Dret 1er parcial (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Derecho
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 25/10/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

I.
CONSTITUCIÓ ECONÒMICA . LA LLIBERTAT D'EMPRESA LLIÇÓ 1: L'ORDENAMENT JURÍDIC 1 . El concepte de Dret i d'Ordenament jurídic Dret El dret és una eina amb la qual convivim diàriament. És un instrument de convivència social perquè si no hi haguessin normes, probablement la convivència no seria possible. Així, el conjunt de normes busquen la pau social. Per tant, el fonament de l’existència del dret és garantir la convivència social.
Ordenament jurídic És un concepte més ampli que abasta tot el conjunt de normes existents dins d’una societat. És el dret en general.
Però no tot el dret és dret escrit. Les normes no només les trobem per escrit i emanen de les institucions, sinó que les persones, gràcies a l’autonomia de voluntat, podem crear normes. Per exemple, el comprar un bitllet de tren és un contracte verbal que no cal que es formuli per escrit, sinó que n’hi ha prou amb un acord de voluntat verbal. Tanmateix, aquest dret creat per les pròpies persones només obliga entre les dues parts que pacten l’acord, i no són aplicables a altres persones.
Són normes que tenen força imposada entre les parts que l’han pactat. En canvi, el dret que està aplicat a tothom és el dret oficial i està publicat al BOE (Boletín Oficial del Estado). El problema de les normes verbals únicament és la prova.
A part del dret que emana de les institucions, també hi ha un dret no escrit, el costum: Dret consuetudinari. Es tracta de normes verals que poden aplicar-se genèricament a tota una comunitat i que neixen de la pràctica de les persones (del costum). Per exemple, les normes que posa la Cambra de Comerç per facilitar les relacions mercantils. No són normes jurídiques perquè no emanen de cap institució amb poder legislatiu, però serveixen per ordenar i facilitar el comerç internacional.
Costum Són normes que poden aplicar-se a tota una comunitat de persones. Aquest és un dret no escrit, conegut com: Dret consuetudinari.
Dret consuetudinari Dret no escrit.
EXEMPLE A nivell internacional: Formularis de contractes a nivells internacionals (a on es deixa la mercaderia, a on es recull...) Termes comercials.
2 . El Dret públic i el Dret privat Dret privat Està format pel dret civil, pel dret mercantil i per una part del dret laboral (la part de contractació/condicions de treball). El dret privat té a veure amb la relació entre les persones. Per exemple, la compra-venta d’un vehicle (dret civil). És un dret pactat entre dues o més persones i on no intervé l’administració pública.
Dret públic Està format pel dret penal i pel dret fiscal. El dret públic està regit per la possibilitat de ser aplicat amb independència de la voluntat de les parts. Són normes emanades de l’Estat i que són imposades sense possibilitat de pactar. Per exemple, les normes de circulació, les taxes universitàries, etc.
3 . La norma jurídica . Estructura general i classes Norma jurídica Les normes jurídiques són preceptes/mandats amb una informació determinada i amb un contingut que ens imposa certes coses. L’estructura de la norma jurídica és aquella que conté un supòsit de fet i una conseqüència jurídica (Per exemple: Si no pagues, et posaran una sanció).
Tanmateix, també trobem normes jurídiques o articles que no tenen aquesta estructura.
Podem classificar les normes en dos grups: les normes imperatives i dispositives, i les normes de dret general i de dret especial.
 Normes imperatives: són les que s’imposen obligatòriament, de tal manera que no es poden modificar. Per exemple, si un ciutadà ha de tributar per IRPF ho ha de fer i no ho pot canviar.
 Normes dispositives: són aquelles que la persona pot canviar o modificar, és a dir, totes aquelles normes que la pròpia llei permet a la persona a qui va destinada pactar una cosa diferent. Per exemple, Art. 1255 Codi Civil: “Los contratantes pueden establecer los pactos, cláusulas y condiciones que tengan por conveniente siempre que no sean contrarios a las leyes, a la moral, ni al orden público”.
 Normes especials: les normes del dret mercantil. Aquestes normes són normes pensades per una comunitat de persones que fan una activitat determinada (normes específiques i determinades). El dret mercantil neix perquè les normes establertes per tota la comunitat no eren suficients per regular l’activitat de comerç. Però això no vol dir que les lleis mercantils s’apliquin només a empresaris, ja que això ha anat evolucionant amb el temps, sinó que també hi ha normes mercantils que s’apliquen a persones normals (per exemple, la llei canviària del xec).
