La ciutat medieval (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 09/02/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 13. La ciutat medieval. Els comuni i les repúbliques marineres a Itàlia. L’època de Frederic I Barba-roja. Les ciutats del nord d’Europa - Fenomen medieval o herència antiga? - H. Pirenne, en Las ciudades en la Edad media (1927), vinculava l’origen de la ciutat amb la refeta del comerç.
Actualment ningú discuteix l’herència antiga ni el fet que la ciutat creix gràcies a l’aportació humana de l’entorn.
ISIDOR DE SEVILLA (560-636): Les Etimologies.
“…la ciutat és una multitud d’homes units per un vincle societari que agafa el nom de ciutadans, o sigui els mateixos habitants…. Efectivament urbs (la ciutat) són els murs, però civitas (la ciutat entesa com a ciutadania) no són les pedres sinó els habitants…” “La casa és l’habitacle d’una família, com la urbs ho és d’un mateix poble, com la terra és l’habitacle de la cristiandat sencera”.
- L’Apocalipsi de Sant Joan (21, 10-21) revela la visió del món → la ciutat santa de Jerusalem, imatge de perfecció, i antítesi de Babilònia, lloc de pecat.
- En l’imaginari de l’home medieval, la nova Jerusalem és Roma. Percebuda com a “meravella” → “Mirabilia urbis Romae” (Benedetto, canonge de Roma, 1142).
- Sant Agustí (354-430) al “De civitate Dei”, en fa aquesta definició lapidària: “…en efecte, la ciutat no és un qualsevol conjunt d’homes, sinó una multitud racional subjecta a la llei d’una sola comunitat”.
- Observem com des del Gènesi fins a l’Apocalipsi i St. Agustí, la Bíblia i els Pares passen del Paradís a la Ciutat (celestial, però ciutat).
- H. Pirenne, diu que la ciutat és un “comune” que viu del comerç i de la indústria, protegit per una muralla, que té unes normes, una administració i una jurisprudència especial, que fan d’aquesta gent una persona col·lectiva privilegiada.
- Roberto Sabatino López, al 1960, deia que “una ciutat és, abans que cap altra cosa, un estat d’ànim”.
- Al segle X, l’autor de les “Honorantiae cvitatis Papiae”, queda colpit en adonar-se que la gent de Venècia “non arat, non seminat, non vendemiat...”, i prospera...
- Bartolo de Sassoferrato: “En veritat, segons el nostre costum, denominem ciutat aquella que té un bisbe, encara que la ciutadania existís abans que existissin els bisbes. I a la ciutat competeix el dret d’escollir els seus propis defensors públics, que tenen la jurisdicció, no sols el mer imperi sinó també el mixt... que han de ser impartits pels oficials... d’aquí nasqué el costum en funció del qual el lloc on hi ha un bisbe se’n diu ciutat, encara que, si no hi ha bisbe, també se’n diu ciutat el lloc on hi ha els oficials i on exerceixen jurisdicció”.
- Iacopo de Voragine (1298): “…parlant amb precisió i excactitud, una ciutat no es pot denominar ciutat si no està honorada amb la presència d’un bisbe…” - M. Zimmermann: “A la Catalunya comtal, és la ciutat [episcopal] la que denomina i organitza l’espai polític”.
[Pensem en Osona/Vic, Barcelona, Girona, Urgell, Besalú,… Pallars, Ribagorça…] - Gregori de Tours: ‘’Historia Francorum’’: “…Dijon és una plaça forta, dotada de muralles molt reforçades, enmig d’una planura molt agradable; les terres són fèrtils i fecundes, fins al punt que només pasant-hi un cop l’arada, s’hi pot sembrar, i s’aconsegueix una gran collita. Al sud hi ha el riu Ouche; pel nord hi ha un altre riu petit, que entra per una portella i surt per una altra, rega tot l’entorn i permet moure els molins a gran velocitat…” “…s’han fet quatre portes als quatre vents, i trenta-tres torres onrnen tot el recinte; la muralla d’aquest recinte està feta amb pedres picades, fins a una alçada de vint peus, i a sobre s’ha aixecat un mur de mamposteria… No sé pas per quin motiu aquest lloc no té la qualificació de ciutat… Els antic diuen que la va fer aixecar l’emperador Aurelià…” [El bisbe té la seu a Langrès].
Evolució del sistema comunal - Període consolar: Cònsols, amb Consell major o Gran Consell i Consell menor.
- Govern podestaril: Podestà, d’origen noble i sòlida formació jurídica.
- El popolo pot elegir o defensar-se mitjançant l’el·lecció del Capitano del popolo = per garantir l’equilibri entre nobles i popolo (per primer cop a Parma, 1244) - Bolonya (1282): Elecció del Capitano, perquè “els llops rapaços [nobles] i els mansos xais [popolino] poguessin caminar al mateix pas”.
“Molts homes del popolo de la ciutat [Bolonya], i del seu territori, cada dia són molestats i injuriats en les seves propietats i en el seu anar i venir, pels nobles…” - La força del Capitano del popolo pot ser prou gran com per atemorir grans famílies com les florentines dels Frescobaldi i els Pazzi - El govern del Capitano, garanteix el predomini de les Arts. Evita que els nobles tinguin presons privades, exigeixin tributs injustos, tinguin exèrcits privats dins la ciutat, controla la proliferació de torres i la seva alçada.
La segona etapa de la revolució comunal - Correspon al Govern de les Arts. El model més acurat i ple és el de Florència. Són els Priors de les Arts, sobretot de les Arts Majors, els que acaben governant de facto la república, i controlant les institucions (1267).
- Entre 1287 i 1294 entren les Arts menors.
