Resum Nacionalisme banal: Capítol “Postmodernitat i identitat” (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 03/04/2016
Descargas 101
Subido por

Descripción

Resum Nacionalisme banal: Capítol “Postmodernitat i identitat”

Vista previa del texto

Dimensió social de la persona Laura Casado Nacionalisme banal: Capítol “Postmodernitat i identitat”       Cada vegada més, és corrent escoltar que l’estat nació està en declivi.  Molts estudiosos sostenen que el món contemporani és més postmodern que modern.
Si tant el nacionalisme com la identitat nacional van units a l’estat nació, llavors també pertanyen al món de la modernitat, que suposadament està en perill d’extinció.
La tesi de la postmodernitat representa una anàlisi important dels temps contemporanis.
 Proposa que al món està tenint lloc un conjunt de canvis econòmic, culturals i psicològics.  Tot i així, la tesi passa per alt la banalitat del nacionalisme.
Actualment moltes de les idees sobre la postmodernitat estan sent desenvolupades als Estats Units  Com pot semblar tan invisible el sentiment nacional a l’interior de la nació més forta del món, una nació que continua exhibint i saludant la seva bandera? Part del problema és la tendència a equiparar el nacionalisme amb les seves variants “perilloses” més que no amb les banals.
És enganyós pensar que els hàbits mentals nacionalistes i internacionalistes estan necessàriament oposats l’un amb l’altre  Normalment estan barrejats.  Aquesta es una consideració important per a la tesi de la modernitat: Una part de la tesi sosté que s’està desenvolupant una cultura global i transnacional  Si aquesta cultura té un origen nacional allò que sembla global pot no ser transnacional.
La tesi de la postmodernitat i la cultura global         La postmodernitat s’ha descrit de diverses maneres: conservadora, radical, conservadorament radical o radicalment conservadora.
Hi ha incertesa sobre quan se suposa que va acabar la era moderna i va començar la postmoderna.  Alguns parlen d’una ruptura dràstica i d’altres d’una gradual.
Malgrat totes les diferències d’interpretació, els teòrics que asseguren que hi ha una diferencia essencial entre l’era de la modernitat i la de la postmodernitat comparteixen alguns assumptes en les que estan d’acord: o Estan d’acord en que cap a la fi del segle vint hi ha hagut una sèrie de canvis econòmics, culturals i psicològics associats a una “globalització” creixent.
o A la modernitat era possible tenir fe en el progrés i creure que la ciència crearia un món feliç, noi i brillant, sense ambigüitat, de debò.  Avui, a la fi del segle, les esperances de la modernitat semblen ingènues: els dubtes i les ambigüitats abunden.
Roland Robertson assegura que l’apogeu de l’esta nació va anar del 1880 al 1920  Una de les característiques essencials de la modernitat era vital per a la construcció dels estats: la intolerància a la diferència  Els nous estats havien de fer polítiques centralistes que aplanaven les diferències regionals tradicionals, culturals, lingüístiques i ètniques.
La unitat en l’interior del territori delimitat per les fronteres era la finalitat de l’estat.
Els estats, seguint un model general uniforme, es van separar els uns dels altres.
Algunes organitzacions com l’OTAN i Nacions unides plantegen directament demandes a nacions sobiranes.  Els estat nació encara poden existir en aquest món global, però la seva sobirania està en perill.
La tesi de la postmodernitat suggereix que la vida al món contemporani està marcada per un globalisme banal.  Diàriament s’oneja l’ “aldea global” i aquest globalisme banal està substituint les circumstàncies del nacionalisme banal.
Dimensió social de la persona Laura Casado L’estat nació que declina i es fragmenta:             Hi ha un altre tema important en la tesi de la postmodernitat  Les forces de la globalització poden estar erosionant les diferències entre cultures nacionals, però també estan multiplicant les diferències a l’interior de les nacions.
Els teòrics de la postmodernitat subratllen la importància del consum en l’experiència postmoderna.  Els models de consum no són estrictament nacionals  Els consumidors poden crear les seves identitats mitjançant els seus models canviants de consum. A més a més, aquestes identitat traspassen les fronteres dels estats (els punks, per exemple, es poden troben arreu d’Europa, Nord-Amèrica, Austràlia o Japó).
En les indústries de la comunicació la “monodifusió” està reemplaçant a la “multidifusió”  Els programes de televisió s’adrecen a una audiència global i no nacional.
El resultat és que els processos de globalització, que estan disminuint les diferències i els espais entre nacions, també estan fragmentant la unitat imaginària interior d’aquestes nacions.
Dintre del territori nacional emergeixen noves identitats  Les identitat locals, ètniques i de gènere han esdevingut al lloc per a la política postmoderna  és com si l’estat nació fos atacat mortalment per dalt i per sota.
“En efecte, el nacionalisme, la tendència a la centralització que va acompanyar als processos de formació de l’estat, en els quals es van fer intents d’eliminar diferències per tal de crear una cultura unificada integradora per a la nació, ha deixat pas al món occidental a la descentralització i al reconeixement de diferències locals, regionals i subculturals.” Featherstone.
