Fonaments de sociologia: apunts de Durkheim (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 1º curso
Asignatura Fonaments de sociologia
Año del apunte 2012
Páginas 8
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 20

Vista previa del texto

Regles del mètode de Durkheim.
Objecte d’estudi.
La sociologia per Durkheim són els fets socials.
Mètode d’Estudi.
Com a conseqüència de tenir un objecte d’estudi propi, la sociologia ha de tenir també un mètode d’estudi d’aquests.
Perquè hi pugui haver mètode científic, s’ha de basar en la observació empírica no en la especulació (mètode positivista).
Per fer-ho, ho planteja amb un seguit de regles (dues són les fonamentals.).
Primera regla: TRACTAR ELS FETS SOCIALS COM SI FOSSIN COSES. (tenen propietats independents de l’observador, no s’ha de fer moral).
Lliurar-se de qualsevol idea a priori, de qualsevol prejudici sobre el fenomen que es vulgui estudiar.
La introspecció no serveix per gran cosa perquè els fets socials són exteriors a l’individu.
Segona regla: ELS FETS SOCIALS S’HAN D’EXPLICAR PER ALTRES FETS SOCIALS.
Allò social ha d’explicar-se per allò social. (lo social per lo social.); la causa d’un fet social cal trobar-la en altres fets socials i, només quan no es trobi es pot començar a buscar-se en fets no socials.
2) La divisió del treball.
Intenta analitzar les grans transformacions socials del seu moment. – Hegemonia del capitalisme i moviments socials.
Des de l’òptica de Durkheim, la característica principal de les nostres societats és el procés de diferenciació social.
El procés de diferenciació social consisteix en: - L’increment de la divisió social del treball.
La multiplicació de rols i funcions socials.
La complexitat creixent de les estructures socials.
El predomini definitiu del grup professional sobre altres sistemes de diferenciació social coneguts. (llinatge, territori, religió, etc).
Objectiu de Durkheim  Explicar aquest fenomen i extreure les corresponents conseqüències pràctiques i polítiques i presentar les bases científiques de la ciència social (són els principals temes de la divisió del treball social).
Principi de la divisió del treball social.
- La importància dels ideals i de la unitat moral en la continuïtat de la societat (els principis morals i ideals són els que conserven la societat com a tal).
La significació de l’individu tant com agent productor de les influències socials com a receptor passiu d’elles.
La doble naturalesa de l’adhesió de l’individu a la societat, en tant inclou alhora l’obligació i el lliurament positiu els ideals.
Ideals obligats: - - El principi segons el qual una organització d’elements ( és a dir, d’individus com a elements o societats organitzades) té propietats que no poden deduir-se directament a les característiques dels elements aïlladament considerats. [El tot és superior a la suma dels individus, tal que es conten també les relacions socials].
Els fonaments essencials de la teoria de l’anomia.
Elements de la teoria de la religió.
Característiques i funcions de la divisió del treball.
Caracterització a través de dos tipus: - Societat mecànica (A), que li correspon la solidaritat mecànica.
Societat orgànica (B), que li correspon la solidaritat orgànica.
A-.Societat mecànica.
El tipus “societat mecànica” es refereix a associacions humanes amb escassa o nul·la divisió del treball, tancades sobre si mateixes amb una estructura social escassament complexa.
El tipus de solidaritat que correspon a aquest tipus de societat és la “solidaritat mecànica”. Les creences i sentiments de cadascuna de les persones de la societat estan rigorosament reglamentats per la consciència col·lectiva. Aquesta reglamentació s’aplica per igual a tots els individus.
B.-Societat orgànica.
El tipus de “societat orgànica” es refereix a associacions humanes amb molta divisió del treball, obertes a altres societats i amb una estructura social molt complexa.
El tipus de solidaritat que correspon a aquest tipus és la solidaritat orgànica. Es tracta de basar el sistema normatiu en la diferència i individualitat, és a dir, funcions diferents reclamen reglamentacions pròpies, diferents.
