Història tema 20 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla història uab

Vista previa del texto

TEMA 20: LA GUERRA A LA REREGUARDA I ALS FRONTS. LA BATALLA DE L’EBRE I L’OCUPACIÓ DE CATALUNYA A partir del final de juliol del 36, es desencadena a Catalunya un procés revolucionari, una revolució. Aquesta revolució va acompanyada d’una alt grau de violència. aquesta revolució es considera en la necessitat, sobretot en els seus primers mesos, de combatre i destruir els seus enemics dins del territori català. Aquesta violència és un dels fenòmens el dia a dia i dels records del dia a dia de la gent de Catalunya d’aquell moment. Aquesta violència espontània va tenir una certa lògica. Per un costat, una lògica ideològica, la revolució era una revolució d’esquerres que considerava que la gent de dretes eren els seus enemics. La gent de dretes són etiquetats així en massa com a “els feixistes”.
Per tant, una part del a lògica revolucionària és la classe, és combatre els burgesos, tothom que sigui una mica ric  són categories molt poc precises.
Última lògica: la revolució és ferotgement anticlerical i considera que els seus enemics més poderosos que cal combatre són els capellans, els frares i per extensió, la gent de missa. 1835  la revolució liberal havia arrencat a Catalunya amb una gran matança de frares i crema de convents. Juliol de 1909  setmana tràgica. Catalunya té historial anticlerical. Per tant, des del segon dia de l’aixecament anticlerical, la primera cosa que la massa popular va anar a cremar van ser esglésies. El 20/21 de juliol ja hi ha els primers episodis. Això s’estendrà per tot el país.
durant aquell estiu, principis de tardor, setembre, es podran comptar amb els dits d’una mà els registres religiosos que a Catalunya resten intactes. Per a la resta, els centenars i centenars per no dir milers de capelles i tal, hi haurà llocs on la revolució es limitarà a treure del temple imatges, retaules, confessionaris, etc. Per exemple a Vic, era una ciutat on hi havia un densitat d’esglésies, capelles i convents espectacular, per això se n’ha dit la ciutat dels sants, grups radicals es van dedicar a treure tot el que tenia a veure en religió i van cremar-ho tot. Tots aquells edificis van ser convertits en magatzems, tallers... naturalment, si la violència anticlerical s’hagués limitat a les esglésies encara, però va tenir una violència humana molt marcada. A Catalunya s’hi va viure una cacera de gent de sotana, capellans, frares... una cacera que va cobrar-se unes 2500 vides. Hi va haver molta gent que tenia un capellà amagat a casa. Aquesta violència tant marcada de l’església amb els seus símbols i les seves imatges va fer empènyer els catòlics catalans en braços de Franco.
Aquí ja hi havia una part del clero amb una sensibilitat més democràtica, catalanista, la immensa majoria dels catòlics estaven d’acord amb la república, etc. Però al veure que destruïen les esglésies, mataven capellans, etc., les úniques misses que es van celebrar a Barcelona eren misses clandestines. Això va fer que una gran part dels catòlics catalans arribessin a la conclusió de què Franco guanyés la guerra. Això tindria conseqüències importants per entendre la Catalunya de la postguerra. A part dels 2500 eclesiàstics assassinats, durant aquests mesos hi va haver una violència homicida contra gent de dretes i contra burgesos. Hi ha a Catalunya entre 8000 i 9000 persones mortes a conseqüència de les seves posicions político socials. Per què aquests van ser assassinats i altres no? Perquè la violència va ser arbitrària. Moltes vegades es va explicar per qüestions de tipus personals.
Si el nombre de morts no va ser molt superior, és perquè la gent va intentar escapolir-se. Altres, sortint en vaixells estrangers cap a Itàlia i cap a França. La pròpia Generalitat, que no controlava la situació, davant la seva impotència per assegurar la vida de molts ciutadans, va facilitar-los l’exili. De manera que es va produir un exili de desenes de milers de persones de membres del clero, gent de dretes... Militants de la lliga van ser-ne assassinats uns dos-cents o tres-cents. Per què no més? Per tant, allò no va ser una cosa organitzada, programada i tal. La obsessió va arribar fins a extrems anecdòtics. Ningú va utilitzar l’expressió adéu. La gent va començar a dir salut. A Catalunya, hi havia i hi ha centenars de topònims que són Sant... tots ells van ser modificats. Sant Cugat va passar a ser Pins del Vallès. Sant Quintí de Mediona va passar a ser Aigüesbones. Santa Coloma de Gramenet va passar a ser Gramenet del Besòs. Sant Boi de Llobregat, Vilaboï, Molins de rei, reis tampoc, va passar a ser Molins de Llobregat.
