APUNTS. Aprenentatge de les llengües i lectoescriptura (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Educación Primaria + Educación Infantil - 2º curso
Asignatura Aprenentatge de les llengües i lectoescriptura
Año del apunte 2016
Páginas 13
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

La adquisición del lenguaje Desarrollo del lenguaje Owen El desarrollo del lenguaje Glison APRENENTATGE DE LES LLENGÜES Les quatre grans habilitats lingüístiques són: escoltar, parlar, llegir i escriure, que es van assolint per aquest ordre.
Habilitats lingüístiques de percepció o entrada Habilitats lingüístiques de producció o sortida La comunicació pot ser verbal o no verbal. La competència lingüística és un terme inventat per C.L. Chonsky, el qual ho defineix com tot aquell coneixement que el parlant té sobre la seva llengua. La competència comunicativa, en canvi, engloba la lingüística, juntament amb l’ús de la llengua Bagatge històric i tradicional Tradicionalment, les habilitats lingüístiques que s’han potenciat més a l’escola són la lectura i l’escriptura (adquisició del llenguatge escrit). Tot i això, aquestes es desenvolupen i funcionen millor si tenen el suport de les habilitats orals, especialment amb la d’escoltar.
Escoltar és, doncs, la primera gran capacitat: és la que es desenvolupa primer i la que condiciona la resta de capacitats. De fet, fins als 5 anys, es considera que és l’entrada lingüística per excel·lència.
“Si no hi ha entrada, no hi ha sortida” La segona gran capacitat i la que més es treballa a l’educació infantil és, doncs, la de parlar. Per aquest motiu, nosaltres, a aquesta part del mòdul ens fixarem, sobretot, en l’adquisició de la llengua oral: estudiarem quin és l’itinerari que segueixen els nens i nenes quan van adquirint el llenguatge i parlarem d’activitats adequades per acompanyar-los mentre van fent aquest procés.
EL MÓN DE LES LLENGÜES Una llengua és una eina que ens serveix per comunicar-nos entre els humans, tot i que també és un tret d’identitat i un vehicle d’accés a la cultura. Tot i això, cal especificar les diferències entre diferents conceptes: - - Llenguatge i llengua. El llenguatge és la capacitat de comunicació que compartim totes les persones, independentment de la seva procedència: és universal. La llengua, en canvi, no és comuna per a tothom, depèn de la procedència geogràfica de l’individu.
Llengua i dialecte. No tots parlem una llengua de la mateixa manera. Aquesta diferència és el dialecte.
Llengua i parla.
Les funcions de la llengua són: objecte d’estudi, un instrument estructurador del pensament -amb la llengua ordenem els pensaments- i un instrument de comunicació per establir relacions socials.
Per estudiar la comunicació, és necessari, en primer lloc, estudiar les manifestacions lingüístiques que porta a terme l’individu (com parla, com s’expressa, quins sons fa, quins no...), el seu desenvolupament cognitiu (en quina etapa es troba, què sap fer, què no, etc.) i les seves relacions amb l’entorn social i cultural.
ADQUISICIÓ, APRENENTATGE I DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE L’adquisició o el desenvolupament del llenguatge és el procés mitjançant el qual adquirim els coneixements necessaris per poder comunicar-nos en una llengua concreta durant els 0-6 anys. En canvi, l’aprenentatge d’una llengua és quan assolim una segona o tercera llengua d’una manera més conscient. Així doncs, l’adquisició del llenguatge és un procés que es duu a terme des de l’exterior cap a l’interior (L2), mentre que el desenvolupament és un procés intern que s’exterioritza (L1).
Per estudiar la qualitat de la comunicació d’un nen, és necessari estudiar les manifestacions lingüístiques, el desenvolupament cognitiu en el seu conjunt i per separat, i les relacions amb l’entorn social i cultural.
En l’adquisició del llenguatge hi trobem algunes controvèrsies o preguntes que no tenen una resposta única:    El llenguatge és una capacitat innata o és adquirida? El caràcter actiu o passiu de l’infant. És a dir, el llenguatge sorgeix gràcies a l’activitat del nen, o és que el llenguatge surt igualment i el nen no cal que faci res? Dependència o independència del llenguatge en relació a la resta de capacitats cognitives? Hi ha diferents models que parlen sobre aquestes controvèrsies: el model innatista, el conductista, el de les interaccions socials i el cognitivista.
