Embriologia (2014)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomia
Año del apunte 2014
Páginas 27
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

Períodes i estadis del desenvolupament embrionari Per a l'estudi del desenvolupament embrionari humà, aquest s'ha dividit, clàssicament, en diferents períodes que comprenen des del moment de la fecundació fins el naixement. Totes aquestes fases comprenen el denominat període prenatal i són les següents: Període de desenvolupament temprà (1ª i 2ª setmanes)    Fecundació Segmentació (mòrula-blastocits) Implantació Període embrionari (3ª – 8ª setmanes)       Formació de capes germinals (gastrulació)-disc trilaminar - induccio Neurulació (tub neural) Desenvolupament d’òrgans i sistemes (creixement, morfogènesi i diferenciació) Desenvolupament dels somites Desenvolupament dels arcs branquials Fase postbranquial Període fetal (9ª setmana al Naixement) 1.GAMETOGÈNESI (ESPERMATOGÈNESI I OOGÈNESI): La gametogènesi és el procés de formació de cèl·lules generatives especialitzades que es denominen gàmetes o cèl·lules germinatives. Durant aquest procés, es redueix a la meitat el nombre de cromosomes, convertintse les cèl·lules primitives diploides (2n) en cèl·lules haploides (n), i a més es modifica la forma de les mateixes. Aquest procés es coneix amb el nom general de meiosi (espermatogènesi en l'home i oogènesi en la dona).
Durant el mateix tenen lloc dues divisions consecutives: Primera divisió meiòtica (divisió de reducció) en la que es redueix el nombre de cromosomes a la meitat.
Segona divisió meiòtica en la que sense replicació prèvia del DNA (interfase) cada cromosoma es divideix en cromàtides, donant lloc a dues noves cèl·lules amb nombre haploide de cromosomes.
Espermatogènesi Aquest terme fa referència a la sèrie de processos que tenen lloc des de les cèl·lules germinatives primàries masculines (espermatogonis) fins a la formació definitiva dels espermatozous.
Aquest procés s' inicia en la pubertat i continua fins a l'edat avançada, té lloc al testicle.
1.L' espermatogoni comença a dividir-se i augmenta en nombre a l' arribar a la pubertat mitjançant divisions mitòtiques.
2.Després d'aquestes, els espermatogonis creixen fins a donar lloc als espermatòcits primaris, que pateixen una primera divisió de reducció per formar els espermatòcits secundaris (haploides).
3.Després d'una segona divisió meiòtica, aquests donen lloc a les espermàtides, que es transformen en espermatozous madurs després de patir un procés de diferenciació denominat espermiogènesi.
Oogènesi Tota la seqüència d'esdeveniments que tenen lloc en les cèl·lules germinatives primàries femenines (oogonis) fins la formació d' oòcits madurs (òvuls) rep el nom d' oogènesi.
A diferència de l'home, aquest procés s'inicia abans del naixement i finalitza després de la maduresa sexual durant la pubertat.
1.Durant la vida fetal, els oogonis proliferen per divisió mitòtica. Tots els oogonis creixen per a donar lloc a oòcits primaris abans de la pubertat.
2.L'oòcit primari està rodejat de cèl·lules connectives formant el denominat fol·licle primordial.
3.El posterior creixement de l' oòcit primari durant la pubertat i els canvis en la seva capa de revestiment donen lloc al fol·licle primari.
4.Quan el fol·licle primari es troba en fase de creixement es denomina fol·licle secundari.
La primera divisió meiòtica té lloc en els oòcits primaris abans del naixement, però la profase no finalitza fins a l'adolescència. Aquest període de profase suspesa es denomina (dictiotè).
A l'arribar a la pubertat, s'inicia la maduració sexual produint-se la maduració d'un fol·licle cada mes (ovulació).
Poc abans de l’ovulació, l'oòcit primari finalitza la primera divisió meiòtica però, a diferència de l'espermatogènesi, no dóna lloc a dues cèl·lules iguals.
L'oòcit secundari rep quasi la totalitat del citoplasma i el primer cos polar, quasi bé res. En l’ovulació, l'oòcit secundari pateix la segona divisió meiòtica però només progressa fins la metafase i llavors es deté. Si és penetrat per un espermatozou, finalitza la segona divisió meiòtica i de nou una sola cèl·lula, l'oòcit, conserva la major part del citoplasma i l'altra cèl·lula anomenada segon cos polar degenera ràpidament.
2.FECUNDACIÓ: Per la seva part, els espermatozous ejaculats al coll uterí o al fons de sac vaginal han de dirigir-se cap a l’infundíbul de l’ovari que ha ovulat, on es troba l’òvul. Diverses substàncies, com les prostaglandines, augmenten la motilitat uterina i, al mateix temps, es produeix una disminució del moc cervical. Els espermatozous poden ser viables fins 48 hores després de la ejaculació.
Dels aproximadament 400 milions que s’ejaculen, només uns 200 arriben a l’òvul. Pel camí, a uns 2-3 mm per minut, pateixen uns canvis fonamentals per poder fecundar, és el procés anomenat capacitació. El contacte de la membrana de l’acrosoma (cap de l’espermatozou) amb les parets i l’entorn de la vagina i úter, produeixen una sèrie de canvis a les glicoproteïnes i a la mobilitat que permetran, posteriorment, la unió a la zona pel·lúcida i la reacció de l’acrosoma.
1.Un cop que l’espermatozou ha arribat fins l’òvul, situat a la zona de l’infundíbul de la trompa, ha de penetrar la corona radiada.
