Tema 5 (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Constitucional I
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 17/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5: AUTONOMIA POLÍTICA 1. Els models històrics i la seva evolució La CE conté uns PRINCIPIS RELATIUS A L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT  no estableix una fórmula similar a les emprades en altres opcions fonamentals  EL TÍTOL PRELIMINAR DE LA CE NO CONTÉ UNA DEFINICIÓ DE L’ESTAT DES DEL PUNT DE VISTA TERRITORIAL. Tot i que aquesta manca, les normes constitucionals tampoc estableixen un model ACABAT i TANCAT d’organització territorial. Hi ha altres que sí com:   Art. 20 de la Llei Fonamental de Bonn  defineix la RFA com un “ESTAT FEDERAL” Art.1 de la Constitució Espanyola de 1931  defineix la República com un “ESTAT INTEGRAL” Segons la relació entre PODER-TERRITORI existeixen 2 MODELS D’ESTAT. Es tracta d’una divisió simplificada tenint en compte que en la realitat s’han concretat múltiples estructures jurídico-polítiques que amb moltes diferències entre elles, per tant els 2 models s’han de considerar 2 MODELS HISTÒRICS d’organització territorial que van evolucionar i van donar lloc a moltes variants al final del s.XVIII.
a. L’ESTAT UNITARI Neix a FRANÇA amb la CAIGUDA DE L’ANTIC RÈGIM a partir de les idees revolucionaries dels JACOBINS.
Es va traduir en la CONSTITUCIÓ 1791 i va arribar a la seva màxima esplendor amb NAPOLEÓ.
CARACTERÍSTIQUES  Instaurar una ORGANITZACIÓ UNIFORME I CENTRALITZADA del poder polític per acabar amb la PLURALITAT D’ORDENAMENTS JURÍDICS, JURISDICCIONS I ADMINISTRACIONS de l’Antic Règim.
 Volen un ÚNIC CENTRE DE DECISIÓ POLÍTICA i un ÚNIC PODER PER DICTAR NORMES AMB RANG DE LLEI (1 PARLAMENT I 1 GOVERN) que tenen potestat en tot el territori de l’Estat.
 Tots els òrgans de l’Administració es desprenen d’aquest centre i tenen subordinats jeràrquicament i tenen la funció d’EXECUTAR DE UNIFORMEMENT a tot el territori de l’Estat les decisions i normes adoptades pel Parlament i el Govern.
 Un Estat amb UNA CONSTITUCIÓ + UNA ÚNICA DIRECCIÓ POLÍTICA + UNA ÚNICA LLEI PER TOT EL TERRITORI DE FRANÇA que es divideix en diferents CIRCUNSCRIPCIONS (municipis, departaments) liderats per una AUTORITAT ADMINISTRATICA (alcalde, prefecte) designada pel Govern i que en depèn jeràrquicament.
 PRINCIPIS: UNITAT (un sol Estat) + UNIFORMITAT (la mateixa llei per tot el territori)+ CENTRALITZACIÓ (direcció política i decisió administrativa des del centre)  Aquest model sorgit de la RF es va estendre per molts països europeus com Espanya.
b. L’ESTAT FEDERAL Neix amb la CONSTITUCIÓ DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA 1787 com una forma d’UNIÓ MÉS PERFECTE ENTRE LES ANTIGUES COLÒNIES (convertides en Estats independents) que s’agrupaven sota una CONFEDERACIÓ. El seu origen està en el PACTE FEDERAL (pacte entre diversos estats sobirans) que decideix la creació de l’ESTAT FEDERAL a través d’una NOVA CONSTITUCIÓ. Tots ells s’integren en el nou estat i li DELEGUEN UNES FUNCIONS (defensa, relacions internacionals, comerç, moneda) CARACTERÍSTIQUES  És un “ESTAT D’ESTATS” en què el poder polític s’exerceix des de 2 INSTÀNCIES: o INSTÀNCIA CENTRAL (FEDERACIÓ) Té uns òrgans propis (PARLAMENT+ PRESIDENT + TRIBUNALS) que exerceixen les seves funcions sobre tot el territori de l’Estat Federal o INSTÀNCIA TERRITORIAL (ESTATS MEMBRES) Cada un té una CONSTITUCIÓ PRÒPIA + ORGANITZACIÓ POLÍTICA PRÒPIA + PODERS PROPIS que exerceixen només sobre el territori del seu Estat membre.