- Les 21 Arts formaren la Signoria col·lectiva de la ciutat.
Darrer estadi: la Senyoria - La ciutat en crisi, o per voluntat imperial, o per imposició, cedeix tots els poders a un dominus o signore, que acumula funcions legislatives, judicials i militars, mentre cedeix el govern quotidià al podestà.
- Alguns són de nòmina imperial com els Visconti de Milà. Altres s’imposen com els Mèdici a Florència.
- Signorie:  Milà. 1275 dels Della Torre.
o 1277 Comencen els Visconti.
o 1450 Francesco Sforza, ocupa el ducat de Milà.
o 1494 Ludovico il Moro, duc de Milà.
o 1515. El ducat´és ocupat pels francesos.
      Verona. Els Scaligeri entre 1277-1387.
Pàdua. Els Carrara, des de 1318 fins 1406.
Rímini. Els Malatesta, des de 1295. El 1503 l’ocupa Cèsar Borgia.
Ferrara. Els Este des de 1240 fins al s. XVI.
Màntua. Els Gonzaga, des de 1240.
Bolonya. Els Bentivoglio, desde 1399, fins 1402.
- Paral·lelament podien aparèixer els Condottieri. Soldats de ventura que es feien càrrec del poder durant un cert període de temps, a canvi d’un sou i d’una alta consideració.
La ciutat de l’Europa meridional - En l’espai de Provença i Llenguadoc, amb una evolució urbana similar a la italiana, i amb condicions polítiques i econòmiques similars, també hi sorgeix el Consolat. Però és ja ben entrat el segle XII: Avinyó (1129), Arles (1131), Nizza (1144), Tarascó (1162), Marsella (1178)...
- Orígens desiguals.
- A Provença és la força dels cavallers ciutadans la que promou les primeres comunes.
- A Avinyó, fou el comte Guillem de Forcalquier qui cedí els seus drets al bisbe i a la comuna.
- A Aix de Provença, el comte renuncia a molts drets. S’elegeix un síndic. Funciona una assemblea de cavallers i prohoms (“parlamentum publicum”).
L’àrea septentrional d’Europa - A la França septentrional, l’organització municipal apareix per l’associació juramentada dels “cives”.
- Revolta de Le Mans (1070).
- Soissons (1189), diploma de confirmació de Felip II August de França, ordena que jurin [conjurin] “universi homines infra murum civitatis et extra in suburbio commorantes”.
- A la França del nord l’associació jurada no és un fet puntual revolucionari. Inclou tots els aspectes de la vida, i tots els grups, inclòs el feudal i l’eclesiàstic.
- A Amiens (1190) el rei reconeix la “comuna”, però hi té un “prebost” i un “batlle”, amb competències ben diferenciades del major dels “escabins” i dels “iudices”.
- A la França del Nord, els Capets hi tenien els seus grans dominis feudals. Evitaran al màxim que les ciutats els facin competència, però confiaren l’administració i control d’aquests dominis a burgesos (prebosts i batlles), que cobraven les rendes del monarca.
- La ciutat del nord de França tingué menys llibertats i menys atribucions que les del sud. La monarquia les controla mitjançant els prebostos i els batlles.
- Londres, veu com l’ “associació jurada” es reconeguda per Joan Sense Terra (1191).
Àrea central europea - A l’àrea alemanya s’aconsegueix la llibertat ciutadana en el marc de la lluita per les investidures, entre papat i imperi.
- Les ciutats prenen partit. Lluites contra els bisbes-senyors: Cambrai (1077, 1102).
- A Colònia, revolta dels mercaders contra el bisbe (1074). Recolzament de l’emperador Frederic I. Signen lligues amb Tréveris i Verdum.
- Ciutats amb Consells de burgesos (Rat).Tenen cònsols (Nuremberg, Magdeburg, Lübeck, Worms, Estrasburg,…) - Solen acabar amb la proclamació del burgmestre. Alguns acaben tiranitzant la ciutat, com passà a Rothenburg, o a Greifswald.
- A Flandes, les ciutats s’organitzen per imposar els seus criteris i conveniències després de la mort del duc Carles el Bo (1127).
- Els aspirants al tron fan tota mena de concessions. Governs flamencs controlats pels escabins.
- L’organització jurídica i política de l’autogovern d’una ciutat, a partir dels s. XI-XII, es conegué amb els noms de Comuna o Universitat.
- Els que s’ajuntaven per defensar els seus drets o arrancar privilegis de qui tenia el poder (reis, emperadors, senyors feudals,…) intentaren fer seves regalies fonamentals: exèrcit, moneda, poder legislatiu i executiu, defensa, hisenda, drets sobre mercats, salines, mines, aigües, administrar justícia,… - El comú o comune, està format pels diversos grups socials (majors, menors, mediocres) → Mà major, mà menor, mà mitjana.
- La ciutat italiana és la gran beneficiada per la seva situació geogràfica. D’ençà dels Otònides rep quantiosos privilegis, per mantenir la fidelitat o per compensar els bisbes-senyors.
LA “COMUNA” DE LAON.
«La “comuna”, paraula nova i menyspreable, consisteix en això: que tots els servents paguin una vegada a l’any els seus senyors per tot allò que pertoca a la condició servil, i pagar el “ban” legal si han comès algun delicte. Desapareixen, en canvi, la resta de tributacions que són habitualment exigibles als servents. El poble, un cop obtinguda la concessió, va farcir les boques d’aquella gentota [clergues i nobles] àvida de riqueses i de diners, que obrien els seus morros per tal que els poble els omplissin, i d’aquesta manera, ben satisfets i calmats, confirmaven al poble que mantindrien la paraula donada.
