Tema 5,6,9 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Administració Pública
Año del apunte 2016
Páginas 14
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 26
Subido por

Vista previa del texto

Tema 5. Les administracions locals. El mapa local a Catalunya: municipis, províncies, comarques i vegueries.
http://municat.gencat.cat/ 1. La definició del mapa d’administracions locals a Catalunya Administració local: tipus d’ens Hi ha diversos tipus d’administració local:   Territorials: - Municipis (Ajuntament) - Províncies (Diputacions Provincials) - Comarques (Consells Comarcals) - Vegueries (Consell de Vegueria) No territorials - Mancomunitat de municipis - Entitats metropolitanes (Àrea Metropolitana de Barcelona) - Consorcis La divisió entre l’administració territorial i la no territorial és una distinció a nivell teòric. Les administracions territorials són les típiques, són territorials perquè el què les defineix és el territori sobre el qual tenen competències. És a dir, són administracions que tenen competències difuses, múltiples i complexes sobre un territori concret. En canvi, les administracions no territorials no es defineixen pel seu territori sinó pel tema concret sobre el qual tenen competències. És a dir, les administracions no territorials es creen per resoldre un tema en concret i dur a terme una funció específic (ex: recollida de residus). Dins de les administracions no territorials hi trobem les agències i empreses públiques de la Generalitat, l’Estat o l’administració local ja que són definides pel tema concret pel qual s’han creat, no pel territori on actuen (TV3).
Discussions sobre l’administració local L’organització de l’administració local del nostre país sempre ha estat molt discutida i encara actualment hi ha un debat present sobre si reformar o no el món local. Sovint s’ha parlat d’eliminar províncies i comarques i, tot i que ningú ha proposat suprimir els Ajuntaments/Municipis, si que hi ha hagut intencions d’agrupar-los.
Tanmateix, si es vol modificar l’administració local i eliminar les diputacions, cal reformar la Constitució, tasca gairebé impossible. L'article 137 de la Constitució espanyola estableix que "L'Estat s'organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels interessos respectius".
A més, l’Estatut no parla de províncies però sí de comarques i vegueries (que no s’han creat i per tant estem desobeint l’Estatut. L’article 2.3 de l'Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que “Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia”. L’article 83: Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. L’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per les comarques, que ha de regular una llei del Parlament.
Així doncs, com que la Constitució ens garanteix les Províncies i l’Estatut les Comarques i les Vegueries, el marc que tenim per reformar l’administració del món local és molt reduït.
2. Els Municipis: competències i organització El municipi és l'entitat bàsica de l'organització territorial, i l'element primari de participació ciutadana en els assumptes públics. Aquest gaudeix d'autonomia, i el seu govern i administració correspon a l’Ajuntament, integrat per l’Alcalde o Batlle, i els Regidors.
Els elements constitutius del municipi són la població i el territori -el terme municipal-, dins el qual es poden trobar diferents nuclis de població.
Els municipis estan marcats pel problema de l’inframunicipalisme. Arreu del país, ens trobem amb municipis petits que tenen poca capacitat d’acció ja que tenen un pressupost reduït i dificultats de gestió.
Això ho veiem especialment a Catalunya, que només és superada en inframunicipialisme per Catalunya. En aquests moments, hi ha a Catalunya 948 municipis.
– 26 d'ells no superen els 100 habitants (no tenen regidors, el ple està format pels veïns); – 476 es troben entre els 100 i els 1.000 habitants, – 254 entre els 1.001 i els 5.000, – 131 entre els 5.001 i els 20.000, – 36 entre els 20.001 i els 50.000, – 23 per damunt dels 50.000 habitants Així doncs, el 70,91% de la població catalana viu en els 59 municipis que superen els 20.000 habitants. La resta (30%) viuen en els altres 900 municipis.
