Conflicte de lleis - Temas 3, 4 y 5 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Derecho Internacional Privado
Año del apunte 2012
Páginas 15
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Tècniques de regulació del tràfic jurídic extern. Tècniques de reglamentació directes i indirectes.

Vista previa del texto

  BLOC DE CONTINGUT II: DRET APLICABLE Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis TEMES 3, 4 I 5: TÈCNIQUES DE REGULACIÓ DEL TRÀFIC JURÍDIC EXTERN. TÈCNIQUES DE REGLAMENTACIÓ DIRECTES I INDIRECTES En aquest tema realitzarem un plantejament general de les tècniques que s’utilitzen, per part del DIPr, per determinar quin és el dret aplicable que ha de regular el fons d’un litigi derivat d’una relació privada internacional.
Aquestes tècniques de reglamentació poden ser de 2 tipus: Ø Directes Ø Indirectes Dins de cada una d’aquestes tècniques per determinar quin és el dret que s’ha d’aplicar per regular el fons del litigi, hi ha diferents classes de normes à normes materials de DIPr (o normes materials especials) i junt amb aquestes normes, hi ha també normes imperatives que s’apliquen a les relacions privades internacionals.
Dins les tècniques indirectes trobem normes de conflicte que poden ser unilaterals o bé bilaterals. I per últim, hi ha la llei de policia, que segons com s’utilitzin poden ser incloses en les normes bilaterals o unilaterals.
El dret aplicable a les relacions privades internacionals Distinció entre el sector de la competència judicial internacional i el sector “del dret aplicable” o “del conflicte de lleis” à La primera cosa que hem de resoldre quan ens enfrontem a una relació privada internacional és decidir quin és el tribunal competent. Aquesta qüestió ens l’hem de plantejar des de la perspectiva del DIPr espanyol à a nosaltres ens interessa saber quan els tribunals espanyols poden conèixer d’un litigi derivat d’una relació internacional (si la relació és interna és obvi que els tribunals espanyols coneixeran del cas). La resposta a aquesta qüestió la donen les normes de competència judicial internacional.
Un cop hem resolt aquesta qüestió, la 2ª pregunta que hem de contestar és: d’acord amb quin dret els tribunals espanyols resoldran el fons del litigi? à El tribunal espanyol haurà d’aplicar les normes de DIPr espanyoles per resoldre la qüestió (aquestes normes poden ser normes que tinguin el seu origen en normes provinents de la UE, provinents de convenis, o normes autònomes). Per resoldre el fons de la controvèrsia, el DIPr espanyol utilitza diferents tècniques per determinar d’acord amb quina llei o norma es resoldrà el litigi.
EX: L’art. 22.3 LOPJ regula la competència judicial internacional del tribunals espanyols en matèria de successions. L’art 9.8 CC determina quina és la llei aplicable a les diferents qüestions successòries que plantegi la controvèrsia (validesa del testament, llegats, llegítimes, causes de desheretament, ordre de les persones cridades a succeir en la successió intestada, etc.).
1 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   L'ordenament jurídic espanyol NO pot contenir una regulació substantiva i universal que pretengui resoldre tots els afers jurídics que es puguin plantejar davant d'un òrgan judicial espanyol. És a dir: no és funció del legislador espanyol oferir una resposta jurídica substantiva per a qualsevol afer que es pugui plantejar.
EX: Pel fet de que el demandat hagi fixat la seva residència habitual a Espanya es pot plantejar davant d'un jutge espanyol un litigi en el qual s'hagi de pronunciar sobre la dissolució d'un vincle matrimonial i la dissolució conseqüent del règim econòmic-matrimonial format per dos cònjuges sirians, que es casaren i tingueren fins aleshores el domicili conjugal a Síria, país on també es troben els immobles que adquiriren en comú durant el matrimoni.
Els diversos règims econòmic-matrimonials existents en l'ordenament jurídic espanyol continguts en els diversos drets civils coexistents a l'Estat no preveuen normes amb vocació de ser aplicables al supòsit present que responguin a les expectatives de les parts. Per això mateix és possible que el règim econòmic d'aquest matrimoni estigui regit pel dret sirià.
Correspon a les normes sobre “dret aplicable” del fòrum (l’Estat al que pertany el tribunal cridat a conèixer) determinar la llei que regula el fons de la controvèrsia à Per determinar la llei que regula les relacions privades internacionals, els tribunals espanyols han d’aplicar les disposicions sobre dret aplicable del sistema de DIPr espanyol.
Aplicar el sistema de DIPr espanyol NO significa que quan els tribunals espanyols siguin competents hagin d’aplicar necessàriament les normes materials de dret civil o mercantil espanyoles a les relacions privades internacionals, ja que aquestes normes materials només són aplicables si així ho disposen les normes de conflicte espanyoles.
EX: De l’art. 9.8 CC es desprèn que les disposicions successòries del CC (art. 806 i següents) només s’apliquen quan el causant és espanyol en el moment de la defunció però no quan té una altra nacionalitat.
