Sistema Endocrí (2015)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomofiologia
Año del apunte 2015
Páginas 16
Fecha de subida 03/01/2015
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

SISTEMA ENDOCRÍ Funcions generals del sistema endocrí I.
II.
III.
Comunicació entre les cèl·lules: les hormones viatgen per la sang, des de la cèl·lula que la sintetitza fins la cèl·lula diana.
Integració (accions conjuntes): el sistem nerviós i els sitema endocrí són sistemes d'integració són sistemes que fan que altres sistemes funcionin correctament . Són "les que manen"; davant d'un estímul fan que els altres sistemes donin una resposta consensuada.
Control de la homeòstasi: conjunt de mecanismes que tendeixen a mantenir constants les característiques del medi intern, dins d'uns límits fisiològics (compatibles amb la vida) SIstema nerviós i sistema endocrí Treballen junts per coordinar sistemes i aprells. Creen un "supersistema".
SISTEMA NERVIÓS SISTEMA ENDOCRÍ Funciona a través d'impulsos nerviosos, que viatgen pels nervis.
A la sinapsi s'alliberen neurotransmissors.
Controla les funcions corporals mitjançant l'alliberament d'hormones, que viatgen per la sang.
Resposta més ràpida però dura menys (milisegons).
Resposta més lenta (segregar hormona, que viatgi per la sang i que arribi a l'òrgan diana) però el seu efecte dura més temps (de segons a dies).
Són sistemes que estan disperos per tot el cos; no tenen una localització concreta.
Actua sobre músculs, neurones i glàndules.
Actua sobre tots els tipus de cèl·lules del cos.
Glàndules endocrines i exocrines Les glàndules són un conjunt de cèl·lules especialitzades en segregar substàncies.
Poden ser: − − Endocrines: segreguen els seus productes (HORMONES) cap al líquid intersticial (capil·lars -> sang). La distribució de les hormones depèn de la sang (de l'aparell cardiovascular).
Exocrines: segreguen els seus productes dins de cavitats corporals, superfície corporal o a la llum d'un òrgan (ex: glàndules sudorñipares, que segreguen suor).
1 Hormones Una hormona és una biomolècula que es sintetitzaa unes cèl·lules diferents a les que controla.
❖ ❖ ❖ ❖ Es segreguen majoritàriament a les glàndules.
Des del líquid intersticial passen a la sang, i la sang les distribueix per tot el cos.
Regulen l'activitat de la cèl·lula diana, és la que controla la hormona.
Els nivells d'hormona en sang solen ser baixo ja que per actuar es requereixen concentracions baixes.
❖ Especificitat: cada hormona actua sobre un grup de cèl·lules determinat.
Classificació: Hormones tròfiques: actuen sobre altres glàndules endocrines, estimulant la secreció d'hormones.
CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL Hormones sexuals: els seus òrgnas diana són les gònades.
Hormones anabòliques: estimulen el creixement de la seva cèl·lula diana.
CLASSIFICACIÓ QUÍMICA Hormones esteroidea: són derivats del colesterol. Són liposolubles Hormones no esteroidea: són derivats d'aminoàcids, de proteïnes i algunes d'elles estan unides a glúcids (glucoproteïnes). Excepte les hormones tiroïdals. Són hidrosolubles.
Activitat hormonal Tipus d'alliberament: − − Hormona local ❖ Alliberament autocrí: una hormona actua sobre la cèl·lula que l'ha sintetitzar.
❖ Alliberament paracrí: una hormona sobre la cèl·lula veïna de la cèl·lula que l'ha sintetitzat.
Hormona circulant ❖ Alliberament endocrí: una hormona (ja sintetitzada) s'allibera a la sang, circula per la sang i actua sobre una cèl·lula que es troba lluny de la cèl·lula que l'ha sintetitzat.
❖ Alliberament neuroendocrí: una neurona (modificada) allibera el contingut de les vesícules (neurotransmissors) a la sang, que actuen com si fossin hormones.
❖ Feromones: tipus de transmissió hormonal per l'aire.
2 Transport d'hormones en sang: − − Hormones esteroidea: com que són liposolubles viatgen unides a proteïnes transportadores, que se sintetitzen en cèl·lules hepàtiques.
Hormones no esteroidea: viatgen soles per la sang (no unides a proteïna).
Excepció: hormones tiroïdals, perquè són liposolubles.