A partir dels fets de maig del 37, aquesta violència va disminuir dràsticament. La gent assassinable ja havia sigut assassinada o ja havia fugit. S’acaba amb la presència de milicians armats pels carrers i la policia torna.
La gent que fuig, un cop que es troba a França o Itàlia, seran pocs els que es quedaran allà. La majoria passaran a l’Espanya franquista i incorporar-se a l’exèrcit de Franco. Tenen el desig de recuperar les seves posicions, les seves cases... Això són els catalans de Burgos. A les principals ciutats de l’Espanya franquista s’hi van anar creant comunitats de catalans que intentaven ajudar a la victòria franquista perquè creien que en depenia el seu futur. Una altra realitat van ser els bombardejos. La guerra civil espanyola va ser la primera guerra a occident on l’aviació va ser utilitzada de manera massiva contra objectius civils. L’aviació va començar a ser una arma de guerra durant la PMG, però eren uns avions de fireta. Quan anaven a bombardejar, el de darrere, portava un cistell de bombes i les tirava així XUP.
Per tant, l’aviació ja estava en condicions d’enlairar aparells enormes que podien portar tones de bombes, tripulacions nombroses, etc. Fins l’any 36 no hi havia hagut una guerra a Europa on utilitzar aquest material. Ho havien fet els japonesos als xinesos, però això no va tenir un impacte a occident. Les ciutats espanyoles, les d’Europa, van ser les primeres en fer bombardejos en sèrie. Molt més Barcelona que Madrid, Madrid a partir del novembre del 36 tenia els franquistes situats als afores de la ciutat. Per tant, l’aviació franquista no podia bombardejar gaire Madrid perquè podia tocar a la seva pròpia gent.
Barcelona va ser bombardejada per avions sobretot italians pel cantó de Franco que sortien des de Mallorca. Franco podia bombardejar tot el litoral mediterrani des d’allà. La primera gran ciutat europea bombardejada en sèrie i també va ser la primera d’inventar-se la defensa passiva.
Contra els atacs aeris hi ha dues coses que es poden fer. Utilitzar DCA, Defensa Contra Avions, grans metralladores atacant els avions, i la defensa passiva, la d’amagar-se. El Black-out.
L’enfosquiment nocturn de les ciutats per fer que els avions no poguessin veure on bombardejaven. Posaven paper adhesiu a les finestres perquè quan les finestres es trenquen els vidres no es converteixin en metralla i quedin enganxats.
Refugis antiaeris: se’n construiran moltíssims i també la gent es refugiarà a les estacions de metro. Barcelona va ser inspiradora de defensa antiaèria.
En total, va provocar uns 5000 morts civils dels quals la meitat a Barcelona i la resta a les ciutats bombardejades del país. 5000 morts en dos anys de bombardejos és una xifra molt modesta. I ho és perquè l’escala dels bombardejos a Barcelona era força modesta.
Un tercer element que va marcar molt va ser la gana. Per tant, la gent es va veure obligada a seguir una dieta dràstica, van desaparèixer el pa blanc, l’oli... Per rebutjar aquest problema, a Catalunya, es va convertir en un lloc de refugi dels republicans de les ciutats que anaven caient en mans de Franco. A finals del 38, en un país de menys de 3 milions d’habitants, hi ha un milió de refugiats. Algunes organitzacions estrangeres, sobretot de caràcter religiós, etc. van organitzar xarxes sobretot pels nens, portant des dels seus països menjar per garantir-los la creixença, etc. A Catalunya no tant però al País Basc i així molts nens van ser enviats a l’estranger.