Tècniques o mètodes de reglamentació Tècniques de reglamentació DIRECTES i INDIRECTES à Al llarg de l’evolució històrica veiem com la manera de determinar el dret aplicable al fons ha variat amb el transcurs del temps i actualment coexisteixen diferents tècniques per determinar quin és el dret que resol les qüestions substantives que planteja un cas de DIPr. Bàsicament hi ha 2 mètodes: Ø Tècniques de reglamentació directe à aquesta és la que també utilitzen les normes de dret privat civil o mercantil que trobem al CC o al Codi de Comerç. Són normes que atribueixen uns efectes o conseqüències jurídiques a determinades situacions en les que es troba una persona. EX: el fet de complir 18 anys (fet de la naturalesa) té una conseqüència jurídica, l’art. 315 CC (que es una norma material de dret civil) ens diu que quan es compleixen els 18 anys s’adquireix la majoria d’edat. Per tant, la norma atribueix a un fet, una conseqüència jurídica. La majoria de normes de dret civil i mercantil tenen aquesta estructura. EX: El fet de ser fill d’una determinada persona dóna dret quan aquest es mor a una quota legitimaria. Per tant, aquí el fet biològic de ser fill d’una determinada persona et dona dret a una quarta part de la herència si tens el veïnatge civil català (excepte si concorren causes com atemptar contra la vida del progenitor).
2   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Per tant, en la tècnica directe la norma conté tant el supòsit de fet regulat com la conseqüència jurídica específica per a un supòsit de tràfic extern. EX: si del que es tracta és determinar si una marca comunitària pot ser objecte de llicència, l'article 22.1 del Reglament (CE) núm. 207/2009, del Consell, de 26 de febrer de 2009, sobre la marca comunitària ens dóna una resposta directa.
Ø Tècniques de reglamentació indirecte à En aquest cas, hi ha normes específiques de DIPr que utilitzen una tècnica indirecte i són normes que també defineixen allò que es vol regular però en comptes de que la conseqüència jurídica es trobi a la pròpia norma, la norma es limita a determinar a quin ordenament jurídic trobarem aquesta conseqüència jurídica (a través d’un criteri de connexió). Són les anomenades normes de conflicte. EX: l’art. 9.1 CC es limita a dir-nos que “per determinar la majoria d’edat d’una persona hem de consultar la seva llei nacional”, per tant, la resposta no la donarà el dret espanyol. Quan la relació té un element d’estrangeria i es planteja davant del tribunal espanyol quina es la majoria d’edat d’un marroquí, com que la relació no es purament interna (té un element d’estrangeria), ,l’art. 9.1 CC –que és una norma de conflicte- ens obliga a acudir a la llei marroquina (que ens dirà la majoria d’edat del jove).
Així, en la tècnica indirecte el supòsit (categoria jurídica) queda definit en la norma, però la resposta material s’obté indirectament: o La norma es limita a remetre’ns a un ordenament del que s’hauran de seleccionar les corresponents normes civils, mercantils o laborals per resoldre substancialment el supòsit.
o És necessari un element de localització o designació del Dret aplicable: el punt de connexió.
o Es pot aplicar un Dret estranger (estructura tripartida).
EX: Per a determinar sobre la validesa formal d'un testament hològraf atorgat a França, el jutge espanyol haurà d’aplicar, entre d'altres, les normes sobre la matèria vigents a l'estat del lloc on s'ha atorgar el testament (art. 967-980 del Codi civil francès) perquè així ho prescriu l'article 1 a) del Conveni sobre conflictes de lleis en matèria de disposicions testamentàries, fet a La Haia el 5 d'octubre de 1961, que Espanya ha ratificat.
A les tècniques de reglamentació indirecte, la norma defineix els fets, actes o situacions en que es troben les persones però en comptes de atribuir-les-hi una determinada resposta jurídica es limita a indicar la llei que ha de proporcionar aquesta resposta (llei aplicable) . Aquesta llei tant pot ser la del fòrum (= llei del tribunal que coneix del cas) com una llei estrangera. EX: L’art. 9.1 CC es limita a indicar que la majoria d’edat es determina d’acord amb la llei nacional.
Per tant, la primera gran divisió que hem de fer és entre aquelles normes materials o normes especials de DIPr i aquelles altres normes que utilitzen una tècnica indirecte.
3 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Normes materials especials TÈCNICA DIRECTE Normes materials imperatives Normes d’extensió Normes de conflicte unilaterals TÈCNICA INDIRECTE Normes de conflicte multilaterals La tècnica directe de les normes materials de DIPr à Quina és la diferencia entre una norma material de DIPr i una norma material purament de dret intern (civil o mercantil)? à la principal diferencia és que quan la norma material de DIPr defineix els fets o la situació que vol regular, aquests són fets o situacions vinculats a més d’un ordenament jurídic mentre que quan la norma del CC regula un fet o situació, el legislador està pensant en fets i situacions purament internes.
EX: quan la norma del CC ens diu que el fet de complir 18 anys comporta la majoria d’edat, encara que no ho digui, el legislador espanyol no pretén atribuir la majoria d’edat a tot esser humà visqui on visqui, sinó només dels ciutadans espanyols.
Per tant, la diferencia entre les normes materials de DIPr i les normes materials internes és que les primeres, quan defineixen el que volen regular en el supòsit de la norma estan pensant en una relació privada internacional (vinculada a diferents ordenaments jurídics).
EX: Quan el Codi de Comerç ens diu quin és el lloc d’entrega de les mercaderies quan les parts no ho han pactat està pensant en una situació purament interna (que no té vincles fora d’Espanya). Si a aquesta mateixa situació hi afegim un element d’estrangeria (per exemple: la mercaderia es troba fora d’on és el comprador), en aquest cas el tribunal espanyol no pot resoldre el cas com si fos purament intern, haurà de veure si hi ha alguna norma internacional que reguli aquesta situació (EX: Conveni de Viena).