Receptors hormonals Una hormona viatja per la sang, s'uneix a un receptor i desencadena una resposta. Les hormones són molt específiques; només actuen sobre un grup de cèl·lules concret (cèl·lules diana). Només les cèl·lules diana d'una hormona determina tenen els receptors que la reconeixen. Se sintetitzen i destrueixen constantment. Es troben dins les cèl·lules (al nucli o al citosol) i els de les hidrosolubles, fora la cèl·lula (com a proteïnes integrals transmembrana de bicapa lipídica).
Mecanismes d'acció hormonal A) Acció de les hormones liposolubles 1) La hormona liposoluble viatja per la sang unida a una proteïna de transport, va cap al líquid intersticial i travessa la bicapa lipídica (entra a la cèl·lula).
2) Si la cèl·lula és diana, la hormona s’uneix i activa als receptors. Complex receptor-hormona activat: s’altera l’expressió gènica; s’activen o inactiven gens específics de l’ADN.
3) Té lloc la transcripció ADN, es forma ARN missatger (ARNm), que surt del nucli i va al citosol. Als ribosomes se sintetitza una nova proteïna (normalment, un enzim).
4) La nova proteïna (enzim) modifica l’activitat metabòlica cel·lular i produeix la resposta típica d’aquesta hormona.
3 B) Acció de les hormones hidrosolubles 1) La hormona hidrosoluble (PRIMER MISSATGER) passa de la sang al líquid intersticial, i s’uneix al seu receptor (que es troba a la superfície externa de la bicapa lipídica de la cèl·lula diana).El complex hormona-receptor activa a una proteïna de membrana que es diu proteïna G. La proteïna G activa l’adenilciclassa.
2) L’adenilciclassa converteix l’ATP en AMPcíclic (SEGON MISSATGER).
3) L’AMPcíclic té fòsfor; fosforila enzims, activant-los o inactivant-los.
4) Tenen lloc un conjunt de reaccions químiques fins que s’activa una proteïna que estava activada, o al revés. Si la proteïna s’ha activat s’originen un conjunt de reaccions que produeixen respostes fisiològiques. Si la proteïna s’ha inactivat, es deixa de fer aquesta resposta fisiològica.
5) Al cap d’un període de temps, un enzim inactiva l’AMPcíclic i s’atura la resposta (a no ser que altres hormones es segueixin unint als receptors cel·lulars).
C) Resposta de la cèl·lula diana La resposta que provoca una hormona depèn de la seva solubilitat i de la seva cèl·lula diana. Una cèl·lula diana pot respondre de diferents maneres a la mateixa hormona. Hi ha varies respostes possibles: síntesi d’una substància, canvi de la permeabilitat de la membrana, modificació de la velocitat d’una reacció metabòlica, contracció del múscul (llis o cardíac). A l’unir-se al receptor, una sola hormona pot desencadenar diverses respostes cel·lulars.
La capacitat de resposta d’una cèl·lula diana a una hormona depèn de la concentració de la hormona en sang (una hormona origina una resposta més forta quan es troba en major concentració o quan la seva cèl·lula diana té més receptors d'aquesta hormona) i de la quantitat de receptors hormonals.
4 Control i regulació hormonal La síntesi d'una hormona depèn dels nivells plsmàtics d'hormona i dels nivells de la hormona estimulant. La regulació de la secreció d'una hormona evita la sobreproducció o el dèficit d'una hormona determinada. Regulació de la secreció hormonal: − Sistemes de retroacció per nivells plasmàtics (retroalimentació, normalment negativa): en funció dels nivells plasmàtics d’una hormona, la glàndula en sintetitza (i segrega) més o no. Si els nivells d’hormona en sang són alts, la glàndula no en segrega més.
− Síntesi de: ● Receptors: s’uneixen a la hormona. Com més n’hi hagi, més gran serà l’efecte o resposta que produeix la hormona.
● Lligands inhibitoris: Bloquegen la formació d’un segon receptor.
Jerarquia del sistema endocrí Al sistema endocrí hi ha una jerarquia: comença amb l’hipotàlem, que controla a la hipòfisi. La hipòfisi és una glàndula endocrina on se segreguen hormones que viatgen per la sang fins arribar a la cèl·lula/teixit/òrgan diana, on es desencadena una resposta a l’estímul que ha provocat la secreció d’una hormona.
