PART I (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Música, història i societat
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 21/04/2016
Descargas 22
Subido por

Descripción

Introducció sobre Música, història i societat

Vista previa del texto

TEMA 1: LA MÚSICA I ELS SEUS COMPONENTS La música és un so humanament organitzat, és una forma d’expressió on intervenen sons. Al s XIX apareix la figura de l’artista autònom.
Diferència entre so-soroll: • • El so: és harmònic. Té una organització i permet distingir una nota.
El soroll: No és harmònic. No podem determinar la nota.
Com s’organitza el so? Un darrere de l’altre, és a dir, combinant diferents melodies a la vegada. L’harmonia és combinar acords a la vegada.
Si unim melodia + harmonia obtenim la textura (combinació dels diferents elements musicals ex. Contrapunt, homofonia...). Diferents tipus de textura: • • • • Homofonia  Mateixos sons on totes les parts tenen el mateix ritme.
Diferents melodies amb un mateix ritme. Ex. Coral, cant gregorià...
Monodia acompanyada  Cançó acompanyada amb veu i instrument (No és homofonia perquè la veu pot fer una melodia i l’instrument una altra completament diferent).
Polifonia  Melodies diferents simultànies. Les diferents veus es mouen independentment de les altres.
Contrapunt  Directament relacionat amb la polifonia. És la disciplina que ensenya i explica com crear polifonies. El segle XVI fou el segle d’or de la polifonia. Tomás Luís de Victoria fou un famós compositor polifònic castellà, al segle XVIII torna la polifonia ex.
Bach.
Com es crea l’harmonia? Al segle IX apareix la Musica Enchiriadis  tractat de música on es comença a parlar per primera vegada de la música polifònica.
ORGANUM  Afegeixen a la melodia unes notes.
17/9/15 A la música medieval del segle IX trobem una polifonia molt primitiva.
Com es configura la música medieval? RE – LA  Trobem un interval de 5ta (comptar la distancia entre re i la) + 2 melodies paral·leles totes elles a distancia de 5ta.
1a nota a sota RE, si contem la 5a  Re, Mi, Fa, Sol i La. La 5a de Re és La.
RE Més tard de Re a La busquem el Fa i observem que ja no és una 5ta sinó una 3a (Re, Mi i Fa). La combinació de dues terceres (3a) s’anomena acord triada.
Distàncies de tons (T) i semitons (ST) entre les notes.
DO – RE  1 to.
RE – MI  1 to.
MI – FA  0,5 semito.
FA – SOL  1 to.
SOL – LA  1 to.
LA – SI  1 to.
SI – DO  0,5 semito.
Del segle s XVIII – XIX/XX  S’utilitza l’harmonia tonal com a llenguatge: • • • Es formen els acords.
Donen una importància especial a una sola nota (la principal, la tònica).
La 1a i darrera nota és la mateixa tonalitat per no donar la sensació de que la melodia queda incompleta.
El catàleg de Mozart va determinat per una K. Ex. Mozart k551.
L’harmonia total es fa més popular durant el segle XVIII: I (tònica) – V (dominant) – I (tònica) IV (subdominant) – V (dominant) – I (tònica) IV (subdominant) – V (dominant) – I (tònica) Ejemplo sinfonía Júpiter, Mozart k551.
Al segle XX es trenca amb tot: Arnold Schönberg  Va trencar amb el llenguatge tonal i va crear el dodecafonisme (dodecatonisme), que consistia en utilitzar els dotze tons i és atonal, totes les notes són igual d’importants i no hi ha una tònica (hi ha 12 notes en total contant alteracions i notes naturals).
Per exemple, dues peces per piano anomenades Zweiklavierstücke op33, Arnold Schönberg.
(Exemple https://www.youtube.com/watch?v=zm2jNGGvHOQ).
El contrapunt és una disciplina que estudia la polifonia. “Punctum contra punctum” Punct  vol dir “nota” (a l’època medieval les notes escrites eren punts, per això punct).
