apunts (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Educación Primaria - 1º curso
Asignatura SFE. Teories i institucions
Profesor P.
Año del apunte 2015
Páginas 14
Fecha de subida 30/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Bloc 1: CONTEXTUALITZACIÓ DE L’EDUCACIÓ  Teoria de l’educació: com pensem i analitzem els fenòmens i pràctiques educatives Ciències de l’educació: coneixement de l’educació en base a evidències empíriques: - Com es donava l’educació? Què és l’educació? Com ha de ser l’educació en un futur?  Origen morfològic del terme: 1. “Educare”  criar, alimentar En un principi la paraula educar es limitava a cobrir necessitats bàsiques. La relació entre adults i infants era criar (home primitiu).
2. “Exducare”: conduir, portar una persona cap a un estat diferent, fer sortir. Passem d’”educare” a “exducare” que inclou la funció de socialització. En aquest segon pas trobem la idea de transmetre uns coneixements bàsics que ajuden a l’infant a relacionar-se en el seu marc cultural (fer servir eines, dominar l’entorn, agricultura, normes establertes, etc) L’educació té com a característiques (abans i ara): Procedimental  parlem d’un procés. L’educació no passa en un moment determinat sinó que passa al llarg de tota la vida. Parlem d’una acció que s’estén en el temps.
Mediada  intervenció d’algun element perquè es produeix l’aprenentatge. Així doncs, no és un procés espontani (podem referir-nos a una persona a un llibre, a un material...). sempre hi ha una interacció amb les persones, la natura... l’educació no es dóna en una habitació tancada i sense llum.
-  Educació: Educativitat: capacitat de totes les persones (també objectes o natura) per influir en una altra i actuar sobre els altres. Capacitat d’ensenyar i fer que altres persones aprenguin coneixements.
Educabilitat: capacitat d’adquirir nous coneixements, valors, conductes (cultura) al llarg de tota la vida a través de les influències externes.
Herbort (s. XVIII – XIX)  1r en categoritzar i definir el terme educabilitat. La seva categorització es va plasmar en llibres.
“La consciència de l’esser com a inacabat (som conscients que tenim molts buits per omplir i que ens manquen molts coneixements per anar avançant al llarg de la vida. Quan naixem som molt dependents) va crear la seva “educabilitat”.
Descobriments com el fic, eines no haurien sigut possibles sense aquesta necessitat d’ “inacabat”.
Consciència de l’ésser com a inacabat + curiositat  coneixement L’ésser que està inacabat i entra en un procés de cerca permanent perquè té la curiositat d’apropiarse del seu entorn i adquirir coneixements.
Hi ha però un tercer element que condiciona aquest procés de cerca  l’esperança o motivació.
Aquest element citat per Paulo Freire (s.XX) és essencial per aprendre 1  L’educabilitat de la persona té límits) Esta clar que l’educació és un element de millora. A partir dels anys 60 es trenca la idea de discriminació i es potencia l’educació d’adults tenint en compte que es pot aprendre de maneres diferents. No obstant, la capacitat hi és.
Exemple: si tinc un alumne cec i li poso un llibre de text normal, no ho sabrà llegir. No obstant, si li adapto la lectura i li ofereixo un instrument apropiat si que podrà.
Així doncs, no és que no tingui la capacitat sinó que la via d’aprenentatge no és la més adequada.
En general, tendim a homogeneïtzar les eines de treball i no solem tenir en compte les particularitats de certes persones. Es deixa de banda la heterogeneïtat - La incidència no ha de ser sobre els límits de l’altre. El sistema educatiu actual té unes limitacions, per tant, cal potenciar l’autoestima dels infants. NO hem de promoure l’etiquetatge a les aules i donar per suposat el fracàs escolar  Educació: què és i qui participa? Educabilitat de la persona (heroert (s.XVII i XIX) Àmbits de l’educació - FORMAL Tot allò que forma part del sistema reglat Arts i músiques Aprenentatge d’idiomes Hi ha intencionalitat Ex: escola, instituts, museus - NO FORMAL Hi ha intencionalitat - INFORMAL Es dóna aprenentatge però no hi ha intencionalitat universitat, Ex: jocs didàctics, classes, Ex: natura, TV, córrer, viatjar, xerrades, fer esport, caus, família...
esplais...
