1.1 Introducció al sistema respiratori (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatologia III
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 29/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito BLOC I. SISTEMA RESPIRATORI TEMA 1. INTRODUCCIÓ AL SISTEMA RESPIRATORI És el sistema encarregat de l’intercanvi de gasos entre l’interior i l’exterior de l’organisme, porta oxigen als teixits i elimina CO2. L’intercanvi de gasos es dóna per diferents mecanismes: - Ventilació: permet renovar l’aire dels pulmons mitjançant la inspiració i l’expiració, es capta oxigen i s’elimina CO2.
Respiració externa: l’oxigen de l’interior dels pulmons passa a la sang i el CO2 passa de la sang als pulmons.
Respiració interna: és dóna l’intercanvi de gasos entre la sang i els teixits.
També hi ha un transport de gasos per la sang. Tant la ventilació com la respiració externa les produeix l’aparell respiratori.
• Funcions de l’aparell respiratori: - Produir la ventilació i la respiració externa Defensa per evitar l’entrada de microorganismes, mitjançant el moc, la tos, l’esternut...
Fonació Hormonal com produir angiotensina II amb l’enzim ECA Olfacte Regulació del pH i de la temperatura corporal • Organització general de l’aparell respiratori: Hi trobem les vies aèries, que són uns tubs on hi entra l’aire i poden estar també a l’interior dels pulmons. Les diferents parts són: nas, faringe, laringe, tràquea i 2 arbres bronquials als pulmons.
La part baixa de l’aparell respiratori es troba a l’interior de la caixa toràcica delimitada per les costelles, la columna vertebral, l’estèrnum i el diafragma.
• Nas i cavitat nasal: Hi ha una porció externa i una interna. L’externa ve determinada per peces de cartílag: nasals laterals, septal i els alars al voltant de les obertures del nas, les obertures són les narius externes dreta i esquerra i just després i a dins trobem els vestíbuls esquerre i dret.
La porció interna és una gran cavitat dividida en fosa nasal dreta i esquerra. La paret lateral esquerra i dreta no són planes, sinó que tenen unes protuberàncies que s’anomenen cornets i deixen petits espais per on circula l’aire que s’anomenen meats.
Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito La paret que separa les dues fosses és totalment llisa. L’aire passa a la faringe per les narius internes dreta i esquerra o coanes.
Tot l’interior del nas està recobert per una capa de teixit que és una capa mucosa formada sempre per un epiteli i una làmina pròpia de teixit connectiu. Generalment li diem epiteli respiratori excepte a la part superior del nas que és un epiteli olfactori.
L’epiteli respiratori està format per unes cèl·lules epitelials ciliades entre les quals trobem unes cèl·lules caliciformes productores de moc, gràcies a aquestes cèl·lules tot l’epiteli respiratori està recobert per una fina capa de moc. És cilíndric, pseudoestratificat i ciliat.
Les funcions del nas són: - Conduir l’aire Escalfar i humidificar quan l’aire passa pels meats Defensa (filtració, moc, esternut); les partícules en suspensió a l’aire queden a la capa de moc que es va desplaçant cap a la faringe pel moviment dels cilis, acaba a la via digestiva on s’elimina.
• Rinitis: Inflamació de la mucosa nasal: 1. Rinitis infecciosa aguda: causada per bacteris o virus que colonitzen la capa mucosa i donen lloc a la infecció. Els factors predisposants són l’exposició al fred i les deformacions nasals; els cilis no es mouen de manera adequada i la capa de moc no és tan fluida.
a. Vírica: és el que es coneix com a refredat comú. Sobretot causada per Rhinovirus i com a manifestacions tenim rinorrea clara i fluida, llagrimeig, esternuts, obstrucció nasal (edema)... pot ser que acabem desenvolupant una infecció aguda bacteriana perquè la mucosa ja estarà debilitada.
b. Bacteriana: causada per estreptococs, estafilococs, pneumococs... i com a manifestació tenim secrecions nasals purulentes i hi pot haver edema.