La polifonia combina un punt contra un altre punt. El compositor ha de donar a la música un interès melòdic i les melodies han de ser independents les unes de les altres. Utilitzar fragments de melodia que siguin fàcils de reconèixer, pot utilitzar el recurs de la imitació (cànon). Ha d’haver-hi un interès rítmic en les diferents melodies.
Ex. Händel, Messiah (oratori compost per moltes peces), entre aquestes peces trobem Let us i And he shall purify.
El contrapunt es divideix en el cànon i la fuga. A continuació veurem les característiques del cànon.
El cànon és una melodia que entra de manera esglaonada amb diferents veus.
Tinctoris va afirmar: “Canon est regula voluntatem compositoris sub obscuritate quadam ostendems”  El cànon és una norma que d’una manera obscura mostra la voluntat del compositor. Definició del segle XVI. El cànon es refereix a la manera de com el compositor diu que ha de començar la melodia, hi ha molts tipus de cànon: • • Cànons infinits  Que no s’acaben mai, exemple. Jordi Savall s XIV, cançons populars.
Cànon per inversió  Invertir la melodia, la mateixa melodia però invertida (si una veu puja, l’altre baixa).
• • • Cànon per moviment retrògrad  Si la melodia segueix una direcció, la segona veu realitza la mateixa melodia però del revés.
Cànon per argumentació o disminució  La primera melodia és amb ritme de negres, en canvi la segona veu fa la mateixa melodia però augmenta la durada, és a dir, amb ritme de blanques. Per disminució seria si la primera melodia fes blanques, la segona melodia faria negres.
Cànon a la segona  On la segona veu fa una altra melodia, no fa la primera nota que la primera melodia sinó que fa la 2a superior (per exemple en comptes de un DO fa un RE, de do a re hi ha dues posicions). Això es pot fer amb tots els intervals i podem tenir un cànon a la tercera, a la quarta...
Exemples de cànon: Variacions de Goldberg, J.S.Bach Variació 12  cànon a la 4ta per moviment contrari (quan un puja, l’altre baixa).
Variació 15  cànon a la 5a per moviment contrari.
A continuació parlarem d’un altre tipus de contrapunt, la fuga. La fuga és un tipus de composició polifònica complexa, contrapuntística basada en la imitació i escrita de manera molt estricta segons unes normes. Té un inici molt característic i està escrita a base de diverses melodies que sonen simultàniament (imitació  quan una veu imita el que ha fet la veu anterior).
La fuga recorre a la imitació, i el seu inici es caracteritza per: Subjecte  presenta el tema Per fer una fuga agafem fragments del subjecte, de la resposta, del contrasubjecte i els anem combinant i imitant. La fuga és un tipus de composició monotemàtic, ja que sona igual, mateixa melodia amb notes diferents.
Ex.
Petita fuga en G menor, https://www.youtube.com/watch?v=pVadl4ocX0M J.S.Bach BWV578.
Timbre És el so característic que permet distingir instruments. El timbre varia segons com està construït l’instrument, segons el seu material varia la qualitat del so. El timbre està construït a base de diferents freqüències de so (agut  vibració més alta, greu  vibra més lentament). Els sons son aquells que podem dir de quina nota es tracta.
La nota DO també pot sonar una freqüència més amunt, és a dir, una octava.
D’això diem harmònics. El soroll també té harmònics però desordenats.
Vibrar per simpatia  dues cordes amb la mateixa nota i tamany. Si fem vibrar una corda, l’altre també vibrarà. La primera vibrarà segons la freqüència i farà vibrar a la segona.
El timbre és una barreja de freqüències, ve donat per la diferent intensitat dels harmònics o per la seva presència o absència (Hi ha alguns que sonen més fort i altres més fluixos). Els instruments on els harmònics siguin forts (3,2,1...) seran els dolços.
El timbre dependrà de la intensitat dels harmònics, on cada instrument té una distribució diferent d’intensitat segons la seva freqüència i ens permet distingir un instrument d’un altre.