EX: L’art. 135.2 de la Llei 19/1985 canviaria i del xec disposa que “el xec emès a l’estranger i que s’hagi de pagar a Espanya ha de presentar-se en el termini de 20 dies, si s’ha emès a Europa, i de 60 dies si s’han emès fora d’Europa” (= norma material de DIPr o norma material especial). En canvi quan el xec s’ha emès i s’ha de pagar a Espanya l’art. 135.1 preveu un termini més curt de 15 dies (= norma material de dret privat-mercantil).
4 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   La tècnica indirecte de les normes de conflicte à En la tècnica indirecte la conseqüència jurídica l’hem de buscar fora de la norma. Les normes de DIPr que utilitzen la tècnica de reglamentació indirecte reben el nom de normes de conflicte i es divideixen en dos grans categories: - Les normes de conflicte unilaterals es limiten a dir-nos en quins casos vinculats amb altres estats, el dret que s’ha d’aplicar és el dret espanyol però no ens diuen si resulta aplicable un altre dret. És a dir: es limiten a indicar quan una norma o llei del propi ordenament jurídic resulta aplicable a les relacions privades internacionals.
EX: L’art. 3 de la Llei 24/1988 de juliol, del mercat de valors estableix que “les disposicions de la present llei seran aplicables a tots els valors que s’emetin, negociïn o comercialitzin en el territori espanyol”.
- En canvi, les normes de conflicte bilaterals són normes que ens indiquen el dret aplicable i aquest dret pot ser tant el dret espanyol com un dret estranger.
EX: Quan la norma de conflicte ens diu que “les successions es regulen per la llei nacional del causant”, haurem d’aplicar el dret espanyol si el causant és espanyol o haurem d’aplicar un dret estranger si el causant és estranger.
Les normes que ens indiquen quin és el dret aplicable sense preocupar-se si aquest dret serà espanyol o estranger son les normes de conflicte bilaterals o multilaterals. Aquestes normes doncs, indiquen quin dels diferents ordenaments jurídics (estatals o subestatals) vinculats a una relació o situació privada internacional és l’aplicable per resoldre el fons de la controvèrsia.
La tècnica indirecta és la tècnica bàsica per resoldre els conflictes de lleis en el DIPr espanyol.
16.10.2012 Normes de conflicte bilaterals o multilaterals Origen històric de les normes de conflictes bilaterals o multilaterals à Aquesta tècnica és relativament moderna ja que no fou introduïda fins als mitjans del s. XIX per part d’un jurista que és “Savigny”. Aquest jurista és autor de la voluminosa obra denominada “sistema de dret romà actual” i en la seva última obra va introduir un mètode per resoldre els conflictes de lleis (aquells casos en els que la qüestió jurídica que es planteja està vinculada a diferents ordenaments jurídics) diferent al que havia sigut fins aleshores la tècnica utilitzada.
Com vam veure, a partir del s. XII fins al XVIII s’havien succeït una sèrie d’escoles estatutàries que preveien que per resoldre els conflictes entre lleis de diferents territoris o ciutats, el mètode estatutari deia que cada llei tenia un àmbit d’aplicació en l’espai que podia ser territorial o extra-territorial.
Savigny canvia totalment la tècnica i proposa una altre manera de resoldre els conflictes de lleis à lo important és la relació jurídica o qüestió jurídica que s’ha de resoldre i, a partir d’aquest enfocament formula lo que després ha vingut a ser la norma de conflicte bilateral o multilateral.
5 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   T R E T S   B À S I C S   Aquest mètode consisteix en agrupar totes les institucions jurídiques del dret civil en grans institucions (persones, dret reals, obligacions, successions i dret de família) i a cada una d’aquestes institucions els hi atribueix una naturalesa jurídica que és la que condiciona el dret que s’ha d’aplicar.
Savigny considera que cada institució té, en base a la seva naturalesa jurídica, una seu (per a cada institució hi ha un ordenament jurídic que és el més adequat per regular-la): o o o o Per aquella part del dret civil que fa referència a les persones (estat i capacitat), Savigny diu que la llei més adequada és la del seu domicili.
Quan fa referència als drets reals (béns mobles i immobles), segons Savigny allò important no és la residencia o nacionalitat del propietari sinó el lloc on es troba el bé i, per tant, la llei aplicable serà la del lloc on radiqui el bé.
Si es tracta d’obligacions (tant contractuals com extracontractuals), la llei aplicable és la del lloc d’execució o del lloc on el contracte s’ha realitzat.
I per últim, en matèria de dret de família (matrimonis i efectes, filiació i tutela), tenint en compte que Savigny és un autor del s. XIX, aquest considera que aquestes relacions s’han de regir per la llei del domicili del marit o pare.
Per tant, en base a aquests 2 criteris Savigny, quan es tracta de una relació de DIPr, ens diu quin és el dret aplicable.
No obstant, no deixa de ser bastant aleatori el fet d’establir quin és la naturalesa o quina llei o seu és el més adequat en cada una d’aquestes institucions i la prova és que un autor coetani de Savigny (Mancini) va considerar que, si bé l’estructura bàsica proposta per Savigny era la adequada, considerava que la llei que Savigny proposava per regular les institucions jurídiques no era la més adequada. Itàlia en aquell moment tenia una forta emigració (molts italians emigraven a Sud Amèrica) i aplicar la llei del domicili hagués significat que aquests italians que es trobaven fora d’Itàlia no se’ls hi podria aplicar la llei italiana. Per contra, proposa el criteri de la nacionalitat. De tal manera que a Espanya, quan es codifica el DIPr en el CC, la norma de conflicte que s’inclou a l’art. 9 (versió original) no és el domicili com proposava Savigny sinó el dret de nacionalitat que proposava Mancini i això ha perdurat fins als nostres dies.
