Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Programes d'intervenció
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 04/05/2016
Descargas 54
Subido por

Vista previa del texto

PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana Relació poder-saber Llavors, després de veure que la humanització no era l’element central del canvi, Foucault es pregunta: tot aquest canvi que hem vist és per una qüestió d’humanització o bé per una microfísica del poder? Tenim una tendència a pensar que el poder el té algú, com per exemple el sobirà, però Foucault deia que el poder està per tot arreu, i que està en les relacions que mantenim tots nosaltres i que encara que estiguis amb un sobirà que té un poder sobre tu, l’altre encara té una mica de poder, com per exemple poder a resistir-se, poder a no obeir, el que sigui, poder a oferir alguna forma de resistència i això s’anomenen relacions de poder.
El poder està en les relacions.
Llavors, la idea de poder de Foucault té a veure amb que hem de fer un canvi i deixar de veure què estem intentant reprimir amb el poder, sinó que el que hem de mirar és què intentem produir. És a dir, hem de deixar de preguntar-li al poder “què estàs intentant reprimir?” (que clarament és el delicte, en aquest cas), sinó que hem de preguntar-li “què intentes produir amb tot això?”. Si ens adonem, una presó és com un gran laboratori humà, en el que hi ha totes les persones “poc desitjables” totes juntes, les 24 hores del dia, amb un munt de psicòlegs, educadors, etc., observant-los tot el dia. Llavors què volem produir amb tot això? Saber.
Volem conèixer. El saber encara ens dóna més poder.
Aquest és el binomi que proposa Foucault. PODER-SABER. És com un peix que es mossega la cua. Deixem de mirar per a què utilitzem el poder i el que mirem és què produïm amb el poder, i veiem que amb el saber encara tenim més poder, ja que com més coneixes una cosa, millor la podràs controlar. Si hi ha quelcom que no coneixem, necessitem generar saber sobre allò, perquè sinó som vulnerables. Generant saber, alhora generem poder.
Per a ell, aquest desplaçament del cos a l’ànima és l’espai d’intervenció en el que es produeixen aquestes micro-relacions de poder, en la que hi ha una relació entre tècnics i les persones observades.
A més, en aquesta relació poder-saber, hem de tenir la visió de que es tracta d’una tàctica política, és a dir, hem de començar a pensar que el càstig, la rehabilitació, la intervenció... tot el que envolta el tema penal és una estratègia, i com a estratègia està buscant alguna cosa, que és reprimir el delicte i produir una transformació.
Llavors Foucault arriba a la seva conclusió i mostra que aquest canvi del cos a l’ànima, la voluntat de transformar.... no es va produir perquè fóssim més humans, sinó perquè és una tecnologia de poder Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana El paper de les normes i l’examen Foucault va començar a fer un estudi sobre quines eren les raons reals per les quals es va produir el canvi en els tipus de càstigs.
La microfísica del poder fa referència a com aquest poder acaba introduint-se en els cossos de les persones.
Com podem modificar a les persones mitjançant el poder disciplinari (a través de les normes).
Per això Foucault ens parla de cossos dòcils, perquè són cossos que canviaran.
El cos és un objecte de poder. Com hem dit, ara ja no importa tant el cos, sinó l’ànima, però tot i així, l’ànima està mediatitzada pel cos, el cos continua sent un element sobre el que estem actuant. I llavors, en aquesta època es comença a pensar com es poden controlar els cossos, com podem aconseguir que la gent faci el que nosaltres vulguem.
El primer que estudia Foucault és una intervenció que es va dur a terme sobre uns soldats. Es varen agafar una sèrie de persones que treballaven en el camp i les varen transformar en soldats. S’agafa un cos que, estratègicament i políticament no són productius, i se’ls torna productius i del que es tracta és de dominar aquests cossos, i com? Amb exercici.
Aquestes persones reben hores i hores de formació i entrenament, de manera que els puguin arribar a controlar completament. Així, s’acaba construint un cos dòcil, que es pot controlar. Es forma una relació docilitat-utilitat i la conseqüència d’això és una disciplina. Hem de tornar dòcil un cos que de manera natural faria quelcom diferent del que li estem demanant.
D’aquí sorgeix el concepte de Foucault d’anatomia política, ja que aquestes formes de disciplina es van començar a transformar en formes generals de dominació durant els segles XVII i XVIII. L’anomena anatomia política perquè estem incidint sobre el cos, sobre l’anatomia. Som una societat disciplinària.
