Psicologia Social II 1.2 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Social
Año del apunte 2013
Páginas 14
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS UNITAT 5. LES ACTITUDS.
CONCEPTE.
5.1.
Avaluació més o menys intensa i favorable o desfavorable d’un objecte d’actitud. Les actituds presenten: força, direcció positiva o negativa, cosa, persona o aspecte del món social.
5.2.
DESENVOLUPAMENT, EXPRESSIÓ, FUNCIONS.
Com a funcions trobem: - 5.3.
Funció instrumental, adaptativa o utilitària. Orienten cap a determinades interaccions amb els objectes.
Expressar les pròpies conviccions i afirmar relacions significatives. Ens permeten definir-nos i autoexpressarnos a nosaltres mateixos.
Funció defensiva. Ens protegeixen de conèixer veritats desagradables.
Organitzar o donar consistència als estímuls que ens envolten. Ens ofereixen l’oportunitat d’un coneixement econòmica.
MESURA.
- Estudis d’opinió.
Tècniques encobertes (TAT).
Escales d’actitud. (Thurstone, Likert, Osgood) Registre fisiològic.
Observació de conductes.
 Fishbein i Ajzen, 1975 - Correspondència en el grau d’especificitat de l’actitud i de la conducta « Acció feta: Quina conducta es portarà a terme?   « Objecte de l’acció: Cap a quina cosa es dirigeix la conducta? « Context: En quin context s’executa la conducta? « Temps: Moment en què es porta a terme la conducta? - S’ha de comptar amb informacions sobre: « Components de les actituds « Valoració de les actituds « Intencions de comportament - El temps entre la mesura d’actituds i la mesura de la conducta ha de ser mínim PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS UNITAT 6. ESTEREOTIPS, PREJUDICIS I DISCRIMINACIÓ.
6.1. COMPARACIÓ SOCIAL.
ORIENTACIONS PRINCIPALS: CONFORMISME. L. FESTINGER. Psicòleg influent a la 2a meitat del s.XX.
Aquest autor investiga sobre un marc general de la Teoria de la comunicació social informal. I es centra en l’individu per tant, té teories com la de la dissonància cognitiva (que té sentit si es tenen en compte el canvis d’actitud).
Pel que fa a la Teoria de la Comparació Social, es dóna la contrastació de creences, opinions i actituds amb les d’un altre grup.
Planteja que l’origen d’aquesta comparació social es troba a la incertesa de la pròpia persona; per això l’individu es sent empès pel grup cap a la uniformitat per a que es pugui arribar a l’objectiu col·lectiu. (identitat compartida, metapropòsit, uniformitat).
Trobem un contínuum entre realitat física i social (les quals són inversament proporcionals).
On trobem dubtes és quan parlem de les realitats socials (agradament, art...) atès que són convencions, aquesta que té un major pes com a origen de l’existència. Així s’origina la dependència cap a altres persones per tal de determinar la validesa de les opinions, actituds i creences de l’individu.
Com menor és el pes de la realitat física, més augmenten la importància del grup i la pressió:   Les pressions d’uniformitat en un grup depenen de: - Importància del grup per a l’individu - La pertinença de l’opinió o de la capacitat per al grup La pressió d’uniformitat no desemboca en un estat d’equilibri, ja que existeix un moviment unidireccional amunt. Mai no s’arriba a un estat de repòs social: “Fer-ho cada cop millor”.
Com funciona la pressió a la uniformitat? - Canviant la pròpia posició - Canviant la posició de l’altre - Restringint el camp (i.e., l’espai de comparació) Mancances teoria  on estan el canvi social i les diferències si sempre tendim a aquesta uniformitat, així com aquesta conformitat.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS ALTERITAT. J. P. CODOL. Explicació de com la gent és diferent quan a la vegada està molt lligada a un grup.
EFECTE P.I.P. Codol lligà els efectes de conformitat i la pressió d’uniformitat de la comparació social de Festinger amb la diferenciació.
Els subjectes no es comparen en funció de la incertesa.
 La norma, pot ser un estat habitual de fet. (descriptiva).
 La norma, pot ser també un ideal d’allò que hauria de ser. (prescriptiva).
Per a estar lligat a un grup però mantenir la individualitat  Conformitat superior de sí (PIP- el primer entre els meus).
- Conflicte entre el desig d’agradat (determinisme social) i la preservació del jo (diferenciació).
- Afirmar-se amb una conformitat més gran.
- Desaparició si estem allunyats de les normes.