MODEL INNATISTA Autors: Chomsky Chomsky diu que el llenguatge humà és innat i que està determinat genèticament: venim preparats per fer llenguatge.
Ho explica amb un mecanisme que avui dia és útil com a metàfora informàtica: portem incorporat un mecanisme d’adquisició del llenguatge (LAD, Language acquisition Device). El LAD, però, segons l’escriptor, deixa de funcionar als 6-7 anys i, llavors, si es vol aprendre alguna llengua, s’ha d’actuar activament per adquirir-la.
A més, també afirma que la capacitat lingüística és independent al llenguatge: Chomsky deia que quan nosaltres naixem, tenim una potencialitat increïble gràcies al LAD, però depenent de l’entorn, ens especialitzem més en unes coses o en unes altres. Per tant, el que volia dir l’autor és que quan un nen neix, neix amb la capacitat de parlar qualsevol llengua, i que és l’entorn el que condiciona quin parlarà.
MODEL DELS CONDUCTISTES Autors: Paulov i Skinner Afirmen que el nen aprèn per repetició o per imitació: el llenguatge adult és el model. Aquesta idea, sorgí originalment del condicionament clàssic de Paulov, el qual afirmava que els nens parlaven per imitació. Aquesta idea, però, va evolucionar gràcies a Skinner cap al condicionament conductista, que afirma que el llenguatge és com una conducta: es desenvolupa mitjançant la repetició.
MODEL DE LES INTERACCIONISTES SOCIALS Autors: Bruner, Snow i Vygotsky Aquests comparteixen amb els anteriors l’interès per les interaccions socials.
(La parla dels infants de Brunner és un llibre molt interessant per parlar del tema) Vygotsky, afirmà que el motor del llenguatge és l’entorn sociocultural i la interacció. És a dir, segons l’autor, l’individu interioritza el llenguatge gràcies al context i la relació amb altres persones. Es tracta d’un procés extern que s’interioritza: primer es desenvolupa a nivell social i, seguidament, a nivell individual.
El llenguatge, segons els autors d’aquest model, va relacionat amb la resta de les capacitats cognitives, de manera que es desenvolupen de manera coordinada.
MODEL COGNITIVISTA Autors representatius: Piaget i Slobin Els autors d’aquest model es centren en el desenvolupament cognitiu de l’individu. Per ells, el llenguatge és una capacitat cognitiva. Els autors d’aquesta teoria destaquen molt el paper del nen en el procés d’aprenentatge: l’infant té un paper actiu en aquesta adquisició. Segons ells, el llenguatge es va construint en relació a la resta de capacitats cognitives.
A diferència dels interaccionistes socials -els quals parlen d’un procés extern que mitjançant l’elaboració s’interioritza, Piaget afirma que és necessari que el nen tingui una representació mental per poder expressar-les, per la qual cosa és un procés que va des de l’interior cap a l’exterior.
EXERCICI: Relaciona cada situació amb la visió teòrica que ho expliqui 1. El fet que un ‘’nen salvatge’’ que ha estat localitzat quan té 11 anys no parli mai com els altres nens de la seva edat: Model innatista, conductista i/o de interacció social 2. El fet que un ‘’nen salvatge’’ que ha estat localitzat quan té 2 anys no parli mai com els altres nens de la seva edat: Aquest cas no es pot relacionar amb cap teoria. És un cas que no passa 3. El fet que un nen que té un entorn molt estimulant parli molt bé: Model de interacció social 4. El fet que un nen que té un entorn poc estimulant parli molt bé: Model innatista 5. El fet que un nen que té un entorn poc estimulant gairebé no parli: Model de interacció social 6. El fet que un nen mostri dificultats en atenció, memòria, i llenguatge: Model cognitivista i/o de les interaccions socials 7. El fet que un nen mostri dificultats només en llenguatge: Model innatista 8. El fet que un nen que neix en un entorn català, parli català: Model de les interaccions socials 9. El fet que tots els nens comencen a parlar més o menys en les mateixes edats: Model cognitivista i/o innatista 10. El fet que en una aula d’infantil hi hagi ritmes de desenvolupament i estratègies molt diverses per parlar per part dels nens: Model cognitivista i/o de interaccions socials CLASSIFICACIÓ DEL LLENGUATGE El llenguatge es pot dividir en diferents grups segons el que es tingui en compte. La més utilitzada és el model BloomLahey, que és una ampliació del model gramatical: Per estudiar la comunicació del nen, com podem veure, haurem de començar pels sons i anar analitzant progressivament les paraules, frases...