I com es fa això? S’ha de buscar la millor manera per aconseguir-ho, i el que es veu és que si una persona està totalment dedicada a una disciplina, sense poder tenir un moment de llibertat fora d’aquesta disciplina, de descans, l’efecte serà molt superior, i per això una de les formes de disciplina és la clausura. Amb la clausura s’aconsegueix aquest efecte segons el qual una persona no pot escapar de la disciplina. A més, els “llocs” de clausura tenen unes característiques concretes per a que la disciplina sigui efectiva, com per exemple, cada persona té el seu lloc i cada lloc té la seva persona, de tal manera que si busquem una persona concreta podem trobar-la ràpidament. A més, es creen rangs, de tal manera que es pot crear com una espècie de classificació de les persones. Per tant, s’aconsegueix un espai de clausura, on hi ha un espai per cadascú (cosa que permet vigilar, controlar, etc.) i per tant són emplaçaments funcionals (no és casual que una persona estigui en un lloc Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana concret) i a més, al tenir rangs, les persones són intercanviables (si hi ha x persones en un mateix rang, ens és igual la que vingui perquè són tots iguals). Això fa que les persones deixin de ser persones. Homogeneïtzem les persones que estan dins el mateix rang, dins la mateixa categoria.
Un element molt important en tot això és el temps, que poden utilitzar com a eina estratègica, sobretot en el cas de la clausura. Quan parlem de disciplina, el temps és un element present en tot el que fem, en totes les activitats. Per exemple, als soldats el fan fer una sèrie d’activitats amb un temps determinat o amb el temps que se suposa que és necessari per fer allò, o també es desgranen les activitats al màxim. Amb tot això, es produeix una correlació amb el gest i el cos i una articulació amb el cos i l’objecte. Això significa que, posem el cas dels soldats, suposem que cada dia els fan practicar la manera de caminar, de tant de fer-ho, caminaran d’aquella manera sempre, igual que amb els objectes, si els fan portar cada dia el fusell a la mà, és com si aquest es convertís en una prolongació del cos. L’home es converteix en una màquina.
I què passa amb el temps que no està ocupat? El que es pensava era que, amb el temps que no estava ocupat, les persones es podien posar a pensar o a reflexionar sobre tot el que està passant i si la persona se’n adona de tot això, del sentit ocult, doncs això pot generar problemes, motins, etc. De tal manera que la idea és la ocupació exhaustiva del temps, mentre la persona estigui ocupada, no pensarà en amotinar-se. El mateix passa a les presons. Per exemple, pensem, què pinta un curs de macramé a la presó? Doncs per exemple, mentre estiguin fent macramé, no estaran pensant en amotinar-se, crear problemes, etc. És aquesta idea de l’ocupació exhaustiva del temps.
 Aprenentatge corporatiu. En aquest aprenentatge, és important dividir la duració en segments, successius o paral·lels, de tal manera que es va aprenent a poc a poc. A més, s’aplica un esquema analític, com quan aprenem a llegir, que a poc a poc anem ajuntant síl·labes fins que som capaços de llegir o escriure una frase. I una vegada podem construir frases, anem fent sèries d’aquestes fins que som capaços de llegir i escriure completament. Això és el que seria l’aprenentatge corporatiu.
I a partir d’aquí, comencen a haver-hi innovacions tecnològiques, com el fusell. Anteriorment, amb les pistoles per exemple, el soldat necessitava acostar-se molt a l’enemic per poder acertar, però amb l’aparició del fusell, aquest permetia als soldats no haver d’acostar-se tant a l’enemic.
La disciplina composa forces per obtenir un aparell eficaç.
També apareix el “pelotón”. La idea és tenir el millor resultat utilitzant la menys energia o força possible, i així es tenien menys baixes. Això també implica un canvi en el sistema de comandament. Una persona té la visió global i dóna les ordres, i els altres que no tenen aquesta visió global, de manera cega obeeixen, i aquí encara es va més visible la jerarquia.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana El que és molt important aquí és les característiques que ens fan d’alguna manera individuals. Hi ha quatre característiques de la disciplina (que són vàlides en qualsevol lloc on es faci servir la disciplina per controlar els cossos, com en les escoles, fàbriques, etc.): - És cel·lular (per la distribució espacial). Per exemple, la disciplina o l’aprenentatge serà molt més efectiu si en l’espai distribuïm a les persones d’una manera semblant a aquesta: professor-alumne-alumne avantatjat-professor-alumne... així, serà molt més efectiu.
- És orgànica (per el xifrat de les activitats). És orgànica perquè és un organisme, totes les activitats estan pautades, és orgànic en el sentit que la disciplina passa pel cos, formem part de les relacions de poder perquè s’estan exercint sobre el nostre cos i a través d’ell.
- És genètica (per l’acumulació del temps). S’ha d’intentar tenir el temps sempre ocupat, per disminuir la possibilitat que les persones reflexionin i es plantegin fer motins, etc.
- És combinatòria (per la composició de les forces). És combinatòria perquè hi ha una combinació de forces i rangs dins la disciplina.
