials de les idees preconcebudes sobre la relació autor-acte. Per exemple, “les persones temudes per la seva brutalitat son les primeres sospitoses d’un crim violent; les persones menyspreades, d’una vilesa; les persones que provoquen repugnància, d’un acte impur. Les persones “mal vistes” son acusades i condemnades mitjançant indicis que es considerarien insuficients...” (Fauconnet, 1928) si una persona a la classe ha estat condemnada per robatori i de sobte desapareix un ordinador, tothom ho senyalarà a ell.
De la teoria de heider sorgeixen les altres teories, que fan referencia a la manera en que construïm la unitat causal.
Teoria de la inferència corresponent de Jones i Davis. Jones i Davis troben interessant el que té a veure amb la intencionalitat. Diuen que qual algú fa alguna cosa, la clau esta en si la persona tenia intenció o no en ferlo, si és conscient de que les conseqüències. A través d’un comportament, volem veure la intenció d’aquesta persona y després li atribuïm un tret de caràcter; per exemple, si un alumne copia en l’examen, analitza el comportament, diu que la seva intenció era copiar i el tret de caràcter es que es un vago. Estudien com les persones del carrer fem inferències sobre les intencions que tenen les persones. La idea es com inferim la intenció i aquest intenció depèn del tret de caràcter que li estem inferint (és una atribució). Des de cada posició podem fer inferències diferents perquè tenim posicions i informacions diferents.
Segons la manera en que fem les inferències, aquests actors ens diuen que per decidir quins efectes té una acció el que hem de saber és: 1.
2.
Si la persona té coneixement del que passarà, de que aquells actes tindran unes conseqüències Ha de ser considerat capaç de produir els efectes observats, ha de ser capaç de realitzar l’acte.
María Aperador Montoya maperadormontoya Psicologia social En una sentencia es busca si la persona imputada coneixia les conseqüències i si hi havia la capacitat de realitzar l’acte (si la persona té coartada). El que tendim a fer es, en funció de la naturalesa de l’acte, tendim a atribuir un tret. Si un noi comet un acte agressiu, tendim a pensar que aquesta persona es agressiva. Inferim a que aquesta persona fa això perquè te un tret definitori en aquest mateix sentit, pensem que la naturalesa dels actes que fem tenen a veure amb com son.
Una altra de les idees importants d’aquesta teoria és que no sempre ens és útil. Quan fem una inferència és perquè el comportament surt de lo normal. Quan els comportaments son desitjables, que es troben dintre d’allò que es normal i no calen inferències. Quan una persona es obedient a les normes socials, des del punt de vista d’aquestes teories, ens donen poca informació sobre la identitat, sobre com és. En canvi quan algun trenca les normes, destaca per alguna cosa, llavors si que podem extreure informació.
En resum, el comportament és causa per intencions que depenen dels trets de la persona. A partir d’un comportament el que estem inferint son els tets de la persona, i em permet preveure com es comportarà aquestes persones, sempre que els que fan aquestes surti de les normes socials establertes.
Teories de la covariança i de la configuració de Kelly. Aquesta teoria es basa en la teoria de Heider i ens diu que per conèixer el que esta passant, hem de conèixer i fer un anàlisi de les causes. Kelly diu que, les persones que no tenen coneixement de psicologia i estadística, de manera intuïtiva també utilitzen el mètode experimenta, com si fossin científics (sentit comú). La ciència ens ensenya com hem de pensar, sense la necessitat que en siguem experts, però utilitzem el mateix sistema. Kelly es pregunta, quan fem una atribució causal, quina informació fem servir per fer les atribucions ? i això és el que ens explica Kelly, com ho fem.
Primer de tot, podem fer una descripció del cas, funció de la informació que tenim, si és d’una font o és de varies. En primer cas, si tenim varies fonts d’informació. El que farem serà una covariació, és a dir, buscarem què passa, com és la naturalesa de la relació entre l’efecte i la causa allà mirarem de veure que esta passant.
