Tema 5 - Introducció a les relacions internacionals (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a les Relacions Internacionals
Profesor C.G.
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 31/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

26/10/16 TEMA 5 L’ESTAT I L’ESTRUCTURA DEL SISTEMA INTERESTATAL BLOC 1. L’Estat com a actor internacional. Els elements constitutius i l’atribut de la sobirania: 1.L’Estat com a actor internacional: —L’Estat és una forma d’organització política del poder que s’ha anat estenent des del segle XVII des d’Europa cap a la resta del món.
—L’Estat és l’únic que té el dret legítim de l’ús de la força així com també és l’únic dels actors que pot legislar.
—Aquesta monopolització de l’ús de la força i la capacitat de legislar dels Estats, permetent que decideixen la forma en que el poder governa, els converteix en l’actor internacional principal de les Relacions Internacionals.
—L’Estat és un actor internacional, i es considera que és el principal envers les Relacions Internacionals.
—L’Estat és actor internacional en tant que disposa d’autonomia suficient per a fixar uns objectius propis d’abast internacional i disposa de certs recursos i de capacitat per a mobilitzar-los amb la finalitat d’assolir aquests objectius. Així mateix, aquests objectius comporten l’exercici d’una certa influència sobre el comportament d’altres actors i té voluntat de ser-ho.
2.Els elements de l’Estat: —Un Estat es caracteritza per tres elements essencials: territori, població i govern.
Sense aquest tres elements no es pot considerar «Estat».
+Territori: s’entén com l’espai físic geogràfic delimitat per unes fronteres; comprèn tant vies aèries com terrestres i marítimes.
+Població: conjunt de persones que resideixen en un Estat i sobre les quals l’Estat té autoritat. L’adscripció dels ciutadans a un territori o un altre es fa mitjançant la nacionalitat, i la manera com s’atorga i/o s’adquireix aquesta nacionalitat depèn de cada Estat.
-Ius soli: dret de la terra, haver nascut en aquell territori t’atorga automàticament aquella nacionalitat.
-Ius sanguini: èmfasi en la nacionalitat dels progenitors, en la família sanguínia; es tindrà la nacionalitat dels progenitors.
+Govern: òrgan encarregat de gestionar el poder polític. També és l’aparell administratiu de l’Estat (qui organitza el poder de l’Estat).
3.L’atribut de la sobirania: —Els Estats tenen un atribut jurídic intangible i que depèn del reconeixement de la resta d’Estats: la sobirania.
—La sobirania dels Estats es caracteritza (principalment) per dues dimensions: +Dimensió externa: cada Estat és la màxima autoritat sobre la seva política exterior (independència envers l’exterior).
+Dimensió interna: cada Estat és la màxima autoritat sobre el seu territori delimitat per fronteres (domini a l’interior).
4.El reconeixement internacional de l’Estat com a font de legitimitat: —Quan hi ha una entitat que esdevé «Estat», els altres Estats el reconeixen o no. Es dóna el “reconeixement d’Estats, i depèn de si la resta d’Estat reconeixen a aquesta nova formació o no. Depenent d’aquest reconeixement començaran a tenir unes relacions o unes altres i aquesta nova formació passarà a ser igual –que la resta d’Estats– davant el marc jurídic internacional o no. Tot això fa patent que el reconeixement d’Estats és una qüestió clarament política.
—A part dels Estats reconeguts com a tal també hi ha altres realitats: +Estats no reconeguts: Estats que no són reconeguts per cap altre Estat o només per uns pocs. Aquests Estats reconeguts per uns pocs Estats tenen relacions amb aquests Estats que sí els reconeixen com a tal.
+Territoris no autònoms (actualment 16): territoris colonitzats durant l’imperialisme que pertanyen a un altre Estat i que teòricament haurien de poder assolir la independència (descolonització) ja que són territoris molt allunyats del país colonitzador. Malgrat això, als països colonitzadors no els interessa que assoleixin la independència ja que molts d’aquests territoris no autònoms són paradisos fiscals (Gibraltar, Maldives, Sàhara, Illes Caiman...) +Nacions sense Estat: comunitats que reuneixen una sèrie de fets que els caracteritzen com a nació (identitat cultural, lingüística...) però que no tenen un Estat propi. Es poden trobar bé dins d’un altre Estat o poden trobar-s’hi malament i reclamar la seva independència per esdevenir un Estat. Aquestes nacions sense Estat poden ser: -Uniestatals: el cas de Catalunya.
