Electrocardiograma (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 9
Fecha de subida 01/01/2015
Descargas 26

Vista previa del texto

ELECTROCARDIOGRAMA Al cor tenim 2 teixits les cèl·lules musculars cardíaques que formen part de la massa muscular i després tenim el teixit de conducció.
MIOCARDI I SISTEMA DE CONDUCCIÓ A la imatge podem veure els potencials d’acció que recollim.
Veiem el potencial d’acció en meseta de les cèl·lules cardíaques. La punxa és l’obertura dels canals de Na+ que permeten la despolarització de la cèl·lula, però són canals que es tanquen molt ràpidament. La fase en meseta manté la inversió del potencial i és degut als canals de Ca2+ que són un canals que a diferència dels de Na+ s’obren lentament, però per contra el seu temps d’obertura és més llarg. La repolarització es deu a la sortida de K+ de la cèl·lula. El potencial d’acció que es genera a les cèl·lules de conducció el veiem al costat que es un potencial en espiga, té una despolarització ràpida i una repolarització rapida.
Les cèl·lules estan molt comunicades entre sí i són de tipus marcapàs, és a dir són capaces de produir despolaritzacions rítmiques intrínseques, no els cal cap estímul. Es troben al teixit de conducció del cor, a nivell intestinal i a les cèl·lules intersticials de Cajal. La cèl·lula per produir un potencial d’acció ha d’arribar al llindar de descarrega. Les cèl·lules marcapàs tenen un potencial de membrana fictici perquè el seu potencial de repòs es troba per sota del llindar de descarrega. La cèl·lula tendeix a anar cap al seu potencial de membrana després de la despolarització. Per això tornen a produir el potencial d’acció perquè en repolaritzar-se retornen al llindar de descarrega i generen potencials continus. Formen el sistema de conducció del cor. Està format pel nòdul sinoatrial, el nòdul l’atrioventricular, el fascicle de Hills i el sistema de Purkinje. Es connecten per cèl·lules marcapàs. Tot el sistema de conducció esta format per cèl·lules marcapàs.
CLICLE CARDÍAC El cicle cardíac ha d’estar molt coordinat per a funcionar bé. Primer es contreuen els atris i després els ventricles. No és simultani. El que garanteix la coordinació és el gradient de freqüència de descàrrega de les cèl·lules. Les del nòdul sinoatrial tenen la freqüència de descarrega més elevada del sistema de conducció, després el nòdul atrioventricular, que van abans del fascicle de Hills. Així l’activitat és propaga en un únic sentit. La diferència de freqüències de descarrega determina quins van abans i quins després. Si les cèl·lules del nòdul sinoatrial deixen de funcionar, el cor no es para perquè hi ha altres cèl·lules marcapàs que iniciaran el procés i seran les del nòdul atrioventricular les generaran l’impuls perquè són les que tenen la segona freqüència de descàrrega més elevada. Tot i així veurem com la freqüència cardíaca de la persona disminuirà perquè la freqüència cardíaca del node atrioventricular és inferior a les del node sinoatrial.
1 Al gràfic veiem cap a on es dirigeix l’activitat elèctrica en les diferents fases. Quan es genera el batec cardíac es despolaritza l’aurícula dreta i es propaga a l’esquerre i així entre les cèl·lules i els nòduls conductors arriba cap als ventricles. Tota aquesta activitat elèctrica és el que nosaltres recollim en l’electrocardiograma.
DERIVACIONS ELECTROCARDIOGRÀFIQUES Ens permeten recollir electrocardiograma.
DERIVACIONS BIPOLARS  Dos elèctrodes en dos punts diferents, recullen el registre del punt entremig. Els elèctrodes es col·loquen en les dues extremitats anteriors i en l’esquerre posterior.
I.
II.
III.
DERIVACIÓ I: Extremitats anteriors. L’elèctrode negatiu es posa a l’extremitat anterior dreta. A l’extremitat posterior esquerre sempre posem el positiu. Elèctrode positiu al braç esquerre i negatiu al dret.
DERIVACIÓ II: Elèctrode negatiu al braç dret i el positiu a la cama esquerre.
DERIVACIÓ III: Elèctrode positiu a la cama esquerre i el negatiu al braç esquerre.
DERIVACIONS UNIPOLARS  El registre que s’obté és entre l’activitat que es troba entre dos elèctrodes i el punt entremig. S’utilitzen les 3 extremitats de l’animal. El positiu és el de referencia i del negatiu n’hi ha dos.
   aVR L’elèctrode positiu va al braç dret i els altres dos a la cama i braç esquerre.
aVL  El positiu al braç esquerre i els altres a la cama i braç dret.
aVF  Positiu a la cama esquerre i negatius als braços.
2 ELECTROCARDIOGRAMA Veiem el registre electrocardiografic d’un batec. En el gràfic no apareix la repolarització auricular perquè es dóna de forma simultània a la despolarització del ventricle i la massa ventricular és molt superior a la de l’aurícula i per tant l’activitat que es genera al ventricle és molt més gran a la de l’aurícula. El complex QRS emmascara la repolarització auricular del moment.