Cal tenir en compte que tot el que defineix els recursos, les competències i l’estructura dels ajuntaments depèn del número d’habitants. És a dir, tots els ajuntaments tenen unes competències bàsiques i obligatòries (garantir la salubritat del territori: clavegueres, aigua potable, il·luminació...), però a part, segons el número d’habitants del municipi, aquest incrementa les competències (ex: els municipis de més de 5000 habitants han de tenir una guarderia). El problema que hi ha hagut és que els ajuntaments es financen a través de l’IBI i de les transferències de l’Estat (depenen de les competències del municipi que depenen del número d’habitants). Durant el boom immobiliari, els ajuntaments comencen a tenir més diners (IBI) i creen infraestructures que no són necessàries. Llavors, amb l’arribada de la crisi, aquests tenen problemes econòmics per poder mantenir aquestes infraestructures.
Organització dels municipis (lectura) Els membres que formen part del ple municipal s’elegeixen a través d’unes eleccions on no només es poden presentar partits, sinó que també hi poden haver llistes de veïns (canvi substancial respecte els altres nivells d’administració, és un element distintiu). A continuació, s’aplica la llei d’Hont sobre els resultats (circumscripció única: més proporcionalitat). El número de cadires que hi ha en el ple depèn del número d’habitants del municipi.
L’Alcalde, que també és un regidor, és elegit pel Ple. L’Alcalde, elegeix les persones que formaran part de la Comissió de Govern, aquests també han de ser regidors. És a dir, l’Alcalde no pot elegir gent que no hagi anat a les llistes electorals i que no estigui present en el ple. La llei diu, que com a màxim un terç dels regidors (número de regidors marcat pel número d’habitants) pot formar part de la Comissió de Govern. Tanmateix, això no sempre s’aplica ja que no hi ha un control rígid.
Tant l’alcalde com els regidors, en els municipis petits, no poden viure del seu càrrec i han de mantenir una altra feina. Aquests, cobren per ser regidors, cobren més si també estan a la Comissió de Govern, i també cobren més segons el número de temes que portin (educació, sanitat, cultura...).
En els ajuntaments grans hi apareix una altra figura: el tinent d’alcalde (ex: a Barcelona n’hi ha 4). L'alcalde o alcaldessa designa i revoca lliurement els tinents d'alcalde d'entre els membres de la comissió de govern i quan no n'hi ha, d'entre els regidors. Els tinents d'alcalde substitueixen l'alcalde o alcaldessa, per ordre de nomenament, en els casos de vacant, d'absència o de malaltia. És a dir, són un nivell intermig entre els regidors i els alcaldes (una mena de “vici-alcalde”) que ajuden coordinar grans àrees d’acció de govern.
A part, també hi ha una llei de grans ciutats, creada pel Parlament de Catalunya, que permet al ple de l’ajuntament crear districtes amb un consell de districte propi en les ciutats grans (ex: a BCN n’hi ha 10). Aquests districtes estan formats per quinze persones que es seleccionen en base als resultats electorals que hi ha hagut en aquell districte. Els consells de districte no tenen massa poder. Aquests, també tenen un regidor de districte propi que és proposat per cada consell de districte (encara que l’alcalde té l’última paraula). Aquest regidor participa en el ple i connecta el consell de districtes amb el ple.
A l’Ajuntament, no només hi ha càrrecs polítics, també hi ha càrrecs funcionarials. És el cas del secretari interventor de l’Ajuntament.
Als anys 60, es va crear un cos de funcionaris a nivell estatal (cos estatal) format per funcionaris especialitzats en legislació. A continuació, es va enviar un funcionari a cada ajuntament per assegurar-se que els Ajuntaments complissin la normativa. En aquest moment és quan es crea el cos de funcionaris interventors de l’Estat. Com ha evolucionat aquesta figura? En els municipis molt petits es té un secretari interventor a nivell parcial (va saltant de municipi en municipi). En els municipis una mica més grans ja es té un secretari interventor a temps complert. Tanmateix, en els municipis més grans, la funció del secretari interventor està separada en dues persones. Un secretari que s’ocupa de certificar que la normativa aprovada per l’Ajuntament (text jurídic) compleix la legislació (té un poder fedatari, dóna fe de que es compleix la llei) i un interventor que fa el mateix però en el cas dels pressupostos, és a dir, certifica que les finances de l’Ajuntament compleixin la legislació vigent. A les grans ciutats, hi ha diversos secretaris i diversos interventors.
