Pàncrees endocrí (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 1º curso
Asignatura Endocrinologia
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 09/02/2015
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

Pàncrees  endocrí       98%   té   una   acció   gàstrica,   el   2%   restant   s’encarrega   de   la   segregació   d’insulin   ai   glucagó.         ·  Insulina   -­‐ Síntesi   i   secreció:  a  partir  del  pèptid   C  de  dues  cadenes,  A  i  B,  unides  per   pont  S-­‐S  amb  la  proinsulina.  Els  encarregats  de  trencar  aquest  enllaç  i  donar   lloc  a  la  insulina  són  les  pro-­‐convertases  (II  i  III  les  més  importants).   (1  insulina  1  pèptid  C)   La  secreció  pot  o  no  estar  regulada.  La  seecreció  no  regulada  és  pròpia  de   les  cèl  beta,  tenen  com  una  fuita  d’insulina.  La  que  ens  interessa  més  és  la   exocitosis   regulada,   la   qual   en   determinades   condicions   les   vesícules   amb   insulina   s’uneixen   a   la   membrana   i   n’alliberen   el   contingut.   Aquest   alliberament   es   fa   gràcies   a:   V-­‐snare   (proteïna),   T-­‐snare   (receptors   de   v-­‐ snare   intracel)   i   sinapsines.   Depèn   de   calci,   calmodulina   i   quinases   de   calmodulina.       Preprosinsulina-­‐>  proinsulina  -­‐>  insulina  (1.30-­‐2h).     -­‐ Hormona  de  l’estalvi:  la  insulina  s’anomena  de  l’estalvi.  En  el  moment  que   detecta  que  hi  ha  molècula  circulant  es  posa  en  marxa  per  a  captar-­‐les.  La   més  habitual  és  la  glucosa.    Fisiologia  cel:   o Entrada  de  glucosa  pel  transportador  GLUT  2   o Activació  glucoquinasa.   o Aparició  ATP.  (NADH,  NADPH)     o Tancament   del   canal   de   K+   depenent   d’ATP   (quan   n’hi   ha   molt   es   tanquen).   El   canal   de   K+   està   unit   a   la   proteïna   SUR   (receptors   de   sulforil  urea).     o Obertura  de  canal  de  Ca++  voltatge  depenent.   o Efecte  sobre  la  transcripció.         -­‐ Regulació  de  la  secreció   Altres   receptors   que   derivarien   a   l’alliberament   d’insulina   són   (estímuls   positius):   o Incretines   o Receptors  de  l’acetilcolina   o Alguns   aminoàcids   augmenten   l’alliberament   d’insulina   també,   encara   que   el   mecanisme   és   desconegut.   L’arginina   per   despolarització  directa.     o Glucagó   VIP,   GIP,   GLP1   i   beta   adrenèrgics   que   promouen   la   via   AMPc  que  deriva  a  adenilat  ciclasa  que  promou  a  la  exocitosi.       Estímuls  que  inhibeixen  l’alliberament  de  insulina  són:   o Somatostatina:   principal   hormona   inhibidora,   sintetitzada   a   l’hipotàlem  o  in  situ,  inhibició  hormona  creixement     o Receptors   alfa   adrenèrgics   inhibeixen   la   via   del   AMPc   i   per   tant   també  l’alliberament  d’insulina.     Acetilcolina:  síntesi  en  pàncrees,  neurotransmissor.  És  una  resposta   parasimpàtica  aquelles  que  posem  en  pràctica  durant  la  digestió.   o Colicistoquinina   (CCK):   participa   en   la   digestió   de   greixos   i   proteïnes   secretada   per   l’intestí.Es   troba   en   sang   després   de   la   ingesta.   Estimulen   la   via   de   l’IP3,   el   qual   juntament   amb   DAG   activa   PKC  la  qual  activa(?)  PKA.     