Farmacocinètica i farmacodinàmia (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Farmacologia
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 27/12/2014
Descargas 10

Vista previa del texto

TEMA 2 – FARMACOCINÈTICA I FARMACODINÀMICA FARMACOCINÈTICA Estudi del curs temporal de les concentracions i quantitats de fàrmac i els seus metabòlits, en els líquids biològics, teixits i excretes.
Estudi de la relació del procés cinètic que pateixen els fàrmacs amb la posterior resposta farmacològica.
Aquest estudi es realitza a través de l’anàlisi cinètic de les corbes de concentració/temps o quantitat/temps.
ESQUEMA LADME Liberación-Absorción-Distribución-Metabolismo-Excreción La alliberació solament les farà les substàncies per via oral i que siguin sòlides, que s’han de convertir en partícules petites.
S’absorbeix en un lloc específic i s’envia al plasma, on es distribueix a les proteïnes plasmàtiques (albúmina) i fluids intersticials i teixits.
Els metabòlits, mitjançant uns enzims, eliminen els fàrmacs mitjançant principalment l’orina.
ALLIBERACIÓ Cessió del fàrmac a partir de la forma de dosificació en la que es troba.
Cap medicament o tòxic s’absorbeix si no s’ha dissolt prèviament.
ABSORCIÓ Pas del fàrmac des del punt d’absorció a la circulació sistèmica.
Es dona en totes les vies d’administració excepte a la endovenosa.
Sol ser un procés de difusió passiva (depèn de la concentració del fàrmac, del pH del medi i de la lipofilia del principi actiu). Un fàrmac s’absorbeix millor si te un pes molecular molt baix, baix grau de ionització i alta liposolubilitat.
ABSORCIÓ: CONCEPTES FISICO-QUÍMICS Liposolubilitat: membranes d’absorció: formades per capes lipídiques dobles. Absorció sol ser proporcional a la liposolubilitat del fàrmac.
Grau d’ ionització (càrrega elèctrica): la fracció del fàrmac en forma no ionitzada (sense càrrega) serà la que difongui a través de membranes d’absorció.
Caràcter àcid/bàsic dels fàrmacs (pKa): la major part dels fàrmacs són àcids/base febles (el pH del medi determinarà l’estat iònic del fàrmac). Els fàrmacs tendiran a trobar-se en forma ionitzada (no absorbible) quan son exposats a un medi amb pH oposat al seu propi estat.
FACTORS QUE AFECTEN A L’ABSORCIÓ FACTORS DEPENDENTS DEL FÀRMAC O EL LLOC D’ABSORCIÓ Característiques fisicoquímiques del fàrmac (tamany, liposolubilitat, caràcter àcid/base).
Característiques de la forma farmacèutica. Condiciona la velocitat d’absorció.
(solucions>suspensions>càpsules>comprimits>dragees>supositoris>formes tòpiques).
Via d’administració. Característiques de la membrana absorbent (superfície, gruix, fluix sanguini). En VO també pH medi i motilitat gastrointestinal.
Velocitat d’absorció: intramuscular >subcutània >vies orals > rectal >percutània (de més externa a més interna) ¡¡EN LA ENDOVENOSA NO HI HA ABSORCIÓ!! FACTORS DEPENENTS DEL PACIENT Factors fisiològics. Edat, embaràs, alimentació.
Factors patològics. Vòmits, diarrees, malalties digestives.
INTERACCIONS Variacions del pH. Ex: antiàcids + isoniazida.
Modificacions en la membrana. Ex. fenitoïna + àcid fòlic.
Alteracions de la motilitat intestinal i buidat gàstric. Ex: morfina.
Formació de precipitats insolubles. Ex: Tetraciclines + calci (llet) BIODISPONIBILITAT Fracció o percentatge de dosi de fàrmac que arriba inalterada a la circulació general i la velocitat a que aquest fet es produeix.
Ex: si un medicament s’administra per via intravenosa la biodisponibilitat es 100%.
DISTRIBUCIÓ Pas del fàrmac del torrent circulatòria als fluís intersticials, aigua dels òrgans i teixits, fins que la concentració de fàrmac s’equilibra entre ambdues parts.
Permet l’accés del fàrmac als òrgans on ha d’actuar i als òrgans que l’eliminaran.
Subprocessos: a) Unió de proteïnes plasmàtiques (UPP). Albúmina b) Accés a l’aigua intracel·lular c) Interacció fàrmac-components cel·lulars no aquosos d) Pas del fàrmac a través de barrera hematoencefàlica i placentària.
El procés de distribució és molt important en: - Malalties localitzades en àrees especials.
- Valoració del risc dels fàrmacs durant l’embaràs i la lactància.
FACTORS QUE CONDICIONEN LA DISTRIBUCIÓ Percentatge d’unió a proteïnes plasmàtiques: només és actiu el fàrmac lliure.
