FA T5 Nutrició i digestió. Introducció, cavitat bucal + estómac. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Fisiologia Animal
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 02/04/2015
Descargas 8

Vista previa del texto

Nutrició i digestió concepte de nutrició.
requeriments essencials El sistema digestiu és essencial per garantir nutrients a les cèl·lules de l’organisme, per tal de que el cos pugui créixer i desenvolupar les seves funcions vitals. El primer pas d’aquest llarg procés és el tractament mecànic i químic dels aliments per part de la boca.
Podem classificar els nutrients segons la seva funció: Energètics, com la glucosa i els àcids grassos.
Estructurals, essencials per a la formació de molècules més complexes per a l’organisme com són els aminoàcids, el colesterol o l’aigua.
Reguladors, com les vitamines i minerals.
En tots els animals el sistema digestiu està organitzat com si fos un tub, de manera que l’entrada d’aliment es fa per un cantó (boca) i l’excreció de la fracció no digerida per l’extrem oposat (anus). A més, cada part del tracte està especialitzada en una funció. Distingim les següents parts: →Tracte cefàlic, constituït per boca i faringe.
→Tracte anterior, format per l’esòfag i l’estómac.
→Tracte mig, format per l’intestí prim i òrgans associats (fetge, vesícula biliar, pàncrees).
→Tracte posterior, on hi trobem l’intestí gros, el recte i l’anus.
anatomia i funció de l’aparell digestiu en mamífers Característiques de les parets del tracte digestiu.
Destaquem tres capes importants: la interna, la mucosa i la submucosa.
1 La mucosa està feta per un epiteli monocapa. És essencial perquè és el lloc on hi ha una especialització que fa possible l’absorció de nutrients cap a la circulació sanguínia. A més contenen cèl·lules exocrines i endocrines que estan encarades a la llum intestinal, i vessaran hormones per tal de regular les funcions digestives.
A continuació de l’epiteli tenim la làmina pròpia. És on hi ha els capil·lars limfàtics i sanguinis. També poden haver-hi nòduls limfàtics, de manera que qualsevol patògen que travessi l’epiteli intestinal serà ràpidament neutralitzat.
Després tenim una fina capa de musculatura llisa, que és la musculatura de la mucosa (muscularis mucosae).
La seva contracció augmenta i/o disminueix la superfície d’absorció.
2 Submucosa. Està just a sota de la mucosa. Està feta de teixit connectiu, i també s’hi troben glàndules secretores, vasos limfàtics, arterioles i vènules del sistema vascular. A la submucosa hi trobem una part del sistema nerviós entèric (SN Submucós).
A continuació trobem una doble capa de musculatura llisa. La que està més a prop de la submucosa està feta de musculatura llisa disposada circularment, i la més exterior està feta de musculatura llisa disposada longitudinalment. La contracció d’aquesta musculatura permetrà els moviments necessaris per a tot el procés digestiu.
Un dels més importants és el moviment de mescla que es dóna a l’estómac i intestins i que és necessari perquè es barregi bé el bol alimentari amb les secrecions gàstriques i es digereixi correctament.
A esòfag, intestí prim i gruixut hi ha moviment de peristaltisme. És una ona de contracció que es situa just darrere del bol alimentari i permet el seu avanç al llarg del tub digestiu, en una sola direcció.
3 Capa serosa, feta de teixit conjuntiu i té una funció principalment protectora. Aquesta capa forma el peritoneu visceral, i aquest envolta totes les estructures del sistema digestiu. Tenim també el peritoneu parietal, que es troba recobrint les parets de la cavitat abdominal. El peritoneu visceral pot tenir diferents replecs i formar el mesenteri, que són prolongacions de la serosa que uniexen el tracte digestiu amb alguna estructura. Serveix perquè els òrgans que conformen aquest sistema quedin ben subjectats. Envoltant l’intestí gros tenim el mesocòlon.
sistemes de regulació gastrointestinal: sistema nerviós entèric.
El sistema digestiu té un sistema nerviós propi: el sistema nerviós entèric. Trobem dos plexes nerviosos: → Plexe submucós, que trobem a la submucosa.
