Tema 1.3. Procés d'emancipació dels comtats catalans (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

EL  PROCÉS  D’EMANCIPACIÓ  DELS  COMTATS  CATALANS     Recapitulem:   • • • • • • • Berà:  1r  comte  de  BCN  (801-­‐820)   Rampó  (820-­‐826)   Després   tenim   Bernat   de   Septimania   (826-­‐832)   –   (835-­‐844).   Es   substituït   en   un   breu   període  per  intervenir  en  el  conflicte  de  succesió,  per  Berenguer  de  Tolosa  (832-­‐835)   Carles  el  Calb,  rere  la  revolta  de  Bernat,  nomena  a  Sunifred  de  Carcassona,  que  des  del   839  ja  fou  comte  d’Urgell  i  la  Cerdanya.  Del  844  al  848  es  comte  de  BCN  i  Girona.  Era   fill  de  Bel·∙ló  de  Carcassona.     I  així  té  lloc  la  revolta  de  Guillem  de  Septimània.,  fill  de  Duoda  i  Bernat,  comte  intrús   de  BCN  (848-­‐850).  Per  fer-­‐ho  demanà  ajuda  a  Còrdova.  I  intenta  recuperar  els  territoris   del  pare,  però  els  francs  l’acaben  agafant.    I  recuperada  BCN  per  Cales  el  Calb  va  ser   condemnat  a  mort  el  850  (tenia  24  anys).   Tres  comtes  francs  (850-­‐864)  à  Aleran,  Oldaric,  Unifred.  En  sabem  poc.   Bernat  de  Gòtia  (864-­‐878)  à  darrer  comte  franc  del  territori.  Perquè  just  rere  sa  mort,   al  878,  Guifré  I,  fill  de  Sunifred,  arriba  al  comtat  de  BCN  (878-­‐897),  que  ha  passat  a  la   historia  com  Guifré  el  Pelós.  Abans  havia  estat  comte  d’Urgell  i  Cerdanya.       Guifré  el  Pelós  (878-­‐897)   És  nomenat  primer  comte  d’Urgell  i  Cerdanya  al  870  en  una  assemblea  presidida  per  Carles  el   Calb  a  Attingy  (870).  I  comprovada  sa  fidelitat,  perquè  auxilia  al  rei  contra  els  normands,  a  Lluís   el  Tartamut  (fill  de  Carles),  el  878,  a  l’assemblea  de  Troyes  (878)  es  designat  comte  de  BCN  i   Girona.   Així,   s’inicia   la   dinastia   dels   comtes   de   Barcelona.   A   partir   d’ara,   els   comtats   seran   hereditaris.       Guifré  I  es:     • • • fill  de  Sunifred,  descendent  dels  comtes  de  Carcassona   es  comte  d’Urgell  i  Cerdanya  (870)   Comte  de  BCN  i  Girona,  per  la  seva  fidelitat  a  Lluís  el  Tartamut.   Es   relaciona   amb     la   llegenda   de   las   quatre   barres,   relacionada   amb   la   Gesta   Comitum   Barchinonesium,  crònica  de  Ripoll.  Es  un  comte  de  llegenda.  Així  comença  la  llegenda.   I  mor  en  un  atac  musulmà  encapçalat  pel  governador  (valí)  de  Lleida,  Ismail  ibn  Musa.  Guifre   mor  per  les  ferides  al  897  (Bages).       ¿Per  què  és  important  el  Pilós?    La  tasca  repobladora.   Si  destaca  per  alguna  cosa  Guifré  és  per  la  seva  activitat  repobladora,  per  la  reorganització  que   va  fer  del  territori.   Es  fa  sobretot  a  Osona,  Bages,  Berguedà  à  comtat  d’Osona  i  vall  del  Lort  (Solsonès).   Com  es  du  a  terme  la  repoblació:     • • • per   una   banda   de   forma   espontània   per   part   de   dones   i   homes   que   protagonitzen   colonització   de   la   terra,   vinguts   a   vegades   de   les   valls   dels   Pirineus,   amparats   pel   sistema   de   l’aprisió   que   posen   en   rompuda   aquestes   terres   ermes,   no   usades   per   ningú.  *Aprisió  à  s’ha  de  treballar  la  terra  30  anys,  segons  diu  la  llei*   I  la  repoblació  es  fa  mitjançant  els  monestirs:  Guifré  funda  dos  grans  monestirs:  Santa   Maria  de  Ripoll  i  St.  Joan  de  les  Abadesses,  d’on  serà  abadessa  la  seva  filla  Emma.   Guifré   també   du   a   terme   portant   mossàrabs   vinguts   d’Al-­‐Andalús,   que   fundaran   S.   Llorenç   de   Morunys   (885),   i   per   tal   de   reforçar   la   frontera,   repoblarà   la   zona   de   Cardona  i  construirà  un  castell:  el  Castella  de  Cardona.     Així,  el  que  fa  Guifre  es  consolidar  la  frontera  en  la  línia  del  Segre,  el  Cardoner  i  el  Llobregat.  