Tema 2 - Les fonts del Dret (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Civil I
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: LES FONTS DEL DRET 1. LES FONTS DEL DRET -La font és el mode de producció del dret; és a dir, la manera en què es manifesten les normes i qui les crea. Es pot distingir entre: 1. Font material: l’òrgan amb facultat per poder-les crear, que pot ser el parlament corresponent o la comunitat social (costum).
2. Font formal: manera en la qual s’expressa la norma. Pot ser de 3 classes: llei, costum o principi general del Dret.
És a la font formal a la qual es refereixen tant l’art. 1.1 del CC com l’article 111-1 del CCC. L’article 1.1 del CC ens diu taxativament que les fonts del dret son la llei, la costum i els principis generals del dret. El CCC diu pràcticament el mateix però fa una puntualització: diu que el Dret Civil de Catalunya està constituït per les disposicions del CCC, la resta de lleis de Parlament de Catalunya, les costums i els principis generals del dret propi. Per tant, les fonts del dret català són la llei, la costum i els principis de dret català.
2. LA LLEI -La llei és tota norma jurídica escrita, elaborada i dictada pels òrgans competents. Per ser vàlida ha de complir 2 requisits: 1. La legalitat: ha d’estar creada per l’òrgan competent i seguint el procediment adequat.
2. La publicitat: en el cas de Catalunya ha d’estar publicada al DOGC (Diari oficial de la Generalitat de Catalunya) i en cas d’Espanya al BOE.
És la font principal de l’ordenament jurídic. Centrant-nos en l’aspecte català, la llei en sentit ampli inclou: a) La llei en sentit estricte: norma dictada pel parlament.
b) El decret: creat pel Consell Executiu.
c) Les ordres dictades pel conseller/a corresponent.
Altres característiques:  A nivell de Catalunya, la llei ha de ser promulgada pel President de la Generalitat en nom del rei, que ordenarà la seva publicació en el DOGC en un termini de 15 dies des de la seva aprovació.
 A efectes de la seva entrada en vigor, la data que regirà és aquella en què hagi sigut publicada al DOGC.
 La iniciativa legislativa a Catalunya correspon als diputats, als grups parlamentaris i al Govern, així com a la iniciativa popular en alguns casos. Les lleis catalanes tenen, dins el territori de Catalunya, el mateix rang que les estatals i quedaran sotmeses al control del Tribunal Constitucional (com qualsevol altre llei).
 Mentre que la impugnació de la llei estatal no suposa la suspensió de la seva aplicació, en cas que la llei d’una CCAA sigui impugnada pel Govern de l’Estat per inconstitucionalitat es dóna la suspensió fins que el TC decideixi.
2.1. LA LLEI I LA SEVA VIGÈNCIA 2.1.1. ENTRADA EN VIGOR DE LA LLEI -Per regla general, les lleis entren en vigor als 20 dies de la seva completa publicació.
En ocasions la pròpia llei preveu una cosa distinta, pel que aquesta regla general no s’aplica. La vacatio legis és el període en què ja s’ha publicat una llei però encara no ha entrat en vigor. Com ja hem dit, sol ser de 20 dies. En ocasions especials és aconsellable que sigui una mica més llarga, per circumstàncies com per exemple la Nova Llei del Registre Civil, que es publicà el 2011 però el període de vacatio legis va ser fins el 2014 perquè la nova llei introduïa molts canvis en el funcionament dels registres (pautes diferents, informatització necessària...) pel que es dóna un període d’adaptació.
2. PÈRDUA DE VIGOR -Respon a la pèrdua d’eficàcia de les lleis. Es pot donar per varies causes: a) Declaració d’inconstitucionalitat pel Tribunal Constitucional b) Lleis amb un període de vigència determinat, marcat per una data fixa o perquè neixi condicionada a la finalització d’una situació (Ex. Llei creada per solventar els problemes derivats d’un terratrèmol).
c) Principi lex posterior deroga lex anterior. S’aplica quan la llei posterior tracta sobre el mateix tema que la llei anterior. És el cas més habitual.
Existeixen dos tipus de derogació: 1. Derogació expressa: la llei nova marca la derogació de l’anterior.
2. Derogació tàcita: es dedueix la derogació perquè la llei nova regula de manera distinta els mateixos “supòsits” que la llei anterior.