Al final, el que compta aquí és que amb el poder disciplinari el que volem és construir conductes que siguin positives. Es pensa que les conductes són desviades i que han de tornar a la normalitat. Però recordem que la normalitat aquí no fa referència a allò natural, sinó al que la societat considera normal.
Per tant, la disciplina fabrica individus, per això diem que en una societat disciplinàries, les identitats tenen molt a veure amb com hem estat construïts per la societat, per això també és important que quan fem la reflexió, veiem que en diferents societat, hi ha diferent delinqüència.
L’èxit que té aquest poder disciplinari es deu sens dubte a l’ús d’instruments simples: - La inspecció jeràrquica. El que fem per aconseguir aquesta vigilància jeràrquica és construir observatoris.
Per exemple, hospitals com a observatoris de les malalties, presons com a observatoris de la criminalitat, l’escola com a observatori dels joves i el seu desenvolupament... per tant, per això es produeix un canvi en l’arquitectura. Els hospitals han d’estar construïts de tal manera que les malalties i virus no s’escapin, es quedin allí i es vigili, l’escola és un espai d’aprenentatge però també un espai que ens està controlant i vigilant. A més, a part de l’arquitectura, aquesta vigilància va més enllà de l’espai concret, com per exemple, un nen que va a l’hospital diverses vegades dient que ha caigut i s’ha trencat el braç o s’ha fet mal, amb això ja es comença a sospitar que hi pugui haver un maltractament i l’hospital fa els procediments corresponents en aquests casos. Per tant, com veiem la vigilància va molt més enllà de l’espai, de la pròpia institució.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana - La sanció normalitzadora. A la sanció, sempre en qualsevol sistema té una micropenalitat, segons la qual si algú es salta alguna norma, sempre tindrà una sanció, que pot ser és forta o més subtil. Per molt subtil que sigui, és una forma de micropenalitat. Amb el càstig, l’objectiu és corregir, es tornen a posar les conductes desviades dins la norma, per això, el càstig sempre ha de ser correctiu. El càstig en la disciplina és un element d’un sistema doble (gratificació-sanció), ja que si ho fas bé, rebràs una gratificació, però si ho fem malament, rebrem una sanció, llavors sabrem el que hem de fer i el que no hem de fer, aprenem quines són les conductes positives i reprimim les conductes negatives. I aquí, es torna a la distribució dels rangs, hi ha un grup de bons que sempre es porten bé, un grup de dolent... això ho podríem incloure dins el condicionament clàssic (com a forma d’aprenentatge).
- L’examen. I per acabar de veure si estàs a prop o lluny tenim l’examen. L’examen combina la vigilància jeràrquica, perquè extreu informació dels alumnes, i té a veure amb la sanció, perquè si suspenem tenim un problema. L’examen és una producció de saber, perquè el que farem serà veure individualment quin és el saber de cada persona, extraiem un saber sobre el coneixement sobre les persones com a col·lectiu han adquirit. Un cop es tenen les notes, aquestes ens donen un saber individual sobre les persones, perquè si extraiem una mitja de la classe, podrem veure si un alumne concret és bo si està molt sobre la mitja o és molt dolent si està molt per sota. I a més, l’examen fa de cada individu un cas concret, amb el que podem veure la seva evolució si s’han fet diferents exàmens, etc... torna a ser un element de control.
El panòptic La idea de la reclusió que genera la presó passar per fer un canvi en l’arquitectura. El panòptic és la idea que la persona tingui la sensació que està contínuament vigilada, amb el que la persona sent que està vigilada però no veu al que li està vigilant, per tant, davant el dubte, tendirà a no fer coses dolentes per por a que el vegin.
Això es fa de manera arquitectònica. La idea és de introduir el control en un mateix. No importa qui tingui el poder però el poder està en la relació. El panòptic torna a ser com una espècie de laboratori i per tant d’anatomia política. Té aquest punt de control de les persones, aconsegueixen posar el policia en el cos de les persones perquè lo important no és qui vigila, sinó que la persona sàpiga que l’estan vigilant. Hi torna haver una inversió funcional de la disciplina, perquè és útil. Hi ha una extensió dels mecanismes disciplinaris. I amb tot això es produeix la nacionalització dels mecanismes de disciplina, amb els que s’aconsegueix la finalitat que es buscava des d’un principi, que és els altres facin el que volem, el que la societat vol. Una societat determinada genera diferents tipus de persones, perquè cada societat té una disciplina concreta, així s’expliquen les diferències entre societats. No hi ha el mateix concepte de persona en una societat que en una altra.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.2. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana Aquest panoptisme va més enllà de lo purament arquitectònic com hem dit abans, perquè com hem dit, el control es troba dins les persones. Les persones es tornen cossos dòcils amb aquesta idea que estan vigilats completament, tornen dòcils i dèbils per por a les represàlies de si es rebel·len.
La conclusió de tot això és que la disciplina és una forma de manipulació.
Laura Gelabert ...