 Hi ha una DIVISIÓ HORITZONTAL del poder (legislatiu, executiu, judicial) d’acord amb el PRINCIPI DE L’ESTAT DE DRET i una DIVISIÓ VERTICAL que divideix el poder dividit territorialment.  REPARTIMENT DEL PODER a través de la Constitució [articula una distribució de competències entre la FEDERACIÓ i els ESTATS MEMBRES atribuint-los uns àmbits de poder (els 3 poders) dins dels quals poden actuar lliurement]  PLURALITAT DE CENTRES DE DECISIÓ POLÍTICA que poden determinar les seves pròpies orientacions adoptant solucions diverses enfront els mateixos problemes  Els ESTATS MEMBRES tenen un poder de participació en la formació de la voluntat de l’ESTAT FEDERAL, poden prendre part en les decisions adoptades pels òrgans que exerceixen el poder sobre tot el territori.  es tradueix en L’EXISTÈNCIA DINS DEL PARLAMENT FEDERAL D’UNA SEGONA CAMBRA (SENAT) on es troben representats directament tot els Estats membres (per exemple a través de delegats dels seus òrgans de govern) i en el PODER DE REVISIÓ CONSTITUCIONAL .
 PRINCIPIS: PLURALITAT (de centres de poder) + DIVERSITAT (de normes i orientacions polítiques)+ DESCENTRALITZACIÓ (distribució territorial de la capacitat de decisió). L’Estat Federal també combina elements de la UNITAT:  o Continua UNITAT DE PODER que actua com a tal de cara a l’exterior o Estructures UNITARIES de cara a l’interior (EXÈRCIT, MONEDA, SISTEMA ECONÒMIC, DUANES, COMUNICACIONS, SÍMBOLS) o ÒRGANS EXERCEIXEN LA SEVA FUNCIÓ EN TOT L’ESTAT FEDERAL Va ser adoptat pel continent europeu [Suïssa (1848), Alemanya (1871)]+ països iberoamericans (Mèxic, Brasil i Argentina) + estats vinculats a Gran Bretanya (Austràlia, Canadà) c. L’EVOLUCIÓ DELS MODELS Tant l’Estat unitari com el federal es van crear en un moment determinat en un país concret, però quan altres països van adoptar els models es van incloure moltes variants en els esquemes originals. Els 2 models han evolucionat en SENTITS OPOSATS: L’ESTAT UNITARI HA INCLÒS FORMES DE DESCENTRALITZCACIÓ i L’ESTAT FEDERAL HA PATIT UN PROCÉS DE CENTRALITZACIÓ I UNIFORMITZACIÓ.
1.
L’ESTAT UNITARI CENTRALITZAT  va entrar en CRISIS durant s.XX a causa de CREIXEMENT DE L’ESTAT + DEMANDES DE PARTICIPACIÓ + COMPLEXITAT SOCIAL  ha adoptat FORMES DE DESCENTRALITZACIÓ ADMINISTRATIVA O POLÍTICA.
i.
DESCENTRALITZACIÓ ADMINISTRATIVA: Va tenir lloc a França i als Estats unitaris .
 RECONEIXEMENT D’UNA CERTA CAPACITAT D’AUTOADMINISTRACIÓ PELS ENS TERRITORIALS (municipis, departaments o regions)  Els seus òrgans de govern són elegits pels ciutadans i disposen d’una capacitat de decisió administrativa i de potestat reglamentària (tot i que es manté un únic poder de direcció política i un únic poder legislatiu a tot l’Estat) ii.
DECENTRALITZACIÓ POLÍTICA:  Mantenir un únic Estat amb una Constitució, però es distribueix la capacitat de decisió política i la potestat legislativa entre els òrgans centrals de l’Estat i els ens territorials, que disposen d’una autonomia política, és a dir, d’una capacitat per establir les seves pròpies orientacions i les seves pròpies lleis.
 Sorgeix a Espanya amb la Constitució de la II República que crea l’ESTAT INTEGRAL en un intent de trobar una fórmula a mig camí entre l’Estat unitari i el federal. El model inspirarà a l’ESTAT REGIONAL previst a la Constitució italiana 1947 però desplegat només a partir dels anys setanta quan també tindran lloc les reformes constitucional de l’Estat unitari de Bèlgica i l’aprovació de la Constitució Espanyola actual.
2.
L’ESTAT FEDERAL  ha patit diverses alteracions a causa de CONSOLIDACIÓ DE L’ESTAT SOCIAL + HOMOGENEÏTZACIÓ DE LES SOCIETATS + NECESSITATS DEL SISTEMA ECONÒMIC tant en els llocs on va sorgir (EUA, Alemanya, Suïssa) com als que el van adoptar posteriorment.
L’evolució del model federal ha tingut lloc a partir de 3 FENÒMENS: i.
CENTRALITZACIÓ: recuperació o increment de competències per part de la FEDERACIÓ en detriment del poder dels ens territorials ii.
DISMINUCIÓ DE LA PARTICIPACIÓ DELS ESTATS EN LA FORMACIÓ DE LA VOLUNTAT GENERAL: pel canvi en la composició i les funcions de les segones cambres com per l’exclusió dels Estats membres del poder de reforma constitucional.
iii.