Hipotàlem És una regió del cervell que es troba sota del tàlem i és la connexió principal entre els sistemes nerviós i endocrí. Les cèl·lules de l’hipotàlem se sintetitzen i segreguen hormones.
5 Connexions de l’hipotàlem amb la hipòfisi: ­ Sistema porta hipotalàmic-hipofisari, és un sistema venós propi per on arriben les hormones que segrega l’hipotàlem a la hipòfisi. La sang flueix des d’una xarxa capil·lar fins a una vena porta, sense passar pel cor. Les hormones sintetitzades per les cèl·lules neurosecretores de l’hipotàlem s’emmagatzemen en vesícules, els impulsos nerviosos estimulen la exocitosi de les vesícules (fa que el contingut –les hormones- de les vesícules surti a la sang) i mitjançant un sistema sanguini arriben ràpidament a l’adenohipòfisi. Per tant: Secreció neuroendocrina (Hipotàlem) -> Neurones amb factors alliberadors/ inhibidors -> Sistema porta hipofisiari -> Adenohipòfisi ­ Connexió nerviosa; els cossos cel·lulars es troben a l’hipotàlem, els seus axons connecten l’hipotàlem amb la neurohipòfisi, on s’alliberen. Per tant: Secreció neuroendocrina (Hipotàlem) -> Des dels nuclis hipotalàmics Hipòfisi (glàndula pituïtària) La hipòfisi és una estructura amb forma de pèsol que es troba a la fossa hipofisiària de la silla turca de l’os esfenoide. És una glàndula endocrina. Està unida a l’hipotàlem mitjançant l’infundíbul. Des del punt de vista tant anatòmic com funcional té dues parts (lòbuls): o Lòbul anterior: adenohipòfisi (teixit epitelial) o Lòbul posterior: neurohipòfisi (teixit neural) 1. Lòbul anterior (síntesi d'hormones, cèl·lules que segreguen hormones).
Hormones que allibera: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Hormona de creixement humà Hormona tiroestimulant Hormona fol·licle-estimulant Hormona luteïnitzant Prolactina Hormona adrenocorticotòpica Hormona melanocitestimulant ● La hormona de creixement humà és la hormona adenohipofisària més abundant. S’allibera per la nit, en condicions d’estrès o després d’un exercici esgotador.
6 Regulació de l’alliberament: L’activitat secretora de la hGH està controlada principalment per: ▪ Hormona alliberadora de la hormona de creixement GhRH (promou secreció) ▪ Somatostatina SS (inhibeix secreció) ▪ Altres factors. Exemple: la obesitat inhibeix la secreció de hGH.
Funcions: − Promoure la síntesi i secreció d’hormones petites, al fetge (factors de creixement similars a la insulina, IGF). En resposta a aquesta hormona petita, les cèl·lules de diferents teixits del cos segreguen IGF. Les IGF fan que les cèl·lules creixin i es multipliquin, acceleren la síntesi de proteïnes (anabolisme proteic), potencien la síntesi d’ATP (incrementant la lipòlisi, per exemple) de manera que regulen aspectes del metabolisme.
− En nens i adolescents: augmenta la velocitat de creixement de l’esquelet i dels − músculs esquelètics − En adults: hGH i IGF ajuden a mantenir la massa muscular i els ossos i promouen cura de ferides i reparació de teixits.
● Prolactina El nivell de PRL és elevat durant l’embaràs. Per si sola, la PRL té un efecte dèbil.
Regulació: a l' hipotàlem se segrega la hormona excitadora (PRH) i inhibidora (PIH) que regulen la secreció de PRL. La progesterona i els estrògens inhibeixen la seva acció.
Funcions: − En dones, juntament amb altres hormones, promou la secreció de llet a les glàndules − mamàries. (La ejecció o sortida de llet depèn de la oxitocina).
− La funció de PRL en homes no esconeix, però la hipersecreció provoca disfunció erèctil.
Sistemes de control de la secreció d'hormones La secreció d’algunes hormones a l’hipotàlem estimula la secreció d’hormones a l’adenohipòfisi (hormones alliberadores); la secreció d’altres hormones en l’hipotàlem inhibeix la secreció d’hormones a l’adenohipòfisi (hormones inhibidores).
Mai viatgen per la sang (viatgen pel sistema porta-hipofisiari).
7 ● Retroalimentació negativa (quan hi ha molta hormona sintetitzada s’inhibeix la seva producció).
