Diferències Individuals 1.2 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Diferències Individuals
Año del apunte 2013
Páginas 38
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 0. (Ampliar amb Capítol 1 i 2 del Manual de Pueyo) La psicologia diferencial o de les diferències individuals s’interessa per la VARIABILITAT INTERINDIVIDUAL del comportament humà per: explicar-ho, controlar-ho i pronosticar-ho Psicologia: ciència i professió.
1. HISTÒRIA I PANORÀMICA GENERAL La ciència és un conjunt de coneixements que s’han acumulat al llarg de la Història de la Humanitat.
El punt de partida és l’observació del fenomen (variació). Ens interessa per què hi ha diferències i quines són.
La història ens dóna la seqüència de formulacions abstractes dels perquès del fenomen o de la variació.
Però hi ha un problema: els fenomens no són observables directament. Llavors, com es poden medir les diferències individuals? Cal mesurar però com es pot mesurar, per exemple, l’instint materna si és una abstracció? Impacte dels decobriments de la Psicologia Diferencial en la societat Comparar grups és delicat. Hi ha nombrosos exemples de resultats d’estudis que no han estat benvinguts per la societat. Ex.: Raça i CI (Jensen, 1971); The Bell Curve (1994) o el cas Semenya (2009). Hem de tenir en compte que parlem de diferències i no de desigualtats (que suposen un criteri o una valoració moral).
Història de l’estudi de les DD. II El patró laic de la psicologia a Espanya és Juan de Huarte de San Juan (1529-1579). És autor de Examen de Ingenios para las ciencias (1575) que ha estat traduït a 8 llengües. Aquest llibre parla sobre que algunes persones tenen les facultats idònies per desenvolupar determinades feines. Huarte és un metge galènic i especulava sobre com les persones eren de diferents. Es plantejava com havia de ser algú per ser rei.
Segons l’autor, havia de tenir propietats com la fortalesa, la seguretat, que depenien de la constitució biològica. Per a de Huarte, les persones són diferents per raons de tipus biològic, d’aquí que pensés que les dones eren molt diferents dels homes o que la dieta canviava la personalitat. Cal dir que va fer observacions interessants però les seves explicacions són obsoletes.
Esquema històric - Fase pre-científica (Filosofia, Biologia, Medicina, Antropologia...): Raça, espècie, organisme, individu, malaltia...
- Fase científica de finals dels s. XIX ( dels Trets, Tests Mentals i dela personalitat...): CI, Tret, Anàlisi Factorial, Temperament...
ETAPES HISTÒRIQUES 2. 1850-1910 - Sorgiment i constitució de la  Diferencial W. Stern dóna el nom a la disciplina de la  de les DD. II.
Darwin Karl Pearson F. Galton (l’avi de la Diferencial): isobares, empremtes digitals, eugenèsia J. M. Cattell: alumne de Galton i Wundt que inventà el test mental Binet: primer test d’intel·ligència (1905) i parla de l’edat mental.
Ch. Spearman: inventor de l’anàlisi factorial, tècniques d’estadística i el factor G.
3. 1910- 1950 - Desenvolupament i delimitació de la  Diferencial (apareixen els tests que és l’eina que millor identifica un psicòleg) Terman: psicòleg dels EUA a Stantford. Creà el primer test d’intel·ligència i inventa el concepte de CI. Es dedica a l’estudi de les termites on selecciona els nens talentosos.
Weschler: crea el test d’intel·ligència més conegut i el competidor comercial del de Terman.
Escales de Wiss i Weiss.
Thurstone: psicometrista americà. Inventa tècniques d’avaluació de les aptituds.
Burt:  educativa. Dissenya programes escolars. Falsificà dades que demostraven la importància dels gens en la intel·ligència.
1 G. Allport: Estudi de la personalitat. Concepte del tret psicològic.
DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 4. 1950-1970 - Diversificació (es desenvolupen molts temes) J . P. Guilford, H. J. Eysenck, R. B. Cattell 5. 1970-actualitat - Normalització i crisi... reinterès. En aquesta època la variabilitat individual és molt important.
T. Bouchard, A. R. Jensen, M. Zuckerman, S. Scarr, R. Carroll, W. Mischel, A. Bandura, R.
McCrae, J. P. Costa - S. XXI 2. LES DUES TRADICIONS CIENTÍFIQUES DE LA PSICOLOGIA Per què? El tractament científic dels temes propis de la  de les DD. II implica: - rigor i precisió (mesura) - Objectivitat (falta de prejudicis) - Verosimilitud CONCEPTES+MÈTODES  CONEIXEMENTS  APLICACIONS Les dues disciplines de la  científica (Cronbach, 1957) tenen cursos paral·lels a la història de la Psicologia i són: - EXPERIMENTAL o Observació artificial (experiment, manipulació) o Causació (AVAR) o Univariat o W. Wundt o Psicologia de l’aprenentatge (Pavlov) 3. EVOLUCIONISME I EPIDEMIOLOGIA Teoria evolutiva de Darwin (Selecció Natural) -Continuïtat animal-home -Selecció natural: o espècie-població-individu o Principis:  Variació entre individus  Rxy pares-fills  Major nombre de descendència (adaptació)  Lluita pels recursos (competència) -Influència en  molt rellevant (Hirsch, 63) o Conductisme/ Comparada/  Diferencial - CORRELACIONAL o Observació natural (enregistrament directe) o Covariació i correlació o Multivariat o F. Galton o Psicologia de la Intel·ligència (Spearman) Epidemiologia -La variació en tota la seva extensió o Poblacions i mostres o Ex. 1. SES (Comitiva s/patrimoni) o Ex. 2. Estatura i basquet (Rxy=??) -Aproximació quantitativa o Estadística, psicometria, models predictius reals...
-Causes vs. Factors de risc -Conseqüències socials o Personologia epidemiològica o ex.: predictors de fenomens socials: quines variables poden predir el nivell d’ingressos laborals d’una persona? 4. ELS TÒPICS PROPIS DE LA PSICOLOGIA DE LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS L’estudi de les DD. II s’ocupa de: - la intel·ligència i les capacitats cognitives - La personalitat i les disposicions - Els interessos - Els estils cognitius - La creativitat i l’originalitat - Les diferències entre sexes, edats, SES /Nivell Socioeconòmic, etc. És a dir, de la variabilitat: els canvis al llarg de la vida, les diferències entre grups, les diferències interindividuals 2 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 1. UNITATS BÀSIQUES DE L’ANÀLISI DE LES DD.II (Capítols 1 i 2 de Pueyo) 1. ESPÈCIE, POBLACIÓ, INDIVIDU, PERSONA I PERSONALITAT Conceptes relacionats Espècie o bioespècie: conjunt de poblacions d’individus capaços de reporduir-se entre sí.
Població: conjunt d’individus d’una mateixa espècie que viuen en un ecosistema.
Organisme: conjunt organitzat amb característiques pròpies.
Individu: únic i indivisible - Variacions naturals: raça, mesures (antropologia...) - Únic: singularitat única i irrepetible (clons?) Descartes: dualisme cos-ment - Indivisible: concepció sistèmica. Organisme amb propietats específiques i emergents.
- Poblacions (enfocament epidemiològic) Persona: individu de l’espècie humana.
Personalitat: conjunt de característiques psicològiques individualitzadores.
2. TRETS PSICOLÒGICS I HÀBITS DE CONDUCTA 1. Unitats d’anàlisi de la variabilitat - Variació: tipus i trets.
Per a l’estudi de les DD. II procedim mitjançant dues estratègies, de tipologia i de diversitat. En les dues comparem els individus entre sí i els assignem a un grup o categoria discreta (tipus) o bé els midem les seves propietats (dimensió) de forma quantitativa.
- Atribut, variable i dimensió Són les característiques comunes als individus d’una població que varien entre ells, que tenen un màxim i un mínim. Ex.: densitat, pes, estatura, viscositat, intel·ligència, puntualitat, gregarisme...
És un concepte o constructe. Un concepte són abstraccions sobre un fenomen (ex.: duresa d’un material). Definició semàntica/ontològica (què és?) i definició operacional (com es mesura?). Un constructe és un concepte que forma part d’una teoria.
- Tret Allport (1931) i McCrae i Costa (1995). Definició de tret de Costa i McCrae: Una dimensió de les diferències individuals en les tendències a mostrar patrons consistents de pensaments, sentiments i accions.
Metodològica vs. Ontològica Característiques del tret: disposició/àmplia/consistent/estable El tret és una agrupació de conductes, una etiqueta verbal...
El problema de la causalitat (circularitat) El problema persona x situació.
2. Disposicions i trets psicològics Els tipus de trets psicològics són: - Disposicionals: temperamentals, actitudinals, motivacionals, creences...
- Aptitudinals: intel·ligència, creativitat, habilitats...
- De rol social: lideratge, paterno-filial...
L’objecte d’estudi de la  Diferencial és: La variabilitat en 3 tipus de fenomens o atributs: - cognitius (memòria, atenció...) - emocionals (por, perseverància...) - comportamentals (rendiment, execució...) i en 3 tipus de variabilitat: - Variabilitat interindividual (el més freqüent): comparar puntuacions individuals en l’atribut (mitjana-variança) el problema de la variabilitat i la normalitat: Comparació de distribucions (Bell Curve) 3 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS - Variabilitat intraindividual (desenvolupament): vell-adult-jove. Pot ser: o diacrònica: canvis al llarg de les diferents etapes vitals. Són irreversibles (són canvis, no diferències). Ex.: agudesa auditiva o sincrònica: és el resultat de la interacció entre la situació i l’individu. Són reversibles (són diferències). Ex.: modificació d’un hàbit.
- Variabilitat intergrupal: entre grups. Ex.: les diferències de sexe en C. I.
3. Mecanisme causal de la conducta (E-O-R) Explicació de la conducta segons Rushton (88) La cadena causal és E-O-R El reduccionisme i els tipus de causes: - piràmide - distal vs. proximal Generació i aplicació del coneixement. Demandes: per què? tornarà a succeir? què fer? explicació  aplicació El procés natural de la causalitat i la seva explicació és: Antecedent Individu Conseqüent E  O  R Estímulo  Persona  Conducta Observació i inferència: Observem el comportament agressiu d’una persona i fem la inferència dient que és una persona agressiva , establim una causalitat: la agressivitat és la causa del comportament agressiu.
Situació/Estímuls (disposicions: bàsiques, transitòries) PersonaConductes/respostes (R) Causalitat: com podem descobrir les causes? És un problema filosòfic o empíric.
Els tipus de causes: n’hi ha una o diverses? Finals (distals/proximals): explicació funcional completa; Eficients (disparadors); Materials (substrat)...
La idea comú de la causalitat és que una acció (causa) produeix un succés (efecte). Però en realitat, la causalitat són una sèrie d’accions (components causals) que actuen concertadament per produir un succés (efecte).
És pot estudiar l’individu de forma científica? Idiogràfic vs. Nomotètic. La filosofia de la ciència (Windelband) diu que l’individu és irrepetible i es basa en promitjos i variacions.
G. Allport utilitza psicobiografies i estableix els trets de la personalitat.
La  aplicada estudia de lo general a lo individual.
Estudi Idiogràfic: Estratègia: unicitat Objectiu: comprensió profunda Mètodes investigació: qualitatius Dades: entrevistes, diaris...
Avantatges: comprensió individu Inconvenients: no es pot generalitzar Estudi Nomotètic: Estratègia: similitud Objectiu: identificació unitats Mètodes investigació: quantitatius Dades: tests Avantatges: generals i predicció Inconvenients: superficialitat 2. INDICADORS, VARIABLES I CONSTRUCTES Sentiments: experiències conscients de fenomens afectius.
Afectes: genèric per referir-se a emocions, sentiments, etc.
Emocions: repostes simples, instantànies i ràpides i afectives.
Estats d’ànim: respostes complexes i relativament duradores que condicionen directament la conducta.
Motivacions: raons que expliquen la direcció d’una conducta.
Altres: desitjos, passions, pulsions, impulsos, necessitats, aspiracions...
4 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Constructes: hipotètics (intermediaris), simples i complexos, tipus: processos, disposicions i estats; estructurals o funcionals. Serveixen per descriure, classificar, explicar i predir.
Els crits, la sudoració, l’agitació són indicadors del constructe hipotètic “por”.
3. TIPUS, TRETS, ESTATS I RESPOSTES (CONDUCTA) Les categories per comprendre la variabilitat de la conducta humana.
Els trets i estats psicològics són conceptes o constructes hipotètics o reals (instint, extroversió, tristesa, la personalitat criminal...). No són observables i són susceptibles d’interpretacions errònies per això per estudiar-los científicament amb objectivitat, replicabilitat i empirisme hem de tenir en compte les respostes a la conducta.
La consistència i l’especificitat de la conducta.
Utilitat i funció dels trets de la personalitat: - Descriptiva (identificar individus) - Classificatòria (tipologies) - Predictiva (conducta futura i probable) - Explicativa Hàbit vs Tret (puntualitat vs responsabilitat) L’hàbit és una resposta observable. Té relació amb el tipus de conducta. Especificitat situacional.
Definit empíricament. Terme específic El tret és una variable latent. Té relació amb els tipus d’hàbits. Té una consistència transituacional.
Està definit teòricament i és un terme ampli.
4. CAUSACIÓ I COVARIACIÓ 5. DETERMINISME: SITUACIÓ VS. PERSONA Són les persones dolentes o les situacions fan que les persones siguin dolentes. (El efecto Lucifer de P. Zimbardo on s’explica el perquè de la maldat).