   P  Despolarització auricular QRS  Despolarització ventricular T  Repolarització La maquina de l’electrocardiograma fa una anàlisi vectorial de l’activitat elèctrica que es genera al cor en un moment determinat.
Tenim una cèl·lula en repòs que esta carregada negativament en comparació amb l’exterior. Tenim els dos elèctrodes. L’activitat elèctrica que registrem és la que es genera a l’exterior de la cèl·lula perquè els elèctrodes són exteriors. A l’exterior només hi ha carregues positives i per tant no hi ha dipols elèctrics que són les ones on hi ha una carrega negativa al costat d’una positiva. En repòs no n’hi ha i l’equip ho mostra com una línia horitzontal.
Si s’inicia la despolarització en un punt i es propaga, a l’inici de la despolarització a la superfície cel·lular comencen a aparèixer les carregues negatives i es van creant dipols elèctrics, és a dir zones amb carregues negatives al costat de positives. Per convenció és gràfica amb un vector on la fletxa va sempre sobre la carrega positiva. Es dirigeix cap a l’elèctrode positiu i per tant hi ha una ona ascendent.
Quan s’ha despolaritzat tota la cèl·lula no hi ha dipols elèctrics i l’aparell ho codifica com una línia recta.
S’inicia la repolarització en el lloc on es va iniciar la despolarització i per això tornen a existir dipols i l’aparell ho recull com una línia descendent.
*Si posem els elèctrodes del reves obtindrem el mateix registre però invertit 3 OBTENCIÓ ELECTROCARDIOGRAMA Utilitzem les derivacions I,II,II i queda una espècie de triangle amb el cor al centre. Es coneix com a triangle de Einthoven. En un moment determinat es genera molta activitat elèctrica. Es creen múltiples dipols elèctrics. Els vectors poden sumar-se i de la suma obtenim altres vectors. Té dues característiques aquest vector, la seva longitud determina la magnitud de l’activitat elèctrica i la fletxa indica la direcció en que es propaga l’activitat elèctrica. Els registres els obtenim fent la projecció del vector sobre els eixos. Hem d’agafar la base del vector i tirar una línia perpendicular sobre l’eix des del vector, i fer el mateix amb la punta de la fletxa i podem projectar el vector. La projecció és diferent segons l’eix sobre el qual el projectis.
Projectem el de la imatge que és resultat de la suma de tots els dipols que es formen al moment. Si ho fem sobre la derivació II serà ascendent perquè en projectar-lo la punta de la fletxa anirà cap a baix on es troba l’elèctrode positiu.
Si ho fem sobre la derivació III tindrem una línia ascendent pel mateix motiu i amb la derivació I també. La magnitud no serà la mateixa perquè no tenen la mateixa mida.
L’activitat comença a l’aurícula dreta. Després va cap a l’aurícula esquerre. El perfil de la ona P és similar en les tres derivacions però canvia la magnitud. La Q veiem dues sumes vectorials diferents perquè hi ha races de gos que ho fan d’una manera o de l’altra. Si els projectem sobre la III tindrem ascendents, sobre la I ascendents i sobre la II un serà ascendent i l’altre descendent.
Del complex QRS la Q no es veu amb la III, amb I sí i amb al II depèn.
Després veiem la despolarització del fascicle de hills. Veiem el vector resultant i en totes 3 derivacions tindrem una ona ascendent de una magnitud molt gran perquè el vector es molt gran. Obtenim R del complex QRS. Cal al final de la despolarització encara queden zones per despolaritzar i són els vectors que veiem. Si projectem els vectors seran ascendents en II i III i en I un 0. En la derivació I no veurem la ona S, en les derivacions II i III la veurem com un descens.
4 Un cop finalitzada la despolarització del ventricle ens queda la ona T. Es correspon a la repolarització del ventricle, en totes les especies la despolarització es fa d’endocardi a pericardi. En humans la repolarització es produeix de pericardi a endocardi. En les races de gos també majoritàriament. Es generen gràfics diferents. A l’exterior tenim càrregues negatives. Si és de pericardi a endocardi, les primeres carregues positives es situaran pròximes al pericardi, el vector marca cap a l’elèctrode positiu. Fa que es generi una ona T positiva. Si ho fan del reves les primeres carregues positives apareixen cap a l’endocardi. Van en sentit de l'elèctrode negatiu. I la ona es troba invertida.
INTERPRETACIÓ DE L’ELECTROCARDIOGRAMA Tot el que es mesura l’amplitud, magnitud, temps, voltatge sempre es fa sobre la derivació II, perquè és la que més dades ens dóna. Amb la derivació II veiem aparèixer totes les ones. Amb la III no apareix Q i amb I no apareix S. Allà no podem veure totes les ones, només a II.
Les altres les utilitzem per buscar problemes per exemple si a la ona S es veu alguna cosa estranya però es veu petita busquem en una altra derivació on es vegi més gran.