Aquests secretaris interventors han de fer unes oposicions (i a Catalunya han de tenir en nivell C de català).
Hi ha municipis que tenen un règim especial d’organització i se’ls hi ha de donar diners extres: a) Municipis que funcionen en règim de consell obert (menys de 100 habitants): municipis on no es presenten llistes, només es presenten persones individuals que volen ser alcaldes. Els plens són de tots els veïns, no hi ha regidors (sistema de democràcia directa).
b) Municipis de muntanya: la Generalitat i l’Estat els dóna diners extra perquè es considera que hi ha dificultats de comunicació.
c) Municipis turístics (municipis de costa o que tenen patrimoni històric o cultural): els donen ajuts per gestionar les diferències d’habitants entre l’estiu i l’hivern, ja que a l’estiu hi ha molts turistes que utilitzen les infraestructures però no paguen impostos.
d) Municipis historicoartístics: municipis que aconsegueixen que la Generalitat catalogui alguna de les seves infraestructures com a instal·lació d’interès nacional i que reben diners per poder mantenir-la.
e) Municipis industrials: municipis que tenen indústries útils a nivell nacional que produeixen residus i que per tant necessiten recursos per poder tractar aquests residus.
Entitat Municipal Descentralitzada Fenomen que es dóna quan dins d’un mateix municipi hi ha dos o més nuclis dispersos i només un d’aquests té l’ajuntament. En aquests casos, aquestes altres entitats de població poden constituir-se en entitats municipals descentralitzades, regides per una junta de veïns, al front de la qual hi ha un president. Aquestes entitats poden gestionar directament alguns assumptes (el que pot fer cada entitat depèn del seu Estatut).
La cartera de serveis d’un municipi és el conjunt de serveis que s’ofereixen des del municipi.
3. Les Províncies: competències i organització La província és una entitat local formada per l'agrupació de municipis, amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per al compliment de les seves finalitats. El seu govern i administració correspon a les diputacions provincials. A Catalunya hi ha 4 províncies. És una administració constitucionalment garantida.
Des Diputacions tenen un sistema d’elecció indirecta, és a dir, els ciutadans no voten directament els membres que formen part del ple de la diputació, sinó que es sumen les votacions de tota la província i s’aplica la llei d’Hont.
La seva funció és bàsicament donar assistència als municipis (per solucionar les ineficiències de l’inframunicipalisme). Per això, donen pocs serveis directament a la ciutadania (els donen als municipis) i interactuen poc amb els individus.
Les diputacions, o algun altre tipus d’administració, són necessàries, ja que cal tenir un nivell intermedi entre les CCAA i el món laboral.
Les Diputacions tenen tres maneres d’ajudar als municipis: • • • Cedir recursos humans: les Diputacions tenen molts tècnics especialitzats en temes que interessen als municipis, quan aquests els demanen, se’ls hi deixen de forma gratuïta per tal que puguin dur a terme els seus projectes.
Intentar implementar plans que uneixin i agrupin diverses municipis.
Pagar o ajudar a finançar una infraestructura o un projecte del municipi.
Per aquesta última manera d’ajudar, és necessari saber que els treballadors de les diputacions cobren més i que sempre tenen molts més recursos (finançament a través de transferències de l’Estat).
Actualment, amb la crisi econòmica, les diputacions es dediquen bàsicament a mantenir les infraestructures dels municipis.
Com ja hem dit abans, les Diputacions donen pocs serveis directes als ciutadans. Els serveis que encara donen directament són serveis arrossegats històricament des de la dictadura, on els pocs serveis que s’oferien, es donaven des de les Diputacions. Així doncs, algunes escoles, hospitals, etc., encara pertanyen a les Diputacions ja que són un reducte del que havien estat abans de la Transició. A més, les Diputacions també són les encarregades de la xarxa de biblioteques, un servei necessari i car de mantenir pels municipis.
A més, també funcionen com a unitats electorals i com a subdelegacions del govern.