2.El cap de l’espermatozou capacitat s’unirà de manera específica a una proteïna de la zona pel·lúcida (ZP3). En aquest moment, es produirà la reacció de l’acrosoma, amb l’alliberament d’enzims lítics que degradaran la zona pel·lúcida d’aquella part i permetran el pas de l’espermatozou a l’interior de l’òvul a través de la seva membrana plasmàtica.
3.Aquest procés només permet el pas d’un espermatozou, donat que es produeixen canvis estructurals que induren la zona pel·lúcida un cop ha entrat l’espermatozou. Amb aquest mecanisme s’evita la polispèrmia.
Determinació del sexe: L’òvul, que es manté a la segona metafase meiòtica, es desprèn del segon cos polar. En aquest moment, la part cel·lular amb nucli que presenta l’òvul es troba amb un altre nucli representat per l’espermatozou. Ambdós són cèl·lules haploides, per part materna amb 23X i per part paterna amb un espermatozou 23X o 23Y. En el cas de donar-se una unió de cromosomes sexuals XX, el sexe cromosòmic serà femení i si es dona XY serà masculí.
Aquests pronuclis hauran d’unir-se per formar un nucli i cèl·lula diploide, el denominat zigot, a partir del qual es formaran la resta de cèl·lules del nou organisme.
3.SEGMENTACIÓ: Tots aquests processos tenen lloc durant la primera setmana des de la fecundació. La segmentació consisteix en divisions mitòtiques repetides del zigot.
1.Segmentació del zigot: En primer lloc, el zigot es divideix en dues cèl·lules denominades blastòmers, que posteriorment es divideixen en quatre, vuit i així successivament. Aquest augment del nombre de cèl·lules es produeix sense increment inicial de la massa citoplasmàtica.
2.Mòrula: Els blastòmers s'alineen de forma estreta formant un cúmul de cèl·lules denominat mòrula (3 dies després de la fecundació).
3.Organització blastocits: La mòrula es fixa en l'úter i pateix una penetració de líquid a través de la zona pel·lúcida formant-se dues porcions: una capa fina denominada trofoblast i un grup central denominat embrioblast o massa cel·lular interna, entre ambdues resta una cavitat amb líquid denominada cavitat del blastocist. Aquests elements en conjunt es denominen blastocist.
Aproximadament als sis dies de la fecundació, el blastocist es fixa a l'epiteli endometrial a nivell de la seva massa cel·lular interna (embrioblast) que representa el pol embrionari.
4.IMPLANTACIÓ: El trofoblast comença a proliferar i es diferencia en dues capes citotrofoblast (intern) i sinciciotrofoblast (extern). Aquesta última s'estén a través de l'endometri per a nodrir-se de teixits materns, iniciantse el procés d'implantació.
Al voltant del setè dia, sorgeix a la superfície de l'embrioblast una capa de cèl·lules denominades hipoblast o endoderma primitiu.
Durant aquest període, té lloc la implantació del blastocist en l'úter. El sinciciotrofoblast envaeix l'estroma endometrial i gradualment el blastocist s'inclou en l'endometri fixant-se a la capa endometrial pel seu pol embrionari.
Cavitat amniòtica: A mesura que progressa la implantació, sorgeix una petita cavitat en el pol embrionari entre l'embrioblast i el trofoblast,la qual es troba recoberta de cèl·lules despreses del trofoblast (amnioblasts) que donen lloc a una membrana que recobreix aquesta cavitat i que es denomina amni, productora del líquid amniòtic.
Disc embrionari: A la vegada, l'embrioblast pateix diferents canvis morfològics que donen lloc a l'aparició d'una placa bilaminar aplanada de forma circular. Aquest es troba format per dues capes:   Epiblast en continuïtat amb la cavitat amniòtica Hipoblast des del que migren cèl·lules que rodegen la cavitat del blastocist i donen lloc a la membrana exocelòmica (membrana d´Heuser), formant el sac vitel·lí primari (cavitat exocelòmica) en substitució de la cavitat del blastocist.
Mesoderma extraembrionari: Durant aquest procés, algunes cèl·lules, procedents de l'epiblast, migren entre el citotrofoblast i la membrana d’Heuser formant una tercera capa de coberta del sac vitel·lí.
Llacunes: Per una altra part, de forma simultània, apareixen en el sinciciotrofoblast, que s'ha anat introduint en l'estroma uterí, una sèrie d'espais, que s'omplen d'una barreja de sang materna i secrecions de glàndules endometrials, formant un líquid nutritiu que passa cap al disc embrionari per difusió. A mesura que es van comunicant branques arterials i venoses de vasos sanguinis materns amb les llacunes sinciciotrofoblàstiques s'estableix la circulació sanguínia. Les llacunes es fusionen per a formar xarxes llacunars que constitueixen el primordi de l'espai intervillós de la placenta.
Vellositats primàries: Les cèl·lules del citotrofoblast proliferen i donen lloc a masses locals que s'estenen cap al sinciciofrofoblast.
Gonadotropina: Les cèl·lules del sincitiotrofoblast secretaran una hormona clau per evitar la degradació del cos luti i proporcionar nivells alts de LH, la gonadotropina coriònica humana, essencial per al manteniment de l’endometri i impedir la menstruació.
Cavitat coriònica: A mesura que ocorren aquests canvis en el trofoblast i l'endometri, augmenta el mesoderma extraembrionari, sorgint un teixit d' aspecte gelatinós conegut com a reticulum. En l'espessor d'aquest, apareixen espais aïllats que ràpidament es fusionen donant lloc a una gran cavitat que s'omple de líquid i rodeja l'amni i el sac vitel·lí, exceptuant el lloc on s' uneixen al còrion formant una tija.