La guerra civil espanyola va ser una guerra civil en el sentit que s’hi van enfrontar dos bàndols que formaven part del mateix país, però al mateix temps va ser la més internacional de les guerres civils. És a dir, que tant pel que fa als que hi van participar com a combatents, com pels que es van sentir implicats en el conflicte, va ser una guerra que va desbordar absolutament les fronteres espanyoles i el caràcter d’un enfrontament entre espanyols. Estem, quan comença la guerra civil espanyola, en un moment àlgic de la confrontació política entre feixisme i antifeixisme. Per a tots aquells individus que creien que el feixisme era l’enemic mortal de la civilització, de la pau, de la vida, etc. i que per tant se l’havia de combatre, i que l’havien combatut anant a manifestacions, a mítings, etc. l’esclat de la guerra d’Espanya va proporcionar la primera oportunitat de combatre el feixisme de veritat. Això explic que milers d’individus deixessin tot el que estaven fent per anar a Espanya per agafar un fusell i lluitar contra el feixisme cara a cara. Aquest fenomen, que va ser en bona part espontani, les organitzacions del partit comunista de cada país, van mirar de recollir aquesta organització espontània i canalitzar-la cap als fronts espanyols. És així com va néixer el fenomen de les brigades internacionals. Formades per voluntaris estrangers. Van passar-hi més de 50.000 persones. Van venir gent a lluitar però també algunes infermeres. Molts europeus, alemanys exiliats de Hitler, jueus de l’Europa de l’est... fins i tot van venir petits contingents de la Xina, dels EUA, que eren la brigada Lincoln. Per primera vegada en la història dels EUA lluitaven junts blancs i negres.
Molts d’aquests havien lluitat la PMG i a més a més estaven molt motivats. Es van estrenar al novembre de 1936. El seu paper va ser fonamental. El front estava a punt de conquerir Madrid i tota aquesta gent van poder retenir-los a les portes. Per raons de política internacional, la República va decidir dir-los que marxessin. Els van fer un comiat a Barcelona a la Diagonal, tot i així, molt van decidir quedar-se (lluitant normal, sense ser part d’una brigada internacional). Hi va haver moltes persones que es van mobilitzar a favor de la causa republicana sense moure’s de casa, fent donatius, firmant manifestos, fent manifestacions, donant roba, etc. Per tant, això explica que la guerra d’Espanya, lluny de ser un conflicte local en un país pobre i marginal d’Europa, ocupi un lloc molt central. Existeixen milers de llibres de memòries d’excombatents internacionals de la guerra. Aquells voluntaris de l’Europa de l’est, els que van sobreviure, a partir de l’any 45, finals de la SGM, es van convertir en part de la nova elit governant. Entre els ministres generals, caps de policia d’aquests règims comunistes, hi havia molts combatents de la guerra d’Espanya. Es diu que Tito es va incorporar de col·laboradors fidels que els anomenaven els espanyols, perquè havien estat allà (tot i ser de Iugoslàvia). Entre els intel·lectuals del món, la mobilització a favor de la causa republicana va ser enorme, noms cèlebres des de Einstein.
El bàndol franquista tampoc no va estar sol en aquest sentit. També va tenir els seus amics estrangers. No tants, però tampoc els va necessitar perquè ja va comptar amb l’ajut descarat i massiu de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.
Per passar del Marroc a la península calia travessar un tros de mar. Volien fer portar els soldats d’allà cap aquí. La marineria, la tropa, quan va veure que els seus comandaments volien sumarse al cop, la tropa, que no eren franquistes, van bloquejar-ho i van tirar-los al mar. Però, Mussolini va enviar un grapat d’avions que van fer un pont aeri entre el Marroc i la península.
Mussolini va arribar a enviar a la península entre 50 i 60 mil soldats. En el cas de Hitler, ell no van enviar tants homes, considerava que la sang alemanya no es podia desperdiciar així com així. Però, van enviar la legión condor. Els avions, els pilots, els mecànics, tot, va enviar-la sencera. Considerava que posar un avió alemany en mans d’espanyols era una bestialitat. Van portar-ho tot d’allà. Pròpiament l’aviació franquista espanyola tenia un paper marginal, van dependre dels avions alemanys i dels italians. Hi havia alguna gent d’extrema dreta a Europa i que van veure l’oportunitat de lluitar contra el comunisme i aixafar-li el cap. Va haver-hi unes brigades internacionals de Franco, alguns milers de voluntaris estrangers, que van venir a lluitar al costat de Franco. Portugal estava al costat. Va enviar quatre o cinc mil voluntaris de la Legión de Vidiato, que era un tio resistent a la conquesta romana de la península ibèrica, però li van posar aquest nom. Van arribar irlandesos catòlics d’extrema dreta, russos fugitius de la revolució d’octubre...