LA AUGMENTANT IMPLICACIÓ DE TOTES LES INSTÀNCIES EN MÉS SECTORS DE L’ACTUACIÓ PÚBLICA I LA NECESSITAT DE L’EXERCICI CONJUNT DE FUNCIONS SOBRE ELS MATEIXOS ÀMBITS: ha donat lloc al “FEDERALISME COORPORATIU” Les modificacions en els esquemes tradicionals de l’Estat Federal + Adopció de les fórmules de descentralització política a l’Estat unitari han portat a posar en dubte la utilitat dels models històrics i les seves diferències.  s’ha proposat na nova categoria: ESTAT COMPOST: manera de designar nous models d’organització territorial.
Els diferents òrgans històrics confereixen als Estats unes característiques que els fan sorgir lògiques distintes en l’organització actual. La naturalesa del model d’organització territorial “previst” a la CE ha estat precisament objecte d’un llarg debat, especialment intens en els primers anys de vigència de la nostra llei fonamental.
2. El model de la Constitució de 1978: L’Estat autonòmic Un dels problemes de la història constitucional espanyola va ser TROBAR UNA FORMA D’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DEL PODER que: 1.
2.
DONI RESPOSTA A LA VOLUNTAT D’AUTOGOVERN DE LES COMUNITATS HISTÒRIQUES QUE HAVIEN CONSVISCUT AL TERRITORI ESTATAL SUBSTITUEIXI EL VELL ESTAT CENTRALISTA I BUROCRÀTIC PER UN MODEL MÉS DESCENTRALITZAT, PARTICIPATIU I EFICAÇ La construcció de l’Estat Espanyol contemporani a partir de la crisis de l’Antic Règim es va realitzar a través d’un PROCÉS D’UNIFORMITZACIÓ I CENTRALITZACIÓ que (sobretot sota el regnat dels Borbons) va instaurar un model d’Estat unitari centralitzat inspirat en els esquemes racionalistes dels jacobins francesos.
L’abolició dels règims particulars a partir del DECRET DE NOVA PLANTA (1716) (conseqüència de la victòria militar de Felip V a la GUERRA DE SUCCESSIÓ) va implicar la IMPOSICIÓ A CATALUNYA D’UNA ORGANITZACIÓ MILITAR I CIVIL PRÒPIA DE CASTELLA. La configuració del model centralista tindrà lloc amb l’inici del constitucionalisme i serà transcendental la DIVISIÓ DEL TERRITORI EN PROVÍNCIES (com imitació dels DEPARTAMENTS francesos) duta a terme pels DECRETS DE JAVIER DE BURGOS (1833) que seran una peça bàsica de l’organització territorial.
Durant el s.XIX es va CONSOLIDAR EL PROCÉS DE CENTRALITZACIÓ de les estructures del poder que continuarà al s.XX i s’accentuarà amb el RÈGIM DE FRANCO. Els intents per rebatre la centralització van ser EFÍMERS:  La I REPÚBLICA (1873) va acabar amb la RESTAURACIÓ.
 La MANCOMUNITAT DE CATALUNYA (1914- 1923) va acabar amb la DICTADURA DE PRIMO DE RIBERA.
 La II REPÚBLICA (1931-1939) va acabar amb el COP MILITAR DE FRANCO.
En conclusió, el model d’organització territorial que es consolida històricament ha impedit la INTEGRACIÓ I L’ARTICULACIÓ en el si de l’Estat de la PLURALITAT DE COMUNITATS NACIONALS amb voluntat d’autogovern.  ha causat conflictes i problemes que es volen solucionar amb l’elaboració de la Constitució de 1978.
Abans de la seva aprovació i en plena TRANSICIÓ POLÍTICA es van crear ENS PRE-AUTONÒMICS que de manera provisional gaudien d’AUTONOMIA ADMINISTRATIVA.
 El primer es va crear en el RESTABLIMENT DE LA GENERALITAT PROVISIONAL i el RETORN DEL SEU PRESIDENT, JOSEP TARRADELLES (1977)  Posteriorment es van estendre per gairebé tot el territori espanyol i van condicionar el futur desplegament constitucional.
Les forces polítiques que van participar en el procés constituent tenien diferents opinions en referència al MODEL QUE HAVIA D’INSTAURAR LA CONSTITUCIÓ:  ALIANZA POPULAR + UCD  Mantenir l’Estat unitari introduint diferents graus de descentralització  PSOE + PCE  instauració d’un SISTEMA FEDERAL  FORCES NACIONALISTES DE CATALUNYA I PAÍS BASC + CDC + PNB  Fórmules properes a l’AUTODETERMINACIÓ Aquest problema d’opinions també es manifesta en les DIFERÈNCIES que separen els nacionalistes i regions d’Espanya pel que fa el GRAU D’IDENTITAT HISTÒRICA I CULTURAL i en les ASPIRACIONS D’AUTOGOVERN.  GRAN DIFICULTAT per arribar a un acord sobre el model que s’ha d’adoptar.