≠ amb Festinger (la incertesa no és l’origen, sinó la norma) i (combinació de manera que una persona pugui seguir les normes però a la vegada destaqui sobre la resta).
ALTERITAT. G. LEMAINE.
El fet de ser un altre porta a:  Cerca de la diferència, alteritat i accentuació de la heterogeneïtat  Competició intergrups i inferiorització -  La inferiorització i al copresència -  Els grups desfavorits fan ús de la diferenciació per tornar-se incomparables.
Només amb la presència d’algú “fort” (sense competir explícitament) es dona la diferenciació.
“L’originalitat social” 6.2. CATEGORITZACIÓ SOCIAL.
Aquest procés ens indica com s’organitzen:  Les percepcions i l’experiència de l’individu  L’estructuració de les relacions intergrupals  La diferenciació entre grups i individus HENRI TAJFEL. JUDICIS QUANITATIUS.
Els llaços entre certes propietats físiques i diversos atributs socials d’estímuls d’una mateixa sèrie podrien modificar el judici perceptiu.
- Si s’afegeix una característica no física a un estímul, en categoritzar s’accentuen: . Diferències intercategorials . Diferències intracategorials DISCRIMINACIO.
 A partir d’experiments de categorització social es pot observar com els subjectes afavoreixen marcadament els membres de l’intragrup (endogrup).
 Segons Tajfel aquest és un procés que explica la simplificació que s’opera al percebre el món físic i social i la manera com l’individu organitza la percepció subjectiva del seu ambient.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS  El procés de categorització no només estructura les percepcions sinó que també explica els comportaments diferenciadors i permet predir determinades transformacions socials (interacció entre agents socials).
Quina és la seva dinàmica?  Augmenta si s’anticipen trobades competitives  Les diferencies són més marcades si  - L’endogrup està més valorat socialment - Hi ha evocació inicial de la valoració de l’exogrup - Hi ha una trobada entre grups (la trobada individual és menys determinant) Les diferencies minven si es tenen categories entrecreuades 6.3. ELS ESTEREOTIPS I ELS PREJUDICIS SOCIALS.
PREJUDICI. Actitud en general negativa (pot ser positiva) envers els membres d’un grup social específic, que es basa exclusivament en la pertinença a aquest grup.
Una persona amb prejudicis cap a un determinat grup social avaluarà als seus membres de manera particular (normalment negativa), simplement en raó a la pertinença a aquest grup.
 Com la resta d’actituds el prejudici influeix en el processament de la informació social, i en les nostres creences i sentiments amb respecte a persones que pertanyen a diversos grups.
 El prejudici persisteix atès que pot enaltir la nostra autoestima, i degut a que els estereotips permeten una economia d’esforç mental.
Manteniment: - Els individus tenen prejudicis atès que aquests els hi permeten reforçar la seva autoimatge. Quan l’individu prejudicial carga contra un grup cap al que té una visió negativa, aquesta situació li permet afirmar la seva autoconfiança i sentir-se superior en diversos aspectes.
- Mantenir prejudicis ens estalvia un considerable esforç cognitiu. Més específicament, els estereotips, compleixen aquesta funció.
 Prejudici: actitud  càrrega emocional  Estereotips: creences  cognitius  Discriminació: conducta observable (racisme, sexisme) FACTORS PERSONALS: - Categorització (estereotips) Ells iguals, nosaltres diferents - Atenció selectiva (correlacions il·lusòries) - Percepció selectiva (interpretar l’ambigüitat segons l’estereotip) - Memòria selectiva (fets congruents) FACTORS INTERGRUPALS: - Conflicte realista (augmenta l’homogeneïtat de l’exogrup) .Recursos escassos .Amenaça percebuda .Competència FACTORS INTERPRESONALS: - Etnocentrisme (rebuig a persones diferents de l’endogrup) - Autoritarisme .Educació rígida .Sobreexigència - “Adoració” y hostilitat a pares “perfectes” - Frustració  agressió (“chivo expiatorio”) Grups: .Febles (seguretat davant represàlies) .Visibles .Trets estranys .Desagradables amb anterioritat - Identitat social: desig de superioritat Estratègia de diferenciació màxima .Identitat social positiva .Augment de l’autoestima PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS FACTORS SOCIOCULTURALS: - Foment d’estereotips (mitjans massius) - Influència dels pares (mostren actituds) y companys (premien discriminació).
.Càstig per relacions amb exogrups.