- Interaccions per desplaçament de la UPP - Hipoalbuminèmia Característiques fisico-químiques del fàrmac (tamany, liposolubilitat, grau de ionització) Barreres fisiològiques: BHE, BPlacentària.
Irrigació sanguínia Afinitat tissular Característiques individuals METABOLISME Transformació del fàrmac en una substància més fàcilment eliminable a través de l’orina (metabòlit).
Fases de la metabolització: Fase 1 (oxidació, reducció, hidròlisi): transformació en un producte més hiposoluble.
Fase 2 (conjugació): unió a un substrat orgànic que facilita la seva inactivació Òrgan principal: fetge Sistema enzimàtic: Citocrom P-450 Temps de vida mitjana: - Necessari per a que qualsevol concentració en el plasma es redueixi a la meitat.
- Constant característica de cada fàrmac.
Profàrmacs: substància sense activitat biològica que pateix una transformació metabòlica per convertir-se en una substància activa.
FACTORS QUE MODIFIQUEN EL METABOLISME 1. Factors individuals: Edat, sexe, genètica, dieta.
2. Factors patològics. Obesitat, tabaquisme, IH, IC.
3. Interaccions.
- Inducció enzimàtica.
- Inhibició enzimàtica.
INTERACCIONS A NIVELL DE METABOLISME Introductors enzimàtics (augmenten l’activitat metabòlica del fetge) Barbitúrics, carbamazepina, fenitoïna, rifampicina, alcohol (crònic), tabac, hipèric.
Efectes derivats de la inducció metabòlica: - Reducció semivida biològica del fàrmac - Disminució de l’efecte farmacològic Inhibidors enzimàtics (redueixen el metabolisme del fetge) Al·lopurinol, amiodarona, cimetidina, ciprofloxacino, cloranfenicol, eritrocimina, isoniazida, ketoconazol, omeoprazol, valproic, alcohol (agut), suc pomelo.
Efectes derivats de la inhibició metabòlica: - Augment de la semivida biològica del fàrmac.
- Augment de la seva potencial toxicitat EXCRECIÓ Sortida del fàrmac i dels seus metabòlits des de la sang cap a l’exterior. El fàrmac que es pot eliminar és el lliure (no unit a proteïnes) i hidrosoluble.
Vies d’excreció: renal, biliar, intestinal, salivar, pulmonar, gàstrica, cutània (suor), mamaria (llet), lacrimal.
Aclariment o Clearance (Cl). Volum de sang que és totalment depurat del fàrmac per unitat de temps (l/min; l/h) Dóna la idea de la capacitat autodepuradora de l’òrgan eliminador (fetge: Cl hepàtic o Ronyó: Cl renal).
Excreció renal. Subprocessos: a) Filtració glomerular.
b) Secreció tubular activa c) Reabsorció tubular passiva FACTORS QUE MODIFIQUEN L’EXCRECIÓ RENAL Factors individuals: edat.
Factors patològics: IR, ICC Interaccions.
- Secreció tubular activa. Ex. Probenecid + MTX - Reabsorció tubular passiva. Molt influenciat pel pH del medi, així com la lipofilia i grau d’ionització del fàrmac.
EFECTE PRIMER PAS Biotransformació que pateix un fàrmac quan, una vegada absorbit en el tracte gastrointestinal, arriba a través de la vena porta al fetge on una fracció d’aquest fàrmac es metabolitza abans d’arribar a la circulació sistèmica.
La fracció de fàrmac que pateix aquest procés s’anomena taxa d’extracció hepàtica (E).
Fàrmacs amb elevada taxa d’extracció hepàtica: la quantitat de fàrmac que arriba inalterada a la circulació sistèmica és molt petita.
Solució: augmentar la dosi de fàrmac o utilitzar una altra via d’administració diferent sense efecte de primer pas.
Ex. Morfina E= 0.9. Només arriba a circulació sistèmica un 10% de la dosi administrada (el 90% es metabolitza al fetge).
FARMACOCINÈTICA CLÍNICA Aplicació dels principis farmacocinètics per aconseguir tractaments farmacològics segurs i eficaços en pacients concrets.
Objectiu: Arribar i mantenir la concentració plasmàtica necessària per aconseguir l’efecte terapèutic sense arribar a produir efectes tòxics.
MONITORITZACIÓ FARMACOCINÈTICA És la determinació de les concentracions plasmàtiques de medicaments per optimitzar els tractaments dels pacients.
Resulta útil quan: a) És difícil interpretar clínicament l’existència d’efectes terapèutics o tòxics (ANTIEPILÈPTICS).
b) Hi ha bona correlació entre les concentracions plasmàtiques d’un medicament i els seus efectes terapèutics o tòxics (TEOFIL·LINA).
c) Hi ha una ample variabilitat interindividual en els nivells que s’obtenen (FENITOÏNA).
d) Hi ha poca diferència entre les concentracions associades a efectes terapèutics i les associades a efectes tòxics: marge terapèutic estret.