El model causal del comportament defensa que les situacions influeixen en l’organisme, incidint en els trets i estats que desencadenen una conducta observable (hàbits).
L’atur segons la teoria disposicional (persona): nivell baix d’estudis, carència de motivació, falta de responsabilitat, etc.
L’atur segons la teoria situacional (situació): crisi econòmica, competència de mà d’obra, dèficit pressupostari, gènere, etc.
5 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 2. ANÀLISI QUANTITATIU DE LES DD.II (Capítol 3 de Pueyo) Per què no som tots iguals? Els psicòlegs cognitius intenten explicar com funciona la memòria. En DD. II s’intenta explicar per què algunes persones tenen millor memòria que d’altres. Els psicòlegs socials intenten explicar per què obeïm l’autoritat. En DD. II s’intenta explicar per què algunes persones són més obedients que d’altres.
Com mesurem les DD. II? Medir és assignar números a successos. Tot es pot mesurar: el gènere (1 si és home i 0 si és dona) A l’hora d’operar amb els números és important tenir en compte d’on venen els números. Té sentit calcular la mitjana de gènere o de CC. AA? No, perquè si allò que mesurem només té 0 i 1, la mitjana és una proporció.
L’objectiu de les DD. II és l’estudi dels patrons de conducta, pensament i sentiments dels individus.
Hi ha 4 fonts bàsiques d’informació: 1. Autoinformes 2. Heteroinformes (ex.: preguntar a altres persones sobre tu) 3. Observacions directes 4. Biodata (ex.: mirar una factura de telèfon o quantes multes de trànsit) Per què els tests psicològics són com són? Els autoinformes consisteixen en preguntar a la persona una sèrie de qüestions sobre les seves accions, pensaments o sentimens en un conjunt de situacions. (Ex.: Sols arribar tard a classe? Mai, De vegades, Sempre) (Ex.: Sols prendre la iniciativa en fer amics? Si/NO). D’aquesta manera, obtenim una medició objectiva d’arribar tard a classe. Això vol dir que la mesura no depèn de l’observador.
Les respostes són objectives en el sentit següent: - La mateixa pregunta s’usa amb tots els individus.
- Les mateixes alternatives (i medicions) s’usen amb tots els individus.
Podem realitzar comparacions de les respostes de diferents individus.
Aquesta medició és diferent perquè el subjecte pot canviar la resposta. Llavors la resposta és objectiva? Els subjectes no són invariables. Què és arribar tard? Què és de vegades? Aquest problema es resol. Perquè les respostes siguin realment comparables i objectives, “tard” ha de tenir el mateix significat per a tots els subjectes i per al mateix subjecte en mesures repetides per aquesta raó, si en mesures repetides el subjecte ens dóna medicions semblants, vol dir que la resposta és objectiva. Si observadors independents ens dónen medicions semblants, vol dir que la medició és objectiva.
Altres àrees poden fer medicions pitjors que els psicòlegs (Ex.: una prova de dopatge necessita anàlisis, contraanàlisis i recontraanàlisis).
La clau més important de l’èxit de la medició psicològica és l’agregació. En comptes de preguntar “Ets optimista?”, que resulta una pregunta subjectiva perquè no tothom entèn el mateix per optimista, preguntem sempre el mateix en un test per reduir el biaix individual amb el biaix individual de la següent pregunta. Llavors és fa la mitjana. Mitjançant l’agregació obtenim informació replicable.
L’instrument bàsic d’investigació i recollida de dades en DD. II. és el test psicològic, un conjunt de mesures objectives (ítems). En utilitzar mesures repetides (múltiples ítems) es cancel·len els biaixos individuals corresponents a cadascun dels ítems i obtenim una mesura més pura d’optimisme.
L’autoinforme és el mètode de recollida de dades més usat en DD. II (ex.: en un postoperatori a l’hospital) perquè és: - FIABLE: ens dóna mesures semblants en mesures repetides.
- VÀLID: ens permet mesurar si algú arriba tard - BARAT: Fagerström va dissenyar un test de 5/6 preguntes per donar o no parches de nicotina i la seva dosi exacta.
Per fer un autoinforme: - Les mesures han de ser comparables - Els subjectes han de conèixer bé les seves conductes, pensaments i sentiments.
6 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS - Els subjectes han de proporcionar la informació de manera fidedigna (almenys en certes situacions). Si el subjecte ens pot mentir, podem interpretar que allò que ens diu o preguntar-li a un altre.
Els heteroinformes consisteixen en demanar a altres persones (pares, amics) que informin de la conducta, pensaments, sentiments d’un subjecte. És més car que l’autoinforme i realment, té els mateixos problemes i característiques que els autoinformes.
A les heteroavaluacions les mesures són comparables? Coneixem bé les conductes, pensaments, sentiments dels altres? Ens aporten informació fidedigna? Els pares d’una persona estan lliures de biaixos? Les observacions directes consisteixen en observar la intensitat i freqüència de les conductes associades amb un tret psicològic. L’observació directa pot ser en ambients naturals o ambients artificials. Els tests d’intel·ligència són observacions directes en ambients artificials.
En ambients naturals sovint és necessari que el període observat sigui llarg a fi d’obtenir una perspectiva exacta de la conducta típica d’un individu. Pot ser més car. És convenient utilitzar diversos observadors (mesures repetides-agregació) a fi d’obtenir resultats més fiables i evitar biaixos. És un mètode car, particularment si es desitja avaluar molts individus i molts de trets.
La biodata és obtenir informació d’una persona que pugui ser utilitzada com a indicador de la seva personalitat. Són indicadors de comportament. Ex.: Factura telefònica com a indicador de sociabilitat; el número de multes per excés de velocitat com a indicador de falta de cura.
I quin mètode hem d’utilitzar? No n’hi ha cap de millor. Si les coses es fan bé s’obtenen resultats convergents. La clau és fer-ho bé.
Medició psicològica Mesurar és assignar números a successos. Una particularitat de la medició psicològica és que gairebé mai existeix un origen (0). La medició és relativa.
Si J ha obtingut x=0 en una prova d’intel·ligència, y=20 en un inventari d’extraversió, no sabem si x=0 és molt o és poc o si és més extravertit que intel·ligent. Només podem mesurar en relació a un grup. El més fàcil és una medició estàndar. Una puntuació 0 en un test d’intel·ligència diu que el test era difícil, no que no sigui intel·ligent.
Puntuacions estándar (z) La major part de les medicions psicològiques són relatives, no absolutes.
La medició relativa més usada és la puntuació estàndar (z= - /) que té valors negatius i positius.
J va obtenir z=2 en intel·ligència. Això vol dir que està 2 desviacions típiques per damunt de la mitjana del seu grup de referència. Si canviem el seu grup de referència, canviarà la puntuació.
La distribució normal i les puntuacions z Si el tret que investiguem segueix una distribució normal podem utilitzar les puntuacions z. Moltes medicions psicològiques segueixen una distribució normal (Teorema Central del Límit). Inclús si no segueixen una distribució normal una puntuació z ens diu molt sobre la posició del subjecte (Desigualtat de Chevyshev). La puntuació z és relativa però podem usar els nombres primers de z.
Els primos (primers) de z La mitjana de les puntuacions z és 0 i la seva desviació típica és 1 (per construcció). De vegades es transformen les puntuacions z en altres unitats de mesura (els primos de z). Ex.: Puntuacions CI: mitjana és 100 i la desviació típica és 15 o Puntuacions T: mitjana 50 i desviació típica 15.
El coeficient de correlació Quan hem mesurat un grup de gent en dos trets psicològics zx i zy, podem calcular fins a quin punt van junts o correlacionen. Ex.: Hi ha correlació entre hostilitat i inseguretat? El coeficient de correlació fluctua entre -1 i 1. Com més hostil, més insegur correlació positiva. Com més hostil, menys insegur correlació negativa.
Una correlació de = .5 és considera gran a Psicologia. Això vol dir que el coeficient de la variabilitat de X pot explicar-se a partir de la variabilitat de Y (i viceversa). La relació és simètrica.
7 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Binomial effect size display (BESD): El 50(1+)% de persones per damunt de la mediana en una variable estaran per damunt de la mediana en l’altra, aprox.
Avaluació de la qualitat de la medició: FIABILITAT La fiabilitat d’una medició és el grau amb què està d’acord amb altres medicions del mateix tret. És necessari avaluar la fiabilitat de les medicions perquè sempre que medim alguna cosa ho fem amb un grau d’error.
Segons les fonts d’error, existeixen diferents tipus de fiabilitat.
Únicament es pot calcular la fiabilitat de mesures agregades. En funció de què s’agrega parlem de diferents tipus de fiabilitat.
La consistència interna: mesures repetides concurrents de la mateixa font.
La fiabilitat entre jutges: mesures repetides concurrents de fonts diferents.
La fiabilitat test-retest: mesures repetides al llarg del emps de la mateixa font.
Consistència interna Si volem avaluar lo golós que és J, aquest ens indica en una escala de 0 a 10 si li agrada la merenga, els pastís de xocolata i el granissat de llimona. Com més coses dolces li preguntem millor serà la nostra estimació del tret golós. Però pot ser que no li agradin els ítems i ser golós; si puntua 8 al granissat de llimona pot ser perquè li agrada el granissat, li agrada la llimona o és golós. Però només ens interessa mesurar lo golós que és.
Com més gran sigui la correlació entre els ítems millor serà la nostra estimació del tret golós. La correlació mitja ens indica el grau en què els ítems medeixen “ser golós”. Hem de buscar preguntes que correlacionin molt entre sí i que siguin molt semblants.
La fiabilitat en el sentit de consistència interna és una funció del número de ítems, n, i de la correlació mitja entre els ítems.
La fiabilitat és % variança de la medició que es deu a l’element comú.
Com són els tests? Amb molts d’ítems o amb pocs ítems i molt semblants Alta fiabilitat.
Fiabilitat entre jutges Igual que l’anterior però els ítems són observadors. Com tenim pocs ítems (=observadors), han de correlacionar molt entre sí. És a dir, el seu grau d’acord ha de ser molt alt.
Fiabilitat test-retest Una altra font d’error en les nostres medicions es deu a fluctuacions aleatòries en períodes breus de temps.
Sempre som igual d’extrovertits? Aquesta fiabilitat es calcula simplement com la correlació entre dues mesures del mateix tret en un període curt de temps.
Validesa La validesa és més important que la fiabilitat. La validesa no pot ser més gran que la fiabilitat. La validesa d’una medició és el grau en què s’avalua variació en la característica que volem avaluar.
És més restrictiva que la fiabilitat, que consisteix en avaluar si la medició representa alguna característica en comú, en comptes d’error aleatori.
Avaluem la fiabilitat malgrat que la validesa és més important perquè la validesa no pot ser més gran que la fiabilitat. La fiabilitat és un prerequisit per tenir una validesa alta.
Correlació i causalitat Sovint disposem d’observacions concurrents ( correlació), però la concurrència no ens permet inferir causalitat. Per inferir causalitat és necessària (però no suficient) l’existència d’un abans i un després (una seqüència temporal). Per acreditar causalitat és necessari realitzar experiments (manipulacions de la realitat que poden conduir a problemes ètics).
Si volem argumentar una relació causal entre educació i agressivitat, hem d’establir una seqüència temporal.
Medir una abans que l’altra per conèixer el sentit de la relació.
Efecte de la falta de fiabilitat. Si les nostres medicions no són fiables, les correlacions observades seran baixes. Si quan medeixo l’altura de les persones malament, no podré correlacionar bé i aquestes seran baixes. Podem estimar la correlació vertadera (desatenuada) que s’estimaria si les nostres mesures fossin 100% fiables.
8 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Efecte de la restricció de rang. Si en una variable no observem tot el rang, la correlació ens baixa.
En DD. II medim habitualment agregant mesures repetides. La medició en Psicologia sol ser relativa (no hi ha 0). Avaluem la qualitat de la medició mitjançant l’avaluació de la fiabilitat i la validesa de la medició. El grup de referència ha de ser representatiu.
Podem recollir dades de diferents formes però sempre intentem obtenir mesures repetides i agregar-les.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
Variabilitat, varianza, rang Covariació, correlació Análisis factorial Tests, qüestionari, entrevista Fiabilitat, validesa i objectivitat Univariat, bi-variat i multivariat 9 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 3. INTEL·LIGÈNCIA , QI I RENDIMENT (Capítols 4 i 5 de Pueyo i article El estudio de la inteligencia humana: recapitulación ante el cambio de milenio) Com és una personal intel·ligent? Sternberg va demanar a les persones del carrer com descriurien a les persones intel·ligents. 4 característiques: 1. Experta i sàbia 2. Capacitat d’adaptació 3. Capacitat d’enraonar 4. Amb vocabulari Capacitats, aptituds, habilitats...
3 o 4 frases breus que defineixin INTEL·LIGÈNCIA: Tenir la capacitat de saber resoldre problemes, situacions o dificultats encra que mai abans s’hagin donat. És el grau d’adaptació al medi, la capacitat de raonar, tenir molts coneixements sobre molts temes i algú que parla bé.
El concepte d’intel·ligència Intel·ligència és un terme corrent del llenguatge (implícites) i també un terme científic (explícites).
Històricament, Ciceró va ser qui per primera vegada parla d’intel·ligència. Etimològicament, INTER-LEGERE (nous i logos): és a dir és una capacitat que relaciona coneixement i raonament.
La intel·ligència és un atribut no observable, és psicològic. No és exclusiva dels humans i només té un referent en el comportament humà: el rendiment. L’indicador de la intel·ligència és el rendiment i l’indicador del rendiment és la capacitat per resoldre problemes en les activitats quotidianes.