→ Plexe mientèric, es situa entre les dues capes de teixit muscular.
El sistema nerviós entèric controla totes les funcions del sistema digestiu, tant la motilitat com les secrecions. A més del SNE, el sistema digestiu rep innervació externa que ve donada pel SN Autònom, sobretot el Parasimpàtic. Normalment el SN Simpàtic té efectes inhibitoris sobre el sistema digestiu i el SN Parasimpàtic estimula les funcions digestives.
Al SN Entèric hi ha neurones motores, que controlen les fibres musculars llises i cèl·lules endocrines. A més hi ha cèl·lules interneurona que controlen les neurones del SN Entèric superior o inferior. També trobem neurones sensitives que informen de processos que estan tenint lloc al sistema digestiu i transporten aquesta informació sensorial, que serà processada per una part del cervell i aquest elaborarà un reflex com a resposta. També poden portar la informació cap als ganglis prevertebrals, que són del SN Simpàtic, cap a la medul·la espinal o el tronc encefàlic. Un exemple de reflex digestiu és la defecació, que està controlada a nivell de medul·la espinal.
Boca i cavitat bucal Boca o cavitat bucal. Tenim estructures accessòries essencials com la llengua, les dents, les glàndules salivals, etc. A la boca hi ha digestió mecànica important donada per les dents, i també digestió química donada per els productes de les glàndules salivals.
La trituració es dóna per moviments de la mandíbula inferior. Podem mastegar a voluntat però hi ha un reflex que es desencadena quan tenim menjar a la boca que fa que fem aquesta acció automàticament.
En quant a la digestió química, podem dir que tenim tres parells de glàndules salivals: paròtides, submaxil·lars i sublinguals. A més d’aquestes tenim petites glàndules sobre la mucosa bucal. Les glàndules salivals tenen estructura acinar (com de grans de raïm), i a la part globular s’hi troben dos tipus cel·lulars: les seroses i les mucoses. Ambdues produeixen molta aigua, però les seroses fan una saliva més aviat rica en proteïnes i enzims. Les mucoses només fan aigua i mucina. Aquest compost glicoproteic té un paper fonamental en humidificar i protegir l’epiteli de la boca. Les glàndules paròtides (galtes) estan fetes de seroses i les submaxil·lars i sublinguals tenen els dos tipus.
La part globular de les glàndules salivals fabrica una saliva isotònica, amb una concentració salina similar a la del plasma sanguini. Intervenen en la formació de saliva primària. Les cèl·lules dels conductes participen en la reabsorció d’alguns ions com el sodi o el clor. El producte final serà una saliva molt hipotònica, amb un 98% d’aigua.
La funció de la cavitat bucal és fer la digestió química i mecànica. Amb l’aliment triturat i la saliva fem una pasta preparada per a la deglució.
Composició i funcions de la saliva. El component bàsic és l’aigua (99,5%) i la funció principal és actuar de dissolvent, essencial per mantenir la cavitat bucal humida i garantir la parla i l’estimulació de les papil·les gustatives. Les substàncies estimuladores dels receptors gustatius s’han de poder dissoldre en solven aquós per tal de que puguin ser detectades. La saliva també té una funció protectora, donada per la presència d’immunogloblulines alfa i M principalment (desactiven virus i bacteris). Una altra acció protectora ve donada per la mucina, que és un lubricant que permet la trituració dels aliments i també afavoreix la deglució. Per últim la saliva també té efectes digestius, doncs conté enzims com l’alfa-amilasa que digereix el midó i el glicogen dels aliments. També té petites quantitats de lipasa que actuen sobre la digestió de triacilglicèrids.
Regulació de la secreció salival. En funció de l’estímul que rebem, la regulació pot ser a nivell cefàlic o a nivell bucal.
→ La regulació a nivell cefàlic ve donada per una resposta anticipatòria davant estímuls com són olorar, observar o pensar en el menjar. L’estímul és captat pels receptors sensorials i arriba a l’escorça cerebral. La informació és processada per l’hipotàlem, que és l’encarregat de regular el SN Autònom, i posteriorment l’estímul és enviat al bulb raquidi a través del nervi vago. El bulb raquidi, finalment, passarà la informació als nervis del SN Parasimpàtic.