1. Educació formal: sistema educatiu reglat: estructurada, instrumentalització, cronològicament graduada, intencionalitat de l’acció educativa, currículum, objectius, continguts...
Els protagonistes de l’acció són el mestre i els alumnes - escola Ex: ed. Primària, secundària, cicles formatius...
2 Clara Camps 6/4 Història de l'educació (tipus d'escola en cada moment, metodologia) enfront VS. Teoria de l'educació (idees de l'educació han agafat força en cada moment històric, canvis filosòfics...).
L'escola nova (planteja realment una alternativa de l'escola tradicional).
Pedagogia (ciència de l'educació, teòric (mirar si la metodologia d'una escola funciona) VS Educació (aplicació intervenció directe) Bloc 2: HISTÒRIA DE L'EDUCACIÓ Hi ha tres grans períodes: 1. Època clàssica: VIII-VII aC La civilització grega: assenta la cultura occidental. Apareix la formació en lloc de dir educació.
- Hi ha tres etapes: 1. 2. Etapa de Grècia: hi ha una gran guerra amb Esparta. Moment de guerra entre les polis per aconseguir la hegemonia. La formació d'aquell moment tenia sobretot un caràcter militar (solament podien estudiar homes lliures), els valors que inculcaven eren de fortalesa, obediència...
3. Etapa de Grècia: esplendor de Grècia, apareixen filòsofs importants (Aristòtil, Sòcrates, Plató). Procés de formació per la ciutadania (homes) on busquen la perfecció de l'home, aquest procés es conegut per «Peideia» on l'individu accedís a la virtut/saviesa (Araté).
- 5 DIMENSIONS: 1. Corporal i física (educació física i corporal) 2. Metafísic i espiritual de la persona 3. Nivell privat i individual (educació humanística: art, literatura...) 4. Social/pública de la persona (educació política → per ser un bon ciutadà en una polis grega democràtica).
5. Pràctica de l' ètica (que permetis el desenvolupament tècnic de la persona) 2. Època medieval: V dC/XV dC- XV Dc (1492): Moment d'expansió del cristianisme a Europa.
Règim de monarquia absoluta, el centre és Déu i l’educació i formació es transforma. El seu objectiu era salvar la ànima de l’individu a través de la imitació de Crist. Aquest objectiu es materialitza a partir de viure una austerament, sense orgull, poc opulent, bondadosa, retirar l'egoisme...
En aquesta etapa sorgeixen varis filòsof/teòlegs com Agostí d'Hipona (354-430) i Tomàs d'Aquino (1225-1274), que pensaven que la raó (capacitat racional) podria servir per accedir i arribar a la idea de Déu. Aquest moviment es diu escolàstica (descobrir Déu i no el món terrenal). El segle XV i XVIII van haver-hi grans invents i descobriments. Encara és manté la societat estamental on no hi ha mobilitat social, ni esclaus però si que hi han privilegiats i no privilegiats.
En el segle XV, el descobriment d'Amèrica es una «excusa» perquè hi hagi un canvi social on s'inicia l'època moderna. El debilitament de la societat estamental degut a que la gent pot accedir a una vida mitjana (futura burgesia) les persones que van participar en els viatges d'Amèrica, comercialització (gremis, manufactures) i s'enriqueixen, mobilitat del camp a la ciutat.
Classe burgesa (s.XVIII) s'imposa com a dominants a la societat capitalista/ societat de classes.
L'element clau que permet la mobilitat social és el salari (capacitat que té l'empresari/burges per pagar el servei del plorateriat).
3 *Estat del benestar d'Europa (s.XX) hi ha en pràctica real la mobilitat social. Encara que hi hagi monarquia absoluta, neix la idea estat nació (funció d'identitat) que són regions que estan sota un monarca i agafen la forma d'Estat, de senyor feudal a senyor monarca.
3 En la societat del segle XV, es dona importància a la existència terrenal, aquí i ara. Formació humanística, moviment renaixentista. No deixen la religió però agafa més pes el protagonisme l'home (antropocentrisme). Formació humanística (Miquel Àngel, Leonardo Da Vinci, Bernini...).
També es desenvolupa el coneixement científic (no solament ens interessa Déu sinó la ciència que ens aporta informació del món terrenal).