Estructura bàsica de les normes de conflicte bilaterals à Les normes de conflicte bilaterals utilitzen una tècnica de reglamentació indirecta (es limiten a dir-nos quin és el dret més apropiat per regular la qüestió internacional).
A la norma de conflicte bilateral o multilateral clàssica hi trobem 3 elements: Ø El supòsit de fet à el supòsit de fet és aquella part de la norma de conflicte en la que es defineix la relació jurídica internacional que es vol regular (EX: successions, drets reals, efectes de la filiació, compravenda de mercaderies, etc.). També hi ha normes de conflicte que regulen un determinat aspecte d’aquesta relació privada internacional.
6 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   EX 1: en matèria de successions, l’art. 9.8 CC diu que “les successions per causa de mort es regulen per la llei de l’ultima nacionalitat del causant”. Qualsevol relació jurídica que considerem successòria vindrà regulada per aquesta norma de conflicte.
EX 2: l’art. 10.1 CC diu que “els drets reals sobre bens mobles o immobles es regulen per la llei de la seva situació”. El supòsit d’aquesta norma són els drets reals sobre mobles o immobles, i per tant, regula totes aquelles relacions jurídiques que podem considerar com a drets reals.
En el cas del matrimoni no tenim una norma de conflicte que reguli aquesta institució, sinó que les normes de conflicte regulen alguns aspectes de la institució del matrimoni. EX: l’art. 9.2 CC regula els efectes patrimonials del matrimoni.
Ø El punt o criteri de connexió à Les normes de conflicte, com que son normes indirectes NO ens diuen com hem de regular la qüestió jurídica internacional sinó que es limiten a indicar-nos on trobarem la resposta a la qüestió jurídica que el jutge ha de resoldre. Aquesta indicació d’on trobarem la resposta és l’anomenat “criteri o punt de connexió”. Així, podríem definir-lo com l’element de la relació jurídica (EX: (nacionalitat del causant, situació del bens, nacionalitat del fill, residència habitual del venedor, etc.) que el legislador selecciona per tal de vincular-la a un determinat ordenament jurídic.
EX: en les successions el legislador podria considerar que allò important en la relació jurídica són els béns successoris, o bé podria considerar que lo important d’aquesta relació és la residencia o domicili de les persones cridades a succeir al causant; però el legislador espanyol ha considerat que lo important és el causant i la seva última nacionalitat. Per tant, es fixa en el subjecte d’aquesta successió (que és el causant) i no en l’objecte (béns successoris).
En canvi, en altres normes, lo important no és el subjecte sinó l’objecte (va en funció del parer del legislador).
EX: En els drets reals el punt de connexió és el lloc de situació dels béns. El legislador espanyol considera que si la qüestió jurídica que s’ha de resoldre és de drets reals, lo important no és el domicili del propietari (subjecte) sinó que lo important és l’objecte de la relació (béns mobles o immobles). Per tant, l’element que té en compte el legislador a l’hora de triar el punt de connexió fa referencia a l’objecte de la relació com és el cas dels drets reals.
Altres vegades el legislador considera que allò important no és el subjecte ni l’objecte sinó les circumstancies que envolten a la relació jurídica que vol regular. EX: En el cas dels contractes, lo important pel legislador és el lloc on s’ha produït el fet danyós. En un accident de circulació amb elements internacionals, lo important no és la nacionalitat de la víctima, sinó que lo important és el lloc on l’accident s’ha produït.
Ø I la conseqüència jurídica à La conseqüència jurídica és el mandat a aplicar les normes de l’ordenament al qual ens ha conduit el punt de connexió (EX: llei nacional del causant, llei del lloc de situació del bens, llei de la nacionalitat del fill, llei del lloc de la residència habitual del venedor, etc.).
D’aquí que la norma de conflicte es digui bilateral o multilateral en el sentit de que pot portar a aplicar una pluralitat d’ordenaments jurídics (depenent dels punts de connexió, que hi hagi, ens poden portar a una multiplicitat d’ordenaments jurídics).
7 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Aquestes normes de conflicte que segueixen l’estructura de Savigny han sofert una certa evolució al llarg del temps. La norma de conflicte clàssica (tal com la va concebre Savigny) té 3 característiques bàsiques que fan referencia cada una d’elles a un d’aquests 3 elements (supòsit de fet, punt de connexió i conseqüència jurídica): - Des del punt de vista del supòsit de fet, les normes de conflicte clàssiques solen ser GENERALS i ABSTRACTES à en el supòsit de fet s’utilitzen categories molt àmplies.
EX 1: l’art. 9.8 CC és un exemple de norma de conflicte clàssica pel que fa al seu supòsit de fet perquè diu que regula “les successions per causa de mort”. Aquest concepte tan ampli implica que qualsevol tipus de successió entraria dins del supòsit d’aquesta norma perquè no qualifica si la successió ha de ser testamentaria, intestada o contractual.
EX 2: L’art. 9.6 CC estableix que “la protecció dels menors i incapaços es regula per la llei de nacionalitat de la persona menor o incapaç”. Diu “la protecció” i no la tutela, curatela o guarda o custodia i per tant, qualsevol mesura per protegir el menor entraria dins del supòsit d’aquesta norma.
- Des del punt de vista del punt de connexió, les normes de conflicte clàssiques solen ser RÍGIDES à determinen una llei aplicable per a cada institució (hi ha un únic punt de connexió). Això vol dir que el legislador només tria UN dels diferents elements de la relació jurídica que vol regular.