A partir del s. XIX, la intel·ligència és un concepte científic. Proposen una manera de mesurar aquesta propietat: test d’intel·ligència.
El rendiment és la mesura de l’exit amb el qual es resol un problema o una tasca determinada. Aquesta situació ha de ser nova per al subjecte. Si no són noves i el subjecte està entrenat, usarem els hàbits, l’aprenentatge... no el rendiment.
Aquesta idea parteix de la idea darwiniana de l’adaptació. Sobreviure és un problema. Els problemes es poden solucionar (encert/error; rendiment i execució:efecte sobre una determinada tasca complexa). Els diferents individus resoles els diferents problemes amb diferent nivell d’encert això és el reflex de la VARIABILITAT INTERINDIVIDUAL de la intel·ligència.
Per què es resol bé un problema? 1. Saber-coneixement: perquè saben o han après a resoldre aquesta situació 2. Poder-capacitat: perquè són intel·ligents 3. Inventar (atzar)-creativitat: perquè són creatius La intel·ligència no és exclusiva dels humans, hi ha altres organismes vius que tenen una capacitat intel·lectual elevada com els còrbids o els citacis (lloros).
Si entrenem, el rendiment no reflectirà la intel·ligència sinó l’aprenentatge.
La societat moderna té un nivell alt de complexitat que posa a prova la capacitat cognitiva de la gent.
Les capacitats humanes són limitades però el desenvolupament tecnològic és molt elevat. Als anys 50, la intel·ligència artificial permet desenvolupar models que serveixen als psicòlegs saber com funciona la intel·ligència.
Al llibre The Bell Curve de Hermstein i Murray es detaca la rellevància de la Intel·ligència en la societat occidental. Els estrats socials estan definits per la intel·ligència. Es va afirmar que la situació que ocupa una persona en la jerarquia social depèn de les seves capacitats cognitives. Això va suposar un gran impacte.
L’èxit social està determinat per la capacitat cognitiva.
En resposta a The Bell Curve, Daniel Goleman va escriure La inteligencia emocional, una excursió sobre el temperament humà versus la intel·ligència racional.
10 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Actualment, la investigació vol descobrir la naturalesa psicobiològica d’aquesta capacitat (cervell). Les persones intel·ligents són les que tenen un cervell que processa la informació amb una gran rapidesa. La potència o velocitat de processament d’informació determina la intel·ligència.
Avui en dia també han sorgit moltes intel·ligències (moral, política, sexual, maternal, exitosa) però no és psicologia científica.
L’estudi científic de la intel·ligència consisteix en ser objectiu, parsimoniós (buscar una explicació senzilla. Un problema complexe però amb resposta simple. La resposta més senzilla és la més parsimoniosa), útil. La mesura de la intel·ligència és útil per predir el comportament futur d’un subjecte. Puc pensar que les rosses no són intel·ligents però no és objectiu.
Definicions La intel·ligència és una capacitat i aptitud. Una potència per resoldre problemes complexos. No és una habilitat.
- Capacitat i aptitud (Capacity, Aptitude, Ability): potencialitat per realitzar una tasca.
- Habilitat o destresa (skill): aptituds desenvolupades per realitzar determinades tasques específiques. Capacitat entrenada. Podem tenir capacitat però no habilitat. Necessitem entrenament.
- Competència (Competence): no és un coneixement ni una aptitud. Habilitats desenvolupades per realitzar de forma excel·lent determinades tasques molt específiques. Habilitats específicament entrenades. Tots sabem llegir però no seríem competents en la lectura d’un text de bioquímica.
- Rendiment i execució (Performance): Nivell d’obtenció de resultats (encerts) en una tasca.
El concepte d’intel·ligència Idees clàssiques sobre la intel·ligència. Són 4 propietats: 1. Aptitud/capacitat (naturalesa) Els tests avaluen la capacitat 2. Adaptació (funció) La intel·ligència fa que l’individu s’adapti a un món canviant.
3. Cervell (localització) La intel·ligència radica en el cervell. Com més gran, menys intel·ligent. El cervell humà pesa mig quilo i el del ximpancè un quilo dos-cents.
4. És un Tret unitari o una combinació de facultats diferents? (estructura) El factor g, la intel·ligència general i les intel·ligències múltiples Hi ha dues vies paral·leles d’estudi modern de la intel·ligència: - El punt de vista racional de principis de s. XIX, es mesura però no es defineix (Binet, Terman (QI) i Weschler i Kaufman) - Les tres grans tradicions: o Spearman (factor g no és QI); la intel·ligència és una única propietat general.
o Thurstone (Aptituds primàries); la intel·ligència és un conjunt d’aptituds independents i diferents (verbal, espacial, etc.).
Aquestes dues tradicions convergeixen en el Model Jeràrquic Múltiple de R. B. Cattell i Carroll.
o i Thorndike (intel·ligència social/pràctica); desemboca en el Model d’Intel·ligències Múltiples de Sternberg, Gardner i Goleman, on la gestió de les emocions en la vida quotidiana tenen un paper important.
Crisi i renovació de l’estudi de la intel·ligència. Després de l’èxit del QI, als anys 70, va rebre moltes crítiques.
S’adonen que la intel·ligència mesurada és molt difícil de modificar i té conseqüències dramàtiques. Hi ha debats sobre raça-QI (fins i tot es prohibeixen els tests d’intel·ligència per no etiquetar de manera injusta i crear conseqüències). A partir de 1990, es fan nous descobriments i una reconsideració del tema. No es tracta de mesurar la intel·ligència sinó d’ajudar a una millor adaptació a qui no en té.
11 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Els models no psicomètrics Segons Gardner, la intel·ligència és una potencialitat psicobiològica per resoldre problemes o crear nous productes que tinguin valor en el seu context cultural. L’autor parla de 9 intel·ligències diferents, de les intel·ligències múltiples que serveixen en el camp educatiu.
Sternberg parla de la intel·ligència triàrquica, un conjunt d’aptituds d’autogovern mental que permeten a les persones aconseguir una adaptació exitosa al seu medi natural. La intel·ligència és capaç de gestionar els recursos per adaptar-se.
Definició d’Andrés i Pueyo (2000): La intel·ligència és la capacitat de generar informació que rebem del exterior i/o de la que disposem en forma de coneixement a la nostra memòria.
Acords sobre la intel·ligència (APA, 1995) - Capacitat general distinta del coneixement - Es pot mesurar amb diferents tests - Té una distribució normal - Els tests no tenen biaix cultural - Hi ha diferències de grup - Hi ha relació entre la capacitat i el rendiment real - Un alt nivell de QI és un avantatge social però no al revés - Com més complex, més avantatge del QI alt - Les diferències de rendiment educatiu no sols depenen del QI - Té una heretabilitat del 0,40-0,80 - Els membres d’una mateixa família difereixen en QI uns 12 punts.
- L’ambient influeix en el QI - No se sap com manipular el QI de forma permanent - Les diferències genètiques no són irremediables - Es desconeix la raó de les diferències ètniques en el QI - Dins del mateix nivell SES les diferències ètniques es mantenen - Els estudis de grup es basen en autoclassificacions Com dèiem, els tests mentals són el millor sistema per avaluar la capacitat. El test no és el millor per avaluar el rendiment ni les competències. I també dèiem que el factor g no és el mateix que el quocient d’intel·ligència.
Dins dels models d’intel·ligències psicomètric, Spearman defensà el factor g i s. Una teoria bifactorial en què es deia que tenim una intel·ligència general que ens serveix per resoldre qualsevol tipus de problemes (g) i una altra que ajuda al g per a continguts específics. Es basà en la correlació múltiple positiva. I l’Anàlisi Factorial o de Components Principals. Basant-se en les lleis Neogènesis.
El Model de les Aptituds Primàries de Thurstone proposa alternativament a Spearman, que la intel·ligència és un aglomerat de capacitats. Tenim diferents capacitats i totes són rellevants. Es basa en correlacions entre tipus de rendiment. L’Anàlis Factorial amb rotació oblíqua i els tests. És un model molt útil perquè les persones són diferents amb diferents capacitats. Cada individu té capacitats diferents. (Comprensió verbal; fluidesa verbal; numèrica; espacial; memòria; velocitat perceptual; raonament inductiu) Llavors què hi ha una intel·ligència general o una fragmentada en diferents tipus d’aptituds? Actualment, hi ha una combinació d’aquests dos models: Carroll i la Teoria dels estrats: Un model de síntesi, exhaustiu i basat en el procediment de l’anàlisi factorial.
Parla d’un factor g (3r. estrat) que afecta a les capacitats primàries.
El factor g és la potencialitat humana.
La intel·ligència social, pràctica o aplicada, i emocional no es pot mesurar. Segons Eysenck, la intel·ligència té un nucli G que s’engloba dins del QI i aquest en la Intel·ligència (només una part es pot mesurar amb un test d’intel·ligència), que està dins de les capacitats mentals (com la creativitat o els estils cognitius). Tot això comporta un rendiment general.
12 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS El QI, la mesura i distribució de la intel·ligència La mesura de la intel·ligència té una història breu. El primer test el va fer Galton per mesurar les capacitats antropomètriques. El seu alumne J. M. Cattell, va inventar els tests mentals (1888). Binet al 1905 desenvolupa un test mental dissenyat per discriminar si els nens de l’escola pública podrien seguir l’escolarització. Va dissenyar unes proves per calcular l’edat mental (allò que era capaç de fer segons l’edat cronològica). Un nen de 3 anys que pot fer coses d’un ene de 4 anys, té una edat mental de 4 anys.
Ex. diapos: El test té un component cultural. Sóns necessaris coneixements d’anatomia i de català.
Així doncs, la intel·ligència s’ha de mesurar amb una prova lliure de cultura.
Stern crea el QI=(EMental/Ecronològica)x 100.
Terman i Weschler dissenyen el QI=Desviació del QI (100, 15) als anys 20.
Els tests d’intel·ligència són variats però tots estimen el QI. N’hi ha de diferents tipus: - segons naturalesa de la informació (verbal, numèrica, espacial) - operacions/processos mentals (sumar, recordar, deduir) - repostes requerides (dibuixar, esfriure, nomenar) El QI és distribueix de forma normal a la població. Entre el 85 i el 115 es té una intel·ligència normal. El promig d’intel·ligència entre estudiants universitaris és de 110. 70 és considerat retard mental. 130 sobredotació i 85, límit.
Bases psicològiques i biològiques de la intel·ligència La millor eina tècnica del psicòleg és el test d’intel·ligència. Podem mesurar-la sense saber què és ni com està organitzada.
Mecanismes de la intel·ligència Intel·ligència=velocitat mental (factor g) i temps de reacció les persones que recorden més ràpid són més intel·ligents (correlacions positives i baixes), puntuen més alt a les proves d’intel·ligència. Les persones grans mostren descens en les proves de QI i descens en la velocitat mental.
Intel·ligència= memòria de treball Eficiència neuronal (Eysenck i Haier) velocitat neural i QI Cronometria mental. L’aportació de Jensen La neurociència permet xequejar algunes hipòtesis. El factor g era una propietat del SNC (cervell) segons Spearman. L’esforç mental que havia de fer una persona per resoldre un test. Menys esforç=més rendiment.
Aquesta hipòtesi queda contrastada al s. XXI amb les ressonàncies magnètiques. Mitjançant les ressonàncies podem saber com funciona el cervell quan les persones resolen un test d’intel·ligència; quines àrees del cervell s’activen. Avui sabem que gran part de la variació del factor g té a veure amb les diferents àrees, no hi ha una única àrea on es troba la intel·ligència. El funcionalisme cerebral té a veure amb la intel·ligència però no hi ha un únic lloc on localitzar-la.
13 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 4. MODELS ESTRUCTURALS DE LA INTEL·LIGÈNCIA (Capítols 3, 4 i 5 de Pueyo) Validesa del QI: Conseqüències i exemples de Rxy Tots els models d’intel·ligència es basen en l’anàlisi factorial, una tècnica inventada per Spearman que va demostrar l’existència d’una intel·ligència general única. Es tracta d’una tècnica matemàtica per identificar factors. El gran banc de proves d’aquesta tècnica va ser l’estudi de la intel·ligència.
Es tracta de buscar les correlacions entre les variables observades i les latents (o factors) que són subjacents i no es poden observar ni mesurar. La correlació és estudiar com covarien les variables. La correlació és un valor absolut entre 0 i 1, que té signe + i – i una significació estadística (p=0,001) que vol dir que no està produïda per l’atzar. És important l’associació i s’ha de tenir en compte la restricció de rang. La correlació atenuada depèn de la fiabilitat de la mesura.
La variable latent és suposada, inferida i afecta a dues variables correlacionades entre elles i és la causa d’aquesta covariació. Ex.: Velocitat dels cotxes/Accidentalitat correlació significativa però baixa 0,3-0,1.
No és la causa però correlacionen.
Exemple de la restricció de rang: si mirem la correlació entre estatura i encistellar trobem una correlació significativa però si la mirem en els jugadors de la NBA, hi haurà poca variació de rang. La correlació es veu afectada perquè tots els jugadors són alts, llavors aquesta variable no serà tan important a l’hora d’encistellar.
Ex.: La correlació entre QI i rendiment acadèmic és baixa entre els estudiants universitaris per la restricció de rang. Els universitaris són molt homogenis en intel·ligència.
La correlació no demostra la causalitat sempre i quan no hi hagi TEMPS. Podem inferir causalitat si sabem allò que va succeir abans i ara.