3.Segle. XVIII – Il·lustració / Època de les llums:  El moviment il·lustrat principals objectius abans de Rosseau: 1. Buscar la felicitat (època moderna). Ja no és suficient la idea de Déu sinó la part personal: defensa de la creació humana, triomf personal, progressar individualment i col·lectivament (obrir-se a nous camps de sabers i coneixements tant com material, tècnic... perquè millora les nostres societat)←progrés científic.
2. Idea d’educació moderna  progrés de la persona 3. Gran importància a la raó perquè és una eina mental per a progressar (moviment racionalista de Descartes).
- Un moviment que succeïa al mateix temps del racionalisme és l'empirisme que consisteix en l'experiència aporta coneixement del món sensible. El pare d'aquest moviment era John Locke (1632-1704). Afirmava que per aprendre a conèixer fa falta estar amb contacte directe amb món sensible, observar... I rebutjaven un sistema deductiu. Calia disciplinar a partir de l'amor i la tendresa i marca una relació alumne- professor.
4. Molta importància a la naturalesa, ja que consideraven la naturalesa (sentit ampli, natura humana...) que estava regida per lleis i l'home ha de descobrir aquestes lleis (no contradir-les) fetes per Déu.
5. Idea de democràcia, 3 poders (judicial, legislatiu i executiu), contracte social i trenca amb la idea de monarquia absoluta.
 Moviment il·lustrat després de Rosseau (1712-1778): - Filosofia de l'educació plantejaven: 1. L'home és bo per naturalesa contràriament de l'opinió de Hobbes. El vici, l'addicció ens ho porta la societat. Sota aquesta premissa, l'educació dels infants ha d'estar lligada a la natura, propietats de la vida rural, familiar, calma... Defensa també que no s'ha de disciplinar, donar pautes sinó acompanyar, facilitar a les tendències naturals. Perquè si instruïm estem civilitzant i donant les pautes de la societat que porta la maldat. Com més tard tinguin contacte amb la civilització farà que perfeccionin els òrgans/ capacitat cognitiva per poder accedir a la raó tard (16 anys). Rosseau no creia que eduquin salvatges sinó, que l'individu serà educat per les lleis de la naturalesa que va donar Déu.
4 Clara Camps 13/4/2016: S.XVIII – Il·lustració i Rosseau 1789: es produeix la revolució francesa.
- Revolució Francesa: Serà la primera revolució que comença a parlar de democràcia liberal, les idees de la il·lustració porten a parlar-ne. La revolució francesa per a l’educació significa l’inici de la idea de l’educació pública tal i com l’entenem avui dia.
Comença l’educació laica com a idea despresa de l’educació Es comença a pensar que l’educació s’ha de fer de forma organitzada per etapes (primària i secundària). Es comencen a posar les bases del que avui entenem per educació.
Finalment la idea de l’escola pública s’instal·la a Europa per la instauració de l’estat del benestar es el que centra. S’instaura la idea de les coses publiques i es regula el capitalisme. L’estat del benestar es la regulació més important que ha hagut en el capitalisme: que tothom pugui accedir als serveis públics, cadascú pot tenir la seva propietat privada. També es regula la fiscalitat que es la manera de regular les desigualtats.
L’estat del benestar es comença a debilitar als anys 70, en l’època del franquisme.
Per tant els anys de benestar a Europa, son anys de benestar per a nosaltres (Espanya) per això ara tenim un sistema de benestar més precari en l’actualitat.
El 1945 és quan s’instaura l’educació publica a Europa a més de la democratització de la universitat pública.
A finals del s.XIX, principis del s.XX  3 autors de l’escola nova, explicació de l’escola nova i 2 autors que pertanyen en l’escola nova.
Rosseau (s.XVIII): Aquests autors tenen importància al s.XIX: Pestalozzi (1746-1827): la seva pedagogia i el seu pensament el desenvolupa a suïssa. Agafa les idees de Rosseau i inspira el que serà l’escola nova.
- Considera que l’educació ha de transformar les condicions de vida de les classes populars i per tant que l’educació ha d’estar al servei d’aquestes És el primer autor que planteja la idea que l’educació ha de millorar les condicions de vida.
