Tema 2: models dentaris (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Vertebrats
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 28/04/2016
Descargas 47
Subido por

Vista previa del texto

VERTEBRATS Marta Galceran TEMA 2: MODELS DENTARIS Les dents deriven de les plaques originals d’ossos del dermatocrani.
Adaptacions per els diferents tipus de dietes.
En la dent es perd la base òssia, que tindria en el dermatocrani, i queda el gruix de dentina i una capa d’esmalt a sobre.
La dent amb arrel enfonsada dins l’os mandibular és típica de mamífers. L’arrel és molt més gran que la corona (la part de la dent que sobresurt). L’esmalt es troba a la superfície de la corona per protegir de l’abrasió, però no es troba en l’arrel.
Les cèl·lules que formen la dentina són els odontoblasts que van secretant dentina cap a l’interior.
Hi ha una altra capa de cèl·lules més externes que són els que van formant l’esmalt, són els ameloblast. Van formant esmalt cap a dins.
Tots dos tipus de cèl·lules es troben en la perifèria i secreten cap a l’interior, a mida que es va formant la dent va creixent, perfora la geniva i surt a l’exterior.
La cavitat polpar té els vasos sanguinis que irriguen les dents,.
Els humans som difiodonts: tenim dues denticions: una primera que és la dentició residual (dents de llet) i la segona que és definitiva. Això és una característica pròpia dels mamífers, però no tots els mamífers són difiodonts. Alguns organismes són monodifiodonts: la primera dentició que els creixen és la definitiva (tots els marsupials).
La immensa majoria de vertebrats no mamífers són polifiodonts: presenten moltes denticions successives, van canviant les dents.
Tipus de denticions:  Difiodont: 1a dentició residual (dents de llet) i 2a dentició definitiva.
 Monofiodont: la 1a dentició ja és la definitiva.
 Polifiodont: moltes denticions successives que va substituint les dents més velles.
Els cocodrils són difiodonts, són un cas molt particular. Els peixos i amfibis són polifiodonts. Les tortugues no tenen dents i les aus tampoc.
Quan hi ha difidòncia (dues denticions) les dents noves creixen on han caigut les velles.
Quan hi ha polifiodòncia no hi ha relació entre les denticions, sinó que les dents tenen forats entre elles que es per on creixen les noves i van caient les velles. Però no hi ha relació entre unes i altres. Quan es van desgastant les dents van caient i entre mig van creixent de noves.
En els taurons hi ha palatoquadrat i estructura de Meckel, estructura cartilaginosa, les dents estan enganxades per lligaments al cartílag mandibular. Les dents d’un tauró estan ficades cap a dins i quan atrapa a una presa clava la dent, això tira la dent cap a fora i el retornament amb el lligament elàstic permet la deglució de la presa. Hi ha cintes continues de dents i sempre tenen varies series, unes en creixement i les altre en procés de desgast. Les més externes són les més gastades que són les que cauran. I més internament s’estan formant que quan la de davant caigui seran les que les substituiran. No hi ha implantació de la dent.
1 VERTEBRATS Marta Galceran A partir dels peixos ossis hi ha diferents tipus d’implantació de les dents a l’os.
   Implantació acrodont: dent gruixudes i fortes, i mandíbules molt fortes, però les dents només estan enganxades a la superfície mandibular. Peixos.
Implantació pleurodont: l’os mandibular puja per protegir la base de la dent, aquestes estan soldades a la superfície de la mandíbula, però per davant l’os puja per protegir la base de la dent. Estructura dels lepidosaures (rèptils).
Implantació tecodont: implica un gruix mandibular i una arrel gran enfonsada dins de l’os i cimentada.
Implantació en els mamífers i en l’ordre dels cocodrils.
On es troben implantades les dents: o o o En peixos les dents es poden trobar a totes les estructures òssies bucals i faríngies (faringe, llengua, brànquies).
En els mamífers estan implantades en el dentari i la mandíbula superior.
En les serps estan implantades en el paladar (en el sostre de la boca).
Les dents glifes són aquelles que poden injectar verí i estan implantades en el paladar. Segons on es troben situades les glifes amb la mossegada injectaran verí o no.
  Opistoglifes: les glifes estan situades a la part posterior del palatí (darrere), és a dir, injecten el verí a mesura que s’empassen la pressa i no amb la mossegada. La serp verda té opistoglifes, és la serp més gran que tenim aquí.