EX: L’art. 9.8 CC estableix que la única llei aplicable és la ultima llei nacional del causant (no es té en compte la residència, ni els béns successoris ni qualsevol altre element de la relació jurídica).
- Finalment, des del punt de vista de la conseqüència jurídica, les normes de conflicte clàssiques solen ser NEUTRES. Per norma neutre entenem 2 conceptes diferents: o Per una banda, és neutre perquè tant el dret del fòrum (del tribunal que ha de resoldre el cas – dret espanyol) com el dret potencialment aplicable per ser aquell al que ens porta el criteri de connexió, tenen un tractament igualitari (no es prefereix l’aplicació del dret propi en front d’un eventual dret estranger). EX: Quan la norma de conflicte ens diu que “la filiació es regula per la llei nacional del nen”, el legislador situa en un pla d’igualtat tant el dret espanyol com qualsevol altre dret estranger al que pugui correspondre la nacionalitat del nen.
o Per altra banda, com que és neutre, l’elecció del dret aplicable es fa sense tenir en compte quin és el contingut d’aquest dret (en aquest sentit podríem dir que la norma de conflicte és “cega”).
Aquesta norma de conflicte clàssica (que respon a l’esquema bàsic de Savigny) ha estat mol criticada a partir dels anys 60 sobretot per les doctrines nord-americanes. Diferents autors de EUA van criticar aquest mètode de resoldre els conflictes de lleis i això va donar lloc a una corrent doctrinal denominada “conflict revolution” à renovació de la norma de conflicte. Van fer varies crítiques: ü En primer lloc es feia una crítica que afecta a la pròpia tècnica indirecte perquè la norma de conflicte (que té per objecte regular relacions privades internacionals) acaba aplicant el dret intern de l’ordenament jurídic designat que, en principi, ha estat concebut per regular relacions purament internes.
8 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   EX: si un espanyol mor a França deixant béns a França i coneix d’aquesta situació un tribunal espanyol, aquest aplicarà la llei de la nacionalitat del causant (per tant: les normes successòries del CC). Aquestes normes successòries del CC són normes que han estat concebudes i dictades pensant en situacions purament internes (successions espanyoles). Quan el causant és Francès, el jutge espanyol haurà d’aplicar la llei successòria francesa i aquestes normes han estat pensades per les successions franceses (casos en els que tots els elements de la relació son francesos).
Així, la crítica és que al final, la conseqüència jurídica acaba sent un dret pensat en relacions purament internes (no internacionals) i des d’aquest punt de vista es diu que la norma de conflicte té una manca d’internacionalització.
ü També hi ha una altre critica que considera que pot millorar l’estructura bàsica de la norma de conflicte. Moltes d’aquestes normes de conflicte clàssiques (que hem caracteritzat com ABSTRACTES/GENERALS, NEUTRES i RÍGIDES) han estat substituïdes per normes de conflicte que es caracteritzen per ser ESPECIALITZADES, FLEXIBLES i ORIENTADES MATERIALMENT. Per tant, aquesta millora proposada es veu en 3 sentits: o Especialització (en front a la generalitat) à La norma de conflicte clàssica agrupa la qüestió jurídica sota grans categories i la tendència actual és a dictar normes de conflicte més especialitzades.
EX: A la redacció originaria del CC hi havia un article que regulava “els contractes en general”; en canvi avui en dia, la norma de conflicte que regula els contractes és el reglament Roma I i en aquest hi trobem: la llei aplicable a les compravendes, la llei aplicable al contacte d’agència, al contracte de distribució, a un contracte de lloguer, etc. Per tant, en comptes de tenir una sola norma de conflicte tenim una pluralitat de normes de conflicte per a la majoria de tipus de contracte.
Així, es substitueixen les normes de conflicte genèriques per normes de conflicte especialitzades (fan referència a qüestions concretes).
o Flexibilització (en front a la rigidesa) à El segon element que també s’ha modificat és el punt o criteri de connexió. En la norma de conflicte clàssica aquest era rígid (per cada categoria de relacions jurídiques es designava, a traves d’un punt de connexió únic, la llei aplicable). En canvi, avui en dia son freqüents les normes de conflicte amb pluralitat de punts de connexió: § Punts de connexió principals i subsidiaris à En alguns casos, la norma de conflicte té diferents criteris o punts de connexió i aquests poden ser principals o subsidiaris.
EX: l’art. 9.2 CC diu que “los efectos del matrimonio se regirán por la Ley personal común de los cónyuges al tiempo de contraerlo (punt de connexió principal); en defecto de esta Ley, por la Ley personal o de la residencia habitual de cualquiera de ellos, elegida por ambos en documento auténtico otorgado antes de la celebración del matrimonio (punt de connexió subsidiari 1); a falta de esta elección, por la Ley de la residencia habitual común inmediatamente posterior a la celebración (punt de connexió subsidiari 2), y, a falta de dicha residencia, por la del lugar de celebración del matrimonio (punt de connexió subsidiari 3)”.
Si l’art. 9.2 CC fos una norma de conflicte rígida, la llei aplicable seria la llei nacional dels 9 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   esposos; però aquesta norma no resol tots els casos que es podrien plantejar perquè cada cop és més freqüent que els esposos no tinguin la mateixa nacionalitat. Per això el legislador estableix varis punts de connexió amb caràcter subsidiari (llei personal o de la residencia habitual, lloc de celebració del matrimoni, etc.).
§ § § Els punts de connexió de la norma de conflicte també poden ser alternatius o acumulatius.
Altres normes de conflicte utilitzen agrupacions de punts de connexió.