Així, doncs, un cop feta aquesta coiniuratio [pacte] entre clergues, nobles i poble, el bisbe retornà d’Anglaterra carregat de riqueses fins a vessar. Com que era absolutament contrari a aquell pacte es mantingué al marge de la ciutat i de la seva gent...
Però encara que es mostrava oposat i menyspreava els membres del pacte, i aquells que el varen realitzar, l’oferta d’una forta quantitat de diners, d’or i de plata, va ser prou convincent per a que es calmés i fins i tot canviés d’opinió. Fou així que també va prometre d’acceptar els acords i els drets de la comuna, tal com havien estat redactats a la ciutat de Noyon i al burg de Sant Quintí. També el rei s’avingué a acceptar aquests compromisos, a canvi d’una generosa donació pecuniària del poble...» GIBERT DE NOGENT, De vita sua (1053-1124), llibre III, cap. VII.
PRETENSIONS DELS CREMONESOS (996).
«En nom de la santa i indivisible Trinitat. Otó [III], per la gràcia de Déu august emperador dels romans... Prenem sota la nostra protecció tots els ciutadans de Cremona lliures, rics i pobres,... a fi que visquin en pau, lliures i segurs en la seva ciutat, protegits i defensats allà on vagin, i gaudeixin de l’ús de les aigües i pastures, i dels boscos, des del riu d’Adda fins a Vulpariolo, d’una part a l’altra del riu Po, i gaudeixin i posseeixin sense cap contradicció ni impediment per part de ningú, tot això que és de l’Estat. I per a remei de la nostra ànima, ordenem que allà on vagin a desenvolupar i exercir les seves activitats comercials, tant per terra com per aigua, i a qualsevol lloc on s’hi deturin, que ningú els molesti ni els destorbi. Per això ordenem amb la nostra imperial potestat que cap duc, arquebisbe, bisbe, marquès, comte, vescomte, gastald, degà o qualsevol altra persona del nostre regne, gran o petita, no gosi destorbar o prendre res als esmentats ciutadans cremonesos lliures, rics o pobres, de totes les coses referides o de qualsevol cosa que hagin adquirit o puguin adquirir, sense que se’ls hagi fet prèviament un judici legal. Ans sigui lícit als referits cremonesos romandre sota la nostra protecció imperial i la dels nostres successors i viure tranquils, segurs i pacífics i fer tot allò que els semblarà just, sense que ningú els destorbi o els ho impedeixi. Si algú gosés trencar temeràriament aquest precepte nostre, sàpiga que pagarà mil lliures d’or pur, la meitat per a la nostra Cambra i l’altra meitat per als homes de Cremona...».
Els comuni italians vists pel bisbe Odó de Freising, oncle de l'emperador Frederic Barbaroja (1154), en les Gesta Friderici I imperatoris: “...Els llatins imiten encara avui la saviesa dels antics romans en l'administració de les ciutats i en el govern de l'Estat. Aquests llatins, estimen tant la llibertat que per defugir la prepotència de l'autoritat es regeixen amb el govern de cònsols en lloc del de senyors. Hi ha entre ells tres grups socials: el dels grans feudataris, el dels valvassors i el poble. Per contenir les ambicions polítiques, elegeixen els predits cònsols no d'un sol d'aquests grups, sinó de tots tres; i perquè no es deixin portar per l'ambició del poder, els canvien quasi cada any. Així també, tenen la terra dividida entre les ciutats, cadascuna d'elles obliga tots els que viuen en la diòcesi a estar en el seu bàndol, i amb prou feines es pot trobar en tot el territori, algun noble o personatge important que no obeeixi a la ciutat”.
“Aquestes ciutats italianes, tenen també el costum d'anomenar el seu territori "comtat". No tenen mitjans per contenir els seus veïns, permeten arribar fins a la condició de cavaller i als càrrecs més alts, joves de baixa condició social, àdhuc artesans procedents de les menyspreables arts mecàniques, cosa que en altres llocs rebutgen com la pesta, encara que també hi ha persones procedents dels oficis honorables i liberals”.
“Així resulta que les ciutats italianes són, amb molt, superiors a totes les ciutats del món en riquesa i poder. Per aconseguir-ho, s'ajuden no tan sols amb la saviesa de les seves institucions sinó també hi fa molt l'absència física dels seus sobirans que habitualment resideixen més enllà dels Alps [Alemanya]. Però en un punt es mostren encara seguidors de l'antiga noblesa i mostren senyals de la seva rudesa bàrbara, i és que, mentre presumeixen de viure segons les lleis, en canvi no les obeeixen. Doncs mai o quasi mai acullen amb el degut respecte el sobirà, al qual li deurien reconèixer la seva autoritat i manifestar obediència voluntàriament, però no ho fan, llevat que hi siguin obligats per la presència d'un fort exèrcit”.
Del lloc i dels costums de la ciutat de Milà, segons la mateixa crònica: “La ciutat està envoltada d'una immensa plana conreada. El perímetre urbà està envoltat d'una muralla que, per la part de fora, té un ampli fossar ple d'aigua corrent com la d'un riu. L'any passat, els cònsols, malgrat l'oposició de molts, l'havien fet construir, pel temor d'una guerra futura. No tenen torres altes com tantes altres ciutats; en efecte, els milanesos havien pensat que davant la seva grandesa i la seva força, juntament amb les altres ciutats confederades, Milà mai hauria pogut ser assetjada per un rei o per un emperador. Per tant, aquesta ciutat, des de feia molt temps, estava enemistada amb el seu rei, i de manera temerària tramava rebel·lions contra els seus prínceps, sabia aprofitar-se de les divisions del regne i preferia tenir dos sobirans enlloc d'un de sol. D'aquestes coses qui en vulgui saber, ha d'acudir a Liutprand* que ha escrit les gestes dels longobards”.