Finalment es va arribar a un acord que DEIXA OBERT EL MODEL D’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL  el resultat del consens no es va traduir en l’adopció d’un model determinat d’organització territorial en el mateix text constitucional, sinó en L’ESTABLIMENT D’UNS PRINCIPIS I UNS PROCEDIMENTS per transformar l’Estat unitari i centralista espanyol en un Estat descentralitzat que podia adoptar diverses formes.  La Constitució “DESCONSTITUCIONALITZA” la forma d’Estat ¿Per què? REMET LA SEVA DETERMINACIÓ FINAL A LATRES DECISIONS I NORMES (Estatuts d’Autonomia) POSTERIORS.  Es tracta d’una Constitució “INACABADA” ja que no constitueix els poders de l’Estat des d’un punt de vista de la seva DISTRIBUCIÓ EN EL TERRITORI.
El model espanyol és POTENCIAL en referència a l’organització territorial  s’estableixen uns ELEMENTS BÀSICS a partir dels quals es pot desenvolupar més d’un model a través d’un procés polític i jurídic que es pot considerar “MATERIALMENT” constitucional.
S’ha utilitzat els conceptes d’ESTAT AUTONÒMIC o ESTAT DE LES AUTONOMIES per fer referència a aquest model potencial, però aquesta definició de l’Estat no figura a la Constitució ni designa un model constitucional concret i determinat perquè aquest no es crea amb la norma constitucional.  La CE és SINGULAR i DIFÍCILMENT COMPARABLE a qualsevol altre a excepció de la CE de la II República.
EL NOSTRE TEXT CONSTITUCIONAL CONTÉ: a) Uns PRINCIPIS BÀSICS relatius a L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT b) PROCEDIMENTS perquè determinats territoris que tinguin voluntat d’AUTOGOVERN comencin un procés que els porti a L’APROVACIÓ DEL SEU ESTATUT D’AUTONOMIA  els constitueix en una entitat POLÍTICA TERRITORIAL anomenada COMUNITAT AUTÒNOMA.
El TÍTOL PRELIMINAR (especialment l’Art. 2 CE) i el TÍTOL VIII CE (DE L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT) contenen les principals normes sobre aquells PRINCIPIS i PROCEDIMENTS.
3. Principis d’unitat i d’autonomia Art. 2 CE conté els 2 GRANS PRINCIPIS en què es basa L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT: UNITAT DE L’ESTAT EN EL SEU CONJUNT + AUTONOMIA DE LES NACIONALITATS I REGIONS. “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles” a. LA UNITAT El PRINCIPI D’UNITAT no està exclusivament a l’Art. 2 CE, sinó a TOTA LA CE. A l’Art. 1 CE  CONFIGURACIÓ D’ESPANYA EN UNA ÚNICA ENTITAT A LA QUAL ES RECONEIXEN ELS ATRIBUTS PROPIS DELS ESTATS:  “Espanya es constitueix en un Estat” per decisió de la “Nació espanyola” en “l’ús de la seva sobirania” (Preàmbul) i per tant com una ÚNICA TITULAR DEL PODER CONSTITUENT I DELS PODERS DE L’ESTAT que emanen del “poble espanyol” – Art. 1.2 CE  l’Estat disposa de: o o o o o  TERRITORI PROPI RECONEIXEMENT DE LA SEVA PERSONALITAT ÚNICA PER PART DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL SÍMBOL – Art. 4 CE CAPITAL – Art. 5 CE LLENGUA OFICIAL A TOT L’ESTAT –Art. 3 CE La unitat es tradueix en una ORGANITZACIÓ per tot el territori i uns òrgans de caràcter COMOMÚ I GENERAL (CORONA + CORTS GENERALS + GOVERN + TC)  Actuen de manera IMMEDIATA sobre el territori perquè disposen de poders atribuïts directament per la CE. El Tc declara: “els òrgans generals de l’Estat no exerceixen la totalitat del poder públic perquè la CE preveu, per arreglar una distribució vertical de poders, la participació en l’exercici del poder d’entitats territorials de diferent rang, tal com s’expressa en l’Art. 137 CE” (Encapçala el Títol VIII de la CE)  Disposa que: o “L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixen. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.”  S’HA DE COMPLETAR LA UNITAT AMB L’AUTONOMIA DELS ENS TERRITORIALS  La Nació Espanyola, titular de la sobirania, està integrada per DIFERENTS NACIONALITATS I REGIONS a les quals es RECONEIX i GARANTEIX el DRET A L’AUTONOMIA  LA CE estableix els PROCEDIMENTS PER PODER CONVERTIR-SE EN COMUNITATS AUTÒNOMES.
o o La unitat ha de RESPECTAR LA PLURALITAT I LA DIVERSITAT Les parts s’han d’INTEGRAR en el conjunt que forma una unitat estatal més àmplia.
“donat que cada organització territorial dotada d’autonomia és una part del tot, en ningun cas el principi d’autonomia pot oposar-se al d’unitat sinó que és precisament dins d’aquest on s’arriba el seu sentit verdader com expressa l’Art. 2 CE” LA UNITAT ÉS RESULTAT D’UNA PLURALITAT D’ENS AUTONÒMICS INTEGRADA EN UNA UNITAT ESTATAL.