Ex.: Temps 1 QI (A) Var. observable Temps 2 Rendiment acadèmic (B) Var. observable Intel·ligència (F) Variable latent Rxy Correlació i causalitat: No podem dir que A és la causa de B, ni que B és la causa de A. Però sí que F és la causa d’A i B.
El millor predictor del rendiment laboral/professional és el test del QI.
Models unitaris i multifactorials (Spearman vs. Thurstone) L’anàlisi factorial és una tècnica per reduir les correlacions entre múltiples variables (patents) a un nombre més reduït de variables (latents).
r són els pesos factorials que varien entre -1 i 1. De 50 variables que correlacionen, quants factors (variables latents) poden tenir? Els pesos factorials destaca la importància d’una variable sobre les altres.
Spearman i la Teoria bifactorial de la intel·ligència (el factor g i els factors s) es basa en la correlació múltiple positiva i en l’anàlisi factorial (PCA).
Es tracta de descobrir quantes capacitats tenim els humans per resoldre problemes de naturalesa cognitiva.
Spearman estudia i observa el rendiment escolars en matèries diferents que mostren una correlació positiva significativa. Spearman busca quants factors latents.
Simultàniament a Spearman, Thurnstone desenvolupa la Teoria Múltiple d’Aptituds Primàries Independents (PMA). Estudia el rendiment d’estudiants universitaris i obté resultats totalment diferents malgrat usar l’anàlisi factorial (amb rotació obliqua) que havia utilitzat Spearman. Troba 7 facultats mentals diferents: Comprensió verbal, fluïdesa verbal, numèrica, espacial, memòria, velocitat perceptual, raonament inductiu.
Troba les correlacions entre tipus de rendiment. La seva solució és antagònica a Spearman ja que considera 14 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS que hi ha diverses intel·ligències que es caracteritzen per la seva naturalesa o pels processos cognitius implicats.
Model Jeràrquic de la Intel·ligència Als anys 40 hi va haver una discussió sobre quin model tenia més validesa. Fins que R. B. Cattell va proposar un model d’integració del d’Spearman i Thurnstone: les aptituds primàries i g estan molt interrelacionades.
La intel·ligència és un conjunt d’aptituds jeràrquicament organitzades i influïdes pel factor g.
Cattell destaca la importància de tots els factors en nivells i utilitza l’anàlisi factorial oblíqua i jeràrquica. Es parla de la intel·ligència g-fluïda i la g-cristalitzada, que són genèriques i serveixen per a qualsevol tasca cognitiva.
El factor g és el nucli central d’allò que entenem per intel·ligència. A. Jensen posa l’èmfasi en el factor g i busca la seva naturalesa i les seves causes, els seus correlats i estudia el paper de la memòria i la velocitat del processament de la informació (TRE) (Llei de Hick; Consola de Jensen-Munro; VCN i altres indicadors fisiològics). Els seus estudis van encaminats a descobrir els mecanismes que justifiquen que un alt nivell de g dóna un alt nivell de rendiment laboral. També estudia els efectes de g en la longevitat ja que la intel·ligència és una propietat psicològica que té impacte especial sobre la vida. Les persones més intel·ligents són capaces de viure més temps. El factor g té un efecte modulador de certes característiques: prevenir riscos, usar un tractament adequat.
J. B. Carroll i la Teoria dels estrats També és un model de síntesi i exhaustiu (400 estudis agrupats) i utilitza el procediment de l’anàlisi factorial.
Inclou la investigació experimental cognitiva.
El primer estrat conté les aptituds que són indefinides i que avancen amb la societat, que posa a prova noves aptituds (capacitat de recordar, d’orientar-se al carrer).
El segon estrat és la intel·ligència fluïda i cristalitzada o les capacitats secundàries.
El tercer estrat és el factor g d’Spearman.
Intel·ligència Gc Coneixements culturals Coneixement general (vocabulari, sinònims/antònims) Seguir instruccions verbals Coneixements (Humanitats, Ciències...) Comprensió de textos Definir problemes oralment Intel·ligència Gf Sense aprenentatge previ Raonament inductiu (sèries, analogies, classificacions, matrius) Formació i conceptes Memòria i números Ús d’estratègies Models múltiples no-factorials Són models que no es fonamenten matemàticament sinó de forma racional. Parlen de la intel·ligència social i pràctica.
La intel·ligència pràctica consisteix en resoldre problemes reals segons Sternberg. Els problemes reals estan mal definits, poden interessar més o menys, hi ha absència d’informació crítica per resoldre’l, estan relacionats amb la vida diària, normalment necessiten reformulació, poden tenir diverses solucions correctes i diferents formes de trobar la solució.
La intel·ligència social, en contraposició a la intel·ligència acadèmica, és saber aplicar els coneixement a la vida quotidiana. Per a això, no hi ha entrenament.
15 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS La int. social és el coneixement tàcit (sentit comú) que contraposa la vida real a la vida acadèmica. Aquest coneixement s’adquireix per experiència i no es transmet per mitjà de l’educació formal ni per l’entrenament.
Definició: Aptitud per resoldre problemes definits de forma imprecisa, que sorgeixen en el dia a dia de la quotidiana i per als quals no existeixen solucions clares i definitives.
Sternberg parla de tres tipus de capacitats de la intel·ligència humana. Teoria Triàrquica de la Intel·ligència (1985) - Subteoria componencial (acadèmica i analítica. Ressolució de problemes, processos cognitius simples, raonament, operacions internes cognitives bàsiques) - Subteoria contextual (adaptació i modificació de l’entorn) - Subteoria experiencial (hàbits) (aprenentatge aplicat a la novetat; aprenentatge acumulat) El prototipus de d’una persona amb intel·ligència social: - Admet errors - Mostra interessos múltiples - És puntual a les cites - Té consciència social - Pensa abans de fer i parlar - Mostra curiositat per temes diversos - Fa judicis no prejuiciosos - És sensible als problemes dels altres - És franc i honest amb ell mateix i amb els altres - Etc.
A nivell educatiu, ha tingut molt d’èxit el model de les Intel·ligències múltiples de Gardner (=Thurnstone): lògico-matemàtica; musical; intrapersonal; lingüística; cinestèsica; existencial; espacial; interpersonal; naturalista.
Definició i naturalesa de la Intel·ligència Emocional versus la racional de D. Goleman (1995): 1. Coneixement de les emocions pròpies 2. Capacitat de controlar les emocions 3. Canalització dels impulsos (automotivació) 4. Reconeixement de les emocions alienes 5. Control de les relacions socials Intel·ligència, saviesa i creativitat Hi ha dos constructes que competeixen amb el concepte d’intel·ligència: la saviesa i la creativitat (=donar solucions noves a problemes nous).
Segons Sternberg, una persona intel·ligent té capacitat verbal, sap resoldre problemes, té integració i balanç intel·lectual, flexibilitat.
Una persona creativa no és convencional, té capacitat d’integració, gust estètic, flexibilitat, perspicàcia i motivació.
Un savi (expert) té capacitat de raonament, sagacitat, judici, fa un ús eficaç de la informació i és perspicaç.
Ser intel·ligent és ser competent. Ser savi és tenir un bon rendiment en allò en què s’és expert. Ser creatiu és donar respostes estranyes i correctes.
Les tres capacitats estan relacionades amb el rendiment.
16 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 5. ESTABILITAT I DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA (Capítol 4 i 6 de Pueyo) Intel·ligència i aprenentatge El problema de l’increment o no del QI.
Les persones no podem canviar a millor la nostra intel·ligència. Entrenant-te no pots augmentar el teu QI. La intel·ligència té un tope que no es pot modificar. Això sí, si administrem un test de QI i la persona no s’esforça, la mesura no correspon a la seva capacitat vertadera així que sí que pot canviar amb el temps si en una següent prova s’esforça més i rendeix millor.
La societat es fa més complexa i es necessita més capacitat per al mateix rendiment. Sabem que el rendiment es pot incrementar però no es pot augmentar la intel·ligència. Podem augmentar el rendiment amb: - les habilitats o destreses (formació, entrenament) - Competències - Ajuts tecnològics Però no podem augmentar les capacitats segons Herrnstein i Murray. I sí que podem segons Howe.
La intel·ligència és un factor de desenvolupament que presenta un cicle vital (patró de desenvolupament de la intel·ligència): 1. Naixement-final de la joventut augmenta de forma notable. L’origen genètic de la intel·ligència és determinant del factor g.
2. Adultesa La intel·ligència s’estabilitza 3. Vellesa la intel·ligència va en decrement El consum d’alcohol, de tabac o una dieta inadequada durant l’embaràs estan relacionats amb el rendiment intel·lectual.
El desenvolupament i l’envelliment en la intel·ligència. Estudis longitudinals de la intel·ligència QI i edat. Estudi transversal de Schiae (1959) Aquest estudi demostra que conforme augmentem en edat, la intel·ligència augmenta i a partir dels 50 anys, decau.
Cattell i Horn amb la Teoria dels Canvis Cognitius defensen que aquest efecte no és habitual. La intel·ligència no disminueix sinó que s’estabilitza a partir dels 20 anys. Segons ells, la intel·ligència fluïda descèn amb l’edat però la cristalitzada (cultural) no és estable i pot augmentar amb l’edat.
Hi ha un deteriorament cerebral que acompanya a crèixer en edat i que afecta a la intel·ligència fluïda.
Aquesta, augmenta fins als 25 anys i decau 15-20 punts amb el temps. Aquest caiguda només és observable a la intel·ligència fluïda. Aquest descens és homogeni per a tota la població TOTHOM Els estudis sobre la intel·ligència cristalitzada demostren que els experts o savis augmenten la intel·ligència especialitzada i que les altres persones tenen un descens important de la intel·ligència cristalitzada.
Hi ha estudis transversals i longitudinals que ho demostren i que tenen en compte l’efecte cohort o de generació. L’estudi longintudinal és l’únic que demostra com el pas del temps afecta a la intel·ligència (Estudi Longitudinal de Seattle).
Llavors és estable la intel·ligència o canvia amb els anys? L’estudi més sorprenent que ens indica canvis de la intel·ligència és el fet al Teatre d’Aberdeen (Deary, 2000). L’estudi mental a Escòcia on es va aplicar un test de QI (proves lliures de cultura que media el factor g) a nens d’11 anys i i després de 66 anys es va tornar a repetir. És l’únic estudi rellevant on s’observa de forma longitudinal què passa amb la intel·ligència i l’edat.
Els resultats mostren una correlació de .60 (molt elevada): qui puntuava alt, ho seguia fent i qui puntuava baix, també seguia puntuant baix, 66 anys després. Els tests d’intel·ligència mostren molt poc canvi amb el pas del temps.
17 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Què podem fer artificialment per augmentar la intel·ligència? Hi ha projectes de millora de la intel·ligència com: 1. Projecte Head Start (EUA). S’inicia al 1964 i continua actualment. És multidimensional: millorar la salut, educació, aspectes nutricionals. L’objectiu és millorar el rendiment escolar dels nens de famílies sense rescursos entrenant-los en habilitats. Té bons efectes individuals i socials però els canvis en la intel·ligència són transitoris.
2. Milwaukee. S’aplica a nens d’alt risc en néixer (baix pes, prematurs) i es fa un grup control i un experimental per tècniques d’estimulació precoç. Els increments del QI també són transitoris.
3. Abecedario. Era un projecte destinant a nens amb retard mental. Consistia en l’estimulació precoç, nutrició i cures mèdiques. Els resultats demostren que REDUEIX els casos de retard mental i NO és un resultat transitori. (Ex. de 75 a 90 en el QI). Això indica que s’ha d’intervenir molt precoçment si es volen aconseguir resultats.
L’efecte Flynn o increment secular de la intel·ligència Aquest efecte contradiu que la intel·ligència sigui estable. Flynn va descobrir als anys 80, comparant els QI dels exèrcits europeus i dels EUA dels anys 50 i dels 80, que aquests mostraven un increment constant. Havia augmentat una desviació estàndar (ex.: si era de 100 havia pujat fins a 115).
L’augment de la intel·ligència és equivalent a l’augment d’estatura.
Els tests s’han de baremar amb el pas del temps.
En altres estudis, també s’ha comprovat que aquesta ganància al QI també passa a Barcelona (avaluant a grups de nens als anys 70).
S’ha demostrat que l’efecte Flynn és molt potent. Hi ha dues hipòtesis que intenten donar una explicació a aquest fenomen de l’increment del QI: 1. Que els nens dels 90 havien adquirit més coneixements i experiència.
2. Que els nens dels 90 tenien atencions prenatals i postnatals més adequades.
Hipòtesi de Flynn - No augmenta la intel·ligència però sí la capacitat de resoldre problemes abstractes.
Hipòtesi educativa - L’increment del QI és per la universalització de l’educació Hipòtesi de Brand - La complexitat de la vida social fa augmentar el QI Hipòtesi nutricional - La millora de la nutrició i cura infantil ha millorat la intel·ligència i el QI Conclusions La intel·ligència experimenta canvis al llarg del cicle vital (augment i decrement) S’estabilitza als 18-20 anys La Gfluïda declina a partir de la vellesa La Gcristalitzada es manté i és molt variable amb el pas del temps Els increments aconseguits en el QI són breus i passatgers a nivell individual S’observa un increment grupal del QI sostingut al llarg del segle XX 18 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 6. DIFERÈNCIES DE GRUP I LES CAPACITATS HUMANES (Capítol 6 de Pueyo) L’objectiu del curs són les DD. entre els individus. Aquest tema se centrarà en les diferències entre els grups (gènere, edat, races, intel·ligència).