El resultat és que la sobirania de l’estat nació s’està enfonsant sota la pressió de les formes globals i locals.  Les necessitats econòmiques obliguen als estats a lliurar parts de la seva sobirania a organitzacions supranacionals (com la Unió Europea).
A més de les identitats supranacionals, hi ha identitats subnacionals que desafien les reivindicacions estatals  moviments separatistes.
És com si tota la qüestió de la nacionalitat s’estigués desfent.
Per tant, la tesi del postmodernisme proclama una visió d’un món futur.  En aquest món, el territori nacional ja no és el lloc des d’on sorgeixen les identitats, les adhesions i els models de vida  nou medievalisme.
En lloc de l’estat nacional amb fronteres, emergeix una multiplicitat de terrae.
Per tant, una nova psicologia emergeix en l’era global.
Psicologia profunda i no profunda    En l’àmplia tesi de la globalització es poden diferenciar dos termes psicològics molt diferents: o D’una banda, s’hi reivindica una nova psique postmoderna que diferent de la vella psique moderna. Aquesta psique postmoderna es troba com a casa junta amb el lliure mercat de les identitats.
o En canvi, hi ha la “no tan nova” (i no tan assenyada) psique del nacionalisme “perillós”.
Es diu que el globalisme produeix reaccions nacionalistes.
Els dos termes psicològics remeten directament a l’afirmació que l’esta nació està en declivi.
o Hi ha la psicologia global, que colpeja la nació des de dalt, minvant les lleialtats amb un joc lliure d’identitats.
Dimensió social de la persona Laura Casado o      I després trobem la psicologia perillosa de la casta o la tribu, que colpeja per baix l’estat amb un poderós compromís intolerant i amb violència.
Examinant la psicologia global: o La tesi de la nova cultura postmoderna significa un canvi en el to psíquic.
o La postmodernitat sovint assoleix la seva manca de profunditat a través del pastitx, que és “un dels trets o pràctiques més significatius avui en la postmodernitat”.
 Patitx: Obra que presenta una barreja, sense criteri, de diversos estils heterogenis.
o La manca de profunditat de la cultura s’acompanya d’una manca de profunditat psicològica.
o La gent del món postmodern està saturada d’informació i de relacions.
o La personalitat pastitx difereix de la psique patriòtica dels antics temps  A cap identitat particular no se li ha de concedir una inversió psíquica especial, com el patriota invertia en la pàtria un profund sentiment afectiu.
o Al món postmodern, “la idea mateix de nacions independents es posa en qüestió”.
Examinant la psicologia perillosa de la casta: o Formm afirmava que el capitalisme havia destruït les identitats fixades de les societats tradicionals.
o Alguns s’espanten d’aquesta llibertat d’identitats.
o Apartant-se de les incerteses del present, anhelen regressivament la seguretat d’una identitat sòlida  Són arrossegats cap a les simplicitats de la propaganda nacionalista i feixista.
En aquestes visions del món postmodern hi ha dos retrats psicològics: o La psique sense profunditat o La psique regressiva, que lluita contracorrent.
La imatge de la psique postmoderna es presenta com una imatge contraria a la personalitat autoritària.
En la tesi del postmodernisme es com si, en aquest moment, arreu del planeta, molts exèrcits no estiguessin practicant maniobres de batalla sota els colors nacionals.
L’estat als temps globals:     Un problema important de la tesi de la postmodernitat és que els elements de la consciència nacionalista semblen persistir.
La tesi de la postmodernitat suggereix que el nacionalisme ha canviat la seva funció  ja no és una força que crea i representa estats nació; és una de les forces que està destruint les nacions.  Hi ha una paradoxa: com més es comprometen els nacionalistes “perillosos” amb l’ideal de la nacionalitat en la lluita per establir les seves pàtries, més acceleren la fi de la nacionalitat.
Segons Stuart Hall i David Held, l’ascens dels “nacionalismes” regionals i locals comencen a erosionar el nacionalisme des de baix.
Zygmunt Bauman sosté que les nacions que han estat creades al món postmodern, contemporani, difereixen tant de les nacions creades pel nacionalisme en l’era de la modernitat que no se’ls hauria d’aplicar pròpiament el terme nació.  A les anomenades noves nacions els manca “viabilitat”, perquè la viabilitat nacional, generalment, ha estat soscavada al món d’avui; són massa petites per ser sobiranes i, en qualsevol cal, la sobirania estatal està desapareixent.
Dimensió social de la persona             Laura Casado Hinsley preveu de la confusió entre la sobirania nacional i la llibertat d’un estat nació per actuar independentment d’un poder superior: aquesta és històricament “la situació a què molts estats poden haver aspirat sovint, però que de fet mai han gaudit”.
La visió federal transfereix la nacionalitat a una entitat més àmplia, ja que els estats es combinen per formar un superestat La idea de frontera continua sent important en les dues visions.  D’una manera o de l’altra, no s’excedeixen les tradicions ideològiques de la nacionalitat, inclosa la seva consciència fronterera.
La qüestió de la immigració, més que cap altra, mostra que l’estat no s’ha extingit en l’època del capitalisme tardà.
Els estats es reserven el control de la immigració i la definició de ciutadania.
