Descartes (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Història de la Filosofia Moderna I
Profesor S.T.
Año del apunte 2014
Páginas 25
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

Filosofia Moderna I MODERNITAT Filosofia moderna se situa dins el període anomenat Edat Moderna (teòricament compresa entre els segles XVII i XIX). El perill que té el terme “modern” és que des de Hegel es pretén que la modernitat no és només un nom cronològic sinó una forma de fer filosofia contraposada als antics.
Es converteix en un terme epocal, que té una essència que amb ell arriba a la seva plenitud i es tanca (és a dir, la filosofia acaba amb els moderns i amb Hegel com a culminació). Allò que va començar amb Descartes en Hegel es tanca. Modernitat acaba designant tota una filosofia.
“Modernus”, terme llatí clàssic, procedeix de “modus”, que vol dir allò nou. Designa el pensament nou de l’última generació. Aquest és l’ús del terme abans de Hegel, aquells autors que replantegen la filosofia aristotèlica.
“El adjectivo modernus, que se deriva de modus [...] empieza a emplearse a partir del siglo IV dC i hace mención [...] a lo actual, a lo propio de los días que vivimos [...]. La aparición del neologismo modernus supone la conciencia de una brusca ruptura en la continuidad histórica: lo que fue ya no es: se viven tiempos nuevos.” 1 Així doncs, l’adjectiu “modern” implica una concepció de la història com una línia progressiva contínua, de l’inici a la fi i alhora la consciència d’una ruptura històrica. El seu primer ús com a “allò actual, propi dels dies en els quals vivim” marca la ruptura entre el món antic i el món cristià. Els antics són els vetere (romans, pagans), mentre que els moderni són els nous (cristians). Sotelo, doncs, deixa constància de la identitat originària entre “modern” i “cristià”.
Fan una ruptura que d’entrada no és total, hi ha pocs autors que s’hi embarquin. El gruix de la institució que treballaven a les universitats no ho apliquen; segueixen la tradició aristotèlica. El punt de ruptura arranca del text de Copèrnic De Revolutionimbus, 1542. Copèrnic pensa que el moviment aparent dels planetes es pot explicar millor si el Sol se situa al centre de l’Univers. Planteja l’alternativa de l’heliocentrisme, que xoca frontalment contra la resta de la ciència aristotèlica, concretament contra la Física.
Copèrnic planteja la seva hipòtesi com una hipòtesi matemàtica, no com una hipòtesi física i gran part dels que s’adhereixen a les seves teories ho fan gràcies a aquest apunt. La qüestió és: és sostenible aquesta situació de pau forçada? Llavors hi haurà autors que es prendran la hipòtesi de Copèrnic com a tesi i voldran reformular la física d’Aristòtil. Descartes s’adona que si cau la física aristotèlica cau també tota la metodologia del saber: no es pot seguir pensant el món com a formes, com a esferes. Cau la metafísica i això obliga a que caigui la teologia. Hobbes dirà que també caurà la moral.
1 Sotelo, 2003, p.45 Filosofia Moderna I DESCARTES 0. EDUCACIÓ Es va educar a La Fleche. Els jesuïtes tenien la millor forma d’educació. Allà Descartes estudia d’una manera diferent dels altres alumnes, ja que tenia certs privilegis. Els manuals dels jesuïtes tenien una font bàsica: Les disputacions metafísiques, de Francisco Suárez. Suárez havia sistematitzat totes les discussions sobre metafísica, donant un ordre a la metafísica. Considera que la metafísica s’ocupa de l’esser. S’haurà de definir, doncs, què és l’ésser i quins tipus d’ésser hi ha: infinit (Déu) i finit. Per tant, en primer lloc cal definir què és l’ésser, en segon lloc, l’ésser infinit i en tercer lloc el finit. El finit pot ser espiritual (estudi dels principis de la ment) i material (estudi dels principis del cos). Va fer, doncs, un esquema conceptual molt simple, cosa que no feien els tractats medievals tradicionals.
Una altra font clau eren les Dialectae Institutiones, de Petrus Ramus. Aquests textos eren antiaristotèlics. Ramus sosté que la lògica d’Aristòtil només serveix per ordenar el coneixement que ja sabem, que tots els sil·logismes com a molt tenen una funció didàctica, però que no permeten crear coneixement nou. En front d’Aristòtil s’hauria de trobar una lògica inventiva, que permetés descobrir nous coneixements. Aquesta lògica inventiva, segons l’autor, és possible perquè la ment humana té com uns “germes” de veritat, uns poders innats, que, si són convenientment desenvolupats, permeten crear nous coneixements. Els sabers “no acadèmics” que va aprendre Descartes són tres: - Ars memorativa (Pere de Ravena, Giordano Bruno): l’art de la memòria, que permetria accedir a tot el saber, la saviesa universal. Consistia en tècniques per exercitar la memòria.
- Ars combinatoria (Lul·lisme, Lavinheta): la ment divina té els models, les categories bàsiques (una mena de catàleg). Fent una mena de càlcul o combinatoria podríem ser capaços de reproduir el pensament de Déu.
- Ars arcana (Pico della Mirandola, Ricius, Postel): hi ha una ment divina que ha creat el món; si hi ha alguna manera de reconstruir les idees de la ment divina es podria arribar a un domini i un control del món. Déu, quan va crear l’home el va dotar de llenguatge, creant-lo a la seva imatge. La llengua adàmica, doncs, és la més propera a la imatge, al pensament de Déu: com més antiga sigui una llengua, més propera es troba a Déu.
Filosofia Moderna I 1. VIDA I OBRA 1596 Neix a La Haye de Turaine de família de comerciants i funcionaris del consell regional.
1606-14 Estudis en el col·legi reial de La Flèche regentat pel jesuïtes: després de l'ensenyament general, dedica els cursos superiors a la filosofia.
Li transmeten la metafísica de Suárez, les innovacions matemàtiques de Clavius, notícies sumàries dels treballs de Galileu i algunes informacions sobre la tradició platònicohermetica del renaixement (lul·lisme, càbala, saviesa universal).
1616-21 Després de llicenciar-se en dret per la universitat de Poitiers abandona la carrera funcionarial prevista per la família i, allistat a l'exèrcit de Maurici de Nassau, emprèn un llarg viatge per Europa.
Converses holandeses amb Becckman, interessos hermètics, recerca dels rosacreus, i descobriment admirable (1619-20) de caire simbòlicohermetic, que acabarà concretant-se en la geometria analítica.
1622-27 Establiment a París on freqüenta el cercle intel·lectual del P. Mersenne, caracteritzat per la seva defensa del mecanicisme enfront del pampsiquisme renaixentista.
Prossegueix els estudis en geometria que, en aplicar-los al terreny físic, li permeten descobrir les lleis òptiques de reflexió i refracció de la llum.
1628 S'estableix a Holanda on residirà fins 1649 amb freqüents canvis de domicili.
Prossegueix els estudis en l'àmbit de la nova física matematitzada: òptica, balística, astronomia i biologia.
Primer intent de sistematitzar les qüestions sobre l'estatut i mètode de les recerques efectuades: Regulae ad directionem ingenii, obra inacabada i sense publicar.
1630 Cartes a Mersenne on exposa la doctrina de la «creació de les veritats eternes». Primera redacció de la seva metafísica en un breu manuscrit avui perdut.
1633 En assabentar-se de la condemna de Galileu per defensar l'heliocentrisme, decideix retirar de la impremta l'obra en què exposava la seva física, Le Monde (Traité de la lumière. Traité de l'homme).
Filosofia Moderna I 1637 Publicació del Discours de la méthode, plus la Dioptrique, les Météores et la Géometrie, en què dóna a conèixer finalment els seus descobriments científics.
1641 Publicació de les Meditationes de prima philosophia, Objectiones et Responsiones, on exposa la nova fonamentació metafísica.
1643 Discussions i problemes judicials amb la universitat d'Utrecht a causa de la seva metafísica.
1644 Publicació dels Principia philosophiae, obra concebuda com a presentació escolar (llibre de text) de les seves metafísica i física.