2. Lòbul posterior (hormones neuroendocrines) Està format per terminals axònics de cèl·lules neurosecretores hipotalàmiques. Els cossos cel·lulars de les neurones es troben en dos nuclis. Els seus axons formen el tracte hipotàlem-hipofisiari, que comença a l’hipotàlem i acaba a la hipòfisi posterior (connexió nerviosa). Les neurones alliberen el contingut de les vesícules a la sang; per tant són neurotransmissors que actuen com a hormones.
1) Els cossos cel·lulars del nucli paraventricular sintetitzen oxitocina (OT) 2) Els cossos cel·lulars del nucli supraòptic sintetitzen la hormona antidiurètica (ADH) ● Oxitocina (OT) S’allibera durant el part i després del part.
Funcions: − En homes i en dones no embarassades no està clara.
− Durant i després del part, la oxitocina afecta a dos teixits principals: úter i pit de la mare.
▪ Durant el part, contracció de les cèl·lules de múscul llis a la paret de l’úter.
▪ Després del part, estimula la sortida de llet de les glàndules mamàries (resposta a la succió que fa el nadó).
● Hormona antidiürètica (ADH) o vasopressina La quantitat d’ADH segregada varia amb la pressió osmòtica de la sang i amb el volum sanguini, entre d’altres factors. Exemples: (Se segrega en resposta a 8 pressió osmòtica sanguínia elevada, deshidratació, estrès. No se segrega en resposta a alcohol (inhibeix síntesi ADH), pressió osmòtica sanguínia baixa).
Funcions: − Conserva l’aigua corporal − Disminueix la producció d’orina (fa que els ronyons tornin més aigua a la sang; reabsorció d’aigua) − Disminueix la pèrdua d’aigua per transpiració (a través de suor).
− Provoca contracció de les artèries, per tant s’incrementa la pressió sanguínia.
Glàndula tiroides Té forma de papallona i està localitzada sota la laringe. Està composta pels lòbuls laterals dret i esquerra, cada un a un costat de la tràquea, connectats per l’istmo.
Majoritàriament la glàndula tiroide està formada per fol·licles tiroideus (sacs esfèrics microscòpics) que formen la major part de la glàndula tiroides. La paret de cada fol·licle està formada principalment per cèl·lules fol·liculars. Aquestes cèl·lules poden canviar de forma: tenen forma escamosa quan estan inactives però sota la influència de la hormona estimulant de la tiroides TSH (segregada a l’adenohipòfisi) tenen forma cilíndrica-cuboide (quan segreguen hormones).
La tiroides és la única glàndula endocrina que emmagatzema el seu producte secretori en grans quantitats. És un magatzem de iode. Una falta de iode causa hipotiroïdisme; creix molt la tiroides i surt un bulto al coll.
Entre els fol·licles hi ha cèl·lules C (també dites cèl·lules parafoliculars), que produeixen la hormona calcitonina. Ajuda a regular la homeòstasi del calci(Ca2+).
9 Alliberament: Nivells de calci alts: s’estimula secreció; nivells de calci baixos: s’inhibeix secreció.
Funcions: Baixar els nivells de calci i de fosfat HPO42- en sang mitjançant diferents mecanismes (Ex. Inhibició resorció òssia que fan els osteoclasts) Les cèl·lules fol·liculars produeixen les hormones tiroïdals: 1) Tetraiodotironina o tiroxina (T4): És el precursor de la T3. Té quatre àtoms de iode.15 2) Triiodotironina (T3): És la forma activa. Té tres àtoms de iode.
● Acció de les hormones tiroïdals Les hormones tiroïdals exerceixen els seus efectes a tot l’organisme, ja que la gran majoria de cèl·lules del cos tenen receptors per hormones tiroïdals.
Funcions: Regulació general del metabolisme cel·lular, el creixement i el desenvolupament, i l’activitat del sistema nerviós, altres.
­ Regulació metabolisme: les hormones tiroïdals estimulen la síntesi de proteïnes i augmenten la quantitat de glucosa i d’àcids grassos que es destina a la producció d’ATP. Augmenta lipòlisi i s’accelera l’excreció del colesterol (disminueix el nivell de colesterol en sang).
­ Juntament amb hGH i insulina, les hormones tiroïdals acceleren el creixement corporal (en particular el creixement del sistema nerviós i del sistema esquelètic).