Classificació dels instruments Segle XIX i XX Curt Sachs i Eric Von Hornbostel van pensar una classificació sobre els instruments, es van fixar en una classificació antiga xinesa que els organitzaven segons el material: • • • • • • • Pedra Metall Fusta Carbassa Bambú Cuir Seda Curt i Eric volien fer la mateixa classificació, però en aquesta llista no els semblava coherent (ex. Seda?), llavors ells van crear la seva pròpia: • • • • • • • Fusta Vent-fusta (flauta travessera  es tota de metall però antigament es feia de fusta).
Metall Vent-metall Percussió (procediment per fer que vibri) Corda (vibra una part de l’instrument) Vent (el que vibra és l’aire) Van haver d’inventar una nova classificació i que fos coherent, es van fixar en la classificació d’un belga anomenat Victor Mahillon; i van crear una classificació segons la part de l’instrument que vibra: • • • • Autophon (vibra tot l’instrument) Membranophon (vibra una membrana tensa) Aerophon (vibra l’aire) Cordophon (vibra la corda) Aquesta era una classificació més coherent i llavors fan una subdivisió Divisió  1. Classe  2. Branca  3. Secció.
Per exemple. A dins dels cordophon tenim colpejant, pinçant o fregant. I a dins de colpejant tenim amb baquetes (ex. Simbaló), teclat (ex. Piano) i automàtic.
baquetes Cordophon colpejant teclat pinçant automàtic fregant Llavors, segons la subdivisió de Curt i Eric, a principis del segle XX trobem els instruments dividits: • • • • Idiòfons (vibra tot el cos) Membranòfons Cordòfons Aeròfons Però, apareixen un nou tipus d’instrument que no es pot classificar  instruments elèctrics. Van afegir els electròfons, on el so es produeix per la vibració del so elèctric, com per exemple un sintetitzador o el therennin.
Ex. Taula preparada pels autors sobre com classificar un instrument.
Instrument: Carrilló (semblant al xilòfon però més gran i de metall) I.I.I.2.4.2.2.2.2...  Cada número fa referència a una característica, en aquest cas seria (idiòfon, percudit, directament, objecte no sonor, gerro, campanes, un grup de campanes, l’element que sona està penjada, amb vetall (sona la campana per dintre) i així...).
Els compositors crearan la seva obra segons el timbre de l’instrument. No sempre triava el compositor l’instrument  abans s’escrivia pels instruments que es tenien més a mà i tampoc s’interessaven molt pel resultat final de l’obra.
Amb el pas del temps apareixen els concerts, apareix el concert públic i també l’editor. A finals del segle XVIII ja pràcticament desapareix el clave i apareix el piano.
Agrupació instrumental Orquestra  varia el número de músics. És una agrupació on com a mínim hi ha una secció de corda (violins primers, violins segons, violes, violoncels i contrabaixos). També poden haver-hi orquestres amb la secció de corda i més seccions.
Si NO hi ha secció de corda, s’anomena banda.
No sabem exactament quan s’origina l’orquestra, entre 1600 i finals del segle XVIII comença el procés d’evolució: • Estadi inicial de l’orquestra: 1600, Giacopo Peri va escriure una òpera sobre Orfeu anomenada Euridice. Va ser estrenada a Florència, lloc on neix l’òpera. Peri utilitza instruments polifònics (instruments que fan més d’una nota al mateix temps), utilitza el gravicembalo, chitarrone i un liuto grosso. També hi havia una lira grande i dues flautes.
• Estadi final de l’orquestra: finals segle XVIII, al 1971 Joseph Haydn amb l’obra l’ànima del filòsof ossia l’Orfeo ed Euridice estrenada a Londres. Ell va utilitzar un clavicèmbal i un arpa, també una secció de violins de primera i segona, violes, violoncels i contrabaixos. Una altra secció amb 2 flautes, 2 oboès, 2 cornanglès, 2 clarinets i dos fagots. Una darrera secció amb 2 trompes, 2 trombons, 2 trompetes i timbals.
7 característiques bàsiques que defineixen que és una orquestra • • • • • • • Agrupació amb una secció de corda fregada.
