A_Aparell_cardiocirculatori_2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

A  la  paret  anterior  de  l’atri  esquerre,  que  és  la  que  mira  cap  al ventricle esquerre, és on s’hi  localitza  un  gran  orifici  amb  una  vàlvula anomenada bicúspide o mitral (recorda a una mitra), la qual té dues valves.
Ventricle esquerre L’organització  del  ventricle  esquerre  recorda  força  a  la  del   dret:   té   una   cambra   d’entrada   marcada   per   l’orifici   atriventricular esquerre (relacionat amb la vàlvula mitral), i una cambra de sortida marcada per la sortida cap   a   l’aorta.   Aquesta   última   és   més medial, anterior i superior.
No té però forma piramidal sinó que és més arrodonit i els anatòmics descriuen una cara medial (que mira cap al septe interventricular) i una de lateral o esquerra.
Pel  que  fa  a  la  cambra  d’entrada,  aquesta  està  marcada  per la presència de la vàlvula bicúspide o mitral. Una de les valves que   la   conforma   s’anomena   septal o anteromedial i  l’altra  és  la  posterolateral (o  lateral).  De  les  dues  valves,  l’anteroseptal   és amb diferencia més gran. En general, la mitral és una vàlvula molt més robusta que la tricúspide (per resistir pressions majors). Dels extrems de la valva parteixen cordes tendinoses que es dirigeixen cap als músculs papil·lars anteriors, ubicats cap al vèrtex però en la separació de la cara septal i lateral. Hi ha també varis músculs papil·lars posteriors,  que  estan  en  la  cara  oposada,  i  que  solen  ser  més  petits  que  l’anterior  però   més grans i més robustos que els del costat dret.
Les meitats superiors de les dues valves presenten cordes que van al múscul papil·lar anterior, mentre que les meitats inferiors van als músculs papil·lars posteriors.
Nota: les cordes tendinoses són tant robustes que si es volguessin trencar es trencaria abans el múscul que la corda.
La  valva  anteromedial  és  la  més  gran  de  les  dues  valves  i  s’identifica  fàcilment  ja  que  fa   de  cortina  de  separació  entre  la  cambra  d’entrada  i  la  de  sortida  cap  a  l’artèria  aorta.  A   nivell   de   l’aorta   s’hi   observa   la   vàlvula aòrtica, que presenta una estructura molt similar a la vàlvula pulmonar del ventricle dret (3 valves semilunars amb orientació i estructura similar). Així les vàlvules del orificis arterials guarden similituds entre elles, igual que ho fan les dels orificis atriventriculars. Les dues vàlvules arterials presenten plecs semilunars però estan diferent organitzades.
Vàlvules del cor La   vàlvula   pulmonar   es   troba   anterior   respecte   l’aòrtica   (després   es   creuaran).   Cadascuna té tres valves, que quan estan tancades recorden a tres butxaques però en el  centre  s’observa  una  part  lliure.  En  el  punt  més  medial  presenten  un  engruiximent  o   nòdul: de   Morgagni   en   la   pulmonar   i   d’Aranci   en   l’aorta; aquests engruiximents reforcen el tancament de les vàlvules i impedeixen que la sang retorni al ventricle.
Amb el pas de sang a pressió, les valves cedeixen i queden enganxades a les parets: funcionen doncs per mecanisme passiu, no actiu (no es necessita cap consum addicional  d’energia).   Tant en la vàlvula pulmonar com en l’aòrtica  trobem  tres  valves  però  la  seva  disposició   en  l’espai  és  diferent: - Pulmonar: dues posteriors (posterior lateral i posterior medial) i una anterior (p de posterior i pulmonar).
- Aòrtica: dues anteriors i una de posterior (a de aòrtica i anterior).
Aquesta orientació de les valves en cada una de les vàlvules és conseqüència del desenvolupament.
Sobretot   en   el   costat   esquerre   (on   l’aorta   és   més   potent),   les   parets   de   la   vàlvula   presenten sins aòrtics (o de valsalva), que són zones més excavades en que la paret està  bombada  cap  enfora.  A  nivell  dels  dos  sins  aòrtics  anteriors  s’observen  també  uns   orificis: els orificis de les artèries coronàries: anterior dret i anterior esquerre (el posterior no en té). Això permet identificar el posterior fàcilment, ja que no té orifici, i caracteritza la vàlvula aòrtica (la pulmonar no en té).
El septe interventricular està bombat cap a la dreta; té la forma arrodonida del ventricle esquerre. La major part del septe és muscular però té en la part superior una porció membranosa molt petita, la qual no és exclusivament interventricular, sinó que una part del septe   separa   l’atri   dret   del   ventricle   esquerre (inter-atrioventricular).