Això ens permet contestar la pregunta: Quin percentatge de les DD. II es deuen a les diferències entre els grups? Existeixen diferències individuals dins del grup. El percentatge que es deu a diferències de grup és mínim en comparació al percentatge que es deu a diferències individuals.
EDAT. És estable la intel·ligència al llarg del temps? La puntuació en un test només té sentit referent a un grup. Comparem la puntuació obtinguda amb la puntuació del grup de referència, obtenint un QI o una z. És a dir, no comparem les puntuacions directes del test sinó la posiciò respecte al grup. No es pot comparar la puntuació absoluta.
Corralecionem les puntuacions del mateix grup en dos punts temporals (test-retest). Això ens diu si l’ordenació dels subjectes en intel·ligència canvia. Comparem les ordenacions, ordenats en funció del resultat.
Si l’ordenació és idèntica, la correlació és 1. Si l’ordenació és al revés, és -1. Una correlació 0 és que no ho sabem.
En un estudi de correlacions test-retest de Humphreys (1989) mostren correlacions de .95 i .96 en administracions a 1 any. I de .63 i .70 en administracions a 70 anys. Això vol dir que una puntuació de 140 resultaria en una puntuació de 125 després de 10 anys (amb gran variabilitat).
Les ordenacions són bastant estables, tot i que no absolutament.
Evolució de la intel·ligència amb l’edat Si descomposem la intel·ligència en: manipulativa (cub de rubick) i verbal (trivial) podem concloure que: la intel·ligència manipulativa decreix amb l’edat (a partir dels 61-65 anys). Podem assegurar que és certa aquesta afirmació? La nostra esperança de vida està canviant (la jubilació serà als 70 anys).
La intel·ligència verbal es manté amb l’edat, tot i que individualment pot créixer. Ex.: les persones grans fan sudokus per mantenir-se intel·lectualment actives. Mantenir-nos actius per no decaure.
Quant canvia amb l’edat? Depèn de la metodologia. Hi ha tres formes d’investigar-ho: - Estudi transversal (ràpid i barat) - Estudi longitudinal (lent i costós) - Time lag (una mescla d’ambdues característiques)= 3 estudis longitudinals simultàniament. Tres grups de diferents edats mesurats al llarg del temps.
Longitudinal vs. transversal S’observa el mateix patró qualitatiu en estudis longitudinals i transversals, tot i que sovint apareixen diferències quantitatives.
La intel·ligència decreix MOLT segons els estudis transversals i segons els longitudinals, la caiguda és més petita.
Els estudis transversals sobreestimen per l’efecte cohort o generació amb l’efecte edat. Els coneixements relacionats amb les noves tecnologies són millors en cohorts més noves. L’efecte Flynn descobreix que les generacions més joves són més intel·ligents. La puntuació en intel·ligència es compara amb la mitjana d’aquell any i cada any, s’havia de canviar la mitjana perquè els nens cada any responien millor en el mateix test. Cada cop hi havia millors puntuacions directes.
Els estudis time-lag permeten estimar l’efecte cohort.
Només podem comparar els nens de la mateixa cohort per evitar errors.
Els estudis longitudinals subestimen els efectes derivats de l’edat per l’efecte pràctica i per l’abandó selectiu (o mort experimental: no es localitza el subjecte). L’abandó selectiu vol dir que la gent no desapareix a l’atzar, sinó que té relació amb la seva puntuació d’intel·ligència. Les persones més intel·ligents són més curoses amb l’estudi i les persones menys intel·ligents no avisen si es traslladen a una altra ciutat. L’abandó és més probable per la part d’abaix.
19 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Els estudis time-lag són més barats que els estudis longitudinals purs. La solució per evitar l’efecte cohort és treure-la, llavors em queda l’efecte edat pur. Fem un estimació amb menys anys de recollida de dades.
Intel·ligència fluïda vs. cristalitzada S’han fet estudis de la dispersió de la intel·ligència fluïda (manipulativa) i la cristalitzada (verbal).
Hipòtesi respecte al model de R. B. Cattell - fluïda: es deteriora amb l’edat - cristalitzada: pot incrementar-se amb l’edat per acumulació de coneixements culturals de l’entorn.
Aquest patró és semblant a l’observat amb la intel·ligència manipulativa vs. verbal. Però la variabilitat de la intel·ligència cristalitzada s’incrementa amb l’edat (McArdle, 1984).
La intel·ligència fluïda és innata, és a dir, NO influenciada per patrons culturals.(Ex.: test de Ravel, test d’intel·ligència pura, sèries de figures geomètriques).
La intel·ligència fluïda té tres línies (puntuació màxima, mitja i mínima) amb una desviació típica per dalt i per baix. La intel·ligència cristalitzada es manté estable però la variabilitat se’ns dispara.
L’efecte Flynn Es veu un increment del QI d’una cohort a l’altra. L’augment és gairebé lineal. La intel·ligència ha crescut 3 punts per dàcada (és molt) i la desviació típica és de 15.Podem dir que l’efecte ha finalitzat a molts països desenvolupats a finals dels 90 perquè hi ha un límit en fins quan pot créixer la intel·ligència. Pot haver-hi marge d’increment en subpoblacions desfavorides (negres als EUA).
Per exemple, a Anglaterra, les puntuacions es varen aturar a partir de 1995. Aquest efecte té a veure amb el nivell de desenvolupament.
Els increments es poden observar en intel·ligència general però no en vocabulari, aritmètica ni en informació general. Cada cop som més intel·ligents però sabem menys. Existeix la potencialitat però no depèn dels sistema educatiu.
Els increments es concentren en la part baixa de la distribució i negligiblement en la part superior. Els que guanyen més d’un any a l’altre són les puntuacions més baixes. El més dolent d’aquest any és bastant millor que el més dolent de l’any passat. En canvi, el més bo d’aquest any només ho és un poc millor que el més bo de l’any passat. Sembla ser que això té a veure amb el nivell socioeconòmic.
Els increments són més grans per a puntuacions baixes que per a puntuacions altes.
Als EUA, la nota puja entre els negres. La població negra té de mitjana una desviació típica menys que els blancs. La distància entre negres i blancs cada cop es redueix més.
Per què es dóna l’efecte Flynn? - Hipòtesi nutricional. Canvia la alimentació (tampoc tenim ni idea perquè som cada cop més alts).
- Ha millorat l’educació.
GÈNERE. Hi ha diferències entre la intel·ligència dels homes i de les dones? Les diferències de mitjanes en intel·ligència entre homes i dones són mínimes.
Les diferències en variances són molt significatives (hipòtesi de la variabilitat, la muntanya d’homes és més baixa)= hi ha més genis i més deficients mentals masculins.
Hi ha diferències de gènere en aptituds intel·lectuals específiques. Recordem que la diferència entre grups és mínima en relació a la diferència individual.
Diferències de gènere en aptituds intel·lectuals específiques Hipòtesis clàssiques: 1. En promig les dones obtenen puntuacions més altes en aptituds verbals que els homes.
2. En promig, els homes obtenen puntuacions més grans en aptituds espacials i numèriques que les dones.
Per què? No ho sabem Hi ha diverses hipòtesis: - sociocultural: els homes i les dones reben una educació diferent - determinants neuro-anatòmics: el cervell funciona diferent, lateralitzen diferent.
Les habilitats verbals i el funcionament analític semblen estar relacionats amb l’hemisferi esquerre.
20 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Les habilitats viso-espacials i el processament global amb l’hemisferi dret.
Els últims resultats, utilitzant les dades PISA (consorci per comparar sistemes educatius diferents) existeixen diferències (en el sentit esperat) entre homes i dones en gairebé tots els països. Diferències de mitjanes i de variabilitat.
Les diferències de variabilitat són més notables.
Les diferències en matemàtiques entre homes i dones són menors com més desenvolupat és el país. És quasi nul·la a Suècia.
21 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 7. TEMPERAMENT I MODELS BIOLÒGIC-FACTORIALS DE LA PERSONALITAT (capítol 9 i 10) Introducció - Variabilitat interindividual: conductes i sentiments - Trets: unitats d’anàlisi disposició/àmplia/consistent (consistència transituacional: es dóna a diferents situacions)/estable - Correlacions i Anàlisi Factorial Covariança, variables latents (trets), jerarquia - Intel·ligència i personalitat: trets i indicadors Diem que el rendiment és indicador de la intel·ligència i de la personalitat: l’ajustament emocional; la vida social-interpersonal; la salut i el benestar; rendiment-activitat (laboral i professional).
Model global de la personalitat En l’etimologia clàssica persona és una màscara del teatre grec (sonar a través de...) Ciceró ja disposava de diferents acepcions del terme personalitat: - conjunt de qualitats que identifiquen un individu (ràpid, emotiu, curós, amable) - Imatge pública o social (altiu, distant, comunicatiu) - Rol social (líder, submís) - Qualificació moral (amoral, dolent, important) Definició de personalitat CONCEPTUAL És una estructura dinàmica i organitzada de mecanismes emocionals, recursos cognitius i actitudinals que constitueixen l’esquelet psicològic de la individualitat i que determina les formes pròpies de conducta expressiva i adaptativa de cada persona al seu ambient.
L’esquelet és dinàmic però conserva l’estructura.
METODOLÒGICA És un constructe hipotètic complex que té funcions moduladores/mediadores en la cadena causal del comportament.
Components de la personalitat Temperament  Caràcter  Intel·ligència  Constitució PERSONALITAT La personalitat del bebè és el temperament. Desenvolupament ontogenètic de l’individu.
Definicions Constitució (biotipus): la base orgànica (la configuració individual somàtica /SNC i sistema neuroendocrí) Temperament: mesclar, barrejar, trempar (components emocionals) Caràcter: marca gravada (component actitudinal i motivacional). No és genètic sinó ambiental.
Intel·ligència: coneixement+raonament (component cognitiu) Models psicològics de la personalitat 1. Racionals Fenomenològics; psicodinàmics; Humanistes 2. Empírics a. Trets Biològico-factorials i Lèxico-factorials b. Altres Q-sort; CPI 22 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS DD. II i tipologies En la història de l’estudi de la personalitat hi ha dues tradicions: 1. la naturalista. Respresentant del materialisme: Aristòtil la personalitat és un conjunt de trets (caràcter, temperament) 2. la idealista. Representant: Plató dóna lloc a altres tradicions pseudocientífiques Origen de la teoria dels 4 humors. Es tracta d’una tipologia i elements que constitueixen el temperament a la tradició grega. Melancònics-Flegmàtics-Col·lèrics-Sanguinis W. Sheldon. Temperament i biotipus II. Diu que hi ha relació entre la forma del cos i la personalitat.
Endomòrfic-Mesomòrfic-ectomòrfic. Aquesta teoria té un problema greu i és que els tipus no contemplen la gent que està als extrems. L’arquetipus és el tipus ideal.
La tradició caracterològica (literatura, filosofia, religió...) amb Teophrastus (s. Iv a.C.) amb una obra que es titula Els caràcters.
La fisiognòmica: Lavater (S. XVIII) Kant, Wundt (innovació: va posar dues dimensions creuades en comptes de parlar de tipus), Eysenck (Extraversió-Neuroticisme) El tipus: empírics vs. ideals Temperament i DD. II De les tipologies(Hipòcrates, Gal·lè, Heymans, Wiersma, Pavlov, Kretschmer, Sheldon) a les dimensions (Buss, Plomin, Eysenck, Cattell, Guilford) Tipus (grups de subjectes)-dimensió(té graus. La dimensionalitat aporta més informació) Un tret és una dimensió comuna i variable.
La individualitat és un conjunt de trets.
Els models dels trets i factorials de la personalitat poden ser biològics o lèxics (originats en la tradició psicològica (s. XX). Consideren els trets com identificables per mitjà del lèxic (llenguatge: substantius, adjectius). Parteixen de les qualificacions verbals auto-hetero. Allport, Cattell, Norman, McCrae i Costa.
Models biològico-factorials de la personalitat Són models biològics perquè estan originats en la tradició mèdico-psiquiàtrica.
Consideren els TRETS constitucionals (evolució, gens, SNC) i parteixen d’observar el comportament. Eysenck, Gray i Cloninger.
1- Eysenck és el psicòleg més important del s. XX. Tracta múltiples interessos en Psicologia: personalitat, clínica i salut mental, actituds socials, intel·ligència, criminologia. Desenvolupa el model de la personalitat PEN que és descriptiu i més endavant explicatiu-causal. L’enfocament és científic natural i aplicat (EPQ-R). És divulgador de la psicologia.
La definició de personalitat segons Eysenck (1970): “Una organització més o menys estable i duradora del caràcter, temperament, intel·lecte i físic d’una persona que determina la seva adaptació única a l’ambient”.
El caràcter és el sistema conatiu; el temperament, el sistema afectiu; l’intel·lecte, el sistema cognitiu; el físic, la dotació neuroendocrina.
Parla de l’organització jeràrquica dels trets. Conductes (por a la mort, als viatges, als atracaments) hàbits (por, preocupació) trets (ansietat, tristesa, sentiment de culpa) tipus o dimensions (Neuroticisme) Model PEN és un model tridimensional i explicatiu: l’extroversió depèn de l’arousal (SARA/SNC). El neuroticisme de l’activació (Sistema límbic/SNA). El psicoticisme en la inhibició (serotonina).
2- El model de J. A. Gray o la teoria de la sensibilitat al reforç. Inclou l’ansietat (Sensibiliat al càstig. BIS) i la impulsivitat (sensibilitat a la recompensa. BAS. Stop System: huida-ataque).
3- El model de 7 factors de Cloninger (1994) que divideix la personalitat en temperament ( descriptors de la personalitat: evitació del dany; recerca de la novetat; dependència de la recompensa; persistència) i caràcter (Descriptors de la personalitat: Autodeterminació; cooperativitat; autotrascendència).