1647 Conflictes amb la universitat de Leyden.
Publicació de les traduccions franceses, Méditations métaphysiques i Principes de la philosohie, revisades per Descartes, però amb algunes modificacions del text llatí, especialment importants en el segon cas.
1649 Convidat per la reina Cristina de Suècia es trasllada a Estocolm.
Publicació de Les passions de l'âme.
1650 Mor a Estocolm d'una pneumònia.
1657-77 Publicació pòstuma, per Clerselier, de nombroses cartes i textos inèdits de Descartes: entre ells, Le Monde.
Còpies del text de les Regulae es difonen pels cercles parisencs: Port-Royal, Malebranche i el mateix Leibniz en tenen coneixement.
Li transmeten la metafísica de Suárez, les innovacions matemàtiques de Clavius, notícies sumàries dels treballs de Galileu i algunes informacions sobre la tradició platònicohermetica del renaixement (lul·lisme, càbala, saviesa universal).
Filosofia Moderna I 3. CONTEXTUALITZACIÓ TEXT 1 “Tanmateix vaig estar en una de les escoles més cèlebres d’Europa, on pensava que havia d’haver-hi homes savis si n’hi havia en algun lloc de la terra. Hi vaig aprendre tot el que els altres aprenien, i fins i tot, no acontentant-me amb les ciències que hom ens ensenyava, havia seguit tots els llibres que van poder caure a les meves mans i que tracten de les ciencies que hom considera les més curioses i les mes rares.” Descartes, Discurs del Mètode, I.
TEXT 2 “Primerament, un home que encara sols té el coneixement vulgar i imperfecte que pot adquirir-se pels quatre mitjans abans explicats, ha de tractar, abans de tot, de formar-se una moral [Per provisió, amb la qual s’ha d’anar equipat pel viatge de la vida] que pugui ser suficient per regular les accions perquè la vida no pateixi cap ajornament, puix sobretot hem de tractar de viure bé. Després ha d’estudiar la lògica: no pas la de l’Escola [és a dir, la que s’ensenya a les Universitats el segle XVII i la lògica aristotèlica], puix, parlant pròpiament, no és mes que una dialèctica que ensenya els mitjans de fer entendre a altri les coses que un ja sap o àdhuc de dir sense judici moltes paraules sobre les coses que un no sap [crític a l’ús de la dialèctica com a retòrica], i així més aviat corromp el seny que no pas l’augmenta, sinó aquella que ensenya a conduir bé la raó [a diferència de la de l’Escola, aquesta lògica ens porta a descobrir noves veritats, presenta algun aspecte nou] per descobrir les veritats que ignorem i que, en dependre de l’exercici, convé exercitar-se molt de temps en practicar-ne les regles sobre qüestions fàcils i simples com són les de les matemàtiques.” “Quan ja s’ha adquirit l’hàbit de trobar la veritat en aquestes qüestions, hom ha de començar a aplicar-se a la veritable filosofia [s’ha de fer un pas d’allò “comú” a la filosofia. Què és això no necessari que caracteritza la filosofia sense el qual estaríem al nivell comú ], la primera part de la qual és la metafísica, que conté els principis del coneixement, entre els quals es troba l’explicació dels principals atributs de Déu, de la immaterialitat de les nostres ànimes i de totes les nocions clares i distintes que hi ha en nosaltres. La segona part és la física en la qual, després d’haver trobat els principis veritables de les coses materials, hom examina en general com està composat tot l’univers, i després en particular quina és la natura d’aquesta terra i de tots els cossos que es troben comunament al seu voltant, com ara l’aire, l’aigua, el foc, l’imant i altres minerals.
Després també és necessari examinar en particular la natura de les plantes, dels animals i sobretot de l’home, a fi de ser capaç seguidament de trobar les altres ciències que li són útils.
Filosofia Moderna I Així tota la filosofia és com un arbre, les arrels del qual són la metafísica, el tronc és la física, i les branques que surten d’aquest tronc són totes les altres ciències, que es redueixen a tres principals, a saber, la medicina, la mecànica i la moral: entenc la més alta i la més perfecta moral que, pressuposant un coneixement sencer de les altres ciències, és el darrer grau de la saviesa”.
Carta-prefaci al traductor dels Principis de la Filosofia (AT, IX-2, 13-15).
Filosofia per descartes: 1. Metafísica: principis del coneixement, primers principis, no hi ha disciplina prèvia. En aquest sentit Descartes no aporta res nou, ja Aristòtil deia de la metafísica ‘filosofia primera’. Qui vol fer filosofia, el primer que ha de fer és metafísica, perquè sinó es fes, les parts que venen a continuació no deixarien de retornar a aquest punt. Els principis han de ser fonamentats.
2. Física: tracta de ‘coses materials’. S’han de trobar els seus principis, que s’han de derivar de la metafísica, que subministrarà la noció de matèria. Després cal examinar com està compost tot l’univers i després els elements concrets. Si no hi hagués metafísica, els principis de la física només serien hipotètics; la física seria un saber comú, i no ciència.
3. Ciències útils: medicina, mecànica i moral (ja no per provisió, sinó per viure).
Per a Descartes la filosofia és com un arbre: les arrels són la metafísica; el tronc, la física; les branques, les ciències útils. Mètode d’una disciplina:  Analític, a posteriori (inducció aristotèlica).
 Sintètic, a priori, geomètric (deducció aristotèlica).
Per la metafísica el mètode ideal és l’analític, perquè es parteix d’una situació fàctica, i partint d’aquesta cal comparar, anar fent anàlisi fins a trobar els principis. L’anàlisi no acaba fins el final.
Meditar, per Descartes és ‘considerar amb atenció’. Utilitza el mètode analític per a les meditacions, ja que considera que la forma de treballar tesi-antítesi li sembla que és una forma de treball que enlloc d’apropar-nos a la veritat, ens apropa a la disputa. Ell considera que amb les meditacions, el lector meditarà amb ell. (Meditacions Metafísiques, II Respostes (AT IX, 122-123)).
En les meditacions sempre coexisteixen dos nivells: l’enteniment, que para atenció als diversos temes i els va analitzant (nivell on van apareixent les diverses intuïcions, que les anem encadenant, i anem traient conclusions), però aquest encadenament, com que la ment humana és feble, s’ha de fer a poc a poc, en parts, i no es pot passar a la següent sense haver vist clarament l’anterior. Després hi ha el nivell de les imatges mnemotècniques, que fan d’ajust als arguments, però no són l’argument en sí. Això obliga a tenir presents els dos moments.
Filosofia Moderna I TEXT 3 “Ja fa alguns anys que m’he adonat que, des de la meva infantesa, he rebut moltes opinions falses per veritables i que tot allò que després he bastit sobre elles és força dubtós, de manera que almenys un cop en la vida calia remoure-ho tot fins al fons i començar de nou des dels primers fonaments [Acceptar aquesta condició té unes conseqüències. Si desitgem tenir alguna cosa permanent (ja que tot allò rebut per la infantesa és dubtós) cal remoure-ho tot des del començament. És l’exigència teorètica portada al límit] , si desitjava establir alguna cosa permanent en les ciències; això, tanmateix, semblava ser una tasca immensa i jo esperava assolir una edat prou madura perquè no n’hi hagués cap altra de millor per adquirir el saber [...]. Doncs bé, com que la raó em persuadeix que he d’obligar-me acuradament a no assentir més a les opinions que no són absolutament certes i indubtables que a les que són palesament falses, per rebutjar-les totes n’hi haurà prou si trobo algun motiu de dubte en una qualsevol”.
Meditacions Metafísiques, I (AT, VII, 17).
En la vida quotidiana, allò probable té un cert crèdit, ja que s’ha de viure, metre que allò fals és rebutjat. Si volem començar des del principi, però, no es pot ni acceptar allò probable. El criteri que deriva d’aquesta exigència és considerar allò probable, tot allò que ens proporcioni el menor dubte, com si fos fals: en la vida, no, però sí en metafísica (Meditacions Metafísiques, I (AT VIII, 18)).
Hi ha doncs, una equivalència entre allò probable i allò fals (en l’actitud metafísica).
 Nivells del dubte (Meditació I) (A). Dubte dels sentits.