→ La regulació a nivell bucal es diferencia de la cefàlica perquè es dóna quan tenim el menjar dins de la boca, però en el fons hi intervenen els dos tipus de regulació. Hi intervenen estímuls com la textura de l’aliment o el gust, així com també senyals olfactives. La resposta a aquests estímuls (més o menys salivació) es produeix per activació del SN Parasimpàtic.
El SN Simpàtic s’activa en situació d’estrés o exercici físic. En aquests casos, es produïrà una salivació menys aquosa.
Deglució. És el conjunt de moviments musculars del tracte digestiu superior que permeten el pas del bol alimentari de la boca a l’estómac. Per al procés de deglució distingim diferents fases: oral, faríngea i esofàgica. La fase oral és voluntària, i la resta no.
1 Fase oral: el bol és desplaçat per la llengua fins la part posterior de la cavitat oral.
Quan aquest toca una zona concreta del paladar dur (pilars amigdalinis) les cèl·lules epitelials s’estimulen i envien informació cap al centre de la deglució, que es troba al tronc encefàlic, part superior del bulb raquidi i també hi intervenen algunes neurones de la protuberància. L’activació del centre de deglució activa la contracció de forma ordenada per afavorir que els músculs de la faringe i l’esòfag permetin el pas del bol alimentari fins l’estómac. És molt important que aquestes contraccions estiguin ben coordinades perquè quan el bol passi per la faringe és susceptible a ser desviat cap a la laringe, la qual cosa no és gens desitjable perquè obstruïria les vies respiratòries.
2 Faringe: Quan el bol arriba a la faringe, les contraccions regulades pel centre de deglució fan pujar la faringe cap amunt de manera que també arrossega la laringe i fa baixar l’epígloti cap avall: així es tapa l’entrada a les vies respiratòries i el bol baixa sense problemes.
3 Esòfag: Les parets del primer extrem superior tenen musculatura esquelètica com la de la boca i la faringe, i les tres quartes parts inferiors tenen musculatura llisa. A l’esòfag, el bol baixa gràcies a unes anelles de contracció que es dónen just després del seu pas; és el que anomenem moviment peristàltic. Entre l’esòfag i l’estómac hi ha un esfínter –el gastroesofàgic- que es relaxa per permetre l’entrada del bol a l’estómac.
L’esòfag es troba a la cavitat toràcica i l’estómac a la cavitat abdominal. El diafragma queda entremig dels dos i per això té una obertura (hiato) que permet l’entrada de l’esòfag cap a l’estómac.
Estómac És la part més dilatada del tub digestiu. Podem distingir-ne tres zones: el fundus, el cos i el pílor (de dalt a baix). Recobrint les parets de l’estómac hi ha 3 capes musculars: circular, longitudinal i obliqüa. Cada zona de l’estómac té una especialització muscular: → el fundus ha de tenir una musculatura sensible i que es pugui relaxar fàcilment, doncs és el magatzem principal dels bols alimenticis que arriben del tracte superior. La seva capacitat és de 1,5L.
→ al cos de l’estómac és important que hi hagi moviment de mescla, perquè el bol es barregi bé amb les secrecions gàstriques i formi el quim.
→ a la zona pilòrica es dónen moviments de propulsió peristàltics, que al principi són suaus però a mesura que avancem cap a l’intestí prim es fan més intenses. Això fa que el quim ben processat es buidi cap a l’intestí prim per continuar amb la digestió.
Glàndules gàstriques. La mucosa estomacal està altament replegada: entremig dels plecs és on trobem les glàndules que intervenen en la producció del suc gàstric. Trobem dos tipus de glàndules: → Oxíntiques: abundants, estan al cos de l’estómac. En aquestes glàndules trobem cèl·lules secretores (mucoses), parietals i principals.
Les cèl·lules mucoses es troben al coll de les glàndules i revestint l’estómac per dins. La seva funció és fabricar mucina, bicarbonat (per tamponar el pH àcid de l’estómac) i aigua.