És l’inspirador de la pedagogia social Per ell l’educació ha de ser lligada al context de la persona (el lloc on viu, el moment històric...) Defensa també una educació que doni una cultura general, elemental. Aquesta educació general, ha d’ajudar i permetre desenvolupar facultats i aptituds humanes (intel·lectual, afectiva, artística, física...). Aquestes capacitats i disposicions es desenvolupen amb el cap (intel·lecte) amb el cor (moral) i amb les mans (artístiques i tècniques). La combinació d’aquestes tres ha de ser la principal idea de l’educació.
Per desenvolupar aquestes facultats s’ha de fer amb una educació amb naturalitat (Rosseau) i permetent que la persona es desenvolupi naturalment.
5 Capacitats que es desenvolupen amb el cap (intel·lectuals): s’ha de fer per intuïció, prenent consciencia que fora de la persona hi ha coses  procés intuïtiu. A partir d’aquesta percepció és quan jo començo a tenir nocions clares i precises.
Fröbel (1782-1852): autor alemany, llibre més important “La educación del hombre”. És un autor que destaca és el mètode integral de l’educació.
- Creu que el món és un complex orgànic mogut per impuls vital  al món hi ha una multiplicitat d’éssers vius i que a més a més es renova constantment conforme una llei que s’identifica amb Déu.
Defensa que al món se l’ha de conèixer de forma integral  cal acostar-se al tot i no a les parts. Critica que ens hem acostat al món separant matèries i especialitats.
Ens hem d’acostar al món com un tot. És el primer autor que defensa una manera integral de conèixer el món.
- - Ell posarà en practica la idea d’educació integral a l’escola  Kindergarten (escola infantil).
Proposa l’escola infantil, es a dir, l’escola integrada, l’escola que és un tot.
Igual que Rosseau i Pestalozzi, creu que al nen se li ha de respectar la naturalitat en el seu desenvolupament, que ha de ser creador i espontani, que les capacitats es desenvolupen espontàniament i deixant al nen lliure i que actuï amb naturalitat. En aquest sentit, el mestre és un jardiner que nodreix i crea l’ambient adequat per a que el nen pugui actuar amb espontaneïtat.
Cal crear situacions significatives per al nen, es a dir, que tinguin significat per a la seva vida. Dóna importància a crear material didàctic Herbart (1766-1841): és suís. Fa una teoria de l’aprenentatge i teoritza el com aprèn la persona.
És el primer autor que parla de que és necessari construir una pedagogia científica. L’educació ha de tenir un cos científic que és la pedagogia. Aquesta pedagogia, que ha de ser una ciència autònoma, ha d’agafar idees de la ètica (perquè ens indica quina és la finalitat de l’educació) i de la psicologia (medis que hem de fer servir en l’educació).
- La ciència de l’educació ens ajuda a tractar i ordenar la realitat educativa, a teoritzar sobre l’educació L’objecte de la ciència pedagògica és l’home, és a dir, ha de treballar per l’home i per la seva voluntat moral.
Aquest autor fa una teoria sobre l’aprenentatge  diu que el nostre aprenentatge depèn de la nostra atenció. Entén que l’atenció ens pot ajudar a captar un objecte aïllat o ens permet captar un tot gràcies a l’associació.
Considera que aprenem gràcies a 4 passos que fem a nivell cognitiu: 1. Clarifiquem en el nostre cap l’objecte. Captem alguna cosa 2. A partir de la captació, associem i comparem 3. Fem sistematitzacions i generalitzacions (posar en relació el que havíem associat i comparat) 4. Mètode i aplicació: un cop sistematitzat i generalitzat, sabrem perquè ens serveix el que associem.
Aquests 3 autors tenen influència sobre l’escola nova  és un moviment pedagògic que s’inicia a finals del s.XIX-XX i s’enfronta a l’escola tradicional. Té nombrosos autors a Estats Units, Europa (Anglaterra, França, Alemanya...) 6 Escola tradicional: - Autoritat i obediència cega cap a aquesta La importància és cap al mestre Disciplina i càstig Memorització i repetició Passivitat de l’alumne (només receptor) Disciplines ben separades - El nen es converteix en el centre del procés d’aprenentatge (paidocentrisme) Es dóna importància a tots i cadascun dels nens i les seves especialitats És una escola activa  l’aprenentatge es fa observant, investigant, construint, pensant...
saber i fer van de la mà, fent aprenc i aprenent fem. Els llibres de text han de ser substituïts per material didàctic.