LA FORMA DEL LLENGUATGE: ELS SONS FONÈTICA I FONOLOGIA Quan algú parla, es transmeten unes ones acústiques que arriben a l’oïda d’algú, qui descodifica el missatge i li dóna un significat. Per portar a terme aquest procés, són imprescindibles tres passos: 1. Producció. Moment en el que l’individu produeix uns sons amb l’objectiu de transmetre un missatge 2. Recepció/audició. El receptor rep o escolta els sons 3. Processament. A través de la percepció, el receptor interpreta els sons i entén el missatge.
En aquestes tres fases intervenen dos conceptes: la fonètica i la fonologia. Per una banda, la fonètica fa referència als sons de la manera més objectiva possible: com sonen? En canvi, la fonologia és l’encarregada d’interpretar-los en el cervell (procés mental).
ALTRES CONCEPTES: - Morfema. Unitat més petita que té significat en una llengua. EX: «S» significa plural Semàntica. Fa referència al significat de les paraules Sintàctica. Agrupació de les paraules de donar un sentit ELS PRINCIPIS DELS SISTEMES SONORS O SISTEMES FONOLÒGICS Cal destacar, que les vocals serveixen com a suport articulatori mentre que les que realment porten informació són les consonants. En quant a les possibilitats perceptives que tenim els humans, cal dir que som capaços de percebre sons compresos entre 20 i 16000Hz. Tot i això, percebem millor unes freqüències que d’altres. A més, tenim una característica anomenada percepció categorial, que és aquella que ens permet percebre les diferències que tenen els sons per poder distingir els significats. Aquesta té lloc sobretot en estímuls consonàntics.
Els components orals del llenguatge poden ser: segmental o suprasegmental. Això vol dir, que hi ha dues maneres d’analitzar la parla d’un individu: de manera segmental (quan ho fas amb els fonemes, so per so) i suprasegmentalment, quan mires el ritme, les síl·labes, l’entonació, etc.
Els humans tenim diverses possibilitats articulatòries de producció (per parlar):  Vocal / consonant  Sord / sonor  Nasal / oral  Consonants obstruents (oclusives, fricatives) / sonants            [ə] (vocal neutra del català oriental): casa [ɛ] (e oberta): cel [ɔ] (o oberta): port [w] (semivocal): quan [j] (semivocal): iaia [β]: sabó [ð]: cada [ɣ]: agafar [ʒ]: gerani (cat. or.) boja [ʃ] (xeix): xop, caixa [z]: rosa         [ʧ]: cotxe [ʤ]: metge, petja [ʎ]: llop [ɾ] (erra simple): cara [r] (erra vibrant): carro, ràpid [ɱ]: èmfasi [ɲ]: canya [ŋ]: sang , cinc ELS PROCESSOS FONOLÒGICS Una paraula està formada per segments (síl·labes, fonemes, etc.), els quals són simplificats, habitualment, pels infants.