4- El model de Personalitat de Zuckerman (1991) és un model alternatiu que es basa en la percaça de sensacions i en 4 grans dimensions o supertrets (Extroversió- Recerca de sensacions o impulsivitat- agressió o hostilitat- neuroticisme o emocionalitat). Aquest model té una estructura factorial de la personalitat.
23 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Temperament i desenvolupament emocional El temperament té dues concepcions: - la personalitat dels nens - el nucli emocional de la personalitat adulta Stella Chess i Alex Thomas (1984) van dividir el temperament infantil en fàcil/difícil/apàtic o inhibit Difícil: ritmes irregulars, estat d’ànim negatiu, no accepta novetats, mala adaptació al canvi, als nivells d’energia Fàcil: ritmes regulars, estat d’ànim positiu, accepta novetats, bona adaptació al canvi, baixos/mitjos nivells d’energia.
Caspi (2000): undercontrolled/Well Adjusted/Inhibited. El temperament als 3 anys vs. psicopatologia als 21 anys.
El temperament és d’aparició precoç. Innat (el NBAS de Brazelton, és una escala que es fa als nadons per saber quin temperament tenen i avaluar el comportament neonatal).
Conclusions La personalitat és un complex de trets de naturalesa diferent.
L’estudi de històric de la personalitat es remonta a l’any 1931.
Hi ha dos models de trets: biològico-factorials i lèxico-factorials. Aquests dos models convergeixen a partir del PEN.
El concepte de temperament.: són tendències bàsiques de conducta, sustenten la individualitat, són de naturalesa endògena, pateixen els efectes del desenvolupament, estan estructurats de manera jeràrquica, constitueixen els trets bàsics de la personalitat, fonamentat en mecanismes emocionals.
La importància del desenvolupament.
24 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 8. MODELS LÈXICO-FACTORIALS DE LA PERSONALITAT (Capítol 10 de Pueyo) Si volem mesurar els trets de la personalitat, què hem de mesurar? Si tothom usa uns trets diferents, com podem comparar estudis? L’enfocament lèxic i l’anàlisi factorial proposa agrupar els trets de la personalitat en un conjunt comprehensiu i en els qual tothom estigui d’acord per poder comparar estudis.
L’anàlisi factorial ens permet agrupar un conjunt de conductes en un conjunt més petit de trets, trobant patrons. O el que és el mateix, agrupar un conjunt de trets en un més petit de trets d’ordre superior.
Com es troben aquests patrons? Calculant les associacions que hi ha entre respostes a la pregunta del qüestionari. És a dir, contestant que sí a una pregunta , probablemente contesti que sí a la següent (correlació positiva). O contestant que no a una pregunta, probablement contesti que sí a la següent (correlació negativa). Una correlació 0 vol dir que no ho sabem.
I així es pot fer una matriu de correlacions (veure diapositives) A partir de la matriu de correlacions podem construir una matriu de càrregues factorials. L’anàlisi factorial ens agrupa els ítems i ens informa de quina és la relació entre l’ítem i el factor comú. Les conductes es poden agrupar, per exemple, en 2 factors. Els números de dins la taula són la relació entre cada ítem i el factor (conducta i tret). Els factors s’han d’etiquetar: l’etiqueta no és única, allò que és únic són els factors.
S’elegeixen per votació. El signe de la correlació només indica la direcció. El millor indicador d’un factor és la variable que té més càrrega o pes factorial (quantificar i verificar). Podem obtenir el % de variança de cada ítem atribuible als factors comuns, i el % de variança únic (error de medició) de cada ítem.
Aquest model és estadístic. Un sistema d’equacions. Cada conducta es pot descomposar en 3 parts: mesura 1º tret + mesura 2º tret + part d’error (allò que no explica el factor) Problemes - Els resultats de l’AF depenen de quins ítems s’han seleccionat. Què passaria si només s’haguessin utilitzat l’ítem 1, 2 i 3? - La relació entre els factors i els ítems és infinita. Quina és la càrrega factorial? Té un nombre infinit de solucions  problema de la rotació: dóna solucions equivalents, no hi ha respostes millor que d’altres (3+1=1+3) La geometria fa que de 6 ítems es passi a 2 factors. Si gires els eixos, el mapa és el mateix. És arbitrari. L’únic important són les distàncies entre punts.
Interpretem diferent perquè donen resultats diferents però les dues matrius ens reprodueixen les dades igual. El nombre de solucions és únic però el d’interpretacions és infinit.
El problema de la rotació consisteix en que la matriu de càrregues factorials és equivalent a l’anterior. Reprodueix les correlacions observades igual que l’anterior però geomètricament és una rotació de l’anterior.
Com obtenir l’estructura bàsica de la personalitat? Si volem trobar els trets bàsics en què agrupar tots els trets de la personalitat, hem de trobar els patrons consistents i estables de comportar-se. D’aquesta manera, obtenim dades d’una mostra àmplia de subjectes; calculem les correlacions entre els trets bàsics, i realitzem una anàlisi factorial per trobar els factors principals de la personalitat.
Com trobem el llistat complet dels trets bàsics de la personalitat? La hipòtesis lèxica consisteix en: Si existeix un patró consitent i estable de comportar-se, tindrà un nom en el llenguatge corrent. Totes les formes diferents de comportar-se es poden definir amb un adjectiu.
Es tracta de trobar tots els adjectius que descriguin formes de comportar-se (buidant els diccionari).
Eliminem els sinònims i els adjectius poc coneguts o poc freqüents.
L’enfocament lèxic va donar uns resultats inicials: Allport i Odbert (1936) buidaren un diccionari i trobaren 18.000 paraules que descrivien comportaments.
D’aquestes paraules, 4.500 podien ser considerades trets psicològics.
Cattell va realitzar la primera anàlisi factorial basada en l’enfocament lèxic. Però en aquella època (1947) era impossible analitzar tantes variables. L’estadística es feia a mà. Així que finalment reduir 35 conductes a 12 factors o trets. 16PF 25 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Altres investigadors van fracassar en trobar aquests 12 factors; en canvi en trobaren 5 (Tupes&Christal, 1961).
The Big Five Extraversió-Cordial-Responsabilitat-Estabilitat emocional-Intel·lecte o Obertura a l’experiència.
Als anys 60, diversos estudis havien replicat els 5 factors, però sempre usant els 35 trets de Cattell. Es va voler fer un estudi que considerés més variables de les 35 de Cattell (fins a 75). Norman (1967) va reduir els 4.500 trets d’allport i Odberg a 2.800 però mai els va analitzar. Goldberg als 70 i 80, els va reduir a 1.700 (massa per a l’època). Usant l’AF, Goldberg va obtenir els 5 factors (amb autoavaluacions i heteroavaluacions).
El qüestionari NEO (Factors i facetes) Als anys 80, la majoria d’investigadors estaven convençuts de l’optimalitat dels Big Five però no es podien mesurar. Costa i McCrae (1985) van construir el NEO (NEO-PI-R i NEO-FFI). Mesuren els 5 factors, cadascun amb 12 facetes. Cada factor tenia els seus components. Pots ser optimista i pessimista al mateix temps perquè les emocions positives i negatives no estan en els extrems de la mateixa dimensió.
Existeixen diferències entre els factors del NEO i els factors clàssics del Big Five: - Obertura a l’experiència. Emfatitza examinar noves idees i la imaginació. Redueix el paper de les capacitats intel·lectuals.
- Cordialitat. Inclou modèstia i franquesa que apareixen sovint als estudis lèxics.
S’han realitzat moltes investigacions en altres llengües. Actualment ja es poden usar 1.700 adjectius.
Els resultats són semblants tot i que quan s’estudien llengües orientals, apareix un 6è. factor: HonestedatHumilitat, que és el pol oposat de l’astúcia-engany-pretenciós.
Hi ha unes poques dimensions però moltes personalitats. Aquesta simplificació de les DD. II. en la personalitat s’explica així: Hi ha 5 puntuacions per a cada factor 55=3.125 Hi ha 30 facetes cadascuna amb 5 nivells530= 931 trillons de possibilitats Els Big Five i la predicció de la conducta Es prediu millor la conducta agregada que la puntual. És més fàcil predir si algú arriba habitualment tard que si algú arriba un dia tard.
Les prediccions d’aspectes puntuals són millors utilitzant facetes específiques que els grans factors. Ex.: el millor predictor de les bones notes a la Universitat és la Necessitat de logro que no el factor Responsabilitat o el QI.
Diferències de gènere en el Big five Existeix un patró universal de diferències de gènere en personalitat: - Les dones presenten puntuacions més altes en Neuroticisme i Cordialitat.
- Els homes presenten puntuacions més altes en Extraversió i Responsabilitat.
Les diferències de gènere en personalitat són més grans en societats pròsperes i igualitàries (més desenvolupades).
Crítiques al Big Five - No explica la personalitat humana, simplement la descriu.
- Certes àrees de la personalitat no estan ben representades (Motivació, masculinitat-feminitat, religiositat) - Els factors estan correlacionats: hi ha una correlació negativa entre extraversió i neuroticisme 26 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 9. CANVI I ESTABILITAT TEMPORAL DE LA PERSONALITAT 2 preguntes diferents: 1. Hi ha canvis en la mitjana dels trets de la personalitat al llarg de la vida? (com a grup) 2. Tendim a romandre estables en els nostres trets de personalitat en comparació amb altres persones de la nostra cohort? (Individualment amb relació al grup) altura, percaça de sensacions Hi ha dues formes de contestar: 1. Mitjançant un estudi longitudinal, avaluem les mitjanes dels trets d’una o més cohorts.
2. Mitjançant un estudi longitudinal, calculem correlacions entre dos punts temporals en els trets d’interès. Ex.: Agafem les puntuacions d’extraversió, ordenem i correlacionem (1/0/-1) Canvis en nivells mitjans: El Big Five. Factors i facetes.
Una meta-anàlisi (resumeix tots els estudis anteriors. Posa d’acord tots els estudis sobre un tema) va posar de manifest que existeixen canvis en nivells mitjos de la personalitat. La meta-anàlisi va comparar mitjanes entre el grup i el grup control. Es van combinar els resultats donant més gran pes als estudis amb més gran tamany de mostra. Les diferències es medeixen en desviacions típiques.
Llavors, segons l’estudi podem parlar d’un procés de maduració (convertir-se en adult). El gràfic de les diapositives mostra que hi ha un procés de maduració, però una maduració diferent a com l’entenem col·loquialment: - No acaba de convertir-nos en adults - La resposabilitat s’incrementa al llarg de la vida - Els aspectes assertius de l’extraversió continuen incrementant fins als 50.
- No sembla existir un patró de creixement personal ja que no hi ha augments en l’obertura a l’experiència ni els aspectes sociables i animats de l’extroversió.
Per què tenen lloc aquests canvis? No ho sabem. No podem dir si és per causa genètica o hormonal o té a veure amb l’ambient. Per exemple, les demandes d’haver de treballar per viure, estar casat, tenir fills pot causar els increments en responsabilitat o estabilitat emocional.
Estabilitat dels trets en adults Les correlacions entre els trets del Big Five mesurades amb 6 anys de diferència són .7 en adults (menors de 25 anys. Costa i McCrae, 1988). Això vol dir que si tens un nivell per damunt de la mitjana en el temps 1 tens un 85% de possibilitats d’estar per damunt de la mitjana en el temps 2.
Les correlacions amb setmanes de diferència són només del .8. I amb 24 anys de diferència del .65. A més no hi ha diferència amb el tret que s’avalua.
Estabilitat dels trets en adolescents i adults joves En universitaris (inici vs. fi de carrera, 4 anys) la correlació és de .60.
Entre els 12 i 16 anys, de .40.
La personalitat és menys estable en adults joves i encara menys estable en adolescents.
Estabilitat dels trets en nens L’avaluació de la personalitat en nens és difícil perquè: - fins als 10 anys els nens es descriuen a sí mateixos i als altres de forma global (bo/dolent).
- Els tests de personalitat requereixen un nivell de comprensió lectora que no es té fins a l’adolescència.
L’avaluació de la personalitat en nens se sol fer preguntant a pares i professors.
Només hi ha un únic estudi (dels 2 als 15 anys) que suggereix que la personalitat: - és raonablement estable en períodes curts de temps (2 anys), amb correlacions de .5 per a tots els factors del Big Five.
- És poc estable en el període total (13 anys). La correlació és tan sols de .2 amb una probabilitat del 60%, no molt més alta que la que s’obtindria per atzar (50%).
27 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Predicció de la conducta L’estudi multidisciplinari de Salut i Desenvolupament de Dunedin és un estudi que es va fer a la generació nascuda entre l’1/4/72 i el 31/3/73 a Dunedin, Nova Zelanda, a 1073 persones.
Se les avalua aproximadament cada 2 anys des dels 3 anys durant un dia (proves físiques, dentals, genètiques, psicològiques) A l’actualitat el 96% continua a l’estudi. Se’ls porta per a l’avaluació sigui on sigui que visquin.
L’avaluació del temperament als 3 anys mostra: - Poc controlats (n=103): irritables, impulsius, emocionalment inestables - Inhibits (n=80): Temerosos, poc comunicatius, dificultat de concentració - Ben ajustats (n=405) - Segurs (n=281): Entusiastes, els agradava que els examinessin - Reservats (n=151): Tímids però ben ajustats.
L’estudi mostra la personalitat i les relacions socials als 21 anys: Els poc controlats no tenen bona qualitat en les relacions socials, ni reben suport social com els ben ajustats.