LA INTEGRACIÓ es compleix mitjançant un seguit de MECANISMES I TÈCNIQUES: a) TÈCNIQUES D’INTEGRACIÓ CONSTITUCIONAL: previstes a la CE i adreçades a estructurar un règim jurídico-constitucional unitari: 1.
PRINCIPI DE SOLIDARITAT (Art. 2 i 138 CE) Pretén: i. Evitar que l’actuació dels ens territorials atempti contra els interessos generals o els d’altres comunitats, especialment en l’àmbit econòmic (Art.
156,1 CE) ii. Imposa a l’Estat l’obligació de garantir un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori (Art. 158,2 CE) 2.
PRINCIPI D’IGUALTAT DE DRETS I OBLIGACIONS DE TOTS ELS CIUTADANS EN QUALSEVOL PART DEL TERRITORI DE L’ESTAT (Art. 139,1 CE) i. Impedeix la DISCRIMINACIÓ TERRIOTIRAL ii. El PRINCIPI DE SOLIDARITAT no ha de ser entès com una monolítica i rigorosa uniformitat de l’ordenament de la qual resulti que, en igualtat de circumstàncies, en qualsevol part del territori es tenen els mateixos drets i obligacions.
3.
PRINCIPI DE LLIBERTAT DE CIRCULACIÓ I D’ESTABLIMENT DE PERSONES I DE BÉNS (Art. 139,2 CE): i. PRINCIPI DE LLIBERTAT DE CIRCULACIÓ: Està regulat com a DRET FONAMENTAL (Arts. 19, 35 i 38 CE). Opera com a límit negatiu a l’exercici de competències de les autonomies.
ii. PRINCIPI D’ESTABLIMENT DE PERSONES I DE BÉNS: No impedeix que les autonomies incideixin en la lliure circulació de béns sinó que l’obstaculitzin.
b) TÈCNIQUES D’INTEGRACIÓ COMPETENCIAL  Pretenen assegurar un ordre competencial complet. El repartiment de competències a què dóna lloc el principi autonòmic disposa de mecanismes mitjançant els quals les competències sempre tenen un titular (l’Estat o les Comunitats Autònomes) per tal que MAI PUGUIN QUEDAR ÀMBITS DE PODERS NO ATRIBUITS A CAP INSTÀNCIA. Compleixen aquesta funció la “CLÀUSULA DE TANCAMENT” i “CLÀUSULA DE SUPLETORIETAT” (Art. 149, 3 CE) c) TÈCNIQUES DE RELACIÓ ENTRE INSTÀNCIES  S’aconsegueix que en l’exercici de les atribucions respectives es pugui assolir una actuació pública eficaç i el desplegament de polítiques coherents a través de la COOPERACIÓ, LA COL·LABORACIÓ I LA COORDINACIÓ.
d) TÈCNIQUES DE SEGURETAT  Adreçades a disposar d’una via pacífica pe resoldre conflictes. La pluralitat de centres de decisió no subordinats entre ells dóna lloc sovint a CONFLICTES entre ESTAT-ENS TERRITORIALS o entre ENS TERRITORIALS polítics i jurídics.
L’atribució al TC de la facultat per a resoldre conflictes de competències entre l’Estat i les CCAA o entre aquestes (Art. 161, 1 CE) introdueix un mecanisme de resolució pacífica i racional de les controvèrsies entre poders i assegura LA UNITAT POLÍTICA.
b. L’AUTONOMIA a) És un PRINCIPI ESTRUCTURAL amb caràcter informador de tot l’ordenament jurídic i que implica la DIVISIÓ DEL PODER ESTATAL, el qual s’atribueix a diverses instàncies o nivells territorials: i.
LA CENTRAL. ESTAT (en una de les seves accepcions, és a dir, com a òrgans centrals de l’Estat) ii.
L’AUTONÒMICA. Les CCAA La DIVISIÓ VERTICAL DEL PODER dóna lloc a una PLURALITAT D’INSTÀNCIES DE PODER i a la ATRIBUCIÓ A CADASCUNA D’UNA ESFERA DE FACULTATS QUE ES TRADUEIX EN UNA DISTRIBUCIÓ DE COMPETÈNCIES.
Segons el PRINCIPI DISPOSITIU, el REPARTIMENT DE COMPETÈNCIES es realitza entre la CE i els ESTATUS D’AUTONOMIA.
b) L’AUTONOMIA és un DRET reconegut per la CE i garanteix a les nacionalitats i regions que integren la Nació espanyola (Art. 2 CE). El dret es concedeix a unes entitats històriques o sociològiques que tenen una existència prèvia a la norma fonamental. El seu CONTINGUT del dret és convertir-se en COMUNITATS AUTÒNOMES a través de PROCEDIMENTS previstos constitucionalment i s’esgota amb la CREACIÓ de l’entitat política territorial (CCAA) mitjançant l’ESTATUT D’AUTONOMIA. La CE no defineix quines són les nacionalitats.