Com a complicacions de la rinitis podem tenir sinusitis (sins paranasals o cavitats als ossos que es troben a la zona propera del nas i estan plenes d’aire però recobertes d’una capa mucosa), faringitis, adenoïditis, otitis mitjana, laringitis, traqueïtis o bronquitis aguda.
2. Rinitis al·lèrgica: inflamació de la mucosa nasal deguda a una reacció al·lèrgica, causada per una exposició a al·lergògens de les vies respiratòries i la mucosa com el pol·len de plantes o espores de fons i àcars (Dermatophagoides pteronyssinus). Com a manifestacions tenim pruïja nasal, esternuts seguits, rinorrea clara i transparent, obstrucció nasal i conjuntivitis.
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Faringe: Estructura en forma d’embut allargada, té diferents parts: nasofaringe, bucofaringe i laringofaringe; per tant, està connectada amb el nas, la boca, la laringe i l’esòfag. A la part de dalt de la nasofaringe hi ha una obertura a dreta i esquerra que comunica amb la trompa d’Eustaqui de les orelles. Com a mecanismes de defensa tenim el moc que prové del nas, la mateixa capa mucosa del nas i la formació d’Ab a les amígdales que són òrgans limfoides secundaris.
• Amígdales: A la part de darrere de la llengua es troben les amígdales linguals, a la part posterior i final del paladar es troben les amígdales palatines i les amígdales faríngies o adenoides es troben a la part superior de la faringe. Totes les amígdales són agrupacions de nòduls limfàtics i la seva funció és reconèixer i preparar l’organisme davant de bacteris o virus que poden entrar per via aèria.
• Alteracions de l’amígdala faríngia: 1. Adenoïditis aguda: acostuma a ser per infecció bacteriana i pot ser una complicació de rinitis o faringitis.
2. Vegetacions o carnots (hipertròfia): causades per adenoïditis agudes repetides, com a manifestacions tenim rinorrea continuada, obstrucció nasal persistent que obliga a respirar per la boca i una pèrdua del gust i olfacte que pot derivar en anorèxia, tos irritativa nocturna; en casos greus disminueix la ventilació i tenim hipoxèmia. Com a complicacions tenim sinusitis i otitis mitjana.
• Faringitis i amigdalitis: - Faringitis: inflamació de la mucosa de la faringe Amigdalitis: inflamació de les amígdales palatines Faringoamigdalitis aguda “angines”: quan es presenten conjuntament la faringitis i amigdalitis: o Faringoamigdalitis eritematosa (angina vermella): vírica (adenovirus, rinovirus, coronavirus...). hi ha eritema i edema a la faringe, hipertròfia i eritema a les amígdales, dolor a la deglució, sequedat i irritació del coll, tos irritativa, febre moderada... remet en 4-5 dies.
o Faringoamigdalitis pultàcia (angina blanca): bacteriana (estreptococ βhemolític). Tenim febre eritematosa, eritema, edema i pus a la faringe, hipertròfia, eritema i pus a les amígdales, dolor a la deglució intens que pot causar disfàgia, adenopaties submaxil·lars, febre elevada...
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Laringe: Està formada per 9 peces de cartílag, les principals són: - Cartílag cricoide amb forma d’anell sota del qual ja trobem la tràquea i té la part posterior més gruixuda.
Cartílag tiroïdal per sobre del cricoide i correspon a la nou del coll la part anterior.
Cartílag epiglotis en forma de cunya per sobre del tiroïdal, actua com a tapa i quan mengem tira cap avall perquè el bol alimentari vagi cap a l’esòfag i no pugui entrar a la tràquea.
Els cartílags aritenoides, corniculats i cuneïformes queden a la part del darrere del tiroïdal i la funció que tenen és subjectar les cordes vocals que van fins a la part anterior del tiroïdal.