1. “Coses poc sensibles i molt allunyades” (sensibilitat externa): impressions òptiques, sensibilitat exteroceptiva. Gairebé tots els arguments escèptics van relacionats amb la sensibilitat externa.
→ Experiència de l’engany dels sentits: com que ens han enganyat alguna vegada, ho poden tornar a fer, per tant cal posar entre parèntesis tot allò que té a veure amb els sentits, tots els sabers observacionals (entre els quals els saber aristotèlics, que es basaven en l’observació).
2. “Coses molt sensibles i properes” (sensibilitat pròpia): sensibilitat propioceptiva. De les sensacions és més difícil dubtar.
→ [bogeria: preparació psicològica, no pas argument]: es pot dubtar, per exemple, que tens el cos d’una matèria concreta, com ara de vidre o terra; aquests són bojos. Desrpés, però, retira l’argument, perquè només era una preparació psicològica per a la investigació, ja que ens ajuda a separar-nos del cos.
Filosofia Moderna I → Argument de la similitud somni-vigília: és una situació anàloga a la bogeria. En somni es pot tenir dolor, per exemple. En aquesta situació no podem estar segurs de les nostres percepcions. Podem estar, doncs, segur, que el que vivim no és un somni? Hi ha un motiu de dubte que fa que la distinció vigília-somni no sigui tan clara.
(B). Dubte de les coses simples i universals (extensió, figura, moviment; ciències matemàtiques, enteniment): a aquest nivell els comentaristes l’anomenen hiperbòlic (no Descartes). En aquest punt és original, ja que respecte el tema que abordarà ningú n’ha parlat, ni l’escepticisme tradicional (que és sobre els sentits). Descartes posa l’exemple de 2+3=5.
→ Omnipotència divina: si Déu és omnipotent i jo depenc d’ell, em pot haver fet de tal manera que m’enganyi fins i tot en allò més simple. Pot ser un Deus deceptor, un Déu que permet l’engany: si Déu és omnipotent ho pot tot, pot fer-me enganyós.
→ Origen material-atzarós de les nostres facultats: pels que no creuen en Déu, l’origen de l’ésser humà es troba en quelcom més imperfecte que Déu. Si un depèn de l’atzar, de la casualitat, d’una matèria imperfecta, encara hi ha més motiu de dubte que les meves facultats operin correctament.
→ En qualsevol cas, fal·libilitat de la meva natura [finitud rignària]: creguis o no en Déu, la conclusió és que la natura humana és fal·lible. El final de la primera meditació és un escepticisme radical.
(C). Resum psicològic i mnemotècnic: imatge del geni maligne. (“No n’hi ha prou amb fer aquestes observacions, cal procurar recordar-se’n”). El geni maligne és imatge, no Deus Deceptor.
TEXT 4 “Suposaré doncs que hi ha, no pas un Déu màximament bo i font de la veritat, sinó un cert geni maligne summament poderós i astut que ha posat tota la seva indústria en que jo m’equivoqui.
Pensaré que el cel, l’aire, la terra, les colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors no són més que il·lusions de somnis que ofereix a la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix com no tenint mans, ni ulls, ni carn, ni sang, ni cap sentit, però opinant falsament tenir totes aquestes coses.
Romandré obstinadament fixat en aquesta meditació i així, si no està en el meu poder arribar a conèixer cap veritat, almenys està en mi el poder no assentir a allò fals”.
Meditacions Metafísiques, I (AT, VII, 22) Filosofia Moderna I 2/10/2014 MEDITACIÓ II Tot és dubtós: tot i això, tots els continguts mentals poden ser falsos, tot podria ser obra d’un geni maligne, però tot això pensat i reflexionat fa adonar-me que la proposició “jo sóc, jo existeixo” és vertadera cada cop que és enunciada. Encara que tots els continguts siguin falsos, jo he d’afirmar que cada cop que dic la proposició, a diferència de totes les altres que expressen el saber sensible, matemàtic, et, és vertadera. Necessàriament i única.
TEXT 5 “De manera que, tot això ben pensat i examinat, cal establir que aquest enunciat jo sóc, jo existeixo és necessàriament vertader cada cop que és enunciat per mi o concebut per la ment. Tanmateix encara no entenc suficientment què sóc jo, jo que necessàriament sóc...”.
Meditacions Metafísiques, II (AT, VII, 25) Quina és la primera veritat?: “jo sóc, jo existeixo”. És la única proposició que no puc posar en dubte. És reiterativa: posa dos verbs llatins que volen dir el mateix (cogito: ús existencial del verb ésser). No dóna cap essència del jo. La frase següent és: “Tanmateix encara no entenc suficientment què sóc jo, jo que necessàriament sóc”. Encara no s’ha respost què és el “jo”, quina és la seva essència. La primera veritat és una veritat absolutament existencial. Posem com a primera veritat quelcom que no hem definit. No sé què sóc, però sóc. Per més poder que tingui el geni maligne, jo he de ser. No es pot saber, però, si el cos existeix. No es pot determinar la veritat objectiva dels enunciats sobre el món sensible, ja que calen percepcions sensibles.
Els únics enunciats necessaris, que no necessiten percepcions externes, són els que es conjuguen en primera persona. Descartes està introduint aquí el que se’n diu la “peculiaritat dels enunciats en primera persona”, on la certesa que tenen és irreductible en els enunciats en tercera persona.
“Penso, doncs existeixo” només ho pot dir a partir del jo. És necessàriament vertadera en cada moment que pronuncio l’oració. Un enunciat, una proposició té un contingut proposicional, diu alguna cosa, té un significat. Alhora, però, tota proposició s’enuncia, es formula, hi ha un acte d’enunciar-la. Són dos aspectes de la proposició: allò que diu i que s’afirma. “Tota proposició té una representació i tota proposició es diu”, digueren els medievals. En tota proposició excepte aquesta, els dos aspectes es troben totalment diferenciats. En general les proposicions són dites per algú i allò que diu és diferent. Només aquesta proposició [“penso, doncs existeixo”], el seu contingut correspon a l’acte de dir-la i no pot ser negada (perquè si la neguéssim diríem “no sóc”, però aquell qui diu ja seria). Allò que es diu i l’acte d’anunciar-la no són diferents. Hi ha una identitat entre contingut i expressió (nivell significatiu i expressiu). Aquesta equivalència només es manté si és en primera persona. Dir ‘jo no existeixo’ contradiu la proposició en l’acte de dir-ho.
Filosofia Moderna I Allò necessàriament vertader, la primera veritat, és un enunciat d’existència que només es pot dir en primera persona. Això és propi del mètode cartesià: el primer que ha trobat és l’existència del ‘jo’.
Això és anàlisi, i en aquest s’ha trobat una primera veritat (mínima). Tot no es pot veure alhora, cal anar per parts. La totalitat del fenomen la tindrem quan sigui capaç de dir ‘què sóc jo?’. Això és necessàriament vertader ‘cada cop que és enunciat o proferit per mi’. Cada vegada que jo dic ‘sóc, existeixo’, sóc. La veritat d’aquest enunciat és una mena d’evidència actual cada vegada que es formula. Descartes ho subratlla molt: només puc dir que sóc quan afirmo ‘sóc, existeixo’. Aquesta evidència és absoluta, no trontolla per res, d’aquesta proposició en tinc una evidència actual plena. No és una conclusió lògica que es derivi d’enlloc. El dubte ens ha mostrat que tot el saber rebut és incert i ens ajuda a posar-ho tot entre parèntesis i a preparar-nos psicològicament per a l’enunciat base. Aquest estatut de certesa és el que tècnicament Descartes anomenarà una intuïció.
Que sigui cert, que es vegi sense cap dubte possible. Aquesta és la proposició més intuïtiva de totes, que no necessita de res més. És el model de certesa màxima que fa possible que hi hagi graus de certesa.
TEXT 6 “Però en adonar-me que, mentre volia pensar que tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa, i remarcant que aquesta veritat jo penso, per tant jo sóc era tan ferma i segura que totes les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia rebre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava”.