● Control de la secreció de les hormones tiroïdals Els nivells sanguinis de T3 i T4 estimulen la síntesi de la TRH (hipotàlem), mitjançant retroalimentació negativa. La hormona alliberadora de tirotrofina (TRH) controla la secreció de la hormona tiroestimulant (TSH) de la adenohipòfisi, que estimula la síntesi i alliberació d’hormones tiroïdals. Per a la síntesi d’hormones tiroïdals, es necessita iode i el radical d’un aminoàcid, la tirosina.
Nivells baixos T3 i T4 estimulen hipotàlem perquè segregui TRH TRH arriba a la adenohipòfisi; les cèl·lules que segreguen TSH, que estimula a les cèl·lules fol·liculars síntesi i alliberament T3 i T4 fins al nivell normal. Retroalimentació negativa: Nivell elevat de la T3 inhibeix alliberament TRH iTSH.
Secreció T3 i T4: 10 Glàndula paratiroides (para: al costat de) Es troben a la cara posterior dels lòbuls laterals de la glàndula tiroides, n’hi ha quatre.
Són unes masses de cèl·lules que tenen forma rodona. Contenen dos tipus de cèl·lules, les cèl·lules principals produeixen hormona paratiroidea (PTH): Alliberament: Un nivell de calci en sang massa baix estimula a les cèl·lules principals de la glàndula paratiroides a alliberar PTH.
Funció: − És el regulador principal dels nivells de calci, magnesi i fosfat en sang.
− L’acció principal de la PTH és incrementar el nombre i l’activitat dels osteoclasts augment de la resorció òssia (s’alliberen ions calci i fosfat cap a la sang).
− Promou la producció de la hormona calcitriol, la forma activa de la vitamina D17 (al ronyó).
− També actua sobre els ronyons: ● Disminueix pèrdua Ca2+ i Mg2+ de la sang cap a la orina augmenta [Ca2+] i [Mg2+] en sang ● Augmenta la pèrdua de HPO42- de la sang cap a la orina disminueix [HPO42] en sang.
Glàndules suprarenals Tenim dues glàndules suprarenals, situades cada una sobre un ronyó, a l’espai retroperitoneal.
Tenen forma de piràmide. Cada una està coberta per una càpsula de teixit connectiu i té dues regions: − Escorça suprarenal (80-90% glàndula): la zona perifèrica. Produeix hormones esteroidees, que són essencials per la vida.
− Medul·la suprarenal (10-20% glàndula): el centre de la glàndula. Produeix tres hormones: noradrenalina, adrenalina i dopamina (en petites quantitats).
1. Escorça suprarenal Es subdivideix en tres regions; cada una segrega una hormona diferent.
1. Zona externa (zona glomerular) Les cèl·lules d’aquesta zona segreguen mineralocorticoides (hormones que afecten a la homeòstasi mineral).
L’aldosterona és el principal mineralocorticoide.
Alliberament: El sistema retina-angiotensina-aldosterona (RAA) controla la secreció d’aldosterona. Aquest mecanisme s’activa quan l’organisme està deshidratat, quan hi ha una hemorràgia i en condicions de dèficit de sodi.
Funció: Regula la homeòstasi de sodi, Na+ (reabsorció de sodi de la orina, i el sodi arrossega aigua) i de potassi (K+), ajuda a ajustar la pressió i volum sanguini (perquè hi ha més aigua a la sang, i per tant s’augmenta la pressió sanguínia), promou l’excreció de H+ a la orina (per prevenir l’acidosi18).
11 2. Zona del mig: zona fasciculada (és la més ample). Les cèl·lules d’aquesta zona segreguen principalment glucocorticoides19 (hormones que afecten a la homeòstasi de la glucosa). Els glucocorticoides són: cortisol (el més important), la corticosterona i la cortisona.
Alliberament: S’allibera en condicions d’estrès; quan es necessita més energia.
La cortisona és antiinflamatòria. El control de la secreció de glucocorticoides es produeix a partir d’un sistema de retroalimentació negativa: Els nivells baixos de glucocorticoides (especialment cortisol) estimulen a les cèl·lules neurosecretores a l’hipotàlem a secretar la hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Un nivell baix de cortisol i la CRH promouen l’alliberació de la ACTH (adenohipòfisi), que flueix a la sang fins a l’escorça suprarenal, on estimula la secreció de glucocorticoides.
