Sade (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Historia de la estetica en epoca moderna i contemporanea
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 10/03/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Dèiem que Rousseau inaugura el gènere confessional. Hi havia hagut l'antecedent de Montaigne que tenia un caràcter més assagístic, Descartes amb el seu ego cogito, amb Rousseau i Sade comença una afirmació de la individualitat que es un dels grans temes del Romanticisme. Son dues obres les que mostra clarament això en Rousseau.
"No m'he d'ocupar sinó de mi mateix, una situació tan singular mereix ser examinada, escrita i es aquest examen que dedico les meves hores lliures". En les Confessions, en el text 136, diu el mateix que vol indagar en l'home que ell coneix.
En les Rebel·lions, insisteix en la idea de la soledat, torna a reiterar el tema de ser un perseguit. "Jo separat dels homes què sóc?" En la seva obra Narcís, veiem com vol articular una societat harmònica, una col·lectivitat de sentit unànime, d'acords transparents, tal i com la trobava en les festes populars. I ell constata que està sol, però quan s’està sol es quan s'estima més als homes. Fa una obra que creu que servirà per la humanitat i sap que es de imaginació. Per això, ell diu que encara que hi hagi alguna cosa en les Confessions o en les Rebel·lions que no sigui exacte el que és la seva veritat, és el que ell diu. I per tant, el que ell diu és la veritat, ell sap quina es la seva veritat.
Es la veritat del seu fons interior, del seu caràcter, una veritat moral. Però d'altre banda, és una veritat construïda amb el llenguatge, és una realitat imaginaria.
El que ell vol mostrar es el seu fons natural. O sigui vol mostrar la seva relació amb la natura però també amb l'art. La meva essència, allò pel qual es un mateix, ell creu que te un caràcter unitari, persistent... En aquest nucli tot està unit, i això es el meu caràcter. I si ho aconsegueix transmetre, el coneixerem perfectament i tot serà coherent. Però ell ja se’n adona de que també hi han diferencies en la seva personalitat, " hi han moments en que soc tan poc semblat a mi mateix, que em prendria per un altre home" ens mostra un caràcter totalment oposat. Si aprofundeixes, te'n adones que hi ha un punt de coincidència sempre amb ell mateix, que és a seva veritat moral. A partir d’això s'ha d'explicar l'obra. Rousseau és un il·lustrat i antiil·lustrat perquè es el primer romàntic. Trobem una afirmació del jo perquè no tothom pot fer el que ell fa.
SADE El Surrealisme manté moltes coses del Romanticisme. Però, a mesura que es desenvolupa el segle XX hi ha la pèrdua d’innocència, alguns mites cauen... per els surrealistes és molt important Sade.
Veiem la imatge del teatre de Besançon on emana una llum de la raó, d'una natura que en el fi també és racional. La bellesa, el sublim que es desenvolupen en la estètica del XVIII tenen uns prestigis que aquest "tall a l'ull" que veiem a un Chien Andalou de Dalí desgarra. I Sade, encarna això justament. Si veiem el retrat de Man Ray que ha fet a Sade, amb la bastilla amb flames al fons, veiem a un Sade petrificat. No tenim cap retrat segur de Sade fet que fa encara més gran ell seu secret. Si que sabem que va passar molts anys a la presó i al manicomi i el va fer engreixar.
Sade representa la mort de Déu, quan Nietzsche ho diu pensa en Voltaire i Sade. Per això la imatge de la creu invertida i el cul es pot relacionar plenament amb la mort de Déu.
Sade en el text 139 diu, la filosofia ho ha de dir tot, no coneixeràs res sinó coneixes tot. Cap part de cap cos podrà estar amagada, tot a d'estar la vista, no ocultem res. Sade també ha estat relacionat amb el tema de lo sublim.