Discurs del Mètode, IV (AT, VI, 34) TEXT 7 “[Entre totes les coses que em puc atribuir] trobo això: el pensament [cogitatio] és, sols ell no pot ser separat de mi. Jo sóc, jo existeixo és cert. Però quan de temps? Doncs tant de temps com jo penso [cogito], car potser podria esdevenir-se que si cessés tot pensament [cogitatio], jo deixaria immediatament de ser. Ara per ara no admeto res més que allò que necessàriament és veritable. Per tant, dit amb precisió, sols sóc una cosa que pensa [res cogitans], és a dir, una ment [ment], o esperit [animus], o enteniment [intellectus], o raó [raó], paraules que abans tenien per a mi un significat desconegut”.
Meditacions Metafísiques, II (AT, VII, 27) Ara es començaria a analitzar l’essència del jo. Cal veure ‘què sóc’, ‘quid sum’, després d’haver constatat que sóc. Totes les meditacions a partir d’aquí tracten de constatar què sóc jo. És una segona intuïció que depèn de la primera. Ara ens preguntem per l’essència d’aquest jo. Hem afirmat una existència, però aquesta en què consisteix? Aquest segon pas ens obliga a fer una nova reflexió sobre l’enunciat anterior però posant atenció en el ‘què’.
Filosofia Moderna I El primer que cal dir és que aquesta existència sap de si mateixa, s’adona de si mateixa. Aquest és un pas mínim, d’alguna manera ja és implícit. Però aquest pas mínim ja ens fa focalitzar l’atenció en l’altre aspecte, el del ‘què’. Allò propi d’aquesta existència és que se n’adona de si; l’acompanya sempre aquesta possibilitat d’adonar-se de si mateix. Cogitare és moure’s amb, adonar-se de si mateix. [Primera observació] El ‘jo’ és una entitat (res) tal que la seva existència consisteix que se n’adona de si mateixa (Res Cogitans), que té consciència de si mateix. També té el sentit de pensar, el verb cogitare. Aquest adonar-me, però, no és el mateix ‘adonar-me’ de les percepcions externes, sinó que està més relacionat amb l’ús del verb de pensar.
TEXT 8 “Però què sóc jo doncs? Cosa pensant [res cogitans] [PRIMERA OBSERVACIÓ]. I què és això? Una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també i que sent”.
Meditacions Metafísiques, II (AT, VII, 28).
Els termes que utilitza designa el tipus d’existència que té aquesta Res Cogitans. En l’ús cartesià la res cogitans comprèn: dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, no voler, imaginar i sentir. Alguns verbs són intel·lectuals i d’altres no. Aquestes són les paraules que més utilitzava la tradició. Això és ser una ment, ser una ànima.
3/10/2014 Jo sóc. Jo sé que sóc: “Adonar-se”: certesa actual. Cogitare: res cogitans, mens, animus, intellectus.
Descartes s’adona que el “jo”, el propi “ésser” és finit, és limitat. Ell sap que és cada cop que fa l’operació és, està lligat a aquesta operació. Dir que “jo sóc una entitat que s’adona de si mateix” és el mateix que dir que “sóc una entitat que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també i que sent”. Hi dos àmbits de la ment: un que té a veure amb el ‘conèixer’ (dimensió cognoscitiva: dubtar, entendre, afirmar, negar) i l’altre que té a veure amb l’acció (dimensió volitiva: vol, no vol). També hi ha la facultat de la imaginació (imagina) i la de sentir (sentits). Sigui quina sigui, però, la forma del contingut mental, Descartes s’adona que ho té. Per tant, per ell, sentir no és simplement tenir percepcions, sinó ser conscient de la possessió d’aquests continguts.
Per més que la ment tingui aquests modes (diversificació de la ment), tots tenen com a característica que ell és conscient d’aquests modes. No hi pot haver cap acte meu que no vagi acompanyat del “me n’adono”.
Filosofia Moderna I Relaxació: el tros de cera (un exemple per deixar de pensar en el “jo pur”: El tros de cera té un cert color, un cert tacte, una certa olor i així és com se m’apareix. Acostem la cera a l’estufa, i el color, automàticament, canvia, així com el tacte i la olor. Tot i això, tothom està d’acord que és la mateixa cera. Si es pensa en termes de l’ontologia aristotèlica, el canvi de la cera es descriuria de la manera esmentada: la cera és la mateixa.
Què significa dir que un objecte és el mateix, malgrat haver canviat les seves propietats? Què significa identificar objectes? Segons el que diu Descartes, identificar la cera no vol dir estudiar-ne les propietats: aquí, la facultat que actuaria distingint propietats seria la imaginació. Dir que és la mateixa cera no depèn que utilitzi la imaginació o els sentits (només hi ha qualitats). Substància: joc entre unitat i pluralitat.
TEXT 9 “Cal doncs concedir que jo ni tan sols podria concebre par la imaginació què és aquesta cera, sinó que és solament el meu enteniment que la concep [...]. Doncs bé, ¿què és aquesta cera que sols pot ser coneguda per l’enteniment o la ment? Certament és la mateixa que veig, que toco, que imagino, i la mateixa que coneixia des del començament. Però cal observar que la seva percepció –o l’acció per la qual la percebem- no consisteix pas en veure-la, ni tocar-la, ni imaginar-la –ni mai ho ha estat encara que així m’ho semblés abans-, sinó solament en una inspecció de la ment que pot ser imperfecta i confusa com ho era abans, o bé clara i distinta com ho és ara.” Meditacions Metafísiques, II (AT, VII, 31-32).
MEDITACIÓ III TEXT 10 “En aquest primer coneixement [sóc una cosa pensant] no hi ha res més que una certa percepció clara i distinta d’allò que afirmo, la qual certament no seria suficient per estar cert de la cosa si pogués passar que quelcom percebut amb tal claredat i distinció fos fals. Així doncs, considero que ja puc instituir com a regla general que és veritable tot allò del que tinc una percepció clara i distinta”.
Meditadions Metafísiques, III (AT, VII, 35).
Primer principi que hem trobat: “sóc una cosa pensant”. Regla d'evidència: si hi ha un altre contingut de la meva ment que té la mateixa evidència que el primer: també és vertader. “Tot allò que se m’aparegui amb la mateixa evidència ho he d’admetre com a vertader”/ “Puc intuir com a regla general que és veritable tot allò del que tinc una percepció clara i distinta”.
Continguts mentals -> alguns més simples i elementals, per exemple: “2+3 = 5”, i sembla que tenen la mateixa claredat que “jo sóc una...”, però els he d'admetre com a veritables? Filosofia Moderna I Deus deceptor + 2+3 = 5: enunciat trontolla => no em permet acceptar l'evidència matemàtica.
Deus deceptor + “jo sóc” = no trontolla. En mi hi ha un poder que ni Déu pot trasbalsar => La metafísica és superior a l'evidència matemàtica. Encara que Déu m’enganyi, jo sóc, perquè m’està enganyant; Déu no té cap poder sobre mi mateix en el moment que jo dic”jo sóc”.
Segons l’escolàstica, els continguts “dels quals sóc conscient” s’anomenen representacions.
Descartes no pot donar cap valor de veritat a aquestes representacions.
TEXT 11 “... [idea] per la qual entenc un cert Déu sobirà, etern, infinit, omniscient, omnipotent, i creador universal de totes les coses que hi ha fora d’Ell, i que certament té en si més realitat objectiva que la que mostren les substàncies finites.” Meditacions Metafísiques, III (AT, VII, 40).
TEXT 12 “Pel nom de Déu jo entenc una certa substància infinita, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que existeixen (si és veritat que existeixen) han estat creades”.
Meditacions Metafísiques, III (AT, VII, 46).
Fins que no es pugui resoldre el problema amb la matemàtica no puc sostenir res més que “jo sóc”.
Per tant, hauré de veure si es pot desfer l'argument del deus deceptor. Què entenc per Déu? En funció de la seva definició i del seu significat podrem extreure alguna conclusió. També caldrà emprar l'única cosa que sé: “jo sóc”. I a més, reconec que sóc finit. Sé que sóc finit > idea de Déu > representació en la ment > realitat objectiva. Tenir una idea = té una certa realitat, que és una definició d'un possible objecte.