Funció: la més important és l'obtenció d’ATP − Degradació de les proteïnes. Els aminoàcids resultants s’utilitzen per sintetitzar proteïnes noves o per sintetitzar glucosa i oxidar-la, amb la finalitat de produir ATP. També hi ha aminoàcids disponibles per reparar teixits.
− Formació de glucosa (gluconeogènesi): Les cèl·lules hepàtiques, estimulades per glucosa, poden convertir certs aminoàcids o lactat en glucosa (que després s’oxidarà per obtenir energia química en forma d’ATP). - Lipòlisi (mobilització de greixos): degradació de triglicèrids i alliberació d’àcids grassos del teixit adipós a la sang.
− Resistència a l’estrès: Els glucocorticoides treballen de varies maneres per proporcionar resistència a l’estrès.
- Efectes antiinflamatoris: Els glucocorticoides inhibeixen als glòbuls blancs, que participen en respostes inflamatòries. Inconvenient: retarden la reparació tissular i per tant la cura de ferides.
- Depressió de les respostes immunitàries 3. Zona interna: zona reticular. Les cèl·lules d’aquesta zona sintetitzen petites quantitats d’andrògens dèbils.
Alliberament: El control de la secreció d’andrògens no es coneix completament però la hormona principal que estimula la seva síntesi és l’ACTH.
Funció: En homes, la quantitat d’andrògens segregats per la glàndula suprarenal sol ser tan baixa que els seus efectes són insignificants. En dones, estimulen la conducta sexual i són convertits en estrògens (esteroides femenins) per altres teixits.
12 2. Medul·la suprarenal Està innervat pel sistema nerviós simpàtic (d’alerta). Enlloc d’alliberar un neurotransmissor, allibera hormones (principalment, adrenalina i noradrenalina).
Alliberament: Les cromafines (cèl·lules productores d’hormones) estan innervades per neurones simàtiques preganglionars del SNA (alliberen acetilcolina, que estimula la secreció d’adrenalina i noradrenalina). El SNA exerceix un control directe sobre les cèl·lules cromafines; de manera que l’alliberació hormonal pot produir-se molt ràpidament.
Funció: Intensificació de la resposta simpàtica que té lloc a altres parts del cos: En situacions d’estrès (Ex. Temperatures extremes) i durant la pràctica d’exercici físic, els impulsos de l’hipotàlem estimulen a les neurones simpàtiques preganglionars, que estimulen a les cèl·lules cromafines perquè segreguin adrenalina (80%) i noradrenalina (20%). Aquestes dues hormones augmenten la resposta de lluita o fugida.
Pàncrees És un òrgan aplanat que es troba a l’abdomen, més o menys darrere l’estomac. Està adherit a l’intestí prim(concretament la part exocrina acaba al duodè) i a la melsa. És un òrgan que està molt irrigat.
Al pàncrees hi ha grups de cèl·lules que es diuen illots pancreàtics o illots de Langerhans. Cada illot pancreàtic conté 4 tipus de cèl·lules secretores d’hormones: ­ Cèl·lules alfa: segreguen glucagó ­ Cèl·lules beta: segreguen insulina (la majoria, 70%) ­ Cèl·lules delta: segreguen somatostatina.
­ Cèl·lules F: segreguen polipèptid pancreàtic.
● El 10% és una glàndula exocrina (segrega líquid pancreàtic, que conté enzims necessaris per la digestió).
Les interaccions de les quatre hormones són molt complexes: ­ Glucagó: eleva el nivell de glucosa en sang (quan està per sota de lo normal).
­ Insulina: baixa el nivell de glucosa en sang (quan està per sobre de lo normal).
­ Somatostatina: inhibeix l’alliberament d’insulina i glucagó22. També pot actuar com una hormona circulant, disminuint l’absorció de nutrients des del tub digestiu i inhibint la secreció de hGH.
Regulació de la secreció d'insulina i glucagó 1. Hipoglucèmia: estimula la secreció del glucagó a les cèl·lules alfa/ inhibeix la secreció (i alliberació) d’insulina a les cèl·lules beta. El glucagó actua sobre els hepatòcits (cèl·lules del fetge), accelerant la glucogenòlisi (trencar glucogen en 13 glucoses) i la gluconeogènesi (síntesi de glucosa a partir de certs aminoàcids i lactat). Els hepatòcits alliberen glucosa cap a la sang més ràpidament i el nivell sanguini de glucosa s’eleva.
