Apunts geo. humana (2009)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 1º curso
Asignatura Geografia humana
Año del apunte 2009
Páginas 7
Fecha de subida 25/05/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Geografia Humana: WALLERSTEIN (1979) The modern world system: en aquest llibre l’autor proposa que tots els sistemes econòmics es poden agrupar en 3. Aquestes tres fases han anat convivint però unes s’han imposat per sobre d’unes altres (últimament s’ha imposat el sistema mundial).
I.
Minisistemes: Primeres formes d’organització de petites comunitats que acostumen a tenir una economia de subsistència (no hi ha excedents). Són societats amb poca densitat de població.
II.
Imperis mundial: (ex: imperis mundials) es diferencia dels minisistemes perquè és una agrupació d’aquests. Són grans extensions de terreny amb grans quantitats de població i de molt més llarga durada. Es basen en les economies tributàries (no és el mateix que en el capitalisme). Genera excedents i permet mantenir uns estaments (els més rics cobren tributs) dins de la societat.
III.
Sistema mundial: apareix amb el capitalisme al s.XVI. en aquest moment se’ns planteja el sistema mundial amb diferents fases: ¾ Segle XVI-XVII Capitalisme comercial: apareix el Triangle de l’esclavitud que és la base de les desigualtats socials mundials deguts a l’explotació dels recursos. En aquesta fase es produeix la primera manifestació de fluxos econòmics a nivell mundial. Els productes ja són elaborats , no són matèries primeres i s’intercanvien per esclaus.
¾ Segle XVIII – XIX Revolució industrial i imperialisme: hi ha una expansió més gran del capitalisme amb el imperialisme (els estats més desenvolupats s’expandeixen ocupant els més pobres). Permet el domini de les matèries primeres i així asseguren el seu control i consum.
¾ Segle XX - segona revolució industrial (1930-1975): descontrol sobre les anteriors colònies. Apareix el Neoimperialisme i el Neocolonialisme on no hi ha control en el govern políticament sinó que apareix un control en l’economia mundial (aquells estats que anteriorment haurien estat colonitzadors ja no els fa falta tenir un control polític sobre aquests estats perquè ja el tenen sobre la seva economia). És un domini molt més subtil fet bàsicament per la OMC (Organització Mundial del Comerç) que està dominada per Europa, els EEUU i Japó. També apareix el Fordisme que consisteix en produir més, més barat i per tant, el benefici per l’empresa és encara més gran. És aplicat en un sistema de consum massiu.
Es crea una alternativa real al model capitalista econòmic: el Socialisme que finalitza als anys 80a amb la caiguda del mur de Berlín.
Apareix un desplaçament econòmic del capitalisme. El seu origen és Europa però en aquesta fase apareixen els EEUU com a potència capitalista. Els centres del sistema van canviant no són sempre els mateixos. Podem classificar els països del món en tres grans grups (centre, semiperifèria, perifèria).
¾ Països centrals: la clau de ser el centre del sistema és el control econòmic i la innovació tecnològica. En formen part aquells països amb capacitat d’exportació de productes manufacturats.
¾ Perifèria: exporten únicament matèries primeres i de recursos.
¾ Semiperifèria: són els que esdevindrien els centres del sistema en el futur.
TRIADA: els tres grans centres de l’economia mundial. Es classifiquen de la següent manera: - Europa, Àfrica, Àsia occidental - Àsia oriental, Oceania - Amèrica GLOBALITZACIÓ: A partir de la crisi de 1975 i a partir dels 80a apareix aquest concepte. Podem definir-la amb vuit etapes.
I.
Capitalisme com a sistema únic.
II.
Revolució tecnològica. No tothom hi té accés III.
Homogeneïtzació cultural: es produeix una occidentalització o americanització de la majoria de cultures mundials.
IV.
Transnacionals: No és un fenomen nou però és de gegantisme . Tenen una enorme massa de riquesa que els permet imposar les seves condicions. Algunes d’aquestes empreses tenen més poder econòmic que alguns països.
V.