I  a   més  a  més,  restableix  la  diòcesi  de  Vic.     Dinastia  hereditària   Poc  abans  de  la  mort  de  Guifré,  al  regne  franc  s’havia  proclamat  rei  Odó,  que  no  era  de  la  casa   carolíngia.     • • Guifré  encara  no  li  havia  pogut  jurat  fidelitat,  no  té  temps  de  fer-­‐ho,  perquè  tingué  lloc   l’algarada  en  la  qual  va  morir  Guifré,  897.     I  el  rei  no  l’havia  ajudat  en  l’algarada.   Després  es  investit  com  a  rei  el  carolingi  Carles  el  Simple  (898).  I  qui  va  a  jurar-­‐li  fidelitat  son  els   fills   de   Guifré.   De   fet   va   el   fill   gran   de   Guifré   I,   Guifré-­‐Borrell,   qui   va   prestar   jurament   a   el   Ximple,   en   nom   d’ell   i   seus   germans:   Miró,   Sunifred   i   Sunyer,   pels   comtats   que   ja   ocupaven   de   facto,  no  de  iure,  rere  la  mort  del  pare.   A   partir   d’ara,   té   lloc   la   transmissió   hereditària   dels   comtats   no   només   orientals   (Girona,   BCN...)   sinó   també   en   tots   els   altres   comtats   catalans.   Aquesta   transmissió   hereditària   als   altres  comtats  es  dona  a  partir  del  900,  com  per  exemple  a  Pallars  i  Ribagorça.     Cada  cop  el  rei  té  menys  poder  i  la  noblesa  menys.  El  rei  ha  de  comptar  amb  el  suport  de  la   noblesa.       Herència  en  condomini   Governen   els   fills   de   Guifré   els   comtats   orientals,   conjuntament,   però   presidits   pel   fill   gran,   Guifré-­‐Borrell  o  Guifré  II  (897-­‐911).   Quan  mor  algun  germà,  el  comtat  retorna  al  germà  o  descendents  del  germà.   Per  tant  tenim:   • • • • Guifre  Borrell,  comte  de  BCN,  Girona,  Osona  (mor  sense  fills)  (897-­‐911)   Miró:  Cerdanya  (amb  ell  s’inicia  la  dinastia  dels  comtes  de  Cerdanya-­‐Besalú)   Sunifred:  Urgell  (950,  mort  sense  fills  à  Urgell  retorna  a  la  branca  principal  de  BCN)   Sunyer:   es   el   germà   petit,   un   nen   sota   la   tutoria   del   germà   gran.   I   succeeix   al   germà   gran,   Guifré   Borrell,   en   el   comtat   de   BCN-­‐Girona-­‐Osona,   a   911,   fins   al   946.   Continua   la   dinastia  dels  comtes  de  BCN.   Els   altres   comtats   seguiran   la   seva   pròpia   dinastia,   no   vinculada   amb   el   casal   de   BCN,   però   aniran  establint  llaços  feudals.       A  la  mort  de  Sunyer  (947),  transmet  els  comtats  als  seus  fills:  Borrell  II  i  Miró,  que  governen   conjuntament   com   a   comtes   de   BCN.   Però   Miró   mor   al   966   I   Borrell   governa   sol   fins   el   992,   quan  recuperarà  el  comtat  d’Urgell.   Borrell  II,  reparteix  el  comtat  entre  els  seus  fills:   • • Ermengol  li  deixa  Urgell  (992-­‐1010),  qui  comença  la  dinastia  dels  comtes  d’Urgell   I  la  resta  per  a  Ramon  Borrell,  que  es  casa  amb  Ermessenda  de  Carcassona.       La  independència  dels  comtats  respecte  al  domini  carolingi  :   • • • comença  amb  el  pas  de  la  transmissió  hereditària.   Després   amb   la   manca   d’atenció   dels   reis   francs   respecte   el   que   passa   a   la   marca   hispànica.  Hem  vist  com  Guifré  el  Pilós  no  va  ser  auxiliat.     Política  internacional  de  Borrell  II.  Obertura  al  món  dels  comtats  catalans.   o Aliances   matrimonials   amb   nobles   del   sud   de   França   (Borrell   es   casa   amb   noble  aquitana)   o Reforçant   els   llaços   amb   Roma   (ja   no   a   Aquisgrà   per   confirmar   càrrecs   eclesiàstics,  sinó  a  Roma)   o Pactes  de  pau  amb  al-­‐Andalus.       Els  comtats  s’obren  al  món   La   política   de   Borrell   II   obre   els   comtats   catalans   al   món:   anteriorment,   eren   autosuficients,   tancats   en   sí   mateixos.   Al   IX   y   inicis   X,   lluita   per   supervivència,   per   sortir   de   la   fam.   Comtats   es   tanquen.   Però  a  mitjan  X:   • • • s’obren  políticament,  a  Roma  i  al-­‐Andalus,  aliances  matrimonials  al  Sud  de  França...   