La CE no defineix quines són les nacionalitats i regions que integren la NACIÓ ESPANYOLA ni determina QUÈ S’HA D’ENTENDRE PER CADASCUNA D’AQUESTES EXPRESSIONS de l’Art. 2 CE, les quals no tornen a aparèixer al text.
La distinció entre NACIONALITAT i REGIONS no comporta cap conseqüència jurídica, realment segons el PRINCIPI DISPOSITIU els subjectes del DRET A LA AUTONOMIA es determinen indirectament a través d’uns criteris establerts de manera general a l’Art. 143 CE.
c) L’AUTONOMIA és un TIPUS DE PODER que disposen les entitats en què s’organitza territorialment l’Estat (Art. 137 CE).  Parla dels MUNICIPIS i PROVÍNCIES i de les “COMUNITATS AUTÒNOMES que es constitueixin” ja que aquestes no les estableix la norma constitucional.
L’autonomia és un CONCEPTE JURÍDIC INDETERMINAT que ofereix un ampli marge d’apreciació.
El TC ha diferenciat entre: o AUTONOMIA PURAMENT ADMINISTRATIVA DELS ENS LOCALS – MUNICIPIS I PROVÍNCIES o AUTONOMIA DE LES CCAA – Qualitativament SUPERIOR perquè es tracta d’una AUTONOMIA POLÍTICA ¿Per?  ja que disposen de potestats legislatives i governamentals que les configuren com a tals. Les CCAA són “corporacions públiques de base territorial i de naturalesa política”  Són INSTÀNCIES TERRITORIALS DE NATURALESA ESTATAL QUE DISPOSEN D’UN PODER JURÍDICOCONSTITUCIONAL.
El poder de les CCA és POTENCIALMENT POLÍTIC ja que la CE no imposa a totes les CCAA assumir el poder legislatiu. El TIPUS DE PODER que poden tenir les CCAA ja constituïdes (l’autonomia) es podria caracteritzar per: 1.
És un poder que NO DERIVA DE L’ESTAT ni és DISPONIBLE per aquest a diferència dels ens locals. L’autonomia de les CCAA està GARANTIDA JURÍDICAMENT al màxim nivell en l’anomenat BLOC DE CONSTITUCIONALITAT format per la CE i els ESTATUTS.
2.
L’autonomia NO ÉS SOBIRANIA perquè es tracta d’un PODER LIMITAT.
L’autonomia de les CCAA: capacitat d’autogovern que configura cadascuna d’elles com una instància de decisió política, com un centre de poder amb capacitat per dirigir políticament la comunitat en què s’assenta territorialment, gestionant, segons les seves orientacions, els seus propis interessos a través de polítiques pròpies que poden ser diferents de les altres instàncies.  Les CCAA disposen d’una CAPACITAT DE DIRECCIÓ POLÍTICA AUTÒNOMA. Sobre les matèries de la seva competència, les CCAA “poden orientar el seu autogovern en la seva raó d’una política pròpia” 3.
Les orientacions polítiques de cada CCAA són decidides per les seves PRÒPIES INSTITUCIONS D’AUTOGOVERN, independents de les de l’Estat central que segons els MECANISMES DE DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA (Art. 152,1 CE) arriben a formar a seva PRÒPIA VOLUNTAT POLÍTICA  Les CCAA tenen una POTESTAT D’AUTOORGANITZACIÓ (Art. 148,1,1 CE) que els permet estructurar el seu sistema institucional de govern.
4.
L’autonomia permet a les CCAA tenir un ORDENAMENT JURÍDIC PROPI, encara que integrat en l’ordenament jurídic de l’Estat a través de l’ESTATUT D’AUTONOMIA  és un LLEI ORGÀNICA (Art. 81 CE) però constitueix la NORMA INSTITUCIONAL BÀSICA (Art. 147,1 CE) de la Comunitat que encapçala un conjunt sistemàtic de normes que formen un SUBORDENAMENT vigent al seu territori 5.
L’autonomia implica disposar de PODERS DE NATURALESA ESTATAL dins de l’àmbit de competències de cada CCAA: i. POTESTAT LEGISLATIVA: Capacitat per dictar normes jurídiques generals amb rang de llei. CARACTERÍSTICA DEFINIDORA DE L’AUTONOMIA POLÍTICA que la distingeix de la administrativa.
ii. POTESTAT EXECUTIVA tant en el vessant governamental o de direcció política com en l’administratiu i de gestió.
L’autonomia de les CCAA no inclou el PODER JUDICIAL ja que és un PODER ÚNIC, NO SUSCEPTIBLE DE DIVISIÓ TERRITORIAL (Títol VI CE) al marge de les funcions que les CCAA puguin assumir en relació amb l’Administració de Justícia (Art. 152,1 CE) 6.