El suport a Franco de Roma i de Berlín van ser decidits, ferms i continus des del primer moment fins a l’últim, mentre que l’ajut material en armes de la Unió Soviètica no sempre venia.
ESDEVENIMENTS MILITARS DE LA GUERRA Els militars que conspiraven no planificaven una guerra, planificaven un cop d’estat. si la guerra civil s’hagués hagut de lliurar només amb les armes i les municions que hi havia a Espanya al juliol del 36, la guerra s’hauria acabat al cap d’un mes.
Des del punt de vista català, quan encara ningú sabia el que duraria la guerra, el primer element de preocupació va ser el front d’Aragó. Van sortir milers i milers de voluntaris que van anar cap allà primer amb la idea d’alliberar Saragossa i després amb la idea de mantenir les posicions. En aquest mateix període, durant les primeres setmanes de la guerra, des de Barcelona s’intenta l’alliberament de Mallorca. Mallorca havia quedat en mans franquistes des del primer moment, i ja es veia a venir que seria una base pels franquistes per bombardejar Catalunya, etc. des de Barcelona es va enviar una expedició naval, que va desembarcar a la costa oriental de Mallorca, la que no dóna a Catalunya, per sorprendre l’enemic, però l’operació no va sortir bé i van haver de tornar. Quan les tropes de Franco s’acosten a Madrid, s’envien milers de persones a defensar la capital. Entre els voluntaris catalans i les brigades internacionals la ciutat no caurà i es mantindrà en mans republicanes fins al darrer dia d la guerra. La gran batalla catalana de la guerra civil és la batalla de l’Ebre, que es produeix a finals de juliol del 38 fins a finals de desembre del 38.
Franco ha aconseguit trencar el territori en dos trossos, mediterrani a l’alçada de Vinaròs i la zona centro que compren Madrid, valencià, Albacete, Múrcia. La opressió de la batalla de l’Ebre és intentar ajuntar de nou aquests dos trossos. És la batalla més ben preparada dels republicans, busquen l’efecte sorpresa, l’atac es desenvolupa el 25 de juliol, que era Sant Jaume, i Santiago era el patró de l’exèrcit. I van pensar que els soldats estarien bevent conyac. Aviat es veu que el que no poden es guanyar una llarga batalla de desgast. La república està esgotant els seus mitjans. En el curs de la batalla a Catalunya es crida a files a nois de 16 i 17 anys, la famosa lleva o quinta del biberó. Tenir 16 o 17 anys era tenir bastants menys anys que ara. Quan un país en guerra ha de tirar mà d’adolescents vol dir que la cosa esta francament fotuda. La batalla es convertirà pels seus combatents en anar perdent homes gota a gota fins que el 15 de novembre els últims soldats republicans que estan lluitant al sud de l’Ebre, tornen a travessar el riu i donen la batalla per perduda. Un balanç de 30.000 morts republicans. A Catalunya ja no hi ha reserves per substituir-los. Franco ho sap, i a partir dels volts de nadal del 1938 comença la campanya de Catalunya, que és que l’exèrcit franquista va avançant lentament i empenyent l’exèrcit republicà cada vegada més desbandat. Les tropes franquistes ocupen Barcelona mentre simultàniament centenars de civils se’n van a cap a França arrossegats pel pànic. Les tropes franquistes arribaran a aquesta frontera a principis de febrer, poc després que l’hagin travessat mig milió de persones en poques setmanes. Dels 250.000 catalans que travessen la frontera, la majoria al cap d’unes setmanes o mesos vist que els francesos no els acullen gaire bé, opten per tornar i que per tant l’exili es pot avaluar en unes 65.000 persones, que creuen que si tornen a Catalunya els afusellaran o posaran a la presó. Uns 60.000 d’exiliats ve a ser el 2% de la població catalana d’aquell moment. Incloïa una part substancial de l’elit política intel·lectual, periodístic, etc. Amb la conquesta de Catalunya encara queda un territori que no ha estat conquerit. Una part del país valencià, Múrcia... fins que es produeix la capitulació, la rendició de les tropes republicanes fins que l’1 d’abril el quartel general del Generalísimo fa públic el último parte de guerra.
En el día de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo, las tropes nacionales han alcanzado sus últimos objetivos ...
...

Tags:
Comprar Previsualizar