La derogació, a més, pot ser total o parcial.
3. EL COSTUM -El costum és la segona font del dret. Es pot definir com la norma jurídica que sorgeix a través de la pràctica continuada d’una conducta duta a terme per persones o grups no inclosos en el mecanisme de l’administració, i a la qual es sotmeten aquests grups o persones atorgant-li el valor de norma vinculant.
Perquè estiguem davant una autèntica costum, s’han de donar 4 requisits: 1. S’han d’haver produït actes continuats en el temps, no simples actes aïllats.
2. S’han d’haver creat per persones particulars o grups socials.
3. Aquests grups socials o persones li han d’haver donat el valor de norma jurídica.
4. Han de ser actes públics, no clandestins.
Les costums que solen tenir més importància solen trobar-se en l’àmbit rural. Un exemple seria el dels sistemes de reg per sèquies que tenen determinats certs dies de la setmana per regar cada camp. Si no es compleix es pot imputar.
La costum a més és una norma que té varis caràcters: 1. És una autèntica font del dret.
2. És una autèntica norma jurídica.
3. És una norma no escrita. Poden estar recopilades en alguns cossos jurídics però la costum sempre és preexistent.
4. És una norma secundària. Està subordinada a la llei, i per tant no podrà contradir-la.
5. És subsidiària, el que significa que s’aplicarà a falta de llei aplicable a aquella situació en concret.
Precisament per totes aquestes característiques, els tribunals no tenen l’obligació de coneixement de tots els costums existents. Quan es crea un conflicte que acaba als tribunals emparat en una costum s’ha d’al·legar aquesta costum al tribunal si es vol que es tingui en compte, i demostrar-ne l’existència i la importància. Si no es fa, el tribunal no l’aplicarà d’ofici.
Els tipus de costums segueixen dos classificacions: 1. Relació amb la llei:  Costum Extra o praeter legem: la costum recull situacions no regulades per cap llei. Aquesta és l’autèntica costum.
 Costum contra legem: regula situacions de manera contrària a com ho fa la llei.
En el nostre ordenament no està permesa perquè la costum està subordinada a la llei.
 Costum Secundum o propter legem: interpreta una disposició legal. No s’admet si el que fa és interpretar una llei per modificar-la i aplicar-la només a un grup de persones; però si que s’admet si es refereix a normes dispositives (normes que permeten modificar algunes de les seves parts).
2. Àmbit d’aplicació:  Costums locals o regionals  Costums generals *En cas de discrepància entre elles, preval la local.
4. PRINCIPIS GENERALS DEL DRET -Són la tercera font de l’ordenament jurídic, tal com ho recullen els Codis Civils espanyol i català. Són aquelles regles en què s’hi troben recollides les idees bàsiques d’una determinada comunitat social, acotant-les a un moment històric determinat i que són considerades aptes per resoldre els conflictes que es plantegin entre els components d’aquesta comunitat en concret.
4.1. FUNCIONS 1. COM A FONT DEL DRET 1. Són font del dret.
2. Són una font secundària, ja que en primer i segon lloc hi ha la llei i el costum.
3. Són una font subsidiària.
4. Quan s’apliquin com a font del dret es fa mitjançant l’analogia iuris, que consisteix en la constatació de l’existència d’aquest principi per tal de poder-lo aplicar mitjançant un procés de deducció. S’analitza l’ordenament i es formula el principi general a través de raonaments lògics.
Ex: Si hi ha unes normes a l’ordenament per a castigar una persona que mata o fereix una altra, és lògic que existeixi un principi general del dret que sigui el de no poder fer mal a un altre.
2. INFORMEN SOBRE L’ORDENAMENT JURIDIC. La llei i la costum s’han d’interpretar en base als principis generals del dret.
3. INTEGREN EL DRET CIVIL. En el cas de Catalunya es dóna un cas d’autointegració, per no haver d’acudir a regles jurídiques del dret estatal.
Article 111-2 Codi: ens diu que en la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i integrar d’acord als principis generals que l’informen, tenint en consideració la tradició jurídica catalana).