A Descartes li interessa analitzar la idea de Déu respecte la meva existència; no es pregunta encara d'on ve la idea. Pas de la pluralitat a la unitat és el que fa la meva ment. Allà on poso una pluralitat sota la idea d'unitat estic pensant una substància: pensar Déu és pensar una substància: quins atributs té?  Totes les perfeccions en el seu grau màxim.
 Infinit Per tant: substància que reuneix totes les perfeccions ad infinitum.
Aquesta meditació permetrà aclarir millor què vol dir “jo”, però també ens donarà una visió sobre l'ésser infinit.
Filosofia Moderna I MEDITACIÓ III: EXISTÈNCIA DE DÉU 09/10/2014 Punt de partida: jo sóc finit i tinc la idea d’un ésser infinit de perfeccions, o més concretament: “jo sé que sóc finit” i “jo tinc la idea d’un ésser infinit de perfeccions”. Primer de tot cal veure quina és la causa de l’ésser infinit: (1). Puc ser jo la causa de la idea de infinit?  Per negació de mi mateix: no-finit → infinit? Prioritat de la noció d’infinit. Produeixo aquesta idea negant allò que sóc. Jo sóc finit; nego finit i obtinc infinit. Cal veure què s’entén per idea: no s’entén el significant, sinó el significant (la realitat objectiva). Negant el significant ‘infinit’, obtenim el finit (la paraula ‘infinit’ es forma de la negació del terme ‘finit). Aquí, però, ens preguntem pel significant. Un ésser que és totalment finit pot produir, té prou realitat formal en el seu acte d’existència per produir la realitat objectiva d’idea d’infinit? Jo dic que sóc finit perquè no només ho sóc, sinó que sé que ho sóc. La meva finitud no és simplement ésser finit; me n’adono també. Com un ésser es pot adonar que és finit? Per comparació amb la infinitud, perquè en mi hi ha un horitzó infinit que fa que m’adoni que jo no ho sóc. Si no tingués la idea d’infinitud, com sabria que sóc finit? Implica una comparació. És prèvia la idea de l’infinit que la de finit. Per saber que ets finit hi ha d’haver prèviament la presència de la infinitud. Des del punt de vista del significat, finit és la negació d’infinit; el terme positiu és l’infinit (que es pugui entendre no vol dir que es pugui imaginar).
 Per afirmació de mi mateix: avanç indefinit (potència) ≠ infinit (en acte). Produeixo aquesta idea afirmant allò que sóc. La idea de Déu no seria més que la idea del “jo” projectada al final del camí. Déu en el fons és l’asímptota humana. Quan pensem la idea de l’ésser d’infinites perfeccions com el pensem? Sempre el pensem en acte, és a dir, aquest ésser és aquell en qui totes les perfeccions amb el grau màxim hi són en acte. Sinó, no és perfecte, és un ésser perfeccionable (pas de potència a acte). Aquesta és la idea que sorgeix de mi mateix. Puc generar aquesta idea, però quan penso en l’ésser infinit penso en l’ésser perfecte en acte; jo només puc generar la idea de progrés. A més a més, si no hi hagués la idea de perfecció en acte tampoc s’hi podria pensar el progrés.
Per tant, ni per afirmació ni per negació puc generar la idea de l’ésser infinit i perfecte en acte. Si jo (finit) no puc ser-ne la causa, sols provenir del mateix ésser infinit, que existeix.
Filosofia Moderna I (2). Quina és la causa de mi (de la meva persona), que tinc la idea d’infinit?  Jo mateix: Si jo fos la causa de mi mateix (jo que tinc la idea d’infinit), m’hauria produït amb perfecció infinita, cosa que no és el cas. Si jo tingués prou poder, hagués realitzat aquesta idea en mi. Com que jo no sóc infinit, jo no em puc produir a mi mateix.
 Un altre ésser: Provinc doncs d’un altre ésser que, si fos finit, tampoc no m’hauria pogut produir amb la idea de infinit (→ 1). Encara que jo pugui dependre d’altres éssers finits en alguns aspectes, no puc explicar el meu origen per una cadena d’éssers finits, ja que respecte la idea d’infinit no me la poden haver transmès. Jo he hagut de dependre d’un ésser infinit que m’hagi introduït la idea d’infinit.
Per tant, ha d’existir fora de mi un ésser infinit de perfeccions a qui dec l’ésser i la idea d’infinit. Jo no puc explicar-me a mi mateix sense la idea d’infinit.
TEXT 13 “Cal doncs concloure que, del sol fet que existeixo i que una certa idea de l’ens perfectíssim –és a dir, Déu- es troba en mi, es demostra evidentíssimament que Déu també existeix. Sols em resta examinar de quina manera he adquirit aquesta idea [de l’esser infinit]. Car no l’he rebuda pas pels sentits [no forma part de la sensibilitat], i no se m’ha ofert mai de forma imprevista com fan les idees de les coses sensibles quan aquestes coses es presenten o semblen presentar-se als òrgans exteriors dels meus sentits. Tampoc és pura producció o ficció meva, puix no rau en el meu poder disminuir-la ni incrementar-la en res [les definicions no es poden alterar, perquè sinó perdria el seu sentit. Les imatges, en canvi, sí que es poden modificar. Déu no es pot modificar]. Per tant, només resta que em sigui innata de la mateixa manera que m’és innata la idea de mi mateix [text llatí].
[la idea d’infinit] com la idea de mi mateix, ha nascut i ha estat produïda amb mi des que jo he estat creat [trad. francesa].
I certament hom no ha de trobar estrany que Déu, en crear-me, hagi posat en mi aquesta idea perquè fos com la marca de l’obrer impresa en la seva obra, i no és pas necessari que aquesta marca sigui res diferent d’aquesta mateixa obra. [jo depenc de Déu; si jo depenc de Déu, Déu és ésser infinit i d’alguna forma jo he de reflectir l’origen; amb una marca, per exemple: la idea d’infinit. Aquesta marca no cal que sigui exactament una definició; pot ser una facultat.] Del sol fet que Déu m’ha creat, pot creure’s que d’alguna manera m’ha produït a la seva imatge i semblança, i que jo conec aquesta semblança (en la qual la idea de Déu està continguda) per la mateixa facultat per la qual em conec a mi mateix , és a dir, quan reflexiono sobre mi mateix...” Meditacions Metafísiques, III (AT, VII, 51-).
Descriptivament, la idea d’infinit no és sensible.
Filosofia Moderna I Hi ha autors com Regius, Mode o altres que interpreten la tesi de Descartes. Descartes afirma que jo puc unificar pluralitats (idea de substància). Això és possible gràcies a la ment. La idea de Déu com la de substància és innata. Idea vol dir d’alguna forma definició, model. Descartes no diu que el nen quan neix té idees, sinó que té enteniment; quan el nen reflexiona necessàriament genera les idees. Són consubstancials al propi naixement, però no en el sentit que estiguin definides des del naixement. Descartes diu que hi ha en la ment certes llavors ingènites. Quan la ment reflexiona sobre si, allò que és llavor passa a expressar-se. La idea com a definició no existeix des del naixement.
“I tota la força de l’argument consisteix en que reconec que no seria possible que jo existís amb una natura com la que sóc (çò és, tenint en mi la idea de Déu), si Déu no existís de debò: aquest Déu la idea del qual rau en mi, és a dir, Déu que té totes aquelles perfeccions, que certament no comprenc [comprehendere], però que d’alguna manera pout atényer pel pensament com a exempt completament de qualsevol mancança. La qual cosa palesa suficientment que no pot ser enganyador, ja que la llum natural em mostra que tot engany i frau depèn d’alguna mancança”.
Meditacions Metafísiques, III (AT, VII, 51-52).
La nostra ment té connaturalment en ella l'idea d'infinit. Tenir idees innates = des de que un és un nadó? No! Afirmem que la meva ment no seria el que és si no estigués sempre copresent la idea d'infinit. Cosa que no vol dir que sigui una idea definida des del naixement, és una idea implícita en l'exercici de l'enteniment. “Platònics de Cambridge”: semblen defensar que des que naixem tenim idees innates -> Locke els replicarà.
