TEMA 7. El periodisme al primer terç del segle XX (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Historia del periodisme a Catalunya i Espanya
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 16/05/2016
Descargas 26
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7. EL PERIODISME AL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX − − − Al primer terç del segle XX, es produeix una modernització del periodisme a Espanya i Catalunya, i és el moment daurat de la premsa escrita. L’evolució del periodisme estarà condicionada per com s’acaba de configurar la cultura i comunicació de masses.
Això coincideix amb la popularització del cinema i amb el moment en què arranca la radio a partir de 1920. En un període relativament breu, la radiodifusió es normalitza i cap a l’any 1930, als països més desenvolupats, les llars gaudien d’un aparell reproductor a casa.
En aquest anys també guanya importància la difusió de la indústria discogràfica i l’augment de la publicitat com a motor econòmic de la premsa escrita.
A la fi de la I Guerra Mundial, quan la premsa liberal ja està perfectament consolidada, sorgiran uns fets polítics que marcaran la història del segle XX. Són dos tipus diferents de totalitarisme que s’han d’explicar en el context de la cultura i comunicació de masses.
− Revolució russa. Fet paral·lel al final de la I Guerra Mundial. Revolució anticapitalista que triomfa l’any 1917, a partir d’on comença un procés de construcció d’un nou sistema que acaba resultant en una forma autoritària d’estat. La URSS es caracteritzava per tenir pocs nuclis urbans i una majoria de població rural.
Inici d’una revolució que s’havia d’estendre ràpidament per Europa, però no va ser així.
La construcció de l’estat soviètic, va seguir les pautes de la construcció de l’estat nació però en el context de la cultura de masses. Tenien clar que havien d’invertir en educació, en industrialització, i en el desenvolupament d’una política econòmica que ajudés a aconseguir-ho.
Els primers líders del partit comunista, Lenin i Trotski, es van trobar amb una societat religiosa i amb una dificultat enorme ja que l’única manera que tenien de contrarestar el poder social de l’església era apostar pels mitjans socials i la cultura de comunicació de masses.
Només hi ha una cosa més màgica que el ritus religiós, i és el cinema.
Van crear així una xarxa de diaris estatals que tenien la funció d’informar i d’orientar ideològicament la població. També van apostar fort per la radiodifusió.
Una clau de l’èxit del sistema soviètic era la visió clara que tenien sobre les transformacions que estava tenint el sistema cultural i que apostessin per la premsa, la ràdio, el cinema, les indústries culturals.
El sistema soviètic tindria una vida llarga fins el final dels anys 80.
Pocs anys més tard de 1917, apareix una nova experiència de caràcter autoritari a la semi perifèria del sistema: − Arribada de Mussolini al poder. Antic líder socialista fa una proposta política ultraconservadora mantenint un populisme molt treballat i que donarà origen al primer règim feixista. Al llarg dels anys 20, Mussolini no qüestionarà el capitalisme sinó que el gestionarà d’una forma diferent. Una altra vegada, l’element clau és la supressió de les garanties democràtiques, de la llibertat d’expressió i la substitució de tot per un partit únic.
Mussolini va consolidar el seu règim fent una posta molt forta pels mitjans de comunicació de masses, pel control d’aquests mitjans i fent una legislació en què es retorna al principi absolutista: el dret de la informació no correspon a l’individu, sinó a l’Estat. L’estat està perfectament legitimat per organitzar el sistema informatiu, controlar fins l’extrem el sistema informatiu.
10 anys més tard (1933), en el nucli del sistema, es produeix una tercera proposta de caràcter autoritari, inspirada en el règim de Mussolini, però portada a l’extrem.
Arribada de Hitler al poder, després d’unes eleccions en què va obtenir una majoria relativa i que va fer un ús intel·ligent de les opcions que donava la premsa, la ràdio i el cinema.
A partir d’aleshores, el referent del feixisme serà el nazisme (règim més potentsi que es planteja recuperar l’ideari de l’imperi –III Reich- i teoritza la supremacia de la raça blanca). En el cas de Hitler, hi ha una aplicació científica i conscient dels recursos que posa a l’abast el sistema de comunicació de masses.
Hitler i sobretot Göbbels van apostar per una política molt intel·ligent en el camp de la propaganda política i la psicologia de masses. De manera que, a mitjans dels anys 30, tenim configurats tres sistemes de polítiques públiques en el camp de la comunicació.
