Legitimació del poder eclesiàstic a Europa III (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història de la Cultura i les Institucions europees
Profesor G.M.
Año del apunte 2017
Páginas 2
Fecha de subida 01/11/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

Apunts del bloc de Medieval d'Història de les cultures i les institucions

Vista previa del texto

NEUS DÍAZ MONTANÉ ndiazmon  CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 La teoria gelasiana El Papa Gelasi (492-496) és qui la formula. Formula una altra teoria política que es pot vincular a un problema polític concret, específic. Un problema previ que l’enfronta a l’emperador. El monofisisme és el debat sobre la naturalesa de Crist (el mateix passa amb l’Arrianisme o els Nestorians). La determinació de la qualitat divina o humana de Crist.
La visió que va guanyar és la Catòlica. Crist és con-substancial (que és el mateix) a Déu? Sí, són els mateixos. Això és el que deia l’Església Catòlica. En canvi, el monofisisme deia que Déu és humà i adopta la condició de diví. I la condició divina absorbeix la humana. Al Concili de Calcedònia, al 451, seran condemnats els monofisistes. Crist és, per una banda, Déu i per una altra banda home. Els Nestorians seran condemnats per dir això, al 431. L’arrianisme serà condemnat el 325.
Tot això causarà aquest problema perquè l’Emperador d’Orient defensarà el punt de vista dels monofisistes. Tenia tot el dret a posicionar-se, ja que no deixava de ser un patriarca (religiós) que enfocava l’Església d’aquella manera.
Però segons el Papat de Roma, només era un polític, per tant, no podia prendre aquella postura respecte la religió, perquè estava per sota del Papa. L’Emperador com a cristià, està sotmès a la disciplina de l’Església i no hi pot intervenir.
El Papa de Roma, llavors, li envia una carta a l’Emperador queixant-se de les seves discrepàncies. D’aquesta carta en traurem la teoria Gelasiana. En aquesta, s’oposa a la visió bizantina de l’Emperador com a Cesaropapista: - El papa Gelasi I li envia una carta a l’Emperador Anastasi dient que no pot intervenir en les postures religioses perquè ell és emperador, poder polític. A més, posa l’autoritat sagrada del Papa per sobre del poder reial de l’Emperador.
Per altra banda, segons l’Emperador, la seva visió és que com que és emperador, també li pertoca el poder religiós.
Per tant, l’Autoritat i el Poder no són el mateix. Una és superior a l’altra. S’aprecia més l’autoritat que el poder. L’autoritat ve reconeguda per altres persones, mentre que el poder s’accepta, es delega. Aquest pensament col·loca l’autoritat pontifícia per sobre del poder reial.
- Els precedents de la política de Gregori El gran: la política de Justinià El 488 és quan hi ha l’entrada a Itàlia pels ostrogots. La lluita que el Papa no era amb aquest poble, sinó amb l’Emperador, per tant, no li preocupa.
El 536 i el 540 arriba el poder bizantí a la península Itàlica. És una altra lluita entre el poder d’Occident i el d’Orient. El poder polític de l’emperador s’instal·la al territori itàlic, i l’emperador vol imposar la seva força, però el Papa s’hi nega. D’aquesta manera, redueix la figura del Papa a un patriarcat més durant un període. Durant trenta anys conviuen el poder del papa amb el de l’emperador.
ndiazmon NEUS DÍAZ MONTANÉ CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 El 568 hi ha l’entrada dels Llombards a la Península Itàlica. El poder llombard no elimina el bizantí, de fet no seria fins als carolingis (Pipí el Breu, imperi de Carlemany) quan desapareixen els dos. Roma i Ravenna seran els últims territoris que resisteixen sota poder bizantí. Tot i que el Papa de Roma ha perdut poder en aquest moment, l’imperi bizantí s’afebleix perquè va perdent territoris.
Roma és el cap d’un ducat, per tant, el poder polític del territori seran ducs i per això resistiran tant, perquè és important. I l’altre territori, Ravenna, un exarcat (l’Exarcat de Ravenna). Es destacaran aquests dos territoris perquè, en l’imperi de Carlemany, s’entra en un acord per lluitar contra els llombards i lliurar al Papa aquests territoris, per fer desaparèixer l’Imperi Bizantí d’Itàlia.
 Gregori I Al voltant del 590-604. És un papa important perquè és Gregori I el Gran, perquè la seva figura fa retornar l’estadi de poder del Papat a la invasió bizantina. Se’l considera un dels grans papes perquè, en aquest període, defensa amb energia la primacia del Bisbe de Roma, i defensa la independència del poder espiritual, perquè s’està sortint del període de control bizantí.
També exerceix la jurisdicció sobre totes les esglésies d’Occident. A més, adopta el títol de patriarca ecumènic, és a dir, patriarca universal.
Gregori I comença a utilitzar en la documentació l’expressió Servus servorum Dei (servent dels servents de Déu). És una formulació de poder polític.
 Gregori VII (1073-1085) El 1075, és quan fa la Teocràcia Pontifícia. Apareix el poder dels carolingis.
Pipí el Breu i després Carlemany, eliminen el poder llombard i posa al poder de Roma al Papat. És un moment plàcid amb Occident. A Orient hi seguirà havent la disputa de reconeixement del Papat.
El 1075 promulga el Dictatus Papae, on intenta imposar la Teocràcia Pontifícia, en un context diferent: guerra de les investidures contra l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.
La Dictatus Papae diu que Déu és l’origen dels dos poders, l’espiritual i el terrenal (govern). Això és el que diu la Teocràcia Pontifícia, que no és el mateix que deia la teoria gelasiana. D’aquesta manera, com que el Papa és el representant de Déu i Déu és qui té els dos poders, el Papa té els dos poders i té la capacitat de destituir reis i emperadors (amb motiu de pecat, però el pecat és tan fàcil com que l’emperador digui alguna cosa que al Papa no li sembli bé).
...

Tags:
Comprar Previsualizar