Sac vitel·lí: El creixement d'aquesta cavitat dóna lloc a la disminució de la grandària del sac vitel·lí primari i es forma un segon sac vitel·lí més petit.
Celoma extraembrionari: El celoma extraembrionari divideix el mesoderma extraembrionari en dues capes:   Mesoderma somàtic extraembrionari que recobreix l'amni Mesoderma esplàncnic extraembrionari que rodeja el sac vitel·lí.
El mesoderma somàtic extraembrionari i les dues capes de trofoblast constitueixen la paret del sac coriònic.
L'embrió de 14 dies té encara la forma de disc embrionari bilaminar però les cèl·lules hipoblàstiques formen un àrea circular engrossida denominada placa precordal que assenyala el futur lloc de la boca i és un organitzador important de la regió del cap. Indica la regió cranial de l' embrió.
5.GASTRULACIÓ: Aquest període correspon a l'inici del període embrionari pròpiament dit.
Es caracteritza per:    Diferenciació de les capes germinals Desenvolupament del notocordi Formació de la tija de connexió i de l'al·lantoide Capes germinals Durant el procés de gastrulació es produeix la formació de les capes germinals convertint-se, el disc embrionari bilaminar, en trilaminar (disc trilaminar). Tot aquest procés dóna lloc a la formació de les capes germinals de l'embrió que són el primordi de tots els teixits i òrgans.
   Ectoderma: capa més externa i posteriorment pot formar sistema nerviós, etc.
Mesoderm: capa intermitja i forma els músculs i ossos.
Endoderm: es la capa mes interna Aquesta fase representa l'inici de la morfogènesi.
A l'inici de la tercera setmana (aproximadament el dia 15), apareix un engrossiment epiblàstic, a l'extrem caudal de la cara dorsal del disc embrionari, en el pla medial: l'estria primitiva.
Durant el dia següent, aquesta estructura s'allarga: Al seu extrem cranial apareix un engrossiment, el node primitiu.
Progressivament, a l'estria primitiva apareix un solc central (solc primitiu) que es continua amb una depressió en el node primitiu (fòvea primitiva).
L'aparició de la línia primitiva estableix la zona del futur eix longitudinal de simetria de l'adult.D'aquesta forma, a la tercera setmana del desenvolupament queden establerts els eixos fonamentals del cos.
Les cèl·lules epiblàstiques properes a la línia primitiva proliferen i migren a la part profunda seguint el solc primitiu. Aquestes cèl·lules, inicialment desplacen les cèl·lules de l'hipoblast subjacent per a donar lloc a l'endoderma. Simultàniament, algunes de les cèl·lules epiblàstiques en migració formen una xarxa de teixit conjuntiu anomenat mesènquima o mesoblast, entre l' epiblast i l' endoderma en formació. Part d' aquest teixit mesenquimatós forma una capa que es coneix com a mesoderma intraembrionari. L' epiblast passa en aquest moment a denominar-se ectoderma intraembrionari.
L'estria primitiva disminueix progressivament de grandària i acaba constituint una estructura insignificant en la regió sacrococcígia de l' embrió.3.1.2 Procés notocordal i notocordi.
NOTOCORDI: El notocordi es forma com a transformació del procés notocordal. Defineix l'eix primitiu de l'embrió i indica el lloc futur de la columna vertebral. Durant el desenvolupament embrionari, el notocordi indueix l'ectoderma adjacent a la formació de la placa neural i el primordi del sistema nerviós central (neurulació). Al voltant, s'hi formarà la columna vertebral. Durant el desenvolupament, el notocordi desapareix a mesura que es formen els cossos vertebrals.
Els passos que segueix per al seu desenvolupament (aprox. 18-23 dies.
Estadis 7-8) són els següents: 1. La migració de cèl·lules mesenquimàtiques en sentit cranial des del node primitiu forma un cordó cel·lular medial que es coneix com procés notocordal. Aquest adquireix una llum i es converteix en un conducte que rep la denominació de conducte notocordal. Aquest procés creix entre ,l'ectoderma i l'endoderma en direcció cranial fins que arriba a la placa precordal, petita àrea endodèrmica que s'uneix a l'ectoderma, que la cobreix i forma la membrana bucofaríngia ocupant l'àrea de la futura boca. Caudal a l'estria primitiva es troba un àrea circular coneguda com membrana cloacal.
Algunes cèl·lules de l'estria primitiva migren a cada costat del procés notocordal formant el mesoderma cardiogènic, en l'àrea cardiògena, on començarà a desenvolupar-se el cor al final de la tercera setmana.
2. El sòl del procés notocordal es fusiona amb l'endoderma embrionari subjacent. Les àrees que es fusionen degeneren ràpidament apareixent una comunicació del conducte notocordal amb el sac vitel·lí.
3. Desapareix el conducte notocordal. La fòvea primitiva persisteix durant algun temps com a conducte neuroentèric. La resta del procés notocordal persisteix com la placa precordal.
4. A l'extrem cranial s'inicia la proliferació de cèl·lules notocordals i la placa notocordal s'invagina per a formar el notocordi.
5. Finalment, el notocordi es desprèn de l'endoderma.
Formació de la tija de connexió. Al·lantoide L’al·lantoide apareix com un petit diverticle en la paret caudal del sac vitel·lí que s'estén cap a la tija de connexió. En embrions humans roman molt petita, però participa en la formació inicial de la sang i se la relaciona amb el desenvolupament de la bufeta urinària.
Desenvolupament de la forma del cos des de la quarta fins a la vuitena setmana Quarta setmana  Estadis 11-13  (Long. C-R 5 mm)      Cinquena setmana Estadis 14-15 (Long. C-R 10 mm) Creixement del cap en comparació amb altres regions per desenvolupament ràpid del cervell, produint-se contacte de la cara amb la prominència cardíaca.
 Diferenciació regional dels membres superiors.
 Aparició dels colzes i plaques de la mà.
 Presència de les projeccions digitals.
 Inici de moviments espontanis (sacsejades de tronc i membres).
 Sisena setmana  Estadis 16-17   (Long. C-R 12 mm) Aparició i desenvolupament progressiu dels somites.
Formació del tub neural i tancament progressiu dels neuròpor.
Aparició del cervell anterior.
Aparició progressiva dels arcs branquials.
Desenvolupament de les gemmes dels membres superiors i inferiors.
Aparició de les fòvees òtiques i placodes del cristal·lí.
Atenuació de la cua embrionària.
   Setena setmana  Estadis 18-20   (Long. C-R 20 mm)   Formació de les plaques podàliques.
Aparició del pigment a la retina.
Rajos digitals clarament visibles en les plaques de les mans.
Esbós del pavelló auricular.
Major inclinació del cap sobre la prominència cardíaca.
Respostes reflexes al tacte.
Aparició de les projeccions digitals a les plaques podàliques.
Formació de les parpelles.
El tronc s'allarga i es redreça i els membres s'estenen ventralment.
Herniació prominent de l'intestí (herniació umbilical).
Reducció de la comunicació entre l'intestí primitiu i el sac vitel·lí.
Setena setmana  Estadis 18-20   (Long. C-R 20 mm)   Vuitena setmana  Estadis 21-23 (Long. C-R 30 mm.)        Aparició de les projeccions digitals a les plaques podàliques.
Formació de les parpelles.
El tronc s'allarga i es redreça i els membres s'estenen ventralment.
Herniació prominent de l'intestí (herniació umbilical).
Reducció de la comunicació entre l'intestí primitiu i el sac vitel·lí.
Aproximació de les mans i els peus. Els dits de les mans estan lliures i llargs i els dels peus inicialment units per membranes es van separant.
Desenvolupament de parpelles i pavellons auriculars.
Cap més rodó i amb característiques humanes, encara que desproporcionadament gran (meitat de l'embrió).
Establiment de la regió del coll.
Desaparició dels arcs branquials i somites.
Genitals externs indiferenciats.
Persisteix l'herniació umbilical.
Desaparició de la cua.
6.NEURULACIÓ (TUB NEURAL, CRESTES NEURAL...) És el procés relacionat amb la formació del tub neural que constitueix l'esbós embrionari del sistema nerviós. Aquests processos tenen lloc durant la quarta setmana del desenvolupament.
Durant aquest període de forma simultània es produeixen canvis a nivell del mesoderma embrionari que donaran lloc a la formació dels somites i a la formació del celoma intraembrionari.
La zona de cèl·lules ectodèrmiques que donen lloc a la formació del tub neural rep la denominació de neuroectoderma.
L’ectoderma dona lloc a epitelial i al teixit neuronal, i la gàstrula s’anomena nèurula. La placa neural que s’ha format com una placa engronsada del ectoderma, es continua ampliant per els seus extrems i es plega cap a dalt com plecs neurals. La placa neural es transforma en tub neural .Aquest procés continua fent-se més gran quan es reuneixin i es taquin.
Les cèl·lules que migren a traves de la part més cranial de la línia primitiva formen el mesoderma paraxial, que després formarà les somitameros que durant el somotigenesis es divideixen en: Esclerotom, el miòtom i el dermatoma que formen cartílags ossos tendonds pell múscul. De les crestes neurals apareixeran els ganglis espinals, les meninges i diversos elements, com del sistema nerviós, així com components esquelètics i musculars del cap.
El mesoderma intermitg dona lloc al tracte urogenital i esta format per cèl·lules que migren des de la regió medià de la línia primitiva.
Altres migren des de la zona caudal i formen el mesoderma lateral i contribueixen al mesoderma extraembrionari.
El disc embrionari comença tenint una forma plana i rodona però amb el temps s’allarga i te una part mes gran a la part cefàlica i mes estreta a la caudal.la diferenciació especifica a la porció cefàlica es veu des de el començament de la 4 setmana mentre que la caudal al final d’aquesta. Al final es tenca i forma el tub neural.
Desenvolupament del somites Els somites són la unitat fonamental del desenvolupament dels components de l'aparell locomotor. D' aquests, en deriven gran part dels ossos, articulacions, musculatura i dermis.
A mesura que es desenvolupen el notocordi i el tub neural, el mesoderma intraembrionari, a cada costat dels somites, prolifera per a formar tres regions clarament diferenciades:    Una columna longitudinal gruixuda, paral·lela al notocordi i el tub neural, denominada mesoderma paraaxial.
El mesoderma intermedi, a continuació de l'anterior.
Mesoderma lateral que es continua lateralment amb el mesoderma extraembrionari que recobreix el sac vitel·lí i l'amni i medialment, amb el mesoderma intermedi.
El mesoderma paraaxial comença a dividir-se en parells de cossos cuboides que es denominen somites. Aquests blocs de mesoderma es localitzen a cada costat del tub neural i el notocordi en desenvolupament i formen un nombre total de 38-39 parells.