Proteroglifes: les glifes estan implantades en el vòmer (la part de davant del paladar). És la que presenta l’escurçó, és l’única serp que tenim aquí que pot injectar verí amb la mossegada.
Quan una serp mossega es recomana immobilitat, quedar-se quiet i tranquil, i anar a buscar l’antídot, perquè qualsevol moviment accelera la circulació de la sang i per tan que s’escampi més ràpidament el verí pel cos.
En peixos i rèptils la implantació pot ser a qualsevol peça de la mandíbula i del paladar. En canvi en els mamífers només tenim dents en la premaxil·la, maxil·la i dentari, i aquestes tendeixen a la reducció i l’especialització.
En la majoria de vertebrats hi ha homogeneïtat en a forma de les dents, totes les dents iguals a mandíbula inferior i superior, és el que s’anomena homodòncia o isodòncia. En canvi els mamífers presentem heterodòncia, diferència en les formes de les dents.
2 VERTEBRATS Marta Galceran A. Dentició homodont perquè totes les dents són canines (punxegudes). Són polifiodonts, hi ha una substitució continua de les dents i per això n’hi ha de més grans i de més petites. És una dentició típica de peixos depredadors, retenen la presa dins de la boca perquè tenen les punxes cap endarrere.
B. Dentició homodonta típica d’un tauró, dents que es van substituint, a sota es veuen les dents en continua formació.
C. Les dents són rodones i la superfície és molt continua, serveixen per triturar closques i estructures calcàries.
Les tenen els peixos malacòfags.
D. Dents molt continues que serveixen per trencar fibres i algues, que són estructures molt dures.
Pot haver-hi molta varietat en la dentició segons l’alimentació, però cada individu és homodont, només un tipus de dents.
En els mamífers hi ha heterodòncia, diferents tipus de dents, però especialitzades segons el tipus d’alimentació.
Trobem els cetacis odontocets, com els dofins, que són ictiòfags i tenen una dentadura semblant als peixos ictiòfags, tenen moltes peces iguals i punxants per retenir la presa. Han tornat a l’homodòncia perquè l’alimentació els ha portat en aquesta direcció de l’evolució.
Els rèptils més evolucionats tenen un cert grau d’heterodòncia, ja no totes les dents tenen la mateixa forma, per l’alimentació.
Exemples de boques d’alimentació ictiòfaga, sèrie de dents totes iguals i serrades.
Els ocells no tenen dents perquè no existeix l’os dental, però tenen unes estructures semblants a les dents dels ictiòfags però formada per la queratina del bec.
La resta de mamífers són heterodonts i hem desenvolupat varies zones a la boca especialitzades a diverses funcions, vinculades a la masticació, necessitat de mantenir el menjar a la boca i de manipular-lo.
3 VERTEBRATS Marta Galceran A la boca hi ha premolars, molars, incisius i canins. En un carnívor és fàcil diferenciar les dents, però en un herbívor és difícil de diferenciar.
 Els incisius es troben en l’os premaxil·lar de la mandíbula superior, a la mandíbula inferior són aquells que coincideixen amb els de la mandíbula superior.
 Els canins són els que es troben ubicats en la sutura òssia entre premaxil·la i maxil·la.
 Els premolars són els que venen darrere de la maxil·la i són substituïts (en la dentició de llet només tenim premolars).
 I els molars són els que apareixen darrere de tot només en la dentició definitiva.
En els carnívors hi ha una parella de molars que s’anomenen les dents carnisseres (últim premolar de dalt + 1er molar a baix), aquesta parella és molt més gran que la resta de dents.
Amb aquesta pista podem saber quines peces són molars i quines premolars, però això només en carnívors i aquells que tenen una estructura forta per trencar coses dures (com ossos), les dents carnisseres les tenen els depredadors més forts. Les hienes tenen aquesta estructura gran per trencar ossos.
Aquestes peces es poden arribar a fer molt grosses i desenvolupar-se molt, el que fa que la resta de dents de la part de darrere tendeixin a desaparèixer.
La digestió de la carn és molt fàcil, però la dificultat es troba a la boca i per tan la feina de la mandíbula dels carnívors és de tisores per tallar en trossets molt petits la carn, la mandíbula dels carnívors és de tipus tisores.
Les fórmules dentàries es representen amb aquests números que ens indiquen el nombre de dents de cada tipus a dalt i a baix, només a la meitat de la boca i en l’ordre en que es veuen. És a dir primer els incisius (blau), canins (lila), premolars (vermell) i per últim els molars (verd).