FORMES DE REDUCCIÓ DEL PREJUDICI:  Control conscient dels estereotips  Contacte - Cooperació (trencaclosques d’aprenentatge) - Status equivalent  Legislació contra la discriminació MANIFESTACIONS ACTUALS:  Racisme modern. Actualment poques persones manifestarien i expressarien lliurement creences racistes. El racisme “antic” (explícit) ha cedit el pas a formes més subtils, les qual reben el nom de racisme modern. Aquesta tipologia de racisme implica dissimular el prejudici cap als altres en circumstàncies públiques, i expressar actituds intolerants quan se està enfora de cap sanció.
- Negació del fenomen - Ressentiment envers favors a grups minoritaris - Heteroatribució interna - Exageració de les diferències - Sentiments: incomoditat, inseguretat, desconfiança, disgust, sensació d’amenaça - Tracte fred i distant, evitant el contacte - No hi ha emocions positives  Emblematisme. Situacions en les quals els individus duen a terme accions positives trivials dirigides a membres d’exogrups cap als que senten forts prejudicis. Aquests comportaments són utilitzats com a excusa per a evitar accions beneficiàries més significatives cap a aquests grups.
.Accions trivials a exogrups (excuses)  Discriminació inversa (comportaments negatius dirigits cap a membres de grups socials que són objecte del prejudici).
.Avaluacions favorables .S’evita el contacte  Sexisme .Hostil .Benèvol PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS UNITAT 7. COMUNICACIÓ, IMPRESSIONS I EXPLICACIONS DEL COMPORTAMENT.
7.1. TEORIA DE L’ATRIBUCIÓ DE CAUSALITAT.
Podem parlar del comportament des de diferents perspectives: - Explicació del propi comportament AUTOATRIBUCIÓ (endogrup) Comportament del nostre grup - Explicació del comportament dels altres Causes HETEROATRIBUCIÓ (exogrup) externes internes Ex.
AI. He arribat tard perquè em trobava malament.
AE. He arribat tard perquè m’he trobat un accident.
HI. El Pere ha arribat tard perquè s’ha dormit..
HE. S’ha trobat un accident.
L’ATRIBUCIÓ és un procés d’assignació d’una causa a la nostra pròpia conducta i a la dels altres, per tant, és un procés psicosocial dins l’àmbit sociocognitiu, cal dir que té molta importància en l’àmbit jurídic.
 Explicació social. El pensament humà intenta cercar, construir i donar explicacions a les nostres experiències.
Intentem comprendre el nostre món per a fer-lo suficientment ordenat i significatiu per a l’acció adaptativa, i tendim a sentir-nos incòmodes si no contem amb aquest coneixement. Necessitem comprendre a la gent.
La gent construeix explicacions sobre els fenòmens físics (terratrèmols, estacions) i sobre la conducta humana (ira, actituds...), i en general aquestes explicacions són causals, atès que atribueixen a condicions específiques un paper causal.
PER QUÈ s’utilitza l’atribució? Per a conèixer les disposicions d’algú o els seus trets personals, atès que ens ajuda a comprendre l’ambient social i a predir i controlar per a poder actuar de manera eficaç en aquell ambient.
A partir d’això, actuarem d’una o altra manera, és a dir, farem cas a la informació donada d’una forma o altra, per a explicar l’actuació dels altres.
TEORIA DE HEIDER DE LA PSICOLOGIA INGÈNUA.
* Psicòleg (o científic) ingenu. Model de cognició social que caracteritza a la gent per l’ús d’anàlisis racionals, de tipus científic, causa-efecte, per a comprendre el seu món.
FRITZ HEIDER (1958) va fer que els psicòlegs socials prestessin més atenció a la importància de la psicologia ingènua que utilitza la gent, és a dir, al “sentit comú”. Considerava que aquestes formes de teoria eren importants per si mateixes, atès que influïen en la conducta.
Heider pensava que les persones són psicòlegs intuïtius que construeixen teories causals sobre la conducta humana.
PRINCIPIS: 1. Com sentim que la nostra pròpia conducta és motivada més que aleatòria, tendim a investigar les causes i les raons de la conducta d’altra gent fins a descobrir els motius.
2. Construïm teories causals a fi de poder predir i controlar el medi, tendim a cercar propietats estables i duradores del món que ens envolta. Intentem descobrir trets de personalitat i aptituds persistents d ela gent o propietats estables de situacions que causen conductes.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS 3. En atribuir causalitat a la conducta, distingim entre factors personals [factors d’atribució interna o disposicional] (personalitat, aptitud) i factors ambientals [factors d’atribució externa o situacional] (situacions, pressió socials).
