Resum general primer parcial (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la Comunicació
Profesor M.C.
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 13/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RESUM GENERAL DEL PRIMER PARCIAL DE TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Abans de començar en matèria, hem de tenir clar el concepte de comunicació i els tipus que hi ha. La comunicació és l’intercanvi de missatges (tant enviar-los com rebre’ls). En l’àmbit de les teories de la comunicació, ho definim com l’activitat de difusió de missatges i l’activitat d’interacció. La base de qualsevol tipus de comunicació és la comunicació intrapersonal que és la que tenim amb un mateix. A partir d’aquí sorgeixen els altres tipus de comunicació. La comunicació interpersonal és la comunicació entre persones, ja pot ser cara a cara o a través d’un canal tecnològic. La comunicació de grup és la comunicació que fem els individus com a grup, per exemple el alumnat o el professorat. La comunicació organitzacional és la comunicació de les institucions. La comunicació de masses el pes cau sobre l’emissor, és una comunicació unidireccional que arriba a la audiència que es heterogènia, geogràficament dispersa, anònima i nombrosa (mitjans de comunicació), i per últim tenim la comunicació mediada que l’emissor no està institucionalitzat sinó que el receptor ha adoptat una nova funció de comunicació i permet arribar al públic gràcies a la digitalització (blogger).
Comunicació interpersonal. Interaccionisme simbòlic.
La comunicació la entenem com una interacció i és la base de l’acció social. La interacció és la relació que tenim amb els altres. Les persones som subjectes que entenem les relacions i li donem un sentit. La Escola de Chicago va fer estudis sobre l’interaccionisme simbòlic. Aquesta escola està formada per Blumer (creador de l’interaccionisme simbòlic), Mead (creador concepte Self) i Goffman (model dramatúrgic). Blumer diu que l’interaccionisme té 3 principis bàsics: els éssers humans actuem envers les coses segons el significat que li donem a aquestes coses, el significat li donem a través de les relacions que tenim amb els altres i els significats els construïm i els modifiquem a través de la interacció. Mead crea el concepte “self” on diu que nosaltres ens entenem com a objectes mitjançant percepcions que les definim gràcies a les reflexions i per tant, ens diferenciem dels animals i ens ajuda a preveure que faran els altres individus. Aquestes percepcions ens ajuden a saber com som nosaltres i com ens presentem davant els altres.
L’interaccionisme simbòlic vol fer una teroia de la societat però per això s’ha d’explicar la comunicació interpersonal i la teoria mediada. La comunicació interpersonal la entenem per dos models: el de Goffman que enten la societat com un teatre i que els individus adoptem un rol diferent en cada situació de la nostra vida. I l’altre model és el de Palo Alto.
Comunicació interaccional o pragmàtic.
Palo Alto és un grup de psiquiatres, antropòlegs i comunicadors que treballaran amb la cultura dels EUA.
Aquest grup diu que abans d’estudiar la comunicació hem d’entendre la informació com un procés complex i que la comunicació ha d’incorporar el context. A aquest grup d’investigadors els interessa els efectes dels canvis que la comunicació pugui produir sobre la conducta. Les característiques que defineixen aquest model que ells proposen són les següents: diu que la comunicació = conducta, que el missatge és un conjunt fluid i multifacètic de conducta, que la interacció és la sèrie de missatges intercanviats entre persones i diu que la conducta d’una persona afecta a tothom del grup.
Les principals aportacions de Palo Alto són: no és possible no comunicar-se (parlar i no parlar ja és un comportament), en tota comunicació hi ha dos elements: el contingut de la comunicació i el com classificar aquest contingut, la naturalesa de la comunicació depèn de com el emissor i el receptor puntuem l’inici d’aquell procés, els éssers humans comuniquem analògicament i digitalment i per últim que la comunicació pot ser simètrica o complementària (simètrica quan emissor i receptor estan en igualtat de condicions i complementària quan un té la funció principal i l’altre la secundària).