Le Brun explica que Sade s'ha de relacionar amb el moment en que sorgeix les inundacions, naufragis, novel·la negre, pintura de catàstrofes... Hi ha una atracció per allò infinit, allò que ens depara. Sade parla de ultrapassar les lleis de la natura, i hi ha una deriva cap a les forces més subterrànies de l'esser. I com diu, un altre autor que s'ha interessat també per Sade que és Blanchot Sade es potser el primer filòsof en el qual l'esser inclou el no esser. Justament perquè ens presenta aquestes forces més subterrànies i fosques de l'esser. Allò que no podem veure ni saber de l'esser. Aleshores estem bastant a prop de lo sublim per Burke, aquí lo sublim perd tots es seus prestigis ja no esta vinculat a una elevació espiritual. La manera d'aproximar-nos a lo sublim es a traves dels sentits del cos. Quan ell en parla de la crueltat i de que la natura es cruel, i que hem de anar més enllà de les lleis de la natura, diu que s'enfronta a tota una tradició espiritualista i idealista que ha supeditat el cos i sentits a un domini d’allò espiritual o religiós. En Sade, la crueltat apareix com una energia natural que la civilització encara no ha pogut domesticar.
Com passava amb Rousseau que també tenia la tendència a la fusió amb el tot, amb lo il·limitat, lo informe... Amb el cas de Sade lo obscur. En els dos hi ha una afirmació de la individualitat. Hi ha l'afany de lliurar-se del sentiment de la pròpia existència. Si Rousseau volia posseir-se, ser conscient de la seva veritat i volia establir un contracte amb els altres homes perquè tots porten la naturalesa bona. Sade inverteix aquesta concepció, la naturalesa es cruel, no hi ha una comunitat, ni un ordre, en Sade els altres son simplement elements que serveixen el meu plaer, com marionetes. L'imperatiu de Sade es gaudeix, atreveix-te a gaudir. Nomes pots disfrutar del teu gaudi, no del del atre. Es el que s’anomena isolisme. Som essers discontinus, comencem i acabem en el nostre cos. Aquesta discontinuïtat es pot separar en una experiència mística o eròtica però després ens tornem a separar i no sentim lo que l'altre esta experimentant.
Si en Rousseau hi havia l'idea de sympatheia, en Sade trobem la idea de apatheia (apatia), és indiferent als altres. No li afecta lo que puguin patir els altres, nomes coneix el seu estat individual.
Les obres teatrals de Sade son cerimònies privades i solitaries. És un erotisme solitari. Evidentment Sade es trobava amb la soledat de la presó i va escriure la major part de la seva obra aïllat.
Vida de Sade, personatge, mite, misteri Erotisme de Sade que va molt més enllà de qualsevol cos i imaginació. Sade era un aristòcrata d'una família molt antiga de la Provença que habitaven en el castell de Lacoste. Era un aristòcrata lliberti, revolucionari que van contribuir a l'estudi dels seus privilegis de la seva classe social. Va defensar la Rev.Francesa d'una forma molt activa, quan va triomfar la Rev. Francesa va dir que no era suficient i que fessin un pas més fins a ser republicans. Es va casar amb una dona burgesa que tenia diners, la sogre de Sade era molt propera a la cort, amb influencia a París. Va haver el típic matrimoni amb una família de nom aristocràtica i arruïnada amb una família burgesa de diners.
Van haver alguns conflictes, perquè com a home de teatre feia orgies i feien sodomia ho escenificava d'una manera sacrílega. Utilitzant calzes, crucifixos els profanava, introduïa la hòstia en les obertures del cos... En aquell moment la monarquia era catòlica, i acusat de sacrilegi el van tancar. La sogre va aconseguir que el treiessin però quan va incorporar a la germana petita de la família, la sogre va dir prou i va fer valdre perquè el tanquessin de per vida. La germana petita es va fugar amb Sade voluntàriament. Va estar 25 anys a la presó Sade, lo qual per ell va ser realment insuportable perquè era un home que defensava la llibertat i que buscava gaudir més enllà de qualsevol norma. Estar tancat era el pitjor suplici. Això de estar tancat tants anys es el que accentuar la seva imaginació per a la seva obra i llegenda.