Òrgans de govern de la diputació: Cal destacar sobretot un element molt característic que és que totes les persones que formen part del ple (depenen segons el número d’habitants), han de ser alcaldes o regidors d’un municipi de la província (càrrec acumulatiu. Això fa que cap membre pugui dedicar-s’hi a temps complert i que el poder del món funcionarial acabi sent més important. Aquest ple elegeix un president que elegeix els membres de la Comissió de Govern.
A més, les Diputacions també tenen secretaris i interventors (que són funcionaris).
4. Les Comarques: competències i organització A Catalunya hi ha 42 comarques que neixen l’any 1987 amb la voluntat de substituir les Diputacions. El mapa de comarques té l’origen en l’any 1936 (Segona República). Creades a través d’una llei del Parlament de Catalunya.
La comarca es constitueix com una entitat local formada per l'agrupació de municipis, que té personalitat jurídica i plena capacitat i autonomia per al compliment dels seus fins. Els consells comarcals a Catalunya són l'òrgan de govern i d'administració de la comarca.
Les comarques es van crear amb l’objectiu d’adquirir competències transferides de la Generalitat (per apropar-se més als ciutadans) i dels municipis (per solucionar l’inframunipalisme). Tanmateix, com que a tothom li agrada tenir poder, aquestes competències no es cedeixen.
Per això, les comarques (finançades a través de transferències de la Generalitat i amb menys recursos que les Diputacions), es reinventen i passen a donar suport als municipis per intentar solucionar l’inframunipalisme.
Així doncs, és evident que seria inviable crear un altre nivell administratiu sense absorbir les comarques ja que significaria augmentar de manera significativa els recursos destinats a les administracions locals.
Òrgans del govern dels consells comarcals: Els membres del ple s’elegeixen per una elecció indirecta (es sumen els resultats dels municipis) i els plens tenen la mateixa estructura que les Diputacions (format per regidors dels ajuntaments que la componen).
A part, també hi ha el Consell d’alcaldes, una reunió entre els alcaldes dels municipis que formen la comarca convocada pel president del Consell Comarcal i que serveix per prendre decisions importants. Aquests consells acabem tenint més importància que els plens.
A part, com a fet exclusiu, la persona que regula les finances i la normativa de les comarques és un gerent per contracte privat (no funcionari). Així doncs, els partits el poden canviar quan volen i això augmenta les possibilitats de corrupció.
“CONSELH GENERAU D’ARAN” L’Aran disposa d’un règim jurídic especial respecte les altres comarques establert per llei del Parlament. La institució de govern de l’ Aran és el CONSELH GENERAU, format pel Síndic (el president), el Plen dels Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d’Auditors de Comptes. El Síndic és la més alta representació i l’ordinària de la Generalitat a l’Aran.
La institució de govern de l’Aran és elegida per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret.
És a dir, té una elecció directa (a diferència dels consells comarcals habituals). El conselh Generau està format per tretze membres, i és elegit pels veïns sobre la base de sis circumscripcions electorals anomenades “terçons”.
A més, aquest té més competències que la resta de consells, especialment la de protegir i promocionar la cultura i la llengua aranesa.
5. Les Vegueries: competències i organització L’any 2010 el Parlament català va aprovar la llei de vegueries amb la intenció de canviar les 4 províncies per 7 províncies, i canviar la nomenclatura de província per la de vegueria.
D’aquesta manera, no es contradeia la Constitució ja que la idea de província no s’eliminava.
Tanmateix, a Espanya, modificar els límits de les províncies és complicat ja que s’ha de fer a través d’una llei orgànica (aprovada per majoria àmplia) a nivell estatal. D’aquesta manera, l’Estat no va tenir voluntat política d’aprovar-ho bàsicament perquè, com que les províncies s’utilitzen com a circumscripcions electorals, si es canviaven els seus límits, es modificaven els resultats electorals (fins i tot no els interessava a alguns partits catalans). A més, l’arribada de la crisi econòmica va fer que no es pogués gastar despesa pública per crear aquestes 7 vegueries i les seves diverses infraestructures.
És evident que s’haguessin pogut mantenir les províncies com a circumscripcions i utilitzar les vegueries per temes administratius, però llavors ja tenien una excusa per no aprovar la creació de les vegueries.