- Atribució interna (o disposicional). Procés d’assignar la causa de la nostra pròpia conducta o la d’altres a factors interns o de disposició.
- Atribució externa (o situacional). Assignació de la causa de la nostra conducta o la d’altres a factors externs o ambientals.
TEORIA DE JONES I DAVIS DE LA INFERÈNCIA DE CORRESPONDÈNCIA (atribució causal de la conducta a disposicions de base). Explica com la gent infereix que la conducta d’una persona correspongui a una disposició o tret de personalitat de base (per exemple, inferim que una acció amistosa es deu a una disposició de base cordial). A la gent li agrada fer inferències de correspondència (atribuir la conducta a una disposició de base), perquè una causa disposicional és una causa estable que fa predictible la conducta de la persona, així augmenta la nostra pròpia sensació de control sobre el món.
FONTS D’INFORMACIÓ O SENYALS: 1. La conducta lliurement escollida és més indicativa d’una disposició que la conducta que està clarament baix el control de les amenaces, limitacions o incentius externs.
2. La conducta amb efectes relativament confluents per a aquesta conducta i no comuns a altres conductes, ens diu més sobre la disposició. La gent assumeix que els altres són conscients dels efectes no comuns, i que la conducta específica es realitzà de forma intencional per a generar un efecte no comú: biaix de resultats.
ex. Si una persona ha d’escollir entre la conducta A i la conducta B, i ambdues generen més o menys els mateixos efectes (molts efectes no comuns), l’elecció ens dirà poc sobre la disposició de la persona. Però si ambdues tenen pocs efectes no comuns, l’elecció ens indicarà alguna cosa sobre la disposició.
3. La conducta socialment convenients diu poc sobre la disposició d’una persona, perquè és probable que estigui controlada per nomes de la societat. En canvi, la conducta socialment inconvenient sol anar en contra d’aquestes normes i, per tant, és una millor base per a efectuar una inferència de correspondència.
4. Realitzem inferències de correspondència més fiables sobre les conductes d’altres que tenen conseqüències importants per a nosaltres, és a dir, conducta amb rellevància hedònica.
5. Efectuem inferències de correspondència més fiables sobre les conductes d’altres que semblen estar destinades a beneficiar-nos o perjudicar-nos directament, o sigui, conductes que tenen personalisme.
Els EXPERIMENTS dissenyats per a investigar la teoria de la inferència de correspondència aporten cert suport. Jones i Harris observaren que estudiants estadounidencs que feien atribucions sobre els discursos d’altres estudiants tendien a efectuar més inferències de correspondència sobre posicions socialment impopulars escollides lliurement.
La teoria de la inferència de correspondència té algunes limitacions i ha declinat en importància com a teoria de l’atribució.
Sosté que les inferències de correspondència depenen, en gran mesura, de l’atribució d’intencionalitat; però, la conducta no deliberada (negligent) pot ser una base ferma per a una inferència (persona descuidada).
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS MODEL DE COVARIACIÓ DE KELLEY. La teoria de l’atribució millor coneguda és aquesta. Al tractar de descobrir les causes de la conducta la gent actua d’una manera molt similar a la dels científics. Les persones tracten d’identificar què factors covarien amb la conducta i després assignen a aquest factor un paper causal. El procediment és similar al de la tècnica estadística d’anàlisi de variància ANOVA, per això aquest model rep el nom de ANOVA.
Concurrència d’una acció d’una persona i possible causa: 1. Informació de COHERÈNCIA. Si Tom sempre riu amb aquest comediant (alta coherència) o poques vegades (baixa coherència.
2. Informació de DISTINTIVITAT. Si Tom riu de qualsevol cosa (baixa distintivitat) o només amb el comediant (alta distintivitat).
3. Informació de CONSENS. Si tots riuen amb el comediant (alt consens) o si només ho fa Tom (baix consens).
Quan COH, D i CON són alts, es pot atribuir el riure al comediant, és a dir, al factor extern (la causa del riure de Tom fou el comediant, però quan la D i el CON són baixos es pot atribuir el riure a un factor intern de la personalitat de Tom (Tom va riure amb el comediant, perquè simplement és la classe de persona que tendeix a riure molt).
- Esquemes de causalitat. Creences, opinions o preconceptes, construïts a partir de l’experiència, sobre com certes classe de causes interactuen per a provocar efectes específics.