Desprès de la Rev.Francesa es alliberat, es despenalitzen certs pecats que estaven prohibits però després l'estat torna a posar unes lleis. Robespierre diu que si Déu no existeix ens l'hem de inventar, diu que l'ateisme de Sade és aristocràtic. Finalment ell morirà a la guillotina, i Sade es pronunciarà en contra de la pena de mort. Sade accepta l’assassinat en el deliri de la passió amb la sang calenta però no en una llei que imposi la pena de mort i que es una llei freda.
Relativitat dels costums, el que pot ser perillós per un altre per mi no ho és. I llavors, ell escriu a la presó tota una obra d’imaginació. Els crims de Sade con crims imaginaris, ell ho diu que es un lliberti però no un criminal. Blanchot diu que el que tenim amb Sade es una bogeria que es manifesta com a teatre. Presenta un tractat de la disbauxa, com una enciclopèdia de l’excés. Ell se'n adona de que d'una banda han d'haver uns límits, ens presenta uns espais aïllats darrere de murs gruixuts en un castell separat per muralles, espais laberíntics, on es difícil arribar-hi amb camins perillosos... Es conscient de que el desig implica que no es vegi tot, que hi hagi algun espai que la nostre mirada no arriba, sentim algun crit, però nomes ens ho podem imaginar. Després de aquestes novel·les també hi han les seves obres de teatre.
120 dies de Sodoma, que va escriure Sade a la Bastilla en unes rotlles de paper que ell creia que s'havien perdut en l'incendi de la Bastilla. Diu que va plorar llàgrimes de sang quan va pensar això perquè deia que aquesta obra podria ser beneficiosa per la societat. Hi ha la mateixa contradicció que amb Rousseau, si tu escrius per ensenyar les formes de gaudir de la societat no hi ha tan egotisme com podries pensar, no hi ha la tendència a confondre’s amb el tot sinó que també tens en compte el teu lector. Si tu escrius tens en compte al lector, no nomes la teva sobirania. Sade ens presenta una cosa i la seva refutació immediatament. En Sade trobem un gust per la bellesa més neutre, la bellesa de figures gràcils, pures, innocents, petites... Justament per això son mes atraients de cara a la possibilitat de pervertir-les. Sade diu malgrat que s'identifica amb la natura, i diu que la natura l'ha fet així de gustos vius i excessius, diu que la natura es extrema com ell.
Al mateix temps que s'identifica amb la naturalesa cruel i extrema diu que vol sobrepassar totes les lleis fins i tot, les naturals. El que vol es el desordre més absolut i incondicional. Bataille diu que no hem de llegir Sade al peu de la lletra, sinó amb cert humor.
L’únic imperatiu moral es no enganyar-nos amb la religió. No se li pot perdonar al home es que sigui un covard, i quan creus en Déu ets un covard. T'intentes assegurar una vida eterna i evitar el que es inevitable per a la condició humana, que es que morirem tots. Sade desorganitza el cos també. Ell planteja una sobirania com la del senyor feudal, amb les persones que ell utilitzava per fer els seus capricis i que aquesta sobirania la tingues tothom. El que ell fa es anar trencant els codis i les categories establertes. Per primer cop la filosofia esta lligada als membres del cos, com poden actuar i en quines condicions. Es una filosofia associada a la mort, al crim, al desig, al no res.
Tot i que sempre busca espais aïllats, en Sade sempre hi han punts de fuga no hi ha mai un cercle perfecte. Al costat d'aquesta bellesa petita clàssica en Sade també hi ha la lletjor i lo monstruós.
El que jo inventaré amb el teu cos es bell però el que inventaré amb el teu cul és sublim.
Quan Sade va anar Itàlia ens parla de lo sublim que ell troba en els martiris, en els cadàvers que troba en les esglésies.
...

Comprar Previsualizar