Normes generals: tota la resta de normes que s’apliquen a tota la comunitat en general, com el dret civil, per exemple.
 LLIÇÓ 2: LES FONTS DEL DRET 1 . El Concepte de font del dret Fonts del dret Les fonts del dret intenten respondre a quin és el origen del dret i a on es troben les normes de convivència obligatòries, ja que el dret és una norma coercible, que s’imposa per la força.
o Fonts materials  És l’origen o fonament del dret. Per què he d’obeir una norma jurídica? Hi ha normes perquè la societat en el seu conjunt decideix donar-se-les a ella mateixa. És la societat qui decideix donar-se unes normes de conducta, que obligui a tots els ciutadans i que sigui democràtica. Aquestes normes de conducta les imposen els organismes que representen a la comunitat, com l’Estat, les Autonomies, etc. En definitiva, la font material del dret és la societat.
o Fonts formals  Determina com es manifesten les normes del dret. On es troben les normes? Hi ha tres fonts d’aplicació: la llei, els usos o la costum, i els principis generals del dret. Aquestes tres fonts es troben en una jerarquia normativa entre elles i el jutge les ha d’aplicar en aquest ordre.
La norma jurídica és una norma de conducta i d’obligat compliment. Però, a vegades, la norma s’incompleix (de manera voluntària o no). En aquests casos on la norma no es compleix, apareix un conflicte entre dues o més persones (tant físiques com jurídiques). Per aquest motiu, com millor sigui la norma jurídica, menor serà el nombre de conflictes, encara que mai arribaran a desaparèixer.
El dret està per resoldre tots els conflictes. Però, com els resolem? El jutge és un instrument que, aplicant la norma jurídica, resol el conflicte. Però això no vol dir que el jutge i el dret eliminin aquest conflicte, sinó que permeten superar-lo. Tot jutge, abans de dictar sentència, ha de complir tres principis: 1. Principi d’audiència: les dues parts implicades en el conflicte han de poder ser escoltades per part del jutge.
2. Principi de contradicció: cada part implicada té dret de defensar-se contra proves i arguments presentats per la part contrària.
3. Principi d’igualtat: el jutge s’ha de mantenir en una posició de neutralitat i tractar ambdues parts per igual.
El conflicte es resol amb les fonts del dret. El primer que farà el jutge serà mirar el que diu la llei sobre aquell cas particular i aplicar la norma. Però hi ha vegades en què la llei no regula algunes situacions.
Com que el jutge no pot deixar de dictar sentència al·legant que no hi ha llei, haurà de recórrer a la costum i a la conducta. Tanmateix, si tampoc hi ha costum, per últim s’acudiran als principis generals del dret. Aquests principis es troben en altres casos anteriors i permeten deduir quina solució es donaria a un conflicte que no es troba ni a la llei ni a la costum.
Jurisprudència Són les decisions dels tribunals superiors en situacions anteriors. Pot el jutge sentenciar el que es va dictar en un conflicte anterior i que no es troba a les fonts formals del dret? Formalment, la jurisprudència no és una font del dret.
Però la llei ja pot dir el que sigui que, al final, el dret és el que pronuncia el jutge en la seva sentència ferma.
Per tant, encara que no sigui una font formal del dret, la pròpia llei permet presentar un recurs del jutge front el Tribunal Superior al·legant la jurisprudència: al·legar la interpretació del dret en base a sentències anteriors dels tribunals. Això és el que passa en el nostre ordenament, en el món jurídic occidental que respon al dret romà.
El món occidental es divideix en dos mètodes: 1. El mètode civilista (romà) / “Civil law”: el sistema del dret civil.
2. El mètode del “Common law” (dret anglosaxó: Regne Unit i Estats Units): en aquest mètode, existeix el precedent judicial vinculat. Això vol dir que la jurisprudència és font del dret i, per tant, els jutges són creadors del dret. Per això, en aquests mètodes, la feina dels advocats és bàsicament investigar els casos anteriors per veure quina sentència es va dictar.
2 . La Constitució Espanyola . El valor normatiu de la Constitució . La Constitució econòmica El Parlament és qui té la competència de legislar. Les Corts (Congrés i Senat) són qui elaboren les lleis estatals. Per tant, el Parlament espanyol no pot legislar afers que són competència de les Comunitats Autònomes, ni a l’inversa. Però a vegades aquestes competències es trepitgen.