L’educació s’ha de fer amb llibertat i per tant el mestre passa a ser un motivador de l’aprenentatge, una figura que acompanya S’ha de partir dels interessos de l’infant, del que li és pròxim. L’escola és vitalista, és a dir, les temàtiques escolars han d’estar lligades a les experiències lligades a la vida quotidiana de l’alumne. L’escola és vida i no només preparació L’escola ha de ser cooperativa, laica i coeducativa.
L’escola no se centra en una disciplina si no en un mètode global, integral Principis de l’escola nova: - Autors principals: Dewey (1859-1952): Estats Units. Escola progressiva. Elabora una filosofia general del coneixement, de com pensem  Instrumentalisme. Ell diu que les persones pensem de manera poc democràtica o d’una altra manera, que ell proposa. Aquesta nova manera de pensar te 5 etapes: 1.
2.
3.
4.
5.
Oferir a l’infant una situació problemàtica relacionada amb la seva vida: Fer que l’infant recopili dades i busqui solucions, recerca d’informació S’observa la informació, s’ordena i es treballa: Es treu una hipòtesi: Es comprova la hipòtesi: - Introdueix el treball manual a l’escola, la jardineria, la costura i la cuina.
Per tant el seu mètode és realitzar projectes que sorgeixin del seu propi interès. Es tracta de conèixer fent i gràcies a fer, coneixem.
Freinet (1896-1966): destaca per ser un autor amb molta importància en el seu moment. Cal una escola que s’allunyi de la idea capitalista, que sigui lliure, popular, desalienadora, escola al servei de les classes treballadores.
- Escola per les classes treballadores - Ha de ser una escola centrada en el nen i que respecti la seva tendència i lligada al seu entorn - L’educació ha de ser activa, es a dir, que aprenem fent a través de la cooperació, en grup.
Utilitza l’impremta escolar, a través d’aquesta s’activa la vida a l’escola. Enviar cartes entre alumnes, revistes d’escola...
7 20.4 – Patrícia Melgar  Àmbits de l’educació: - Formal: és aquella educació que entra dins el sistema educatiu reglat. Dins de l’educació formal trobem tot allò que el ministeri d’educació regula, és a dir, EI, EP.
ESO, Cicles superiors...
Característiques: - Estructurada: els temaris estan ordenats - Institucionalització: dins l’escola, institut, universitat...
- Cronològicament: els continguts s’ordenen cronològicament - Graduada: - Mestre – alumne: són els protagonistes de l’acció - Intencionalitat de l’acció educativa: - Currículum: objectius concrets per a complir amb la intencionalitat - Contingut temps...
- No formal: institucions mitjans o accions no escolars, però educatives.
- Menys estructurada: en molts casos no hi ha una pauta tan rígida com la que trobem en l’educació formal - Intencional: se segueix mantenint el caràcter intencional - Més limitada en el temps: en comparació amb l’educació primària, és menys duradora perquè són d’una durada més curta.
- Educació menys homogènia: hi ha més diversitat en comparació amb l’escolarització obligatòria ja que hi tens nens de la mateixa edat, en canvi si anem a un club de lectura i podem trobar gent de diferents edats.
- Educadors amb menys “credencial acadèmica”: - Objectius i mètodes: - Motivació intrínseca: hi anem perquè volem - Metodologia activa: l’alumnat està més implicat - Espais diversos: grup excursionista, esplai, grup de teatre, ludoteca, grup de futbol, cau...
- Informal: és totes aquelles actuacions i situacions on es dona un aprenentatge de manera espontània. Per exemple: grup d’amics, familiars, lectura, televisió...
- Menys conscient - Incontrolable - Espontània - No objectius prefixats - No té moment precís - No té espai explícit 8  Dimensions de l’acció educativa: són aquells components culturals que influencien i incideixen en l’educació.
- Política: és una educació utilitzada per fer propaganda o consolidar un sistema polític però també per transformar-lo. “L’educació es política i serveix per a la política”. Un exemple que ens ajuda a veure aquesta dimensió es la república dels mestres per el protagonisme que van agafar...