5. ALTRES (No són fonts del dret) 4.1. JURISPRUDÈNCIA -Doctrina que estableixen es jutges i tribunals en interpretar i aplicar les fonts de l’ordenament jurídic. En un sentit ampli seria tota la doctrina judicial, és a dir, la doctrina derivada de tots els tribunals. En un sentit estricte és la que es deriva del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional a nivell d’Estat i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a nivell català.
Requisits: 1. Que la doctrina d’aquests tribunals sigui reiterada: han d’existir 2 o + sentències sobre el mateix tema.
2. Que aquestes sentències es donin en una seqüència temporal lògica.
3. Que la doctrina que es desprèn d’aquestes sentències constitueixi la ratio decidendi de la sentència, es a dir, que solament les argumentacions jurídiques que fonamenten el “fallo” constitueixin o puguin constituir (si es donen les altres condicions) jurisprudència.
Un caràcter basic de la jurisprudència és que no és font del dret, però és molt important per dues raons: 1. Serveix per interpretar el Dret Civil.
2. És molt important com argument per interposar un recurs de cassació.
Encara que aquesta doctrina de Tribunals Superiors no vinculi directament els inferiors pel principi d’independència judicial, els Tribunals inferiors en allò que constitueix jurisprudència tenen marcat un camí a seguir, del qual només s’apartaran de manera justificada. Si no ho fan de manera justificada estaran donant motius per a la interposició d’un recurs de cassació.
En cas que aquests tribunals superiors considerin que el tribunal inferior no ha aplicat de forma correcta la norma, cassaran la decisió del tribunal inferior, és a dir, l’anul·laran. La sentència recorreguda quedarà sense valor, produint-se això amb més facilitat si el que ha ocorregut és que el tribunal inferior s’ha apartat de la línia jurisprudencial del tribunal superior.
Totes aquestes disposicions es troben recollides, a nivell català, a l’article 111-2 del Codi, que ens diu que de manera especial, en interpretar i aplicar el DC de Catalunya, s’han de tenir en compte la doctrina del TSJC i la del Tribunal de Cassació de Catalunya, sempre que siguin sentències o disposicions no modificades per aquest Codi o per altres lleis. Aquesta jurisprudència pot ser, a més, invocada com a doctrina jurisprudencial de cara al Recurs de cassació.
4.2. PREFERÈNCIA I SUPLETORIETAT EN DRET CATALÀ La supletorietat en el Dret Català és interna: el Codi és supletori de qualsevol altra llei catalana o estatal aplicable a Catalunya. Per tant, davant una llacuna de norma s’aplicarà el Codi Civil de Catalunya com a dret comú català respecte de les lleis aplicables a Catalunya. El Dret català serà d’aplicació preferent a Catalunya i el dret estatal s’aplicarà a aquells casos reservats exclusivament per al mateix i també en defecte de norma catalana.
El dret estatal es d’aplicació general en qualsevol punt de l’estat espanyol respecte de les matèries de dret civil que siguin competència exclusiva de l’estat, d’acord amb l’article 149.1.8 de la CE.
El tema de la supletorietat el recull el Codi en varis articles, dels quals en destaquen dos:  Article 111-4: ens diu que les disposicions d’aquest Codi constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen, per tant, supletòriament a les altres lleis que no contemplen el cas concret.
 Article 111-5: ens diu que les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualsevol altra. El dret estatal només regeix en la mesura en què no existeix norma catalana, òbviament exceptuant els casos en què per la CE és obligatòria l’aplicació del dret estatal.
4.3. APLICACIÓ DE L’EQUITAT -Article 111-9 del Codi: l’equitat s’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes, encara que els tribunals només poden fonamentar les seves resolucions de manera exclusiva en l’equitat quan la llei ho autoritza expressament. Còpia del CC.
L’equitat es diu que és la justícia del cas concret, i està orientada a flexibilitzar la rigidesa de la norma adaptant-la als supòsits de fet que s’estan tractant, orientant d’alguna manera la regla que ha de regir el cas. S’ha de tenir en compte molt clarament que l’equitat tampoc és font del dret. Un cas en què s’admet la seva aplicació de forma clara és aquell en què existeixi un contracte en el qual s’han canviat els pactes que normalment existeixen sobre sanció per incompliment i s’han inclòs altres pactes diferents de sancions especials. En aquest cas el jutge pot aplicar la llei suavitzada per l’equitat si considera que aquestes clàusules han sigut abusives.
...