Aquesta simplificació pot ser de tres tipus:  Inserció o epèntesi. Afegir segments  Elisió. Treure segments  Canviar les propietats FONEMES Un nen, a l’hora de pronunciar algunes paraules, pot tenir dificultats, ja que els fonemes òptims per pronunciar en edats poc avançades són les vocals (a, e, i, o, u), els oclusius sords (p, t) i els nasals (m, ɱ, n, ŋ) exceptuant el paletal (ɲ), mentre que els més complicats són els ròtics (r, ɾ), els fricatius (f, v, s, z, ʒ, ʃ ) i africats (ʤ, ʧ) i el lateral palatal (ʎ) i el nasal palatal (ɲ) EXEMPLE: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
Canvi de propietat, canvia la d per la t (ensordiment) Canvi de propietat, canvia la z per la s (ensordiment) Canvi de propietat: k per t (frontalització) Canvi de propietat: b per g (posteriorització) Canvi de propietat: t per s (oclusivització) Canvi de propietat: s per ʃ (confusió de punt d’articulació) Canvi de propietat: r per ð o l (canvi o substitució en el so) Canvi de propietat: ð per l (canvi o substitució en el so) Canvi de propietat: ɾ per r (canvi o substitució en el so) Canvi de propietat: i per ʎ (semivocalització) Com podem veure, el canvi de propietat pot fer-se mitjançant diferents processos que faciliten la parla a l’infant amb dificultats. Aquests processos són:  Ensordiment. Modifiques un fonema sonor per un del mateix tipus però sord. Ex: b  p, d  t  Frontalització. S’emet un so pronunciant-lo des de més endavant. Ex: k  t, g  b  Posteriorització. Es fa el mateix procediment anterior però a la inversa. Ex: t  k, b  g  Oclusivització. S’emet un so però tancant més la boca. Ex: t  s  Confusió de punt d’articulació. Ex: s  f  Canvi o substitució en els sons. Un so és substituït per un altre per tenir més facilitat a l’hora de pronunciar una paraula. Ex: r  ð, ð l  Semivocalització. Emetre un so semivocàlic enlloc de consonàntic. Ex: i  ʎ  Africació. Es pronuncia ʤ enlloc de ʎ SÍL·LABES Les síl·labes més fàcils de pronunciar són aquelles que són o només una vocal o una consonant + vocal. Les altres, tenen més dificultats pels infants, per la qual cosa sovint porten a terme la simplificació mitjançant uns processos: 1.
Elisió de codes. S’elimina un segment de la paraula 2.
Reducció de grups. Es redueix un conjunt de fonemes 3.
Epèntesi. S’afegeix un fonema per facilitat la pronúncia d’una paraula EXERCICI: Aquestes formes responen a un mateix grau de severitat en un retard de parla? No, ja que la primera és C+V, per la qual cosa no hauria de suposar cap problema pel nen, mentre que les altres sí, ja que no es tracta ni de la composició C+V ni V. A més, com expliquem a continuació, la primera forma és tònica, per la qual cosa hauria de tenir més facilitats per pronunciar-la bé.
En quant a les síl·labes, també cal destacar que els nens tenen més facilitat quan aquestes estan accentuades o són tòniques, mentre que les desaccentuades o àtones els comporten més dificultats.
PARAULES Per simplificar paraules, sovint els infants porten a terme diferents processos:  El·lisió de síl·labes (patró universal trocaic). El nen el·limina una síl·labe per simplificar la paraula  Metàtesi. Intercanvi de les síl·labes d’una mateixa paraula. Ex: llapasso per pallasso  Selecció i esquivament. Es trien i s’eviten segments. Ho fan els nens bilingües o multilingües: utilitzen una paraula en l’altre idioma, sovint per evitar les fricatives (f, v, s, z, ʒ, ʃ)  Harmonia i reduplicació. Es redupliquen els sons d’una paraula. Ex: bibibet per dir ganivet  Homonímia. Utilització d’una paraula per referir-se a diferents significats. Ex: u’bon per avió i camió Una vegada sabut tot això, per analitzar el cas d’un nen, cal plantejar-nos les següents preguntes: - Quins sons hi ha i quins no hi ha? I síl·labes? Tots els fonemes són a totes les posicions? Passa algun procés sempre en alguna posició? Els accents de mot són correctes? Quin tipus preferent de paraules té? Hi ha segments o síl·labes anormalment curts o llargs? Hi ha algun ritme anòmal o recurrent? L’entonació és mormal? La qualitat de la veu és normal? Hi ha alguna ressonància especial? Els aspectes extralingüístics són normals? Per poder respondre a totes aquestes preguntes, podem fer servir diversos recursos com la parla espontània, la repetició, la designació i denominació, les proves pràxiques, les proves de percepció auditiva i la lectura en veu alta.
Els resultats obtinguts seran la base per a la intervenció.