Les   cèl·lules   beta   desperten   l’alliberament   d’insulina   en   presència   de   nutrients,  com:  glucosa,  àcids  grassos  lliures,  aminoàcids  i  potassi.   La   seva   alliberació   consta   de   dues   fases,   és   a   dir,   és   bifàsica.   Té   una   ràpida   i   una  lenta,  posterior  a  la  ràpida.       Tot  allò  recollit  pel  tub  digestiu  passa  pel  fetge  abans  d’expandir-­‐se  per  la   resta  del  cos  pel  sistema  porta  hepàtic.  Això  també  li  passa  a  la  insulina,  la   meitat  de  la  qual  es  queda  al  fetge.  El  que  significa  que  el  pàncrees  produeix   molta  més  insulina  que  la  que  arriba  al  sistema  circulatori  general.     La  ingesta  per  via  oral  de  glucosa  suposa  un  major  percentatge  que  per  via   intravenosa:   Hi   tenen   a   veure   les   incretines,   que   són:   GIP,   gastrina,   secretina,   CCK,   GLP1,   PYY.   Les   incretines,   com   hem   comentat   abans,   són   proteïnes   que   incrementen   l’alliberació  de  insulina.     El   nom   GIP   va   ser   atorgat   a   un   pèptid   gastroinhibidor   (pèptid   gastro   inhibidor),   que   baixava   la   velocitat   de   buidament   de   l’estómac,   però   la   mateixa   molècula   té   el   paper   d’incrementar   el   nivell   d’insulina   (pèptid   insolunitrop   depenent   de   glucosa,   GIP).   Farmacològicament   són   emprats   per   a   augmentar   la   síntesi   o   alliberament   d’insulina,   útil   en   el   cas   dels   pacients  amb  diabetis,  per  exemple.  Aquestes  proteïnes  són  degradades  per   una  peptidasa  (DPP-­‐IV),  per  la  qual  cosa  el  tractament  farmacològic  també   va   encarat   a   inhibir   aquesta   proteïna   peptidasa.   Són   anorexigèniques,   disminueixen  les  ganes  de  menjar.       La   vida   mitja   de   la   insulina,   degradada   pel   fetge   i   el   ronyó,   és   de   5-­‐10   minuts.   El   pèptid   C   al   contrari   que   la   insulina   no   té   una   degradació   tan   ràpida   i   la   seva   vida   mitja   és   més   elevada.   Podem   usar   aquesta   característica  per  a  induir  o  hipotitzar  sobre  els  nivells  d’insulina  en  sang.  El   pèptid  C  podria  ser  també  una  hormona,  però  no  està  consolidat  encara.     -­‐ Accions:   hormona   de   l’estalvi,   de   l’anabolisme   i   emmagatzematge   de   substrats  al  fetge,  múscul  i  teixit  adipós.     Funciona  en  situacions  d’abundància.       o Glucosa:   en   facilita   l’entrada   a   teixits   insulinodependents   (múscul,   teixit   adipós...).     Un   75%   de   la   glucosa   es   transforma   en   glucogen   i   el   25%  restant  s’obté  energia  a  través  de  la  glucòlisi.   o Àcids   grassos   lliures:   en   abundància   de   sucres   els   àcids   grassos   lliures   entren   al   teixit   adipós.   Inhibeixen   la   lipòlisi   fins   a   un   90%   gràcies   a   que   eviten   la   sortida   de   glicerol   i   àcids   grassos   lliures   al   plasma.   Per   tant,   la   insulina   redueix   la   β-­‐oxidació   i   de   retruc   els   intermediaris   com   els   cossos   cetònics.   Si   no   funciona   la   insulina   es   produeixen   massa   cossos   cetònics   que   suposa   l’existència   d’una   β-­‐ oxidació   molt   elevada.   També   s’estimula   la   síntesi   de   TAG   (triacilglicerol).       o Aminoàcids   essencials   ramificats   Leu,   Ile,   Val   (no   els   podem   sintetitzar)  són  emmagatzemats  fins  que  els  necessitem.    