Altres   elements   en   que   es   veu:   peregrinatge   (viatges   per   veure   relíquies,   restes   de   sants  o  llocs  sants)  à  fa  que  molta  gent  dels  comtats  catalans  viatgin  a  llocs  com  S.  De   França,  Nord  d’Itàlia,  Roma,  Santiago,  Jerusalem...   També  és  el  moment  en  que  es  produiran  els  intercanvis  culturals  que  promouran  els   monestirs  benedictins.   o Destaca   aquí   Oliva   Cabreta,   comte   de   Cerdanya   i   Besalú,   es   fa   monjo   i   va   a   Montecassino  (monestir  de  Sant  Benet)   o I  un  viatge  contrari:  Dux  Urseolo  de  Venecia  es  retira  a  St.  Miquel  de  Cuixà.     Relacions  amb  Roma   S’inicien  a  partir  del  950.   ¿Per  què  comtes  catalans,  bisbes,  abats...  volen  enfortir  les  relacions  amb  Roma?     • • • • Primer   per   allunyar-­‐se   del   poder   franc.   El   darrer   viatge   de   comte   català   a   la   cort   imperial  es  al  952.   Però  també  pretén  donar-­‐se  a  conèixer  a  la  cort  pontifícia,  de  la  diplomàcia  pontifícia   i  donar-­‐se  a  conèixer  al  papat,  per  a  que  es  reconeixien  els  comtats  catalans  i  els  seus   titulars:  ja  no  es  va  a  Aguisgrà,  sinó  a  Roma,  per  a  ser  reconegut.   Però   també,   cerquen   l’establiment   d’una   Església   pròpia,   que   es   creí   un   arquebisbat   propi  i  es  trenqui  així  l’obediència  de  Narbona.   950à  1r  viatge  d’un  monjo  de  Cuixà  en  el  qual  demana  al  papa  dependre  directament  d’ell  i   no  pas  del  bisbe  de  Narbona.     I   també   paper   dels   monestirs,   etc.,   que   volen   independitzar-­‐se.   Així   també   ve   amb   aquest   marc,  i  amb  la  reforma  de  Cluny.     L’any  951  van  a  Roma  el  bisbe  d’Urgell,  l’abat  de  Ripoll  i  el  comte  Sunifred  de  Cerdanya,     • • Perquè  els  eclesiàstics  deixin  d’estar  elegits  pel  rei  franc   I  el  comte  Sunifred  per  ser  reconegut  pel  Papa.     Borrell  II  a  Aquitània  i  Roma   Borrell  II  (947-­‐992)  es  casa  amb  Letgarda,  una  dama  Aquitana.  Cosa  fora  de  la  norma,  perquè   era  normal  que  comtes  es  casessin  amb  persones  properes.   Però   aquí   hi   ha   el   viatge   fins   a   anar   a   casar-­‐se   es   produeix   un   fet   que   marcarà   els   esdeveniments:  anant  cap  a  Rodès  fa  estada  al  monestir  de  Sant  Giralt  d’Aurillac,  on  hi  ha  el   monjo  Gerbert  d’Aurillac,  futur  Papa  Silvestre  II.   Gerbert  vindrà  al  monestir  de  Ripoll  i  també  acompanyarà  a  Borrell  II  en  son  viatge  a  Roma  el   970.  Objectiu  del  viatge  a  Roma:  Borrell  va  acompanyat  del  bisbe  Ató  de  Vic  à  el  que  pretén   Borrell   es   que   l’Esglesia   dels   comtats   catalans   deixi   de   dependre   de   Narbona   per   passar   a   dependre   del   bisbat   de   Vic.   Clara   voluntat   d’independitzar-­‐se   de   l’Imperi   Carolingi.   I   efectivament,  el  Papa  els  concedeix  el  permís  per  trencar  amb  l’Església  de  Narbona.   Tornen  a  Catalunya,  Ató  esdevé  metropolità  dels  bisbats  catalans,  però  al  971  es  assassinat.  Els   que   promouen   l’assassinat   eren   contraris   al   moviment   d’independència   eclesiàstic.   Rere   la   mort,  no  es  va  reelegir  cap  altre  metropolità,  fins  que  no  es  restauri  la  seu  de  Tarragona.       Document:   crònica   de   Richer   (998).   Monjo   cronista   que   fou   deixeble   de   Gerbert,   qui   li   encarrega   escriure   una   crònica.  En  aquest  cas  parla  precisament  de  Gerbert.       Gerbert  d’Aurillac   Estudià  a  Vic  i  Ripoll  el  quadrivium  (aritmètica,  música,  geometria,  astronomia)   Va  a  Roma  amb  Borrell  i  Ató  al  970.  Allà  el  papa  el  presenta  a  l’emperador  Otó  I,  i  des  llavors   Otó  li  demana  que  passi  al  seu  servei.   Fou  també  als  monestirs  de  Reims  i  Bobbio.   