Es veuen relacions entre la dependència a l’alcohol, la depressió i la mania als 21 i la personalitat. Els Poc controlats tenen més grans probabilitats de patir alcoholisme o mania. Els inhibits tenen més probabilitats de patir depressió.
Els poc controlats tenen més intents de suïcidi que els inhibits o els ben ajustats. I També més probabilitats de ser delinqüents.
Per tant, es conclou amb aquest estudi que es pot predir la conducta adulta a partir de les avaluacions precoces de la personalitat.
28 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 10. HERÈNCIA I GENÈTICA DE LES DD.II (Capítol 11 de Pueyo) Gens, hormones i SNC: tenim la personalitat determinada biològicament? Aquesta lliçó tracta el tema de com expliquem la relació entre els gens i les interaccions socials, l’extraversió o la intel·ligència.
Esquema conceptual sobre les relacions gens-personalitat-comportament GENS MECANISMES NEUROBIOLÒGICS PERSONALITAT COMPORTAMENTS SOCIALS COMPLEXOS Els gens s’estructuren per mecanismes neurobiològics que determinen la personalitat i aquests, els comportaments complexos.
Genètica Quantitativa Molars i Molecul·lars Els estudis clàssics (s. XIX fins als anys 70) es basen en l’estudi de correlacions.
Galton és el primer que es va interessar per com dins de les famílies es co-segregaven o apareixien de forma concurrent els genis. La seva hipòtesi principal era que com més proper era el grau de parentiu entre dues persones, més s’assemblaven aquestes dues persones en una qualitat. Si tens un pare geni, tens més possibilitats que tu també ho siguis que no pas un nèt o un cosí germà.
Galton contracta Pearson perquè elabori el coeficient de correlació que avalua la semblança entre dues variables. Amb aquest coeficient es poden fer estudis de correlacions entre familiars o entre germans bessons monozigòtics i dizigòtics.
La genètica quantitativa es dedica a calcular la heretabilitat H2=2x(rMZ-r DZ).
Hi ha una metodologia poderosa per estudiar l’entorn (ambient): els bessons monozigòtics criats junts. Si agafem la correlació entre parelles de bessons monozigòtics menys la correlació del mateix tret amb parelles de bessons dizigòtics, trobem la heretabilitat . El 100% dels bessons monozigòtics comparteixen el 100% dels gens (són idèntics genèticament), per tant, qualsevol diferència entre ells deu ser per les influències ambientals (deguda a les seves experiències úniques de l’entorn). Els bessons dizigòtics comparteixen en promig el 50% dels seus gens (com qualsevol familiar de primer grau). En aquest sentit destaca l’estudi de Bouchard (Minnessota). Per fer una estimació directa de l’heretabilitat d’un tret ho podem fer amb la correlació del tret en MZ criats per separat.
El model bàsic de l’estudi de l’herència de la conducta H2   G2  G2   A2 Variància genotípica (gens)/variància total o fenotípica (gens+ambient).
La variància és la mesura de variabilitat (dispersió entorn a una mitjana).
 ( A2   D2   I2 )  (C2   E2 )  (( A2   D2   I2 )  (C2   E2 ))  V(f)= V(g)+V(a)+2Cov (g)(a)+V(g*a)+V(e)   Correlació  Errors de mesura Gens Ambient Interacció comú i específic Els paràmetres que usem a la genètica del comportament: Variància genètica o heretabilitat; variància ambientalambient específic i ambient comú; correlació entre gens i ambient (0.5); Interacció entre factors genètics i ambientals; variància de l’error de mesura.
L’heretabilitat és un paràmetre grupal. Es treballa en grups i no amb individus perquè les variàncies d’un sol subjecte és 0. No es pot calcular.
Veure diapositives pàg. 6. “From Gallardo-Pujol et al. (2007)” S’avalua el QI del bessó 1 i el QI del bessó 2. Quina part de la variabilitat d’aquest quocient depèn dels factors genètics i quina de l’ambient.
A1 i A2 són factors. C1 i C2 és l’ambient comú o compartit (té una correlació d’1). E1 i E2 és l’ambient específic i no hi ha correlació. En MZ la variabilitat genètica és igual (1) en DZ, la variabilitat genètica és 0.5.
29 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Intel·ligència 1. Organització jeràrquica (Model de Carroll: g i aptituds específiques) 2. G més influenciada que les específiques pels gens 3. Importància del desenvolupament en l’heretabilitat de g 4. El pes de l’herència és del 50-70% 5. Importància de l’ambient comú vs. l’específic 6. Importància del desenvolupament 7. Les diferències en G correlacionen amb les diferències antòmiques del cervell i gens (volum d’algunes estructures cerebrals).
Si un tret té una heretabilitat del 40% vol dir que en la població en què s’ha estudiat, el 40% de la variància de la variabiliat de la intel·ligència depèn de la variabilitat genètica de les diferències genètiques que hi ha dins del grup.
Gràfica de les diapos (pàg. 8): - Heretabilitat (proporció variància per factors genètics) - Ambient compartit - Ambient no compartit Conclusió: L’heretabilitat augmenta el pes amb el pas del temps. Si comparem fotos amb avis i pares a la nostra edat es veuen clars els factors genètics.
Gray i Thompson (2004) publiquen un estudi que calcular la densitat de matèria gris en parelles de bessons MZ i DZ. Calculen l’heretabilitat de cada píxel de la imatge. Conclouen que el que heretem és la densitat de la matèria gris i no la intel·ligència.
Personalitat 1. Convergència dels models estructurals 2. Organització jeràrquica 3. Pes de l’herència o la variabilitat genètica és d’un 40-55%.
4. Importància de l’ambient específic 5. Efecte inapreciable de l’ambient comú Llavors a la pregunta la personalitat neix o es fa, s’ha de contestar les dues coses: Influències genètiques=40%; Ambient específic=35%; Ambient Comú=5%; Error de mesura=20%.
Influències genètiques i ambientals en la personalitat Els Big Five estan determinats, en part, genèticament. També els interessos vocacionals, les actituds i la religiositat tenen influència genètica tot i que menor que ens els trets de personalitat.
El model de Holland-interessos es basa en l’estudi de les correlacions entre bessons MZ criats separadament i conjuntament; i els bessons DZ criats separadament i conjuntament. L’estudi demostra que les diferències no són abismals.
Comportament anormal (depressió, esquizofrènia, comportament antisocial) És un camp d’estudis amplíssim i clàssic.
La variabilitat dels efectes genètics segons la patologia.
Tenen més importància els components específics (e) Gran convergència en el camp de la criminalitat Actualment, hi ha molts avanços en la genètica mol·lecular.
La conducta antisocial té una heretabilitat del 50%; l’entorn compartit és del 20% i l’específic i l’error del 30%.
Gràfica de la diapo de la p. 14: Fenotip ADULTS Fenotip JOVES (????) Les interaccions genotip i ambient.
Que et violin de petit no vol dir que de gran siguis un violador (8% al 11%). Llavors a la pregunta “per què tothom a qui maltracten no acaba essent un maltractador?” es pot contestar “Per diferències genètiques”.
La resiliència.
30 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS En conseqüència dels estudis de la genètica de la conducta, els estudis epidemiològics, clínics i de personalitat en el problema de la conducta antisocial ha estat la importància del desenvolupament.
L’antisocialitat incrementa quan hi ha maltractament. Es classifica per genotip: - L’enzim MAOA en la seva versió llarga: incrementa l’antisocialitat però no de manera espectacular quan l’ambient és negatiu.
- L’enzim MAOA en la versió curta: incrementa l’antisocialitat quan l’ambient és negatiu.
La resiliència depèn de les diferències individuals.
Els estudis de Caspi sobre la depressió mostren que si es tenen les dues versions llargues de la serotonina, hi ha menys tendència a la depressió, malgrat els número d’esdeveniments vitals traumàtics.
Els nens alimentats amb pit són més intel·ligents que els alimentats amb biberó perquè el gen implicat en el metabolisme dels àcids grassos (mielina) fa que vagi més ràpid el SN (més òptim).
És fals que 1 gen = 1 comportament. Són les xarxes de gens (gens que interactuen).
Paper de la genètica en les capacitats cognitives Estudis de bessons, adopcions i de genètica mol·lecular Principals estudis (Minessotta twind Study) i resultats 31 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 11. SOCIETAT, CULTURA I AMBIENT EN LES DD.II (Capítol 11 de Pueyo) Determinisme ambiental i DD. II El cas de Brenda/David Reimer. Nascut al 65 i mort el 2004 amb 38 anys. Es va suicidar. Va néixer home però de petit el van canviar de sexe, fent-li creure que era una dona. John Money (1921-2006) expert en sexologia i metge de David/Brenda Reimer als anys 70. Fundador de la Clínica de la Identitat de Gènere de l’Hospital John Hopkins. Estudiava i definí els conceptes de rol de gènere i identitat.
¿Naturaleza o educación? The Guardian (21-05-2004) Muchos científicos afirman que la identidad sexual la da la genética y no la cultura. Hoy, los dos gemelos Reimer se han suicidado tras ser "conejillos" de los terribles experimentos del Dr. John Money que declaran que la identidad de género se adquiere con la educación y dieron base falsa al feminismo de género y a la liberación de la mujer.
El suicidio de los hermanos Reimer ha puesto en evidencia las graves secuelas psicológicas que sufrieron ambos tras ser utilizados como 'conejillos de indias' por John Money. Este profesor de la universidad Johns Hopkins de Baltimore quería demostrar que el género puede modificarse por la educación.
Hasta hace unos años, el nombre de David Reimer no le sonaba a nadie externo a su círculo inmediato, y para cuando se suicidó el pasado martes en circunstancias desconocidas en su aldea natal de Winnipeg (Canadá), ya se había tintado de matices oscuros, los de un nombre que pertenecía a un peculiar vecino de 38 años, un hombre separado de su mujer que se ofrecía a hacer pequeñas chapuzas, antiguo trabajador de un matadero a quien le gustaba ir de compras a los rastrillos y hacer arreglos en su coche. De hecho, para alguien interesado en el desarrollo de la psicología entre los años 70 y 80, la historia de la vida de Reimer habría resultado vergonzosamente infame.
Bajo el nombre de Brenda, David Reimer fue un conejillo de 'indias' involuntario, junto con su hermano gemelo Brian (que se quitó la vida en 2002), en un experimento médico inicialmente muy famoso pero que se labró después una mala reputación, llevado a cabo por el médico de Baltimore (EEUU), John Money.
El destacado médico de EEUU intentó resolver, de una vez por todas, el peligroso debate entre naturaleza y educación y demostrar que el sexo de una persona es tan incierto al nacer que con un simple cambio en la práctica de su aprendizaje, junto con una sencilla operación quirúrgica, un chico podía convertirse en una chica mientras su hermano gemelo se desarrollaba en su cuerpo de hombre.
La idea era dividir en dos el mundo de la psicología sexual. Y tras 12 años de tratamiento traumático, seguido de otras dos décadas intentando reparar el daño causado, el ensayo llevó a David Reimer hacia su propia muerte.
«Fue una especie de lavado de cerebro», afirmó Reimer una vez para resumir su identidad masculina tras haber pasado su niñez como Brenda.
Las raíces de la tragedia se remontan hasta 1965, durante una visita rutinaria de Janet y Ron Reimer al hospital, con sus bebés gemelos Bruce y Brian. Los médicos les habían recomendado la circuncisión, una práctica aún muy común en el norte de EEUU, pero la operación de Bruce resultó nefasta. Por ello, cuando meses después los desconsolados padres vieron por casualidad un programa en televisión, donde John Money defendía a capa y espada las nuevas y radicales teorías sobre la formación del sexo, les pareció que aquello podría arrojar un atisbo de luz en el oscuro mundo en el que se había sumido a su hijo. «Aseguraba que es posible que los bebés tuvieran un sexo neutral al nacer, un sexo indefinido, que se puede cambiar en el desarrollo de su vida», explicó más tarde Janet Reimer a John Colapinto, autor de un libro sobre este experimento titulado 'Tal como la naturaleza lo hizo'.
En las fotografías realizadas en aquella época, Money –entonces profesor de la Universidad Johns Hopkins de Baltimore, EEUU, donde sigue ejerciendo en la actualidad– representa la parodia de un sexólogo progresista, con bigote y cuello vuelto, una imagen ratificada además en sus escritos.
El médico confiaba ciegamente en que Bruce podía ser educado como una chica. Desde una perspectiva experimental, Brian Reimer sería el individuo perfecto para hacer de control: su herencia genética era 32 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS idéntica a la de su gemelo Bruce. La única diferencia es que uno podría ser educado como una chica, y el otro como un chico. El énfasis de Money en la educación por encima de la naturaleza encajaba a la perfección con el espíritu progresista de la época, sobre todo con el movimiento femenino, cuyos defensores aseguraban que el papel tradicional y social de la mujer no venía biológicamente definido.
«En cualquier caso, tras la guerra se produjo un cambio, que desmentía que la gente fuera biológica, innata e inherentemente lo que parecían ser», explica Lynne Segal, catedrática de Psicología y Sexo en el Colegio Birkbeck de Londres (Reino Unido). «Acabábamos de ser testigos del nazismo y de la idea de que algunas personas eran malas por naturaleza, como los judíos o los gitanos, entre otros, por lo que la fuerza del concepto de cultura y sociedad encajaba al dedillo con los ideales socialdemócratas». Los Reimer no entraron en este tipo de debates, simplemente querían 'salvar' a su hijo. «Yo admiraba al doctor Money como si fuese un dios», resumió Janet.