Inhibeix  la   sortida  de  Leu  i  altres.     Presa   de   glucosa   i   conversió   a   glucogen:   reserva   en   múscul,   fetge   i   teixit   adipós.     A   nivell   hepàtic  l’objectiu  és  la  fabricació  de  glucogen,  per  tant,  s’activa  la   glucoquinasa  i  la  glicogen  sintasa;  i  s’inhibeix  de  la  glucosa-­‐6-­‐fosfatasa.     Els   principals   contra   reguladors   d’aquest   procés:   glucagó,   cortisol,   adrenalina  i  GH.     En   el   múscul   esquelètic   l’objectiu   és   facilitar   l’entrada   de   glucosa   augmentant  els  GLUT  (GLUT4).  La  majoria  de  la  glucosa  es  gasta  en  forma   d’energia   (glucòlisi)   la   resta   es   destina   a   la   formació   de   glucogen.   Sense   insulina   només   presenta   GLUT1   a   la   membrana,   capaç   també   d’introduir   glucosa  però  en  menor  índex.     És  un  estímul  anorexigènic  (pèrdua  de  gana)   També  estimula  la  fusió  de  les  vesícules  a  la  membrana  del  teixit  muscular   (GLUT4),   de   manera   independent   d’insulina,   la   contracció   muscular   (Ca2+).   Per  tant,  l’activitat  física  dificulta  la  presència  de  diabetis.       En  els  dipòsits  de  teixit  adipós  activa/inactiva  les  següents  proteïnes:     § Lipoproteïna   lipasa:   degradació   dels   triacilglicèrids   per   a   que   puguin   entrar  a  l’adipòcit  on  es  tornen  a  formar  per  a  emmagatzemar-­‐los     § Lipasa   hormona   sensible:   degrada   l’enllaç   entre   el   glicerol   i   els   àcids   grassos  lliures  per  alliberar-­‐los  al  torrent  circulatori     Dóna  lloc  a  una  situació  de  polifàgia  amb  pèrdua  de  massa.       Això   al   fetge   provoca   una   acció   anti-­‐cetogènica,   la   síntesi   d’àcids   grassos   lliures  (inhibeix  acetil-­‐CoA  carboxilasa  i  estimula  la  sintasa  d’àcids  grassos,   FAS).   Aquests   àcids   produïts   s’incorporen   a   VLDL,   produïda   com   a   conseqüència   de   l’acció   de   la   insulina,   i   es   transporta   fins   al   teixit   adipós.   També  promou  la  síntesi  de  colesterol  activant  la  HMGCoA  reductasa.     En   els   dipòsits   d’aminoàcids   estimula   la   síntesi   proteica   i   inhibeix   la   proteòlisi.   Ho   fa   de   manera   Na+   dependent   i   glucosa   independent.   Comporta   un   seguit   d’accions   específiques   sobre   el   creixement   ossi   i   cartilaginós.       També   repercuteix   sobre   els   electròlits,   promovent   l’entrada,   la   captació   de  K,  P,  Mg  per  teixit  muscular.     Aquesta   acció   de   la   insulina   ens   permet   argumentar   la   relació   de   la   diabetis   amb  les  arítmies.  El  potassi  del  pacient  entrarà  en  múscul  esquelètic  reduint   les  concentracions  en  plasma,  hipopotasèmia,  que  pot  originar  arítmies  un   fet  potencialment  greu  que  pot  arribar  a  provocar  la  mort.     A   més   a   més,   redueix   la   eliminació   renal   de   Na+   (conservació   del   Na+   per   altres  missions).     També  actua  en  la  termogènesi,  augmentant-­‐la.       En   l’hipotàlem   induint   la   pèrdua   de   gana   (anorexígena).   Algunes   neurones   sí   que   necessiten   insulina   (?).   