Tribunal constitucional És una organització exclusiva per interpretar la Constitució, és a dir, per verificar que la legalitat de l’Estat s’adequa i no és contradictòria a la Constitució.
Constitució econòmica Fa referència als articles que tenen a veure amb l’economia. La llibertat d’empresa es reconeix en el marc de l’economia de mercat i això vol dir que tothom pot constituir una empresa i participar en el mercat. La llibertat d’empresa té tres matisos: Llibertat d’accedir al mercat produint béns i serveis de forma individual o amb la constitució d’una societat.
Una persona física o jurídica pot estar oferint béns i serveis en el mercat el temps que vulgui.
Ningú prohibeix poder marxar del mercat i destituir l’empresa. Tanmateix, ha de ser una sortida ordenada: dissoldre la societat, liquidar-la i tancar-la.
3 . La llei i el reglament.
CLASES DE LLEIS Constitució És la llei mare i té la peculiaritat que és jeràrquicament la llei superior davant tot l’ordenament jurídic.
Lleis orgàniques Han de ser lleis que regulin algun dret fonamental o siguin relatives a les llibertats públiques (dret a la vida, dret a la llibertat, dret de vaga, dret d’associació...). També són lleis orgàniques les que aproven els Estatuts d’Autonomia i les que regulen el règim jurídic i electoral.
Per aquest motiu, per aprovar una llei orgànica, cal una majoria absoluta, és a dir, la meitat + 1 dels diputats.
Lleis ordinàries patents...).
Són tota la resta de lleis (llei de marques, llei d’auditoria de comptes, llei de No hi ha cap jerarquia entre les lleis orgàniques i les lleis ordinàries, però sempre han de respectar la Constitució. Aquestes lleis sorgeixen per l’exercici de la competència legislativa del parlament, però la Constitució també permet en alguns casos la potestat legislativa al poder executiu (Govern): la legislació delegada (mecanismes d’elaboració de lleis que té el govern).
Decret legislatiu És una tècnica de refondre textos legals (d’ajuntar i combinar dues lleis). És un mandat del Congrés cap al Govern per refondre lleis. Per exemple, la Llei de societats anònimes del 1989 va sorgir de la Llei de bases del 1989 juntament amb la Llei de societats anònimes del 1951.
Decret de llei És una forma de delegar al Govern l’activitat de legislar, sempre en cas d’extraordinària i urgència necessitat. Però abans d’aprovar un Decret llei, aquest sempre ha de passar per la convalidació dels diputats del Congrés, que s’ha de fer durant els 30 dies pròxims de la promulgació del decret. Tanmateix, el Decret llei no pot afectar als drets, deures i llibertats dels ciutadans (per exemple, no es pot aprovar per decret llei la restauració de la cadena perpetua), ni pot aprovar Estatuts d’Autonomia. En resum, no es poden aprovar lleis orgàniques per Decret llei.
Perquè una llei estigui en vigor, s’ha de publicar al BOE (Boletín Oficial del Estado) en el cas de les lleis estatals i al DOG (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) a les lleis de Catalunya.
Reglament És un text articulat format per una sèrie de normes que desenvolupen el que diu la llei.
La potestat d’aprovar els reglaments la té el Govern, però aquest no pot excedir-se del que diu la llei.
També s’anomenen Reials Decrets (RD).
4 . L'Ordenament jurídic comunitari . Les fonts del dret comunitari . Les institucions de la Unió Europea En l’àmbit comunitari, el Parlament europeu i les seves institucions també dicten normes jurídiques estatals. L’any 1986, Espanya va entrar dins la Unió Europea i això va suposar l’adaptació del dret espanyol amb el dret europeu: fenomen d’harmonització del dret dels estats membres de la UE.
Aquest procés d’harmonització es fa a través de dos instruments jurídics, que són les fonts del dret comunitari:  DIRECTIVA COMUNITÀRIA  És una norma jurídica que obliga només al resultat. És un instrument que serveix per harmonitzar la legislació dels estats membres però només en quant al resultat. Els articles de la directiva comunitària expliquen com ha de ser la legislació de cada estat membre en relació a un tema. Per a adaptar la seva legislació a la directiva, la UE deixa un termini de temps; però quan aquest termini no es compleix, s’ha de seguir la legislació de la directiva. La directiva comunitària es publica al diari oficial de la Unió Europea (DOUE).
 REGLAMENT COMUNITARI  Equival a la llei i és aprovat pel Parlament europeu. En el moment en que el reglament es publica al DOUE, entra en vigor i s’aplica directament.