En el segon cas, només tenim una sola informació, i per tant nomes podem tenir com a causa possible aquella que tenim en la ment o que tenim lligada a un comportament concret. Per exemple, en un gimnàs van començar a desaparèixer diners. Un dia, van desaparèixer diners, però totes les noies que hi havia eren amigues per tant, era raro. Llavors com pot ser que vagin desapareixent diners i que no sempre desapareixien a la mateixa persona? Curiosament, una noia viu just a la porta del costat, i sempre arriba una mica tard, i aquí es comença a fer la relació causa-efecte. Quan aquesta noia va al gimnàs i arriba mes tard desapareixen diners, i quan no hi va, no desapareixen en aquest exemple, hi ha informació de varies fonts (de les amigues, de la recepcionista...) i es van provant les diferents idees. La idea és que s’atribueix un efecte a una condició que esta present quan l’efecte també ho esta, i que esta absent quan també ho l’efecte. Els diners desapareixen quan hi ha aquella dona, si la dona no hi és, no desapareixen (efecte present  dona, condició present  robatori). Hi ha vegades que no tenim massa informació, que nomes tenim una, i aquí també tendim a fer una relació de causa i efecte, però amb menys informació, i aquí intervenen dos principis: - Principi de subtracció. El paper d’una causa determinada en la producció d’un efecte determinat es substrat si estan present altres causes plausibles (submissió a l’autoritat). Es busca la resposta més senzilla. Per exemple, si nosaltres sen la classe tots ens portem bé, la professora no pot fer-nos pensar de que nosaltres som obedients, disciplinats, pensa que el pes té a veure amb la situació. Hi ha una submissió a l’autoritat, a la institució, fem el que hem de fer.
María Aperador Montoya - maperadormontoya Psicologia social Principi d’augment. Si sabem que existeixen coaccions, dificultats, costos o riscs en una acció que ha de dur-se a terme, s’atribueix en major mesura l’acció a l’actor que en altres situacions. Per exemple, quan un examen és molt difícil i una persona l’aprova. A aquesta persona se li reconeixerà molt més el mèrit que a una persona que ha aprovat un examen més fàcil.
Teoria de les atribucions per a l’èxit i el fracàs de Weiner. Es centra en que, quan estem en un context de ser una tasca, i interessa en com expliquem l’èxit o el fracàs de la tasca. Pr exemple, si suspenem un examen diem “m’han suspès” si l’aprovem diem “he aprovat” . si hem d’explicar un fracàs nostre, tenim a associar-lo a causes externes, però per explicar el fracàs de l’altre, l’atribuïm a causes internes de l’altre, en canvi si hem tingut èxit, ens l’atribuïm a nosaltres mateixos, per causes internes, per l’èxit de l’altre l’atribuïm a causes externes.
Aquests quatre conceptes els fem servir les persones per predir el que passarà. En funció d’aquests conceptes Weiner fa la següent classificació: en funció de l’estabilitat, les causes son estables o inestables, en funció del lloc de control, les causes son internes o externes i en funció de la possibilitat de control, les causes son controlables o incontrolables.
- Capacitat. Estable, interna, incontrolable Esforç. Inestable, intern i controlable Dificultat de la tasca. Estable, externa incontrolable Fortuna. Inestable, externa incontrolable La capacitat té a veure amb l’èxit anterior que hem tingut amb la tasca, si aprovem l’examen era perquè érem molt capaços, i si el suspenem, no érem capaços. La dificultat de la tasca es dedueix de la seva realització per part d’altres persones, si suspèn tothom, l’examen era molt difícil. Una situació s’atribueix a la sort quan l’esquema d’èxits i fracassos anteriors varia considerablement, si només aprova una persona és perquè va tenir sort. Es percep l’esforç si la realització de la tasca sembla motivada per poderoses raons o requereix una gran tensió muscular.
QUAN FEM ATRIBUCIONS ? La idea és que normalment quan considerem que una cosa és normal, que una situació ens és familiar, no fem inferències. Fem inferències quan apareixen comportaments que trenquen la norma, ja que és en aquests moments quan necessitem donar explicacions. I el que és important també d’aquestes teries és que ens mostren que el que fem és (com a procés cognitiu) anar a buscar coneixements que tenim emmagatzemats en el nostre cap. Es tracta d’anar a buscar que tinc jo que pugui explicar allò. Llavors tirem del sentit comú que es bàsicament el coneixement que ha traspassat la frontera CRITIQUES CAP A LES TEORIES DE L’ATRIBUC IÓ Les crtiiques que solen fer a aquestes teories son que, primer de tot, son excessivament cognitives i deixen de banda altres aspcetes que tenen a veure amb la motivació. Explica molt quin és el proceés congniitu però deixa una mica de manda que és el que mou a les persones a fer les coses. Aquí la pregunta eria, a que fem cas, al cap (processos cognititus) o al cos (motivació)? ...