L’acció   hipotalàmica   es   basa   en   la   inhibició   del   neuropèptid   Y,   neurotransmissor,   i   estimula   la   senyalització   per  leptina  que  inhibeix  la  insulina.       La   leptina   és   un   pèptid   que   s’expressa   en   el   teixit   adipós   quan   està   creixent.   Una  de  les  seves  funcions  és  inhibir  la  producció  i  senyalització  d’insulina.  Un   altre  efecte  és  avisar  al  cervell  del  que  està  passant  (al  cap  d’unes  setmanes)   per  a  disminuir  la  ingesta.         -­‐ Mecanisme   d’acció:   actua   a   través   del   receptor   d’insulina   associat   a   activitat   tirosina   quinasa.   S’autofosforil·la   primer   a   ell   mateix   per   adquirir   la  capacitat  de  fosforil·lar  altres  molècules.     Es   coneixen   moltes   coses   d’aquest   mecanisme   ja   que   la   major   part   de   diabetis   estan   causades   per   problemes   en   aquest   sistema,   és   a   dir,   hi   ha   insulina   però   no   hi   ha   una   resposta   adequada   als   teixits.  (diabetis   tipus   II,   insulino-­‐independent)     ·Glucagó:     -­‐ Naturalesa  química:  es    produeix  en  cèl·lules  alfa  dels  illots  pancreàtics.  És   un   pèptid   que   s’origina   a   partir   del   preproglucagó   que   depenen   d’on   es   trenca  origina  diferents  hormones:  glucagó  i  GLP1.  La  més  important  és  el   glucagó,  tot  i  que  si  es  trenca  a  l’intestí  origina  l’hormona  similar  al  glucagó.     -­‐ Metabolisme:   Es   metabolitza   a   nivell   hepàtic,   amb   una   vida   mitja   una   mica   més  llarga  que  la  insulina.     -­‐ Regulació   o Estímuls  positius:     § Hipoglucèmia   És  important  conèixer  que  és  un  pèptid  a  l’hora  de  tractar  una   hipoglucèmia.   En  hipoglucèmia  es  descriuen  marejos,  falta  de  consciència...  Es   tracta  amb  glucagó  per  via  venosa,  no  pot  ser  ingerit  ja  que  és   un  pèptid.   § Aminoàcids   § Situación  d’estrès  via  alfa  adrenèrgica   § Dejú  mantingut   § Exercici   o Estímuls  negatius:       § Hiperglucèmia   § Àcids  grassos  lliures   -­‐ Accions:  oposades  a  la  de  la  insulina.   o Glucosa:   actua   preferencialment,   no   únicament,   sobre   el   fetge   augmentant  la  sortida  de  glucosa  hepàtica.     Incrementa   la   glucogenòlisi   (activació   glucogen   fosforilasa   i   inactivació   glicogen   sintasa)   i   incrementa   la   gluconeogènesi   (activa   la   piruvat   carboxilasa,   PEPCK,   F1,   6-­‐difosfatasa   i   inhibeix   la   fosfofroctoquinasa  i  la  piruvat  quinasa).     o Àcids   grassos   lliures:   Indirectament   també   és   una   hormona   cetogènica,   per   una   activació   indirecta   de   la   lipasa   hormona   sensible   i  augmenta  la  beta-­‐oxidació.     No   hi   ha   descrits   síndromes   per   falta   de   glucagó,   però   sí   per   excés:   glucagonoma,  càncer  per  excés  de  glucagó.       Les   accions   del   glucagó   estan   regulades   pels   nivells   de   glucosa   en   sang,   nivells  de  cossos  cetònics...       RELACIÓ  INSULINA-­‐GLUCAGÓ   -­‐ En  Repòs:  2   Hi  ha  dues  molècules  d’insulina  per  una  de  glucagó,  el  doble.     -­‐ Post  ingesta:  10   Augmenta  el  nivell  d’insulina  per  captar  la  glucosa  ingerida.     -­‐ Dejú,  exercici:  0,5   Hi   ha   el   doble   de   molècules   de   glucagó,   usant   com   a   fon   de   glucosa   les   reserves  hepàtiques.       ...