*Es refereix a l'historiador Liutprand, bisbe de Cremona, (en el segle X). Va escriure l'Antapodosis on narra els fets esdevinguts a l'Itàlia septentrional entre 887-950.
El govern de la ciutat - Desvetllament del segle XI. Aparició dels grans corrents mercantils, tant al sud com al nord d’Europa.
- Associació per oficis. Solidaritat de la gent de la ciutat en defensa d’interessos comuns = comunes.
- S’enfronten a senyors laics i eclesiàstics. Al nord, sobretot van contra els bisbes. Suport de les monarquies feudals.
- Revoltes a Roma, contra Inocenci II (1143). Elegeixen el Sacro Senato. Arnau de Brescia proclama el retorn a la pobresa i la renúncia de l’Església al poder temporal - Assemblees generals → consells representatius. Hi pot haver un consell Major i un Consell Menor, reduït i més eficaç. Aquestes institucions substitueixen l’Assemblea general o Arengo Etapes - Prohoms. Buoniuomini.
- Cònsols o Escabins: Pisa (1081-85), Asti (1095), Arezzo (1098), Gènova (1099), Pistoia, Lucca, Ferrara (1105) Cremona (1112), Piacenza, Bologna (1123), Florència (1125), Barcelona (d’ençà 1130 →honestissimi viri), Arles (1131), Niza (1144), Narbona (1132), Roma (1143), Tolosa (1152), Cervera (1182), abans Girona; etc etc.
- Elegeixen un Consell de la ciutat (Sacro Senato) i es proclamen amb dret per governar-se de forma autònoma.
- Reforça la revolta les predicacions d’Arnaldo da Brescia, monjo agustí que predicava contra el poder temporal dels papes i exigia el retorn a la vida evangèlica.
Ottó de Freising afirma: «Retornat a Itàlia des de França, on s’havia dedicat a l’estudi [amb Abelard], per per poder enganyar millor els seus seguidors, es vestí d’hàbits religiosos, i començà a parlar i a ofendre sense estalviar-se ningú. Així afirmava que els clergues que posseïen béns, els bisbes que gaudien de regalies, els monjos que ostentaven podfer, no podien de cap manera aconseguir la salvació. Tots aquests béns pertanyen al príncep –deia- i tan sols per la generositat del príncep els laics en poden gaudir».
Frederic I Barba-roja (1152-1190) - L’elecció de Frederic I, de la casa dels Hohenstauffen o Stauffen, complica la situació.
- Reuní els nobles i representants de les ciutats a una dieta a Roncaglia (Piacenza) el 1154.
- Exigeix la devolució dels drets, usos i autonomia de les ciutats (regalies). Fa el mateix amb els nobles que s’havien quedat amb els feus imperials i els gestionaven al seu aire.
- Roncaglia feia taula rasa de dos-cents anys de llibertats municipals. Supressió dels drets de les ciutats.
- Suport al papa: Ajusticia Arnaldo da Brescia (1155).
- Segona Dieta de Roncaglia (1158): confirma i amplia les pretensions imperials.
- Declara il·legals els encunyaments de moneda de les ciutats, sistema fiscal i financer, etc.
- Declaració de guerra. Milà encapçala la protesta i revolta.
Crema és arrasada. Milà, després d’un setge de dos anys, fos incendiada i arrasada. Ciutats com Cremona, Pavia, Novara, Como... es rendiren.
Dominis de Frederic Barba-roja CARTA DE L’EMPERADOR FREDERIC I “La revolta no és una simple rebel·lió contra la nostra persona. En tant que rebutgen la nostra dominació, aquests [els lombards] es proposen també de rebutjar i debilitar l’imperi alemany, que fins ara ha dominat aquestes terres amb molt esforç i amb moltes despeses i amb molta sang de molts nobles prínceps; i aquesta gent diuen: “No volem que aquesta gent regni sobre nosaltres i els alemanys no han de manar-nos ni extorquir-nos mai més”.
- La cobdícia de l’emperador no té aturador. S’enfronta al papa Alexandre III (el canonista senès Rolando Bandinelli). Reclama drets sobre l’església i els eclesiàstics.
- Excomunió imperial per Alexandre III (1165) → ningú té obligació d’acudir a la host imperial. Deposició del papa i nomenament d’un antipapa → França, Venècia i Anglaterra recolzen Alexandre III.
- Les ciutats del nord s’organitzen en Lligues:  1164 Lliga Veronesa.
 1167 Lliga Lombarda - Les ciutats presenten batalla a Frederic I i el derroten vergonyosament i estrepitosament a Legnano (1174):  Pau de Venècia (1177) (imatge) entre l’Imperi i el Papat + ciutats de la Lliga llombarda.
 Pau de Constança (1183) → Llibertat per les ciutats italianes. Però Itàlia queda dividida i enfrontada entre: - Güelfs (papistes) [Welf].
- Gibel·lins (imperials) [Waiblingen].
Lliga Llombarda MEDIOLANENSES BONONIENSIBUS VICTORIAM ET AB HOSTIBUS LIBERATIONEM “Hem aconseguit una gran victòria sobre els enemics. N’hem matat, ofegat, i fets presoners en gran nombre.
Hem aconseguit prendre l’escut, la llança i l’estendard de l’emperador; hem agafat tot el seu or i molta plata, que duia en caixes; i també moltes altres coses de les quals no se’n pot arribar a explicar el valor. Però nosaltres no ho volem tot això, ans preferim compartir-ho amb el Papa i la resta de ciutats italianes”.
