Resum Nacionalisme banal: Capítol “Onejar diàriament el país natal” (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 104
Subido por

Descripción

Resum Nacionalisme banal: Capítol “Onejar diàriament el país natal”.

Vista previa del texto

Dimensió social de la persona Laura Casado Nacionalisme banal: Capítol “Onejar diàriament el país natal”      Per què “nosaltres”, a les nacions establertes i democràtiques, no oblidem la “nostra” identitat nacional?  La resposta breu és que, a “nosaltres”, se’ns recorda constantment que vivim en nacions: la “nostra” identitat és contínuament onejada.
La tesi del nacionalisme banal suggereix que el sentiment nacional és a tocar de la superfície de la vida contemporània  els hàbits lingüístics habitualment familiars actuaran contínuament com a recordatoris de la nacionalitat i el món de nacions serà reproduït com el món, l’entorn natural d’avui.
El nacionalisme banal opera amb paraules rutinàries, que donen les nacions per descomptades i que, en fer això, les habituen.
Les paraules crucials del nacionalisme banal són sovint les més petites: “nosaltres”, “aquest” i “aquí”.
El nacionalisme banal es localitza en les paraules del polítics, però també en uns altres indrets, ja que els mitjans de comunicació porten diàriament les banderes a casa de la ciutadania.
Plebiscits, estats i nacionalisme:       Els ciutadans d’una nació establerta no decideixen conscientment, dia rere dia, que la seva nació hauria de continuar.  Si els integrants de la nació rebutgen la idea de la nacionalitat, s’ensorra tota la qüestió de la comunitat nacional.
El discurs polític és important en al representació diària de les nacions, però no perquè els polítics siguin necessàriament figures amb molta influència.  Els polítics són importants perquè, en l’era electrònica, són figures familiars.
La democràcia està estructurada de manera nacional, com si la democràcia avui dia no conegués cap altra llar, cap altre fonament, tret de les pàtries nacionals.
Per convenció, en adreçar-se a la nació se l’hauria d’elogiar retòricament.  Els oradors s’haurien d’identificar amb l’audiència lloada, tot fent servir el que Kenneth Burke anomenava la retòrica de la identificació per tal de suggerir un “nosaltres” global.
Els polítics cerquen representar a la nació.  En la idea de representació es poden distingir 2 significats, que normalment estan entrellaçats: o Primer hi ha la “representació” en el sentit de “ser-hi en llocs de” o “parlar en nom de”  Els governs declaren representar “la nació” o “el poble”, tot parlant, actuant i de vegades onejant banderes en el seu nom.
o El segon significat és “descripció”, en el sentit que una imatge pot ser la representació d’una escena.
 Les dues formes estan estretament connectades. Per tal de reivindicar que parla per la nació/poble, el polític ha de parlar també a aquesta nació/poble.
Quan algú s’adreça a la nació pot representar-la (“hi és en lloc de”), també la representarà (“descriurà”) per adreçar-s’hi.
El discurs polític oneja típicament la nacionalitat.  L’oneig forma part de l’estat “normal”, habitual, de la política estatal contemporània.
Jugar la carta patriòtica:  L’oneig és la condició general de la política democràtica contemporània.  El nacionalisme proporciona l’estructura i el llenguatge per a gairebé totes les discussions polítiques.
Dimensió social de la persona      Laura Casado El nacionalisme no és una estratègia política concreta, sinó la condició per a estratègies convencionals, sigui quina sigui la política concreta.  El nacionalisme no hauria d’equiparar-se amb les estratègies concretes de partits populistes de dretes.
Els partits de dretes juguen habitualment la carta patriòtica, que lloa de manera oberta les virtuts del patriotisme.
Les dretes evoquen el passat i reivindiquen recuperar, o no perdre, les glòries històriques.
La retòrica de la carta patriòtica invoca la ira contra aquells que facin que abandonem la “nostra” herència, la “nostra” tasca, el “nostre” destí.  Hi ha enemics fora que amenacen d’apagar el foc de les nacions i que es burlen de “nosaltres”  Hi ha ira contra els enemics interns: aquells que abandonaran la “nostra” herència, els qui faran caure sobre “nosaltres” la vergonya.
Si “nosaltres” no ens mantenim ferms contra aquelles que cerquen destruir-“nos” dintre i fora de les fronteres nacionals.  Per tant, la repetició no es una mera repetició. Té quelcom familiar: la crida autojustificada a la ira nacional.
Més enllà de la carta patriòtica:    La carta patriòtica no representa totalment el gènere del nacionalisme en la política democràtica contemporània.  De vegades, els populistes de dreta reivindiquen que la seva política, i només la seva, porta al seu cor l’interès nacional.