Sí que és veritat que la llei de vegueries s’aprova. Tanmateix, hem de tenir en compte que les lleis tenen un títol, un preàmbul, un text de desenvolupament i també unes disposicions addicionals que són molt importants, ja que ens ajuden a entendre quan s’aplicarà i en quines condicions. En les disposicions addicionals d’aquesta llei, es diu que la llei no s’aplicarà fins que no es disposin dels recursos necessaris i fins que el govern no ho autoritzi.
Les vegueries tenien pensat tenir un Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.
6. La complexitat de l’estructura administrativa supramunicipal a Catalunya de caràcter instrumental (elements no territorials) Mancomunitat de municipis Els municipis, en l'exercici del seu dret a associar-se, ho poden fer amb altres municipis, creant mancomunitats. Sempre que dos o més municipis s’agrupen ho fan per desenvolupar una competència en un àmbit temàtic determinat (ex: gestió de l’aigua, matèria urbanística, sanejament, transport, gestió de residus). És a dir, la creació de les mancomunitat neix de la voluntat dels propis municipis (no necessàriament conurbats) per fer alguna cosa.
No funcionen de manera uniforme ja que cadascuna funciona segons els seus estatuts. Per exemple, poden ser temporals o permanents, poden tractat un tema o més d’un...
La iniciativa per a constituir la mancomunitat s'ha d'aprovar amb el vot favorable de la majoria simple de cadascun dels ajuntaments que s'associin. Un cop redactats els estatuts, aquests s'han d'aprovar per acord del ple dels ajuntaments que decideixin integrar-se en la mancomunitat, adoptat per majoria absoluta.
Entitat metropolitana Només n’hi ha una a Catalunya: l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquesta ha existit geogràficament des de sempre, però com a administració local no ja que les entitats metropolitanes es creen/suprimeixen per Llei del Parlament de Catalunya i com que es volien ajuntar grans ciutats no ho podien fer en forma de mancomunitat. Per això, durant molt temps no es poden crear i només s’accedeix a crear unes entitats molt tècniques i temàtiques: les entitats metropolitanes del Transport i dels Serveis Hidràulics i el Tractament de Residus.
Finalment, l’any 2010, durant el primer tripartit, es crea l’àrea metropolitana de Barcelona com a administració local que absorbeix les entitats anteriors. Tanmateix, com que es crea durant la crisi, no acaba sent el contrapoder de la Generalitat que havia de ser en un inici. Així doncs, l’ Àrea Metropolitana de Barcelona es un ens local amb personalitat jurídica que agrupa la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Entitat Metropolitana de Transport i l’Entitat dels Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus.
La seva funció principal és coordinar polítiques locals en àrees de conurbació per tal de gestionar millor el funcionament d’aquestes grans ciutats.
El consorci Els municipis, en l'exercici del seu dret a associar-se, ho poden fer amb altres administracions públiques o entitats privades, donant origen als consorcis.
Aquesta figura és molt flexible (pot ser públic, privat o mixte) i se n’han creat molts perquè són fàcils de crear i útils per solucionar problemes. De fet, els consorcis es creen per aconseguir unes finalitats públiques. L’objectiu de les entitats privades al formar part del consorci no ha de ser lucratiu, però si que poden ser empreses que tinguin finalitats lucratives.
Actualment el número de consorcis s’ha reduït a causa de la crisis.
Tema 6: L’administració no territorial i les agències reguladores independents Només ens queda estudiar les empreses i agències públiques. Aquestes es troben a nivell de l’Estat, de la Generalitat i de l’administració local.
1. L’administració no territorial: concepte i distincions bàsiques A nivell teòric, a qualsevol tipus d’administració se li aplica la divisió entre administracions territorials i no territorials explicada anteriorment.
Característiques de l’administració no territorial: • • • • • Sinònims: administració instrumental, funcional o institucional.
Creades per les administracions territorials (són prerrogatives derivades, no originàries, ja que depenen de les administracions territorials que són les prerrogatives originàries i les poden eliminar).