• Laringitis: Inflamació de la capa mucosa de la laringe que origina alteració en la fonació: - - Infecciosa aguda: majoritàriament. Causada per un virus influenza i parainfluenza (per una complicació de rinitis o faringoamigdalitis); hi pot haver una sobreinfecció bacteriana. Com a manifestacions tenim dolor, disfonia, tos seca, no hi ha obstrucció, sensació de cansament, cefalea...
Estridulosa de la infància: dels 6 mesos als 3 anys, tenen la laringe molt més petita i quan s’inflama és molt probable que hi hagi una obstrucció. Hi ha dolor, disfonia, obstrucció per edema que provoca dispnea, tos crupal...
Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Tràquea: Formada per 16-20 anells de cartílag tiroïdal, cricoide i traqueal; té uns 12cm de longitud i 2,5cm de diàmetre. L’últim anell de cartílag s’anomena carina i té forma de vuit per donar lloc als arbres bronquials. Està situada per davant de l’esòfag.
En un pla sagital, trobem que hi ha diferents capes de teixit, de més intern a més extern: capa mucosa (epiteli + lamina pròpia), capa submucosa, anell de cartílag que està recobert per una capa adventícia de teixit. Els anells de cartílag no són tancats sinó que per darrere unint una punta amb l’altra hi ha múscul llis que li aporta certa mobilitat i evita el fregament del bol alimentari amb el cartílag.
La funció d’aquests anells és mantenir el tub obert i permetre la ventilació. La capa mucosa va generant moc que és arrossegat pels cilis.
• Arbre bronquial: Després de la carina trobem els bronquis primaris que van en direcció als pulmons, bronquis secundaris que ja formen part dels pulmons i bronquis terciaris, després trobem els bronquíols que s’aniran dividint fins a arribar als bronquíols terminals que donen lloc als bronquíols respiratoris, d’aquí surten els conductes alveolars i al final trobem els sacs alveolars.
Als bronquíols respiratoris ja comencem a trobar alvèols, i la paret dels conductes està recoberta d’alvèols; és aquí on l’oxigen passa de la via respiratòria a la sang i el diòxid de carboni de la sang a les vies respiratòries = respiració externa.
Totes les vies aèries fins arribar als bronquíols terminals són de conducció i no intervenen a la respiració externa perquè no hi ha alvèols, des dels bronquíols respiratoris fins als sacs alveolars són les vies respiratòries.
A mesura que augmenten les divisions les plaques de cartílag són cada vegada més primes, petites, separades, irregulars fins als bronquíols respiratoris on ja no hi ha.
Fisiologia i fisiopatologia III Silvia Expósito Pel que fa al múscul llis, a mesura que baixem augmenta fins als bronquíols respiratoris on ja no hi haurà. En aquest cas si que hi ha un canvi de diàmetre als bronquíols terminals segons el grau de contracció del múscul llis.
Acin: tota l’estructura que deriva d’un determinat bronquíol terminal, el nombre d’àcins serà de 216.
El SNS tendeix a obrir les vies, broncodilatació, i el SNPS causa la broncoconstricció. Al parènquima pulmonar hi ha fibres elàstiques, cosa que proporciona al pulmó la capacitat de tornar a la seva forma original. Tenim una branca arterial que baixa pel costat dels bronquíols i als alvèols trobem una xarxa de capil·lars.
• Alvèol: Al voltant d’aquestes estructures trobem capil·lars sanguinis que els recobreixen formant una xarxa espessa. Els alvèols estan formats per unes cèl·lules planes anomenades pneumòcits tipus I o escatosos i el seu interior és ple d’aire; formen un epiteli pla, simple i no ciliat que està envoltat per una membrana basal on hi trobem les fibres elàstiques, fibres reticulars i monòcits.
En alguns casos i en zones concretes podem trobar pneumòcits tipus II o secretors a la paret dels alvèols però són cèl·lules esfèriques. A dins dels alvèols a més d’aire també trobem els macròfags pulmonars, cèl·lules que estan enganxades a la paret que es van desplaçant per tot l’interior i fagociten els elements sòlids que puguin arribar.