4 VERTEBRATS Marta Galceran Els incisius i els canins tenen poques variacions entre els diferents grups, són estructures per tallar o per clavar. Però en els premolars i en els molars hi ha molta variació depenent del desgast que tenen les dents amb el tipus d’alimentació.
La primera gran diferència és l’alçada de la corona i de l’arrel.
 Dents braquiodonts: de corona baixa (com en els humans). Per alimentació carnívora, omnívora, insectívora i granívora, ja que són alimentacions de poc desgast.
Un cop els animals són adults i les dents han crescut fins a la mida adulta s’atura el creixement i només es desgasten.
Dins de les dent braquiodonts hi ha de dos tipus: o Dents bunodonts: són de corona baixa i arrodonides. Típiques dels omnívors, porcs, ossos i humans.
o Dents secodonts: de tipus tisora, són punxes afilades que es claven i amb molta desigualtat. Són les dents dels carnívors.
 Dents hipsodonts: de corona alta, típica de les alimentacions herbívores.
Aquestes es mantenen vives i creixent al llarg de casi tota la vida de l’animal, perquè el desgast que pateixen aquestes dents és molt gran. Molts herbívors moren en el moment en que les dents els hi ha deixat de créixer perquè no poden menjar bé, ja que les dents estan molt desgastades.
Les dents hipsodontes es separen en: o Dents lofodonts: dents amb una base molt àmplia, les línies blaves són les zones de desgast, fan un ziga-zaga a l’atzar a la superfície dentària. Dents dels cavalls, amb arrel molt enfonsada.
o Dents selenodonts: amb la base més petita i estretes, la superfície sempre fa un dibuix molt regular.
S’anomenen selenodonts (seleno=lluna) perquè aquesta estructura té forma de lluna. Dents del arquiodàctils i dels ratolins.
5 VERTEBRATS Marta Galceran Les imatges són del crani d’un cavall, les dents són molt amples i la superfície molt llarga. Els incisius a la part de davant són rectes. Els canins són molt petits, estan en regressió perquè no s’utilitzen. Hi ha espais buits que s’anomenen diastemes, són espais que permeten jugar una mica amb el treball de les dents anteriors i les posteriors. La mandíbula d’un herbívor es pot tancar de moltes maneres per tenir un control de quines dents estan treballant. És molt difícil saber quines són molars i quines premolars. Els perissodàctils tenen incisius a dalt i a baix.
Els artiodàctils només tenen incisius a la part de baix (cabres). Tallen l’herba amb els incisius de baix i el paladar, i arranquen l’herba. No hi ha canins a la mandíbula superior i només queden uns canins molt reduïts a la inferior. Tenen un diastema molt gran i la sèrie de molars i premolars darrere de tot.
La mandíbula dels mamífers herbívors creix per darrere i va a buscar la zona de l’arc zigomàtic molt endarrere, això fa que tinguin la zona de treball molt amunt, el que permet més moviments de la boca per pastar l’herba.
Hi ha altres variacions en els tipus de dents: Un narval no utilitza la dent per menjar, són ornaments que utilitza com a banyes, és un incisiu que els hi creix molt i cap endavant.
Els elefants són dos incisius que els hi creixen endavant.
I en els porc senglars i ossos marins són canins els que els hi creixen, però aquestes especialitzats ja no estan especialitzades en el procés de masticació.
Els ornitorincs són mamífers, però que han perdut les dents.
Un ratpenat té una dentició amb incisius, canins, premolars i molars, senzills però molt completa, però els vampirs tenen unes dents molt especialitzades que injecten el verí hemolític que evita que la sang de les seves presses coaguli per poder alimentar-se.
6 VERTEBRATS Marta Galceran Vinculat en aquesta activitat de la mandíbula i la boca hi ha hagut tots aquests canvis en les peces dentals, mandíbules, articulació i musculatura.
Els músculs temporal i masseter apareix des de els rèptils, però en mamífers estan molt desenvolupats. Són els músculs de tancament de les mandíbules  músculs adductors: múscul que apropen dues estructures.
 Múscul temporal: està situat a dalt, actua en el nivell del procés coronoide. Va des de la part alta de l’os temporal fins a la part alta del dentari (mandíbula inferior).
 Múscul masseter: comença més a baix i actua sobre la part baixa de la mandíbula inferior i més a prop de l’articulació i el còndil articular. Va de la part baixa de l’os temporal a la part baixa de la mandíbula inferior.
En funció dels moviments que ha de fer la boca està mes desenvolupat el temporal o el masseter.