Els d’esquerres sovint fan crides a allò que Antonio Gramsci anomenava “la voluntat col·lectiva nacionalpopular”.
Molt sovint, els polítics famosos (tant d’esquerra com de dreta) deixen caure el nom de la nació en les seves frases i discursos, al teló de fons de la seva posada en escena.
Dixi de la pàtria:            Dixi: Funció lingüística que consisteix a assenyalar les persones o circumstancies de lloc o de temps en què es produeix l’enunciació.
L’oneig de la bandera és important en el discurs polític.
Les audiències dels discursos polítics ja no es limiten a les persones que hi són físicament presents per escoltar a l’orador.  Els pot escoltar una audiència més amplia, a la qual s’adrecen a l’hora.
En l’era electrònica de la telecomunicació, no només canvia l’estil d’adreçar-se, sinó que a més hi ha una complexa dixi de paraules.
Les petites paraules poden onejar la patria.
La dixi és una forma d’assenyalament retòric ja que, segons els lingüistes, “la dixi té a veure amb com s’ancoren les frases a certs aspectes dels seus contextos d’enunciació”  Paraules com “jo”, “tu”, “nosaltres”, “aquí” o “ara” es fan servir generalment de manera díctica.
Per entendre el significat d’una enunciació díctica, els oients han d’interpretar-la a partir de la posició del parlant, col·locant-lo al centre de l’univers interpretatiu: “jo” és el parlant i els oients es reconeixen com “tu”, de manera que “nosaltres” son sovint l’oient i el parlant, evocats plegats com una unitat.  És un assumpte complex.
La dixi de la pàtria invoca el “nosaltres” nacional i “ens” col·loca a la “nostra” pàtria.
L’article definit es pot fer servir per referir-se a “aquest/el nostre” país i el seus habitants.
No calen especificacions: la nació és aquesta nació, la “nostra” nació.  No cal al·ludir a la nació, ni menys encara esmentar-la.
Aquesta mena de dixi, en onejar la pàtria, ajuda a fer-la acollidora.
Dimensió social de la persona   Laura Casado Es podria descriure l’ús díctic de l’article definit com “faedor de la pàtria”, ja que és l’equivalent d’una manera de parlar familiar, faedora de la llar.
Quan les frases faedores de pàtria es fan servir amb regularitat, se’ns recorda sense fer-ne massa cas qui som “nosaltres” i on som “nosaltres”. “Nosaltres” som identificats sense ni tan sols ser esmentats.  D’aquesta manera, la identitat nacional és una forma rutinària de parlar i d’escoltar.
El sondeig d’un dia:    Els onejos banals de la nacionalitat no són infreqüents ni es limiten als polítics.
Seria d’especial interès el coeficient de l’oneig dels dies “ordinaris”, els que no són de festa nacional o d’intensa campanya electoral.
Tècnicament la premsa britànica no es nacional.  Triem un dia ordinari de forma arbitraria per fer-ne un sondeig.  En el dia escollit no hi havia cap elecció general, ni cimera internacional o naixement reial en perspectiva.
Onejar les noticies diàries:   El record d’assumptes específics no és el que importa. De fet, l’específic estableix un model, o el que Stuart Hall va anomenar un “context de consciència”.
La freqüència amb la qual s’esmenten les nacions suggereix que, en el context de consciència, l’oneig juga un paper important.
Els diaris i els díctics faedors de la pàtria:   El context de consciència fa servir una dixi complexa d’ “aquí” i d’ “ara”.
o L’ “ara” s’ha d’entendre habitualment com l’ “ara” de les notícies posades al dia.
o L’ “aquí” és més complex  Evoquen un “nosaltres” nacional que inclou el “nosaltres” del lector i el redactor així com també el “nosaltres” de l’audiència universal.
Hi ha altres formes quotidianes de dixi faedora de la pàtria, i en podem donar tres exemples: o La nació o El temps o Les notícies nacionals La nació:    Tant els periodistes com els polítics solen fer servir habitualment el sintagma “la nació”.
Els lectors poden assumir que la història està tenint lloc a la pàtria.
Quan l’escenari es l’estranger s’especifica, normalment a la primera frase.  En aquests casos sabem de seguida que “nosaltres” no som “aquí”, en “aquest”, el “nostre” país.  En els altres casos, som a casa i podem relaxar-nos.
El temps:    El temps pot ser sovint un tema de les notícies de premsa.
Sense que s’hagi especificat l’escenari, els lectors poden pressuposar encertadament que els temps extrems que a vegades són noticia destacada es relaten en les noticies han tingut lloc “aquí”, en la nostra nació.  El temps extrem a l’estranger no hauria estat noticia.