“Durant el combat vàrem agafar presoner el duc Bertold, un nebot de l’emperador, i un altre duc, nebot de l’emperadriu, a més d’un germà de l’arquebisbe de Colònia. La resta de presoners és infinit, i estan retinguts a la ciutat de Milà....”.
La pau de Constança (1183) «En nom de la Santa i indivisible Trinitat... Frederic, per la clemència divina Emperador de romans, sempre august, i el seu fill, Enric, rei de romans, sempre august....
I sàpiguen tots els fidels del nostre Imperi, presents i futurs, que nosaltres, en la nostra acostumada benignitat, amb afecció viscerosa, i atenent la tradicional fidelitat i obsequi dels llombards, els quals s’havien aixecat contra nosaltres i contra l’Imperi, ara els hem rebut de nou sota la nostra gràcia, amb la seva societat [lliga o coalició] i els seus dirigents.
...Que nosaltres, clementíssims i piíssims, els perdonem totes les seves culpes i ofenses, que havien provocat la nostra indignació, però en tant que esperem rebre d’ells noves mostres de servei i lleialtat, els tornem a acollir entre els nostres dilectes i fidels súbdits. I en conseqüència hem ordenat de confirmar i rubricar amb el segell de la nostra autoritat la pau que en aquesta pàgina hem acordat, i que és del tenor següent: ...concedim a vosaltres, ciutats, terres i persones de la Lliga [llombarda] les regalies i els usos i costums vostres, tant dins com fora de la ciutat, i que les pugueu gaudir tal com fins ara. I això sobre el fisc, els boscos, les pastures, els ponts, les aigües, els molins, tal com heu acostumat de fer des de temps antics fins ara, i tenir exèrcit, fortificar les ciutats, i gaudir de jurisdicció tant en causes criminals com pecuniàries [civils], dins i fora dels murs, i en tot allò que pertanyi a l’ús de la ciutat...
....en aquelles ciutats en què els bisbes tenien jurisdicció de comtes o prínceps per privilegi reial o imperial, els cònsols rebran el nomenament del bisbe, i en cas contrari, els l’atorgarem nosaltres mitjançant els nostres nuncis.
....les causes judicials que requereixin una condemna de més de 25 lliures les reservem al nostre tribunal, però no serà necessari que vagin a Alemanya, ans els nostres nuncis examinaran i sentenciaran les causes...
...sigui lícit a totes les ciutats de fortificar-se i fer noves fortaleses tant dins com fora de les muralles.
....podran conservar la lliga, tal com ara, i revocar-la si els plau.
...quan entrarem a les ciutats de la Lombardia, els ciutadans ens hauran de fer els homenatges acostumats, pagar-nos [o donar-nos] els vettovaglia [cenes], de bona fe i sense engany, tant a l’anada com a la tornada».
Els estatuts comunals La independència de les ciutats italianes - Arran de la Pau de Constança els comuns s’abocaren a la tasca de definir amb precisió quines eren les competències, atribucions, drets i penes en mans dels dirigents comunals.
- Comença una llarga etapa de redacció dels Estatuts comunals.
- Boncompagno da Signa (+1240) recorda com “ogni città all’interno del territorio compila statuti o costituzioni, in base ai quali i podestà o i consoli gestiscono gli affari pubblici e puniscono i trasgressori.” - Es cerca el suport i consell de juristes formats als primers Estudis Generals. Es basen en el dret romà i en el costum.
- El dret comú és la base de totes elles. Una clara mostra de l’alt grau d’autoritat política i d’autonomia aconseguit pels Comuni italians - Els cònsols i els consolats són magistratures col·lectives que, teòricament, representen totes les sensibilitats socials.
- Davant les divisions internes i les consorterie ciutadanes, s’opta per l’elecció del Podestà. Té funcions militars, judicials i de ordre públic. Ha d’escoltar totes les parts.
Crònica genovesa (1190): “...discòrdies civils i odioses conspiracions i divisions s’havien promogut dins la ciutat a causa de la mútua enveja dels ciutadans que desitjaven ocupar el càrrec de cònsol del municipi. Per això els savis i consellers de la ciutat es reuniren i decidiren que, a partir de l’any vinent, el consolat del municipi acabaria, i d’aquesta manera, tots es posaren d’acord es nomenar un podestà”.
- L’emergència de la figura del podestà fou gradual, a partir de la segona meitat del s. XII. Es tracta d’una figura preeminent, que concentra molts poders.
- Se la senyala a l’inici amb expressions com: “dominus civitatis”, “rector”, “gubernator”, “potestas”, etc. Encara que també “dominus”, o “magister”.
- Sovint apareixen davant d’enfrontaments seriosos o davant de problemes exteriors, per cohesionar o evitar la divisió de la societat, en un moment de fort creixement demogràfic de la ciutat i d’aparició de desnivells socials a causa del desigual repartiment de la riquesa, de la formació de grans fortunes, així com la presència de mà menor als suburbis.
- Enfront del “diletantisme” dels cònsols o de la seva dedicació només parcial a la cosa pública, el podestà s’hi dedica amb plenitud.
ELECCIÓ DEL PRIMER PODESTÀ DE FLORÈNCIA. Narrada per Giovanni Villani (1280-1348).