I   el   999   fou   elegit   com   a   papa,   amb   el   nom   de   Silvestre   II.   Fins   1003.   Es   un   papa   amb   gran   formació,   introductor   de   l’astrolabi.   Va   difondre   la   numeració   aràbiga,   i   va   idear   el   monocordi,   per  estudiar  les  notes  musicals.     Així,  Gerbert  va  ser  una  de  les  persones  mes  sàvies  de  la  seva  època  i  fou  format  als  comtats   catalans.     I  com  a  persona  tan  sàvia,  va  estar  envoltat  de  llegendes  i  difamat  a  la  seva  mort  precisament   per   aquest   contacte   amb   altres   cultures   que   li   havien   permès   tenir   els   coneixements   que   va   tenir.   Va   estar   desautoritzat   per   l’Església,   se’l   va   arribar   a   considerar   com   a   mag,   i   fou   enterrat   a   St.   Joan  del  Laterà.       Relacions  amb  Còrdova   Es   pretén   amb   aquests   llaços   amb   al-­‐Andalus   garantir   o   assegurar   en   certa   manera   la   pau,   establir   moments   de   treva,   evitar   algarades,   les   ràtzies   i   saquejos   que   es   feien   des   d’Al-­‐ Andalus,  com  la  de  935  d’Abd’al-­‐Malik  (al  940  es  signà  la  pau)   Les  algarades  eren  comuns  i  creaven  inseguretat.     Es   pretén   aconseguir   treves   per   evitar   algarades   com   aquestes.   I   això   es   manté   mitjançant   ambaixades,  enviades  a  Còrdova  per  tal  d’assegurar  la  treva.  Enviar-­‐les  ja  significa  establir  un   cert  vassallatge  amb  Còrdova,  cosa  incompatible  amb  el  vassallatge  que  tenien  als  carolingis.     Així,   com   Borrell   ll   veu   que   pot   cosa   pot   obtenir   dels   carolingis,   parla   directament   amb   els   musulmans  per  assegurar-­‐se  la  pau.     Amb  els  diversos  califes  es  van  anar  establint  treves  triennals  a  canvi  d’obsequis  i  pagaments.   Permeté  les  treves  i  consolidar  la  frontera  dels  comtats.   Fou  així  fins  que  al-­‐Mansur,  gran  expedició  al  985.       Presa  de  Barcelona,  985   La  campanya  d’Al  Mansur  fou  de  dimensions  molt  violentes:   • • • • • Ciutat  saquejada   Incendiada   Habitants  capturats  o  assassinats   Es  van  destruir  les  collites,  documents   Va   morir   el   vescomte   de   Barcelona   (Udalart)   i   l’ardiaca   Arnulf.   Persones   de   totes   les   categories  foren  capturades  o  mortes.   Hi  ha  un  abans  i  un  després  de  la  presa  de  BCN.  Significa  un  abans  i  un  després  en  la  historia   dels  comtats  catalans.    S’ha  considerat  el  primer  fet  de  la  història  de  Catalunya.   S’ha   calculat   que   hi   haurien   uns   1250   habitants,   i   molts   s’havien   recollit   amb   seus   béns   prevenint  l’atac  dins  la  ciutat.  Així,  havia  altres  habitants.   Les   fonts   cristianes   mostren   entre   985   i   1058   el   gran   impacte   de   la   presa:   assetjada,   presa,   sorpresa,   capturada,   destruïda,   derrotada,   devastada,   despoblada,   perduda,   sotmesa,   trencada.     Impacte   Impacte  brutal,  queda  en  la  mentalitat  col·∙lectiva  dels  habitants.   Crea   sensació   d’inseguretat:   BCN   deixa   de   ser   inexpugnable,   les   muralles   del   s.   III   ja   no   els   protegeixen.  BCN  mai  havia  sofert  un  atac  de  tals  dimensions.   Parlen   de   destrucció   completa   de   la   ciutat,   brutalitat.   Tota   la   documentació   de   l’època   fa   referència  al  fet.   Primer  element  de  consciència  d’un  destí  col·∙lectiu,  duna  comunitat.  Borrell  demanarà  per  això   ajuda  a  la  població  dels  comtats.   Exemples   • • • Donació   d’una   terra   al   monestir   de   Sant   Cugat   per   part   s’uns   fills   que   va   morir   defensant  BCN  en  el  moment  que  fou  devastada  pels  sarrains  (985)   Uns   homes   de   Vic   anaren   a   BCN   amb   altres   per   custodiar   la   ciutat   durant   el   setge   dels   Sarrains.   