-Pluriestatals: el cas dels jueus abans de la Segona Guerra Mundial.
—Tot això fa que les Relacions Internacionals siguin anàrquiques, tots els Estats són iguals en els principis jurídics internacionals i no hi ha un Estat superior que governi a tota la resta d’Estats.
BLOC 2. L’estructura del sistema interestatal. Jerarquia entre Estats: 1.El poder dels Estats: —El poder dels Estats consisteix en com es reflecteix el poder en el sistema interestatal.
L’estructura és la forma en què el poder està repartit a nivell internacional. El poder mundial no es reparteix –únicament– entre Estats, però és complicat establir una jerarquia entre actors de diversos tipus (Estats, empreses...).
—Un Estat serà una autoritat internacional si gaudeix de legitimitat enfront d’altres actors del sistema internacional: +Gaudeix de prestigi i crèdit (polític, ètic, científic...).
+És capaç d’aconseguir respecte i obediència d’altres actors.
+El prestigi i respecte dels quals gaudeix els ha aconseguit en base a la seva competència en una matèria determinada, a un discurs raonable i a una pràctica coherent.
—Relació entre actor i autoritat: +Totes les autoritats són actors.
+No tots els actors són autoritats.
—Relació entre autoritat i poder: +El poder pot ser una font d’autoritat.
+L’autoritat pot ser una font d’autoritat.
+Hi ha actors poderosos sense autoritat.
+Hi ha actors poc poderosos amb autoritat.
2.Concepte de potència: —Estat que disposa de recursos i els mobilitza per establir, mantenir o defensar els seus interessos. Són els Estats amb capacitat d’actuar com a actors amb gran influència internacional.
—Tots els Estats són potencials actors internacionals, però si no es defineixen uns objectius i no es gestionen uns recursos, es tracta d’un Estat que no actua. Una potència sempre és un actor que es mobilitza per participar en les relacions internacionals. Cal diferenciar entre recursos materials i recursos intangibles: +Materials: recursos de poder comptabilitzables que no són fons de poder per si mateixos (territori, població, nivell de riquesa, recursos energètics...).
+Intangibles: habilitats per usar els recursos tangibles (un bon lideratge, cohesió social, prestigi...).
3.Tipus de potències i Estats: —Superpotència: Estat (actor) que té capacitat d’actuació d’abast global en tots els àmbits, que no té límits. Pot actuar més enllà del seu àmbit territorial i sovint té elements ideològics capaços d’atreure i convèncer als altres. Té aquesta capacitat d’actuació gràcies als mitjans econòmics i militars dels quals disposa. Són Estats que disposen de poder estructural i que tenen la capacitat de definir les normes de funcionament, l’agenda internacional i capaços d’exercir una funció o acte a nivell mundial. La seva capacitat és multifuncional. Tenen el control de l’equilibri del sistema (EEUU).
—Gran potència: Estats sense capacitat global en tots els àmbits però sí en diferents àmbits més enllà del seu espai regional. Són doncs, aquells que sense tenir un abast internacional, poden arribar a dur a terme accions internacionals de caire important, més enllà del seu domini, i amb forta influència (França, Anglaterra).
—Potències mitjanes o regionals: Estats que tenen capacitat d’exercir la seva influència en l’àmbit proper geogràficament o molt limitat a una regió determinada. Són Estats que destaquen en algun àmbit concret, i amb projecció regional (Espanya).
—Estats menors o petits Estats: Estats amb categoria d’actor internacional però sense capacitat d’actuació. Intervenen poc en les relacions internacionals perquè tenen pocs recursos i són més aviat objectes que subjectes de les relacions internacionals. Es limiten a preservar la seva independència i a defensar i protegir els seus interessos malgrat no tenen gaire projecció en l’àmbit internacional. Aquests «Estats menors» no s’han de confondre amb els «microestats».
—Microestats: Estats territorialment molt petits que pràcticament no intervenen en les relacions internacionals, la qual cosa significa que no mobilitzen recursos ja que pràcticament no en tenen i tampoc tenen gaires interessos a nivell global (Ciutat del Vaticà).