Bruce Reimer comenzó su conversión a Brenda el 3 de julio de 1967 cuando fue operado por los médicos del Johns Hopkins le practicaron una operación de castración.
Las cosas fueron mal desde el principio. Janet Reimer recuerda que lo que ocurrió cuando le puso a Brenda su primer vestido, justo antes de que cumpliese los dos años. «Intentó arrancárselo, romperlo. Recuerdo que pensé: ¡Dios mío, sabe que es un chico y no quiere que le vista como a una chica!».
En público, Money aseguraba que el estudio «John/Joan» había tenido un éxito arrasador. «Este caso constituye un apoyo férreo a la mayor de las batallas de la liberación de la mujer: el concepto de que las pautas convencionales sobre el comportamiento masculino y femenino pueden alterarse», publicó 'Times,' en un artículo que disparó las ventas de la revista. Pero en privado, las cosas se le iban de las manos. Brenda necesitaba asistir con regularidad a una terapia con Money en Baltimore, en compañía de su hermano.
Según relata Colapinto, aquello pronto degeneró en una especie de encuentros terroríficos que traumatizaron profundamente a los dos niños.
Cuando Brenda llegó a la adolescencia, la chica ya había intentado suicidarse al menos una vez. Se negó a que se le practicasen más operaciones pero aceptó, aunque de manera irregular, tomar estrógenos que favorecieran el desarrollo de sus mamas. El doctor John Money se fue alejando gradualmente de la vida de los Reimer, pero Brenda continuó en tratamiento psicológico.
En 1980 se le informó a Brenda de lo sucedido, y a las pocas semanas optó por un cambio de sexo. Gracias a los desarrollos de la faloplastia, ella, que tomó el nombre de David, se sometió a un proceso quirúrgico durante cinco años para recuperar los órganos sexuales masculinos. A los 23 años se casó. En el año 2000, la historia de David se hizo pública. Pero su felicidad no duró demasiado ya que, terminaron separándose.
Dos años más tarde, Brian Reimer (el gemelo que sirvió de sujeto control en los terribles experimentos de Money) se quitó la vida con una sobredosis de los fármacos que tomaba para tratar su esquizofrenia. Según parece, David se sentía responsable de su muerte, por lo que visitaba a diario la tumba de su hermano. Los amigos afirman que cayó en un estado de angustia total.
Naturalesa vs. criança Aquest debat s’ha anomenat de diferents formes: - Nature vs. Nurture - Herència vs. Ambient - Gens vs. Cultura - Biologia vs. Educació Precisió terminològica: educació no és el mateix que ambient (El cas de Carl McElhinney) - Natura: gens, hormones, cervell - Nurture: tv, escola, família El problema “Herència-medi” La història compte amb 4 períodes on es fa pal·lès aquest debat: 1. 1870-1920 2. 1920-1960 3. 1960-1980 Hi ha diferents terminologia per referir-se al mateix (nature vs. nurture): - Naturalesa/criança; genètica/ambient; biologia/cultura; gens/educació 4. 1980-Actualitat 33 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Es tracta d’una polèmica ideològica i social molt radical entre els genetistes i els ambientalistes. (S. Jay, Gould, Jensen, Lewontin, Murray...). És una guerra entre el determinisme i els partidaris de la intervenció.
Estem determinats pels nostres gens o per l’ambient? El focus d’atenció està en: individu vs. DD. II A l’actualitat el debat sobre naturalesa vs. criança continua. S’ha desenvolupat la Genètica de la Conducta (Vac i Vae, Interaccions GxE, la epigenètica); s’han fet estudis empírics rigorosos (adopcions, estudis longitudinals) Concepte Rang de reacció (fa referència a una gamma de respostes que poden donar-se davant una determinada influència genètica. Ex.: la gamma de talles possibles es troben situades entre un límit inferior i un límit superior, que està determinat pels gens. Així un nen ben alimentat i sà, pot arribar a l’estatura màxima que els seus gens permeten però no superarà el límit superior. Els gens poden manifestar-se de forma diferents en diferents ambients. Així, per exemple, una persona pot tenir una tendència genètica a l’obesitat, però això no necessàriament farà que sigui obesa. Serà obesa si consumeix més calories de les que el seu cos necessita) i el model de Waddington (es refereix a la trajectòria relativament estable del desenvolupament de les espècies, causat parcialment per l’evolució de les seqüències de control jeràrquic del genotip).
Al llarg de diversos articles i especialment a la seva obra “No està en els gens”, Lewontin ha denunciat les carències teòriques del reduccionisme genètic. Hi ha 3 errors segons Lewontin: - Fenotip: g i e (sempre) - Gens preconfiguren - Gens determinen tendències de resposta El problema a nivell individual: - Els gens i l’ambient són inseparables - La intervenció és possible sigui quin sigui l’efecte preponderant (FKU, retard mental per deprivació...) El problema a nivell grupal: - Consideració sociològica: Promig - Consideració psicològica: Variabilitat Els efectes de la criança - Oliver Twist de Charles Dickens. El reduccionisme biològic (Gens-cervell MAO A-conducta - El reduccionisme sociològic Efectes de l’ambient i selecció d’ambients Segons Forteza (1982), el concepte d’ambient és el conjunt total d’estímuls que afecten a l’individu, des de l’instant que es constitueix com a zigot i durant tota la seva vida.
- Factors de naturalesa variada - Efectes interactius - Tot molt complex i els efectes molt dèbils Les variables ambientals poden ser: - Físiques (geografia, clima, mobiliari) - Familiars (estructura, funció) - Escola i context laboral - Comunitàries (iguals, barri) - Culturals i pràctiques socials (normes, religió) - Socioeconòmiques o SES (Patrimoni, estudis) Exemple de l’efecte de la nutrició sobre el QI.
34 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS El model ecològic de Bronfrennbrener (1994) parla de les influències individuals (creences, actituds, personalitat, patologies)Microsistema (grupal: família, companys) Mesosistema (comunitari: barri, escola) Exosistema (Social: lleis, normes, creences)MACROSISTEMA S. Scarr: l’individu com a agent actiu. Els pares no compren als seus fills heavy metal.
Els efectes múltiples de l’ambient al llarg del desenvolupament.
- Modulació per aspectes propis de l’individu. Ex.: Reactivitat a l’entorn; com explota les oportunitats; com evita els perills o perjudicis; com resisteix la pressió social, com es recupera de les adversitats, etc.
L’individu té un paper passiu o actiu? L’ambient intra-familiar i entre-famílies Quins són els efectes de l’ambient familiar sobre el QI, les aptituds específiques, el rendiment escolar, la creativitat o la personalitat? Hi ha categories d’influències ambientals que provoquen que els fills d’una mateixa família siguin diferents.
L’ambient específic: - No sistemàtic (accidents, malalties) - Sistemàtics (composició familiar: dif. sexe, germans; interacció germans; relacions pares-fills; extrafamiliars (companys, mestres, esports, treballs) Errors de mesura (fiabilitat) Efecte ingressos familiars sobre les capacitats cognitives L’efecte de l’educació. Família, grup d’iguals i mass media Ens influeixen els pares, l’escola, el barri, la tv, els mass media, els videojocs? Hi ha una vigència quasi absoluta de les experiències precoces (familiars, escolars) en la vida adulta.
Influències educatives en el desenvolupament Confluència paradòxica: Freud: paper de la influència paterna i materna precoç i determinant en el desenvolupament (traumes infantils) Watson: paper del condicionament en l’adquisició d’hàbits.
Les conductes poden modificar-se amb programes de mediació.
E. Maccoby (psicòloga de la universitat d’Stanford experta en temes de gènere i de les influències educatives en el desenvolupament) va recopilar treballs sobre la influència dels mètodes de criança de les famílies sobre les característiques de personalitat dels fills, avaluades per persones independents, i aquests indiquen que NO hi ha cap efecte.
Agents de la socialització: Ambient (pares, educadors, congèneres, mass-media) i Individu (capacitats i disposicions). La socialització és la transmissió de valors, de cultura. Es pot fer una predicció de la personalitat.
Variables i model de socialització general Bebès (Pares) Nens (escola) Adolescents (Tv i Companys) Jove-Adult Model diferencial de la socialització. Influències socials per característiques individuals.
J. R. Harris (1999: El mito de la educación) El llibre té dos objectius: 1. Disuadir-te de la noció que la personalitat d’un nen (caràcter) està formada o modificada pels pares del nen 2. Oferir-te un punt de vista alternatiu sobre com es forma la personalitat del nen.
3. Teoria de la socialització grupal en l’adolescència Socio-genòmica i personalitat. (Roberts & Jackson, 2008) 35 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS L’aplicació de la sociogenòmica a l’estudi de la personalitat fonamenta les seves bases en la sociobiologia (els humans som espècies socials per evolució i per aquesta raó, els gens tenen a veure amb la personalitat).
Els gens són intrínsicament dinàmics i interactuen amb l’ambient sempre.
Tres lleis de l’herència de la personalitat (Turkheimer, 2000) 1. Tot és heretable 2. L’efecte ambiental de criar-se en la mateixa família és substancialment més petit que l’efecte genètic.
3. Una part substancial de la variació en la complexa conducta humana no és per culpa dels efectes dels gens ni de les famílies.
Cas Ted Kaczinsky (Unabomber): va tenir una infància normal, una joventut complicad complicada/exitosa a la Universitat de Harvard. D’adult va ser un dels terroristes més buscat dels EUA (18 atemptats en 12 anys).
Actualmennt, compleix cadena perpètua a Califòrnia. Criança: mare excepcional i pare treballador normal que es va suicidar tardiament. El seu germà era normal i prosocial.
Avui en dia el debat entre Nature vs. Nurture està en les diferències d’expressió del gens: variacions de la seqüència de l’ADN (Nature). L’expressió de gens pot influenciar la variació de l’entorn (Nurture). Aquests processos es donen al mateix temps i treballen en tàndem.
36 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS LLIÇÓ 12. APLICACIONS DE LES DD.II L’estudi de les DD. II té una utilitat pràctica.
1. Selecció de personal 2. Salut i personalitat 3. Educació i diversitat 4. Comportament criminal 5. Ergonomia i marketing En les relacions de parella (Són els membres d’una parella de personalitat semblant o diferent? Escollim una prella semblant a nosaltres en personalitat o l’escollim perquè és diferents i complementària? Escollim una parella semblant a nosaltres en intel·ligència?).
Els estudis demostren que no hi ha relació entre la personalita tdels membres d’una parella. La correlació és zero.
Escollim aprelles d’intel·ligència verbal semblant (amb una correlació de .45, però només d’.1 per a intel·ligència numèrica) Escollim parelles d’actituds semblants. La correlació és de .75 en religiositat i de .65 en actituds polítiques.
Podem predir el nivell de satisfacció marital a partir de la personalitat de la parella o d’un mateix o a partir de la similitud o diferència entre ambdós perfils? La satisfacció marital depèn dels nivells de Cordialitat i Estabilitat Emocional, tant d’un mateix com de la parella. Amb una correlació de .3. Altres factors de la personalitat, intel·ligència o actituds gairebé no tenen influència.
Són més fàcils de satisfer o és que construeixen relacions de parella millors? Correlacionant les característiques personals d’un membre de la parella amb la satisfacció marital de l’altre membre trobem que: - Els individus cordials i mñes estables emocionalment construeixen relacions de parella millors.
Existeix algun tipus de relació entre satisfacció marital i que les parelles siguin semblants o diferents en la seva personalitat? NO DD. II i ús/abús de tabac, alcohol i altres drogues El nivell de Responsabilitat prediu l’ús/abús d’aquestes substàncies 3 anys més tard. I en menor mesura, l’estabilitat emocional.
Podem predir l’èxit en deixar de fumar? En un estudi d’estadounidencs ancians es va trobar que els que mai han fumat són més responsables que els que van deixar de fumar, que alhora són més resposables que qui segueix fumant.
DD. II i longevitat Es fan estudis a partir de persones mesurades fa 60 anys. Hi ha un 35% de més possibilitats de morir abans dels 70 anys si tens baixa la resposabilitat i la cordialitat. Hi ha un 35% de més possibilitats de morir abans dels 70 si ets optimista i alegre.
DD. II i problemes cardíacs Friedman i Rosenman (1959) van descriure la personalitat tipus A (competitiu, impacient, massa implicat en el treball, hostil) que representaven factors de risc de problemes cardíacs.
Investigacions més recents suggereixen que el que prediu els problemes cardíacs és simplement la “dominació hostil”: s’estressen més i això els causa problemes cardíacs.
DD. II. i rendiment laboral Avaluar el rendiment laboral no és fàcil. El millor predictor és la RESPONSABILITAT: competència, ordre, sentit del deure, necessitat de logro, autodisciplina i deliberació.
Les correlacions entre Responsabilitat i rendiment laboral estan en torn al .20. Per alguns treballs trobem predictors addicionals: 37 DIFERÈNCIES INDIVIDUALS - Extroversió i estabilitat emocional per treballs de direcció en vendes.
- Cordialitat per a treballs en atenció al client.
Per a treballs determinats, certs trets molt més específics són millors predictors que els trets del Big Five.
Si les DD. II prediuen l’èxit laboral, prediuen també el nivell d’ingressos i l’estatus ocupacional? Sí, la responsabilitat prediu els dos. La correlació és de .40 DD. II i conducta violenta/criminalitat DD. II i satisfacció vital Aplicacions Predicció del comportament dels Mossos d’Esquadra Predicció de valoracions polítiques (nacionalisme/no-nacionalisme; esquerra/dreta Impacte d’un programa de fidelització 38 ...

Comprar Previsualizar