 LABILITAT EMOCIONAL. Les EMOCIONS tenen dos components diferents: - Estat d’activació psicològica, que no diferencia entre les emocions - Cognicions, que retolen l’activació i determinen què emoció s’experimenta.
A vegades, les cognicions poden predir a l’activació, però altres cops pot haver-hi un estat d’activació que fa que s’hagin d’investigar possibles causes en l’ambient immediat.
TEORIA DE L’AUTOPERCEPCIÓ. La implicació de tractar les emocions com a una excitació o activació etiquetada cognitivament és que la gent pot realitzar atribucions més generals sobre la seva pròpia conducta. Explicació sobre com la gent construeix el seu autoconcepte.
TEORIA DE WEINER DE L’ATRIBUCIÓ. Les dimensions atributives de l’èxit de la tasca són el centre d’un altre extensió de la teoria de l’atribució, formulada per Weiner. Estava interessat en les causes i les conseqüències de les classes d’atribució efectuades respecte de l’èxit o del fracàs en una tasca: l’èxit o el fracàs en un examen: 1. Locus. El fet està causat per l’actor (intern) o per la situació (extern)? 2. Estabilitat. La causa interna o externa és estable o inestable? 3. Controlabilitat. En què mesura el fet futur en la tasca està baix el control de l’actor? Aquest model és dinàmic, atès que l’avaluació es donarà depenen de si s’ha tingut èxit o fracàs i experimenta, emocions positives o negatives.
Després s’efectua una atribució causal sobre el rendiment, el que genera emocions més específiques i expectatives que influeixen en el futur.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS DIFERÈNCIES INDIVIDUALS I ESTILS ATRIBUTIUS.
Qui considera que les persones difereixen respecte al grau de control que senten que tenen sobre les recompenses i els càstigs que reben.
- Els internalistes. Consideren que tenen un enorme control personal sobre el seu destí. Les coses succeeixen perquè ells fan que succeeixin.
- Els externalistes. Són més fatalistes: consideren que tenen escàs control sobre el que les succeeix, les coses simplement succeeixen per causalitat, per sort o per accions d’agents externs poderosos.
RELACIONES INTERPERSONALES.
Les atribucions adquireixen gran importància en les relacions interpersonals, especialment en les relacions interpersonals íntimes en les que les atribucions són comunicades per complir diverses funcions: per exemple, explicar, justificar o excusar conductes, així com atribuir culpa i infondre culpa.
HARVEY suggereix que les relacions interpersonals travessen 3 fases: - Formació.
Manteniment. Disminueix la necessitat d’efectuar atribucions, perquè s’han construït personalitat i relacions estables.
dissolució. Es caracteritza per un augment de les atribucions a fi de recuperar una comprensió de la relació.
Es redueix l’ambigüitat i faciliten la comunicació i manteniment de la relació.
Conflicte atributiu. En les parelles ofereixen interpretacions causals divergents de la conducta.
BIAIXOS D’ATRIBUCIÓ. El procés d’atribució pot estar esbiaixat per la personalitat, per la dinàmica interpersonal o per satisfer les necessitat de comunicació.
L’evidència acumulada sobre aquests biaixos “errors” atributius ha ocasionat un canvi de perspectiva. En lloc de considerar la gent com a científics ingenus se’ls considera mesquins cognitius o tàctics motivats. Els individus utilitzen estratègies heurístics per efectuar atribucions, no sempre són objectivament correctes i poden estar influenciades per motius personals.
Els biaixos són característiques totalment adaptatives de la percepció social comú i quotidiana.
ESBIAIX DE CORRESPONDÈNCIA (tendència general de la gent a atribuir indegudament la conducta a disposicions de la personalitat estables subjacents). I ERROR FONAMENTAL D’ATRIBUCIÓ. Biaix d’atribuir la conducta d’un altre a causes internes més que a causes situacional.
EFECTO ACTO-OBSERVADOR. Extensió de l’error fonamental de l’atribució. Fa referència a la tendència de la gent a atribuir a factors disposicional interns la conducta dels altres i a factors ambientals externs la pròpia. També cal dir que les atribucions internes que fem de la conducta dels altres sol ser defensada com a més estable i predictiva que la pròpia.
Aquest efecte es pot invertir si l’actor sap que la conducta és causada per una disposició.