Nova divisió del treball Centre Perifèria: Ara no únicament exporten matèries primeres sinó que també tenen manufactures Cada part del procés productiu es deriva a parts del món on els costos per les empreses són més baixos. Apareixen les Maquilas que són instal·lacions industrials que van buscar els baixos costos salarials de Mèxic i on les lleis eren menys restrictives, també estan situats a prop dels mercats Nord-americans. Ara reben el nom de Zones Franques d’exportació.
VI.
Fluxos de capital – lliure circulació (fa dues dècades) - Comerç de productes i serveis 1 : Especulació Æ Borsa - 1 Capital (diners) Inversió directa a l’estranger* Comerç de productes i serveis: - 1947 - GATT Æ eliminació dels aranzels per a la lliure circulació del comerç (23 països) - 1995 - OMC Æ a partir d’aquest moment ja són 144 països però els qe dominen aquest òrgan són els EEUU.
És la lliure circulació per als productes manufacturats però es manté el control i els aranzels sobre els productes agraris que provenen de l’exterior. No es vol eliminar l’autoproducció perquè no es vol dependre d’altres països.
El sistema financer té un gran domini mundial sobre el sistema productiu a partir dels anys 80a degut a la fusió de molts bancs.
Hi ha una desregularització, és a dir, una lliure circulació de capital. S’aboleixen les restriccions del flux de capital. No hi ha limitacions Capital que circula mundialment Comerç (mercaderies mundialment) 1973 2 1 1991 70 1 2001 100 1 que circulen Com es pot observar a la taula anterior hi ha molt més flux de capital que no pas de mercaderies. Gran part d’aquest capital és especulatiu únicament existent en borsa (és virtual).
*Inversió estrangera directe: no és simplement especulativa. O és diner que va destinat a la creació de noves empreses o que va destinat a la creació de noves indústries.
Æ El 90% del capital que surt per inversió estrangera directe prové de la TRIADA i el 80% d’aquest percentatge va destinat, també, a països de la TRIADA. Una part si que és destinada a països del sud-est Asiàtic i Europa oriental. Amb menor mesura a Amèrica Central i del Sud, l’Àfrica Subsahariana està pràcticament desconnectada d’aquesta inversió.
Efectes Positius Efectes Negatius Creació de noves activitats econòmiques Explotació laboral Creació d’ocupació en aquests països Impactes ambientals Nova font d’ingressos Repatriació de beneficis Permeten una difusió tecnològica Utilització com a simples plataformes d’exportació Augmenten les exportacions Exempció d’impostos/subvencions VII.
Comerç/inversió Països de la TRIADA: 2001 Exportació Importació Mercaderies* 65% 69% Serveis 72% 68% *Mercaderies: són productes ja manufacturats i cada vegada són més importants en el començ internacional per sobre de les matèries primeres. Els països de centre són els que determinen els preus d’aquestes matèries primeres i les s’han desvaloritzat. Totes menys el petroli. Aquestes han estat substituïdes per productes sintètics.
Æ Intercanvi desigual: cada vegada hi ha més diferència de preus entre productes manufacturats i matèries primeres Æ Comerç interempresa: comerç de les parts d’un producte dins ‘una mateixa empresa, però aquesta està escampada per tot el món.
VIII. Paper de les institucions internacionals - Organització Mundial del Comerç (OMC) - Fons Monetari Internacional - Banc Mundial 1944 – Acords de Bretton Woods Situació: en aquest moment se surt de la Segona Guerra Mundial i es vol implantar un nou sistema mundial. Aquestes institucions es creen per donar suport a països del tercer món que necessiten diners per el seu desenvolupament. La seva funció és: - Regular el sistema financer internacional - Impulsar l’activitat econòmica - Préstecs al tercer món Desenvolupament: el seu indicador és la renda per càpita. El concepte de desenvolupament és esmentat per primera vegada per Truman el 1949 al inici de la Guerra Freda degut a la por que tenien els EEUU a Rússia.
Desenvolupament = Creixement Producció – C. Econòmic – C. Renda per Càpita Teoria de la modernització de Walter Rostow (Las etapas del crecimiento económico. Un manifiesto no comunista - 1960). En aquest llibre, Rostow estudia la història d’Europa i dóna receptes per millorar l’economia. Les seves receptes són: I. Societat tradicional: societats d’abans de la revolució industrial amb una economia de subsistència. pensa en les seves característiques abans de la industrialització.