Els somites comencen a apareixen en la regió occipital de l'embrió i es desenvolupen progressivament en direcció crani-caudal, de manera que, quan són visibles, el seu nombre pot ser d' utilitat per a determinar l'edat d'un embrió.
Desenvolupament del celoma intraembrionari El celoma intraembrionari apareix com a petits espais aïllats en el mesoderma lateral i el mesoderma cardiogènic.
Aquests espais contrueixen una cavitat en forma de ferradura en el mesoderma (celoma intraembrionari) que divideix el mesoderma lateral en dues capes en contacte amb l'ectoderma i endoderma.
El celoma intraembrionari durant el segon mes donarà lloc a tres cavitats corporals: pericàrdica, pleural i peritoneal.
Desenvolupament temprà de l'Aparell Cardiovascular Durant la tercera setmana comença el procés denominat angiogènesi a nivell del mesoderma extraembrionari i es desenvolupa la circulació placentària primitiva.
Angiogènesi i Hematogènesi La formació de vasos sanguinis i de sang embrionària durant la tercera setmana segueix els següents processos: Cèl·lules mesenquimatoses denominades angioblasts s'agreguen per a formar grups aïllats (illots sanguinis), dins d'aquests apareixen cavitats per confluència d'esquerdes intercel·lulars.
Els angioblastes s'aplanen per a donar lloc a les cèl·lules endotelials que es disposen al voltant d'aquestes cavitats per a formar l'endoteli primitiu.
Aquestes cavitats es fusionen per a formar xarxes de conductes endotelials.
Els vasos s'estenen cap a àrees veïnes per brots endotelials i fusió amb altres vasos.
La sang es forma a partir de les cèl·lules endotelials a mesura que es desenvolupen els vasos. La formació de sang s'inicia durant la cinquena setmana a nivell del mesènquima embrionari, principalment fetge, medul·la òssia, melsa i ganglis limfàtics.
El cor i els grans vasos es formaran a partir de cèl·lules mesenquimals en l'àrea cardiògena. Abans de finalitzar la tercera setmana, es desenvolupen un parell de conductes longitudinals coberts d'endoteli anomenats tubs cardíacs que es fusionen per a donar lloc al tub cardíac primitiu que s'uneix als vasos sanguinis en l'embrió, tija de connexió, còrion i sac vitel·lí per a formar l'aparell cardiovascular primitiu. Cap al final de la tercera setmana, circula la sang i el cor comença a bategar, sent el primer sistema d'òrgans que arriba a la funcionalitat.
Desenvolupament de vellositats coriòniques Les vellositats coriòniques primàries es ramifiquen i el mesènquima al voltant creix formant-se les vellositats coriòniques secundàries, que cobreixen la superfície del sac coriònic.
En les vellositats es diferencien vasos sanguinis, moment a partir del qual comencen a denominar-se vellositats terciàries. Aquests vasos s'uneixen amb el cor primitiu a través de la tija embrionària a través de vasos que es diferencien en el mesènquima del còrion i la tija de connexió.
D' aquesta forma comença a fluir sang en l'embrió al finalitzar la tercera setmana. L'oxigen i els nutrients difonen per les parets de las vellositats (membranes placentàries) i passen a la sang de l'embrió.
El diòxid de carboni i les deixalles difonen per la sang dels capil·lars fetals a través de les parets de les vellositats cap a la sang materna.
8.Esdeveniments de la 4ª a 8ª setmanes: Derivats de les diferents làmines i grups / Desenvolupament de les somites (dermàtom, miòtom i escleròtom) / Formació de l’esquelet i músculs axials / Divisions i organització a l’adult (dermàtoms, miòtoms i escleròtoms) Fases del desenvolupament Durant les setmanes 4ª-8ª, s'estableix l'inici de la formació de les principals estructures externes i internes, comença el desenvolupament dels principals sistemes d'òrgans i l'embrió adquireix un aspecte definitivament humà. Aquest és un període crític durant el qual l'exposició de l'embrió a agents externs (teratògens) pot traduir-se en l'aparició de defectes congènits.
Es distingeixen tres fases que tenen lloc de forma pràcticament simultània:    Creixement. En el què es produeix l'augment de la grandària de l’embrió.
Morfogènesi. Desenvolupament de la forma, els diferents teixits sofreixen canvis que els duen a adoptar la seva disposició i forma definitives.
Diferenciació. Es correspon amb la maduració dels processos fisiològics de cada òrgan.
Plegament de l'embrió És el procés mitjançant el qual l'embrió, en aquest moment amb forma aplanada, pateix una sèrie de canvis que fan que adopti una forma tubular. Aquest plegament ocorre en els plans frontal i horitzontal com a conseqüència del creixement ràpid de l'embrió. El ritme de creixement és desigual a les parts laterals respecte el creixement longitudinal, això condueix a un plegament en els extrems cranial i caudal (plegament longitudinal) i en els costats (plegament transversal) comportarà una constricció relativa de la unió de l'embrió al sac vitel·lí.
Plegament longitudinal Ocorre en els extrems de l'embrió amb plegament a nivell del cap i la cua cosa que origina un moviment en direcció ventral de les regions cranial i caudal.
En el cap, el cervell primitiu inicia el seu creixement més enllà de la membrana bucofaríngia i de l'àrea cardíaca, desplaçant-les a la superfície ventral de l'embrió. Durant aquest procés, s'incorpora part del sac vitel·lí dins de l'embrió donant lloc a l'intestí anterior. La membrana bucofaríngia separa l'intestí anterior de l'estomodeu o boca primitiva.