—Potències emergents: són els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica). Són Estats que estan creixent a un ritme econòmic molt ràpid; i són emergents perquè se suposa que en un futur pròxim tindran capacitat per alterar l’ordre internacional. Són països amb greus problemes interns i que no han acabat de desenvolupar tot el seu potencial. Els BRICS tenen característiques en comú, sobretot un elevat ritme de creixement econòmic. Alhora tenen problemes que fan dubtar envers la seva estabilitat com a grans potències, elements propis dels països en vies de desenvolupament (Xina té enormes diferències internes entre les zones centrals i les zones costaneres).
2/11/16 4.Tipus de sistemes internacionals segons l’estructura de poder interestatal: 4.1.Criteri de l’extensió geopolítica: l’extensió geopolítica ja no té massa sentit actualment.
–Sistema obert: és un sistema d’expansió geopolítica limitada ja que hi ha unitats polítiques que queden excloses d’aquest sistema malgrat poden passar a formar-ne part i integrar aquest sistema (ex: sistema d’Estats europeus).
–Sistema tancat: és un sistema que té un abast territorial planetari. No queda cap unitat política/estatal fora del sistema perquè totes integren el sistema, per tant, tampoc admet noves unitats polítiques perquè totes en formen part (sistema interestatal actual). Avui en dia tenim un sistema interestatal tancat ja que no queda cap unitat estatal fora del sistema internacional, no hi ha cap Estat que no participi en el sistema interestatal.
4.2.Criteri de principis i valors organitzatius: –Sistema homogeni: és un sistema en el qual tots els membres que en formen part comparteixen uns mateixos principis i valors sobre els quals s’explica l’ordre internacional (Unió Europea).
–Sistema heterogeni: és un sistema en el qual els membres que en formen part no comparteixen tots els principis i valors, però si comparteixen l’ordre (sistema universal actual: comparteixen els principis de la Carta de les Nacions Unides però no comparteixen la resta de valors).
4.3.Cristeri de distribució de recursos: és el criteri més utilitzat. Tracta la distribució i capacitats de recursos dels Estats, fa referència al sistema interestatal.
–Sistema unipolar o imperial: el poder està concentrat en una única potència que domina les altres; es basa en el hard power; la potència que domina és considerada una superpotència perquè la resta de potències dominades juntes són més petites que la potència dominants. La superpotència dóna homogeneïtat al sistema perquè imposa els seus valors, això és el que manté l’estabilitat del sistema. És un sistema estable mentre la potència dominant manté la seva capacitat. Els imperis poden caure si la potència dominant es debilita o a causa de la pressió externa d’altres grans potències que individualment o mitjançant aliances s’imposen a aquesta potència hegemònica. És un sistema obert ja que mai s’ha donat a escala mundial (ex: Imperi Romà).
–Sistema bipolar: és un sistema en el qual hi ha dues superpotències que tenen una relació similar a la dels sistemes unipolars amb les potències més petites però que entre elles (les dues superpotències) mantenen una relació d’equilibri i són les que marquen el tarannà de les relacions entre els dos sistemes. És a dir, la relació bilateral entre les dues superpotències és la que marca les relacions entre les altres unitats dels dos sistemes; són dues potències amb capacitats similars que dominen sobre les seves respectives àrees d’influència en cadascuna de les quals es controla el poder de coerció. En els sistemes bipolars es donen mecanismes d’equilibri (dissuasió nuclear) que atorguen estabilitat al sistema. Les relacions entre les dues potències dominants són horitzontals ja que mantenen relacions entre elles; en canvi, les relacions entre les potències dominades són verticals ja que no mantenen relacions entre elles sinó que només mantenen relacions amb la potència dominant.
Són com dos sistemes unipolars posats de costat. Es manté l’equilibri de poder amb la balance of power. El sistema pot ser homogeni si els valors de les dos superpotències són iguals o pot ser heterogeni si aquests valors no són iguals. El sistema pot caure pel debilitament d’una o d’ambdues potències dominants, pel sorgiment de noves potències a l’interior de cadascun dels sistemes o per les relacions que s’estableixin entre les potències no hegemòniques dels dos blocs (ex: Guerra Freda, sistema bipolar heterogeni).
