Tema 10: Els Drets Humans i les teories de justícia (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció al dret
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 28/01/2015
Descargas 28
Subido por

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ AL DRET Tema 10: Drets humans i teories de justícia 1- ELS DRETS HUMANS La primera distinció que cal tenir en compte és la distinció entre “drets humans” i “drets fonamentals”.
L’expressió “drets fonamentals” designa els drets positivats a nivell intern, és a dir, els drets reconeguts per una norma jurídica positiva i protegits en el seu exercici per l’aparell estatal; mentre que la fórmula “drets humans” designa els drets positivats en les declaracions i convencions internacionals, i també aquelles exigències bàsiques relacionades amb la dignitat la llibertat i la igualtat de la persona que no han assolit un estatut jurídico-positiu.
2- ANTECEDENTS – “Incorporació normativa dels Drets Humans” Aquests són els primers textos on podem trobar diversos intents de codificació dels Drets Humans: Dels documents medievals, el de major rellevància és la Carta Magna d’Anglaterra l’any 1215, que prescriu que “cap home serà detingut o desposseït dels seus béns sense un judici previ”. Això va influir notablement en els grans documents de la història constitucional anglesa, especialment en la Petition of Rihts de 1628, l’Acta d’Habeas Corpus de 1679 i el Bill of Rights de 1689. I a través d’aquests en els textos nord-americans d’independència de 1776 (la declaració del Bon Poble de Virgínia i la Declaració d’Independència des EUA.
Les primeres declaracions de drets La revolució francesa i tots els moviments democràtics posteriors, es faran ressò de les afirmacions contingudes en la Declaració d’Independència dels EUA. A partir d’aquí, les declaracions de drets entraran a formar part de les Constitucions, l’anomenada part “dogmàtica”, i comportaran importants conseqüències polítiques i jurídiques tal com hem pogut comprovar en analitzar l’Estat de Dret.
A propòsit de l’Estat Liberal de Dret hem reparat en la concepció dels drets i llibertats individuals pròpia del l liberalisme burgés, on el dret de propietat privada apareix com un Dret “inviolable i sagrat” (dret natural), segon proclama l’article 17 de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà e 1789 (text sorgit de la revolució francesa). En aquest text l’esperit dels filòsofs jusnaturalistes és present. Positivitzant aquests drets, l’Estat reconeix i garanteix que són inherents a l’ésser humà, que són superiors i anteriors a les legislacions escrites i reconeguts com a universalment vàlids.
3- FONAMENTACIÓ DELS DRETS HUMANS Durant el segle XIX es va produir un canvi important pel que fa a la fonamentació per tal de justificar els drets fonamentals. A partir de les primeres declaracions de drets comencen a sorgir explicacions des de pressupòsits diferents als del jusnaturalisme racionalista (S. XVIII). Des de les posicions historicistes, els drets humans són considerats drets variables i relatius a cada context històric, que l’home té i manté a cada d’acord amb el desenvolupament de la societat. Atés que aquests drets varien històricament, s’abandona la base lògica dels dits drets com a drets universals de l’home, i se’ls redueix, com a màxim, a drets de “l’home INTRODUCCIÓ AL DRET Tema 10: Drets humans i teories de justícia en la història”. Això equival a dir que els drets s’accepten com a tals per a homes d’una època particular. No es tracta, per tant, de les demandes eternes, sinó sols de drets històrics, manifestacions de les necessitats d’una o d’altra època, i intents de satisfer aquestes necessitats.
La fonamentació historicista entronca amb el positivisme jurídic i es manifesta com una concepció formalista basada en la primacia de la llei general i abstracta. Des de l’òptica juspositivista, els drets humans i els valors que els informen no poden ésser inherents a l’home amb independència del seu reconeixement, ja que el seu origen i fonament es troba precisament en el Dret positiu. Qualsevol dret és una creació tècnico-jurídica.
Bentham, Austin i Berghom són els representants del positivisme jurídic.
La fonamentació ètica dels drets fonamentals parteix de la tesi que l’origen i fonament d’aquests drets no pot mai ésser jurídic, sinó previ a allò jurídic. El Dret positiu no crea els drets humans. La seva notable labor és convertir-los en normes jurídiques i garantir-los també jurídicament. Els drets humans apareixen com a drets morals, és a dir, com a exigències ètiques i drets que els éssers humans tenen pel fet d’ésser homes i, per tant, amb un dret igual al seu reconeixement, protecció i garantia per part del poder polític i del Dret.
Un altre intent de justificació dels drets humans és la fonamentació intersubjectivista. El nucli d’aquesta concepció és que els drets es basen en necessitats humanes que emergeixen de l’experiència concreta de la vida pràctica, i que aquestes necessitats posseeixen una objectivitat i una universalitat que possibiliten tant la seva generalització a través de la discussió racional i el consens, com la seva concreció en valors que puguin materialitzar-se (Habermas i Heller).