La col·lectivitat es fonamenta en el reconeixement de la individualitat i del dret a un desenvolupament autònom. Aquest reconeixement es porta a terme mitjançant el sorgiment del grup professional.
Dimecres.
Societat mecànica.  Societat en què la divisió del treball és mínima / escassa. Estructura social poc complexa.
Societat orgànica  Sistema d’òrgans diferents amb funcions específiques.
2.2) Causes de la intensificació de la diferenciació social.
Anomia  No hi ha norma.
A). Increment del volum de les societats  Quan més membres hi hagi en una societat, major serà la diferenciació social . Nº d’individus que composen la massa social.
B). Increment de la densitat de les societats.
- Increment de la densitat material  Es refereix al procés de supressió d’espais buits entre els individus i segments de la societat. D’una banda, formació de ciutats cada vegada més poblades, millora de les vies de comunicació, per altra.
- Increment de la densitat moral  Està inseparablement unida a la densitat material, i es refereix a una major i més intensa integració social: més nombre casos, més propers i millor relacionats, els individus creen mitjançant els seus contacten un ritme de vida social més ric i intens.
Procés de canvi de la diferenciació social de la societat mecànica a la orgànica.
Intensificació de la individualitat en la consciència col·lectiva.
Característiques de les societats altament diferenciades La moderna societat complexa no tendeix inevitablement a la desintegració, tot i que es redueixi la importància de les creences tradicionals morals.
Element en l’estabilitat orgànica de les societats modernes : Culte a l’individu.
El culte a l’individu obre una ambigüitat moral en les societats modernes en relació entre l’individu i la societat.
1.
Existeixen intenses corrents d’ideals morals que afirmen que la personalitat individual s’ha de desenvolupar segons les qualitats específiques que té la persona.
2. Alhora, existeixen intenses corrents d’idees morals contradictòries que ens ordena realitzar a totes i tots un mateix ideal.
El marc d’aquestes tendències oposades és la creixent divisió del treball social.
A) L’explicació de l’augment de la diferenciació social la fa la analogia orgànica.
B) La diferenciació social és un element clau per a explicar els canvis en la societat moderna si implica canvis en la solidaritat social.
C) Per estudiar la solidaritat social, com qualsevol altre fenomen moral, no es pot mesurar directament.
D) L’accés a la solidaritat social es pot fer a través de l’estudi d’un fet extern o social que substitueix un fet intern. Aquest fet és, per Durkheim, de codis legals.
E) De l’anàlisi dels codis legals identifica dos menes de preceptes legals: (Un precepte legal és una regla de conducta sancionada).
a. Sancions repressives.  Predominen en les societats mecàniques – imposició a l’individu d’un cert tipus de patiment com a càstig per la seva transgressió.
b. Sancions restitutives.  Implica la reparació o establiment de les relacions tal com estaven abans que es violés la llei. Predominen en les societats orgàniques.
Conseqüència 1) En la solidaritat mecànica, domina la societat un conjunt molt ferm de sentiments i creences compartits per tots els membres de la comunitat. D’això se segueix que no hi ha moltes possibilitats de diferenciació entre individus, cada individu és un microcosmos de la totalitat.
Conseqüència 2) La forma de solidaritat social de la qual és exponent el dret restitutiu ha de ser diferent de l’expressada pel dret penal. En realitat, la mateixa existència del dret restitutiu pressuposa el predomini d’una divisió diferenciada del treball, ja que protegeix els drets dels individus ja sigui sobre la propietat privada, ja sigui sobre altres individus que ocupen un lloc diferent del seu dins la societat.
2.4) El creixement de la societat orgànica.
El desenvolupament de la divisió del treball és paral·lel a la desintegració del tipus mecànic de societat. Perquè això passi han d’haver-se constituït relacions on abans no existien, relacions on posin en contacte grups abans separats.