Les cèl·lules parietals són les responsables de produïr HCl i factor intrínsec. L’àcid clorhídric és essencial per a la digestió de proteïnes i activació d’enzims proteoítics (pepsinogen→pepsina) i a més és bactericida.
Les cèl·lules principals fan pepsinogen (proenzim) i també lipasa gàstrica. Com ja hem dit, el pepsinogen necessita àcid clorhídric per activar-se perquè per fer-ho el pH de l’estómac ha d’estar per sota de 3. La lipasa gàstrica també necessita pH àcid, però no tant (pH 5).
A la part profunda de les glàndules secretores hi ha cèl·lules productores de gastrina. Aquesta hormona no és alliberada a l’estómac sinó a circulació sanguínia i des d’allà regula les funcions gàstriques.
En conjunt, podem dir que el suc gàstric és el producte de la secreció de les cèl·lules mucoses, parietals i principals.
→ Pilòriques: menys abundants, estan a la zona pilòrica.
Regulació de la secreció gàstrica.
1 Fase encefàlica: Amb estímuls externs com els que hem dit abans (olorar, pensar en aliments, etc.) es pot estimular la secreció gàstrica, per tal d’anticipar l’estómac i preparar-lo per a l’arribada d’aliment.
Aquesta estimulació dura pocs minuts i es fa a través de l’activació parasimpàtica i de l’activació del SN Entèric.
→ L’estimulació del plexe submucós activa les cèl·lules mucoses, parietals i principals per tal que produeixin suc gàstric.
→ L’estimulació del plexe mientèric fa que s’activin els moviments de la musculatura de les parets estomacals per facilitar el buidament del quim cap a l’intestí La secreció de gastrina deguda a l’estimulació del plexe submucós reforça aquestes dues accions estimulatòries (la secreció gàstrica i la motilitat, afavorint la digestió).
2 Fase gàstrica: Igual que amb la deglució, no només tenim una fase encefàlica sinó que també tenim una segona fase que en aquest cas és d’estimulació gàstrica. Els estímuls que es capten poden ser de dos tipus: → Mecànics: Principalment l’estímul que capten els mecanoreceptors és la distensió de l’estómac, que indica que hi ha aliment que cal digerir. Aquest estímul provocarà l’activació del SN Parasimpàtic, que alhora provocarà la secreció i la motilitat estomacal.
→ Químics: També hi ha receptors que capten estímuls de tipus químic, és a dir, la composició del bol alimentari (per exemple, un aliment altament proteic requerirà més HCl per trencar els enllaços peptídics de les seves proteïnes). L’augment de pH provoca que es desencadenin mecanismes hormonals i sobretot que es secreti gastrina, que reforça els efectes parasimpàtics sobre la secreció i motilitat gàstrica.
3 Fase intestinal. L’estimulació de les funcions gàstriques a nivell intestinal ve donada, igual que en el cas anterior, per estímuls: → Mecànics, captats per mecanoreceptors, que s’estimulen quan el duodè es disensiona en entrar-hi el quim.
El seu estímul provoca una resposta inhibitòria, en forma de reflexos enterogàstrics: van del sistema entèric (intestí prim) fins l’estómac. Aquests reflexos són regulats pel SN Entèric i a través d’aquests s’inhibeix la motilitat i secreció gàstrica, depèn de l’òrgan per el qual siguin processats: Ganglis prevertebrals → inhibició de les funcions gàstriques.
Tronc encefàlic → inhibició dels efectes del SN Parasimpàtic sobre les funcions gàstriques.
→ Químics: durant la fase intestinal també s’activen quimioreceptors, que responen a un pH àcid induint la secreció cap a circulació sanguínia de la hormona secretina. També tenim quimioreceptors sensibles a àcids grassos, aminoàcids, pèptids... en resposta a presència d’àcids grassos s’alliberarà colecistoquinina o CCK (hormona).
Efecte principal de la secretina → inhibir la secreció de gastrina, que és sinònim d’inhibir la secreció de suc gàstric.
Efecte de la CCK → inhibició de la motilitat gàstrica.
Els mecanismes neurals i els hormonals van encarats a inhibir la funció gàstrica i disminuïr el buidament cap a l’intestí prim. L’estimulació gàstrica i intestinal poden durar hores.
...