1. focus perceptiu. +/- “focus d’atenció” per l’error fonamental d’atribució. Per a l’observador, l’actor i la conducta de l’actor són cridaners contra el teló de fons de la situació, en canvi l’actor no es pot “veure” a sí mateix comportantse, de manera que la situació de fons assumeix el rol de la figura contra el teló de fons del jo. L’actor i l’observador tenen perspectives diferents sobre la conducta i per tant, l’expliquen de maneres diferents.
2. Diferències d’informació. Motiu del perquè els actors efectuen atribucions externes i els observadors internes és que els actors tenen molta informació sobre la que basar la seva manera de comportar-se en altres circumstàncies.
En realitat poden saber que es comporten de modes diferents en diferents contextos, tendent a considerar, que la seva conducta es troba baix control situacional.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS EFECTE DE FALS CONSENS. Consideració que la nostra conducta es més típica del que és en realitat. KELLEY identificà la informació de consens com un dels tres tipus d’informació que la gent utilitzava per fer atribucions sobre la conducta dels altres. les persones no ignores la informació de consens, sinó que aporten la seva. La gent veu la seva pròpia conducta com típica i s’assumeix que altres actuarien de la mateixa manera en situacions similars.
La investigació dels factors que influeixen en l’efecte del fals consens senyalen que l’efecte és major per les creences més importants i que ens interessen molt i per a les creences sobre les que estem segurs. L’amenaça externa, les qualitats positives, la similitud percebuda amb altres i la condició de grup minoritari també augmenten les percepcions de consens.
BIAIX D’AUTOSERVEI O PER INTERÉS PERSONAL. La gent tendeix a atribuir a raons internes i a assumir el crèdit pels seus èxits (biaix d’automillorament) i negar la responsabilitat pels seus fracassos (biaix d’autoprotecció). En general els biaixos d’automillorament són més comuns que els d’autoprotecció, això es pot donar atès que la gent amb baixa autoestima no tendeix a protegir-se atribuint a raons externes els seus fracassos; més bé s’atribueixen a raons internes.
La gent que aconsegueix l’èxit, i necessita d’esforços per fer-ho, assumeix públicament i en el cas del fracàs, el nega.
També hi ha evidència d’un biaix d’autoservei anticipatori, en el qual la gent que preveu el fracàs fa deliberada i públicament atribucions externes abans de l’esdeveniment. BERGLAS ho denomina autoanticipació de mal desempeny (self-handicapping). En aquest cas es pot generar un patró general d’atribució en què les víctimes són considerades responsables de les seves desgràcies (pobresa, opressió, tragèdia i injustícia) succeeixen perquè les víctimes s’ho mereixen.
Creença en un món just creença que el món és un lloc just i predictible on succeeixen coses bones a la “gent bona” i dolentes a la “gent dolenta”.
Un altre fenomen d’atribució és la il·lusió de control, creença que es basa per creure que tenim més control sobre el nostre món del que en realitat tenim ATRIBUCIÓ INTERGRUPAL. (Assignació de la causa de la nostra pròpia conducta o de la conducta d’altres a la pertinença del grup). En aquest cas, els individus com a membres d’un grup fan atribucions respecte de la conducta d’ells mateixos com a membres d’un grup fan atribucions de la conducta d’ells mateixos com a membres o d’altres membres del grup o de fora del grup.
 ESTEREOTIP. Imatge d’avaluació àmpliament compartida i simplificada d’un grup social i els seus membres.
TEORIA DE LA IDENTITAT SOCIAL.(com la gent deriva la seva identitat social dels grups als que pertany). Teoria sobre la pertinença a grups i les relacions intergrupals basades en l’autoorganització, la comparació social i la construcció d’una autodefinició compartida en termes de propietat que defineixen a l’endogrup.
L’estereotipació no només és una activitat cognitiva individual, també pot complir funcions de defensa del jo i funcions socials.
Segons TAJFEL, els grups socials poden activar o accentuar estereotips existents per atribuir esdeveniments angoixants de gran escala a les accions d’exogrups específics, és a dir, “chivos expiratoris”.
ESQUEMES DE CAUSALITAT. Creences basades en l’experiència sobre com certs tipus de causa interactuen per provocar un efecte.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS REPRESENTACIONS SOCIALS. explicacions elaborades col·lectivament de fenòmens no familiars i complexes, que els transformen en una forma familiar i simple.
La teoria de MOSCOVICI de les representacions socials descriu una manera en la qual el coneixement cultural sobre les causes de les coses e pot construir i transmetre. Les representacions socials són comprensions consensuals compartides pels membres d’un grup. Emergeixen a través de la comunicació quotidiana informal. Transformen allò poc familiar i complex en familiar i simple, i així brinda un marc de treball per a interpretar les nostres experiències.