II. Condicions prèvies a l’enlairament (take off): aquestes societats necessiten capital per poder desenvolupar-se, per tant: a. Hi ha una inversió de capital, és a dir, una transferència de dinars dels països desenvolupats cap a països del tercer món. Aquí comença el deute extern. Aquests diners invertits suposadament s’han d’utilitzar per: i. Infraestructures bàsiques (destinades a l’economia i l’educació) ii. Modernització dels sectors exportadors (sobretot matèries primeres) b. Creació d’una Élite política i econòmica, és a dir, que hi hagi un òrgan de govern que s’encarregui de la gestió d’aquest capital i encaminar-lo cap a la modernització del país donant les bases del desenvolupament.
III. Enlairament (take off):A partir d’aquesta etapa ja no es necessita tant el préstec extern sinó que es pot produir capital des del interior. Ja té diners suficients.
IV. Canvi a la Maduresa: (1) es produeix una diversificació de l’economia amb un augment dels serveis, (2) creix el consum de la societat i (3) es produeix una reducció de les desigualtats socials amb l’aparició d’una classe mitjana cada vegada més àmplia.
V. Societat d’alt consum de masses: l’economia del país que anteriorment era subdesenvolupat ara és equiparable amb l’economia dels EEUU o Europa. És un estat del Benestar amb un sistema parlamentari.
Aquesta proposta anterior va tenir molt d’èxit ja que es va aplicar en la majoria de països subdesenvolupats. Però també va rebre moltes crítiques: 1. Per aquesta proposta el més important és el creixement econòmic al preu que sigui.
No importen els impactes ambientals, ja que no es contemplen, perquè la prioritat és aquest creixement econòmic.
2. En la creació d’una élite no defineix els paràmetres que s’han de seguir per arribar a una societat igualitària (ho deixa molt a l’aire). Considera que la igualtat es produirà sistemàticament i es farà sol.
3. És una teoria ahistòrica. Rostow no té en compte la històriaque ha marcat aquests països. Ell sap que les societats són diferents unes de les altres però no valora perquè és així. Ho planteja com si fos perquè sí. És així perquè unes societats han dominat les altres durant tota la història de la humanitat i s’han aprofitat d’elles.
4. Hi ha un intercanvi desigual (unequal exchange) entre els preus d’exportació i els preus d‘importació. Com a mostra d’això només cal saber que els que determinen els preus de les matèries primeres són els països desenvolupats.
5. Amb aquest model es crea un deute extern que produeix un augment de la dependència per part d’alguns països. A partir dels anys seixanta alguns països subdesenvolupats comencen a demanar préstecs per modernitzar-se. D’aquests diners grans parts van anar destinades a aquestes élites econòmiques, a la compra d’armament i una petita part al consum, que sovint era un consum inútil (poques quantitats van ser destinades a la modernització).
Els crèdits que oferien el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional eren crèdits tous que tenien un interès baix i es podien retornar al cap d’un llarg període de temps.
Als anys setanta va començar la elevació dels preus del petroli i es va començar a parlar dels petrodiners, que eren diners procedents dels països desenvolupats gràcies al petroli. Gràcies a aquests diners els bancs privats s’enriqueixen i poden tornar a oferir els préstecs que anteriorment oferien el BM i el FMI.
A finals dels anys setanta es produeix una gran crisi econòmica amb la segona pujada del petroli. Això produeix que les exportacions dels països subdesenvolupats disminueixin i per tant també baixen els preus. En aquest moment els països desenvolupats no necessiten tantes matèries primeres. En aquesta època també uja d’inflació i per tant també pugen els interessos dels préstecs que s’havien cedit als països subdesenvolupats. Aquests països no poden retornar els diners.
Conclusió: es crea una dependència per part dels països subdesenvolupats cap als desenvolupats. Aquests països demanen crèdits per pagar els interessos anteriors.
Als anys vuitanta apareixen de nou el BM i el FMI com a proveïdors de crèdits. Ja no ho fan els bancs privats perquè se sap que els diners en aquestes empreses són difícils de tornar.