- Econòmica: l’acció educativa respon a uns interessos econòmics i ha de donar beneficis concrets. En funció del sistema econòmic que hi hagi en un país, l’educació s’estructura d’una manera o una altra. S’espera de l’educació que doni un tipus de treballadors o uns altres i que els continguts de l’educació formin un tipus de país o un altre. Es pensa l’educació com un instrument per donar resposta al sistema capitalista i més concretament a les necessitats del mercat laboral.
Utilitarisme  intervenció educativa que respon a les necessitats del mercat laboral.
Educació per al desenvolupament  cobrir necessitats socials no relacionades directament amb la producció capitalista.
Ha d’haver un equilibri en l’educació formal i l’acció socioeducativa per pal·liar les desigualtats que genera el sistema econòmic.
- Social: aquest aprenentatge que adquirim les persones, ens ajuda a poder integrarnos en una societat. És la socialització de l’individu en el marc de la comunitat. Es divideixen dues socialitzacions: - Socialització primària: es dóna a la primera infantesa. És quan nosaltres comencem a adquirir aquells coneixements i normes bàsiques que compartim amb la gent del nostre entorn en general.
- Socialització secundaria: es dóna posteriorment i agafa un pes especial en l’adolescència. En aquesta socialització comencem a fer grups i establir relacions amb altres subgrups que poden tenir una sèrie de normes especifiques.
- Socialització terciària: en parlem quan no s’hagi donat un aprenentatge dels comportaments socials compartits entre tots i totes o s’hagi donat un mal aprenentatge. En la socialització terciària hem de prevenir la inadaptació de col·lectius vulnerables (famílies desestructurades...).
Si jo aprenc certs valors i normes en la socialització primària, que em poden portar a l’exclusió social, parlarem de la possibilitat/necessitat d’una socialització terciària, és a dir, una resocialització.
- Ètica: guiar la conducta d’acord amb un conjunt de valors. Sempre ens hem preocupat en l’educació per la dimensió ètica i l’educació en valors, moral...
- Pacte entre emoció i raó - Imperatiu categòric Quan parlem de valors ens referim a una sèrie de comportaments que guien la manera de relacionar-se entre nosaltres, la manera de tractar als altres. Marquen la nostra existència.
Són ideals de comportaments que són vitals per l’ésser humà (justícia, pau, llibertat...) 9 Quan parlem de normes ens referim a una sèrie de pautes de comportament que venen sustentades per els valors establerts. Concreten els deures i fan possible el respecte als éssers humans.
Quan parlem de drets ens referim a principi, garanties i existències reconegudes a cada persona sobres les que s’ha de fomentar la convivència (drets humans) Quan parlem de deures, es fa referència a les obligacions/responsabilitats que hem d’acceptar i assumir per a que realment respectin i compleixin els drets humans.
Colberg (1975): va establir l’evolució dels infants i de les persones respecte els judicis morals. Per poder establir aquesta classificació, ho va fer mitjançant els dilemes morals.
- El dilema de Heinz: - Nivell preconvencional: es respecten o no les normes externes en funció dels premis i càstigs que se’n deriven, o del poder de les persones que han establert dites normes (obediència i por al càstig; afavorir els propis interessos). En aquest nivell s’analitza el que ens interessa individualment Nivell convencional: es vol respondre favorablement a les expectatives que les altres persones tenen sobre nosaltres. S’identifica com a bo o dolent allò que la societat així ho considera- compartir les normes socialment establertes per proporcionar un bé comú (expectatives interpersonals: normes socials establertes).
Nivell postconvencional: els principis racionalment escollits (principis ètics universalitzables, imperatiu categòric...) les normes es legitimen per consens (drets prioritaris i contracte social). Es dóna un pas més enllà i el que fem és incorporar un anàlisi crític d’aquella situació en la que ens trobem.
Colberg va establir tres nivells: - 4/5 – Patricia.
Bloc 3: L’educació als segles XX i XXI: Teories de l’educació, de l’aprenentatge significatiu a l’aprenentatge dialògic Aquestes teories agafen informació de la psicologia i la sociologia. Establirem relacions amb continguts de sociologia.
Tres corrents: - Ensenyament tradicional – concepció objectivista: aquesta concepció es comença a treballar i estar present aproximadament entre els anys 60-70 i es desenvolupa amb la voluntat de fer arribar l’educació a tots els nens i nenes perquè tinguin igualtat d’oportunitats i els mateixos coneixements  homogeneïtzació.