Els diferents modes de vida i de creença d’aquestes societats una vegada posats en contacte entre sí, destrueixen l’homogeneïtat aïllada de cada grup, i estimulen l’intercanvi econòmic i cultural.
 Densitat dinàmica  Implica l’augment de la freqüència del contacte moral.
Les societats orgàniques es caracteritzen per un augment creixent de la densitat dinàmica.
Exercici – Anomia.
1) Què significa anomia, etimològicament parlant? a. Falta d’identitat social.
b. Absència de normes socials.
c. Manca de relacions socials.
2) Torna a llegir atentament el següent fragment del text de Larzarsfeld: “las mujeres han perdido sus ingresos, y carecen de trabajo en sentido estricto. Pero las mujeres tienen, por supuesto, que ocuparse de la casa, actividad que llena su jornada. Su trabajo tienen un sentido, cuenta con muchos puntos de referencia, con obligaciones y funciones regularmente establecidas.” A què es refereix? a. Les tasques domèstiques són una imposició que esclavitza a la dona; han de tenir ingressos de la mateixa manera que els té l’home.
b. Les dones en no veure’s deslligades de la norma social referent a les tasques domèstiques, no pateixen tant la pèrdua de sentit de la vida i la desorientació.
c. La pèrdua de la feina per part dels homes és compensada domèsticament per les dones les quals mantenen, a partir d’aleshores, la família.
3) Quin paper juga la moral social en una situació nòmica? a. Definir les necessitats socials dins uns límits.
b. Castigar les conductes suïcides.
c. Cap; la moral és un aspecte individual i Durkheim només analitza fets socials.
4) L’anomia només es produeix, per tant, en moments de crisi en els quals el benestar econòmic, polític, familiar... disminueix.
a. Cert.
b. Fals.
5) On podem identificar el símptomes de l’anomia en el text de Lazarsfeld? a. En la pèrdua de la feina.
b. En la divisió del treball domèstic.
c. En la desestructuració del temps dels obrers.
6) Quin estat d’ànim és el característic de l’anomia? a. La por.
b. La desorientació.
c. L’autoafirmació.
7) A què es refereix Durkhiem quan parla de “crisi” per referir-se al moments en els quals es produeix l’anomia? a. Etapes pròpies de l’evolució del capitalisme, que creen inseguretat i falta de normes socials.
b. Trastorns en l’evolució normal dels estats d’ànim col·lectius.
c. Canvis de l’ordre social establert que crea una situació de falta de normes socials.
8) Durkheim afirma a El suicidio: “la industria, en vez de continuar siendo considerada como un medio al servicio de un fin que le sobrepasa, se ha convertido en el fin supremo de los individuos y las sociedades. Entonces ha ocurrido que los apetitos que pone en juego se han encontrado libertados de toda autoridad”. A què critica Durkhiem de la societat moderna com a productor d’anomia en aquest fragment? a. El mercat i el sistema productiu modern.
b. La democràcia i la secularització.
c. L’explotació de les fàbriques modernes.
9) A quin tipus de “crisi” es refereix Durkheim per referir-se als moments en els quals es produeix l’anomia? a. Crisis econòmiques.
b. Crisis domèstiques.
c. Crisis de qualsevol àmbit social.
10) Quina de les següents frases del text de Lazarsfeld remet millor a la situació anòmica que experimenten els aturats de Marienthal? a. “Todo aquello que transcurre entre los tres momentos fijos de levantarse, comer y acostarse, las pausas, el tiempo que ha transcurrido sin hacer nada, no se sabe en qué se emplea”.
b. “Todo el mundo es consciente del empuje con el que las organizaciones del movimiento obrero han luchado desde sus inicios por la reducción de la jornada de trabajo”.
c. “Al no tener nada en qué ocuparse tampoco emprenden nada nuevo y se deslizan lentamente de una vida reglamentada a una existencia vacía y sin coerciones”.
4) La Religió.