Marca de Déu: sempre en relació amb la idea d'infinit. Però una cosa és l'ésser infinit i l'altra és la idea d'infinit. Podem entendre la idea d'infinit (és clara i distinta) però no pas un ésser infinit en acte tal que és pura perfecció, cosa que jo no puc abastar. No puc comprendre (comprehendere) aquesta “perfecció màxima nata”. Entenc (cognoscere/intelligere) amb claredat la marca, no l'ésser infinit. Dir que “no el comprenc” = Déu és potència absoluta incomprensible. No puc esbrinar res més de Déu. Per això qualsevol especulació sobre Déu depassa els nostres límits, no es pot fer teologia racional.
24/10/2014 MEDITACIÓ IV Existeix l’ésser d’infinites perfeccions (demostrat a la tercera meditació), i dins d’aquestes hi ha la bondat. Un ésser d’aquestes característiques no pot voler, haver creat de forma que m’enganyi sempre, perquè això voldria dir maldat en ell. En les meves facultats (ara mateix en l’enteniment) no hi pot haver error constitutiu. El meu enteniment no pot estar mal construït (que m’equivoqui sempre).
Filosofia Moderna I Si el meu enteniment no està mal construït, sempre que operi dins els seus límits, serà correcte.
L’enteniment ha d’operar per evidència, amb el mètode que li és propi (deducció i intuïció); mentre ho faci, no pot haver-hi error. Si faig judicis quan no hi ha evidència, conjectures, llavors sí que hi pot haver error.
No puc pensar un Déu amb voluntat d'engany. No hi ha fal·libilitat consubstancial en mi, però hi ha experiència de l'error: el nostre enteniment no erra necessàriament, no està mal constituït, però, d'on ve l'error? Si l'enteniment sempre fos fidel “a si mateix” mai erraria, però formulem judicis susceptibles d'error a causa d'una altra facultat: la voluntat. Excloure l’error constitutiu de l’enteniment és una qüestió; però m’equivoco igualment. No hi ha un error estructural, necessari, però sí que hi ha errors.
Déu no és enganyador -> però tinc experiència de l'error; quin és, doncs, el seu origen? El meu enteniment no erra necessàriament -> segueix el mètode -> Meditació V. Alguna altra facultat => voluntat, voler, decidir, llibertat. Pot equivocar-se en el terreny de l’acció (obrar malament). L’ésser humà no només actua amb l’enteniment, perquè si fos així no podria afirmar més que allò que es veu amb evidència. Potser es coneixerien poques coses, pocs judicis, però aquests serien correctes, sense error. Hi ha d’haver en mi alguna altra facultat, jo no sóc un ésser purament intel·lectual (ja que hi ha error i si fos així, no n’hi hauria). Considerant els meus errors m’adono que es deuen a dues causes: de la facultat de conèixer que hi ha en mi (intel·lecte) i de la facultat d’escollir o lliure albir (voluntat). Aquestes són dues de les modalitats del cogito (II meditació).
Es pot emfatitzar en (per la llibertat): (1) capacitat d'elecció: indiferència (2) Capacitat d'obrar (principi d'acció) -> fer realitat el que vull, desitjo... principi “constructor”, se subratlla que la llibertat és una potència positiva d'obrar. Sóc més lliure quan més puc obrar, no quan sóc més indiferent (es posa pes en el moment de l'elecció (1)).
Aquest “voler obrar” és tan gran en mi, tan infinit, que en certa mesura més m'assemblo a Déu en això que per la facultat de l'enteniment (ens assemblem, en aquest àmbit, perquè puc pensar la idea d'infinit). L'acte de volició és infinit, per això formalment és tan gran com en Déu. Ho puc voler tot (encara que no ho realitzaré). Això ens du a negar l'evidència molt sovint.
El temps de l'enteniment és un “temps llarg”, perquè l'enteniment, per adequar-se al seu propi mètode, té un límit temporal. En canvi la voluntat no té aquest límit: puc voler volar sense saber com fer-ho. Aquesta desproporció és l'origen de l'error. Hi ha error perquè no subjectem la voluntat en els límits de l'enteniment.
Filosofia Moderna I A la vida es donen 3 possibilitats: 1. Una possibilitat d'evidència/absoluta 2. Cap de les possibilitats és evident: hi ha graus de probabilitat, on s'escolliria la superior.
3. Són “equiparables”: decidir-se per una fins al final de l'acció. Per actuar així cal lliurar-se de la “mala consciència”, dels “escrúpols de consciència”.
Si actuo així, segons l'enteniment -> la meva potència d'actuar s'incrementa. Només quan es lliga voluntat i enteniment -> encert. La “raó pràctica” només és eficaç si es deixa conduir per l'enteniment.
“Doncs bé, observant-me de més prop i considerant quins són els meus errors –els quals, per sí sols, ja mostren que hi ha en mi alguna imperfecció-, me n’adono que depenen de la concurrència de dues causes, a saber, de la facultat de conèixer que hi ha en mi i de la facultat d’escollir o lliure arbitri, és a dir, de l’intel·lecte i de la voluntat [...]. I només la voluntat o llibertat d’arbitri és tan gran en mi que experimento que no puc concebir-ne de més gran, de manera que és ella principalment la raó per la qual entenc que porto en mi una certa imatge i semblança de Déu. I encara que sigui incomparablement més gran en Déu [...], no em sembla més gran si la considero formalment i en ella mateixa, ja que consisteix en que [...] actuem de tal manera que no ens sentim constrenyits per cap força exterior a determinar-nos així”.
Meditacions Metafísiques, IV (AT, VII, 56-57).
“En efecte, per ser lliure, no és pas necessari que sigui indiferent a escollir un o l’altre de dos contraris, sinó que en la mesura que m’inclino per un –sigui que conec evidentment que conté quelcom bo i veritable, sigui que Déu disposa així l’interior del meu pensament-, tant més lliurement en faig l’elecció i l’abasto. I certament la gràcia divina i el coneixement natural, lluny de disminuir la meva llibertat, més aviat l’augmenten i l’enforteixen, de manera que aquesta indiferència que sento quan no m’inclino vers un cantó més que vers l’altre pel pes de cap raó, és el més baix grau de la llibertat i mostra abans un defecte en el coneixement que no pas una perfecció en la voluntat. En efecte, si jo conegués sempre clarament allò veritable i bo, no em trobaria mai en la dificultat de deliberar quin judici i quina elecció hauria de fer, i així seria completament lliure sense ser mai indiferent”.
Meditacions Metafísiques, IV (AT, IX, 57-58).
“Segons crec, la veritable generositat –allò que fa que un home es valori el màxim que legítimament por fer-ho- consisteix exclusivament en que un coneix que no hi ha res que li pertanyi de debò més que la lliure disposició de les seves volicions, ni res que permeti lloar-lo o blasmar-lo si no és el bon o mal ús d’aquesta llibertat, i en que un sent en ell mateix una resolució ferma i constant d’usar-la bé, és a dir, de no mancar-li mai la voluntat per emprendre i executar les coses que jutjarà són les millors: no altra cosa és seguir perfectament la virtut”.
Les Passions de l’ànima, § 153 (AT, XI, 445-454).
Filosofia Moderna I “Per això, crec poder concloure aquí que la beatitud consisteix en l’acontentament de l’esperit, és a dir, en l’acontentament en general, puix per més que hi hagi acontentaments que depenen del cos i altres que no en depenen pas, no n’hi ha cap que no estigui en l’esperit. Tanmateix, perquè l’acontentament sigui sòlid, és necessari seguir la virtut, és a dir, tenir una voluntat ferma i constant d’executar tot allò que jutgem que és millor i d’emprar tota la força del nostre enteniment en jutjar bé.” A Elisabeth, 18.VIII.1645 (AT, IV, 275-277).
MEDITACIÓ V Argument ontològic (demanar apunts) “I així reconec clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depèn del sol coneixement del Déu veritable, de manera que, abans de conèixer-lo, no podia saber perfectament res de cap altra cosa.
Però ara hi ha una infinitud de coses que poden ser perfectament conegudes i certes, referents al mateix Deu i a altres coses intel·ligibles com són les que atenyen a la natura corporal que és objecte de matemàtica pura”.
Text francès: “a la natura corporal en tant que pot servir d’objecte a les demostracions dels geòmetres, que no tenen pas a veure amb la seva existència”.