EXEMPLES D’ESTRATÈGIES PER MILLORAR PRONÚNCIES EXERCICI: Ordena les següents realitzacions de la paraula espasa de menys a més madures (espasa i Marta): SOLUCIÓ: 4 3 5 2 6 SOLUCIÓ: 1 LA CONSCIÈNCIA FONOLÒGICA Des dels anys ‘80 es va dir que era necessària la consciència fonològica per llegir bé. La consciència fonològica és l’habilitat que tenim per detectar, manipular i operar amb els sons, paraules, síl·labes, obertures i rimes de les síl·labes, entre d’altres.
Consciència fonològica Consciència fonèmica A aquesta, hi trobem la consciència fonèmica, que és l’habilitat per manipular, detectar, operar amb els segments (o sons individuals) de paraules parlades, majoritàriament amb fonemes. Instruir per potenciar-la és molt important, ja que ajuda a aprendre a lletrejar i no sorgeix de manera espontània. Per ensenyar-la, una manera molt efectiva és manipular fonemes fent servir les lletres de l’alfabet.
Els nens, per demostrar la seva consciència fonèmica, han de reconèixer paraules que comencen pel mateix so, saber isolar el primer o darrer so d’una paraula (Ex: sorra, sol i lluna, destaca lluna), combinar sons per formar una paraula i segmentar una paraula en diversos sons.
En canvi, per demostrar la seva consciència fonològica, els nens han de saber identificar i fer rimes orals, operar amb síl·labes en paraules parlades, identificar i operar amb obertures i rimes de les síl·labes de paraules parlades d’una sola síl·laba i identificar i operar amb fonemes en paraules parlades (això pertany a la consciència fonèmica també).
Està demostrat que els nens diagnosticats de dislèxia tenen una consciència fonològica (CF) pobra IMPORTANT: Si una activitat porta lletres no és de consciència fonològica.
A partir dels 4 anys, els nens comencen a tenir consciència de la síl·laba i, per tant, de l’obertura-rima. Així doncs, l’evolució habitual en quant a la consciència fonològica és: - P3: consciència de paraules P4: consciència de síl·labes P5: consciència de fonemes La consciència fonològica juga un paper important en les primeres etapes de la lectura, però quan els nens ja dominen les regles de conversió grafema-morfema (sobretot en sistemes ortogràfics com el castellà i el català), deixa de tenir influència. Per altra banda, algunes habilitats com la consciència de l’accent i el ritme, que no són influents en les etapes descodificadores, es converteixen en més importants quan es va camí de l’expertesa lectora.
ACTIVITATS DE CONSCIÈNCIA FONOLÒGICA        Construeix paraules que comencin o acabin amb el so...
Parla en castellà, en francès, en anglès Reconeix les llengües en audicions Jugar a buscar paraules que acaben i comencen per El gran dictat Lletrejar paraules i pseudoparaules El racó dels sons (lingüístics): sentir sons i marcar paraules que els continguin Unitats MÉS CONCEPTES Un fonema és l’unitat mínima sonora amb capacitat de distingir significats en una paraula. Es pot representar per una lletra o més. Ex: el so /sh/.
Obertura. Part d’una síl·laba: són els sons consonàntics anteriors a la vocal-nucli.
Hi ha una sèrie de microhabilitats de consciència fonèmica que es poden treballar de diverses maneres: Rima. Part d’una síl·laba: conté la vocal-nucli i el que ve darrera.
1. Segmentar fonemes. Ex: Quins sons són els de la paraula Grafema. No és una lletra, sinó que és cadira? Ara escrivim els sons. Ara llegim la paraula una unitat de llenguatge escrit que 2. Buscar fonemes iguals. Ex: Què tenen en comú fred, fulla, filla? representa un fonema. Es pot 3. Esborrar fonemes. Ex: Què és pas sense ‘s’? Pa representar per una lletra o per més 4. Confegir fonemes. Ex: Diga’m quina paraula és /m/ /a/ /r/? Ara lletres (per exemple f, v, s, z, ʒ, ʃ).
escriu aquests sons: /m/ és m, /a/ és a, /r/ és r. Ara llegim la paraula 5. Afegir fonemes. Ex: Quina paraula obtens si a pa afegeixes /s/? 6. Aïllar fonemes (trobar-los, detectar-los). Ex: Quin és el primer so de la paraula mar? 7. Categoritzar (ordenar i classificar). Ex: Quina paraula no pertany al grup? (fum, fred, gebre) 8. Substituir fonemes (canviar fonemes). Ex: Quina paraula obtens, si a mar canvies /m/ per /b/? Brunner parlava de les situacions estructurades que es van donant de forma repetida que van donant bastida. És a dir, l’adult dóna iniciativa al nen perquè parli i vagi construint el llenguatge.