No hi ha gaires raons per suposar que la migració de poblacions a través de fronteres estatals significa l’erosió dels estats.
La preocupació sobre la immigració avui dia s’expressa gairebé invariable amb maneres de parlar nacionalistes, ja que els parlants es preguntes què passa amb el “nostre” país, amb la “nostra” pàtria.
Hi ha un discurs banal de les fronteres i la migració.
Pertot arreu del món els governs, confrontats amb els immigrants i els refugiats, reforcen la legislació mentre esmenten la valia de la seva (amenaçada) essència nacional.
La tesi de la postmodernitat afirma que la nacionalitat s’està desfent.  Les nacions petites ja no poden afirmar la seva sobirania independent.
Tot i així, la qüestió no depèn només de la “viabilitat” de les nacions petites  La tesi es proposa en un moment en el què una nació, per sobre de tota la resta, pugna per encapçalar un ordre mundial de nacions (EEUU).  Hi hauria un motiu més vàlid per declarar la fi de l’estat nació si aquesta nació mostrés signes de disgregació.
Si la nació més poderosa del món, amb una gran influencia al llarg de l’anomenada “aldea global”, no s’està desfent, llavors segur que és massa prematur declarar la fugida dels estats nació de l’escena mundial.
Tots els racons del país:    Els Estats Units ocupen un lloc central en les anàlisis de la cultura postmoderna.
Els mateix textos del postmodernisme fan servir sovint la dixi faedora de la pàtria.
Hi ha una profunditat banal en el món. Les superfícies més profundes no estan amagades ni son desconegudes  El poder del govern dels Estats Units, al qual li paguen impostos, i el dels militars, que està finançat per aquells impostos, no són secrets encoberts: són públicament coneguts, i existeixen de manera oblidadissa.
Identitats i política:    Fins i tot quan apareixen formes subnacionals de política per erosionar l’estat nació, aquestes formes subnacionals, en realitat, poden estat donant l’estat per descomptat, tot situant-se dícticament dins la terra natal.
Alguns estudiosos assumeixen que les polítiques de la identitat dins dels Estats Units (com ara els moviments en favor dels interessos dels hispans, els gais i les dones) són equivalents als sorolls sord de separatisme “subnacional” d’uns altres llocs.
La política d’identitat, de manera diferent als moviments nacionalistes, aplega aquells que estan geogràficament esparsos dins d’una unitat imaginada d’identificació: ha d’imaginarse una comunitat d’interessos dessituada.
Dimensió social de la persona      Laura Casado Alguns han sostingut que aquesta identificació ètnica conté un element típicament postmodern de “identificació voluntària”.
Sorolls sosté que les identitats triades són superficials, ja que no els acompanyen formes de vida cultural complets: “L’etnicitat nord-americana no és una qüestió de contingut, sinó de la importància que els individus li atribueixen”  Si dues persones de la mateixa família, que viuen a la mateixa ciutat, poden reivindicar diferents identitats ètniques i diferents llocs d’origen.
Tot i que el multiculturalisme podria amenaçar les antigues hegemonies normalment encara està empresonat dins de la noció de la nacionalitat.
En el cas dels Estat Units, la nació apareix com una aldea global  és com i els estats Units contingués el món sencer: hispans, africans, francesos, eslaus, tots són “aquí”.
Dins de la desfilada nacional de diferents identitats, se suggereixen una identitat d’identitats més ampla i més subtil.
La globalització i els Estats Units        És fàcil suposar que allò que és global no pot ser nacional i viceversa, igual que és fàcil suposar que el nacionalisme és tot el contrari de l’universalisme cosmopolita.  Tot i així, el nacionalisme conté els seus trets universals.
La cultura global transnacional és predominantment nord-americana, tot presentant una concepció nord-americana del món.
Està molt clara la transmissió global de la cultura nord-americana: Les marques com Levis, Coca-Cola, McDonald’s i les estrelles de Hollywood han esdevingut universals.
Caldria distingir les banderes agitades de les no agitades: o Onejos d’escena: Permeten que el públic reconegui, sovint abans que els títols de crèdits hagin acabat de passar, que l’acció, que conta la seva historia universalitzada, se situa als Estat Units (horitzons amb gratacels, cases blanques amb jardí  no necessiten anunciar-se com nord-americans) o Onejos que fan cruixir lleugerament la bandera: Quan els personatges atrauen l’atenció cap a la seva americanitat.
o Onejos de l’hegemonia: On la identitat del particular es presenta com una identitat universal (els esports d’equip més importants dels EEUU no competeixen contra altres nacions, són competicions locals).
La “lluita mundial” representa el món com un conte moral nord-americà d’exhibició masculina.
El món de la lluita no restringeix el seu oneig de bandera als temps de guerra  La bondat global de Nord-amèrica ha de ser defensada contínuament.
El món de la lluita mundial juga amb termes familiar  I mentre amplifica allò familiar, il·lustra com és de banal i de global aquest món nord-americà de mons.  En aquest sentit la pantomima porta un missatge més ampli, o més aviat una pista, sobre el nacionalisme globalitzar que és avui dia tan familiar.
...