Comunicació NO verbal La comunicació no verbal és l’enviament i/o recepció d’informació i d’influència a través de l’entorn físic, l’aparença física i la conducta. Les característiques d’aquesta comunicació són: sempre està on l’entorn social, els canals d’enviament i de recepció són simultanis, gran part del que es comunica es fa de manera automàtica, no cal pensar-la molt, centrada en la gestió de l’ara i aquí en les conductes socials. La comunicació s’estudia des de dues vessants: des de la psicologia on s’estudien els gestos facials i des de l’antropologia on s’estudien els moviments corporals culturalment apresos. S’està treballant en els camps de l’expressió facial (com donem informació amb la cara. 6/7 patrons universals), en els gestos (tenen un significat lingüístic), en la kinèssica (capacitat expressiva del cos humà) i en la proxèmia (ús que fem del nostre espai. Entenem l’espai com a codi).
Funcionalisme (perspectiva empírico-analista) El funcionalisme és una vessant de la perspectiva empírico-analista. Comença a desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial als EUA. A Europa arriba una mica més tard. Però ja al S.XIX es van fer algunes aproximacions. El funcionalisme donen un pes molt important a la ciència i diuen que només hi ha un mètode científic que s’ha de basar en alguna cosa observable, que l’investigador és neutral i s’utilitza un mètode quantitatiu. L’estudi de la societat i de la comunicació és fa des de una sociologia funcionalista. Els autors destacats d’aquesta teoria son Merton i Parsons. Aquests dos autors són sociòlegs i tenen en comú algunes idees però en altres discrepen. Tenen en comú que els dos fan un símil entre societat i cos humà. Diuen que al cos humà hi ha diferents parts que funcionen per si mateixes però que són fonamentals per garantir el bon funcionament del organisme. En la societat diuen que passa el mateix, que hi ha diferents elements en la societat que funcionen per si sols però que garanteixen pel seu bon funcionament. Discrepen en que Parsons vol fer una teoria global de la societat i Merton diu que ja arribarem a una teoria però que sobretot hem de garantir una recerca empírica.
Parsons diu que en tot sistema social hi ha una part estable i una part dinàmica. La família, per exemple sempre tindrà una part estable però faran unes funcions i aquestes funcions seran dinàmiques. Diu que qualsevol component de la societat fa unes funcions que garanteixen al manteniment del sistema. Si hi ha algun problema a la societat, per ella mateixa es regula. Les institucions socials satisfan necessitats i permeten el desenvolupament de la societat sense conflictes.
Merton diu que hem de validar tot empíricament. Fa les bases de l’anàlisi funcional: diu que les activitats que es repeteixen en una societat són activitats normativitzades. El sistema social tendeix a l’equilibri però hi ha coses que porten al desequilibri. Les activitats repetitives i estandarditzades contribueixen a l’equilibri. Hi ha algunes funcions que són necessàries pel desenvolupament de la societat (MCM). Hem de partir sempre d’algun cosa observable (basat en el mètode científic). La recerca empírica no té ideologia i per tant l’investigador serà neutral.
DEFINICIÓ CONCRETA DE FUNCIÓ/DISFUNCIÓ Funció: conseqüències que afavoreixen a l’adaptació d’un sistema determinat. Disfunció: conseqüències que aminoren l’adaptació al sistema. Quan les conseqüències són buscades parlarem de manifestes, si són el contrari parlarem de latents.
Com he dit abans, Merton prefereix fer teories d’abast intermedi abans de fer una teoria social global. Vol fer aquestes teories analitzant activitats repetitives, normativitzades que tenen conseqüències observables. A partir d’aquí formulem hipòtesi i ho validem empíricament. No han de ser valides per tota la societat sinó per aquell fenomen que volem estudiar. Per exemple, una teoria d’abast intermedi és la teoria dels dos graons de la societat: es va fer un anàlisi dels vots als EUA on ens preguntàvem si els mitjans de comunicació influïen en la nostra capacitat de vot. Es va arribar a que els mitjans de comunicació són molt importants perquè fan arribar la informació a molta gent però que les xarxes de comunicació interpersonal són més importants. Es diu teoria dels dos graons perquè en el primer esglaó estan els mitjans de comunicació i en el segon graó les xarxes de comunicació interpersonal. Les relacions entre els grups socials té molt més pes que els mitjans.