En el ventricle esquerre, la porció membranosa es localitza entre la valva anterior dreta i la valva anterior esquerra de la vàlvula aòrtica.   En   l’atri   dret, el septe es troba a prop de la vàlvula tricúspide.
Nota: la porció membranosa es troba a la zona de  l’infundíbul;  és  una  porció  molt  estreta,  triangular  i  fina.
Projecció  sobre  la  paret  toràcica  i  punts  d’auscultació Es descriuen camps sonors relacionats amb cada vàlvula (es solapen en alguns punts). Normalment per auscultar   s’agafa   el   centre   d’un   dels   camps   i   es   busca   un punt en que no hi hagi solapament. Per les vàlvules atri-ventriculars  s’usa  el  5è  espai  intercostal, coincidint amb la línia mitja clavicular. El punt ideal per auscultar la VT és el 5è espai intercostal, al costat esquerre de l’estèrnum   (ja   que   en   el   dret   hi   ha   solapament   amb   l’altra   vàlvula).   D’aquesta   manera,   la   VA   s’ausculta   millor   en   el   2n   espai   intercostal dret,   al   costat   de   l’estèrnum;   la   VP   en   el   2n   espai   intercostal esquerre, també en el costat de l’estèrnum;   i   la   VM   en     el   5è   espai   intercostal   esquerre, a nivell mig-clavicular.
Nota:  els  sons  s’escolten  millor  no  sobre  les  vàlvules,  sinó  en   els llocs cap a on es projecta el so seguint el recorregut de la sang.
Capes del cor: endocardi, miocardi i epicardi L’endocardi és  molt  fi  i  li  confereix  l’aspecte  blanquinós  al  cor  (és  l’equivalent  a  la  capa   visceral, que cobreix inclús els vasos coronaris). El miocardi és més gruixut (sobretot en el ventricle esquerre). L’epicardi el recobreix i impedeix la visió de la musculatura del miocardi.
La   musculatura   cardíaca   es   sustenta   sobre   l’esquelet   del   cor.   L’esquelet   del   cor   proporciona suport mecànic i aïllament elèctric entre la contracció ventricular i la contracció auricular. Aquest esquelet és un teixit connectiu fibrós, ubicat al voltant dels orificis auriculo-ventriculars i arterials.   Al   voltant   d’aquests   hi   ha un anell fibrós engruixit, així com un septe fibrós que uneix la vàlvula pulmonar i la aòrtica.
Es descriuen dos trígons triangulars fibrosos (dret i esquerre). El trígon fibrós dret té un orifici, per on passa un dels feixos de conducció del cor. Les fibres del miocardi es dirigeixen  d’una  banda  cap  a  les  aurícules  i  de  l’altra  cap  als  ventricles.  Cada  ventricle té les seves pròpies fibres, les quals normalment no cobreixen la punta del cor. Les fibres més externes són comunes i tenen un recorregut més complex, de manera que van a cobrir la punta del cor, on formen un remolí i es situen profundes (i van enganxades   a   l’endocardi   quan   ja   es dirigeixen cap als trígons).
Hi ha algunes fibres que formen un sistema especialitzat que és capaç de produir ones de contracció de les fibres musculars de manera rítmica: sistema de conducció o de comandament autònom del cor. Aquest sistema està format per dos cúmuls de cèl·lules (nodes) i dos cordons també de cèl·lules (fibrosos), que  es  troben  íntimament  unides  i  van  transmetent  l’impuls.
Els nodes són: node sinusal o sinus-atrial (Keith-Flack) i node atri-ventricular (AschoffTawara).
El primer és un cúmul de fibres musculars  i  s’ubica  en  l’atri  dret,   en la part superior i a la profunditat de la cresta terminal o de His, a prop de la desembocadura de la vena cava superior.
Aquest és el marcapassos del cor (les cèl·lules que el formen produeixen contraccions 60-70 vegades per minut). Aquesta contracció es distribueix a través del cordó que discorre per la profunditat de la cresta terminal, passa per les prolongacions de la vàlvula de la cava inferior i el si coronari, i va a contactar amb el següent node.
El node atri-ventricular està en el septe atriventricular, en una superfície triangular que es situa entre la prolongació de les vàlvules de la cava inferior i el si coronari (en la profunditat).
S’anomena   així   perquè   és   l’encarregat   de   transmetre   l’ona   de   conducció   dels   atris als ventricles,   d’aquesta   manera   d’aquesta   zona   parteix un feix que travessa el trígon fibrós dret i passa del septe inter-atrial al septe interventricular. De seguida es divideix en dues meitats: una de dreta que va cap al ventricle  dret  i  una  d’esquerra  que  va  cap  al  ventricle  esquerre.  D’aquests  cordons  en   parteixen les fibres de Purkinje, que originen una xarxa i sobretot es troben a la zona de la bandereta arciforme. El seu recorregut és del vèrtex a la base (de davant   a   enrere)   i   s’encarreguen   de   distribuir la contracció per tota la musculatura dels ventricles (el primer que contrau són la punta i els músculs papil·lars, que estiren de les cordes tendinoses).