Diversos instruments que toquen una mateixa part.
Instrumentació força estandarditzada.
Comença a aparèixer un repertori propi per a aquesta agrupació.
Inclusió d’un o més instruments d’arc greus.
Al segle XVIII calia un arpa o un clave per fer un acompanyament continu  baix continu.
Eren grups estables amb identitat i estructura pròpia.
Orquestració  tècnica que explica com s’han d’organitzar els instruments.
Es poden organitzar: • • A l’uníson: tots toquen la mateixa melodia al mateix temps. Tenim un uníson real (si fan la mateixa nota) o un uníson aparent (on no és exactament la mateixa nota, varia la octava). Ex. 1er moviment 9 simfonia de Beethoven, sentiment uníson.
Melodia i acompanyament: uns instruments fan la melodia i uns altres l’acompanyament. Bàsicament solen ser el instruments de corda els que fan la melodia. Ex. Simfonia no7 2n moviment de Beethoven  el primer que escoltem és el tema principal, per tant la melodia principal. Importància del ritme, 2 melodies. Comença molt lentament però agafa importància i distingim diferents melodies on l’esquema melòdic és circular. Melodies complementàries.
Que és una melodia? Com sabem quina melodia és la principal si hi ha més d’una? Segons un professor d’orquestració afirma que la melodia principal és la primera que surt. Textura contrapuntística  Tots els instruments fan melodies diferents i simultànies.
Estructura de la música (formes musicals) La música té una forma en el sentit d’estructura: • • • Forma binària, ternària... segons el número de parts de les que consta l’obra.
Sonata: tipus d’estructura complexa i extens.
Minuet o vals: estructura que està pensada per ser ballada, amb un caràcter rítmic important i regular.
Des del punt de vista de l’estètica, la forma és una peça organitzada d’una determinada manera. La música ha de tenir una estructura, les notes s’han de col·locar d’una determinada manera per crear temes, melodies... Per crear estructures musicals hi ha d’haver un motiu: una unitat mínima musical que té una característica melòdica i rítmica.
A partir d’aquest motiu es crea la composició. Ex. 5a simfonia de Beethoven  motiu omnipresent durant tota la peça.
Formes musicals • Formes breus o curtes  Petita forma ternària (3 parts) o binària (2 parts ex. ABA) de forma reexpositiva (que es repeteix). La repetició musical si no té un motiu de ser no funciona. L’oient ha de captar perfectament com és la música. Si tenim una estructura ABA com és molt curta es fan una sèrie de repeticions, intenten també innovar i sorprendre amb la música, fent seccions contrastades (si A és més ràpid, B serà més lent i melòdic).
||: A :||: B A’ :|| (la ‘ significa prima vol dir que s’assembla a la part però amb variacions, les ||: :|| signifiquen que es repeteix). Ex. 1er moviment Sonata Mozart per piano K331.
https://www.youtube.com/watch?v=5UvGf13H6wQ • Minuet clàssic s XVIII  També és una forma breu. El minuet és una dansa pròpia del Renaixement i al segle XVIII va passar a ser un tipus de música per ser escoltat, manté el ritme però ja no es ballava.
La seva estructura era la següent:  Minuet (A) ||: A :||: B A’ :|| (A i B poden ser contrastants o també que B es basi en motius i desenvolupar-los de A).
 Trio (B) ||: C :||: D C’ :||  Da capo: tornar al començament, tornem al minuet.
El minuet és una forma tancada que sol trobar-se a dins d’una simfonia. Ex.
Simfonia no41 Mozart “Júpiter” K551 com amplia el motiu. https://www.youtube.com/watch?v=rGGr5LgUBLU Un altre exemple és Minuet simfonia 40 Mozart K550  El tercer moviment d’una simfonia sol ser un minuet. En canvi, els compositors romàntics de l’època del segle XIX deixen de banda el minuet i escriuen l’scherzo, com per exemple Simfonia no3 Beethoven Op.55 “La heroica” en honor a Napoleó.