Conceptualització de la religió.
És fals diu Durkheim, suposar que l’existència de divinitats sobrenaturals sigui necessària perquè hi hagi una religió. Hi ha sistemes de creences i de pràctiques que cal anomenar religioses amb tota propietat, però en les quals o bé no hi ha déus ni esperits o bé, tenen poca importància.
El que és una creença religiosa no pot definir-se pel seu contingut substancial de idees.
El tret distintiu de les creences religioses és que suposen una classificació de les coses, reals o ideals que es representen els éssers humans en dues classes, en dos gèneres oposats.
El caràcter del pensament religiós és una cosa que no pot captar si no és dins de la mateixa noció de dicotomia: el món està dividit en dues classes d’objectes i símbols completament separats: Sagrats i Profans.
Sagrat. El caràcter específic d’allò sagrat apareix en el fet que està envoltat de prescripcions i prohibicions rituals que imposen la seva separació radical d’allò profà.
4.1 – El totemisme.
El totemisme és una forma de religió, tot i que no té déus o esperits personalitzats. Es tracta del tipus més primitiu de religió que coneixem avui dia.
El totemisme va unit al sistema d’organització social basat en clans i característic de les societats australianes.
Un tret específic del clan totèmic és que el nom que designa la identitat del clan és la d’un objecte material, un tòtem que creuen dotat de propietats molt especials.
Tres menes d’objectes sagrats: 1- El tòtem: El caràcter sagrat del tòtem es manifesta en el seguiment dels rituals que el separen dels objectes ordinaris que es poden utilitzar per a fins utilitaris.
2- L’emblema totèmic. És la representació del tòtem que es sobreposa al objecte o que adorna la persona. Les normes relaciones amb l’emblema sovint s’imposen més rigorosament que les que es refereixen al propi objecte totèmic.
3- Els membres del clan. Els membres del qual posseeixen qualitats sagrades. Mentre que en les religions més avançades el creient és un element profà, no és així en el totemisme.
Tota persona porra el nom del seu tòtem, la qual cosa vol dir que participa de la religiositat d’aquest.
Aquestes tres menes d’objectes sagrats que formen el totemisme conformen al seu torn una cosmologia general. Els tres objectes sagrats assenyalats no dedueixen el seu caràcter sagrat de cap dels altres, ja que tots comparteixen una religiositat comuna.
El seu caràcter sagrat ha de procedir, per tant, d’una font que els comprèn a tots ells, d’una força de la qual tots participen però que, no obstant això, es distingeix d’ells. Ve de la col·lectivitat.
Per tant, per Durkheim la pregunta fonamental és: Quina és la font de religiositat? És a dir, quina és la font que fa d’un objecte, un objecte sagrat? No són les sensacions immediates que produeixen els tòtems com objectes físics les que explicarien perquè estan dotats de força divina. Els objectes totèmics són freqüentment animals insignificants i petites plantes.
És més, la representació del tòtem es considera generalment com més sagrada que el mateix objecte totèmic. Això demostra, que el tòtem és, sobretot, el símbol, i expressió material d’una altra cosa I quina cosa és? El tòtem simbolitza al mateix temps, l’energia sagrada i la identitat del clan com a grup. Per tant, es pregunta Durkheim si és alhora símbol de déu i de societat, ho és perquè déu i societat són el mateix.
El principi totèmic no pot ser altra cosa que el del clan mateix, però hi és convertit simbòlicament i representat imaginàriament per especies vegetals o animals que serveix de tòtem.
La societat requereix l’obligació i el respecte, les característiques inseparables d’allò sagrat.
L’objecte sagrat tan si existeix com una força difusa impersonal com si està personalitzada, es concep com a entitat superior, la qual simbolitza en realitat la superioritat de la societat sobre l’individu.
4.2. El cerimonial i el ritual del totemisme.
4.2.1. Simbolització de la força religiosa.
Durkheim es pregunta perquè la força religiosa havia de prendre la forma específica del tòtem.