Meditacions Metafísiques, V (AT, IX, 71).
La matemàtica potser té a veure amb el cos, extensió. Tota la matemàtica està conceben amb claredat i distinció la “natura corporal” i l’extensió, però no en la mesura que existeixi o no, sinó en la mesura que pot ser entès. La matemàtica no s’ocupa dels cossos que existeixen, sinó del concepte cos i sobre aquest va construint. No s’ocupa de qüestions d’existència, sinó d’essències, de pures definicions. Ara bé, el seu referent és l’extensió, la noció de cos.
MEDITACIÓ VI: Extensió Pensar l’extensió no és el mateix que imaginar-la. Descartes distingeix la imaginació de l’enteniment.
Entendre és veure un conjunt d’evidències encadenades amb perfecta claredat. Imaginar, en canvi, implica alguna mena de visualització en la ment, en un sentit de copsar-ho, de veure-ho, d’una forma que no és el pensar. Per imaginar és necessari un cert esforç de l’esperit. L’acte d’imaginar es troba amb alguna mena de resistència que no es troba quan penso. Imaginar és combinar de diverses formes les dades dels sentits de manera espaial. La memòria és com una mena d’element subsidiari de la imaginació.
Filosofia Moderna I “... observo primerament la diferència qui hi ha entre la imaginació i la intel·lecció pura... Si vull pensar un quiliagon, concebo perfectament que és una figura composta de mil costats, tan fàcilment com concebo que un triangle és una figura composta sols per tres costats; però jo no puc pas imaginar els mil costats del quiliagon com faig amb els tres d’un triangle, ni -per dir-ho aixíobservar-los com presents als ulls de l’esperit... Així conec clarament que, per imaginar, tinc necessitat d’un cert esforç de l’esperit, del qual no faig ús quan concebo; i aquest esforç específic de l’esperit mostra evidentment la diferència que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció pura [...], d’on em sembla que hom pot concloure que [la facultat d’imaginar] depèn d’alguna cosa que difereix de mi [...], puix la ment, quan entén, retorna d’alguna manera sobre si mateixa [...], mentre que, quan imagina, s’aplica al cos i considera idees en la mesura que les entén com a rebudes pels sentits”.
Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX-1, 58).
“I certament, considerant les idees de totes aquestes qualitats que se’m presentaven a la ment..., notava que se’m presentaven sense el meu consentiment...
I perquè les idees que rebia dels sentits eren molt més vives, expresses i fins i tot a la seva manera més distintes que cap de les que jo mateix, en meditar, podia deliberadament imaginar o de les que trobava impreses en la meva memòria, em semblava que no podien procedir del meu esperit; de manera que era necessari que fossin causades en mi per algunes altres coses...” Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX-1, 60).
Premisses ( Representacions sensibles -> com a procedents de fora ) ser rebut; o bé referits a l'extensió. Ha de ser un element actiu que les produeixi: no puc ser jo, ha de ser una altra substància que tingui realitat formal per produir-la.
 Substància extensa  Déu mateix (o un altre ésser poderós) La meva sensibilitat estaria totalment errada si les representacions que rebo no tinguessin correspondència amb la realitat o si no existissin, però això voldria dir que Déu m'hauria enganyat totalment -> però com ja hem vist, Déu no pot ser enganyador. Per tant s'ha d'admetre que les substàncies extenses existeixen.
Figura, moviment i extensió són les tres característiques del món extern. Es mouen les coses -> m'afecten -> per això les rebo passivament, generen en mi les sensacions. Dualisme no només semàntic, sinó ontològic. Hi ha dues substàncies diferents, descrita per una xarxa semàntica diferent.
Filosofia Moderna I “I en primer lloc, ara que sé que totes les coses que entenc clarament i distintament poden ser creades per Déu com jo les concebo, és suficient poder concebre una cosa sense una altra de manera clara i distinta per tenir la certesa que l’una és diferent de l’altra, perquè es poden posar separadament [...]. I bé que pot ser que jo tingui un cos estretament unit a mi (o més aviat és cert que en tinc un, com diré més endavant); tanmateix, pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com una cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i pot ser o existir sense ell”.
Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX, 78).
“Així mateix hi ha en mi una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees de les coses sensibles. Però em resultaria del tot inútil i inservible si no hi hagués en mi o en alguna altra cosa una facultat activa capaç de formar i produir aquestes idees. Ara bé, aquesta facultat activa no pot trobar-se en mi (entès com a cosa que pensa), ja que no pressuposa el meu pensament, i també perquè aquestes idees se’m representen sense que jo faci res, i fins i tot sovint a pesar meu.
Necessàriament doncs s’ha de trobar en una substància diferent de mi, una substància que posseeixi formalment o eminentment (com he observat més amunt) la realitat que, per representació, posseeixen les idees que ens en fem. I aquesta substància ha de ser o bé un cos, és a dir, una naturalesa material que contingui formalment i efectivament tot el que hi ha per representació en les idees, o bé Déu mateix o alguna altra criatura més noble que els cossos, que contigui això de forma eminent.
Ara bé, tenint en compte que Déu no ens enganya, és del tot evident que no m’envia aquestes idees directament per ell mateix, i tampoc per mitjà de cap criatura que les contingui no formalment sinó de forma eminent. Ja que ell no m’ha donat cap facultat per saber això, sinó tot al contrari una inclinació molt forta a creure que provenen o que parteixen de coses materials. Per tant, no veig com se’l podria exculpar d’enganyar-nos en això, si les idees realmente provinguessin de (o estiguessin produïdes per) causes diferents de les coses materials. En conseqüència, s’ha d’admetre que les coses materials existeixen”.
Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX, 79-80).
“Tanmateix [les coses corporals] potser no són del tot tal com les percebem pels sentits, ja que aquesta percepció és força obscura i confusa en molts aspectes. Almenys, però, cal sostenir que totes les coses que hi concebo clarament i distintament, és a dir, totes que en general estan compreses en l’objecte de la matemàtica pura s’hi troben veritablement [...]. No hi ha cap dubte que tot allò que la natura m’ensenya conté alguna veritat. En efecte, per natura, considerada en general, no entenc ara altra cosa que Déu mateix, o bé l’ordenació establerta per Déu en les coses creades. I per la meva natura en particular no entenc més que el conjunt de tot allò que Déu m’ha atribuït. Dons bé, no hi ha res que aquest natura m’ensenyi més expressament que el fet de tenir un cos que està malalt quan sento dolor, que necessita menjar o beure quan pateixo fam o set, i coses semblants. Per tant, no he de dubtar que en això hi ha alguna cosa de vertader” Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX, 80).
Filosofia Moderna I “En suma, sempre que es presenti l’ocasió, hauríeu de reconèixer, sigui en privat o en públic, que creieu que l’home és un ésser veritable per si mateix i no per accident, i que l’ànima està realment i substancial unida al cos, no pas per la seva situació i disposició -com dieu en el vostre darrer escrit, explicació encara errònia i susceptible de rebuig, al meu parer-, sinó que està unida al cos per una veritable unió, com tots admeten, encara que ningú no expliqui quina mena d’unió, cosa que vos tampoc feu. Tanmateix, podeu explicar-ho tal com jo he fet en la meva Metafísica, dient que percebem els sentiments de dolor i tots els altres de natura semblant no pas com a purs pensaments de l’ànima distinta del cos, sinó percepcions confuses d’aquesta ànima realment unida al cos. Car, si un àngel estigués unit al cos humà, no tindria sentiments com nosaltres, sinó que percebria solament els moviments causats pels objectes exteriors, diferenciant-se així d’un home veritable”.
A Regius, I.1642 (AT, III, 492-493).