La imatge d’aquesta educació era una aula amb nens i nenes i com a mestres treballen amb ells i elles de la mateixa manera, és a dir, que tots poden accedir als mateixos coneixements, continguts i mateixes metodologies. Amb aquesta escolarització hem arribat a que tots els alumnes tinguin igualtat d’oportunitats però això no fa que els resultats siguin bons per a tothom ja que no tots els alumnes venen amb els mateixos coneixements. No tots els nens i nenes obtenen l’èxit educatiu tot i haver igualtat d’oportunitats.
10 Són actuacions que generen equitat perquè dona oportunitat d’accedir a l’educació a tots i totes, però no eficiència per a tots i totes.
Característiques de la concepció tradicional: - - Procés d’aprenentatge: - La ment com una “caixa negra”: el cervell dels nens i nenes esta buit i s’ha d’omplir de continguts. I per tant aquesta educació es desenvolupa en base a - La Memorització fonamentalment mecànica. Assimilació i repetició: el mestre omple de coneixements i continguts als alumnes i aquests els assimilen i els repeteixen. En funció de si aquests continguts els repeteixes bé o malament, tindràs premis i càstigs.
Estratègies motivacionals: sempre és una motivació externa que pot ser.
- Reforços ambientals: es focalitzen en donar bones o males notes, càstigs...
- Premis i càstigs: en funció a si l’assimilació i repetició dels alumnes és bona o no.
Les expectatives marquen les notes i el rendiment d’uns i altres - Aprenentatge significatiu – concepció constructivista: s’inicia a mitjans dels anys 80. Es pren consciència de que l’alumnat que te el mestre davant, no tenen les mateixes característiques. No només perquè es fa una observació detallada sinó perquè el model anterior no mostrava els mateixos resultats a tots els nens i nenes i llavors es pren consciència de que no tots són iguals. Aquí apareix l’atenció a la diversitat que consisteix en la presa de consciència per part dels mestres que no tots els alumnes són iguals i voler donar resposta a tots els alumnes per igual. Com? Adaptant-se a les necessitats i capacitats de tots els alumnes. Aprendran segons la seva forma, capacitats i interessos.
El principal autor que agafem de referència a Espanya per crear la LOGSE és David Ausubel (1962). Ausubel destaca dos elements: - - L’aprenentatge és un procés individual que depèn dels coneixements previs de cada alumne: “El factor més important que influeix en l’aprenentatge és el que l’alumne ja sap”, és a dir, el coneixement previ de l’alume. Ausubel, proposa saber el que ja sap l’alumne i a partir d’aquí ensenyar conseqüentment.
La tasca del mestre és identificar els coneixements previs (el que l’alumne ja sap) i plantejar l’educació partint d’aquests coneixements previs.
L’objectiu de l’ensenyament és promoure els aprenentatges més significatius possibles al coneixement previ. El que trobem en el desenvolupament d’aquest procés és el que en el constructivisme s’anomena triangle interactiu  composat pel mestre/a, l’alumnat i els continguts.
Els mestres hem d’adaptar el currículum a la diversitat de nivell de coneixement previ.
Hem de tenir clar que aquest nivell de coneixement previ diferent esta vinculat a l’entorn socio-cultural. Nosaltres com a mestres ens hem d’adaptar a la situació diferent de cada alumne.
11 El constructivisme parteix també de Vigotsky que diu: “l’aprenentatge que s’orienta cap a nivells de desenvolupament que ja s’han assolit es inefectiu des del punt de vista del desenvolupament integral del nen. L’aprenentatge activa una sèrie de processos interns de desenvolupament que són capaços d’operar només quan el nen esta interactuant amb persones del seu entorn i en cooperació amb els seus companys”.
L’aprenentatge activa una sèrie de processos internes de desenvolupament que són capaços d’operar només quan el nen esta interactuant amb persones del seu entorn i en cooperació amb els seus companys. El constructivisme ens parlava d’un procés individual, en canvi Vigotsky dóna importància a la interacció amb altres companys i companyes.
Per aprendre es necessita la interacció, no ha de ser un procés individual. Al triangle interactiu d’Ausubel li falta l’entorn.
