Violència política a Europa Occidental (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 3

Vista previa del texto

Violència política a Europa Occidental Els 70 són uns anys d’explosió de la violència letal desconeguda fins el moment. És una nova estratègia de lluita, d’extrema dreta i extrema esquerra i una radicalització del discurs polític de la contestació. La resposta va ser acceptar i utilitzar la violència com eina de defensa i atac.
El fenomen afecta sobretot a Europa Occidental (Alemanya, Espanya, UK, Itàlia), però també a Japó o Orient Mitjà. Tot i que el sistema parli de violència i ‘extremistes oposats’, la de dretes i la d’esquerres són molt diferents, i les causes d’aquesta explosió van ser diferents a cada país.
Terrorisme a Europa als anys 70 Extrema dreta: Neofeixisme – Terrorisme d’Estat (utilitza el neofeixisme) Extrema esquerra: Terrorisme polític (BR (Brigades Roges), RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig))i Nacionalista (ETA (a Espanya), IRA (a Irlanda del Nord)).
El retorn de l’extrema dreta A partir de finals dels 70, i sobretot durant els 70 hi ha un retorn a l’escena política de discursos de dreta i extrema dreta. Aquest renaixement de la dreta neix en una fase general de crisi de valors i d’auge d’esquerres, que finalment estimulen part de la població a buscar nous models autoritaris que puguin frenar el declivi de la societat i de la política.
Aquesta ‘nova dreta’ es caracteritza per la nostàlgia del feixisme, per la radicalització del discurs polític, per la disponibilitat a la lluita armada. Les formes d’aquest retorn són moltes: a Grècia, els coronels protagonitzen un brutal cop d’estat el 1967; neixen a tota Europa moviments declaradament neofeixistes: neix, sobretot, una sèrie de fenòmens violents d’extrema dreta.
La violència política neofeixista Els grups neofeixistes, en el clima cada cop més polaritzat ideològicament dels 70, adopten mètodes de lluita política armada. En un primer moment, els neofeixistes s’enfronten especialment als seus adversaris polítics d’esquerra, convertint els carrers en escenaris de batalles campals. Sovint era suficient una mirada, o un vestit, per ser objecte d’atacs.
Els neofeixistes, en un primer moment, semblen gaudir de la tàcita tolerància de les forces de l’ordre, i provoquen la reacció cada cop més violenta dels extremistes d’esquerra. A partir de la segona meitat dels 70, objecte de la violència neofeixista són també els burgesos i les mateixes forces de l’ordre.
L’escenari principal de les lluites és Itàlia, però la violència de dreta arriba també a Espanya.
La violència d’extrema esquerra El fenomen violent afecta també a l’extrema esquerra, en una radicalització del discurs polític de la contestació. Contra un sistema que aconsegueix resistir a les protestes, grups de joves passen a la clandestinitat i comencen una feroç lluita contra les institucions burgeses i contra els rivals polítics de dreta.
El fenomen es basa sovint en la reformulació de teories marxistes radicals i en l’exemple de les lluites de guerrilla anti-colonials. Els dos grans grups són: la violència que es pot reconduir a reivindicacions nacionalistes (IRA, ETA) i la violència més ideològica, el terrorisme polític i nacionalista.
La IRA El terrorisme de la IRA a UK és un dels exemples més típics de la violència política nacionalista.
El nucli de la qüestió és el problema d’Irlanda del Nord, tot i existir una indubtable connotació ideològica de la IRA, que manté lligams amb altres grups terroristes i amb moviments anticolonialistes. La IRA i les seves faccions lluiten per a unir Irlanda del Nord amb Irlanda, en una lluita política, social i també religiosa de catòlics (minoria) contra protestants (majoria).
A partir de finals dels 60, el Ulster és l’escenari de violents enfrontaments i atemptats entre comunitats, de repressions de les forces britàniques, a les quals hi segueixen atemptats també.
La RAF A Alemanya Occidental, el grup terrorista més violent va ser la RAF. Després de les violentes protestes juvenils de finals dels 60, neix un moviment de guerrilla urbana anti-imperialista decidit a actuar contra tots aquells pilars de l’estat burgès, considerat feixista pels terroristes.
La RAF manté contactes directes amb altres moviments terroristes, especialment els grups palestins, dels quals rep entrenament. Els seus principals objectius són bancs, bases militars nord-americanes, forces de l’ordre, empresaris, jutges, militars, etc.
A la tardor de 1977, una escalada de violència, amb el segrest i l’assassinat del líder de la patronal alemanya, porta una veritable crisi política, amb el misteriós suïcidi a la presó dels líders del grup.