“Primerament, doncs, observo una gran diferència entre aquelles tres menes de nocions: l’ànima no es concep més que per l’enteniment pur; el cos –és a dir, l’extensió, les figures i els moviments- es poden conèixer certament per l’enteniment sol, però molt millor per l’enteniment ajudat de la imaginació; i finalment, les coses corresponents a la unió de l’ànima i el cos es coneixen obscurament per l’enteniment sol, tampoc no es coneixen per l’enteniment ajudat per la imaginació, sinó sols es coneixen clarament pels sentits. Per això, els qui no filosofen mai i no se serveixen més que dels sentits no dubten en absolut que l’ànima mogui el cos i el cos actuï sobre l’ànima, sinó que consideren un i l’altra com una sola cosa, és a dir, conceben llur unió, puix concebre la unió de dues coses és concebre-les com una de sola. Els pensaments metafísics que exerciten l’enteniment pur serveixen per fer-nos familiar la noció de l’ànima; l’estudi de les matemàtiques, que exercita principalment la imaginació en considerar les figures i els moviments, ens acostuma a formar nocions ben distintes del cos; i finalment, en usar solament de la vida i de les converses quotidianes i en abstenir-nos de meditar i d’estudiar les coses que exerciten la imaginació, és com aprenem a concebre la unió de l’ànima i el cos”.
A Elisabeth, 28.6.1643 (AT, III, 692).
“... I he de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies passats com hiperbòlics i ridículs... Tanmateix, com que la necessitat dels assumptes pràctics sovint ens obliga a determinar-nos abans que haguem tingut ocasió d’examinar-los acuradament, cal advertir que la vida de l’home està subjecta a errar molt sovint en les coses particulars i, per tant, cal reconèixer la feblesa de la nostra natura”.
Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX, 90).
En els principis de la filosofia, Descartes resumeix els resultats de la seva filosofia a partir dels termes ‘substància’, ‘atribut’ i ‘mode’. Descartes defineix la substància com a: A aquelles idees que em representen substàncies són certament quelcom més i contenen en si (per dir-ho així) més realitat objectiva –és a dir, participen per representació en un grau més alt d’ésser o de perfecció- que les que em representen solament modes o accidents” Meditacions Metafísiques, III (AT, IX, 40).
Filosofia Moderna I Quan vinculem una pluralitat a una unitat (i aquesta assimilació es pot fer perquè tenim enteniment) tenim substància. La substància té més realitat objectiva (participen per representació en un grau més alt d’ésser o de perfecció). Si jo dic “soc una cosa pensant” això té més realitat objectiva que si jo dic “tinc la percepció x”. Aquesta segona és un aspecte variable; la primera proposició em dona unitat, no queda afectat. Encara que hi hagi pluralitat, sóc la mateixa substància, que es manifesta en una pluralitat.
“hi ha prou que jo pugui concebre clarament i distintament una cosa sense una altra perquè puguin posar-se separadament, almenys per l’omnipotència de Déu”.
Meditacions Metafísiques, VI (AT, IX, 77).
Si puc pensar les substàncies una sense altra, són diferents. Com tot allò que té a veure amb l’extensió ho puc pensar independentment del jo, són coses diferents. Les substàncies expressen allò que és més real. Les substàncies que es defineixen per conceptes diferents són substàncies diferents.
“Tota cosa en la qual resideix immediatament com en el seu subjecte –o per la qual existeix- alguna cosa que concebem, és a dir, alguna propietat, qualitat o atribut del que tenim una idea real, s’anomena substància”.
II Respostes.
Quan parlem de substància parlem del subjecte de predicació. L’ús que es fa de ‘subjectum’ no designa el ‘jo’, sinó que això és una cosa molt recent; no queda restringida al jo. El subjecte és allò del qual podem predicar característiques. Totes les predicacions suposen sempre allò al qual ens referim. En la tradició aristotèlica s’assimila el subjectum a la substància (allò del qual parlem). Aquest sentit es manté fins el segle XVIII (més proper al que nosaltres diem objecte que no pas subjecte).
“Quan concebem la substància, concebem solament una cosa que existeix de tal manera que no té necessitat més que de si mateixa per a existir [que no li manca cap altra cosa per existir (text llatí)]”.
Principis de la Filosofia I, § 51 (AT, IX-2, 47).
Totes les coses que jo pugui predicar que no sigui la noció de substància depenen d’ella. La substància és allò que només depèn d’ella mateixa; allò que existeix per si mateix. És nucli de l’existència d’altres coses. Tota la resta és referit a la substància. A aquesta substància li pertany un cert concepte que no li correspon a altres (sinó no es distingiria). Quan es defineix una substància es posa un límit. Com que jo puc concebre atributs diferents puc concebre substàncies diferents.
Hi haurà tantes substàncies diferents com atributs diferents es trobin. S’han trobat diferents atributs: infinitud, que és absolutament diferent a la finitud. Per tant, hi ha una substància l’atribut de la qual és la infinitud. També s’ha trobat aquella substància que té com a atribut essencial Filosofia Moderna I l’extensió; per tant hi ha una segona substància: la res extensa. La substància extensa és tant el meu cos com els altres; però el meu cos té una vinculació més estreta en la meva ment. Tots els cossos no són més que parts d’una matèria que es mou i que va adoptant diverses formes. Finalment, davant del cos hi ha tots aquells actes que exigeixen “l’adonar-se de”; el pensar: això fa que hi hagi una tercera substància, el cogito, la ment.
Hi ha, doncs, tres atributs que distingeixen tres substàncies.
Tota la resta de veritats que podem dir de les coses estan vinculades en que algunes les podem dir depenent de les tres substàncies: per exemple, hi ha predicats que només es poden dir de la ment (“jo m’adono que sento”). Les modalitats de les substàncies són els modes (com ara les modalitats de la ment: entendre, sentir, voler, etc). Tot allò que les substàncies poden desplegar, fer o no fer (sempre en funció de l’atribut en qüestió) són els modes.
Els modes de la substància externa són totes les formes i moviments de la matèria en l’espai. No hi ha diverses substàncies materials, sinó diverses combinacions de matèria en l’espai (tesi principal del mecanicisme). El que en llenguatge aristotèlic serien substàncies materials, en Descartes són combinacions de res extensa.
La infinitud, en Déu, es desplega en diverses formes (que per Descartes no són pròpiament modes).
Déu és omnipotent, infinitament bo, omnipresent, etc. De Déu es poden fer diversos predicats, tots vinculats sempre a la infinitud.
“Quan concebem la substància, concebem solament una cosa que existeix de tal manera que no té necessitat més que de si mateixa per a existir. En la qual cosa pot haver-hi alguna obscuritat respecte a l’explicació de l’expressió no tenir necessitat més que de si mateixa, car parlant pròpiament només Déu és tal, i no hi ha cap cosa creada que pugui existir un sol moment sense ser sostinguda i conservada per la seva potència. Per això té raó l’Escola en dir que el nom de substància no és pas unívoc en relació a Déu i a les criatures, és a dir, que no hi ha cap significat d’aquesta paraula que concebem distintament que convé a Ell i a elles. Ara bé, com entre les coses creades algunes són de tal natura que no poden existir sense algunes altres, les distingim d’aquelles que no necessiten més que del concurs ordinari de Déu anomenant-les substàncies, i aquelles altres qualitats o atributs de tals substàncies”.
Principis de la Filosofia I§ 51 (AT, IX-2, 47).
Déu és pròpiament substància. Aquesta noció de substància no és unívoca (que es predica sempre exactament en el mateix sentit), ja que si ho fos només el podríem aplicar a Déu, no a la criatura. La subsistència pot ser absoluta o relativa. Substància és un terme anàleg. Un terme anàleg permet pensar alhora un substrat comú i unes diferències. Perquè hi ha substrat comú, la utilització del terme com a anàleg no és equívoc. El fet que sigui anàleg és, però, problemàtic.
Filosofia Moderna I “Quan concebem la substància, concebem solament una cosa que existeix de tal manera que no té necessitat més que de si mateixa per a existir [que no li manca cap altra cosa per existir (text llatí)]”.
Principis de la Filosofia I, § 51 (AT, IX-2, 47).
“Tanmateix, encara que cada atribut sigui suficient per fer conèixer una substància, sempre n’hi ha un en cadascuna que constitueix la seva natura i la seva essència i del qual tots els altres en depenen.
Així l’extensió en longitud, alçada i profunditat constitueix la natura de la substància corporal, mentre que el pensament constitueix la natura de la substància pensant”.
Principis de la Filosofia I, § 53 (AT, IX-2, 48).
“Quan considero que una substància pot ser disposada o diversificada d’altres maneres, em serveixo especialment del nom de mode o manera...” ...