L’autonomia de les CCAA també és FINANCERA:  “per complir i exercir les seves competències d’acord amb els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols” – Art. 156,1 CE  Inclou la CAPACITAT DE CAPTAR RECURSOS ECONÒMICS PER L’EXERCICI DE LES COMPETÈNCIES i la CAPACITAT DE DETERMINAR-SE LIUREMENT LA DESTINACIÓ.
4. La construcció de l’Estat autonòmic: principi dispositiu i procés autonòmic DISSENY CONSTITUCIONAL ESPANYOL ÉS INACABAT I INDETERMINAT perquè:       No configura l’Estat Autonòmic ni crea les CCAA No delimita territorialment quines són les entitats territorials que formen l’Estat Art. 2 CE parla de les “nacionalitats i regions” que es podran constituir en CCAA, però NO s’especifica quines No s’estableix quins territoris concrets podran accedir a l’autonomia No fixa una organització institucional específica amb caràcter general No determina els poders de les autonomies territorials Tot i així, NO ÉS TOTALMENT INDETERMINAT en aquests punts  La llei fonamental estableix un marc de regles generals perquè aquestes decisions s’adaptin posteriorment a través d’uns procediments en els quals han de participar els territoris que aspirin a convertir-se en CCAA. Aquests tenen un GRAU D’IDENTITAT MOLT DIFERENT + VOLUNTAT DE GOVERN DESIGUAL = es deixa a la seva disposició un gran ventall d’opcions a l’hora de decidir sobre el seu procés de constitució en CCAA  LA CE ESTABLEIX UNS PROCEDIMENTS PERQUÈ UNS TERRITORIS (que s’han de determinar voluntàriament a partir d’unes regles) EXPRESSIN (elegint entre les diverses vies que proposa el Títol VIII) LA VOLUNTAT D’AUTOGOVERN I COMENCIN UN PROCÉS ESTATUENT (d’elaboració del seu Estatut d’Autonomia) QUE CONSTITUIRÀ AQUELL TERRITORI EN CCAA [INSTÀNCIA POLÍTICA D’AUTOGOVERN AMB UNES INSTITUCIONS I UNS PODERS PROPIS (determinats al mateix Estatut)].
Aquestes són les BASES PER INICIAR UN PROCÉS AUTONÒMIC que transformarà l’estructura de l’ESTAT CENTRALISTA en un ESTAT DESCENTRALITZAT  L’ESTAT AUTONÒMIC.
CARÀCTER OBERT I FLEXIBLE + PRINCIPIS D’UNITAT I AUTONOMIA  El model constitucional d’organització es basa també en el PRINCIPI DISPOSITIU o de VOLUNTARIETAT que consisteix: a) DETERMINACIÓ INDIRECTA DELS TITUALRS DEL DRET A L’AUTONOMIA: La CE només estableix els REQUISITS que han de reunir els territoris que vulguin constituir-se en CCAA (Art.
143,1 CE); i.
PROVÍNCIES LIMÍTROFES AMB CARACTERÍSTIQUES HISTÒRIQUES, CULTURALS I ECONÒMIQUES COMUNES o ii.
iii.
TERRITORIS INSULARS o PROVÍNCIA AMB ENTITAT REGIONAL HISTÒRICA Excepcionalment hi ha la possibilitat que accedeixin a la autonomia:  TERRITORIS QUE NO SUPERIN UNA PROVÍNCIA però que NO REUNEIXIN LES CONDICIONS ANTERIORS  TERRITORIS QUE NO ESTIGUIN INTEGRATS EN L’ORGANITZACIÓ PROVINCIAL (Art. 144a i b CE) b) VIES D’ACCÉS A L’AUTONOMIA o PROCEDIMENTS PER MANIFESTAR LA INICIATIVA AUTONÒMICA: La CE ofereix diversos procediments perquè els titulars esmentats manifestin la VOLUNTAT DE CONSTITUIR-SE EN UNA CCAA. Hi ha 2 PROCEDIMENTS: i.
DE CARÀCTER GENERAL (Art. 143,2 CE amb la variant de la Disposició Transitòria 1a) ) ii.
DE CARÀCTER ESPECIAL (Art. 151,1 CE). S’exigeix una manifestació més àmplia de la voluntat autonòmica.
També hi ha unes vies especials per ser utilitzades per determinats territoris:  DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA SEGONA – Per CATALUNYA, PAÍS BASC i GALÍCIA  DISPOSICIÓ ADDICIONAL PRIMERA i DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA QUARTA – Per territoris forals (NAVARRA)  Art. 144 b)  DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA CINQUENA – Per CEUTA i MELILLA c) PROCEDIMENTS D’ELABORACIÓ DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA Depenent de la via per la qual s’ha expressat la iniciativa autonòmica la CE assenyala el PROCEDIMENT D’ELABORACIÓ DE LA NORMA INSTITUCIONAL BÀSICA DE LA FUTURA CCAA. Hi ha PROCEDIMENTS EXCEPCIONALS (Art. 144, d CE i Disposició Autonòmica Primera), però hi ha 2 GRANS PROCEDIMENTS d’elaboració de L’ESTATUT DE CADA CCAA: 1.