Hi ha normes de conflicte que són obertes. Hi ha alguns sistemes que permeten que sigui el jutge en cada cas qui determini la llei aplicable i per fer-ho utilitzen un punt de connexió obert. EX: en matèria de contractes, el reglament Roma I preveu la possibilitat d’aplicar la llei que, ateses les circumstàncies del cas, estigui més estretament vinculada amb la relació jurídica que es pretén regular, és a dir: que sigui el jutge qui determini la llei aplicable.
§ La clàusula d’excepció o escapatòria à Aquí el legislador no renuncia a determinar el dret aplicable però estableix una excepció: “en el cas de que els punts de connexió previstos a la norma de conflicte portin a una llei que el jutge consideri que no és la més estretament vinculada al cas, podrà deixar d’aplicar la llei de conflicte i aplicar la llei de l’ordenament que consideri més vinculat al cas”.
En els accidents de carretera la llei aplicable és la del lloc on s’ha produït l’accident; però el reglament “Roma II” diu que si el jutge considera que el lloc on s’ha produït l’accident no és rellevant, aquest pot deixar d’aplicar la llei del lloc de l’accident i aplicar una altra llei (la que consideri més estretament vinculada al cas). EX: Imaginem un accident a França provocat per 2 cotxes espanyols amb passatgers espanyols, aquí el jutge pot considerar que la llei més estretament vinculada és la llei espanyola (encara que la norma de conflicte estableixi que la llei aplicable és la francesa, perquè es el lloc on s’ha produït l’accident).
o Orientades materialment (en front a la neutralitat) à En front del caràcter neutral de la norma de conflicte clàssica (el legislador designa la llei aplicable sense tenir en compte el seu contingut) hi ha normes de conflicte que condicionen l’aplicació d’un determinat dret a que la seva aplicació permeti aconseguir un determinat resultat material que el legislador considera digne de protecció.
EX: la norma de conflicte que regula els aliments diu que “els aliments es regulen per la llei de la residencia habitual del deutor i creditor dels aliments”, però si resulta que es tracta d’un nen que no té pares i demana aliments, hi ha ordenaments jurídics que no consideren que els oncles tinguin una obligació legal de prestar aliments als seus nebots en defecte de pares. Així, si d’acord amb el dret designat per la norma de conflicte el nen no tindria dret a aliments, es permetria que el jutge apliqués una altra que sí cobrís les necessitats que aquest nen reclama (aplicaria aquella llei que permet obtenir un determinat resultat material).
10 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Normes de conflicte unilaterals à El legislador es limita a indicar quins vincles (personals o territorials) han d’existir entre la relació privada internacional contemplada en la norma i el propi ordenament jurídic per que aquest resulti aplicable. Tècnicament, l’unilateralisme entronca amb les escoles estatutàries encara que el seu fonament es diferent.
CONCEPTE à Els partidaris de resoldre les controvèrsies internacionals amb normes de conflicte unilaterals (en comptes de bilaterals) deien que “els Estats poden decidir quan les seves normes s’apliquen a una relació privada internacional però en cap cas poden dir-nos si s’aplica una llei estrangera a una relació de DIPr”.
FONAMENT Des d’aquest punt de vista, es considera que designar un dret estranger com a dret per resoldre el fons d’una controvèrsia és usurpar la competència d’un estat estranger. Aquest plantejament és producte d’una concepció del DIPr (concepció de DIPr publicista) que no es correspon a l’actual. Així, segons aquesta concepció, dir que s’apliqui “la llei nacional del causant” si aquesta és estrangera suposa immiscir-se en les competències legislatives de l’estat de la nacionalitat del causant.
à Aquesta concepció del DIPr publicista (que preveu el DIPr com una manera de resoldre els conflictes de sobirania, és a dir: conflictes derivats de la concurrència de les competències legislatives dels diferents Estats vinculats a una mateixa relació privada internacional) avui dia es considera incorrecte perquè el DIPr no pretén resoldre conflictes de sobirania sinó que busca resoldre els conflictes entre particulars de la manera més satisfactòria per aquests (per tant, l’objectiu es regular de forma justa les relacions privades, en cap cas resoldre conflictes de sobirania). La norma de conflicte bilateral, que és la que impera en la actualitat, respon millor a aquesta concepció “privatista” del DIPr.
VALORACIÓ à Ara bé, aquest enfocament unilateralista (cada Estat ha de limitar-se a dir quan s’apliquen les seves lleis) té un avantatge que és “l’harmonia de solucions”. Es tracta d’intentar evitar que 2 Estats simultàniament considerin que les seves lleis son aplicables o bé que cap de les seves lleis ho son (i, per tant, la relació privada internacional quedi sense resoldre).
AVANTATGES EX: Imaginem que l’art. 9.8 CC fos una norma de conflicte unilateral (en comptes de ser bilateral) i que establís que “les successions dels espanyols es regulen per la llei espanyola encara que es trobin fora d’Espanya”. Així, si davant d’un tribunal espanyol es plantegés la successió d’un francès, no hi hauria cap norma de dret espanyol que digués quina és la llei aplicable (i per tant hauríem de veure com es regulen les successions al dret francès).
Amb les normes de conflicte bilaterals aquesta harmonia no queda assegurada.
INCONVENIENTS à Aquest avantatge de l’harmonia de solucions també té inconvenients. Si només existissin normes de conflicte unilaterals, es podrien produir acumulacions (2 o més Estats vinculats a una mateixa relació privada 11   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis internacional poden considerar simultàniament que les seves lleis són aplicables) o llacunes (cap dels Estats vinculats a la mateixa relació considera que les seves lleis són aplicables).