La  crònica  de  Ripoll  diu:  els  ismaelites  van  anar  fins  a  BCN  i  van  devastar  tota  la  terra,  i   la  van  despoblar,  i  un  gran  incendi  ho  va  consumir  tot.     Fet  històric   Queda  en  la  memòria   Dificultat  per  recuperar  l’estabilitat.     Durant  més  de  mig  segle  es  continuarà  parlant  d’aquest  impacte  en  la  tradició  escrita   Fins  i  tot  algun  document  es  datarà  a  partir  del  985,  l’any  ab  urbe  destructa,  l’any  en  que  BCN   va  morir.  Doc  del  994.   Conseqüències  immediates   • • • Els  captius  i  els  morts   desestructuració   de   famílies   i   d’hisendes:   es   cremen   collites,   es   destrossen   propietats...   Crema  dels  documents,  conseqüències  jurídiques:  a  partir  d’ara  s’haurà  de  donar  valor   al  jurament,  davant  la  manca  de  documentació  escrita.  Portarà  certs  problemes.  Es  fan   juraments   per   poder   mantenir   les   terres   i   els   honors,   perquè   la   documentació   va   desaparèixer.  Donarà  molts  problemes.     S’ha   de   dir   que   hi   ha   qui   considera   que   potser   aquesta   situació   pot   ser   una   mica   exagerada   en   les   veus:   potser   no   va   ser   tant.   Si   analitzem   fonts   musulmanes   no   parlen   tant   d’un   gran   desastre,   sinó   d’una   algarada   més.   Hi   ha   que   contrastar   les   fonts,   però   les   cristianes   parlen   d’un  gran  desastre.     Donacions  a  institucions  religioses   Davant  aquesta  por,  els  monestirs  s’enriqueixen,  per  donacions.  Un  d’ells,  el  de  St.  Cugat  del   Vallès.     Exemple:  testament  de  Mel·∙lo  (1002).  Tasca=  onzena  part  de  la  collita.    Hi  ha  donacions  post-­‐mortem  i  donacions  en  vida.  Però  podran  continuar  usant  els  béns  però   també  a  canvi  del  pagament  d’una  tasca  (onzena  part  collita)   Vers  l’any  1000.  Conseqüències  polítiques  del  fet   Borrell   II,   que   sobreviu,   dema   ajuda   al   rei   franc,   que   era   Lotari.   Però   Lotari   mor   al   986.   El   succeeix  el  fill  Lluís,  però  mor  al  987.     Així,   hi   ha   problemes   en   la   successió,   es   fa   difícil   enviar   aquestes   tropes   per   part   dels   reis   carolingis,  i  es  produeix  un  fet  clau:  Lluís  mor  sense  successió,  i  aleshores,  en  una  Assemblea,   es  elegit  nou  rei  Hug  Capet.     Capet  era  un  duc  carolingi,  però  que  tenia  per  davant  altres  descendents  carolingis  amb  més   drets,  així,  amb  l’Assemblea  s’imposa.  Neix  al  987  la  dinastia  dels  Capets.   Davant  d’aquesta  situació,   Borrell  II  no  reconeix  explícitament  al  nou   rei,  perquè  veu  que  no   arriben   tampoc   les   ajudes.   D’aquesta   manera,   el   987,   s’obté   la   independència   de   fet,   de   facto.   I  a  Borrell  tampoc  li  preocupava  no  tenir-­‐la  per  rei.  Es  titulava  comte  i  marqués  per  la  gràcia  de   Déu,  no  per  nomenament  del  rei  franc.   Així,  es  trenquen  els  vincles  morals  i  jurídics  amb  el  regne  franc.  S’aconsegueix  l’emancipació   No  hi  ha  estructura  política  unitària,  ni  un  nom.  Però  si  veiem  la   preeminència  del  comte  de   BCN  per  sobre  dels  altres  comtats  dels  quals  s’estableixen  vincles  culturals  i  familiars.   S’ha  produït  una  doble  ruptura  decisiva,  amb  Còrdova  i  amb  els  francs.     1.5  EL  POBLAMENT  DEL  TERRITORI     Amb  Guifré  el  Pilós  es  va  donar  la  repoblació.  Ara  ja  tenim  el  territori  poblat.     Ocupació  del  territori   Aprisió   o   aprissio:   l’element   que  va   permetre   l’ocupació   del   territori   fou   l’aprisió.   Es   una  figura   legal  basada  en  llei  visigoda  per  la  qual  les  famílies  i  petites  comunitats  pageses  poden  establir-­‐ se  al  territori  legalment  rere  haver  ocupat  i  treballat  terres  públiques  durant  més  de  30  anys.  A   partir   del   moment   en   que   passen   aquests   trenta   anys,   la   terra   esdevé   propietat   dels   que  l’han   treballada   durant   temps.   