A la cua embrionària, el plegament de l'extrem caudal de l'embrió resulta del creixement distal del tub neural. La regió de la cua es projecta sobre la membrana cloacal i incorpora part del sac vitel·lí denominada intestí caudal, que ràpidament donarà lloc a la cloaca.
La tija de connexió embrionària s'uneix amb la superfície ventral de l'embrió i l'al·lantoide s'incorpora parcialment a l'embrió.
Plegament transversal El primordi de cada paret lateral del cos es plega cap al pla mitjà pel que atropella les vores del disc embrionari de manera ventral i forma un embrió més o menys cilíndric.
S'incorpora en l'embrió part del sac vitel·lí com a intestí mitjà. La connexió de l'intestí mitjà amb el sac vitel·lí es redueix a una tija estreta. A mesura que es forma el cordó umbilical, es redueixen les comunicacions entre els celomes extraembrionari i intraembrionari. A mesura que s'expandeix la cavitat amniòtica, s'oblitera la major part del celoma extraembrionari.
Derivats de les capes germinals Les capes germinals formades durant la gastrulació originen primordis de tots els teixits i òrgans des de la quarta a la vuitena setmanes. Els principals derivats de les capes germinals són els següents:    Ectoderma: sistema nerviós central i perifèric, epitelis sensorials dels ulls, oïda, nas, epidermis, cabell, ungles, glàndules mamàries, hipòfisi, ganglis nerviosos, cèl·lules pigmentàries de la dermis, medul·la suprarenal, meninges i múscul, teixit conjuntiu i os de l'arc branquial.
Mesoderma: teixit conjuntiu, os, cartílag, músculs llisos i estriats, cor, vasos, cèl·lules sanguínies, limfàtics, ovaris i testicles, seroses que recobreixen les cavitats, melsa i escorça suprarenal.
Endoderma: recobriment epitelial dels aparells gastrointestinal i respiratori, glàndules tiroides i paratiroide, timus, fetge i pàncrees, recobriment epitelial de vies urinàries.
Control del desenvolupament embrionari La major part dels processos de desenvolupament depenen de la interacció coordinada amb precisió de factors genètics i ambientals. Cada sistema del cos té el seu patró de desenvolupament però la major part dels processos de la morfogènesi són similars i relativament senzills. El creixement s’aconsegueix per mitosis junt amb producció de matrius extracel·lulars; mentre que, la complexitat tissular s' adquireix per morfogènesi i diferenciació.
La interacció dels teixits que condueix a un canvi en el decurs del desenvolupament es denomina inducció.
En la literatura es troben múltiples exemples; per exemple, durant el desenvolupament de l'ull, la vesícula òptica indueix la formació del cristal·lí a partir de l'ectoderma superficial del cap. Quan no hi ha vesícula òptica no es desenvolupa l'ull; si s'extirpa aquesta i es col·loca junt a l'ectoderma superficial que no participa en la formació de l'ull, es pot induir la formació del cristal·lí.
Les cèl·lules dels teixits d'embrions primerencs són pluripotencials i sota diferents circumstàncies poden seguir més d'una via de desenvolupament. Aquest potencial es restringeix progressivament a mesura que els teixits adquireixen característiques especialitzades.
En l'actualitat, quasi totes les proves indiquen que la diferenciació es produeix com a resposta a indicis de l'ambient immediat que inclou teixits veïns.
La influència d'un teixit en la via de desenvolupament d'un altre suposa la presència de senyals entre ambdós. Es desconeix la seva naturalesa precisa, però el seu mecanisme varia segons el teixit. En alguns casos, la senyal és una molècula difusible com l' àcid retinoic i que passa de l'inductor al teixit amb què reacciona. En altres casos, el missatge intervé a través d'una matriu extracel·lular no difusible secretada per l'inductor i amb la que entra en contacte el teixit que reacciona. Una altra possibilitat són els contactes físics entre teixits d'inducció i de resposta. Aquesta senyal es tradueix en un missatge intracel·lular que influeix en l'activitat genètica de les cèl·lules que responen.
Les induccions no s’han de considerar com a fenòmens aïllats, amb freqüència, aquestes ocorren d'una manera seqüencial que origina el desenvolupament ordenat d'una estructura complexa. Això assegura la formació de les parts de l'òrgan de forma apropiada en mida i relació per a la funció. En altres casos, les interaccions entre els teixits són recíproques, així durant el desenvolupament del ronyó, el brot ureteral indueix la formació de túbuls en el mesoderma metanèfric i aquest a la vegada indueix la ramificació de la gemma ureteral que origina el desenvolupament de túbuls col·lectors i calces renals.
La resposta als estímuls inductors no és il·limitada. Així, tots els teixits passen per una fase en la qual són susceptibles a l'acció de l'inductor, passada la qual, si es produeix l'acció de l'inductor sobre el teixit pot produir-se una manca de la resposta. Així mateix, sembla clar que els sistemes d'inducció tenen la característica comú de la proximitat.
En conclusió, el procés d'inducció és limitat en l'espai i el temps i la insuficiència d' interaccions té conseqüències en el desenvolupament (defectes congènits).
Mètodes de mesura i estudi d' embrions L'edat dels embrions es determina per les seves característiques externes i la seva grandària. Els embrions de les setmanes tercera i inici de la quarta són rectes pel que la seva mesura s'indica amb la longitud major (LM). En embrions majors, s'utilitza l'altura assegut o longitud vèrtex-còccix (VC) o coroneta-rabada (CR). De manera internacional, s'utilitza el Carnegie Embryonic Staging System també conegut com Estadis Carnegie d'O'Rahilly, que unifica criteris de longitud i característiques externes de l'embrió per a estimar aproximadament la seva edat. Evidentment, aquests mètodes s'utilitzen per a determinar l'edat d'embrions aïllats obtinguts després d'avortaments.
Un altre mètode emprat és l'ultrasonografia (ecografia), que és particularment útil per a determinar l'edat embrionària in vivo durant el primer trimestre, per a detectar anomalies congènites durant el segon trimestre i per a l'estudi del creixement durant el tercer trimestre, així com per a determinar el lloc d'implantació de la placenta.
9.Esdeveniments de la 9ª setmana – naixement: Fase fetal / Teratògens / Desenvolupament de les extremitats i apoptosi Estimació de l' edat fetal L'estimació de l'edat fetal té dues utilitats: esbrinar l'edat d'un fetus recuperat després d’un avortament i conèixer l'estat del creixement d'un fetus durant la gestació, avançar les seves possibles dificultats durant i després del part i detectar la presència de malformacions congènites. Per tant, s'utilitzaran dos tipus de mètodes:   Directes, aquells que es realitzen sobre el fetus.
Indirectes, (ultrasons) els que es realitzen sobre la mare.
Ambdós mètodes comparteixen paràmetres similars d'estudi: longitud C-R, longitud del peu, pes fetal, diàmetre biparietal, dimensió del tronc, aquests últims realitzats per ultrasons permeten una fiabilitat de +1-2 dies en l'estimació de l'edat fetal.
    Longitud C-R: acostuma a ser la mesura més segura encara que subjecta a variacions individuals.
Longitud del peu: es correlaciona bastant bé amb l'anterior, útil en fetus incomplets.
Pes fetal: pot veure's alterat per factors metabòlics de la mare (tabaquisme, diabetis mellitus).
Diàmetre biparietal i dimensió del tronc: útils mitjançant ecografia.
Factors que influeixen en el creixement fetal Hormones i factors de creixement Hormones fetals:    Hormona del creixement (somatotropina): estimula el creixement i el metabolisme del cartílag, os i múscul. Es produeix a l'adenohipòfisi i té un paper rellevant en el període postnatal.
Glucocorticoides i Hormones Tiroïdals: acceleren la maduració fetal.
Insulina: segregada pel pàncrees fetal, necessària per al metabolisme de la glucosa.
Factors de creixement: Es tracta de polipèptids que estimulen la multiplicació cel·lular i modulen la diferenciació. A diferència de les hormones, no es produeixen en glàndules fetals sinó que es tracta de factors circulants que es sintetitzen en múltiples tipus de cèl·lules i teixits i que solen actuar en cèl·lules veïnes o sobre les mateixes cèl·lules que les produeixen. Entre ells s'inclouen els factors de creixement fibroblàstic, epidèrmic, insulin-like, etc.
Àcid retinoic És un factor de creixement no peptídic que juga un paper fonamental durant la morfogènesi en l'establiment de la forma de l'embrió. Es tracta del metabòlit més actiu de la Vitamina A. Es pot sintetitzar a l'embrió o a partir del retinol transportat des de la sang materna.
Exemples de la seva influència són la migració del mesènquima primari i el desenvolupament primitiu del rombencèfal i els primordis de les extremitats. L'exposició experimental a un excés d' àcid retinoic en embrions de rata durant el període de formació del tub neural ocasiona malformacions craniofacials.
Factors materns i ambientals Desnutrició materna Tabaquisme Gestació múltiple Alcohol Alteracions del flux sanguini uteroplacentari. (insuficiència renal materna, hipotensió) Insuficiència placentària Factors genètics Procediments per valorar l'estat del fetus Es tracta d'aquells mètodes d'estudi emprats durant la gestació per a tenir informació de la situació fetal i de possibles alteracions que li afectin.
L'ultrasonografia o ecografia és el mètode no invasiu utilitzat de forma habitual per al control de la gestació.
També existeixen diferents mètodes diagnòstics que s'utilitzen de forma selectiva davant la presència de factors de risc genètics o materns o després de la detecció d'una possible anomalia per ecografia. El desenvolupament d' aquests mètodes invasius ha permès, en la actualitat, la realització de processos terapèutics durant la vida intrauterina amb resultats sorprenents.
Amniocentesi diagnòstica És el procediment diagnòstic invasiu més comú, permet detectar, mitjançant l'estudi del cariotip de cèl·lules de descamació fetals, la presència de trastorns genètics (p. ex. Síndrome de Down). Es practica a partir de les 14 setmanes de gestació i és guiada per ultrasonografia (es realitza sota control ecogràfic). Del líquid amniòtic obtingut per punció es poden realitzar diferents exàmens:    Determinació d'Alfafetoproteïna (AFP). La detecció d'aquesta proteïna en líquid amniòtic permet predir, quan es troba augmentada, la presència de defectes del tub neural.
Estudi dels Patrons de cromatina del sexe. Facilita el coneixement del sexe fetal i pot resultar útil pel diagnòstic de malalties hereditàries lligades al sexe (p. ex. Hemofília o Distròfia muscular).
Cultius de cèl·lules de descamació. Permet detectar aberracions cromosòmiques al cultivar cèl·lules fetals. S'acostuma a practicar quan es sospita una anormalitat autosòmica.
Biòpsia de vellositats coriòniques Practicades amb la guia de l'ultrasonografia. S'utilitza per a detectar anomalies cromosòmiques, errors innats del metabolisme i trastorns lligats al cromosoma X. Es poden practicar a les nou setmanes de gestació.
Cordocentesi Punció del cordó umbilical i obtenció de sang fetal. Es realitza a partir de les 20 setmanes quan altres exàmens indiquen anomalies fetals.
Monitorització fetal Control de la freqüència cardíaca fetal per a obtenir informació sobre l'oxigenació fetal. S'utilitza en embarassos d' alt risc i en el prepart.
Principals canvis de la vida fetal Aquest període es caracteritza pel creixement ràpid del cos i diferenciació de teixits i sistemes d'òrgans.
Setmanes 9ª – 12ª Esdeveniments       Augment ràpid de la longitud del cos en relació al cap Apareixen els centres d' ossificació primaris Els membres superiors assoleixen quasi la longitud final relativa L' intestí regressa a l' abdomen S' inicia l' eritropoesi en el fetge Comença la formació d' orina que s' elimina fins el líquid amniòtic 13ª – 16ª      Moviments coordinats dels membres Ossificació activa de l' esquelet Moviments oculars lents Patró de pèl del cuir cabellut Diferenciació dels ovaris 17ª – 20ª    Membres inferiors proporcionats Moviments fetals perceptibles per la mare Aparició del lanugen 21ª – 25ª     Important augment de pes Moviments oculars ràpids Respostes de parpelleig i d' esglai després de sorolls Aparició d' ungles en els dits de les mans 26ª – 29ª     Pulmons capaços de respirar aire S' obren els ulls Ungles en els dits dels peus Hematopoesi en la melsa fetal 30ª – 34ª   Reflexes pupil·lars a la llum Altes possibilitats de supervivència en cas de part prematur 35ª – 38ª    Moviments de prensió amb les mans Longitud normal aprox. 360 mm C-R i Pes aprox. 3.400 gr.
Testicles en l' escrot 10.Placenta La placenta és la fusió intrauterina de teixits materno-fetals, la missió dels quals és establir una zona d'interacció entre la mare i el fill, així com protegir i aïllar al fetus de possibles agressions externes.
Components de la placenta   Decídua bassal: es coneix com decídua a l'endometri gestant el qual presenta tres parts: decídua bassal la situada en la zona d'implantació de l'embrió; decídua capsular, la que rodeja el sac embrionari i decídua parietal, la resta del teixit endometrial.
Chorion frondosum (cori frondós): part del còrion que presenta màxim desenvolupament de vellositats coriòniques i que està en relació amb la decídua bassal.
La placenta es troba formada per 40-60 cotiledons fetals que són lòbuls placentaris compostos per troncs vellosos i les seves branques, cadascun d' ells irrigat per una artèria espiral.
Circulació placentària Artèries espirals endometrials i els seus capil·lars rodejats pel trofoblast permeten l'intercanvi d'oxigen a nivell dels espais llacunars per a, finalment, passar al fetus a través de les venes umbilicals.
Funció de la placenta      Nutrició, mitjançant la síntesi de nutrients i energia per a l' embrió i el fetus; el transport placentari de substàncies nutritives, hormones, electròlits, anticossos que confereixen la immunitat fetal o fàrmacs.
Respiració, facilita l'intercanvi gasós.
Secreció endocrina (hormones esteroides, mineralcorticoides, lactogen placentari, gonadotrofina coriònica, etc.).
Excreció, eliminació de productes de desfet com el diòxid de carboni, la urea i l'àcid úric.
Barrera placentària del fetus, preservant-lo d'accions de substàncies (fàrmacs) o microorganismes i de la possible acció immunològica desencadenada en la mare per l'acció a antígens paterns fetals.
Aquestes funcions permeten que es mantingui la gestació intrauterina i el creixement del fetus.
Amni i líquid amniòtic L’amni es desenvolupa a partir de la primera setmana de desenvolupament junt amb el disc embrionari i delimita la cavitat amniòtica que es troba plena del líquid amniòtic. A mesura que va augmentant la seva grandària oclou tot el celoma extraembrionari en el període fetal. El líquid amniòtic es produeix inicialment des de la decídua. En el període fetal, es produeix probablement en els ronyons, pulmons i epidermis fetals, així com en els vasos de la decídua; és eliminat probablement per l'intestí fetal mitjançant deglució del mateix pel fetus d'on passa a la sang fetal i s'elimina de nou per l'orina.
El líquid amniòtic serveix com a protector del fetus i permet els moviments fetals, així mateix permet el desenvolupament pulmonar i actua com a reservori d'hormones maternals i fetals; també té funció hormonal que s'ha relacionat amb l'inici i manteniment del part.
El volum normal de líquid amniòtic varia entre 400 i 2000 ml (mitja de 800 ml en el tercer trimestre). Les alteracions en la seva quantitat poden produir les alteracions conegudes com a polihidramni i oligoamni.
Circulació fetal La circulació fetal s'estableix des de la placenta a l'interior de l'embrió. A diferència de l'adult, les venes recullen sang oxigenada de la placenta i les artèries retornen la sang desaturada d'oxigen a la placenta per a permetre l'intercanvi de diòxid de carboni. Aquests vasos es continuen cap a l'interior del fetus però, a diferència de l'adult, no es produeix intercanvi gasós als pulmons.
L’element principal de la circulació fetal és el cordó umbilical, que es troba compost per dues artèries umbilicals i una vena umbilical.
Presenta una longitud mitja de 50-60 cm i té una disposició en espiral.
...