(Exemple de la camisa).
Lazarsfeld porta tots els principis sociològics bàsics de Parsons i Merton a la pràctica aplicable. Recerca en el camp de la comunicació. Després de la 2GM l’estudi de comunicació de masses als EUA és el sector punta i té moltes fonts de finançament (MCM, agències de publicitat i relacions públiques, administració nordamericana, exèrcit, fundacions privades....). Hi ha una aliança entre fonts de finançament i recerca universitària. Dona resposta a demandes de coneixement pràctic aplicable immediatament. Dona respostes als grups de la elit. Aquesta recerca s’orienta a facilitar l’ús social dels mitjans. Recerca que tendeix a un ús democràtic.
Lasswell fa un text anomenat estructura i funcions de la comunicació a la societat on diu que l’acte de comunicació consisteix en qui diu què a qui, per quin canal i a quins efectes. Aquest és el marc en els que s’inscriuen els estudis funcionalistes i va facilitar fer una recerca en uns camps i no en altres. En la segona part del text identifica 3 funcions de la comunicació: supervisió i vigilància de l’entorn, relació de les diverses parts de la societat en resposta a l’entorn i transmissió de l’herència a les següents generacions. Wreight incorpora una quarta funció on introdueix la televisió dient que els ciutadans necessitem entreteniment.
El 1960 el funcionalisme entra en crisi però no desapareix sinó que es relaciona amb altre funcionaments.
Perspectiva empírico-analista / Perspectiva crítica L’Escola de Frankfurt són autors alemanys i jueus amb una forta formació en economia que han d’abandonar el seu país i marxar als EUA quan creix el nazisme. L’Escola té dues fases: la primera (1923-1933) on es volien fer estudis marxistes i fan un institut per la recerca social. La segona fase (1933-1950) és la etapa de l’exili.
Creació de la teoria crítica. Recerca empírica no quantitativa. Estudi de la societat pel mètode marxista, no científic.
La teoria crítica sorgeix de l’evolució de la Escola de Chicago i la Escola de Frankfurt. Es anti-sistematica (contrari del funcionalisme) i defensa i promou el canvi social i denúncia tot allò que s’oposi al canvi social.
Fan una sèrie de crítiques al funcionalisme. El funcionalisme s’oposa al canvi i volen mantenir l’ordre del sistema, per tant no és un canvi social. El funcionalisme defensa el mètode científic i la quantificació i els de la EF no creuen en això. L’investigador per la EF no serà neutral sinó que ha de destapar tot allò que vegi que va en contra del canvi social.
En el 1970 la Escola de Frankfurt entra en declivi.
Estudis sobre la Cultura Benjamin diu que és molt important el paper de l’art en la societat de masses i és important saber què canvia l’art i com ha canviat. Contextualitza en que hi ha hagut una cultura de classes social i altra de festes. Parla de la burgesia que comporta canvis en el món de l’art. A partir del segle XIX la fotografia i el cinema són importants i mostren una percepció més acurada de la realitat respecte l’art.
Adorno i Horkheimer creuen que el cine i els mitjans de comunicació de masses difonen una ideologia conformista. Cinema només entreteniment. Difonen la dialèctica (parlen de les reflexions de la cultura en la època de la cultura de masses). Creen el concepte de indústria cultural on diuen que són entreteniments purs.
El concepte cultura de masses és un engany perquè les masses són aparences i no són subjectes. Les masses són consum.