• Formes mitjanes  terme amb variacions: introdueix canvis en una melodia. Pot fer una variació melòdica canviant notes de la melodia, també pot variar l’acompanyament, els motius rítmics de l’acompanyament, pot fer una variació tonal, assignar acords diferents, pot introduir una variació tímbrica. Normalment es torna a repetir el tema inicial per crear sensació d’unitat.
Ex. Franz Schubert va escriure un quartet (violí, viola, contrabaix, violoncel) i piano. Aquest quintet consta de 5 moviments dels quals el 4 és un terme amb variacions. Ex. LA major D.667 https://www.youtube.com/watch?v=z24M13BnYjM Ex. Orquestra amb variacions. Franz Joseph Haydn Hob I: 94 G major, 2n moviment. La seva estructura és ||: A :||: B A’ :|| Ex. Quartet de corda. Joseph Haydn Hob III op76 no3. Hi ha 2 violins que realitzen la melodia, 1 viola i 1 violoncel  4 variacions, hi ha un instrument que fa la melodia principal.
Ex. Sonata para piano de Mozart K331 forma binària reexpositiva ||: A :||: B A’ :|| Ex. Variacions de Goldberg per clavicèmbal, J.S.Bach BWW988. En lloc de temes, Bach les anomena àries. Aquesta és una sèrie de 30 variacions que duren aproximadament 1 hora i 19 minuts.
Ex. Simfonia no8 3er moviment Opus13 “La patètica” de Beethoven.
El 3 moviment es caracteritza per ser un rondó (ABACAB’A + CODA).
Ex. Serenata nocturna K239 D major, Mozart. És un rondó con la part A és més lenta i la B més ràpida seguida d’una cadenza (passatge musical tècnicament complicat on durant un moment el músic improvisa).
Formes grans  També ens trobem amb les formes grans, destacant les sonates. Una sonata és una obra extensa formada per diversos moviments (fragments musicals amb un sentit complet i una estructura pròpia). Els instruments propis són pocs o només un.
Trobem sonates des del Renaixement i en italià sonata significa la “freta d’un instrument” per això significada una obra amb instruments de corda fregada, però poc a poc evoluciona i qualsevol instrument pot fer una sonata.
Al principi trobem sonates barroques amb una estructura binària, més tard Haydn, Mozart i Beethoven creen una estructura pròpia per la sonata al segle XVIII.
En una sonata amb tres instruments l’anomenarem trio, si en té quatre quartet... L’estructura de la sonata és la següent:  Forma sonata: 1er moviment ràpid. Consta de exposició (oposició) on s’exposa allò que l’autor vol donar a entendre, pot haver-hi una introducció però és opcional, tot seguit va la part A amb la tonalitat tònica i un passatge que permet passar al tema segon anomenat B amb la tònica dominant. El tema B durarà tant com vulgui el compositor i hi haurà un contrast clar entre A i B... A sempre sonarà més fort i B més melòdic, al acabar això acabarà amb un recordatori de A, A i B estan fets de motius, desenvolupament (intensificació) es basa en els motius d’A i B que s’allarguen, per tant, es poden o bé repetir o bé anar de manera esglaonada. Agafa els motius, els desenvolupa i els intensifica, i reexposició (resolució), recorda a la primera part (exposició) però sense repetir-la.
Finalment apareix la coda que és la clau conclusiva.
 Lied: 2n moviment, normalment és lent. Utilitza unes tonalitats i uns motius diferents respecte a la forma sonata.
 Minuet: 3r moviment, ni ràpid ni lent. També utilitza tonalitats i motius diferents fins a aquell moment.
 Forma sonata, rondó o barreja (rondó sonata): el 4t moviment depèn del compositor, generalment ràpid. El rondó és com un poema que sempre és igual i només té una part diferent, i en la música es veurà contrastat amb un tema que sempre és el mateix més llarg o més curt però sempre el mateix i amb una variant: ABACADA... El rondó sonata és el mateix que un rondó, però l’estructura és la següent: ABACABA. És rondó sonata quan C agafa els motius de A i B, per això s’anomena rondó sonata.
...