Les cèl·lules del node AV són també capaces de produir ritme de contracció, però més lent: 40-50 vegades per minut (és a dir, per si sol aquest node no es valdria).
Quan  es  contrauen  els  músculs  papil·∙lars,  s’estiren  les  cordes  tendinoses  i  es  mantenen   tancades les valves de les vàlvules dels orificis, i   l’únic   punt   de   sortida   de   la   sang   es   converteix en els orificis arterials (les vàlvules dels quals són passives).
Innervació del cor El cor rep innervació motora (formació del plexe cardíac al voltant de la crossa aòrtica) a través del sistema simpàtic i parasimpàtic.
Si es realitza una activitat que requereix una major aportació energètica,   el   ritme   s’accelera   i   el   SN   exerceix un control sobre el sistema de conducció autònom del cor.
El  simpàtic  està  actiu  en  les  situacions  d’acceleració  on  hi   ha augment de la força de contracció i vasodilatació dels vasos coronaris, mentre que el parasimpàtic està implicat en  situacions  en  que  el  ritme  cardíac  s’alenteix.
Origen de les fibres nervioses: El SN autònom té una neurona central i una de perifèrica (en un gangli). La central, en el  cas  del  parasimpàtic  està  a  nivell  del  tronc  de  l’encèfal  (d’on  s’originarà  el  10è  parell   cranial) i en el cas del simpàtic està a nivell de la medul·la espinal toràcica. Pel que fa a les perifèriques, en el cas del simpàtic estan en la cadena simpàtica (que es troba en posició paravertebral) mentre que en el cas del parasimpàtic es troben en els ganglis perifèrics,  situats  normalment  prop  de  l’òrgan  al  que  han  d’innervar.
A part de la innervació motora, el cor també rep innervació sensitiva que corre a càrrec tant del sistema parasimpàtic a través del nervi vague (pressió, composició química) com del simpàtic (dolor).
Vascularització del cor El  cor  ha  d’estar  contínuament  bategant  i  ha  d’estar  molt  irrigat  perquè  es  produeixi   l’obtenció  de  nutrients  i  oxigen.  Les  primeres  branques  que  dóna  l’aorta són per irrigar el propi cor: artèries coronàries (dreta i esquerra).
El recorregut de l’artèria coronària dreta és el següent: al principi segueix el solc coronari cap a la dreta, arriba al solc interventricular posterior on gira i segueix en direcció   a   la   punta   del   cor,   però   s’acaba   abans   d’arribar   a   la   punta.   Aquesta   artèria   s’encarrega  d’irrigar  les cavitats dretes del cor, tot i que també contribueix una mica amb les del costat esquerre.
El recorregut de l’artèria   coronària   esquerra és el següent:   surt   cap   a   l’esquerra   de   l’aorta,  passa  per  darrere  del  tronc pulmonar, i va a la part esquerra del solc coronari, on de seguida es divideix en dos: - Artèria interventricular anterior: branca que surt cap a davant, segueix el solc interventricular anterior.
Artèria circumflexa esquerra: branca que surt cap al darrere, segueix el solc coronari  per  l’esquerre.
Aquesta  artèria  i  les  seves  corresponents  branques  s’encarreguen  d’irrigar les cavitats esquerres del cor, tot i que també contribueixen una mica amb les del costat dret.
Hi haurà anastomosis amb la del costat dret i la del costat esquerre.
Les artèries  coronàries  s’observen  quan  veiem  un  cor  extret  d’un  cadàver,  però a vegades estan cobertes per la grassa del voltant. Per poder ubicar les artèries cal identificar els solcs prèviament.
Artèria coronària esquerra Des del si aòrtic esquerre, aquesta artèria recorre el solc coronari i de seguida es divideix en: - Artèria interventricular anterior: va al davant seguint el solc interventricular anterior, va fins la punta, l’envolta   i   segueix   per   darrere   (a   la   cara   diafragmàtica) fins a acabar-se. Dóna branques pels ventricles (principalment pel ventricle esquerre i pel septe): o Artèries o branques septals anteriors: irriguen les ¾ parts del septe.
S’anastomosen   amb   branques   septals   posteriors   que   venen   de   l’artèria   coronària   dreta.
o Branques pel ventricle esquerre (les més grans i importants) i pel ventricle dret (molt ...

Comprar Previsualizar