El dret mercantil espanyol ha estat fortament harmonitzat a les directives comunitàries a partir del 1986. Normalment, les lleis venen precedides d’una exposició de motius, on s’explica els motius de l’aplicació i creació d’una llei. Al final de la llei també s’hi troben moltes vegades disposicions transitòries per regular les situacions jurídiques anteriors a aquesta llei.
Tutela judicial mitjà de defensa del dret.
- Tribunals: Organigrama Hi ha una per província.
Aquí es resolen tots els casos de tots els àmbits, ja sigui penal, primera instancia o mercantil.
 Sinó estàs d’acord amb la sentencia pots demanar una apel·lació.
Tribunal suprem Audiències provincials Jutjats No tot es resol en el tribunal suprem.
 Tribunal superior de justícia: són per comunitat autònoma - - - - Social (problemes laborals Contenció administratiu (Qüestió de l’administració pública Mercantils Arbitratge: És un mecanisme alternatiu de resolució de conflictes, és l’alternativa als tribunals. Un àrbitre és un jurista o una persona que ha estat escollida per les dues parts que volen sotmetre’s a arbitratge per a què resolgui el conflicte. No es pot obligar a sotmetre’s a arbitratge, sinó que les parts s’hi sotmeten voluntàriament. El seu avantatge és la rapidesa i la instància única, és a dir, el que diu l’àrbitre és decisió definitiva.
Laudo - Primera instancia (xoque de vehicles) Penal (posa en perill la seguretat dels altres) Resolució de l’àrbitre de la sentencia.
Mediació: És un sistema preventiu, per evitar la baralla. No és obligatori i si no surt cap decisió fruit de la mediació, es pot recórrer als tribunals o a l’arbitratge.
LLIÇÓ 3: APLICACIÓ I EFICÀCIA DE LES NORMES JURÍDIQUES 1 . El problema de l'aplicació del Dret . La qualificació jurídica Què passa quan hi ha un conflicte entre dues persones? Hem de buscar aquella norma jurídica que ens resolgui el cas concret i determinat. Tanmateix, moltes vegades, aquesta recerca de la norma no és sempre senzilla i fàcil, sinó que planteja un problema de qualificació jurídica. Si no sabem exactament quin és el problema, no podem buscar la llei que el resolgui. Per això, dins de l’ordenament jurídic, hem de trobar la norma que ens permeti solucionar el conflicte.
Principi iura nuvit curia Els tribunals tenen la obligació de conèixer tot el dret escrit per poder aplicar la solució al conflicte que se’ls planteja. Les resolucions del Tribunal Suprem no són dret, sinó que són una guia (a partir d’aquí sorgeix la jurisprudència). La jurisprudència complementa el sistema de fonts del dret i ajuda als tribunals a trobar la solució adequada. El Tribunal Suprem aplica la llei i marca unes pautes per a dictar les pròximes sentències, és a dir, no creen lleis, creen jurisprudència.
2 . La integració de l'ordenament. L'analogia .
En el procés de recerca de la norma, poden donar-se casos en què no trobem aquesta norma. Ens podem trobar davant una situació de buit legal. Per resoldre-ho, es sol recórrer a la analogia  si un supòsit no es troba regulat a la llei, podem regular-lo aplicant una altra norma que s’hi assembli molt i que reguli un supòsit semblant.
3 . La interpretació de les lleis .
Les lleis són interpretables i, com a conseqüència, podem arribar a resultats diferents. Per això, s’ha de fer una interpretació àmplia de les lleis d’acord amb el context i amb la realitat social, sempre depenent però de cada cas particular.
II . PRINCIPIS DE DRET PRIVAT APLICABLES A les RELACIONS MERCANTILS : PERSONALITAT JURÍDICA , PROPIETAT PRIVADA , OBLIGACIONS I CONTRACTES LLIÇÓ 4: LA PERSONALITAT JURÍDICA 1 . Concepte de dret civil . Sistema normatiu .
Dret civil és la part general del dret privat. Per exemple: el dret de la persona, el dret d’obligacions i contractes, el dret de família... Pel dret, hi ha dos tipus de persones, física i jurídica 2 . Els subjectes de l'activitat econòmica privada . La persona física . Les persones jurídiques . La representació .
Pel dret què és una persona? Abans de respondre s’ha de diferenciar entre una persona física i una persona jurídica.
Persona física El Codi Civil diu que amb el naixement s’esdevé persona, és a dir, quan s’ha separat del claustre matern. El concebut també és considerat persona sempre que neixi després. Una persona física pot ser titular de drets i obligacions.
Persona jurídica Una empresa, una societat mercantil o civil, una fundació, una associació... El dret ha creat una nova classe de persones, juntament amb les físiques, que són les persones jurídiques (persones que no es veuen ni es toquen però existeixen). En la mesura en què la persona jurídica és una creació, és evident que cal que algú representi aquesta persona jurídica perquè actuï en el seu lloc. I aquesta persona legal que representa a la persona jurídica és l’administrador o representant. Per tant, una persona jurídica és administrada per les persones físiques que l’integren.
La representació és una possibilitat prevista a l’ordenament jurídic que consisteix en què una persona (representant) actuï davant de tercers per compte d’una altra (el representat), recaient tots els efectes de l’actuació del representant en el representat.
 Representació directa: és aquella en la que en tot moment es coneix qui és el representat i, a més a més, recauen tots els efectes de l’actuació del representant en el representat.
 Representació indirecta: quan s’està actuant pel compte del representat, però en aquest cas el tercer no sap qui es el representat.
3 . El Registre civil.
El registre civil És un registre de persones físiques, no de persones jurídiques, on s’inscriuen tots els actes que tenen que veure amb les persones (naixement, mort, casaments...). És un registre administratiu.
El registre mercantil És un registre de societats mercantils. També s’inscriuen els empresaris individuals. Aquest registre no és obligatori, per tant és potestativa.
LLIÇÓ 5: LA PROPIETAT PRIVADA 1 . La propietat privada com a pilar bàsic del sistema econòmic espanyol . La regulació de la propietat privada en el Codi civil . Propietats especials : Propietat industrial i propietat intel·lectual.
Propietat privada La propietat és un dret real que recau sobre una cosa, que pot ser material o immaterial. El dret de propietat, no obstant, no és un dret absolut i té límits. Un d’aquests límits es reconeix a la Constitució: les persones tenim dret a adquirir un bé, però l’expropiació del bé es pot donar si el bé és d’utilitat pública o d’interès social. Quan es produeix una expropiació, el propietari del bé rep una indemnització i ven el seu bé al justipreu.
Justipreu el preu just de la indemnització.
2 . La possessió i els drets reals limitatius del domini . Classes de drets reals .
Possessió és una tenència d’una cosa sense arribar a tenir-ne la propietat. Tanmateix, l’ordenament jurídic diu que per la possessió ininterrompuda d’un bé es pot arribar a tenir la propietat: usucapió. La possessió pot ser mediata o immediata. Per exemple, el propietari d’un pis que posa en lloguer té la possessió del pis de manera mediata, però qui lloga el pis i hi viu, en té la possessió immediata.
Classes de drets reals limitatius del domini ∙Usdefruit és un dret d’ús d’una cosa sense possibilitat de consumir-la.
Exemple: Viuda que gaudeix d’una casa que no te la propietat, però no la pot vendre.
∙Hipoteca és un dret real de garantia que garanteix la devolució d’un préstec. El cas típic és el de la hipoteca sobre un immoble: una persona necessita finançament per comprar un immoble i el demana a una entitat financera, que subscriurà un préstec amb l’interessat. L’entitat financera li anticipa els diners però vol una garantia, la vivenda, que garanteix la devolució del préstec. Aquest tràmit s’ha de fer per escriptura pública davant d’un notari. Aquesta escriptura s’inscriu al registre de la propietat (un registre de béns), on hi consta que aquesta finca està hipotecada i per un import determinat.
Tanmateix, tot i que la finca estigui hipotecada, és propietat de la persona no del banc.
3 . Dret immobiliari registral . El Registre de la propietat .
Dret immobiliari registrat són un conjunt de normes que regulen l’accés al registre de la propietat dels drets reals. Regula el procediment d’ingrés al Registre de la propietat (registre de béns). El dret immobiliari registral també regula les vicissituds, és a dir, tot el que li succeeix a aquest dret real inscrit.
Les propietats especials són aquelles propietats que recauen sobre béns immaterials (patents, marques: Propietat industrial) i sobre la creació intel·lectual de l’home (drets d’autor, llei del disseny... Propietat intel·lectual).
LLIÇÓ 6: TEORIA GENERAL DE LES OBLIGACIONS I CONTRACTES 1 . L'obligació en general . Concepte i fonts . Classes . Compliment , incompliment , modificació i extinció de les obligacions . Especialitats de les obligacions mercantils .