EX: En matèria de responsabilitat derivada de productes defectuosos, l’Estat X considera que les seves lleis son aplicables si la víctima es un nacional seu i l’Estat Y considera que les seves lleis son aplicables si el producte defectuós s’ha adquirit en el seu territori. Hipòtesis 1ª: Un nacional de l’Estat Y adquireix un producte defectuós en a l’Estat X (llacuna: tant els tribunals de X com de Y consideraran que les seves lleis no son aplicables). Hipòtesis 2ª. Un nacional de l’Estat X adquireix un producte defectuós en a l’Estat Y (cúmul: tant X com Y consideraran que les seves lleis son aplicables).
Per tant, el mètode unilateral dona una solució menys satisfactòria a les relacions privades internacionals.
L'unilateralisme en el Dret positiu à Des del punt de vista del dret positiu trobem algunes normes que tenen una formulació unilateral.
Aquest unilateralisme va sorgir com a reacció a les teories universalistes de Savigny. El plantejament del DIPr com a conflicte de sobiranies va tenir més èxit a la pràctica que no pas les tesis de Savigny a favor de la norma de conflicte bilateral. Les codificacions de DIPr del s. XIX (els textos originaris d’aquesta època), redacten les normes de conflicte de forma unilateral.
Per tant, si nosaltres llegíssim l’art. 9 CC en la seva versió originària, veuríem que era una norma unilateral perquè deia que “les lleis relatives als drets i deures de família o a l’estat, condició i capacitat de les persones obliguen al espanyols encara que resideixin en un país estranger”.
Tanmateix, la jurisprudència, molt aviat, va procedir a la seva bilateralització interpretant que de la mateixa manera que als espanyols residents a l’estranger se'ls hi aplica la llei espanyola, als estrangers residents a Espanya se'ls hi ha d’aplicar la seva respectiva llei nacional.
Amb la reforma del Títol Preliminar del CC de 1974, l’art. 9 és objecte d’una redacció bilateral que s’ha mantingut, amb lleugeres modificacions, fins a l’actualitat.
Normes materials de DIPr (normes materials especials pels supòsits del tràfic extern) Una altre tècnica de solució de conflictes són les anomenades “normes materials de DIPr”.
Estructura bàsica à supòsit de fet + conseqüència jurídica. La norma de conflicte no conté en el seu sí la resposta jurídica sinó que únicament ens indica quin és el dret aplicable. Les normes materials de DIPr, que alguns autors denominen “normes materials especials pels supòsits del tràfic extern”, utilitzen una altre tècnica: la pròpia norma descriu la relació privada internacional que vol regular i conté la regulació d’aquesta relació privada (és a dir: la pròpia norma proporciona la resposta jurídica a la relació o situació privada internacional contemplada en el seu supòsit de fet).
EX: El Conveni de Viena sobre compravenda de mercaderies ens diu que “si les parts no han pactat el lloc d’entrega de mercaderies, s’entendrà que aquest s’ha de fer en el lloc d’establiment del venedor”.
12 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Importància de les normes materials de DIPr en el dret positiu à En el dret autònom espanyol, les normes materials de DIPr són escasses. La majoria tenen un origen o bé en un Reglament o Directiva comunitària (origen europeu) o bé en un conveni internacional (origen convencional): - Sovint les normes materials del Dret europeu harmonitzen o unifiquen el dret material dels Estats Membres tant pel que fa a les situacions intracomunitàries com a les situacions purament internes.
EX: Reglaments sobre marca comunitària o sobre l’estatut de la SA europea o les Directives sobre contractes celebrats amb consumidors; contractes negociats a distància; contracte d’utilització d’immobles a temps compartit; venta i garantia de bens de consum etc.
- Junt amb aquestes normes materials d’origen europeu, la majoria de normes materials especials de DIPr les trobem en convenis internacionals que són de dret uniforme (unifiquen el dret material en un determinat sector). EX: Conveni de Viena de 1980 sobre contractes de compravenda internacional de mercaderies, Conveni de Montreal de 1999 sobre transport aeri, etc. Els convenis que estableixen normes de conflicte (no normes materials de DIPr) són convenis sobre llei aplicable.
Avantatge respecte de la tècnica de les normes de conflicte à Les normes materials de DIPr no poden ser objecte de la crítica que s’ha fet a les normes de conflicte. A diferència del dret material designat per la norma de conflicte (que sempre és un dret estatal concebut per regular situacions privades purament internes), les normes materials de DIPr eviten aquest “dèficit d’internacionalització” ja que ofereixen una resposta material, diferenciada i específica per les relacions privades internacionals.
EX: El Conveni de Viena regula la compravenda de mercaderies quan el comprador i el venedor tenen els seus establiments en diferents Estats part (hi ha elements de internacionalitat).
La norma material de DIPr preveu sempre una relació privada internacional en el seu supòsit de fet i dóna una resposta específica i diferenciada a la que donaria el dret intern en les situacions purament internes.
EX: El Conveni de Viena només s’aplicarà quan la relació sigui internacional, si el conflicte és espanyol el legislador haurà d’aplicar el CC o el Codi de Comerç.
Caràcter incomplert dels textos de dret uniforme (de dret comunitari i convencionals) à Normalment, els textos de dret uniforme no regulen tots els aspectes de una relació privada internacional sinó només algun d’ells. EX: El Conveni de Viena no regula les qüestions relatives a la capacitat o validesa substancial (vicis del consentiment) dels contractes de compravenda de mercaderies. Els aspectes no regulats per la llei uniforme s’han de regular per la norma de conflicte (serà el dret designat per la norma de conflicte el que s’apliqui).