Les seccions d’ “El temps” solen informar habitualment del temps al país en concret sense esmentar el nom de la nació.
Dimensió social de la persona    Laura Casado Un moviment faedor de pàtria transforma la meteorologia en el temps. I el temps s’ha d’entendre que té el seu centre díctic a la pàtria.
La pàtria nacional se situa dícticament al lloc central.
Tot això ajuda a representar la pàtria com el lloc en què “nosaltres” som a casa, “aquí”, al centre habitual del “nostre” univers diari.
Les notícies nacionals:       Es usuari que a la premsa britànica, les notícies nacionals predominen sobre les internacionals.  Flower parla de l’ “homocentrisme” de la premsa, que és “una preocupació pels països, societats i individus percebuts com a semblants a un mateix”.
No s’hauria de suposar que una major freqüència del nom nacional és necessàriament un indicador d’un augment del nivell de nacionalisme banal.
La dixi faedora de pàtria es pot donar subtilment, ja que ha arrelat en les estructures de presentació, les quals fan innecessari l’oneig concret de la ubicació nacional.
Tots els diaris de gran format de Gran Bretanya, de qualsevol tendència política, incorporen un principi d’apartheid de notícies en mantenir les “nacionals” i les estrangeres en pàgines separades.
Tots els diaris de Gran Bretanya, excepte el Telegraph, fan servir el terme “nacional” com a indicador d’esdeveniments que tenen lloc dins de les fronteres nacionals.
Els indicador no són només encapçalaments de pàgina.  “Nacional” indica més que els continguts de la pàgina en concret: oneja la llar del periòdic i la dels lectors pressuposats als quals s’adreça Braços masculins que onegen les banderes de l’esport:    Tots els diaris, de qualsevol tendència, tenen una secció en la qual s’oneja la bandera amb inevitable entusiasme. És la secció d’esports.
L’esport és també, històricament, un domini en gran part masculí, com ho són les pàgines que la premsa britànica hi dedica.  Però no és mai simplement un esport.
Les pàgines d’esport als diaris no són extres opcionals que s’hi inclouen només els dilluns o uns altres dies que s’hagi d’informar de grans torneigs.  Sempre hi ha pàgines esportives i mai no es deixen buides.
Esport, guerra i masculinitat:        El fet de la masculinitat és evidentment important.
Les pàgines esportives són pàgines d’homes, tot i que no es presenten així.  Es mostren com pàgines per a tota la nació.
Es demana als lectors, majoritàriament homes, que es miren aquestes proeses masculines com a representació de la pàtria sencera.
El paral·lel entre esport i guerra sembla obvi, però es difícil d’especificar.  A l’esport es fan servir amb freqüència metàfores d’armament.
L’esport no es limita al terreny de joc i al seu territori delimitat als diaris.  Es barreja amb els discurs polític. Els polítics fan servir amb freqüència metàfores esportives L’esport no només da l’eco de la guerra, sinó que a més proporciona els models simbòlic per a la comprensió de la guerra.  Així la guerra s’entén com una cosa més familiar.
No es pot ignorar la qüestió del gènere.  Són homes els que majoritàriament llegeixen els relats onejadors de bandera de les pàgines d’esport.  és sobretot dels homes de qui s’espera que responguin a la crida suprema de l’estat a les armes.
Dimensió social de la persona   Laura Casado Per aconseguir aquesta voluntat de sacrifici hi ha d’haver assaigs previs i recordatoris.  Una preparació banal.
Sovint es representa a l’equip d’esport com la nació que lluita per l’honor contra els estrangers.
Confessió final:       L’oneig no es limita a les pàgines esportives, de la mateixa manera que la nació no desapareix entremig dels moment de celebració col·lectiva.
Malgrat que l’estat nació sigui patriarcal i malgrat que la majoria d’afers actuals al camp de batalla siguin masculins, el nacionalisme no es limita a mascles.  Les guerres no es podrien fer sense les contribucions de les dones com a patriòtiques mares i vetlladores, sense dones que responguessin a la crida d’estimar als lluitadors masculins.
Els recordatoris banals de la familiaritat de la pàtria no només s’adrecen als homes, ni són només absorbits tàcitament per ells.
Els onejos constants asseguren que, sigui quin sigui el que oblidi el món sobrecarregat d’informació, no oblidarem les nostres pàtries.
Identitat nacional: És una forma de vida en què “nosaltres”, som constantment convidats a relaxar-nos, a casa, dins de les fronteres de la pàtria.
La identitat nacional es renova contínuament.
...