Contracte font d’obligació Obligacions estan directament relacionades amb el món de la contractació, però també neixen d’altres coses. Així, el contracte són font d’obligacions (per exemple, anar a treballar a canvi d’uns drets, el salari). Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasi-contractes (enriquiment injust i gestió de negocis aliens), i dels actes i omissions il·lícites o en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència.
    Les obligacions és alguna cosa que ens limita la nostra llibertat. I aquest límit a la nostra llibertat apareix també en el moment que signem un contracte.
Les obligacions que neixen dels contractes tenen força de llei i això vol dir que el que diu el contracte es converteix en alguna cosa imposada per la força.
La llei també és font d’obligacions.
Les obligacions neixen també dels actes i omissions il·lícites (en contra de la llei) en que intervingui qualsevol gènere o negligència. Les situacions il·lícites poden ser civils (un accident de circulació amb indemnització de la víctima) o penals (delictes com estafa, assassinat amb també indemnització).
Segons el Codi Civil, tota obligació consisteix en donar, fer o no fer alguna cosa. Per exemple, la indemnització és una obligació de donar Classes d’obligacions Condicionals A plaç ex: si no et concedeixen la llicencia d’activitat, ja no es pot llogar el local.
són obligacions que posposen el seu compliment a un dia determinat.
Alternatives L’obligat té que complir algunes de les prestacions que li ofereixen.
Mancomunades (Té una importància important) S’ha de complir per dues o més persones (Mancomunat=conjuntament) Solidaries N’hi ja prou que compleixi només algú dels obligats.
Les obligacions mercantils i les del ordenament jurídic sobretot són mancomunades Les solidaries si estableixen eventualment.
Compliment , incompliment , modificació i extinció de les obligacions Complir Executar allò que diu la llei.
Incompliment a complir.
el contrari que el “compliment”. El incompliment té conseqüències. I la llei l’obliga Les obligacions poden extingir.
    són modificables si les dues parts estan d’acord. Les obligacions també es Pagament: Si la pagues desapareix.
Condonació: Et perdonen el compliment.
Pèrdua de la cosa que s’ha d’entregar.
Compensació.
 Confusió: autor i creditor sigui la mateixa persona.
Especialitats de les obligacions mercantils En el codi civil el regim jurídic és molt més ampli que en el codi de comerç. El que regula el codi de comerç mostra que tots els tràmits que es fan són més ràpids.
En el codi civil diuen les coses molt semblants que al codi de comerç però en uns àmbits més específics. Exemple: la morositat s’ha de pagar un interès.
Hi ha un tractament diferent en els dos codi, seguint l’exemple de la morositat:  En el codi mercantil, quan no es compleix la data de pagament al dia següent ja s’està en mora i es pot exigir els interessos de morositat.
 En el codi civil, perquè algú estigui en mora és necessària una reclamació, si no s’efectua aquesta reclamació no s’està en mora.
A partir de quin moment es poden exigir el compliment de les obligacions? Pel Codi de Comerç es poden exigir immediatament després del venciment de l’obligació. Els tribunals no poden establir terminis de cortesia (terminis de més temps per complir l’obligació) en l’àmbit mercantil com sí ho poden fer en l’àmbit civil.
2 . L'intercanvi de béns i serveis : el contracte . Aproximació al concepte de contracte . El principi de l'autonomia privada . Elements essencials i elements accidentals . La igualtat de les parts i la formació del contracte . Les condicions generals de la contractació . La ineficàcia del contracte .
El contracte És un acord de voluntats entre dues o més persones de forma verbal o escrita. El Codi Civil fa referència al Principi d’autonomia i de llibertat: les parts poden incloure al contracte totes les clàusules que vulguin (pactar tot el que vulguin).
Elements essencials en un contracte:  Objecte: Cosa o servei sobre el que va el contracte.
 Causa: Un motiu o raó.
 Consentiment: la persona ha de tenir capacitat suficient per vincular-se al contracte. Falta de consentiment es l’anualitat.
Elements accidentals en un contracte: L’anualitat s’aconsegueix amb els vicis.
 Error  Violència o intimidació  Dol (engany) 3 . Contractes civils i mercantils . Compravenda . Arrendament . Mandat i comissió.
Compravenda És un acord de voluntats d’oferta i demanda, és a dir, entre comprador i venedor.