Així,   a   la   Catalunya   Vella   trobem   petites   propietats   pageses   que   anomenem   alous.   El   resultat   d’aquest   procés   d’aprisió,   d’ocupació   de   la   terra,   comportà   aquesta  aparició  de  gran  quantitat  de  propietats  lliures  de  pagesos  que  es  el  que  anomenem   alous.         Ocupar  noves  terres  implica:   • • • • • Roturar:  posar  terres  en  conreu   Construir  llocs  d’hàbitat   Organitzar  l’explotació  de  recursos,  no  només  de  les  terres  cultivades,  sinó  també  del   bocs,  les  aigües...   Estructurar  el  territori  (es  crearan  noves  comunitats).   Resoldre  conflictes.       Condicions  prèvies  necessàries  per  a  la  ocupació:   • • • • • Disponibilitat  de  terres  (de  terres  fiscals)   Excedent  demogràfic  (hi  ha  d’haver  gent  suficient  per  poder  fer  l’ocupació  del  territori.   Aquest  excedent  està  al  Pirineu)   Coneixements  tècnics  i  utillatge  (per  poder  treballar  la  terra)   Excedents  agrícoles,  ramaderia...   Capacitat  d’organització     El  paper  de  les  institucions   En   l’ocupació   hi   ha   espontaneïtat   amb   els   pagesos,   però   també   hi   ha   institucions   que   participen  en  el  procés  per  facilitar-­‐lo.     • • • Monestirs:  participaren  del  moviment  d’aprisió  des  del  principi.  Van  ocupant  les  terres   del   seu   voltant.   Aniran   colonitzant   territori.   I   molts   rebran   privilegis   d’immunitat   per   part  dels  monarques  carolingis  i  comtes,  que  legalitzaren  el  procés  d’ocupació.   Església  secular:  arribarà  als  llocs  d’aprisió  més  tard  i  construirà  les  seves  Esglésies.   En   una   segona   fase,   llavors,   participa   en   l’ocupació,   creant   les   seves   pròpies   esglésies   i   aprisions  à  inici  parroquialització.   Poder  civil  i  militar  à  posteriorment,  també  participa  en  la  organització  del  territori:  la   idea   es   controlar   els   moviments   espontanis   que   havien   dut   a   terme   els   pagesos   lliurement.       Formes  d’explotació  de  la  terra   Com  a  resultat  aprisió,  dos  formes  d’explotació  terra:   • Petita  explotació  pagesa:     o Alou  pagès  à  plena  propietat.  El  propietari  d’aquestes  petites  propietats  en  té   la  plena  propietat.         • Grans  propietats:   o propietat  fiscal:   § Parlem   encara   de   terres   públiques:   son   aquelles   terres   on   el   senyor   col·∙locava  un  delegat  seu,  un  veguer,  vescomte...  per  administrar.     § El   rei   no   les   pot   administrar,   i   estableix   un   comte,   que   com   tampoc   les   pot  administrar,  estableix  un  vescomte,  veguer  o  vicari  (són  sinònims).   § Després,   amb   la   feudalització,   aquestes   grans   propietats   es   feudalitzaran,   o Després  tenim  les  grans  propietats  eclesiàstiques  (formades  per  donacions...)   o I  les  grans  propietats  privades  (senyors  que  tenen  grans  propietats).     -­‐  Les  grans  propietats  tenen  una  part  de  reserva  (que  administra  el  senyor)  i  una   part  de  tinences.  Un  pagès  té  el  domini  útil  d’una  part  de  la  terra  a  canvi  d’un  cens.     -­‐  I  béns  comunals,  d’explotació  comuna.  Els  seus  drets  d’explotació  s’adquireixen   en  els  primers  moments  de  la  repoblació,  encara  que  amb  la  feudalització,  molts   béns  comunals  seran  usurpats  pels  senyors.     Organització  de  l’hàbitat.  Tipologies  d’hàbitat:     • • •   Dispers:   o  masos     § es   la   casa   i   totes   les   dependències   lligades   a   ella,   amb   les   terres   vinculades:   és   una   unitat   de   producció   i   de   reproducció   d’un   nucli   familiar     § Han  de  situar-­‐se  prop  d’un  punt  de  subministrament  d’aigua,  al  voltant   de  la  casa  principal  (solen  haver  petits  horts  de  regadiu).     § Prop   de   la   casa,   altres   dependencies   com   corrals,   graners,   pallers,   sitges,  piles  de  llenya...     § Després,   rodalies   del   mas,   de   forma   dispersa   en   terres   on   podien   establir-­‐les   (terres   de   cultiu   que   es   dediquen   al   cereal   o   a   la   vinya,   i   de   dimensions  petites  intercalades  amb  altes  propietats).   Semidispers:   o Llocs,  villarunculis,  villulas     § Nuclis  vinculats  a  viles  més  grans   Agrupat:   o Viles     § nuclis  d’hàbitat  més  petits.     § Conviuen  diversos  nuclis  familiars   § Parlem  de  les  cases,  terres  i  boscos  i  pastures  que  les  envolten   o pobles   o ciutats   Organització  de  l’hàbitat:  Estructuració  del  territori.   • • Termes  castrals  o  castells  termenats:     o termes  o  delimitació  geogràfica  el  nucli  de  la  qual  és  un  castell.  És  el  castell  i  el   territori  que  l’envolta.     o Aquests   castells   s’aniran   instal·∙lant   arreu   del   territori   per   controlar   els   llocs   estratègics,  per  controlar  la  frontera,  per  la  defensa,  per  controlar  els  passos,   les  vies  de  comunicació...  al  llarg  del  segle  X,  es  consolida  una  xarxa  de  castells.     o S’ocuparan   d’ells   els   delegats   de   l’autoritat   que   administraran   el   territori.   Administrar  els  territoris  (amb  les  rendes  que  genera)  els  permetrà  mantenir-­‐ se  a  ells  i  a  la  seva  família.   o En  un  terme  castral  poden  haver-­‐hi  viles,  parròquies  diverses...   Termes  parroquials:     o centrats  en  una  parròquia.     o Funciona  al  mateix  temps  que  els  termes  castrals.  En  un  terme  castral  poden   haver-­‐hi   diverses   parròquies,   o   una   parròquia   també   pot   trobar-­‐se   entre   diversos  termes  castrals.  Tot  això  serà  font  de  problemes.   o Al  X  es  també  quan  s’instal·∙la  la  xarxa  parroquial.  El  seu  centre  es  la  parròquia,   l’Església,   que   es   construeixen   en   el   procés   d’ocupació,   posteriorment   consagrades  pels  bisbes.     o Les  esglésies  són  punt  de  trobada,  lloc  de  referència  en  l’espai  i  són  símbol  de   la  comunitat  que  l’ha  erigida.  Element  diferenciador  de  les  comunitats  veïnes.     Així,  sota  la  base  d’aquestes  esglésies,  es  construeix  la  xarxa  parroquial.   o La  parròquia  és  una  circumscripció  territorial  menor.     o Però  també  funciona  com  unitat  fiscal.  Per  tant,  els  habitants  estan  adscrits  a   una   parròquia   determinada.   I   la   referència   a   la   parròquia   serà   la   forma   d’autoubicar-­‐se   en   l’espai:   homes   i   dones   usen   el   nom   de   la   parròquia   per   identificar-­‐se   (no   el   nom   de   la   vila,   perquè   a   més   poden   haver   en   una   parròquia  diverses  viles).   El  resultat:  contrast  entre  l’interior  i  la  costa:   • •   Interior  /  muntanya   o Superpoblació,  creixement  de  les  comunitats.     o En  el  segle  X  hi  ha  un  creixement  econòmic  i  demogràfic.     o Són  autosuficients.  Tot  el  que  produeixen  es  per  autoabastiment   o I   en   aquests   territoris   encara   perviuen   creences   i   tradicions   pre-­‐cristianes.   Com   més   allunyat   de   seu   episcopal   o   costa,   més   perviuen   les   creences   precristianes.     o Exemples:   enterrar   els   nadons   a   les   entrades   de   les   cases   per   protegir   la   família,  o  acompanyar  els  enterraments  amb  monedes  i  aliments  per  facilitar   el  transit  de  la  vida  a  la  mort.     Costa   Per  sobre  la  divisió  parroquial  cal  tenir  en  comte  els  bisbats:   • • Els  bisbats  catalans  depenen  de   Narbona,  tot  i  que  hi  ha  intentes  del  bisbe   Ató  al  970,   que  aconsegueix  el  títol  de  metropolità  però  morí.  Però  segueixen  havent  intents.   Es  van  creant  bisbats:  Pallars-­‐Ribagorça  i  Besalú,  que  es  creen  per  iniciativa  comtal,  per   desvincular-­‐se  del  bisbat  d’Urgell  en  el  1r  cas,  i  de  Girona  en  el  2n.  