Funcions concretes (no generals).
Se’n poden crear un número il·limitat.
Tenen una personalitat jurídica i un patrimoni propis però al mateix estan “tutelades per l’Administració territorial”, ja que, com que l’ha creada, també la pot elimina i controlar-la (depèn dels seus recursos, la finança).
Exemple: Agència tributària de l’Estat (administració no territorial creada específicament pel ministeri d’Hisenda per recaptar impostos i controlar l’evasió fiscal).
2. El model d’agències executives Quan parlem de model d’agències ens referim al model de relació que es crea entre l’administració territorial i les administracions no territorials que aquesta ha decidit crear.
L’administració territorial (principal) defineix els objectius i assigna els recursos de l’administració no territorial (agent). Un cop el principal ha definit això, dóna llibertat a l’agent per tal que aquest s’autoorganitzi i es gestioni per dur a terme els objectius marcats. A més, un o més cops a l’any, el principal avalua els resultats de l’agent i observa si ha utilitzat bé els recursos.
El model d’agències, per tant, és un model de planificació (defineix els objectius i dóna els recursos) i de control per resultats (controla si s’ha complert la planificació).
Exemples a nivell estatal • • Ministerio d’Economia y Competitividad – Instituto Nacional de Estadística (INE) – Instituto de Crédito Oficial (ICO) – Consejo Superior de Investigaciones Científicas – Comisión Nacional del Mercado de Valores Ministerio de Educación, Cultura y Deportes – Biblioteca Nacional – Museo Nacional del Prado – Agencia Estatal Antidopaje Exemples a nivell autonòmic • • Departament de Territori i Sostenibilitat – Agència Catalana de l’Aigua – Servei Meteorològic de Catalunya – Institut Català del Sòl – Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya Departament de Salut – Agència Catalana de Seguretat Alimentària – Institut Català d’Oncologia – Banc de Sang i Teixits Exemples a nivell local • Ajuntament de Girona: – Organisme Autònom Local d'Educació Musical de Girona – Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter, S.A.
– • Cementiri de Girona, S.A.
Ajuntament de Barcelona: – Patronat Municipal de l'Habitatge – Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona – Barcelona Activa Els tipus d’agències (un altre sinònim) són molt diversos i els podem diferenciar segons les activitats que realitzen. Hi ha agències que: • • • • • proporcionen serveis interns a la pròpia organització: Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
presten serveis finalistes (educació, sanitat, cultura, ...): Banc de Sang i Teixits.
administren funcions reglamentàies o de policia administrativa (inspeccions, registres): Agència Catalana de Residus (controla que les empreses reciclin).
administren recursos económics, i s’encarreguen o bé de recaptar-los (tributs, contribucions) o de distribuir-los (beques, subvencions, prestacions): Agència Tributària.
gestionen infraestructures (carreteres, ferrocarrils, ponts): Ferrocarrils de Catalunya Per què es creen tantes entitats d’aquets tipus? El sector públic es diferencia del privat perquè tenen interessos diferents (bé públic/finalitats lucratives) i pel tipus de legislació que apliquen (dret públic/dret privat). Aquests dos tipus de drets són molt diferents, ja que el dret públic és més burocràtic, lent i feixuc i el privat és més ràpid (ex: contractant recursos humans). Així doncs, gestionar el dret públic és menys eficient que gestionar el privat. Per què? Doncs perquè el dret públic no busca l’eficiència, sinó que busca la igualtat d’oportunitats.
Abans l’administració pública ho gestionava tot segons el dret públic i això era molt ineficient.
Tanmateix, les administracions públiques han trobat un mecanisme amb el qual no és necessari aplicar el dret públic: les agències. Aquestes poden aplicar els dos tipus de drets.
Així doncs, els motius de la creació d’aquestes entitats són varis (ex: treure’s un tema de sobre) però el principal és escapar del dret públic per poder aplicar el privat i ser més eficients en la gestió.
Dins del model d’agències hi ha diverses fórmules jurídiques en funció del tant per cent de dret públic i privat que utilitzen les agències: A més, les agències també poden rebre diferents noms encara que conceptualment són agències (: agència, institut, centre, etc.