El BM i el FMI cedeixen els diners però amb una sèrie de normes: “Los efectos previstos de las políticas de ajuste estructural del FMI”. Intenta promoure el liberalisme econòmic. Aquestes mesures realitzen més mal que bé ja que aumenten la pobresa.
Mapa mundial del deute extern (campus virtual): és més important el color de les esferes que no pas la grandària. La grandària és la quantitat de diners que es deuen i el color és en comparació a la pròpia economia del país.
Als anys setanta apareixen les primeres alternatives a la teoria de la modernització. Es proposa la desconcció del seu sistema econòmic. Propostes: - Alternativa socialista (ex: Vietnam) - Alternativa tercermundista no alienats: en aquest cas es busca una via pròpia, ni capitalista ni socialista. Aquesta via falla ràpidament i es decanta ràpidament cap al socialisme o el capitalisme.
Igualment aquestes dues alternatives econòmiques són capitalistes, perquè si parem de desenvolupament, parlem de creixement econòmic. Per això als anys vuitanta apareix el concepte de desenvolupament humà.
- Campus virtual – mapa de la Renda per Càpita.
La Renda per Càpita té alguns problemes com a indicador de benestar: - És un promig i no contempla les diferències socials dins del mateix país. És molt amplia ja que és una mitjana.
- No contempla la política dels països i per tant països amb una renta per càpita igual poden tenir diferències àmplies amb el benestar de les persones.
- No es contempla l’economia informal (mercat negre) no controlada, sobretot en els països subdesenvolupats.
Amartya Sen als anys vuitanta va definir el concepte de desenvolupament humà.
Considerava que el concepte de creixement econòmic no definia el desenvolupament. Ens parla de tres conceptes: I. Requisits materials mínims: nivell mínim de riquesa per poder satisfer les necessitats.
a. Renda per Càpita b. Benestar, sanitat i salut (es mesura a partir de l’esperança de vida de la població) c. Cultura/informació/coneixement/educació i. Nivells d’alfabetització ii. Percentatge d’estudiants II.
En aquest segon apartat ens parla de: a. Drets humans b. Participació política c. Redistribució de la riquesa III.
Sostenibilitat del desenvolupament a. Ambiental b. Cultural: respecte cap a les maneres d’organitzar-se típiques i culturals de cada lloc Índex de Desenvolupament Humà – IDH Valor màxim Valor mínim Esperança de vida 85 anys 25 anys Taxa d’alfabetització 100% 0% Taxa de matriculació 100% 0% PIB per Càpita 40.000 dòlars per càpita 100 dòlars per càpita L’IDH va del 0 a l’1. Exemple: 73,4anys − 25 = 0,807 85anys − 25 La última columna de la taula va relacionada amb la renta per càpita. Si la renta per càpita és baixa perd el desenvolupament amb salut, educació... en el cas que sigui alt, aleshores el GDP és positiu.
En dades generals cal saber que en índex de riquesa: - L’any 1960 el 20% de la població més rica del planeta tenia un volum de riquesa 30 vegades superior al 20% més pobre - L’any 1997 aquesta diferència augmenta fins a 74 vegades i actualment aquestes diferencies econòmiques van en augment Se sap que no és possible arribar la igualtat de desenvolupament perquè ambientalment el planeta no ho pot aguantar. D’informes sobre el nivell ambiental del planeta cal destacar: I.
Club de Roma – Informe Meadaws (1968): reuneix les èlits per comentar les conseqüències del desenvolupament a nivell ambiental. No són països sinó intel·lectuals. Arriben a la conclusió que no és possible el creixement continuo.
També plantegen la possibilitat del creixement zero (estancament) però no té cap repercussió real. Aquesta idea prové de l’interior del capitalisme.
II.
Brunhand – desenvolupament sostenible (1987): no es planteja el creixement zero, sinó el creixement tenint en comte el medi ambient. Aquesta idea conjuga: III.
o Creixement econòmic o Equitat social o Respecte mediambiental Conferència de Rio (1992) Als anys noranta es parla del decreixement, és a dir, trencar amb el creixement econòmic.
Dins del sistema econòmic capitalista no és possible perquè aquest només vol consumir.
Aquest model de decreixement desmunta completament la nostra societat.
...