L’extremisme d’esquerra a Itàlia En un clima polític molt tens després de 1968, obrers i estudiants s’uneixen en la protesta en la ‘Tardor Calenta’ de 1969. Aquestes protestes són el punt de partida d’una galàxia de grups extremistes d’esquerra, convençuts de la necessitat d’enderrocar l’ordre burgès i fora del control del PCI institucional.
Els enfrontaments amb extremistes de dreta i amb la policia són casi quotidians: centenars són els morts en una ‘guerra civil de baixa intensitat’. El grup radical més important són les Brigades Roges, nascudes el 1969. Els seus objectius són atreure el proletariat cap a posicions radicals, modificar la estructura socioeconòmica del país i el seu posicionament internacional.
Molts grups acabaran l’anomenat ‘Moviment del 77’, darrer moment de la contestació.
L’atac de les Brigades Roges En un primer moment, les BR fan accions demostratives contra empresaris i neofeixistes per passar després a ‘segrestos-express’: no ataquen directament l’Estat, però el deixen en evidència. En aquesta primera fase gaudeixen d’una certa complicitat entre alguns sectors de la població (colpejar un per a educar cent).
A partir de 1975, en un clima polític cada cop més difícil, les BR llancen una veritable ofensiva contra l’Estat: maten a jutges, policies, periodistes, polítics, etc. És una estratègia d’enfrontament directe que porta a les extremes conseqüències de 1978.
Víctimes del terrorisme de les BR són també sindicalistes d’esquerra i militants del PCI, culpables de denunciar la infiltració brigadista a les fàbriques.
El Compromís Històric En aquesta tensa situació, el líder del PCI (Berlinguer) proposa a la DC superar la tradicional rivalitat i compartir els governs. Les raons d’aquesta proposta és la por d’aquest d’un cop d’estat anti-comunista que acabés imposant un règim d’extrema dreta. Les corrents més progressistes de la DC, liderades per Aldo Moro, semblen disposades a acceptar la proposta.
Aquesta idea trenca amb tots els esquemes de la Guerra Freda, gaudeix de poques simpaties dins de l’esquerra del PCI. D’altra banda, els EUA i les corrents de dreta de la DC, liderades pel discutit Andreotti, tampoc accepten aquest compromís.
El cas Aldo Moro El 16-3-78, militants de les BR segresten Aldo Moro justament poques hores abans del vot de confiança a un nou govern de la DC amb suport del PCI. Durant gairebé dos mesos, la vida política italiana viu una tensió totalment inaudita: Moro escriu cartes des de la seva captivitat demanant ajuda, però l’Estat no es mostra partidari de tractar amb els terroristes.
El 9-5-78, es troba el cos de Moro assassinat. Hi ha més d’un dubte sobre el real curs dels esdeveniments i la seva oportuna temporització: les BR probablement estaven infiltrades per serveis secrets, no se sap si totes les cartes de Moro van ser enviades i l’estat mateix probablement va decidir sacrificar Moro. És l’episodi de terrorisme polític més impactant dels anys 70 a Europa.
L’estratègia de la tensió: motius i autors És una sèrie d’atemptats fets amb bombes indiscriminadament posades a Itàlia des de 1969 fins meitat dels anys 80.
Qui va posar les bombes? Els responsables indirectes (mandants) encara no es coneixen. Tot i així, el quadre és prou clar: els autors van ser grups armats neofeixistes, maniobrats i dirigits per serveis secrets italians, serveis secrets de la OTAN, polítics i forces de l’ordre, així com militars colpistes i maçons.
L’objectiu era sembrar el caos i espantar la població, culpant l’esquerra radical: els neofeixistes sabien que la població podia acceptar solucions autoritàries i fins i tot cops d’estat. Tot això forma part d’una complicada, i mal aclarida, estratègia per a eliminar del joc polític els comunistes i l’esquerra. S’ha d’impedir que el PCI guanyi les eleccions, s’ha de preparar el terreny a solucions colpistes, s’ha de terroritzar la població.
Les bombes En diferents ciutats italianes, com Milà, Calàbria, Friuli, Brescia, Bolonya o Florència.
La matança de Bolonya El 2-8-1980, una bomba explota a la sala d’espera de l’estació de Bolonya, plena de persones.
85 van ser els morts, centenars els ferits, molts estrangers. Va ser l’atemptat més brutal de la història europea fins aquell moment.
Els executors materials van ser (segons els jutges) dos neofeixistes, ja responsables de molts assassinats, amb lligams amb la criminalitat organitzada. Encara ara, 33 anys després, no es coneix la veritat sobre els responsables de la matança.
...