* Una empresa pública és una categoria d’administració no territorial (d’agència pública) que es gestiona gairebé del tot amb dret privat (90%).
Exemple de model principal-agent: Aquí observem que a vegades les administracions no territorials tenen més recursos, més pressupost i major mida que les administracions territorials que les han creat. Això pot crear problemes de poder ja que l’administració territorial pot no exercir un control eficaç sobre l’agència.
Les agències, tot i que poden legislar-se segons un dret privat, mai són una externalització (administració pública que contracta un servei a una empresa privada), tot segueix sent SECTOR PÚBLIC. Aquestes agències no són privades ja que el seu objectiu no té ànims de lucre.
Tanmateix, en aquestes agències és més fàcil contractar els treballadors segons relacions personals (corrupció). Malgrat això, les agències públiques segueixen sent sector públic i no hi ha cap mena d’incentius econòmics.
Tema 9. Col·laboració públicoprivada.
Aquest tema no té presentació, apareix en l’última part de la presentació del tema 6. També cal llegir la lectura (seminari 1).
Cal tenir en compte primerament que a Espanya no hi ha massa tradició de col·laboració publicoprivada ja que sobretot durant el franquisme, les empreses eren o totalment del sector públic o totalment privatitzades.
Com a conseqüència, a Espanya podem dir que a efectes pràctics, la col·laboració publicoprivada és sinònima d’externalització de serveis.
L’externalització de serveis, realment és un tipus concret de col·laboració públicoprivada, n’hi ha més, però a Espanya no tenen molt importància.
Parlem d’externalització quan el sector públic segueix proveint un servei públic però el deixa de produir. És a dir, l’administració pública manté la responsabilitat sobre el servei públic i el control de la qualitat del mateix (PROVISIÓ) però duent a terme una contractació externa de la gestió de la totalitat, o d’alguna de les fases, de la prestació del servei públic (PRODUCCIÓ).
[Quan un servei és totalment públic, el sector públic proveeix i produeix, en canvi si és del tot privatitzat, el sector privat du a terme les dues tasques] D’aquest procés, en el sector públic en diem externalització i en el privat subcontractació.
No només externalitzen les administracions territorials, les agències públiques també poden externalitzar serveis.
Cal distingir externalització de privatització. L’externalització segueix sent un servei públic, i en canvi la privatització és un servei totalment privat que busca beneficis econòmics (a més no es considera col·laboració públicoprivada ja que el secor públic no hi intervé en cap moment). És a dir, en una externalització, la responsabilitat de la provisió del servei i de la qualitat de la seva prestació és pública. En canvi, en una privatització hi ha un canvi de titularitat de l’àmbit públic al privat i el servei perd el seu caràcter públic.
Quan l’administració externalitza un servei públic, aquesta defineix les característiques que ha de tenir aquest servei. Un cop definides, el sector privat produeix aquest servei d’acord amb les indicacions de l’administració pública, mentre aquesta última du a terme el control d’aquesta producció.
Si les externalitzacions funcionessin totalment bé, la gent no s’adonaria si un servei està o no externalitzat ja que el servei seguiria sent públic de totes maneres i per tant seria gratis.
Tanmateix, aquestes externalitzacions no acostumen a funcionar bé perquè l’administració pública deixar d’exercir el control (per reduir els costos) i la gent nota la baixada de la qualitat del servei.
Conseqüències de l’externalització:   Perill d’una baixada de qualitat del servei (si el control no s’exerceix correctament).
Precarietat laboral: normalment les condicions de treball del sector públic (funcionaris) són molt millors que les del sector privat. A l’externalitzar un servei, com que baixen els sous dels treballadors que ofereixen aquest servei (perquè ja no són funcionaris), l’administració pública redueix els seus costos.
Motius de l’externalització (normalment la ideologia política no influeix):     Reduir el volum de feina (poc important).