La teoria de les representacions socials suggereix una manera en la qual la interacció social comú en la societat construeix les teories causals de sentit comú o “ingènues” que són àmpliament utilitzades per explicar esdeveniments.
RUMOR.
Procés mitjançant el qual es construeixen les representacions socials té més que una simple semblança passatgera amb la manera en què es desenvolupen i comuniquen els rumors. ALLPORT i POSTMAN varen fer un dels primers experiments, en què la descripció d’una imatge anava passant de persona a persona, després de 5 re-descripcions només persistia el 30% del detall original.
- Anivellació. El rumor es torna ràpidament més curt, menys detallat i menys complex.
- Agudització. S’emfatitza i s’exageren selectivament certes característiques del rumor.
- Assimilació. El rumor és distorsionat d’acord amb les prejudicis, les parcialitats, els interessos i les agendes preexistents de la gent.
TEORIES CONSPIRATIVES O DEL COMPLOT. Explicació d’esdeveniments generalitzats, complexes i preocupants en termes d’accions premeditades de petits grups de conspiradors molt organitzats. Són teories causals elementals i exhaustives que atribueixen calamitats naturals i socials generalitzades a activitats intencionades i organitzades de certs grups socials que es considera que formen cossos conspiratius per a arruïnar i després dominar la resta de la humanitat.
ATRIBUCIONS A LA SOCIETAT.
- Causa externa / interna - Legitimitat/ il·legitimitat - Causa institucionalambiental.
RESUM PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS UNITAT 8. FORMES DE RELACIÓ INTERPERSONAL.
VARIABLES ASSOCIADES A LA DEFINICÓ D’ATRACTIU.
PROXIMITAT I FAMILIARITAT.
PRINCIPIDE RECIPROCITAT. Llei de “fer als altres el que te fan a tu”. Pot fer referència a l’intent de guanyar la complaença fent primer un favor a algú, però també val per l’agressió mútua o l’atracció mútua.
L’apreci recíproc és un dels principals determinats de l’atracció interpersonal.
L’impacte de la reciprocitat sobre l’atracció pot estar mediat per la nostra autoestima. L’impacte d’aquesta sobre l’atracció pot estar mediat per variables situacional. Quan la reciprocitat es basa en el poder de l’elogia com a recompensa social ,el resultat pot variar amb el grau de valor que es dona a l’elogi. Irònicament, li donem menys valor a l’elogi d’un amic que al d’un estrany, perquè l’elogi d’un amic és esperable.
Un metaanàlisi del congraciament (aconseguir l’afecte o benevolència de l’altre) suggereix que estem més temptats que un observador neutre a atorgar al adulador el benefici del dubte.
Hipòtesi del guany perdut: paradoxa que consisteix en què les persones ens agraden més si al principi ens desagradaren i més tard ens agradaren, i que ens agraden menys si la seqüència és a la inversa. Va en contra d’un model de reforç.
EMPARELLAMENT CONCORDANT. Consisteix en la selecció no aleatòria de parella basada en la similitud d’una o més característiques entre els seus integrants. És a dir, al començament d’una relació els integrants intenten tenir característiques similars.
Les persones uniformement semblants en el seu aspecte físic, antecedents socials i personalitat, caràcter sociable i interessos i activitats recreatives és més probable que es sentin atrets entre elles.
Estudi de Watson. 3 tipus d’explicació per a la semblança de conjugues: - Homogènia social: les persones poden ajuntar-se, freqüentar-se i després involucrar-se amb altres amb antecedents similars, com edat, estatus socioeconòmic i educació.
- Convergència: la semblança en les parelles podria sorgir de la convergència en el temps, més que per factors presents en la selecció inicial.
- Concordança activa: aquestes són eleccions que es fan d’acord amb les nostres preferències de parella.
Es demostrà que la concordança activa té un poder explicatiu, és a dir, les persones tenen cert sentit de propòsit quan busquen una parella.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS Els homes i les dones busquen parelles que comparteixin diversos factors bàsics. El nivell de correspondència fou fort en relació amb l’edat i amb la posició política i religiosa, moderat en relació amb l’educació, vocabulari i intel·ligència general i dèbils o inexistents en relació amb les característiques de la personalitat.
En 2004 un estudi ostra la semblança de la parella respecte a les actituds i valors. Demostraren que la semblança dels conjugues era important per a la qualitat de la parella.