“L’any de Crist de 1207, els florentins tingueren la primera senyoria forastera. Fins aleshores la ciutat s’havia regit sota la senyoria dels cònsols, ciutadans entre els majors i millors de la terra, amb l’ajut (consiglio) del Senat, o sigui, de cent prohoms; i els referits cònsols, a la manera de Roma, ho regien tot, i governaven la ciutat, posaven les coses al seu lloc, feien justícia, i el seu ofici durava un any. Hi havia Quatre cònsols, mentre la ciutat estigué dividida en quarters, un per cadascuna de les portes. Però més tard n’hi hagueren sis, quan la ciutat es dividí es sesters. Però els postres avantpassats mai feien referència al nom de tots aquests cònsols, sinó només parlaven d’un d’ells, del més important, del que tenia més fama, i deien: “...en temps del cònsol tal i dels seus companys...” Però a mesura que la ciutat cresqué, s’omplí de gent i de vicis, i s’hi cometien moltes maldats. Aleshores, reunit el comune, decidiren que era millor que els ciutadans no tinguessin l’encàrrec se la senyoria; però era necessari que, ni per manca de sol·licitud, ni per por, ni per deixadesa no s’abandonés la recta justícia. Per això ordenaren de cridar un gentilhome d’una altra ciutat, per tal que fos el seu podestà durant un any, i entengués en les qüestions civils, junt amb els seus i els jutges, i dugués a terme les execucions de les condemnes i de les decisions judicials corporals.
I el primer que fou podestà de Florència, el primer any fou Gualterotto da Milano, el qual va viure a la casa del bisbe, perquè encara no tenia un palau destinat pel comune de Florència”.
- Textos de referència:  Occulus pastoralis (primer terç del s. XIII).
 Liber de regimine civitatum de Joan de Viterbo (c. 1260).
Fragment de l'Occulus pastoralis, un tractat sobre el govern de les ciutats, escrit vers la meitat del segle XIII, amb la finalitat de suggerir al podestà un model de conducta i alguns models dels discursos més adequats: “... Exerciré les funcions que m'heu confiat sense estalviar esforços, amb tota diligència, lleialment, atentament, meditant el que convé fer en honor, profit i avantatge de la vostra ciutat, defensant els drets de tots, segons justícia i imparcialment. Però us prego, demano i exhorto a perseverar, a viure amb costums dignes de ciutadans, estant en pau entre vosaltres, amb amor perfecte, respectant els vostres drets els uns als altres, evitant les accions dolentes, sense mai ofendre qui és més que vosaltres, els vostres iguals o els vostres inferiors.
Però si vosaltres cometéssiu algun delicte, la bona harmonia entre jo i vosaltres s'acabaria. No sóc un que accepti d'avergonyir-se de sí mateix: un bon podestà no pot admetre que els delictes romanguin sense càstig.
Escolteu les advertències per tal de no cometre culpes de les que us hauríeu de penedir mes tard. Acabo el meu discurs invocant Déu, la Verge i els Sants patrons, perquè tot allò que en el futur faré en utilitat d'aquesta comunitat, sigui per la glòria seva i en honor, exaltació, prosperitat i felicitat d'aquesta ciutat i del seus amics».
- Problemes:  1195, Guidottino da Pistoia, podestà de Bolonya, va ser atacat per diversos ciutadans nobles als que havia multat i li van trencar les dents.
 1268, l’art dels calceters va incendiar el palau del podestà de Bolonya, perquè havia negat la fiança a un dels seus membres.
 Múltiples casos de corrupció, com la de Pantaleone dei Buzzacarini, podestà de Mòdena (1305) que robava la roba dels magatzems dels mercaders. Fou severament castigat i expulsat de forma infame de la ciutat.
Frederic II contra els Comuni - La primera meitat del 1200 va ser de consolidació estatutària i d’experimentació institucional, però també de conflictes socials i, sobretot d’interferències de l’autoritat imperial i de la pontifícia.
- Frederic II de Sicília intentarà recuperar el control de les ciutats del nord. Les ciutats es fortifiquen i fortifiquen el contado.
- En aquesta etapa l’activitat diplomàtica del Papat és decisiva.
- Es forma una nova Lliga Llombarda contra l’emperador, però la manca d’unitat fa que Frederic II les derroti a Cortenuova (1237).
- Imposa la figura dels vicaris imperials. Afavoreix divisions i conflictes interns i també entre ciutats.
- El papat es gira contra l’emperador (Gregori IX i Inocenci IV al concili de Lió de 1245) i accentua la divisió de les ciutats entre güelfes i gibel·lines. El Papat tem acabar empresonat entre el nord i el sud.
- L’abús dels tributs exigits després de Cortenuova afavorí la desafecció fins i tot de ciutats gibel·lines. Oposició de la gibel·lina Parma. Bolonya captura i empresona Enzo (1249).
- La mort (1250) de l’emperador ho acaba tot.
El poder del Popolo - Aconseguida la pau amb l’emperador, reconeguts els drets i les llibertats de les ciutats, els problemes apareixen de nou des de dins.
- Enfrontaments entre el “primo popolo” o el grup antic que sempre manava, i les Arts → formen un comune a part → Capitano del popolo.
El govern de les arts - Florència conserva les institucions primitives, però a finals del XIII s’hi afegeixen les Arts majors, les Arts mitjanes, i les Arts menors, amb els seus Priors al capdavant, en nombre de sis, primer només de les Arts majors (seders, de la llana, canvistes, jutges i notaris,…) i des del 1285 també de les Arts mitjanes (carnissers, sabaters, paletes,…).
arts de Florència - A aquests govern s’hi afegeix el control superior de la “part güelfa”. De manera que Villani afirma el 1325 “i popolani guelfi … regevano la città col consiglio di gran parte de’grandi e possenti…” - Però les lluites de faccions i entre les Arts acabarà arruïnant-ho tot. Per deixadesa o per habilitat política, les ciutats tendiren a confiar la “signoria” a un personatge eminent, un condottiero, un banquer… que acabà fent-se amo de la ciutat (signore).
Els Mèdici a Florència - L’exemple més rellevant i singular. Precedent de Silvestre de Mèdici, implicat en una tirania col·lectiva per salvar la situació enmig d’una Florència en caos després de revoltes socials com la dels Ciompi.
- Són família de banquers i canvistes que s’adonen que sense poder polític la seva fortuna poc decaure.
Prudència…! El poder estava en mans dels Albizzi, Strozzi, Peruzzi, etc.
- Florència continua sent formalment una república. Prestigi dels Cancellers Coluccio Salutati i, sobretot de Leonardo Bruni (+1444).
- Són rics i fan por..
- El gonfanoner Rinaldo degli Albizzi fa empresonar Còsimo il Vecchio (1389-1464), acusat falsament de trair la república i de confabulació.
- Exili a Pàdua i Venècia. S’enduu il Donatello i Michelozzo i el Calcòndilas.
- Inestabilitat de la república. Torna Cosimo i és exalçat. No accepta cap càrrec però actua per darrera.
- Pater patriae, afavoreix indústria i comerç i representa la tolerància enfront de l’oligarquia aristocràtica dels Albizzi i Strozzi.
- 1451 creà el Consell dels Cent.
- Succeït pel fill Pere el Gotós, comença el llinatge hereditari. Bon governant. Casat amb Lucrezia Tornabuoni.
- Hereta el jove Llorenç el Magnífic (1449-1492), format al si familiar i educat per la mare. Casat amb Clareta Orsini (enllaç amb família imperial romana). Autor de la Pau de Lodi (1454) - La Conjura dels Pazzi (26.IV.1478), que mata al seu germà Giuliano, enalteix encara més la família. Implicat el papa Sixte IV della Rovere.
- Atacat per Fra Girolamo Savonarola que l’acusa de neopaganisme. Triomfa en temps del fill i successor, Pere, un inútil. Acceptà la baixada de Carles VIII de França. Es revolta Pisa.
- Triomf de Savonarola i de la República (1494-1512).
- Soderini, Canceller de la República, i Maquiavel secretari.
- Triomf final: un fill de Llorenç, Joan, arriba a papa com a Lleó X. Després ho fa també el nebot, Giuliano, amb el nom de Climent VII.
Temps de Condottieros - Personatges de rellevància i ascendència. Líders militars que són llogats sols o amb les seves hosts. Són el prestigi i l’honor de les ciutats.
- Posen ordre intern i sobretot asseguren conquestes sobre altres ciutats o sobre territoris de l’entorn, com Joan de Bohèmia, al servei de Peruggia, contra Arezzo.
Cola di Rienzo. Roma - La intenció de Cola era la de fer prendre consciència de la necessitat de rebel·lar-se contra els barons, i prendre consciència de la situació de misèria cada vegada més gran i nombrosa.
- Convocà els ciutadans conscienciats a la basílica de Sant’Alessio, a l’Aventino.
Amb el permís del vicari pontifici.
- A finals de 1347, pujà al Campidoglio amb un centenar d’homes d’escorta. Amb tres gonfanoners que representaven la ciutat, Sant Pere i Sant Pau.
- El popolo minuto anà a escoltar Cola, que proclamà l’ordinamenti dello buono stato (‘’El No Estat’’).
- La primera reacció dels barons fou de ràbia: Stefano Colonna, tornà a Roma amb la promesa pública que «io lo farraio iettare dalle finiestre de Campituoglio».
- El popolo minuto, però, cridat a so de campanes, intervingué i espantà els Colonna, i els grans barons que es refugiaren als seus castells, tot abandonant els seus palaus i torres situats dins la ciutat.
- Acte seguit aplicà justícia als homes dels barons que encara eren dins la ciutat i eren culpables d’extorsions i violències. Després es feu proclamar Tribuno del popolo romano (l'altre pilar era el vicari papal).
- Els barons temptaren aleshores d’organitzar-se i conjurar-se contra el tribú, sense aconseguir-ho. Per això, en no poder vèncer-lo, acabaren pactant amb ell, un a un, acceptant i jurant-li fidelitat.
- Al seu servei hi hagué també Petrarca, que justament ara fou coronat Poeta Summe, al Capidoglio de Roma. I exalçà les virtuts de Cola. Entre els barons hi havia els Sabelli i els Orsini.
- Hi ha la sensació de que Roma surt de l’Edat Mitjana, i s’omple de mercaders, comerciants, gent de cultura, desitjosos de canvis. Feia l’efecte que tot s’havia canviat.
- Al Campidoglio s’administrava justícia i el popolo minuto i la mà mitjana podien ser escoltades. La pau imperava. Mentrestant els papes eren a Avinyó.
- L'Anonimo romano ens explica, en la seva Cronica escrita poc després dels fets, aquell entusiasme dels romans:«Allora le selve se comenzaro ad alegrare, perché in esse non se trovava latrone. Allora li vuovi [i buoi] comenzaro ad arare. Li pellegrini comenzaro a fare loro cerca per le santuarie. Li mercatanti comenzaro a spessiare li procacci e camini [moltiplicare gli affari e i viaggi]. [...] In questo tiempo paura e timore assalìo li tiranni. La bona iente, como liberata da servitute, se alegrava.» - La seva fama ultrapassà la ciutat de Roma i fou cridat com a pacificador d’altres ciutats. Tanmateix, l’abús i l’odi contra la noblesa romana acabà en crueltat i convertint-lo en un tirà. Abusà de les exaccions fiscals.
Petrarca, antic amic seu i recolzador, el denigrà. Fins i tot el legat pontifici, el cardenal Albornoz.
- L’octubre de 1354, una revolta popular l’assassinà, el seu cadàver fou trossejat i passejat per la ciutat.
- S’acabava així l’experiència de la segona república romana. El retorn dels papes d’Avinyó a Roma liquidarà cap altra temptativa.
- Tanmateix Cola di Rienzo ha estat vist com el símbol de les llibertats perdudes. El Risorgimento el mitificà.
Wagner li dedicà una òpera (Rienzi, der Letzte der Tribunen).
Institucions municipals a l’àrea imperial - Es creen càrrecs o magistratures municipals, el segell municipal i la construcció de la Casa municipal o Casa del Consell (Rathaus). Construcció de la Casa municipal o Casa del Consell (Rathaus: ‘’ajuntament’’).
- Alhora hi ha la creació del consell ampli (Rat). Al davant del consell hi havia els burgmestres (des de mitjans s.
XIII, i en nombre de 2 a 4). Presència del representant del senyor o Vogt (equivalent als nostres veguers, batlles o merinos).
- Vers 1200: Worms, Estrasburg, Lübeck el 1201, Colònia, 1206; Hamburg, el 1210; Magdeburg, 1244; Leipzig, 1270.
- Origen: - Generositat dels monarques? - Pressió de les gildes o societats mercantils’ - Pressió dels “maiores”? (com els Richerzeche, de Colònia).
- Segurament la majoria són per concessió des de dalt, a canvi d’altres favors al sobirà.
Joan de Viterbo: De regimine christiano: “El que afecta a tots a de ser aprovat per tots”.
El temps urbà. Els temps del mercader i de l’artesà - Nou concepte del temps. Per al pagès vinculat a l’ordre climàtic i a les pautes religioses, tot es mesura per la durada del sol i del ritme religiós que marca l’església.
- L’amenaça de la fi dels temps, pròpia del món rural, del romànic.
- Giovanni di Garlandia (s. XIII): “Les campanes s’encarreguen d’ensenyar als que viuen al camps (rustici) el pas del temps, que coneixen només pel so de les campanes”.
- Florència, en temps del Cacciaguida, avantpassat de Dante (Paradiso, XV): “Fiorenza, dentro della cerchia antica, Ond’ella toglie ancora e terza e nona, Si stava in pace, sobria e pudica”.
- Es refereix a la campana de l’abadia tocant als antics murs de la ciutat (s. XI-XII).
- El mercader té el seu temps, sense límits de futur. Tot s’obre davant seu. Cada dia és una novetat, no hi la rutina del món agrícola o ramader (rural).
- Per la gent dels oficis, el temps comença a ser un valor a partir de la baixa Edat Mitjana. El mercader esmerça temps llarg en viatjar, negociar, comerciar. Visita nous llocs, amb diferents ritmes dels temps.
- A la ciutat imposa el seu “ritme”, com també imposa el seu espai, als seus barris (llevat de l’eclesiàstic i del reial o del poder).
- El poder de la burgesia, a través de les cases del Consell o Rath, o de les signorie, estan marcades per la presència del rellotge: temps civil...
- 1355. El governador reial d’Artois autoritzava a la població d’Aire-sur-la-Lys a construir una torre campanar que marqués, a so de campanes, les hores del mercat i les hores del treball dels drapers.
- El rellotge comunal es converteix com un instrument de domini dels mercaders i artesans sobre tota la ciutat, fins i tot sobre els clergues i nobles. Són ells qui marquen el temps.
- A Amiens (1335), Felip VI de França acull favorablement la sol·licitud del síndic i dels escabins, per tal que les campanes dels districtes sonin per marcar les hores de començar els treballs, de plegar per dinar i sopar, i que ho facin les campanes de les torres de la ciutat, no les de l’església.
- El s. XIII obre els temps mesurats, comptats, la quantificació del temps entra en les estructures administratives i mentals. Abans s’havia fet també a Douai, Montreuil, Saint-Omer, i altres ciutats del nord de França.
- La ciutat utilitza les campanes per cridar els ciutadans i vilatans. Tant per convocar-los a una reunió del Consell al Rath, com a sometent, a foc, a la guerra, al mercat, al canvi de guàrdia, per cridar a tancar i obrir portes de la ciutat (les campanes s’anomenen “seny”).
- Allà on no hi ha campanar comunal, aquesta mesura la fan les campanes de l’església (precedent dels monestirs, on el temps està ben regulat).
- De la mesura del temps per part dels mercaders i la burgesia, es passa fàcilment a la racionalització del temps per part de l’Estat.
- Carles V de França (1370) ordena que totes les campanes de París toquin quarts i hores al mateix temps que ho fa el rellotge del palau reial.
- A partir del s. XIV, perdre el temps es entès com un pecat greu, un escàndol espiritual. Així ho predica un dels grans de l’oratòria sacra, Domenico Cavalca (+1342), dominic pisà: - El temps perdut és equivalent als talents malgastats de l’Evangeli. A la Disciplina degli spirituali, dedica diversos capítols a la pèrdua fútil del temps i a l’oci.
- “Tempus donum Dei est, et inde vendi non potest”.
- Els humanistes de principis del s. XV ja parlaran d’un temps del treball, i d’un temps per a l’oci, per al repòs, o per al divertiment.
- El temps, que primer pertanyia a Déu, a partir del XV serà propietat de l’home. (L.B. Alberti, I libri della famiglia, diu que l’home posseeix i domina 3 coses: l’ànim, el cos i el temps). La virtut de la temperància està representada pel rellotge.
...