Reduir els costos de producció dels serveis públics: surt més barat externalitzar un servei que prestar-lo internament ja que el personal del sector públic cobra més i exigeix millors condicions laborals (en el sector privat, els treballadors cobren menys i surt més barat produir el servei. Per altra banda, sovint, no s’incorpora el cost del control en el càlcul de si surt a compte externalitzar el servei o no. Així doncs, s’estalvien el cost de controlar ja que no contracten inspectors (falla el control). Sí hi ha alguna queixa sobre el servei, l’administració pública s’evadeix de la responsabilitat ja que li dóna la culpa a l’empresa.
Flexibilitat: no només es s’augmenta la rapidesa perquè es fuig del dret administratiu i s’incorpora el dret privat (com a les agències públiques), també es pot decidir en qualsevol moment deixar d’oferir el servei o canviar-lo substancialment.
Es flexibilitza el procediment (més rapidesa), la política de personal (els funcionaris no es poden acomiadar quan ja no són necessaris, en canvi si s’externalitza sí) i la gestió econòmica.
Especialització: hi ha algunes externalitzacions que es duen a terme perquè són temes molt tècnics que el servei públic no cobreix ni li interessa cobrir ja que requereixen un especial i elevat grau d’especialització que no poden oferir.
Perills de l’externalització:  Nous monopolis de fet: hi ha serveis que són complexos i que no hi ha moltes empreses per escollir a l’hora d’externalitzar el servei. Això fa que les administracions territorials quedin captives i dependents del proveïdor (empresa) escollida per produir el servei públic ja que no es fàcil substituir-la. A més, l’empresa elegida por no funcionar (i més si no hi ha    control) i això pot fer que a l’hora de substituir-la, costi de trobar-ne una altra i que durant un temps no es pugui oferir el servei (en algunes ocasions fins i tot l’exèrcit ha hagut de prestar algun servei mentre no es trobaven empreses substitutes).
Identificar externalització amb reducció del sector públic Perdua de control, de la qualitat, dels principis públics...
Difusió d’informació confidencial Entorns de prestació de serveis públics: L’administració pública té diverses opcions a elegir a l’hora d’oferir un servei: 1.
Primera opció: prestar-lo directament. En aquest cas pot optar per dues vies, prestar-lo directament des de l’administració territorial, o ferho a través d’una administració institucional (administració no territorial).
2. Segona opció: pot optar per una col·laboració públicoprivada (la més habitual a Espanya és l’externalització). En aquest cas es pot externalitzar en una empresa típica amb ànims de lucre (sector mercantil) o en una ONG o organització sense ànims de lucre (tercer sector).
No sempre s’opta per la segona opció perquè hi ha serveis que no són realitzats per aquest tipus d’organitzacions.
3. Tercera opció: el sector públic directament es retira (no hi ha col·laboració públicoprivada) i tot passa a estar en mans del sector mercantil. També es pot privatitzar tot un sector, tot i que normalment el sector públic segueix tenint capacitat per crear un marc regulador i normatiu per controlar aquest sector privatitzat.
A vegades, el sector públic vol privatitzar algun sector però no pot perquè cap empresa vol fer-se’n càrrec ja que no els surt rentable.
Exemples de privatització: indústria tabaquera, clínica Quirón, sector de les telecomunicacions, sector de l’energia...
Regulació i Administració: les agències reguladores independents Hi ha un tipus d’agències anomenades agències reguladores. Aquestes agències són una forma de delegar la legislació tècnica als tècnics.
És a dir, són agències que agrupen personal tècnic i molt especialitzat sobre els temes sobre els quals han de regular. S’ocupen de temes molt tècnics que cal regular però que els polítics no tenen suficient capacitat ni coneixements per fer-ho.
En resum, són entitats reguladores públiques que no gestionen cap servei públic, sinó que regulen alguns aspectes (no formen part del poder executiu, sinó que formen part del legislatiu.
Autoritats reguladores independents que es creen sobretot en relació amb els fenòmens de liberalització de mercats i de privatització dels serveis públics.
Funcions:      Fixar tarifes de les activitats regulades i preus màxims d'activitats desregulades.
Desenvolupar normes generals dictades pel govern.
Resolució de disputes entre operadors.
Atorgament de llicències.
Vetllar per la competència en el sector corresponent.
...