Els capil·lars sanguinis estan formats per cèl·lules endotelials i una membrana basal endotelial que les recull. Entre l’alvèol i el capil·lar i ha una membrana respiratòria = aquelles capes que s’han de travessar durant la respiració externa (pneumòcit I – membrana basal epitelial – membrana basal endotelial – cèl·lules endotelials – sang), té un gruix de 0,5µm. Les dues membranes basals estan fusionades i pràcticament no es veuen.
• Histologia de les vies aèries: En el vies de conducció interessa una capa gruixuda de protecció i en les vies de respiració interessa una capa prima per facilitar l’intercanvi de gasos: Fisiologia i fisiopatologia III • Silvia Expósito Pulmons: El dret és més gran que l’esquerre, perquè el cor està al mediastí desplaçat cap a l’esquerra. És un teixit esponjós i amb certa elasticitat.
De vista lateral veiem que el pulmó dret té dues fissures i un total de tres lòbuls, el pulmó esquerre només té una fissura i dos lòbuls. A la part medial, al centre hi ha una zona = hil pulmonar per on entren els bronquis, les venes i artèries pulmonars, els nervis i vasos limfàtics.
Els pulmons estan recoberts cada un per unes membrana serosa anomenada pleura, l’estructura de la qual conforma la pleura visceral que toca el pulmó, la pleura parietal que toca la caixa toràcica i entre mig trobem la cavitat pleural plena de líquid pleural que permet la subjecció dels pulmons i el seu lliscament però evita el fregament amb les estructures del voltant.
• Bronquitis aguda: Inflamació de la mucosa dels bronquis que es manifesta amb tos i expectoració i sol guarir en un temps màxim de 2 setmanes.
- - • Etiologia: per una infecció directa vírica o bacteriana, per complicació d’una infecció prèvia de vies respiratòries superiors o per inhalació d’irritants.
Patogènia: infecció de la capa mucosa que provoca inflamació, tindrem edema, hipersecreció de moc... alteració de les cèl·lules epitelials i activitat ciliar que fa que s’acumuli moc i aparegui la tos i expectoració.
Semiologia: a l’inici tenim febre i tos seca, pot haver rinitis; després comença el dolor esternal, tos productiva o expectorant i dispnea en casos greus.
Evolució i complicacions: guariment als 10-15 dies en joves i adults no fumadors; pneumònia.
Pneumònia: Inflamació del parènquima pulmonar (dels bronquíols terminals fins als alvèols) deguda a una infecció per determinats gèrmens i que, en general, causa febre, tos i dolor toràcic.
És molt freqüent en nens i persones grans i és potencialment greu, la primera causa de mortalitat per malalties infeccioses. La inflamació dels teixits dificulta l’intercanvi de gasos i acaba provocant una insuficiència respiratòria.
- Etiologia: infecciosa Vies d’entrada: inhalació, disseminació hemàtica i arriben a altres teixits, aspiració de secrecions orofaríngies contaminades (secrecions de la faringe contaminades que entren a les vies aèries).
Fisiologia i fisiopatologia III - Silvia Expósito Factors predisposants: depèn dels mecanismes de defensa i la quantitat de MO. Si disminueixen els mecanismes de defensa del sistema respiratori, disminueix el reflex de la tos, l’activitat dels cilis a les vies altes...; si disminueixen els mecanismes de defensa sistèmics per immunosupressors, malalties cròniques, vellesa, etc.
Classificació: - P. Nosocomial: o intrahospitalària, entre 0,5-5% dels hospitalitzats, a causa de bacteris gramnegatius entèrics o altres.
P. Extrahospitalària: o adquirida a la comunitat, la major part per S.penumoniae també pot ser per Mycoplasma pneumoniae o Legionella pneumophila que generen epidèmies.
Empiema: pus a la cavitat pleural ...

Comprar Previsualizar