Els  intentes  tenen  a   veure  amb  qüestions  polítiques  perquè  son  famílies  comtals  diferents:   o Pallars-­‐Ribagorça  (910-­‐948)   o Besalú  (1017-­‐1020)   o Són  bisbats  efímers.     Monestirs:   permeten   l’estabilització   població.   Claus   per   la   vertebració   del   territori,   fins   i   tot   abans  de  la  creació  de  les  parròquies.  Hi  ha  una  sèrie  de  monestirs  de  tradició  visigòtica  (Santa   Maria   d’Alaó,   de   Gerri...),   i   després   altres   de   fundació   benedictina   (Sant   Esteve   de   Banyoles,   Joan  de  les  Abadesses...).   A  més  a  més,  els  grans  monestirs  disposaven  de  priorats  o  petites  celes  que  depenien  de  les   cases  grans,  de  les  cases  mares,  que  permetrà  controlar  més  el  territori  que  aniran  incorporant   al  seu  domini  (per  donacions  de  l’autoritat  d’origen  pietós).     Justícia  i  fiscalitat   Administració  de  justícia:   • Justícia     o prerrogativa   del   poder   públic   à   és   una   justícia   que   administra,   per   tant,   el   comte  per  delegació  del  rei.     o En   aquests   moments   no   distingeix   entre   dret   civil   i   penal:   només   administra   justícia  entre  dues  parts  enfrontades.   o El   dret   que   s’aplica:   Liber   Iudiciorum   o   Lex   visigothorum:   la   llei   antiga.   ¿Per   què  és  manté  la  llei  que  fou  compilada  durant  el  segle  VII?     § Perquè   els   mateixos   habitants   en   el   moment   en   que   carolingis   incorporen  el  territori,  demanen  que  se’ls  respecti  la  llei.     § No  hi  ha  una  autoritat  prou  forta  capaç  de  legislar  o  adaptar  aquesta   llei  a  la  realitat  de  moment.     § Passa  així  que  moltes  vegades  no  es  trobarà  respostes  als  problemes   del   segle   X.   Comporta   dificultat   a   l’hora   de   jutjar,   perquè   no   es   la   mateixa  realitat  que  al  VII.   o Òrgan  d’administració  de  justícia:  els  tribunals  del  comte.   § El  comte  és  assistit  aquí  per  vescomtes  i  altres  nobles   § I  hi  poden  participar  eclesiàstics  o  bons  homes  (persones  destacades   de  la  comunitat,  de  reputació,  que  coneixen  la  llei...)   o o o o o Preval   la   prova   escrita   davant   de   les   altres.   Aquests   documents   aportats   al   judici  són  analitzats  per  detectar  fraus  i  falsificacions.     Tanmateix,   davant   la   manca   de   proves   escrites,   es   poden   presentar   testimonis:   el   mínim   sol   ser   tres   testimonis,   que   també   són   sotmesos   a   estudi   (s’ha   de   tenir   en   comte   la   seva   reputació,   coneixement   i   implicació   en   el   delicte...)  i  són  sotmesos  a  jurament.     Però  també  començarem  a  trobar  ordalies  o  judicis  de  déu.   Per  tant,  penes  corporals,  econòmiques  i  jurídiques.   El  sistema  judicial,  únic  per  tothom,  donarà  cohesió  a  la  societat.  Però  s’anirà   trencant  davant  de  les  immunitats:  les  autoritats  obtindran  certs  privilegis:   § Església  jutgi  les  seves  autoritats   § El  senyor  als  nobles   § ...     Imposicions  fiscals   • • • • •         Fisicalitat  de  caràcter  públic  (no  es  privada)   L’antiga   ja   no   existeix,   es   crea   una   nova   que   té   en   comte   els   dos   poders:   civil   i   eclesiàstic.   Tots  tenen  els  mateixos  deures  fiscals:  cohesió.  Però  amb  feudalització  canvià.     Impostos:   o Delme  (1/10  part  de  la  producció,  pel  manteniment  del  culte,  de  l’Església)   o La  tasca  (1/11  part  producció  pel  manteniment  del  poder  civil)   Problema:  el  delme  el  reclamaran  tant  els  laics  com  els  eclesiàstics:  els  promotors  de   l’església,   que   poden   ser   laics,   poden   dir   que   han   fundat   l’església   i   els   impostos   recaptats,  son  per  ell.  Però  el  bisbe  dirà  que  com  es  pel  manteniment  del  culte,  és  per   a  ell.       ...

Tags: