L'evolució econòmica a Catalunya fins al 1929 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Descripció de l''evolució econòmica a Catalunya de principis del segle XX fins al 1929

Vista previa del texto

L'evolució econòmica fins al 1929 DEMOGRAFIA Al llarg del segle XX, la població de Catalunya es multiplicarà per tres. A principis de segle, té una mica menys de 2 milions d’habitants. Durant el primer terç, passa de 1.960.000 a 2.700.000. Com en els segles anteriors, el creixement demogràfic té la seva principal incidència en Barcelona, que duplica la seva població.
Al 1900 tenia 553.000 habitants i al 1930 Barcelona acaba de superar el milió d'habitants.
Representa el 36% de la població total a Catalunya. Es produeix el fenomen de la Catalunya capgròs: un país macrocèfal. La capital del qual és desproporcionadament grossa en comparació al cos.
El creixement de Barcelona ja no és atribuïble al creixement biològic. El creixement és bàsicament immigratori (gent que arriba de fora de Catalunya). Aquesta Catalunya que creix té una natalitat molt baixa. Una immigració que portarà fins a Catalunya unes 600000 persones procedents de: Dues etapes 1. Comença a la dècada dels 80 del segle XIX fins a la I Guerra Mundial. Arriben de les comarques pròximes, frontereres amb Catalunya, Aragó, i el nord del País Valencià. Una immigració que no ve de gaire lluny, que en molts dels territoris tenen el català com a llengua autòctona (varietats dialectals). No presenta problemes significatius d'integració.
2. Se situa als anys 20, després de la I Guerra Mundial. Aquesta immigració ve de Murcia i d'Almeria. Els que arribaven van ser etiquetats globalment com a "murcianos". El context dels anys 20 són uns anys de prosperitat econòmica que estimulen els moviments migratoris. A Barcelona es construeixen obres públiques: metro, exposició internacional (1929). Aquestes requereixen molta mà d'obra no especialitzada. Les persones venen del món rural sense experiència industrial, comencen com a peons.
AGRICULTURA S’acaba el segle XIX amb una catàstrofe: la catàstrofe de la fil·loxera. Acaba amb tota la vinya de Catalunya. Gradualment, des de 1890 van decidir tornar a plantar vinya. Es va produir la reconstrucció de l’agricultura. Es va arribar a la meitat de la reconstrucció, mai es va tornar al moment inicial. Als penedesos, es va decidir introduir les noves espècies de vinya (xampany, cava).
Els primers 20 anys del S.XX, no recupera mai la seva situació inicial i deixarà de ser aquell comerç tant rendible. (hi ha nous països que comercialitzen i produeixen vi, la oferta augmenta i el preu baixa). L'exportació de vi que es farà des de Catalunya mai tornaria a tenir la rendibilitat que tenia abans de la fil·loxera.
Al llarg dels primers 20 anys del segle XX, el pes del sector agrícola en l'economia catalana va de baixa i els beneficis que els agricultors reben també va de baixa.
Als principis dels anys 20, sorgeix en les comarques agrícoles un poderós moviment sindical agrari que intenta defensar els interessos dels pagesos que cada vegada veuen mes reduït el seu marge de beneficis. Aquest sindicat s'anomena Unió de Rabassaires. Des de l'origen de la viticultura, una part d'aquests agricultors no n'eren propietaris sinó arrendataris. Llogaven la terra a canvi d'una compensació. Rabassa: al cep, cada planta de vinya. Es generalitza a Catalunya un model de contracte d'arrendament molt peculiar (forma contractual que ve dels romans, emfitèutics). Un contracte que s'anomena de rabassa morta (quan es fixa el contracte, el pagès firma que plantarà vinya. El contracte serà vigent sempre i quan no morin més de la meitat dels ceps de la vinya). El contracte durava uns 25 anys o així. Quan va arribar la fil·loxera, es van morir tots els ceps. Quan va passar això, es van reunir els agricultors preocupats (aquesta mort no compta pel contracte, es torna a començar de zero). Quan es va fer aquesta reconstrucció de la vinya, terroritzats per no patir de nou la catàstrofe, van buscar la solució. Van descobrir que les plantes de vinya americanes eren immunes a la fil·loxera i en van importar. No feia raïm, van unir els ceps americans amb els ceps europeus. Els pagesos catalans es van convertir en experts de l'injert de ceps. Se'ls va acudir que quan un cep es començava a fer vell, es podaven i li fotien un injert de cep jove. Resumint, aquestes tècniques van fer que els ceps esdevinguessin pràcticament immortals. Els contractes de rabassa morta es van convertir en perpetus, indefinits. Es va fer normal que una família de rabassaires cultivava el mateix tros de terra (tres generacions).
Moralment, els rabassaires consideraven que la terra que tenien llogada era seva. Quan als anys 20, la viticultura accentua la seva decadència, els rabassaires fan una reflexió (els hi sortirien els nombres si tinguessin tota la collita). Demanen una reforma legal que permeti als rabassaires ferse amos de la terra que han estat conreant durant molts anys. Al 1900, encara treballaven l’agricultura i la ramaderia un 53%). Al 1930, aquest percentatge baixa fins al 27%.
INDÚSTRIA El percentatge de treballadors a la indústria passa del 27% al 51%. El percentatge es dobla pràcticament. En el conjunt de l'estat, el percentatge passa del 16% al 26%. Catalunya continua sent la fabrica d'Espanya.