L’Escola de Frankfurt critica la cultura de masses. Diu que tal comestan fets els productes, s’elimina la capacitat critica. Els hi aporta una ideologia concreta. Conformisme i resignació. Emissor entès com a empresa i no com a periodista. Les crítiques que se li fa a la EF són: critica el determinisme de producció (diuen que la gent quan veu una pel·lícula no pot fer res). També critiquen el to negatiu que tenen en les seves teories.
Teoria dels usos i gratificacions La societat utilitza els mitjans per sentir-se gratificat.
Teoria Agenda Setting L’objecte d’estudi d’aquest agenda és veure la capacitat que tenen els mitjans per establir l’agenda dels temes públics en el context de les campanyes electorals. La hipòtesi que es formulen és que els mitjans de comunicació determinen els temes sobre els quals el públic pensa i parla. L’autor de referència és McCombs.
L’agenda temàtica té els antecedents següents: perspectiva empírica-analista, Lippman (Escola de Chicago) que diu que ens els anys 20 la premsa era la font dels ciutadans per conèixer i accedir a l’entorn i que ells es creen unes imatges mentals d’aquest entorn. Un altre antecedent és Lasswell quan va dir que una de les funcions dels mitjans de comunicació era vigilar l’entorn.
El desenvolupament d’aquesta teoria es fa als anys 70 on guanya la psicologia cognitiva i la recerca s’orienta en buscar la influència dels mitjans en la visió del món. En el 1972 es publica l’article fundacional (autor Mc.Combs) on el concepte clau és el de funció. Les hipòtesis que es plantegen són: MCM estableixen agenda per cada campanya política, MCM els hi dona més importància un tema, la societat també li donarà més importància. Els MCM estableixen esl temes i la jerarquització de les campanyes polítiques. Per validar aquestes hipòtesis compten quantes vegades dediquen a cada tema els MC, quantifiquen la opinió pública a través d’enquestes i les dues coses les comprovaran dues vegades. Els resultats que obtenen és que la agenda temàtica és un procés lent i acumulatiu en un marc temporal específic.
Dins de l’AT establim dos nivells: el primer nivell es dona en el 1980 on McCombs utilitza la metàfora de la ceba on diu que hi ha 3 nivells: el primer nivell (el més exterior) és quan actuen les fonts externes, el nivell 2 és on l’agenda construeix la seva agenda a partir de l’agenda dels altres mitjans i el nivell 3 (el més interior) són els estils i generes, la autoimatge del periodista i les rutines productives dels mitjans. El segon nivell es dona el 1990 i apareixen els conceptes de framing i priming. McCombs en aquest nivell diu que els mitjans tracten alguns temes i els caracteritzen d’alguna manera determinada. Hi ha dos processos d’enquadrament: el framing i priming. El priming és quan els mitjans estimulen la memòria en un sentit o un altre (terrorisme  terrorisme islàmic). El framing és l’enquadrament i es decideix que queda fora i que queda dins. Els mitjans ens diuen com pensar en aquests aspectes públics. L’AT ha sigut exitosa perquè no ha rebut gaires crítiques.
Teoria de l’espiral del silenci La teoria de l’espiral del silenci es formula a partir dels anys 70. La autora de la teoria és Elisabeth NoelleNeumann que va néixer a Berlin el 1916, viu a Alemanya la major part de la seva vida i fa una curta estada als EUA. Va tenir un passat nazi col·laborant en moments puntuals amb la premsa de ideologia nazi. Es relaciona amb la teoria empírico-analista i incorpora elements de la perspectiva interpretativa.
La teoria es formula a partir dels anys 70 on la televisió està consolidada, el funcionalisme ha entrat en crisi.