És, a més, un contracte de consentiment, per la qual cosa apareixen drets i obligacions per les parts des del mateix moment en què es presta el consentiment. La compraventa és un contracte en virtut del qual una part, el venedor, s’obliga a entregar a una altra, al comprador, una cosa per un preu. La compraventa és l’intercanvi d’una cosa per un preu determinat. La compraventa, en aquest punt, es distingeix de la permuta en el fet que aquesta última és un intercanvi d’una cosa per una altra i no s’entreguen diners. El contracte de compraventa es regula per la autonomia de voluntats, és a dir, pel que pacten les dues parts. La llei, en aquest tipus de contracte, té poca cosa a dir i el que digui són normes secundàries perquè preval el què han pactat les parts. Les parts són, per tant, els autors de la regulació. Per això, la llei de la compraventa és dispositiva i no imperativa.
Els contractes de compraventa poden ser civils o mercantils, és a dir, alguns contractes de compraventa es regulen per el Codi Civil i alguns pel Codi de Comerç. Els terminis de temps són més rigorosos en la compraventa mercantil. Segons el Codi de Comerç, quan el comprador adquireix pel seu propi consum l’objecte, és una compraventa civil. En canvi, si adquireix l’objecte per revendre’l, la compraventa és mercantil.
Arrendament És un acord de voluntats amb consentiment, a partir del qual neixen drets i obligacions. És un contracte pel qual una part, l’arrendador, cedeix a l’altra part, l’arrendatari, l’ús pacífic i el gaudi d’un immoble o moble, a canvi d’un lloguer o renta. Tanmateix, l’arrendador no té perquè ser el propietari de l’objecte. En el contracte d’arrendament hi ha que distingir quan l’arrendament és d’un local de negoci o quan és d’una vivenda, ja que no es necessita la mateixa protecció un arrendatari d’una vivenda que l’arrendatari d’un local de negoci. Això és a causa de que, en la vivenda, la llei obliga a una pròrroga de fins a tres anys d’arrendament.
El dret de tanteig i el dret de retracte són drets que corresponen a l’arrendatari. Si el propietari vol vendre la vivenda o local de negoci, la venta no significa la finalització del contracte d’arrendament.
El dret de tanteig es dóna en cas de venta de la propietat i implica que l’arrendatari té el dret de comprar la vivenda en les mateixes condicions que terceres persones, però a sobre té dret preferent de compra sobre els altres.
El dret de retracte es dóna quan l’arrendador/propietari vol vendre la vivenda a un tercer i ho fa d’amagat de l’arrendatari. Si l’arrendatari exerceix el dret de retracte, el tercer es queda sense la propietat de la vivenda i l’arrendatari la pot comprar.
Mandat Hi ha tres tipus de mandat: el mandat, la comissió i l’agència.
EL MANDAT  És un contracte amb acord de voluntats i consentiment en el qual una persona, el mandant, encarrega a una altra, el mandatari, la realització d’un determinat acte, negoci o contracte (per exemple, l’encàrrec que rep un advocat per defendre al seu client). El mandat es regula per l’autonomia de voluntat i és gratuït, excepte que les parts acordin el contrari. El mandat, com és un contracte que es fa en consideració a les circumstàncies de la persona, pot ser revocat en qualsevol moment per el mandatari.
 CONTRACTE DE COMISSIÓ  És un mandat mercantil i es dóna quan el comitent encarrega al comissionista la realització d’un acte de comerç.
 CONTRACTE D’AGÈNCIA  Són els contractes dels agents comercials. Una empresa, quan vol vendre el seu producte a un mercat estranger, estableix un contracte amb un comerciant d’un altre país per a què li promogui i li vengui el producte de l’empresa.
L’agència és el mandat mercantil però per una pluralitat d’operacions durant un temps determinat. És l’encàrrec que fa el principal a l’agent per a què promogui els productes del seu principal a canvi d’una remuneració.
El contracte d’agència es regula pel que estableixen les parts però també hi ha una directiva comunitària per tots els països de la UE, la Llei de Contracte d’Agència. En aquesta llei es reconeix a la gent el dret inderogable, una indemnització per clientela.
Així, la llei d’agència protegeix a l’agent, que té el dret de ser indemnitzat si es finalitza el contracte antes de temps.
 L’assegurança està regulada per una llei on el seu article primer defineix que és el contracte d’assegurança: és un contracte en virtut del qual una persona, assegurador, s’obliga a pagar una indemnització a una altra persona, l’assegurat, pel cas que es produeixi un sinistre. Hi ha quatre elements que intervenen en un contracte d’assegurança: 1.