MORFOLOGIA (estructura dels mots) Les paraules estan formades per unitats que ja coneixem (síl·labes), i pels morfemes. Els morfemes són la unitat més petita que té significat en una llengua (Ex: «S» significa plural) i que, per tant, donen significat a la paraula.
En la nostra llengua tenim uns procediments morfològics, es a dir, de formació de paraules. Aquests són: composició, flexió, o derivació.
   Flexió: és un procediment morfològic i pot ser nominal (nen, nena, nens i nenes) o verbal (conjugació, temps verbal, modes, etc.) Derivació: afegir sufixes, prefixes i infixes Composició: unió de dos morfemes o arrels Una vegada sabem això, ens plantegem les següents qüestions: com podem estudiar si els nens utilitzen aquests processos de forma productiva? Com s’adquireixen, aquestes habilitats? Per poder respondre aquestes preguntes, Berko (1958) va esbrinar un paradigma per estudiar l’adquisició morfològica dels plurals i del passat: les pseudoparaules. Amb això, el que va fer fou inventar-se una paraula i portar a terme diàlegs com aquest: -Aquell nen sap autar. Què feia ahir? +Autava.
Aquest exemple demostra que el nen domina els procediments morfològics del passat. Així doncs, Berko volia veure si els nens en converses quotidianes, a partir de la parla espontània, sabien utilitzar els 14 morfemes en anglès.
GÈNERE, NOMBRE I TEMPS VERBALS La idea de gènere (masculí i femení), s’agafa molt aviat per part dels nens. Els típics errors són, per exemple: “vaig a beure aigua a la fona”. Això és degut que el mot font sembla masculina perquè no acaba amb ‘A’, per la qual cosa fa la modificació que troba pertinent.
NOMBRE En quant el nombre, van aprenent aquests conceptes per ordre: 1. Singular plural 2. Afegeixen el morfema del plural -s 3. Els plurals en -es apareixen més tard ARTICLES Comencen a assolir aquests conceptes als 30-36 mesos, tot i que poden haver fet ‘’a nena’’, que seria una mena de ‘’paquet’’ indiferenciat entre article i nom.
S’adquireixen abans els articles definits i, a mesura que van adquirir les idees abstractes, aprenen els indefinits.
POSSESSIUS Els mots ‘’meu’’ i ‘’teu’’ s’adquireixen aviat, cap els 3 anys.
REFLEXIOU CLÍTIC El clític reflexiu s’assoleix abans dels tres anys: ‘’em rento les dents’’ (en 1ª sing.) PREPOSICIONS Abans dels tres anys, en català s’assoleixen a, de i per, i en castellà: con, a, para EN VERBS    Temps: els primers són el present i el pretèrit perfet (+ l’infinitiu) Persona: primer la 3a persona singular (“la nena Pame tiene hambre”), després la 1ª singular i, finalment, la 2ª singular i la 3ª del plural Un dels errors típics a partir dela 30 mesos és la sobrerregulació: “s’ha morit” Per aprendre els verbs irregulars, hi ha tres etapes: la dita d’un verb irregular correctament per memorització, cometre errors de sobrerregularització i la forma correcta final.
PRONOMS PERSONALS És molt difícil el domini del jo i el tu, perquè són díctics, en una conversa. És a dir, que depenen del context de la conversa i van variant segons el que es vulgui transmetre.
LÈXIC I SEMÀNTICA (contingut, significat) El lèxic i la semàntica és la part més lliure de la gramàtica: cada societat decideix a quines coses s’ha de posar nom; i pot triar la combinació de sons que vol per crear les paraules. D’aquesta manera, el nostre pensament s’asequa al lèxic que hi ha en la nostra societat.