–Sistema multipolar: és un conjunt de potències (entre 3 i 7) que tenen capacitats equivalents entre elles però que cap té suficient poder per imposar-se la resta de potències unides, i per això es mantenen en una situació d’equilibri. És un sistema obert ja que està format per algunes potències a les quals se n’hi poden afegir d’altres. És un sistema heterogeni perquè no totes les potències comparteixen els mateixos valors. Les relacions de cooperació i conflicte són canviants entre totes les grans potències del sistema. L’equilibri de poder que dóna estabilitat al sistema és un equilibri inestable, el que fa que sigui el sistema que més fàcilment es pot desestabilitzar. El canvi en el sistema es pot produir per l’aparició de noves grans potències o per la configuració de noves aliances entre les potències (ex: Europa s. XVIII-XIX).
BLOC 3. Pols i centres de poder en el sistema interestatal: 1.Concepte de polaritat: —Grau de concentració de poder entre dos o més pols del poder o potències del sistema internacional.
2.Centres de poder diferents dels pols: —Pol: sempre són Estats; unitats del sistema interestatal, que són potències; han de ser Estats potencialment poderosos. Potència amb capacitat d’influir a altres unitats del mateix sistema (ex: EUA i URSS durant la Guerra Freda).
—Centre de poder: unitats del sistema internacional potencialment inferiors als pols o superpotències, que no tenen capacitat d’influir en aquests però sí tenen certa capacitat de resistència a la influència dels pols o superpotències, tenen capacitat de mantenir la seva autonomia (ex: França dins el bloc occidental de la Guerra Freda).
BLOC 4. Polaritat i policentrisme al sistema internacional actual: —Avui en dia estaríem en un sistema híbrid.
—Quan va caure el mur de Berlín, EUA va celebrar la unipolaritat, i realment si que hi va haver un primer moment unipolar, però va durar poc ja que en un món independent amb interaccions a nivell global és difícil mantenir un sistema unipolar (per la força també és impossible controlar tot el món).
—Hi ha diverses maneres d’explicar el sistema internacional actual: 1.Uni-polaritat (S. Huntington): —El sistema internacional tendeix a la multipolaritat. És un sistema en què hi ha diferents potències però n’hi ha una que té capacitats superiors. Tanmateix, ella sola no pot mantenir ni la seva superioritat ni la seva seguretat, sinó que necessita de la cooperació de les altres potències (ex: EUA amb el suport de UK, França, Alemanya...).
2.Multipolaritat asimètrica (Th. Renard): —És una altra manera d’explicar el mateix. Existeix un sistema multipolar però és un sistema en el qual les capacitats de les diferents potències estan repartides de forma desigual; no totes tenen capacitats equivalents sinó complementàries; n’hi ha que tenen més capacitats que d’altres i n’hi ha que tenen capacitats en àmbits concrets que altres no tenen. Per aquest motiu s’ajuden entre elles. Combinació d’habilitats entre les diferents potències per aconseguir que el sistema funcioni correctament d’acord amb els seus interessos i habilitats.
3. Interpolaritat (G.Grevi): —És el mateix que multipolaritat asimètrica però puntualitza en que es dóna en un context d’interdependència on són imprescindibles les relacions entre Estats, on tots els Estats depenen els uns dels altres.
4.Heteropolaritat (J. Der Derian): —Aquest concepte qüestiona la idea de «pols», qüestiona que en el sistema internacional contemporani es pugui parlar de «pols» referint-se només als Estats.
Altres actors que no són els Estats juguen un paper molt important dins del sistema internacional. Així, aquests «pols» poden ser altres actors que es reparteixen el poder en el món segons els diferents àmbits, com ara empreses o organitzacions.
—Volen reflectir la diversitat de poder existent en el món.
5.Polaritat zero (S. Sefarty) o No-polaritat (Haas): —Es defensa que les relacions internacionals i el sistema internacional està anant cap a un sistema en què desapareix la polaritat; és a dir, desapareix la influència i l’hegemonia d’un Estat per sobre de la resta. En el món actual ha deixat d’existir cap potència que tingui capacitat reguladora i mantingui l’estabilitat del sistema. Això (per a aquesta teoria) és quelcom negatiu ja que aquesta situació conduirà al caos, a un món més desequilibrat i caòtic. Visió de desordre perquè no hi ha cap superpotència que pugui mantenir les institucions en ordre.
...

Tags:
Comprar Previsualizar