La qüestió de l’aplicació dependent o independent de les normes materials de DIPr respecte de les normes de conflicte à (punt no explicat a classe): 13   - Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis La norma material de DIPr és independent quan conté un element de delimitació del seu àmbit d’aplicació.
La norma material de DIPr és dependent quan la seva aplicació està condicionada a que formin part del ordenament designat per la norma de conflicte.
Lleis de policia (normes internacionals imperatives / overreading mandatory rules) Punt molt important per a resoldre el seminari 1. Aquest tipus de normes són denominades per alguns autors com normes internacionals imperatives i la literatura anglosaxona parla de “overreading mandatory rules”. Són normes que tenen un plus de imperativitat.
Estructura mixta: material i unilateral à Les lleis de policia són un tipus de normes que no són ni normes de conflicte ni normes materials de DIPr, sinó que són les 2 coses alhora. Així, utilitzen una tècnica mixta: Ø Per una banda, són normes materials imperatives. Són normes que en el dret intern espanyol tenen un caràcter imperatiu (les parts no les poden derogar i obliguen a ser respectades) i són aplicables tant a les relacions purament internes com a les relacions privades internacionals (a diferència de les normes materials especials de DIPr que acabem de veure).
Ø Per l’altre banda, aquestes normes (ja sigui de forma expressa o implícita) tenen un àmbit d’aplicació limitat en el sentit de que s’apliquen a les relacions purament internes i a les relacions privades internacionals que, a través d’una norma unilateral, entrin dins del seu àmbit d’aplicació.
Així, utilitzen una tècnica unilateral per delimitar el seu àmbit d’aplicació en l’espai.
EX: La llei 15/2007 és una llei de policia ja que resulta aplicable a tots els acords o practiques que restringeixin o falsegin la lliure competència “en tot o en part del mercat espanyol”. L’aplicació de la llei de lliure competència a aquestes practiques o acords que poden atemptar a la lliure competència només es fa quan aquests acords o pràctiques es realitzen per empreses estrangeres i afecten al mercat espanyol. Per tant, aquesta llei s’aplica tant a les relacions purament internes com a les relacions vinculades amb altres elements jurídics, amb la condició de que aquestes pràctiques o actuacions afectin a la lliure competència del mercat espanyol. La connexió que hi ha d’haver a Espanya és que el nostre mercat quedi afectat per aquestes practiques.
Per tant, son normes unilaterals perquè ens diuen quan s’aplica el dret espanyol.
Fonament à Aquestes normes reflecteixen un fenomen que és la creixent intervenció de les autoritats públiques i les polítiques legislatives en l’àmbit del DIPr i, per tant, les lleis de policia en el fons són normes imperatives que pretenen que determinats objectius de política econòmica i social quedin garantits i les parts no puguin excloure o eliminar (d’aquí el seu caràcter imperatiu).
Mitjançant aquestes normes imperatives (les lleis de policia), cada Estat vol garantir la consecució de determinats objectius de política legislativa considerats essencials per l’interès públic o general à protecció dels consumidors, protecció del mercat de treball, protecció de la balança de pagaments, defensa de la lliure competència en el mercat, prohibició de comercialització de determinats 14   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis productes (béns declarats patrimoni històric o cultural, tecnologies de doble us), protecció de la infància, protecció del medi ambient, etc.
L’art. 8.1 CC es refereix a les lleis de policia utilitzant una fórmula bastant anacrònica à “las Leyes penales, las de policía y las de seguridad pública obligan a todos los que se hallen en territorio español”.
Definició de la llei de policia en el dret positiu à L’art. 9 del Reglament “Roma I” ofereix una definició de llei de policia susceptible de ser extrapolada a altres àmbits: “Una llei de policia es una disposició que un país considera essencial per a la salvaguarda dels seus interessos públics, com poden ser la seva organització política, social o econòmica, fins al punt d’exigir la seva aplicació a tota situació inclosa dins del seu àmbit d’aplicació, amb independència de quina sigui la llei aplicable al contracte segons els Reglament”.
EX: tots els Estats tenen lleis que protegeixen el patrimoni artístic i cultural i prohibeixen que determinades obres catalogades com a part d’aquest patrimoni puguin sortir del país.
Imaginem que heretem una casa a Palamós que té un claustre romànic i que volem vendre a un antiquari suís part d’aquest claustre (uns capitells). Ho volem fer i així ho fem (ho portem a suïssa i l’antiquari suís ens ho paga). L’antiquari ho ven a un tercer i després d’unes quantes transaccions, surt a subhasta a Londres o a EUA. En el moment en que l’estat espanyol té coneixement de la subhasta, la llei protectora del patrimoni històric permet a l’estat espanyol reivindicar la propietat d’aquest bé. La llei de patrimoni històric és una llei de policia que s’aplica amb independència del que digui la norma de conflicte. La llei anglesa no es pot aplicar en la mesura que es contraria a una llei de policia que té per objecte la protecció d’un bé comú.
En definitiva les lleis de policia són aquelles normes materials imperatives que, atès el seu contingut i finalitat, han de ser respectades inclús quan, tractant-se d’una relació o situació privada internacional, la norma de conflicte bilateral declara aplicable una llei estrangera. Mitjançant les lleis de policia cada Estat vol garantir que l’eficàcia de determinades polítiques legislatives, considerades d’interès general, no es veurà afectada amb l’eventual aplicació d’una llei estrangera.
La llei aplicable queda desbancada quan hi ha una norma imperativa que és el que es denomina “llei de policia”.
  15 ...