RELACIONS POSSIBLES ENTRE LÈXIC I SEMÀNTICA – – – – Polisèmia. Una paraula que té diversos significats Sinonímia. Diverses paraules tenen el mateix significat Antonímia. Dues o més paraules tenen un significat contrari Homonímia. Dues paraules s’escriuen igual tenen significats diferents. Ex: Ell deu diners / Ell té deu euros – – – – – Homografia. Diverses paraules s’escriuen igual però es pronuncien diferent i tenen significats diferents Homofonia. Paraules que es pronuncien igual però s’escriuen diferent i tenen significats diferents Metonímia. S’estén el sentit d’una paraula. Ex: Menjo un plat de macarrons Metàfora. Es modifica una paraula per una altra per semblança. Ex: Les perles de la seva boca Hiperònim. Paraules que tenen una relació jeràrquica. Ex: flor (hiperònim) i rosa (hipònim) En l’adquisició del lèxic, trobem diferents nivells de coneixement: 1.
2.
3.
4.
5.
No sap què vol dir Li “sona” S’entén de forma passiva S’usa en les accepcions més usuals Es pot jugar amb el mot (rimes, metàfores...) Hi ha diferents procediments maduratius en els quals es fa servir una paraula:    Sobreextensió. Fas servir un mot per adreçar-te a tot allò que tingui una relació. Ex: Dius a tots els animals gos Subextensió o infraextensió. Dius gos al teu gos, que es diu Pluto.
Aparellament erroni paraula-referent. Es confon una paraula per una altra.
ADQUISICIONS DE LA SINTAXI (estructura de les frases) A partir del primer any i mig els infants solen construir les primeres frases. La combinació d’elements augmenta les possibilitats comunicatives, ja que són superiors que les que ofereixen les paraules aïllades.
Segons alguns autors (Tomasello i Brooks, 1999), tenen lloc 4 etapes en la formulació de frases:     Etapa holofràstica (1-1.5 anys) Etapa de la parla telegràfica (1.5-2 anys) Etapa de la productivitat parcial (2-3 anys) Etapa de competència adulta (+3 anys) ETAPA HOLOFRÀSTICA El nen fa servir una holofrase per referir-se a alguna cosa i tot el que això pot implicar (Ex: ‘’aba’’ per dir aigua: vull aigua, tinc set, etc.).
ETAPA DE LA PARLA TELEGRÀFICA Durant l’etapa telegràfica, en la qual trobem primeres frases formades per dos mots, comencem a veure relacions sintàctiques i de sentit entre les paraules que pronuncia. Utilitza paraules que transmeten un contingut i no una funció: diu més ‘’vull aigua’’ que no pas ‘’l’aigua’’. Tot i això, en algunes llengües de morfologia rica com l’italià, els nens acostumen a fer servir més paraules funció (articles, preposicions, pronoms, etc.).
Les paraules que més predominen en aquesta etapa són les paraula contingut, com ho són els noms, els verbs, adverbis o adjectius.
Els temes més habituals són la possessió, la localització i la recurrència. Concretament: assenyalen i anomenen objectes, diuen on són els objectes i qui està fent coses amb els objectes. També parlen de les accions que fan persones, les que fan algunes persones sobre els objectes i on passen les accions.
En aquest tipus de parla trobem les primeres estructures amb sentit en la frase. De fet, segons Bowerman, podem trobar les diferents estructures: – – – – – – – Agent + acció (“mama menja”) Acció + objecte (“menjar pa”) Agent + objecte (“llibre mama”) Acció + localització (“anar carrer”) Posseïdor - posseït (“nina Carla”) Demostratiu + objecte (“aquest cotxe”) Nom + Adjectiu (“capsa grossa”) ETAPA DE LA PRODUCTIVITAT PARCIAL Apareixen les primeres oracions simples. L’estructura que es veia en la parla telegràfica s’amplia: ‘’Vull altra galeta’’.
A més, també hi ha formes negatives: “Jordina no vol pa” ETAPA DE LA COMPETÈNCIA ADULTA Comencen a aparèixer frases complexes coordinades i subordinades. Aquesta etapa s’inicia als dos anys i mig, quan comencen a fer servir la conjunció i.
PRAGMÀTICA Elements discursius de l’adult: fer una pregunta per clarificar o confirmar, corregir alguna expressió mitjançant la imitació. Imitar per confirmar el que ha dit el nen.
(+Power Point imprès) ...