ELEMENT PERSONAL:  Assegurador: No pot ser una persona física, sinó que ha de ser algú que ha constituït una Societat Anònima o una Mútua asseguradora. També trobem els agents d’assegurances, que són persones físiques o jurídiques que fan d’intermediaris entre l’assegurador i la persona que vol contractar l’assegurança.
   Prenedor: És la part contractant, és a dir, la persona que firma el contracte d’assegurança amb l’assegurador i qui té l’obligació de pagar al prima (el preu de l’assegurança). És la persona física o jurídica que assumeix els deures i obligacions de l’assegurança.
Assegurat: És el titular de l’interès, una persona física o jurídica que, en cas de produirse un sinistre, rep les conseqüències. És la persona que té dret a cobrar la indemnització en cas que succeeixi el sinistre.
Beneficiari: És una persona que apareix només en assegurances de persones i és la que rep els beneficis del sinistre.
Podem trobar diverses situacions: tenim un assegurador i després un prenedor o un assegurat; tenim l’assegurador per una part i pot ser que el prenedor i l’assegurat siguin persones diferents; o bé pot donar-se, per una part l’assegurador i, per l’altra, que el prenedor, l’assgurat i el beneficiari siguin la mateixa persona o que siguin diferents persones.
2.
3.
4.
ELEMENT FORMAL: És la pòlissa o contracte. El contracte d’assegurança, per la seva validesa, no fa falta que sigui per escrit, ja que és un contracte consensual (que existeix per la voluntat de les parts). Dins el contracte d’assegurança hi ha una sèrie de clàusules que són les condicions generals del contracte i que estan preestampades i no es poden canviar.
Tanmateix, la llei diu que totes les clàusules que limitin els drets de la persona han d’estar destacades (en negreta).
ELEMENT REAL: És la prima, l’import que es paga per la cobertura. Es diu que la prima és indivisible (que no es pot fraccionar en terminis) i es paga sencera al seu venciment. Si no es paga la pòlissa al venciment, hi ha un mes de cobertura en què l’assegurador encara indemnitzarà a l’assegurat. Però si passa aquest mes i no s’ha pagat, es suspèn el contracte i no s’indemnitza si hi ha un sinistre. Passats sis mesos, si s’ha pagat la pòlissa es reactiva el contracte i si no s’ha pagat, desapareix.
ELEMENT CAUSAL: El risc. Si no hi ha risc, no hi pot haver assegurança.
LA RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL La responsabilitat significa imputar a una persona les conseqüències dels seus actes. La responsabilitat, en el dret, pot ser una responsabilitat penal, amb la privació de la llibertat (presó) o altres diverses. Existeix també la responsabilitat civil, que sempre acaba amb la obligació d’indemnitzar (pagar).
La responsabilitat civil extracontractual és aquella que neix d’un fet, acte o conducta que causa un dany a un altre, però no hi ha cap relació anterior entre la persona que ocasiona el dany i la víctima (per exemple, un accident de circulació).
Art. 1902 CC: “el que por acción o omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado”.
Quins elements constitueixen la responsabilitat civil extracontractual? 1. El dany: significa una disminució o prejudici patrimonial. Si no hi ha dany, tant físic com psicològic, no hi ha responsabilitat civil.
2. Una acció o omissió.
3. Per culpa o negligència: per a què hi hagi una responsabilitat, hi ha d’haver culpa o negligència. El dret estableix, així, una jerarquització de la conducte del subjecte que causa el dany: Dol: intenció, voluntat.
Dol eventual: directament no es vol causar el dany però s’actua amb temeritat (per exemple, un conductor que va en sentit contrari i ebri).
- 4.
Culpa greu (Infracció de reglament): la culpa és la negligència, una imprudència.
Culpa lleu: no ha actuat amb la diligència correcta, encara que no hi ha una infracció del reglament.
No culpa: no és el responsable, sinó que la culpa és de la víctima.
La relació de causalitat entre l’acció o la omissió i el dany causat.
Quin és el grau de diligència? La diligència que la llei exigeix per establir el que es considera negligència és el que s’exigeix a una persona mitjana, la diligència normal que se li pot exigir a qualsevol persona.
La responsabilitat objectiva consisteix en què s’imputa la responsabilitat ometent la culpa, perquè s’ha de protegir a la víctima.
...