Courtney Cazden: seguidora de Vigotsky, diu que no guarda cap coherència amb el seu pensament i deixa clar que aquestes adaptacions li semblen molt poc efectives, que són errònies. El problema no es el currículum ni dels nens si no dels mestres que ensenyen, és a dir, de les seves expectatives.
El major professor de salto es un obstaculo. És a dir que el millor per a l’educació són els reptes.
18/5 - Critica a la concepció constructivista: - Valoració del procés d’aprenentatge en funció del punt de partida: diferents resultats d’aprenentatge Manteniment de les distàncies en el coneixement: qui sabia més, aprèn més; qui sabia menys, aprèn menys La centralitat en els aspectes cognitius individuals no transforma les situacions contextuals que condueixen a baixos nivells de coneixement previ. Molt poca mobilitat entre els diferents grups.
Etiquetatge: es classifica l’alumnat...
Baixes expectatives (la trajectòria dels nens i nenes tenen un límit), reducció currículum o l’aprenentatge La diversitat com un obstacle: es veu com un obstacle perquè en el mateix moment en que no em dedico a treballar amb grups heterogenis (diversitat tota l’hora) sinó que el que necessito és classificar per treballar.
Implicacions: - Contribucions: - Consideració de les diferencies individuals Activitat de l’alumne: construcció vs. assimilació. Importància de la cognició: la funció de l’alumne era assimilar i repetir però en el constructivisme, es dóna una construcció de la ment – una manera de treballar diferent, de processar la informació diferent.
Motivació intrínseca La consideració del “sentit” en l’aprenentatge Se debe mantener el mismo currículo para todos los alumnos, e integrar a los inmigrantes en toda la misma classe que el resto. Los grupos tienen que ser mixtos. Sabemos que 12 algunos necessitaran apoyo complementario, que puede ofrecerse con professores de refuerzo o con voluntarios, como se hace aquí con las Comunidades de aprendizaje.
- Aprenentatge dialògic – concepció comunicativa: Pedagogia de l’oprimit. Teoria de l’acció dialògica, Paulo Freire (1921-1997): Freire és conegut per haver realitzat campanyes d’alfabetització amb els camperols, al Brasil. Freire creu que l’educació es una eina que pot alliberar a les persones i confia en la capacitat que tenen les persones d’aquest procés d’alliberació – educació com a pràctica de la llibertat.
Agència humana: “el futur no és el que ha de ser, sinó el que fem amb i del present”. P.
Freire Teoria de l’acció dialògica  pedagogia de l’oprimit: Idees: - Educació com a pràctica de la llibertat: l’educació com a eina per a transformar la realitat (justícia social). La ignorància limita molt Agència humana: confiança en què els oprimits poden ser els protagonistes del procés d’alliberació  educació adulta (gran part) Diàleg: - La relació entre l’educador/a i l’educand ha d’estar mediatitzada pel diàleg, un diàleg que fomenta la curiositat epistemològica de qui aprèn (esperit crític) - Una de les tasques essencials del professorat és la de crear un clima de diàleg.
 Freire deia que independentment del nivell social, tothom ___________totes a aportar Les ________________ de són diferents però no menys importants. Les aportacions es valoren segons els arguments i no pas qui ho ha dit.
 Vigotsky: com es pot desenvolupar l’aprenentatge? ZDP  sona desenvolupament pròxim: és la distància entre el desenvolupament real (el què ja sé) i el desenvolupament potencial (allò natural, aprenentatge que puc efectuar amb l’ajuda d’algú).
Per arribar al coneixement la clau és la interacció i ajuda amb altres persones. Aquestes persones han de ser adultes o companys/es més capaços. Ha de ser algú que ja tingui aquest coneixement per a poder guiar i ensenyar.
 Aquí parlem d’un procés col·lectiu en com el constructivisme se centra molt en el coneixement previ i l’aprenentatge individual 13  Aprenentatge significatiu i dialògic: quadre comparatiu: Centralitar Orientació de Aprenentatge Significatiu Coneixements previs Aprenentatge dialògic Diversitat d’interacció Adaptació Transformació de nivells Elements importants Triangle Tots Temps i espais Aula i escola Aula, escola, domicili, l’aprenentatge previs i de de la comunitat educatius comunitat 14 ...

Comprar Previsualizar