4 etapes 1. De 1900 a 1915. La indústria catalana es refà del desastre de 1898 (no suposa un gran esforç). A Catalunya el desastre es va prendre com la ruïna, però l'impacte real sobre l'economia catalana de la pèrdua de les colònies va ser mes lleuger del que s’esperava. La indústria catalana experimenta dos processos: diversificació sectorial (passa del tèxtil només a indústria química, de material elèctric, mecànic, sorgeix la industria cimentera); electrificació (en els primers anys del segle XX, la industria catalana experimenta la Segona Revolució Energètica (després de la del vapor)). La primera forma de producció elèctrica que es va aplicar: - Centrals tèrmiques (cremant carbó, finals de la dècada de 1870) al Paral·lel. El carbó s'importava.
Resultava molt car, no hi havia un estalvi respecte del vapor. La fase d’electrificació de Catalunya va ser molt modesta.
- Això canvia a principis del segle XX, amb el boom de l'electricitat. Cal esmentar a Frank Pearson, que era un enginyer americà que a principis del segle XX va aterrar a Catalunya i va tenir una idea.
Va veure que els rius del Pirineu de Lleida, feien possible que construint unes centrals feien possible produir energia hidroelèctrica. No calia importar res. A una distància relativa de 150 km, hi havia Barcelona que podia consumir l'electricitat que es produiria. Pearson se'n va tornar a EEUU i va buscar socis capitalistes. Va constituir l'any 1911 una empresa a Toronto que s'anomena Barcelona Traction, Light and Power. L’objectiu de l'empresa és construir aquestes centrals a Lleida, produir l'energia i vendre-la a Barcelona.
Quan es va començar a construir, se li va canviar el nom: "la canadiense, la canadenca". Aquesta va ser la principal protagonista del procés d’electrificació. A partir de llavors, molts empresaris es van adherir a l'energia elèctrica. En l'enllumenat públic a Barcelona, fins al 1960 encara no s'havia electrificat del tot. Pel que fa a l'enllumenat domèstic, també va ser molt llarg el procés. No li interessaven els consumidors domèstics a la canadenca (1930-1950).
2. De 1915 a 1919 (I Guerra Mundial). Comença a principis d'agost de 1914. En els ambients econòmics catalans, la primera impressió és de pànic. Al cap de pocs mesos, la percepció canvia totalment. Per a Catalunya la guerra es converteix en una mina d'or. Aquella guerra, la primera Guerra industrial de la història. En aquella guerra el més important era la capacitat de les economies dels països bel·ligerants de mantenir o augmentar la seva producció. Era una immensa maquina de devorar vides i recursos materials (munició, armes, calçat, uniformes, etc). Es pensaven que en pocs mesos acabarien, va començar la guerra de trinxeres, una guerra immobilitzada. França, Alemanya, Gran Bretanya aviat van veure que per aguantar aquella guerra calia que la seva producció anés a tope (24h, 7d a la setmana). Quan els governs dels països combatents es van adonar d'això, van voler comprar a fora. França es va trobar que un 10% del seu territori, va quedar ocupada pels Alemanys. Les mines i això van quedar inutilitzades. França va fixar-se en Catalunya a partir de 1915. Va quedar xuclada per França i va exportar de tot. (cavalls, cereals, peces d'armes, etc). França es va convertir en un client àvid, entusiasta i que ho pagava tot. La situació de l'economia catalana era òptima. Aviat es va començar a dir a Barcelona, "bona és la guerra, lluny de ma terra). Les grans potències industrials i comercials estaven en guerra i per tant no exportaven, la indústria catalana es va veure obligada a produir pel mercat intern coses que normalment importava.
Els anys de guerra són formidables per l'economia catalana. Se'n veuen beneficiats només els empresaris. Es produeix una inflació, la qüestió de les subsistències entre la classe popular. La guerra s'acaba l'11 de novembre de 1918. Aviat es desinfla el globus. De seguida, la guerra va seguida d'una crisi de postguerra. L'impacte és instantani. Milers de soldats tornen a casa (desmobilització), molts homes disposats de treballar.
Hi ha un augment sobtat de la mà d'obra i davallada de la demanda de béns. Comença una crisi que afecta tota Europa, però sobretot a aquells països que han participat en la guerra, sobretot els que han perdut: Alemanya, Àustria. Això dóna lloc a una convulsió social.
3. Des de 1919 fins a 1923 pateix una crisi severa. A Catalunya també té afectació la crisi però en menys quantitat, davallada de la demana de les exportacions. Sobretot hi ha conseqüències socials.
4. De 1923 a 1930. Es produeix un canvi en la conjuntura internacional. Comença un període de 67 anys de prosperitat. "Happy twenties". Coincideixen amb la dictadura del general Primo de Rivera. El seu règim gràcies a aquesta prosperitat va permetre algunes iniciatives com ara: intervencionisme de l'estat (monopolis estatals: Companyia Telefònica nacional d'Espanya; CAMPSA). Tant la crisi com la prosperitat no es van viure intensament ja que Catalunya tenia una posició perifèrica econòmica respecte als altres països.
A l’octubre de 1929, es produeix dijous i dimarts negre. La borsa de valors de Wall Street s'enfonsa.
Comença amb un "crack borsari". Primer a EEUU, i després es va estenent. El clima econòmic canvia, una de les pitjors crisis capitalistes mundials.
...