MARGE TERAPÈUTIC És el marge g de concentracions plasmàtiques en el qual és previsible d’obtenir efecte terapèutic amb el mínim risc que es presenti toxicitat.
Àcid Valproic, Carbamazepina, Fenitoïna  antiepilèptic Digoxina  cor Teofil·lina  asma Vancomicina, amikacina, gentamicina  antibiòtics FARMACODINÀMIA És la part de la farmacologia que estudia com els fàrmacs exerceixen les seves accions i l’efecte que se’n deriva.
La majoria dels fàrmacs s’incorporen a la sang un cop administrats per via oral, intravenosa o subcutània i circulen a través del cos, al temps que tenen una interacció amb un determinat nombre de dianes (òrgans i teixits).
La interacció amb la diana generalment produeix l’efecte terapèutic desitjat, mentre que la interacció amb altres cèl·lules, teixits o òrgans pot causar efectes secundares (reaccions adverses als fàrmacs).
SELECTIVITAT DE L’ACCIÓ FARMACOLÒGICA Alguns fàrmacs són poc selectius, és a dir, que la seva acció es dirigeix a molts teixits o òrgans.
Altres fàrmacs són altament selectius i afecten principalment a un únic òrgan o sistema.
COM ACTUEN ELS FÀRMACS Poden actuar sobre: Receptors: activen o bloquegen.
Enzims: com activadors o inhibidors.
Canals iònics: com bloquejadors o moduladors.
Transportadors: com inhibidors del sistema transportador o actuant com fals substrat.
RECEPTORS Macromolècules que es troben a la superfície de les cèl·lules. La majoria de cèl·lules tenen molt receptors de superfície que permeten que l’activitat cel·lular es vegi influenciada pels lligands naturals endògens (hormones o neurotransmissors) o bé per substàncies exògenes (fàrmacs, tòxics) localitzades fora de la cèl·lula.
La configuració d’un receptor és tant específica que només li permet adherir-se al fàrmac amb el qual encaixa perfectament.
Sovint es pot explicar la selectivitat d’un fàrmac per la selectivitat de la seva adherència als receptors. Alguns fàrmacs s’adhereixen tant sols a un tipus de receptor i altres són com una clau mestre i s’adhereixen a diferents tipus de receptors que es troben en tot l’ i l’organisme.
Una correspondència perfecta: Un receptor de la superfície de la cèl·lula presenta una configuració que permet que una substància determinada com un fàrmac una determinada, fàrmac, hormona o un neurotransmissor, pugui unir-se a ell, donat que presenta una configuració que s’ajusta perfectament al receptor.
Els fàrmacs anomenats agonistes activen o estimulen els receptors, provocant una resposta que incrementa o disminueix la funció cel·lular.
Els fàrmacs anomenats antagonistes bloquegen l’accés o l’enllaç dels agonistes amb els seus receptors. Els antagonistes s’utilitzen per bloquejar o disminuir la resposta de les cèl·lules als agonistes (generalment neurotransmissors) que normalment estan presents a l’organisme.
ENZIMS Ajuden a transportar substàncies químiques vitals, regulen la velocitat de les reaccions químiques o realitzen altres funcions estructurals, reguladores o de transport.
Els fàrmacs que actuen sobre enzims es classifiquen en inhibidors o activadors (inductors).
La majoria de les interaccions són reversibles. No obstant, una interacció pot ser irreversible si persisteix l’efecte del fàrmac fins que l’organisme produeixi més enzims (Ex organofosforats).
AFINITAT I ACTIVITAT INTRÍNSECA L’afinitat és el grau d’unió del fàrmac al receptor L’activitat intrínseca és una mesura de la capacitat del fàrmac per produir un efecte farmacològic al unir-se al seu receptor.
Els fàrmacs que activen els receptors (agonistes) tenen ambdues propietats; han d’adherir-se amb eficàcia als seus receptors (tenir una afinitat) i el complex fàrmac-receptor ha d’ésser capaç de produir una resposta a la diana (activitat intrínseca).
Els fàrmacs que bloquegen els receptors (antagonistes) s’adhereixen a aquests eficaçment (afinitat) però tenen escassa o nul·la activitat intrínseca; la seva funció és simplement la d’impedir la interacció de les molècules agonistes amb els seus receptors.
POTENCIA FARMACOLÒGICA Es refereix a la dosi o concentració del fàrmac necessària per produir un efecte definit.
TOLERÀNCIA La tolerància és una disminució de la resposta farmacològica que ve donada per l’administració repetida o perllongada d’alguns fàrmacs, de forma que la mateixa dosi té progressivament un efecte menor.
Generalment, són dos els mecanismes responsables de la tolerància: 1) El metabolisme del fàrmac s’accelera.
2) Disminueix la quantitat de receptors o la seva afinitat cap al fàrmac.
El terme resistència s’empra per descriure la situació en què una persona deixa de respondre a un antibiòtic, a un fàrmac antivíric o a la quimioteràpia en el tractament de càncer.
...