En carnívors està més desenvolupat el temporal, no permet realitzar moviments de la mandíbula, però permet tancar-la amb força i precisió. En els herbívors el múscul gran és el masseter perquè pot treballar moviment en l’articulació de la mandíbula.
En els herbívors la precisió de tancament no es important, sinó que l’herba quedi encaixada en les dents i que es vagi desgastant per el fregament, per el moviment de les mandíbules. En els humans és més important el tancament.
Això va determinant uns canvis en l’estructura del crani important, la peça del dentari creix molt en els herbívors i l’estructura de l’articulació es troba col·locada més amunt en l’estructura del crani.
El còndil de l’articulació es troba en el mateix nivell de la sèrie de les dents, en línia recta a la sèrie dentària. I el còndil és una estructura transversal que només permet un moviment determinat de tancament i obertura, però l’encaix a de ser exacte. Surt de la mandíbula inferior i encaixa amb el crani.
7 VERTEBRATS Marta Galceran Tenen un múscul temporal molt gran i l’arc zigomàtic és molt ampli per permetre que càpiga el múscul.
Tot això permet un tancament molt precís de la mandíbula i amb molta força.
Tenen dents secodonts (tipus tisora) de corona baixa. El conjunt de la sèrie molar i premolar es va reduint perquè les dents carnisseres són molt grans, les dents de dalt i de baix encaixen amb molta precisió per estripar la carn.
El procés coronoide passa per darrere de l’arc zigomàtic.
A dalt girafa i a baix cavall, creixement del dentari cap a dalt. El còndil i el procés coronoide es troben pràcticament en el mateix nivell, molt amunt. Es troben més amunt que la sèrie dentaria.
El masseter és el múscul principal i el còndil és rodó que encaixa en una concavitat rodona de la mandíbula superior el que permet el moviment endavant i endarrere (o cap als costats, el moviment és diferent segons el grup animal) que fan els remugants quan masteguen.
Moviment: puja, desvia i baixa.
Un cop ajuntades les mandíbules el masseter mou la mandíbula cap al costat, és un moviment d’abrasió i desgast de l’herba, separa i torna a ajuntar la mandíbula per desgastar l’herba per un altre costat.
Aquests moviments es fan a partir del masseter que treballa sobre una estructura rodona. Van creixent contínuament.
Tenen dents hipsodontes, de corona alta, i van creixent contínuament.
Els conills i les llebres són herbívors, però hi ha una situació entre mig. Tenen uns incisius molt grans que els fan servir per tallar, necessiten tenir una sèrie de premolars i molars que facin la funció de desgast de l’herba.
Al desenvolupar tan els incisius, quan els fa coincidir, els premolars i molars no coincideixen. Segons quines dents fa coincidir el treball és diferent. Quan captura l’herba fa coincidir dels incisius, i quan passa a darrere han de coincidir els molars i ja no coincideixen els incisius, per tan és important aquest moviment cap endavant i enradere de la mandíbula.
Tenen dents hipsodontes de corona alta amb creixement continu, i superfícies rugoses que són de desgast dels vegetals.
Tenen l’articulació alta que no coincideix amb la sèrie dentaria. Tenen un diastema molt amplia per permetre els dos encaixos diferents dels incisius o dels molars (moviment de la mandíbula).
8 VERTEBRATS Marta Galceran Té una estructura amb uns incisius encara més grans, la mandíbula s’ha de moure endarrere per fer entrar els incisius a la boca.
Un diastema molt gran i sèrie de premolar i molars enrere.
La sèrie de molars i premolars són unes dents de tipus morter, són de desgast.
Perquè s’assimila als morters, la cavitat de la dent de baix queden col·locats les nous i la de dalt fa funció de morter. L’encaix no es perfecte, perquè, quan tanca, pels costats queden els trossos i, quan torna a tancar, xafa els trossos (les llavors) amb una posició diferent. Es barreja de menjar a dins de les dents, una part queda enganxada i la resta es mou.
Els incisius creixen durant tota la vida de l’animal (perquè són animals de vida curta), canal dentari molt gran.
Tan els fruits com els insectes tenen una estructura de fora dura i turgent i un cop rebentat a dins és una cosa tova.
Aquests animals tenen a la part anterior incisius i canins afilats (bastant desenvolupats) per rebentar la coberta, i les dents de darrere són poc especialitzades. Sèrie dentaria molt completa (més nombre de dents en vertebrats) però hi ha menys especialització.
9 ...