Quan la cultura i la comunicació de masses, arriben a un grau de maduresa important, hi ha configurats tres sistemes: − − − Sistema liberal. EEUU, França, Anglaterra.
Sistema soviètic. URSS, dictadures d’esquerres. Es convertirà durant el segle XX amb un model que semblarà atractiu per mols països del tercer mon que el veuran com un model de transició ràpid cap al món desenvolupat.
Sistema autoritari. Dictadures que oscil·len entre Mussolini (arriba al poder partir de mobilitzacions populars) o el franquisme (arriba a partir de lideratge de l’exèrcit).
o Eliminació de garanties democràtiques.
o Ús instrumental de la cultura.
o Identificació entra partir únic i estat.
o Lideratge personalitzat. Es mouen al voltant d’un autòcrata.
Fins la dictadura feixista de Mussolini, la comunicació de masses s’havia identificat amb conquesta popular i la democratització. Alfabetitzar-se com a pas previ a aconseguir un accés digne al treball. A partir del sistema soviètic, la cultura i la comunicació de masses es converteixen en una eina de sistema despòtic i de construcció brutal d’estats.
Periodisme audiovisual Aquesta complexitat coincideix amb la irrupció del periodisme audiovisual. A partir de 1910, el periodisme es comença a identificar amb imatge i so.
És en aquests anys, quan es produeix la segona ampliació del concepte de periodisme a partir de la primera crisi de creixement del concepte de periodisme. Crisi que dona importància a la gestió de la informació i que acaba proporcionant recursos.
ESPANYA I CATALUNYA El primer terç del segle XX és quan pren forma el periodisme modern.
Estat, amb l’epicentre a Madrid S’havien definit les característiques del sistema de la Restauració: sistema polític remotament identificat amb l’anglès.
El sistema pren forma a partir de l’any 1883, amb l’aprovació de la Llei d’impremta que tindrà vigència fins la segona república, calcada a la que s’havia aprovat al 81 a França.
Sobre el paper, la llei d’impremta permetia desenvolupar una premsa de masses moderna, el problema és que la llei va estar suspesa i tot el reglament que va anar paral·lel va ser molt restrictiu.
− − Aleshores, es fa responsable polític i legal, el director dels diaris. Això va portar a l’existència de directors de palla, que només figuraven com a director (cobrava per assumir el risc de ser empresonat).
Si el diari o la publicació reincidia amb una actitud que anava en contra dels principis constitucionals, la publicació era suspesa.
La segona fita que crea el mínim marc perquè el periodisme pugui desenvolupar-se és l’aprovació del sufragi universal masculí l’any 1890.
Petit grau d’urbanització.
Creixement espectacular de la difusió de la premsa escrita al conjunt de l’Estat durant el primer terç del segle XX.
L’any 1915, hi havia fins i tot una penetració molt més important que l’actual pel que fa a la premsa escrita.
El periodisme espanyol estava polititzat i la capital política de l’estat era Madrid, on es concentrava tota la indústria fins els anys 30.
Els dos diaris més importants del darrer terç del segle XIX havien estat La Correspondencia de España i El Imparcial (primer diari industrial a l’estat espanyol amb una difusió important i una orientació més o menys liberal, amb vocació informativa).
Fites que marquen el procés de liberalització del periodisme en aquests anys: − − − 1891. Aparició de la primer revista il·lustrada moderna. Blanco y Negro promoguda per Torcuato Luca de Tena i inspirada en les revistes il·lustrades alemanyes.
Era molt atractiva la incorporació de les imatges i els elements gràfics per a un públic semi analfabet.
1895. Creació de la Asociación de la prensa. Ajuda mútua i canalització de les reivindicacions gremials, que van aconseguir el descans setmanal el diumenge.
D’aquí va resultar la publicació de La Hoja del Lunes, única publicació del primer dia de la setmana.
1905. Torcuato Luca de Tena crea la capçalera més important del periodisme espanyol durant el segle XX, l’ABC. Estava inspirat en el model de premsa moderna i es va convertir en el diari referent de la premsa de dretes.