La raó és que el tòtem és l’emblema del clan.
És a dir, els sentiments suscitats per la presència de la col·lectivitat cristal·litzen en el tòtem com un símbol més fàcilment identificable del grup. Això explica per què la representació del tòtem és més sagrada que el mateix objecte totèmic.
Per tant, definir la religió en termes del contingut real de les creences és erroni. Que un determinat objecte o símbol esdevingui sagrat no depèn de les seves qualitats intrínseques.
L’objecte més comú i corrent es pot convertir en sagrat si se li infon la força religiosa.
4.2.2. Ritualisme de la pràctica religiosa.
Un aspecte fonamental de la religió són les pràctiques rituals que es troben en totes les religions.
Hi ha dos menes de rituals: - - Negatius. Els fenòmens sagrats, per definició, es distingeixen dels profans. Els ritus negatius o tabús s’encarreguen de mantenir aquesta separació. Les mateixes prohibicions que limiten el contacte entre allò sagrat i allò profà.
Positius. Els ritus positiu són els que produeixen una comunió més plena amb la religiositat, i constitueixen el nucli del cerimonial religiós. La funció dels ritus positius consisteix en renovar el compromís amb els ideals religiosos.
4.3. El totemisme com a font de coneixement.
En el totemisme, el principi diví ho envaeix tot (molt més que en qualsevol altra forma de societat). La classificació totèmica de la natura proporciona la font originària de les categories lògiques o classes dins de les quals s’ordena el coneixement. Però... En la construcció del coneixement de les societats totèmiques és fonament tal la percepció sensitiva de la natura. No es produeix de manera cega als sentits. La diferència és que el que percep amb els sentits queda organitzat de la lògica totèmica.
Implicacions de la relació entre el coneixement i la sacralitat.
Durkheim vincula el racionalisme modern i la moralitat securalitzada ambla sacralitat. Assegura que no pot haver creences morals col·lectives que no tinguin un caràcter sagrat.
Encara que han canviat radicalment tan el contingut com la forma de l’ordre moral que es troba en les societats contemporànies, si se les compara amb les societats tradicionals, si que hi ha un aspecte que en les societats orgàniques no ha desaparegut encara que si ha mutat la seva forma: investir l’aura sagrada: l’individualisme.
El manteniment de l’autoritat moral requereix que les idees morals estiguin envoltades de la barrera misteriosa de la mateixa manera que el domini de la religiositat està protegit de l’abast profà. Aquesta característica es conserva fàcilment. Quan la religió i la moralitat s’identifiquen perquè els símbols de la religió inspiren actituds de veneració.
Pretendre esborrar de la moralitat tots els vestigis de la religió pot parlar com a conseqüència d’un rebuig de totes les normes morals, perquè aquestes normes només poden sobreviure si se’ls atorga respecte i si se les considera com a inviolables. Aquesta és la raó, ens diu Durkheim, de perquè les normes morals es veuen obligades a mantenir el caràcter sagrat.
4.4. Racionalisme; ètica i culte a l’individu.
La tendència cap a l’increment de l’individualisme és irreversible. Per Durkheim, no implica, tanmateix, la dissolució de la societat. L’individualisme es lliga amb la llibertat però n vol dir que no hi hagi ordre moral.
L’ésser humà s’ha de subjectar a l’autoritat moral, ja que només per la seva condició de membre de la societat obté tota la llibertat que gaudeix. Per Durkheim, no hi ha contradicció en afirmar que ser lliure no és fer el que a una persona li plau, és ser amo de sí mateixa.
La llibertat no pot identificar-se amb l’alliberament de totes les subjeccions. Això és l’anomia, en la qual els individus no són lliures, doncs estan encadenats als seus propis desitjos inesgotables. Són éssers .... , per tant, creure que una autoritat moral i llibertat són oposats, que s’exclouen entre sí.
...