TEORIES ECONÒMIQUES: BESCANVI SOCIAL I EQUITAT.
BESCANVI SOCIAL En psicologia el reforç és basa en patrons (o esquemes) de recompenses i càstigs. Quan això s’aplica a la economia parlem de retribucions i de costos i recompenses.
La teoria de l’intercanvi social és, en el seu sentit, un membre de la família general de les teories conductistes, però com a abordatge per a l’estudi de les relacions interpersonals també incorpora la interacció. A més, tracta directament les relacions properes. L’intercanvi social delinea àmpliament el mode en què l’estructura dels diferents de tipus de situacions socials pot impactar sobr eles interaccions socials o els resultats socials de les persones (Kelley).
En una relació social trobem un mínim de 2 persones, i aquesta teoria ens mostrarà com intercanvies les recompenses. El sociòleg HOMANS proposa diversos conceptes del conductisme per explicar les relacions interpersonals.
- Relació cost-benefici. El grat per un altre es determina calculant el que ens costarà ser recolzat per aquella persona. Els resultats d’això són determinants conjuntament per les accions d’aquests.
Alguns intercanvis són breus i poden tenir un significat poc profund, altres poden ser continus i prolongats i extremadament importants. En tot els casos, obtenim uns resultats o retribucions que depenen del que fan els altres.
Foa i Foa establiren 6 tipus de recompensa, cada una involucrant un intercanvi de recursos: bens, informació, amor, doblers, serveis i estatus. Cada una pot tenir una dimensió particular i tangible, de manera que el seu valor depèn de qui dóna la recompensa. A una relació també trobem uns costs, com poden ser el temps en què triga a consolidar-se o la forma en què els nostres amics ens miren.
Com que eles recursos es negocien amb la parella, tractem d’establir una estratègia minimax: intentem minimitzar els costos i augmenta al màxim les recompenses, tot i que es possible que no siguem conscients. Així doncs, una relació serà poc satisfactòria quan els costos excedeixin a les recompenses.
La psicologia social dels grups, de THIBAUT i KELLEY sosté que hem de comprendre l’estructura d’una relació per a entendre la conducta que es dóna, atès que l’estructura defineix les recompenses i les càstigs.
PSICOLOGIA SOCIAL BLOC TEMÀTIC II. LA CONSTRUCCIÓ PERSONAL DEL MÓN SOCIAL I LES RELACIONS INTERPERSONALS Per tant, en la pràctica les persones intercanvien recursos amb esperances d’obtenir beneficis (Rèdit, guany o profit que flueix d’una relació quan les recompenses acumulades de la interacció continuada superen els costos). És una forma de definir “bona relació”.
Un altre concepte important és nivell de comparació (Estàndard que apareix amb el temps, que ens permet jutjar si una nova relació és beneficiosa o no).
En una relació però, pot ser que ambdós integrants estiguin rebent un benefici, i per tant, guanyant satisfacció. El concepte de nivell de comparació és útil per a explicar per què algunes relacions podrien ser acceptables en alguns moments però en altres no.
La teoria de l’intercanvi accepta variacions en les relacions: - Diferències entre les persones i el mode en què perceben les recompenses i els costos.
- Diferències en cada persona basades en diferents nivells de comparació, tant en el temps com en diferents contextos.
RUSBULT senyalà el concepte de la inversió que té en compte el mode en què les recompenses, els costos i els nivells de comparació estan fundamentalment relacionats amb la satisfacció i el compromís de les relacions. Un metaanàlisi mostrà com la degradació de les relacions té una associació forta amb la manca de compromís.
Finalment, dir que la teoria de l’intercanvi social original de KELLEY i THIBAUT ha estat ampliada a la teoria de la interdependència més general. Aqueta subratlla la ida que les companys en una relació prolongada es tornen cada vegada més mútuament dependents, el que satisfà les necessitats de relació de cada un.
ESTILS D’AMOR (HENDRICK 1995, STERNBERG 1988.
MODEL DE DISSOLUCIÓ DE A RELACIÓ (DUCK).
RESOLUCIÓ DELS DILEMES SOCIALS.
TEORIES MODERNES DE L’AGRESSIÓ.
DETEMRINANTS SOCIALS, PERSONALS I SITUACIONALS.
TÈCNIQUES PER A LA PREVENCIÓ I EL CONTROL DE L’AGRESSIÓ.
DIFUSIÓ DE LA RESPONSABILTIAT.
VARIABLES QUE AFAVOREIXEN LA CONDUCTA D’AJUDA.
...