Només 10 anys mes tard havia assolit una tirada de 176.000 exemplars. I a la II República, ja tenia una tirada de 200.000 exemplars. El periodisme d’avui a Madrid no s’explica sense la tradició periodística que inaugura l’ABC.
El sector més aperturista de l’Església, liderat pel Cardenal Herrera Oria, no es trobava còmode amb l’enfocament doctrinal del diari ABC. Decideix així crear un diari catòlic però modern i crea el diari El Debate (1910), emmirallat en el periodisme americà.
El diari El Debate és important per dues raons: − − Marca un punt d’inflexió a la Església, que històricament havia considerat que el periodisme li disputava el terreny en la construcció de l’hegemonia cultural.
Fer servir el periodisme per assolir els seus objectius.
Canvi tant clar i pensat que fins i tot, uns anys més tard, l’any 1926, El Debate crea la primera Escola de periodisme a l’Estat espanyol. A Navarra es crearà la primera facultat de periodisme, gestionada per l’Opus Dei.
La tercera proposta que marca el periodisme que es fa Madrid és el diari El Sol (1917) editat per Nicolás Urgoiti. Ortega y Gasset va escriure a El Sol. El Sol vol ser un diari adreçat a les elits intel·lectuals espanyoles que vol vehicular el discurs que vertebri i modernitzi Espanya. Manuel Aznar, avi de José Maria Aznar, també va escriure a El Sol.
Molts anys més tard, una branca de la família Ortega y Gasset va participar en la fundació del diari El País.
A la II República, es crearan unes condicions molt més favorables pel periodisme amb l’aprovació de la Ley de Defensa de la República.
El Periodisme a Catalunya A partir dels anys 1878-1880, es produeix un període de proliferació de publicacions.
− − − − − − − − − 1881. La Vanguardia. Inicis com un diari liberal i l’any 1888 es van fer amb el control del diari la família Godó, que li van donar al diari un aire clarament conservador. Agafa el relleu del Diari de Barcelona com a diari líder i hegemònic. La Vanguardia no serà un diari important fins el segle XX.
o L’assalt al Cu-Cut!. La línia editorial del Diari de Barcelona, amb Miquel dels Sants Oliver , va saltar del Brussi a La Vanguardia i amb ell, els periodistes de referència. Va començar un creixement molt ràpid de La Vanguardia com a indústria molt potent.
o Durant la I Guerra Mundial, Agustí Calvet va marxar a Paris a estudiar i se li va oferir ser cronista de La Vanguardia. Les cròniques de Calvet es signaven amb el pseudònim de Gaziel van ser molt seguides. A la tornada de Paris, Gaziel es va convertir en l’home de confiança i en el modernitzador definitiu de La Vanguardia.
1879-1881. El Diari Català, impulsat per Valentí Almirall. Precedent de la premsa en català. Amb el Diari Català comença una història d’intent de normalització de la premsa diària en català.
1899-1936. La Veu de Catalunya. Diari de la Lliga Regionalista. Va ser un diari de tendència conservadora amb un contingut intel·lectual elevat.
1878-1939. La publicidad. L’any 1922 va deixar de publicar-se en castellà per passar a publicar-se en català. A partir de 1931, serà el diari republicà catalanista més important. Formarà part d’un grup de mitjans importants.
1929-1936. Mirador. Actualitat política i cultural que es convertirà en el setmanari de referència.
1888. El Noticiero Universal. Diari políticament neutre que responia al model de diari de tarda (vocació informativa orientada a la societat de l’espectacle).
Coincideix amb l’Exposició Universal a Barcelona. Segon diari de difusió.
1896-1937. Las Noticias. Voluntat informativa amb una difusió notable.
El Día Gràfico. Primer diari que es fa a l’Estat espanyol pensant que el recurs informatiu més important és el fotoperiodisme.
1879-1939. El Diluvio. Diari populista d’esquerres, republicà radical. A la II República, després de La Vanguardia, era el diari amb més difusió.
L’any de l’Exposició Universal, la suma agregada dels diaris que s’editaven estava sobre els 62.000 exemplars. L’any 1920, acabada la I GM, s’havia passat a 320.000 exemplars. Durant la II República, l’any 1935, la tirada era de 550.000 exemplars a Barcelona, per una ciutat d’un milió d’habitants. El nombre de capçaleres aleshores era de 19 diaris (7 en català i 12 en castellà).
...