4- INTERNACIONALITZACIÓ DELS DRETS HUMANS En el procés històric dels drets humans és decisiu el moment de la seva internacionalització, que s’origina per tal d’oferir noves garanties per damunt de les fronteres de l’Estat. Al llarg del segle XX comença amb la societat de nacions, després de la Primera Guerra Mundial. La Carta de les Nacions Unides de 26 de juliol de 1945 es limità a assenyalar l’exigència d’una promoció internacional dels drets i llibertats fonamentals sense un desenvolupament normatiu, és a dir, només els anuncia els drets humans, no els desenvolupa. Les mancances de la Carta s’intentaren compensar a través de la Declaració Universal de Drets Humans aprovada per l’Assemblea General el 1948. Els drets anomenats en la Declaració poden dividir-se en drets relatius a la llibertat, drets processals i polítics i drets socials.
S’ha parlat del valor de la Declaració com a expressió de la consciència jurídica de la humanitat per la seva obligatorietat moral. Per tal de reforçar l’efectivitat dels Drets tutelats en la Declaració, l’Assemblea General decidí que s’articulés en dos convenis: el Pacte Internacionals de drets econòmics, socials i culturals, i el Pacte Internacional de drets civils i polítics. En el domini europeu es firmà a Roma el Conveni per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals. Aquests instruments són fruit de la creació del Consell d’Europa (1948).
INTRODUCCIÓ AL DRET Tema 10: Drets humans i teories de justícia Pel que fa als drets relacionats amb la llibertat, és necessari que l’Estat no intervingui per tal de gaudir d’aquests drets. En canvi, pel que fa als drets polítics i socials, si que es necessita l’acció de l’Estat, perquè per tal d’exercir-lo es necessita l’actuació de l’Estat.
5- TEORIES DE LA JUSTÍCIA El mateix terme “justícia” el podem utilitzar segons diverses accepcions. Fonamentalment, podem distingir un sentit subjectiu, en què la justícia apareix com a virtut de la vida personal, i un sentit objectiu que veu l justícia com a qualitat de les estructures, normes i institucions socials. Però la distinció no és rotunda perquè la justícia es troba en la intersecció entre vida personal i vida social.
El valor o idea de justícia tendeix a objectivar-se en el Dret.
Les teories de justícia el que intenten és objectivar la justícia, per conèixer el seu contingut. Hi ha tres teories: a) L’utilitarisme (J. Bentham i J. Stuart Mill): El representant més destacat de l’utilitarisme és Jeremy Bentham. Bentham expressà que “el bo en si és incognoscible, l’únic que interessa és el que pot ser bo per a algú, és a dir, útil”. El principi d’utilitat serà formulat com el “d’aconseguir la major felicitat del major nombre d’individus”, tenint en compte que “felicitat” s’entén com a plaer, amb gaudi dels béns materials. Aquest principi, si no es veu limitat per algun tipus de correctiu, posa en perill els drets dels individus i de les minories.
Les insuficiències de l’utilitarisme de Bentham foren advertides per J. Stuart Mill (corregeix a Bentham), en el qual posà de manifest que sense reconèixer l’existència de regles objectives o institucionals de conducta, aplicables a tothom, resulta impossible salvaguardar la personalitat moral de cadascú, els seus drets i, en última instància és impossible parlar amb propietat de justícia.
b) Teories liberals (liberalisme igualitari i liberalisme llibertari): Als EUA, la filosofia política del liberalisme llibertari de Nozick, defensa l’anomenat “Estat mínim”, és a dir, que l’Estat existeix per garantir els drets previs dels individus, l’esfera de l’autonomia privada i, especialment, el dret de propietat privada (Estat: garantir l’ordre i garantir la llei).
J. Rawls, per la seva banda, adopta una posició més complexa. En la seva pretensió de dotar d’una fonamentació filosòfica a l’Estat social de Dret, enfront de l’utilitarisme economicista, construeix la seva teoria de la justícia al voltant de la noció d’equitat. L’equitat, en la concepció del liberalisme igualitari de J. Rawls, posseeix dues dimensions: una dimensió formal, que inclou les idees de llibertat, igualtat i respecte mutu, i una dimensió material que postula una distribució dels béns socials primaris, tenint en compte els menys afavorits.
INTRODUCCIÓ AL DRET Tema 10: Drets humans i teories de justícia Les crítiques a Rawls solen coincidir que la seva teoria de la justícia és una proposta de caràcter polític, i que tanmateix el resultat és poc coherent, des del punt de vista filosòfic. La teoria rawlsiana de la justícia s’autoconsidera una filosofia política capaç d’englobar diverses filosofies morals.
c) Teories comunitaristes (Walzer): El comunitarisme és un corrent oposat al liberalisme. Es cosnidera que tot allò bàsic per l’ètica deriva dels valors comunitaris, del bé comú, dels objectius socials, de les pràctiques tradicionals i de les virtuts de la cooperació i fonamentalment de la solidaritat. El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seva força en el fet que els seus components han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de pertànyer a la societat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de la ciutadania.
Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (si l’individu o la comunitat) és essencial per analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps. Fonamentalment, s’utilitza el terme en dos sentits: 1) El comunitarisme filosòfic considera que, a diferència del liberalisme llibertari clàssic, que construeix les comunitats com a originades per actes voluntaris d’individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar els individus.
2) El comunitarisme ideològic nega l’existència de majories i minories en una societat lliure, i per tant, que a través de la descentralització s’assoleixen unitats territorials de grups d’interès (comunitats).
...