2. Hiperglucèmia: estimula la secreció d’insulina a les cèl·lules beta/ inhibeix la secreció (i alliberació) de glucagó a les cèl·lules alfa. La insulina actua en vàries cèl·lules del cos facilitant la entrada de glucosa a les cèl·lules (per evitar que s’acumuli a la sang). Activa i inhibeix processos metabòlics amb l’objectiu de disminuir la concentració de glucosa en sang. El nivell de glucosa en sang baixa.
Alliberament: Vàries hormones i neurotransmissors regulen l’alliberament d’aquestes dues hormones. A més a més, el glucagó inhibeix l’alliberament d’insulina i la insulina inhibeix l’alliberament de glucagó.
­ La secreció d’insulina també està estimulada per l’acetilcolina25, i d’altres.
S’allibera després de menjar: la digestió i absorció d’aliments que contenen hidrats de carboni i proteïnes estimulen molt l’alliberació d’insulina.
­ La secreció de glucagó està estimulada per un augment d’activitat del sistema simpàtric del SNA (ex. Esport), una situació de dejú o un augment en els aminoàcids sanguinis si el nivell de glucosa està baix (podria passar després d’un àpat que conté principalment proteïnes).
Gònades Són els òrgans que produeixen gàmetes. També segreguen hormones.
1. Ovaris: Produeixen diverses hormones, entre elles 2 estrògens (estradiol i esterona) i progesterona. Aquestes hormones femenines, juntament amb la LH (hormona luteïnitzant) i la FSH (hormona fol·licle-estimulant) (hormones gonadotropines o gonadotròpiques de l’adenohipòfisi) regulen el cicle menstrual (la FSH estimula el creixement de les cèl·lules fol·liculars de l’ovari i la LH desencadena a ovulació (alliberació de l’oòcit II) i prepara a l’endometri per una possible implantació), manté l’embaràs, preparen les glàndules mamàries per la lactància 2. Testicles: La hormona principal segregada als testicles és la testosterona (un androgen). Regula la espermatogènesi i promou el desenvolupament i manteniment dels caràcters sexuals secundaris masculins (ex. Creixement de barba).
Epífisi (glàndula pineal) La glàndula pineal (en forma de pinya) és una glàndula endocrina petita que es troba junta al tercer ventricle del cervell. Forma part de l’epitàlem i es localitza entre els dos col·licles superiors. Consisteix en masses de neuròglia i pinealòcits (cèl·lules secretores).
14 Secreta melatonina, una hormona derivada d’aminoàcids. La melatonina: ­ Regula els cicles de vigília i de son: El “rellotge biològic del cos” està controlat pel nucli supraquiasmàtic de l' hipotàlem. S’allibera més melatonina a la foscor i menys quan l’organisme està exposat a la llum del dia (és un inductor de la son).
­ És un antioxidant: protecció davant dels radicals lliures d’oxigen.
Altres Hi ha cèl·lules d’altres òrgans que no són classificats generalment com a glàndules però tenen funció endocrina i per tant segreguen hormones.
1. Tim: es troba darrere de l’esternon, entre els pulmons. Té un paper important al sistema immunològic. Les hormones produïdes pel tim (timosina i timopoetina, entre d’altres) promouen la maduració de cèl·lules T (un tipus de glòbul blanc) i poden retardar el procés d’envelliment.
2. Cor: la hormona sintetitzada pel cor és el pèptid natriurètic auricular (PNA). La seva funció és disminuir 15 3. Estomac-Intestí (tub digestiu) HORMONA FUNCIÓ PRINCIPAL Gastrina Promou la secreció de suc gàstric Secretina Estimula la secreció de bilis i suc pancreàtic Pèptid insulinotròpic depenent de glucosa (GIP) Colecistocinina (CCK) Estimula l’alliberació d’insulina (cèl·lules beta pàncrees) Pèptid vasoactiu intestinal (VIP) Té una propietat vasodilatadora Estimula la secreció de suc pancreàtic, regula l’alliberació de bilis de la vesícula biliar i aporta la sensació “d’estar plens” després de menjar 4. Embrió (placenta): segrega la hormona coriònica humana (hCG) que estimula al cos luti a l’ovari a continuar la producció de progesterona i estrògens (amb la finalitat de que es mantingui l’embaràs).
16 ...