Parámetros a determinar: • Onda P: intensidad (amplitud) y duración • Intérvalo P-R: del inicio de P al inicio de QRS • Complejo QRS: intensidad (amplitud) y duración de la despolarización ventricular • Intervalo Q-T: del inicio de Q al final de T. Duración de la contracción ventricular Determinem la freqüència cardíaca, el ritme i mesures que ens permeten valorar el funcionament del cor. Per exemple mesurem l’amplitud de les ones cardíaques, la magnitud del complex QRS. També valorem el temps. Amb la P valorem la magnitud i el temps en que es produeix i el mateix per les altres. Mesurarem intervals com P-R que és important per saber com va la coordinació. Ens indica la coordinació, si van molt seguides (Interval curt) no estan funcionant bé. L’interval Q-T ens indica el temps que triga en produir la despolarització i la repolarització ventricular.
1. Parlem en segons. Tenim representats 6 segons representats. Veiem 10 batecs en 6 segons per tant 100 batecs per min. Esta dintre del normal. La normalitat en un gos és de 70-160 batecs/min. El batec cardíac el genera el node sinoatrial. Ho podem veure perquè hi ha una ona P associada a cada complex QRS. Es un ritme sinusal normal.
5 2. Tenim 170 batecs/min per tant té una lleugera taquicàrdia. Pot ser degut a un predomini del sistema nerviós simpàtic que incrementa la freqüència cardíaca. El ritme del primer registre és normal sinusal (Comença pel node sinoatrial, perquè veiem P).
3. Té 70 batecs/min. Hi ha una arítmia perquè els batecs no es generen a un ritme regular. És d’origen sinusal perquè té ona P. Pel motiu que sigui les cèl·lules marcapàs del nòdul sinoatrial no funcionen bé.
4. Té bradicàrdia, el ritme és normal i sinusal. L’interval P-R és massa llarg. Hi ha un problema en la coordinació auriculoventricular, l’impuls triga en arribar als ventricles. L’encarregat de transmetre’l és el node atrioventricular que és qui coordina aurícules i ventricles. Hi ha un cert grau de desacoblament entre les cèl·lules perquè busquen el lloc per on passar al fascicle de hills. Hi ha un bloqueig atrioventricular. Triga més en passar la informació. És de grau 1 i es veu un allargament de l’interval però els intervals acaben propagant-se al ventricle.
5. Arítmia perquè hi ha P que no tenen complex QRS falta un batec i l’interval P-R també s’allarga. És de grau 2 el bloqueig atrioventricular.
6. Té ones T invertides que és fisiològic i el complex QRS no és normal té dos pics i a més dura més temps. El fascicle de hills s’encarrega de la despolarització ventricular i si triga més pot ser indicatiu de bloqueig fascicular. No propaguen ràpidament l’activitat elèctrica. Ho fa més lentament.
6 7. Hi ha complexes QRS invertits amb la seva repolarització corresponent anòmala. No hi ha P en aquests llocs, és produeix un focus ectòpic de despolarització. Hi ha unes cèl·lules que es despolaritzen en un moment determinat, podríem localitzar en aquest cas el lloc on es troba el focus ectòpic. Ha de produir-se a baix de tot perquè allà tindrem un vector exactament igual que l’anterior en quant a magnitud però en sentit invers.
Sinó seria molt petit el vector i la ona seria.
El que mesurem són intervals de temps. Avaluem l’estat del teixit cardíac de conducció. L’amplitud avalua l’estat del múscul cardíac. Si tenim una ona P d’una amplitud superior al normal pot ser indicatiu d’una hipertrofia perquè hi ha més cèl·lules cardíaques que generen més activitat elèctrica i augmenten l’amplitud de l’ona.
DETERMINACIO DE L’EIX CARDIAC: Determina la direcció de propagació de l’activitat elèctrica. És el moment de la sístole, el complex QRS. És on es genera l’activitat elèctrica de major intensitat.
Afegim les derivacions unipolars. Les desplacem de manera que creuin pel centre. Formen el Sistema Hexoaxial de Bailey. Per determinar l’eix cardíac ens fixem en el complex QRS on hi ha major intensitat elèctrica. Si ens hi hem de fixar haurem d’agafar la derivació en que el complex QRS és més gran. No sempre és tan obvi perquè de vegades les diferències son mínimes. El vector projectat cap a l’eix de les X és isoelèctric perquè es dirigeix cap a les Y pràcticament paral·lel. Just a la seva perpendicular QRS serà més gran.
7 A aVL és on més isoelèctric que és perquè és on quasi s’anul·len.
Busquem la seva perpendicular per veure on QRS serà més gran. La derivació II QRS és positiu i això ens indica que es dirigeix al pol positiu i el seu eix serà 60º.
En el segon cas té una desviació de l’eix cardíac a la dreta i pot ser deguda a una hipertrofia del ventricle dret i per tant generarà més activitat.
En el tercer cas pot se degut a una hipertrofia ventricular esquerre.
8 Amb aquest sistema a partir de les dades obtingudes en dues de les 3 derivacions utilitzades s’ha de fer el vector. Ho fem seguint les línies de les derivacions. Tindrà per base el centre del sistema triaxial i la punta serà on es creuen les dues línies que hem tirat.
9 ...