GENERAL (Art. 146 CE). Territoris que han fet servir la iniciativa autonòmica a través de la via de l’Art. 143 CE.
2.
ESPECIAL (Art. 151,2 CE). Territoris que han fet servir les VIES D’ACCÉS ESPECIAL (Art. 151,1 i DT 2a) PRINCIPALS DIFERÈNCIES 1.
GRAU DE PARTICIPACIÓ DELS REPRESENTANTS I DELS CIUTADANS DELS TERRITORIS EN L’ELABORACIÓ I L’APROVACIÓ DE L’ESTATUT 2.
NIVELL DE COMPETÈNCIES d) DERMINACIÓ ESTATUARIA DE LES COMPETÈNCIES DE CADA CCA Segons el PRINCIPI DISPOSITIU l’ESTATUT D’AUTONOMIA de cada CCAA ha de determinar les “COMPETÈNCIES ASSUMIDES DINS DEL MARC ESTABLERT PER LA CE” (Art. 147,2 d CE). Segons Art.148 i 149 del Títol VIII ELS REPRESENTANTS DELS TERRITORIS QUE ASPIREN A CONVERTIR-SE EN CCAA decidiran QUINES COMPETÈNCIES ASSUMEIX LA CCAA respectant les que estan RESERVADES A L’ESTAT (Art. 149.1 CE).
 Elaboració feta per VIA GENERAL  CCAA només pot assumir les competències que hi ha a l’Art. 148 CE + haurà d’esperar 5 anys des de l’aprovació de l’Estatut si es vol ampliar.
 Elaboració feta per VIA ESPECIAL  Pot assumir TOTES LES COMPETÈNCIES menys les reservades a l’Estat.
CONCLUSIONS Tenim un MODEL POTENCIAL D’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL perquè s’ha de crear a través d’un PROCÉS AUTONÒMIC que reestructuri territorialment el poder de l’Estat. Aquest procés va començar abans d’entrar la CE 1978 en vigor (amb les pre-autonomies) i avui en dia no s’ha acabat.
FASES: 1.
 PRIMERA FASE (1978-1983)  Es creen 17 CCAA (excepte Catalunya, País Basc, Galícia, Andalusia i Navarra) per VIA GENERAL i Madrid a través de l’Art. 144 CE.
“GENERALITZACIÓ” de les autonomies i es desdibuixa el mapa autonòmic:  Comença a partir del PACTE AUTONÒMIC signat juliol 1981 per UCD i PSOE (forces majoritàries del moment) que pretenia FRENAR EL PRINCIPI DISPOSITIU i FOMENTAR LA HOMOGENEÏAT DE LES VIES D’ACCÉSI ELS CONTINGUTS DELS ESTATUTS.  Aquest acord es tradueix en la LOHAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic) 1982 que va declarar INCONSTITUCIONALS molts dels seus preceptes i va establir uns CRITERIS INTERPRETATIUS de les normes constitucionals.
2. SEGONA FASE (1983-1993)  Caracteritzada per: INTENSA ACTIVITAT DEL LEGISLADOR ESTATAL (establiment de les lleis bàsiques – Art. 149,1 CE) + DECISIVA INTERVENCIÓ DEL TC PER UNA INTENSA CONFLICTIVITAT COMPETENCIAL QUE DÓNA COM A CONSEQÜÈNCIA “L’ESTAT AUTONÒMIC JURISPRUDENCIAL”  TRASPASSOS de serveis a les CCAA  CULMINA amb un SEGON PACTE AUTONÒMIC 1992 entre PSOE-PP per AMPLIAR LES COMPETÈNCIES DE LES CCAA a través de la Llei Orgànica 9/1992 i la Reforma dels Estatuts d’Autonomia l’any 1994.  GRAN CONSOLIDACIÓ Al 1993 es contemplen INSUFICIÈNCIES i DISFUNCIONALITATS que reclamen REFORMA: DES/IGUALTAT COMPETENCIAL + MANCA DE RECONEIXEMENT DEL “FET DIFERENCIAL” + CORRESPONSABILITAT FISCAL + RACIONALITZACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ + REFORMA DEL SENAT.
Avui en dia encara queden moltes qüestions per resoldre perquè el model “POTENCIAL” es converteixi en un model ”CONCRETAT” que doni resposta al doble problema constitucional: INTEGRACIÓ POLÍTICA DE LES NACIONALITATS HISTÒRIQUES A L’ESTAT ESPANYOL + CONSOLIDACIÓ D’UN MODEL DE DESCENTRALITZACIÓ POLÍTICA EFICAÇ I MODERN.
...

Comprar Previsualizar