El 1974 es publica l’article fundacional i 10 anys més tard el llibre amb la teoria completa. La teoria està centrada en la opinió pública. Parteix de la gran influència que tenen els MC en la societat. Diu que les opinions són modificables (hi ha algunes més perdurables o més canviables). Els mitjans defineixen els temes controvertits. Noelle-Neumann formula uns supòsits bàsics de la teoria: 1. Éssers humans tenen por a l’aïllament social. Estem molt pendents de les actituds de la gent del nostre voltant. Ens basem en els MC per definir l’opinió pública majoritària. 2. Acceptació i reconeixement són gratificants per a tothom. Ens expressem d’acord la opinió pública majoritària. Si la nostra opinió és amb la majoria la defensarem molt més que si és minoritària. El resultat d’aquest és un espiral. El nucli dur són aquelles persones que no canvien la seva opinió encara que aquesta sigui minoritària.
Noelle-Neumann diu que hem de validar la teoria empíricament i primer agafa l’estudi d’un sociòleg per validar l’aïllament social i després fa un seu propi (fumadors).
Pel que fa al concepte d’opinió pública, la autora divideix el concepte en les dues paraules que conté. Públic fa referència a sotmetre’s a la avaluació dels altres. Trobem la metàfora de la pell social (capta senyals de l’exterior i de l’interior). Pel que fa a la definició de opinió és l’expressió verbal o no d’una posició. És el nivell d’acord d’una societat concreta.
El resultat d’aquestes recerques és que els mitjans de comunicació de masses tenen la capacitat d’influència forta, proposen visions limitades. Redueixen el ventall de possibilitats.
La teoria ha tingut una gran acceptació però diuen que fa falta validació empírica.
Teoria de la construcció social de la realitat Aquesta teoria són un conjunt de teories que construeixen la societat. Té la base en la perspectiva interpretativa a partir dels anys 70 i té dues línies d’estudi: producció de noticies i continguts. La perspectiva interpretativa diu que els mitjans de comunicació tenen una gran capacitat d’influència (sempre a llarg termini), els mitjans de comunicació modelen els coneixements de la societat, també diu que la realitat social la definim entre tots. Les dues línies d’estudi són la de la fabricació de noticies (Tuchman) i la del anàlisi de contingut de les noticies (Altheide). Tots dos faran recerca empírica però utilitzant mètodes qualitatius.
Tuchman va a les redaccions dels mitjans de comunicació i observa les decisions que prenen i com es prenen.
La línia d’estudi de Tuchman sorgeix a partir dels anys 80 i fa èmfasi en la televisió, sobretot en el bloc informatiu. Els mitjans de comunicació manipulen els fets i el transformen en alguna cosa que és un producte diferent del que són les noticies. Els mitjans de comunicació ofereixen resum d’allò més important. Introdueix el concepte de noticiabilitat què és l’aptitud d’un text per ser transformat en noticia. La noticiabilitat es va definint al llarg del procés de producció. El valor noticia es un concepte que actua en el procés d’identificar quin són els fets noticiables. 5 àmbits en els que es fixem per determinar si un fet té valor noticia: Com més important sigui la persona o institució de què es parla, més probabilitat hi haurà de que surti la informació.
Hem de tenir bon material i de qualitat. La imatge que els mitjans tenen del seu públic. Si tindrà una evolució aquell fet. Es fixen en les noticies. Els mitjans de comunicació en poc temps han de decidir i fer tot aquest procés per tant s’ha establert un protocol que s’aplica sempre. Per recollir el material informatiu es decideixen les seccions que es faran i els corresponsals que es tindran i ja es limita molt més la selecció d'informació.
La presentació de la noticia consta de dissimular tota la tasca prèvia que hi ha d’elaboració de la noticia.
Altheide considera que les noticies tenen dues dimensions: la noticia es una forma de coneixement de la realitat social. La noticia modifica la realitat social.
Els formats consisteixen en veure com s’organitza el material, que es present, estil en què es present. La focalització o èmfasi sobre les característiques particulars i la gramàtica dels mitjans de comunicació. El format s’utilitza tant com per presentar com per interpretar els fenòmens.
...

Comprar Previsualizar